EL MÓN SENSIBLE. EL PUNT ENTREVISTA FRANCESC GARRIGA

Llegim l’entrevista i remarquem:

Era una època en què entràvem a les vuit del matí per fer la primera classe i sortíem a les nou del vespre. Era molt diferent. El contacte amb la gent jove per fer-los entrar dintre del món intel·lectual, artístic o sensible, per mi és molt important.

Diu la Vikipèdia que el poeta es llicencià en Germàniques, que visqué a l’Amazònia quan formava part de l’ordre dels franciscans caputxins, que ensenyà Humanitats a Barcelona, però natros apreciem la seva tasca de cartògraf del món sensible:

aquesta és la sentència:
plantar paraules.
regar-les amb paraules,
collir-les amb els dits de pell més tendra.
dallar les canyes del silenci,
barranc inútil, galliner de somnis.
sembrar, després, paraules
líquides,
per disfressar la vida
de mort, la mort de vida.
cap pausa.
no em pregunteu per què.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc, que ha publicat Proa el 2003. 
manllevat de: http://www.barcelonareview.com/35/c_fgb.htm

foto: JUANMA RAMOS, EL PUNT 2012

L’ENTREVISTA D’ANNA BALLBONA AL PUNT:

FRANCESC GARRIGA  POETA. ACABA DE GUANYAR EL PREMI CARLES RIBA

Ha guanyat el premi Carles Riba amb ‘Tornar és lluny', que
el consagra com un dels grans poetes catalans vius.
Nascut a Sabadell el 1932, s'ha dedicat més de 30 anys a la docència,
a l'escola privada Sant Gregori, de Barcelona. Habitual dels recitals al bar Horiginal, és una referència per als joves.

“No m'agrada gaire prendre'm seriosament”

02/02/13 02:00 - ANNA BALLBONA

1

Reunir-me amb gent de la meva edat no m'interessa, ja ens ho hem dit tot; vull sentir el que diuen els joves

Què hi trobem a Tornar és lluny?

Hi trobeu una persona que s'explica conscient de la seva situació, i que allibera, una vegada més, els seus fantasmes en un paper. A través de parlar de mi, pretenc arribar a la gent. No dic coses rares.

A l'últim poemari, Ragtime, es despullava més que en d'altres. I aquí?

Aquí hi ha un Francesc Garriga una mica més vell i seriós. Però amb molta ironia, perquè no m'agrada gaire prendre'm seriosament. Són poemes crus però mirats des d'una certa distància, que és el que posa la ironia.

El Carles Riba li arriba després de ser el poeta d'honor del Festival de Sant Cugat. Com ho veu?

Ho veig com una suma de casualitats. Em feia il·lusió guanyar el Carles Riba perquè jo havia estat molt amic d'en (Josep) Pedreira i de l'Isidor Cònsul. En Pedreira em feia molta broma, anava a ensenyar-li les primeres coses que feia, i ell va ser el fundador del premi.

Té la sensació que és ara que li arriben tot de reconeixements?

Sí, el que passa que ara ha fet tard.

Per què?

Perquè tant me fa. M'hauria estimulat de jove que em diguessin “mira, apunta maneres”. De més madur, m'haguera agradat. Ara ja m'és igual. I ho dic sincerament. Amb la mateixa llibertat que escric i dic el que em sembla, accepto el que em donen també. No sóc un desagraït. Ho agraeixo.

Però fa vint anys necessitava un premi com aquest?

Fa vint anys tenia molta gent al voltant meu a qui haguera fet il·lusió que guanyés el premi. Ara estic sol. Li ho vaig explicar al gos i va estar content.

Per què publica de gran?

Perquè em vaig dedicar en cos i ànima a fer classes. Llavors escrivia coses ocasionals. Era una època en què entràvem a les vuit del matí per fer la primera classe i sortíem a les nou del vespre. Era molt diferent. El contacte amb la gent jove per fer-los entrar dintre del món intel·lectual, artístic o sensible, per mi és molt important. D'alumnes? He tingut en Fontcuberta (fotògraf), en Manuel Huerga (cineasta), en Marc Romera (escriptor), en Dionís Escorsa (artista), en Xavier Bosch (periodista), el Francesc Homs, l'exalcalde Hereu... Perquè jo he tingut una bona educació, desgraciadament...

Desgraciadament...?

Sí, m'hauria agradat ser un gos. Desgraciadament he tingut una bona educació, m'ha rodejat gent molt important i d'una gran cultura. Jo volia que els altres entressin una mica dintre d'aquest món.

Ha influït tota una colla de poetes més joves...

No ho sé, això ho diu tothom, jo no m'ho crec. L'única cosa que ha passat és que he deixat de fer classes d'una manera i he passat a fer classes d'una altra. Reunir-me amb la gent de la meva edat ja no m'interessa perquè ja ens ho hem dit tot. Per tant, vull sentir el que diuen els joves, com actuen, i si els puc donar un cop de mà...

I com actuen els joves, ara?

Primer, actuen amb molta independència, amb molt criteri personal, equivocat o no. M'està sorprenent que surten algunes persones amb ganes de dir el que volen dir, no amb ganes de dir com ho han de dir perquè estigui bé. Això és molt important. Les ovelles, a l'escorxador, i que comencin a sortir els llops a mossegar.

Al balcó de casa hi té una estelada. Creu que veurà una Catalunya independent?

No. Som un poble covard i pactista. Mai hem guanyat cap guerra, ni dialèctica. M'agradaria veure-ho, però no ho crec. Crec molt en l'empenta popular, gens en els que tenen els càrrecs i tenen por de perdre'ls.

Darrera actualització ( Dissabte, 2 de febrer del 2013 02:00 )

Publicat a

·         El Punt Avui. Comarques Gironines 02-02-2013 Pàgina 72

·         El Punt Avui. Edició Nacional 02-02-2013 Pàgina 48

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/615700-no-magrada-gaire-prendrem-seriosament.html

FOTO: Paco de Morales: "Lo Teixidor canta una jota al poeta Francesc Garriga, Museu Marès, Barcelona Poesia, 2006" http://bouesia2.blogspot.com.es/search?q=se'ns+ha+mort+lo+teixidor 

FRANCESC GARRIGA, Sabadell 1932, ha publicat recentment Ragtime a Alabatre, http://www.labreuedicions.com/ragtime-francesc-garriga/ d’on copiem aquest fragment d’un article de J. Nopca (Time Out Barcelona, 2011)

[...] A ragtime desplega, una vegada més, tota l’artilleria temàtica habitual i d’aquella manera tan atractiva que, digui el que digui, fa dels seus poemes experiències estètiques intrèpides i (encara) inesperades. Hi trobem la mentida (“menteix-me encara un cop, no et costa res”), el temps (que no sap on és ni sap “on som”), la solitud (que “no és trista ni alegre (…) és solitud i prou, / només que enyora l’eco del seu crit”) i el consol de les paraules, escrites a poc a poc “per no ferir les lletres i sentir-les / als ossos i a la pell” i que, de tant en tant, s’allunyen en favor dels “ulls i el paisatge”. “M’agrada molt badar, i aquesta activitat s’ha fet més intensa amb els anys”, diu Garriga. “Puc passar-me hores mirant un arbre. El paisatge és vital, i de tant observar-lo pot acabar sent el teu reflex”. “Mar fonda i cel espès / recull vela i rems. / fosqueja. / No em reconec en blanc i negre”, comença el segon poema del llibre. Garriga diu: “Escriure poemes és la meva llibertat, el meu exorcisme”. Tanca el poemari amb un fragment del Satiricó de Petroni, que recull el doble moviment del ragtime: “Per molt que t’escarrassis a seguir un camí, l’atzar te l’acabarà esbotzant”. [...]