En un paratge de llacunes, solcat d’arrossars i poblat per gegantines varietats de culicidae (mosquits), s'obren al visitant les terres de l'Ebre, guaitades en el seu extrem per l'imponent delta. Prop d’allà, al terme de Deltebre, vaig poder descobrir, en el decurs del mes de juny, una eclosió de follia i arts poètiques a parts gairebé iguals. El festival BOUESIA pren el seu nom d’un meticulós exercici d’hermenèutica i d'etimologia que, com el druida de l'anar-desfent Carles Hac Mor assenyala, posa al descobert les arrels del terme en tota la tradició escatològica i reveladora de l’Apocalipsi, que al mateix temps té la seva gènesi en el mot urcavaró (basc arcaic) Aboucalypsis.
I, efectivament, vaig poder constatar que tota la localitat es trobava immersa en un ritual d’amplíssimes ressonàncies místico-lisèrgiques, factor evidentment nuclear en moltes formulacions festives vinculades a la transgressió. El que em va sorprendre més, o potser hauria de dir que em va congratular, va ser la sistemàtica exteriorització per part de tots els participants d'una vivència atàvica del desordre, colindant amb el caos, que permetia la transmutació de gairebé tots els espais públics de l’entorn, la seva transformació en esferes interconnectades regides pel factor de l’imprevist, l’acció col·lectiva improvisada i una festiva reivindicació del despropòsit. No es tractava tant d’una nova formulació de l’esperit carnavalesc, sinó d'una pràctica molt més tel·lúrica, una corrua d'accions que interrompia el decurs natural dels esdeveniments (com la processó d’esquellots de Llorenç Barber) o que recreava retaules vivents en la millor tradició dels misteris religiosos i cultuals (la barcassa de músics navegant pel riu tot interpretant l’In C de Terry Riley).
També em vaig deixar endur per la poderosa presència que la paraula oral tenia en tot això: prop d'una quarantena de rapsodes reinventaven la noció de phoné (tradicionalment associada al pensament logocentrista d’ençà de la irrupció de la crítica deconstruccionista) convertint-la en un recurs de comunicació directa amb el paisatge, l’acció quotidiana i en general tota pràctica allunyada de l'instrumentalisme i la funcionalitat. De fet, podria considerar aquesta concatenació de manifestacions rituals (la processó, el retaule vivent, la rapsòdia) com un intent d’inserir l’estructura del fet cultural i les seves representacions en un context més proper al mite que a la raó, a l’hedonisme que al sentit comú. Com no podia ser d’una altra manera, la part culinària també hi contribuïa; especialment l’ingredient primigeni d’aquestes terres, l’arròs, protagonista d'una ingesta col·lectiva paral·lela a la de la parla amb un valor que m’atreviria a considerar molt proper, tot i que per inversió, als rituals quasi enteogènics dels pitagòrics amb les mongetes. Allà on aquests presocràtics posaven de manifest el tabú de la menja (per l’assimilació entre el llegum i la fisiologia humana), aquí es practicava al seu revés: el consum diletant i l’apropiacionisme radical de les seves virtuts intrínseques d’aquest ingredient.
I, efectivament, vaig poder constatar que tota la localitat es trobava immersa en un ritual d’amplíssimes ressonàncies místico-lisèrgiques, factor evidentment nuclear en moltes formulacions festives vinculades a la transgressió. El que em va sorprendre més, o potser hauria de dir que em va congratular, va ser la sistemàtica exteriorització per part de tots els participants d'una vivència atàvica del desordre, colindant amb el caos, que permetia la transmutació de gairebé tots els espais públics de l’entorn, la seva transformació en esferes interconnectades regides pel factor de l’imprevist, l’acció col·lectiva improvisada i una festiva reivindicació del despropòsit. No es tractava tant d’una nova formulació de l’esperit carnavalesc, sinó d'una pràctica molt més tel·lúrica, una corrua d'accions que interrompia el decurs natural dels esdeveniments (com la processó d’esquellots de Llorenç Barber) o que recreava retaules vivents en la millor tradició dels misteris religiosos i cultuals (la barcassa de músics navegant pel riu tot interpretant l’In C de Terry Riley).
També em vaig deixar endur per la poderosa presència que la paraula oral tenia en tot això: prop d'una quarantena de rapsodes reinventaven la noció de phoné (tradicionalment associada al pensament logocentrista d’ençà de la irrupció de la crítica deconstruccionista) convertint-la en un recurs de comunicació directa amb el paisatge, l’acció quotidiana i en general tota pràctica allunyada de l'instrumentalisme i la funcionalitat. De fet, podria considerar aquesta concatenació de manifestacions rituals (la processó, el retaule vivent, la rapsòdia) com un intent d’inserir l’estructura del fet cultural i les seves representacions en un context més proper al mite que a la raó, a l’hedonisme que al sentit comú. Com no podia ser d’una altra manera, la part culinària també hi contribuïa; especialment l’ingredient primigeni d’aquestes terres, l’arròs, protagonista d'una ingesta col·lectiva paral·lela a la de la parla amb un valor que m’atreviria a considerar molt proper, tot i que per inversió, als rituals quasi enteogènics dels pitagòrics amb les mongetes. Allà on aquests presocràtics posaven de manifest el tabú de la menja (per l’assimilació entre el llegum i la fisiologia humana), aquí es practicava al seu revés: el consum diletant i l’apropiacionisme radical de les seves virtuts intrínseques d’aquest ingredient.
SISTEMA DE CARÀCTERS, estudi del Senyor Pirazoloic, antropòleg, MARABUNTA, ARTS DEL TEMPS, Núm. 1. L'article recorre les noves expressions culturals a Catalunya en tres seccions: Les terres cetrals (Gargall, Manresa), Les terres fluvials del sud (que reproduïm sencer) i les terres dels grans vents (Maçart, Maçanet de Cabrenys).
L’ART ÉS UN ARTEFACTE PSICOGENÈTIC QUE ENS CREA IDENTITÀRIAMENT, CULTURAL I ESPISTEMOLÒGICA
La nova revista MARABUNTA, ARTS DEL TEMPS, es va presentar el dijous 15 d’abril 2010, a l'espai BALCÓ DE LES ARTS SANTA MÒNICA, amb els parlaments de rigor i una esplèndida actuació de MISALUBA i Carles Hac Mor, posant en solfa alguns poemes de Ho vaig fer fer. El brindis amb una copeta de cava deliciosa encara rodola per la llengua de la evocació.
Aquesta nova publicació, amb vocació de ser un anuari d’activitats artístiques a Catalunya o una recopilació d'idees i preguntes resultants del desenvolupament de Gràcia Territori Sonor, està dedicat al laboratori col·lectiu i íntim de la improvisació, a l’obra arcana de Jordi Benito, a la cerca del no-significar de Carles Hac Mor, a la autoenciclopèdia de Manuel de Val, a la recepció omnívora de la polipoesia, a l’obra salvatgement barcelonina de Francisco Casavella, a les visions de Guillem Cifré, entre altres seccions –una marabunta metòdica i rizomàtica, una levitació contemporània.
El col·lectiu Marabunda està coordinat per Víctor Nubla, Sebastià Jovani i Quim Díaz. Ens ha presentat un treball elegant, artístic, i, llegint-lo, el pensament és un plaer i una acció.
Foto: Ja, In C a la barcassa del Baló, Bouesia 09
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada