y el CARTELL:
LA CONSTRUCCIÓ DE LA CASA DEL BOU
Han soltat les
aigües. L’alba taronja somriu el filet de plata i com s’escampa el món com una
bassa argentina. El dia és geometria. L’evidència empenta el jonc, el senill,
la xisca i la menuda grama més enllà, i també les llúdrigues i les guineus de
la memòria borinen aquella ratlla que són ones i mars. També aquest any, que en
fa cent, el canal retorna a vessar els terrossos de l’hivern i les pluges
atresorades a Mequinensa i Riba-roja. La primavera és una benedicció. Un doll
d’aigua fluent cap al futur. La més gran revolució agrària del segle XX en tot
el món. És admirable l’aigua, la terra, l’aire de la Bouesia, tal com raja el
solet de la jota de Boca de Bou: “Flores tienen los jardines, estrellas el firmamento,
ricos corales la mar...”
L’aigua és vida, una rutina imprevisible. Modela constantment el
paisatge, a cada estació la seva collita. Una relació que crea entorn, com va
fer i desfer el Galatxo de Sorrapa o l’illa de Buda i el seu esplèndid far
-ferro de la liberté,
égalité, fraternité- davant l’horitzó de la Mediterrània. També l’aigua fonamental empeny la
creació de ponts, el pas del Baló o el Passador. Sobre aquest corrent
peripatètic la Bouesia basteix la casa del bou, alhora pont i far. Els primers
tocoms on conflueixen passat, present i futur, són lo Teixidor, riu de la jota, natural, corrent, i Josep
Bo, lo Sifonero la cançó, la música i la lletra del cavero aixecant èpicament
casa, nissaga i l’univers del poble. En
podríem sumar més: la plaça de l'Església, amb Llorenç Barber dalt del campanar
esventant la música de les campanes; lo riu cantant al Passador amb la dansa de
les barcasses, de Carles Santos i Barber; les Quatre Carreteres, convocant Gaudí, Jujol, Perejaume, Sol Picó, Pepa Plana,
la Big Bang Valona, marcant la ratlla i la creu en aquest urbanisme d’al·luvió.
Ponts i fars, expansius i centrífugs, que van tan enllà, més enllà. Perquè hi
transita la flama inefable que atien Ester Xargay, Carles Hac Mor i Miquel
Àngel Marín, boucèfals del bon temps.
Aigua corrent, no fa mal a la gent. ¿Com alçar la casa del bou en
aquestes revingudes? La Bouesia ha explorat el temple: a Vistabella, muntanya
al bell mig del poble, pedra de marge que és un pinacle. Ha explorat el mas: a
Riudoms, el mas Cremànimes ens dóna el simposi i la migdiada filosòfica, el
faune del pensament perseguint la musa dialèctica. Dues pedres per ancorar la
sorra al Muntell Gros, aquesta voluntat del cavero per fermar un punt alt.
Enguany escorcollarà el ziggurat del Galatxo de Sorrapa, espiral del temps que
xucla totes les coses per esmicolar-les i erigir sobre aquestes sorres la
dispersió dels versos: portarà també la rebufada de la Poesia als Parcs, la
celebració dels últims paratges naturals. Però en la acumulació d’argila,
arena, palla i canyes, en els fangs i toves dels fonaments podem extraure algun
bou perdut: les antologies Bouesia 2006
i Les vaques magres. Bouesia 2007
(Arola ed.). I més avall potser Gairebé
cent anys de soledat, un exemplar de la revista Antena (1951-1953), i fins i tot algun bitllet del carrilet o un
fragment del timó del vaporet. Tot passa, va dir ja fa temps Heràclit d’Efes i,
també, que no podem banyar-nos dos cops en el mateix riu. Però d’aquesta
simfonia silenciosa voldria recuperar l’Explosió
Poètica (La Cava, 1979), esdeveniment efímer de poesia i rebombori, cinta
de Moebius, exposició, recital i rock. Perquè portà el regust de l’aprenentatge
i l’experiment, de l’amistat i complicitat d’un grup que, en veu alta, va
escodrinyar també l’artesania de les titelles (Cía de Titelles Inestable, Valls
i Riudoms, 1987) o de la performance (Nit
prèvia, Cambrils, 1988), del còmic (Ucman)
o bé un compromís amb les arts, que va fer molta geografia d’espardenya i
projectes impossibles (emblanquinar la Figuerola). Cosa que ens permetrà
accentuar la contribució de Paco de Morales i Eduard Margalef a la Bouesia, ja
que de Vuró Chaparlà hem perdut el fil, i de Serge Minnen ja vam veure la seva
música (Un
Laboratoire de Magie, Bouesia 2009).
Qui aigua detura, olives
mesura. La vocació pelegrina de la Bouesia passa per ciutats i viles, Badalona,
Barcelona, Tarragona... però des del
2007 recala a Vandellòs, on l’osmosi i la connivència esdevenen un trencadís
poètic estanyat amb caliu popular i de festa remarcable. A la tasca del Col·legi de Valdelors,
que aporta els poetes més joves, alternen les veus un poeta local i un boueta,
de manera que la dansa laberíntica del bou i la cabreta esdevé Cabrabou. I per
la nit a cal Bou l’experiment i el mestissatge de gèneres i accions creen la
casa del bou, la quarta dimensió de la poesia. Artífexs en són el Centre
d’Estudis La Vall i Rut Domènech, que ha estat temptant la col·laboració
d’entitats i ciutadans. I el pont és Eduard Margalef, fotògraf, qui va aportar al
grup Bròculo/Òculo l’art de mirar. Des de l’experiència de la ceguesa de la
caverna i del quarto fosc a la màgia de les imatges desvetllades pel foc de la
llum vermella. Des de la impressió de paper sensible amb una caixa de Farias a la manipulació de negatius amb
substàncies químiques. Des de l’enquadrament de l’objecte a la recerca del
moviment i del subjecte. Margalef és la història de la fotografia i del que ha
vingut després, el color, el cine, el vídeo, la fotografia digital. Va posar en
doina la primera experiència de televisió local a l’Hospitalet de l’Infant
(1984). Al festival de Vandellòs ha mostrat les seves Diapositives en Moviment i en l’edició de 2009, Bouema, va fer possible la primera
videoconferència a Cal Bou. Expert en fotografia industrial (ha rebut diversos
premis), ha enregistrat imatges de la Bouesia per a la Televisió de Vandellòs
(TVV).
Bou vent i barca
nova. Paco de Morales forma part del
paisatge clar i lineal del Delta de l'Ebre. El lector de l'Odissea a
l'Ampolla, i El maltractat a Deltebre son bronzes ancorats, l'un davant
l'horitzó de la Mediterrània i l'altre, l'home de l'aixada, al recer d'una
petita placa. La relació amb la terra i l’entorn es copsa a Gairebé cent
anys de soledat (Sísera, 2000), on fonamenta els orígens de
l’imaginari del delta amb la cara i els ulls de divuit vides singulars, i entre
línies podem descobrir els primers motors de l’art a Deltebre (el pintor i
fotògraf, el dibuixant de tebeos, el foll molt eixerit, el cinema...). Ho il·lustra
bé l’escultura L’oncle Nelo (Ampolla,
2008), el pescador i el far. Sobre un pòdium geomètric, esfera i piràmide, la
força de l’home contra la tramuntana de febrer. Cames, cos i mans tesades
contra els elements inestables per mantenir la vela llatina ferma cap al destí.
Optimisme contra la tempesta. El pòdium estilitza el vell far de Buda, en
ferro, i el bon pescador en la mala mar. Tota aquesta càrrega de passat,
lleugera i potent, culmina amb el minimalisme de la creu (la barqueta) i la
mitja lluna de la vela còncava en un fil d’acer inoxidable. Boucremat, La màquina quimèrica o l’Oeil Cacodylate donen fe del seu compromís i participació en el fer de
la Bouesia.
Ha trencat aigües la
Bouesia. De viva veu el riu constant de l’univers. Bouetes a tota vela. Núvols
i llobarros fan la volta de campana. Repica l’aixada el falset del canyar.
S’alça la lluna funàmbula. S’arromanga una jota. Emborna el videobouema i tossa
el clarinet pels carrers. Correbouema. Tornassol en dansa. Cants de sirena.
Rauxa de versos. Bramula el Minotaure la paraulatura per la terra de la Vaca i
del Bou. Campanes al vol. La paraula i
el gest esdevenen física de l’ànima i desordre causal dels sentits. Entusiasme
dolç i fragància plaent en passes i passos antitètics dansen per l’arena
d’aquest amfiteatre forjant un ziggurat de versos, una cartografia impossible,
la casa del bou, mentre l’aigua –i també la llum- s’esmuny inexorable entre les
coses.
JAVIER CABALLERO CID
foto: JA. 1, Ziggurat, de P. Morales; 2, 3 i 4, Collage (2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada