Andreu Galan i Martí (Alboraia, l’horta de València, 1980) és un boueta excepcional i entusiasta ( http://bouesia2.blogspot.com/2008/10/andreu-galn-i-mart-lhoriginal.html : SECRETS DE L'ALQUÍMIA BOUÈTICA). Encara defensa l’escola com a faedora del despertar poètic de xiquets, per això ha endegat amb amb la poetessa Martina Escoda, Pissiganya. Revista de poesia per a xiquets de 0 a 100 anys (http://www.pissiganya.cat/ ), que és un web dirigit a infants, pares i educadors i que té la funció d’estimular la creació poètica infantil i mostrar les creacions poètiques fetes per i per a xiquets. Tal l’hem vist a VANDEBOUS, el Festival de Poesia de Vandellòs, el poble més poètic del món on Apol•lo escollia els llorers per coronar els poetes (http://bouesia2.blogspot.com/2010/05/vandebous-incessant.html on trobareu les referències fotogràfiques i, fins i tot, el reportatge de la Televisió de Vandellòs, magnífic, de l’Eduard Margaleff). Però, avui parlarem de la seva poesia impresa, disparada a partir de ser un dels antologats a PEDRA FOGUERA –“La realitat és un incendi; la poesia consisteix a preservar-ne les flames”: http://bouesia2.blogspot.com/search?q=PEDRA+FOGUERA&updated-max=2008-05-14T22%3A11%3A00%2B02%3A00&max-results=20. A la sisena Bouesia, enguany, presentarà CANSAT DE DIUMENGES, en edició cuidada de La Breu Edicions, Col•lecció Alabatre. Barcelona, 2009. ISBN. 9788493715250) amb un interessant pròleg d’Antoni Artigues, ànima viva de la excel•lent web de literatura catalana, http://www.mallorcaweb/magteatre/
CANSAT DE DIUMENGES sedueix per un gràcia rítmica i un llenguatge que sembla senzill i, tanmateix, et posa la “gallina de piel”. Des de la cotilla del sonet a la llibertat formal, els temes esdevenen poesia amb facilitat estellessiana, si bé amb una passió sintètica i sentenciosa que traspassa les avantguardes i el surrealisme.
Com a mostra copiaré PARLEN LES COSES:
Sent cantar les motoserres
i em demane què deu passar a ciutat.
Ara mateix el vell del parc
observa el seu reflex en l’asfalt,
s’hi mira embadalit
resseguint la línia estràbica
de la constel•lació del si-no-fos,
però només hi troba estridències del gairebé,
qualls arnats de joventut,
qui sap si els algoritmes més confusos del pànic...
L’om més vell de la plaça,
assegut al vell mig d’ell mateix,
s’interroga sobre la seva vocació naturalista,
el perquè de tanta pressa per ser, definitivament,
un arbre més entre els arbres i no un om transvestit
en figuera o baladre confús i eixordador.
Un xiquet que nom Miquel es pregunta,
insistent, sobre la possibilitat de demanar
als Reis el pantone de l’infinit
i poder tirar-se pel tobogan i despertar-se
tot d’una sabent-se formiga processionària
enmig d’un vers de Papasseit,
i no comprèn per què hom només
beu aigua quan té set si el set
no veu aigua quan beu el vuit.
I els teuladins, ai las, es demanen què hi pinten,
les motoserres en tot això.
L’he triat entre altres raons perquè surten un parell de referències constants al llarg del poemari. L’arbre i els xiquets. El poema s’ho val per ell mateix. Interessant descripció de l’idíl•lic parc romàntic aquí tatxat pel soroll absurd de la motosserra postmoderna que el devora, si més no, devora el silenci dels teuladins astorats. El vell com un acròbata entre el “si no fos” i el “gairebé”, reflectint-se al mirall de l’asfalt. L’arbre de ribera sense pressa per ser, una constant com em dit que es planta davant de l’incendi de l’existència, pintada en els sonets anteriors amb tintes de tedi –“Quan ja res commou, de sordidesa... sents bategar un arbre dins del pit”. El xiquet, somni i joc, com la imatge de la formiga en processó pel vers d’en Papasseit, o el joc fonètic dels versos finals anteriors a la conclusió dels teuladins.
Joc de la llengua i amb la llengua, una altra constant en el llibre: “Història de la llengua” (que acaba significativament amb un mot transcrit fonèticament), “Llenguatge”, “Es fa tard en paraules”, “Parlen les coses”, per exemple, només en allò tocant als títols. Perquè el joc i joguina dels mots deixen brollar el transformer dansant pels alvèols d’un sentit arravatament vital:
T’enyore des del present d’enyorar.
I des del futur, des de l’imperfet,
des de la flexió verbal i les persones del verb.
(...)
T’enyore amb paraules, versos,
Amb el Fabra i sense.
T’enyore en síl•labes i acords, en metro
I en autobús, en bicicleta i ala delta.
(...)
Bo seria contrastar “Parlen les coses” amb aquell altre poema que, sense títol, s’obre amb una cita de la jove poetessa Blanca Llum (p.43): “Et sé la veu quan parles amb les fulles”. Però aquí mirarem l’amor, per amor, un amor tendríssim:
“Et sé en l’alè de pi, veu de pinassa.
Et sé un arbre content que juga i dansa.
Et sé quan tot no és prou i res no em cansa;
quan ets l’excés de tots que ens ultrapassa” (...)
I és amor de debò el del poema breu de la pàg 32, una perla, el dring de la mirada enamorada:
Si et mire,
si et pense,
no em demanes que siga objectiu:
tampoc no em demanes que siga subjectiu.
Tot això no trau cap a res,
perquè si et mire,
si et pense,
puc ser una cosa:
adjectiu.
Amor transparent, preciós, com aquell de José Salinas que deia, més o menys, "para cristal te quiero, / nítida i clara eres. / para mirar el mundo a través de ti, puro, / de hollín o de belleza, / como lo invente el dia"; fins a tal punt que diríem també “Tot és massa pur per a pensar-hi massa”, com qui no es conforma en sentir-ho.
Sentiment, “...la incontinència de sentir i no comprendre, / el desig de fer anar el desig, / la immediatesa de saber-se cert en la incertesa;...” I vitalitat: “A casa només sóc això: / un pronom que rebota contra les parets/ (...) / Sóc l’eix d’un món que es basteix (...) en la mesura que tu em mires, / m’anomenes i em demanes (...). Sentiment i vitalitat, realitat matèrica de “la incontinència del sentir i no comprendre”, estranya remor que “et deixa sol i arnat com un captaire”. L’alcohol fa estralls i el tedi creix, “Fa por haver de caure en el barranc... en el caire del qual tot just romanc...” Cal decidir-se, encara que tot està escrit i la vida és avui “un arbre que remuga amb veu escassa / plorant sobre el dimarts d’un transeünt”. Malgrat tot –llegeixo les terribles “Visions d’un home”- s’albira “un bri de brasa / que va creuant quaderns i algún apunt”, i “Òbric la mà i n’ix una rosa”, “va naixent d’escrit en crit. / I en ella cresc grapat d’espines.” Andreu Galan sent que “Es fa tard en les paraules / i vol ploure tota la nit”. En les parets del lavabo universal medita o dialoga amb el xiquet: “Psiquiatria, ¿capital? / Malestar.” Per això li cansen els diumenges, cosa que a mi em recorden Catul, quan es diu: L’oci, Catul et neguiteja; en l’oci t’exaltes i t’excites massa. L’oci, en altres temps, va perdre reis i ciutats florents”. Tanmateix deixa parlar les coses, la llengua, dubta o estima, cau o cerca unes ales, puja als límits del subconscient o “Mosegue el vers com un epilèptic”, de manera que basteix els móns, que són també els nostres, on el poeta juga: “i deixe que les paraules em diguen”.
CANSAT DE DIUMENGES és una arravatada introspecció, una arbòria vocació de lluita amb la llengua per paladejar èpicament la vida intransferible, i un anhel incontenible que demana calma i paciència: “Per això sé que mentre ara escric / hi ha tres mil versos dient-se a través meu (...)”.
JC
Foto: Andreu Galán a BRAVOU 08, Festival de Poesia de Vandellòs: http://gallery.me.com/cedelavall
MÉS INFORMACIÓ:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada