Freud negava el sentiment oceànic. Però els romàntics s’extasien
davant la naturalesa ciclòpia desbordant. Veig Friedrich (1774-1840). Veig el viatger
davant la mar de boira (1818). I davant Vertígen de Teresa Moralo, i, a més,
tot passa quan fem una altra cosa. Tenim la terrassa abismal, amb una tanca poc
segura, abocada a la mar pètria, geològica, inabastable; i la taula de còmodes
poltrones vermellones. Testimoni de la nostra incertesa incòmoda, l’oi de por
que puja estómac amunt -què poca cosa som! Avui mateix vivim com amb molts
mitjans i la naturalesa, meravella que impressiona, amb un mínimum ens fa anar
de cap.
Tornem a pujar al cim, tornem a mirar-la amb els ulls de Teresa
Moralo, i li posarem veu a dos poemes, semblants i distints, còmodament
asseguts
en aquest enllaç podem mirar Vertígen i escoltar la veu de Javier Caballero amb els poemes
https://www.facebook.com/teresam.munoz.18/videos/3313476315331429/
El primer poema que llegirem es va incloure en un projecte amb PACO MORALES, artista torrencial i polifacètic de 1981, UCMAN. Reprodueixo la pàgina:
Segon poema:
EL GOLCO, Alpujarras,
Garanada
Por Odettte et Paul,
de la maison
de la Sirèn
avec affection.
La terra és cònica pendent, gratada
Pels immensos barrancs braus; feréstega
Distància, però, permet l’existència
D’unes oliveres, una caseta, ametllers,
Els ramats, el pastor, les esquelles.
Hom sent el cric cric en espiralls
Trencades i l’escalfor blau de l’estiu.
D’ací estant, se succeeix la quotidiana
Rutina, esmorzar, alenar el present
Íntim, de l’estómac, certa insatisfacció
Que ha d’acabar més que en un cim
Més baix a la fi de la pendent.
Ara bé, ¿quin turó serà la maduresa?
Hi haurà un dia en què ja no caldrà
La renúncia, amb les forces justes
Per al gaudi que reconforta com un saborós
Vi vermell, com la bellesa o el saber.
Mentre se’n va per la pendent l’horitzó
I en el blau s’esmorteix la por.
2001-
Un poema estimat, que gairebé no he recitat mai. Em porta aventures i l'amistat amb el músic belga Serge Minnen. Em va ensenyar molt a escoltar música. Especialment música medieval, però també de músiques esquisites, com les minimalistes. Serge em va fer escoltar per primer cop a Philipe Glass (1937).Vam anar plegats a veure a Barcelona Koyaanisqatsi, que em va impresionar moltíssim. O la Penguin Cafe Orchestra.
 |
| Caspar David Friedrich, Der Wanderer über dem Nebelmeer, 1818 (oli sobre llenç, 98,5 cm x 75 cm) |
Pel que fa al sentiment oceànic, terme encunyat per Romain Rolland i popularitzat per Freud a L'avenir d'una il·lusió (El malestar en la cultura), en criticar la sensació oceànica d'infinitat. Rolland feia d'aquest sentiment la font de tota energia religiosa. En canvi, Freud considera que, d'existir, és el primitiu sentiment d'ego que precedeix a la creació del jo, el qual sorgeix quan la mare deixa d'alletar el fill. El nadó encara no té un concepte del jo, més aviat viu en el tot, que és part de sí mateix. https://momentulum.blogspot.com/2008/09/freud-el-jo-ho-inclou-tot-desprs-dell.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada