dijous, 20 de juny del 2024

1993 EXPOSICIÓ COL·LECTIVA DE PINTURA L’EBRE VIU, SALA D’ACTES DEL PARC NATURAL, DEL 20 AL 23 DE MAIG DE 1993



 Altres diuen que la terra descansa sobre l’aigua.

Aristòtil: De caelo.

 

La Coordinadora Antitransvasament ha organitzat l’exposició L’EBRE VIU amb un interès cultural i estètic, més que reivindicatiu, per copsar aquesta terra amb la mirada polida dels nostres artistes, als quals hem d’agrair la sol·licitud i la gentilesa mostrades per fer-la possible.

           Les aigües de l’Ebre llisquen constants i encara mouen la sènia del temps. Fan florir la primavera i la tarongina, però, també omplen a vessar les ànimes artistes de la nostra gent. Si aquestes aigües fan possibles les carxofes, l’arròs o l’economia, també fertilitzen la tasca callada, pacient i acurada dels nostres artistes. Per això aquesta proposta vol renovar la mirada del nostre entorn a través dels ulls exactes d’aquests homes excel·lents, dels colors de la seva paleta, del gest de les seves mans, de la seva sentimentalitat... Natros diem que L’EBRE VIU.

 (sense firma, encara que reconeixem la mà de Vuró Xaparlà)

 

ARTISTES PARTICIPANTS:

 Josep Benet Espuny

Raimon Bertomeu

Àlvar Bonet

José Luis Calbet

Roberto Escoda

César Estrany

Agustí Fortuño

Franc

Antonio González

Norberto López

Paco Morales

Ricard Noé

Josep Pegueroles

Josep Rollán 

DÉU NIL, Museus Vaticans, Vikipèdia

Un dibuix de línia clara de Paco de Morales és el cartell d’aquesta exposició que aplega artistes de les Terres de l’Ebre. Representa el déu Ebre en posició sedent, de perfil, tocat per una corona de joncs. Una fornida divinitat porta una cornucòpia a la mà esquerra, i es recolza en un bou, de la boca del qual surt el doll d’aigua vivificador del riu. A la mà dreta brandeix un rem altiu.

El dibuix va ser també portada del pamflet que la Plataforma Antitransvasament de Deltebre editava mensualment, núm. 2, maig 1993. Cosa que ens dona un context reivindicatiu. Em contava l’amic Eleuteri Arques sobre la revista “...recordo que Paco va col·laborar en un principi aportant il·lustracions sobre acudits vells (on ficava cares noves); recordo que va fer la portada de la primera revista on posava com a rètol principal la frase: "Per a tots" amb la intenció de sumar esforços de tots amb la lluita antitransvasament. He dit en un principi perquè recordo que només va participar en tres o quatre publicacions i ja no hi va col·laborar més...” En aquest número zero, “Per a tots” es cridava a les reunions que es feien els dissabtes al Bar la Havana, que el regentava Morales.

Al núm 2 el dibuix està encapçalat per la inscripció Flvmen Hibervs remarcada per una sanefa romana. Té interès, crec, rescatar d’aquesta publicació una fulla firmada per Doxàgores, un altre nom de ploma de Vurò Xaparlà. El nick firmava aquestes entregues sobre l’Ebre Diví, de les que en conservo tres. Les altres dues giren entorn als mites aquàtics romans.

 

 


L’EBRE DIVÍ (I)

 

 

El poeta mirà l’Ebre i digué:

I veig les teves lentes aigües roges,

malenconiós riu que fuges

per un camí mil·lenari,

sense desig, sense fortuna,

mandrosament absort.”

 

              Amb precisió els mots d’aquests versos revelen una munió de significats: un suau deslliurament de formes, el moviment, la transitorietat, la irreversibilitat, però, també la fertilitat i la renovació. No fan res més, ni menys, que confirmar l’eternitat de la simbologia del riu, tal com correspon a la força creadora de la natura i del temps: De un lado simboliza la fertilidad y el progresivo riego de la tierra; -escriu Cirlot- de otro el transcurso irreversible y, en consecuencia, el abandono y el olvido. Etern, en aquelles èpoques en què hi havia futur. Si més no, mil·lenari.     

En altres temps l’Ebre fou sentit d’una manera molt especial i, per això, la voluntat dels homes li erigí un monument en pedra que en fes sempre testimoni immutable. Parlo d’un fragment de marbre blanc-grisós amb la inscripció FLVMEN HIBERUS = el riu Ebre. No se sap la procedència ni les circumstàncies de la seva trobada... evidentment es tractava d’una representació de la personificació de l’Ebre que ens fa pensar en les conegudes personificacions del Nil, al Museu del Vaticà, o del Tíber, al Museu del Louvre[1]. Un estudiós alemany, Alföldy, basant-se en l’escriptura, conjecturà que és del segle II dC.

La inscripció es pot estudiar al Museu Arqueològic de Tarragona, però no podem veure el déu. Amb el temps i les circumstàncies ha desaparegut. Caldrà, doncs, pensar en el Nil del Vaticà: un déu barbat, sever, amb el tors nu, que es recolza sobre la misteriosa esfinx i té com atribut un corn de l’Abundància. O bé, llegir a Virgili, quan a l’Eneida (VIII, 31 ss) canta la teofania del TÍber que visqué Enees.

Le pareció que el propio dios del lugar, Tiberino, de amena corriente, como un anciano se alzaba entre las hojas de los álamos (leve vestido de glauco manto lo cubría y su cabello de umbrosa caña lo coronaba); que así le halaba,[2]

 

DOXÀGORES 1993[3]

 

 



[1] CID, Pilar: “La Història”, Baix Ebre i Tortosa: aproximació al coneixement de la comarca, VVAA, Tortosa 1987.

[2] Trad. R. Fontán Barreiro, Al. Ed., Madrid 1986.

[3] COORDINADORA ANTITRANVASAMENT, núm 2, MAIG 1993. Doxàgores, pseudònim de Vuró Xaparlà: dos seccions, EBRE DIVÍ i FLORS DE L’EBRE.

 

diumenge, 16 de juny del 2024

1970 XAVIER VIDAL: CONVERSA AMB EN FRANCESC MORALES CENTRE LECTURA REUS

 

La sàrsia m’ha permès recuperar una entrevista a Paco de Morales:  Xavier Vidal, Conversa amb Francesc Morales, 1970, publicada a la Revista del Centre de Lectura, núm. 218, Reus, Octubre 1970. És l’entrevista més antiga, crec. Es refereix a la primera etapa dominada pel dibuix i pel surrealisme (1967-1975). Una etapa en què va exposar a Barcelona, Amposta, Reus, La Ràpita, Girona, Tarragona.

La conversa ens revela la seva formació autodidacta,

“Vaig començar jugant amb el fang de les ribes de l’Ebre com qualsevol xaval de la meva edat, fins que un dia em vaig adonar que podia dibuixar allò que abans havia emmotllat. Paral·lelament a l’evolució personal, he anat perfeccionant la meva tècnica a força de moltes hores de treball...

Per sort o per desgràcia no he passat per cap Escola d’Art ni he tingut professor.”

 Va il·lustrada amb aquest dibuix a tinta xina sobre paper amb vuit màscares. Vidal ens descriu així la seva obra,

 “Els seus personatges són misteriosos, fantàstics. Tema predilecte: la soledat, i l’aïllament. Per aconseguir una major penetració psicològica en les seves composicions, ens enfronta amb perspectives angoixoses i rostres quasi tràgics. Es interessant l’expressivitat que aconsegueix donar al cos humà mitjançant positures, mutilacions, contraccions musculars o esquematitzant situacions d’esclavitud i alienació. Amb el seu acurat surrealisme intenta —crec que ho assoleix— fer-nos comprendre la seva filosofia existencialista, d’una manera simple, quasi primitiva.”

En efecte, la làmina aplega una agrupació de personatges definits per una variació de pelusseres i, sobre tot, per les seves mirades, L’agrupació és forçada per encabir tal variació, i els ulls oberts, sortits, tancats u orbs, ens inquieten, ens desconcerten,  reflecteixen incomunicació i, per tant, soledat (com diu Vidal). No et deixen indiferent, et toquen, et fan pensar. I més si sabem que Morales dibuixa d'esma: "Dibuixo directament sense passar pel llapis".

 L’entrevista, saborosa, es rebla amb ironia mordaç:

“Francesc Morales és un artista excepcionalment dotat. Alguns dels seus dibuixos estan al nivell de les obres més importants del surrealisme i malgrat això en ven molt pocs. (...) Francesc Morales és molt probable que triomfi a l’estranger.”

                                                                                                            J.C. 


foto de la il·lustració publicada

CONVERSA AMB EN FRANCESC MORALES per Xavier Vidal

De l’onze al vint de setembre Francesc Morales exposà al Centre de Lectura de Reus. Aquest pintor català va néixer a la Cava fa vint-i-un anys. Allí realitzà els seus estudis primaris. Confirmada des de molt jove la seva vocació artística, marxà a Barcelona, on va crear la major part de la seva obra. Actualment i per necessitats econòmiques, treballa a Amposta, vora la seva ciutat (el seu poble) natal.

 

—He exposat abans a Barcelona, a la sala Aquitània, col·lectivament amb Pijoan, Tharrats i d’altres; al Collegi Major Sant Jordi, on agradà molt la meva obra, però on no vaig vendre cap dibuix; al bar Taita; a la Llar d’Amposta; a Sant Carles de la  Ràpita, etc.

 

Francesc Morales ha fet poca propaganda de la seva exposició. Ens diu que té certa prevenció cap a les situacions falses i esnobismes portades moltes vegades per una propaganda sistemàtica. Creu que la cosa realment important ha estat l’oportunitat d’oferir la seva obra a tots aquells als quals pugui interessar.

—La teva formació artística?

—Vaig començar jugant amb el fang de les ribes de l’Ebre com qualsevol xaval de la meva edat, fins que un dia em vaig adonar que podia dibuixar allò que abans havia emmotllat. Paral·lelament a l’evolució personal, he anat perfeccionant la meva tècnica a força de moltes hores de treball.

 

—Autodidacta?


—Sí. Per sort o per desgràcia no he passat per cap Escola d’Art ni he tingut professor.

Veiem que tots els dibuixos són fets a la ploma, amb gran habilitat i domini de l’ombrejat.


—Dibuixo directament sense passar pe1 llapis.

 

Els seus personatges són misteriosos, fantàstics. Tema predilecte: la soledat, i l’aïllament. Per aconseguir una major penetració psicològica en les seves composicions, ens enfronta amb perspectives angoixoses i rostres quasi tràgics. Es interessant l’expressivitat que aconsegueix donar al cos humà mitjançant positures, mutilacions, contraccions musculars o esquematitzant situacions d’esclavitud i alienació. Amb el seu acurat surrealisme intenta —crec que ho assoleix— fer-nos comprendre la seva filosofia existencialista, d’una manera simple, quasi primitiva.

 —Projectes?


—M’agradaria realitzar aquestes composicions amb vidre. Conec la tècnica però no disposo de les costoses instal·lacions pròpies d’aquest treball. He pensat il·lustrar un guió cinematogràfic. L’any 1969 ja vaig intentar donar forma visual a les poesies de Francesc Camino, director de la desapareguda revista “Siglo XX”. Camino s’expressava amb termes surrealistes. La seva mort tràgica acabà la tasca que realitzàvem junts.

 

Francesc Morales és un artista excepcionalment dotat. Alguns dels seus dibuixos estan al nivell de les obres més importants del surrealisme i malgrat això en ven molt pocs. Francesc Morales treballa i gairebé no disposa de temps per a la seva tasca artística. Francesc Morales és molt probable que triomfi a l’estranger.

 Revista del Centre de Lectura de Reus: 1970: Núm.: 218 Cuarta Época, Octubre

file:///C:/Users/jcaba/Downloads/139004-Text%20de%20l'article-247517-1-10-20100520%20(1).pdf 

https://raco.cat/index.php/Suports/article/view/101903 

https://raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/view/139004 


dissabte, 8 de juny del 2024

1990 MOSTRA D’ART, RAIMON BERTOMEU, ÀLVAR BONET, ROYO I PACO MORALES, SALA D’ACTES PARC NATURAL, DELTEBRE

 


Per primera vegada, dins l’escassa tradició cultural de les nostres contrades, tenim l’oportunitat de contemplar una mostra d’art de quatre artistes locals, que ens aporten visions diferents de la seva pròpia realitat, mitjançant els seus treballs.

És, sens dubte, un feliç succés i una bona ocasió, per iniciar-nos en la comprensió de noves formes d’expressió; poder comparar diferents concepcions de la realitat amb la nostra pròpia, i conformar nous criteris per avançar en el nostre desenvolupament individual i social.

Cal felicitar-nos pel afortunat esdeveniment, reflexionar, i exigir-nos que la mostra d’art que ens ocupa, sigui el començament d’un seguit de manifestacions artístiques i culturals, que ens facin prosperar en humanitat i felicitat, i puguin servir de referència a les noves generacions.

J. J. Casanova

Recupero aquest cartell d’una MOSTRA D’ART amb quatre artistes d’aquí baix: Raimon, Àlvar Bonet, Royo i Paco Morales. Crec que és de 1990. Per primera vegada, afirma Casanova, es vol superar l’escassa tradició cultural de les nostres contrades. Sabia què deia, Casanova (1953-2022), Capeta, un intel·lectual compromès en moltes iniciatives, com impulsar el conjunt musical SHUNYYK’S (1970-2024, sobretot en els primers anys juvenils). Va ser molt amic de Morales: va confeccionar una cronologia i una breu biografia de Paco pels noranta.

Àlvar Bonet recordava que Royo va exposar màscares de paper molt underground, extretes de la revista Víbora; Raimon, dibuixos a llapis; i Paco, escultures (REC: https://bouesia2.blogspot.com/2024/05/1990-escultura-paco-de-morales-sala.html?m=1; El Maltractat és de1987). Jo vaig exposar abstracció matèrica.

Voldria remarcar el dibuix one line del cartell. Directament sobre el paper va dibuixar d’una tirada aquest bell perfil femení, i, sense aixecar el llapis desplega un laberint de tirabuixons esbullats en una cabellera esplèndida que esdevé, sanefa modernista alhora. Morales hi va jugar sovint -la línia és el mitjà més senzill de representació.

 Javier Caballero


dissabte, 25 de maig del 2024

1990 ESCULTURA PACO DE MORALES. SALA CAIXA DE TARRAGONA, AMPOSTA.

 



Potser serà bo recuperar aquest díptic de la primera exposició d’escultura de Paco Morales. Dono el text del programa de mà tal qual, només esmenat d’alguna errata ortogràfica massa evident -pos, aleshores, encara apreníem fent el reciclatge de català. També conté la peculiaritat de la firma. Vuró Xaparlà era el sinònim en què firmava els textos. Les imatges són de l’exposició Paco Morales, artista polièdric i tumultuós (1949 – 2023) que ja està a punt de cloure a DeltArt. Són fotos de mòbil sense gaire qualitat. Excepte les de Quiró, que són fotos extretes de fotocòpies. Aquest Lector de Diari crec que és el primer de totes les variacions del tema. J. C.


QUIRÓ


 Dos són els pilars fonamentals on s’assenta l’obra que avui ens presenta PACO MORALES, la realitat actual i el mite dels orígens o el sedentarisme i el moviment, tots dos lligats per la nuesa de l’Home, per un humanisme que no té res a veure amb la Bellesa romàntica, sinó en la recerca del significat de l’existència.

            Si de cas, mirem primer el Lector de diari (1987). La quotidianitat del gest és estilitzat i lleuger, reposa una dòcil bellesa. Però aquesta quotidianitat remarca circumstàncies molt significatives de la nostra realitat, pren un significat i pertorba la serena bellesa de l’art en commoure el nostre esperit. Només cal mira El Penjat (1988), aquesta mà oberta que clama al cel.

            El mite dels orígens és la recerca de la identitat de l’home mitjançant la recuperació d’una gestualitat molt dinàmica, avui ja oblidada per l’home sedentari. Aquí tenim les mènades, els sàtirs, l’home cabra..., temes que giren entorn del principi vital de la natura, la celebració sensual de la vida o del creixement, l’alegria i la llibertat del moviment, la dansa, la sexualitat. La nuesa s’imbrica en la riquesa de significats que aporten aquests temes clàssics. Mirem així Quiró, el mestre -meitat home, meitat animal- quan ensenya als bordegassos. Aquest conjunt està format pel centaure i dos vailets, els quals poden conjugar-se en diverses posicions on sempre destaca la gestualitat del joc. Però si la inquietud de la canalla és joc, la pesantor és l’expressió del mestre que sap. Ara bé, no cal buscar-li uns pensaments foscos, proposo que Quiró rumia una cita, la d’aquell poeta que va dir “Era optimista perquè hi havia que fer”.

 VURÓ XAPARLÀ


LECTOR DE DIARI (1987) bronze 30 x 21 x 27 cm.


HOME CABRA, bronze, 55 x 16 x 20 cm.


EL PENJAT (1988) paper 105 x 68 x 41 cm 


QUIRÓ, 42 x 23 x 50 cm



dimarts, 19 de març del 2024

PACO MORALES, ARTISTA POLIÈDRIC I TUMULTUÓS (1949-2023)

 INAUGURACIÓ DE L'EXPOSICIÓ A DELTART

23 MARÇ 2024

Espai Expositiu DeltArt. c/ Girona, 42 (cruïlla amb c/ Cambra), DELTEBRE


EL MALTRACTAT (fragment). Foto en B/N, Eduard Margalef, 1987

PACO DE MORALES (1949-2023), DEL TRINKET A L’UNIVERSAL

 

Paco Morales és un artista que sempre ha treballat amb mitjans diversos, i, per aquesta i d’altres raons, el conjunt de la seva obra ha anat adquirint, amb el temps, una dimensió de caràcter tumultuós. Ens hi sobten tot de sorpreses i matisos contradictoris: i aquests a l’últim acaben formant una unitat estranya, la qual desconcerta fins que ens porta a entendre-la com un tot ben digne de difusió i estudi. Carles Hac Mor, Autoretrats que ens retraten, 2004

 

DEL TRINKET A L’UNIVERSAL, que  ens proposa l’Ajuntament de Deltebre i l’Associació Amics de Paco Morales, és un camí ple d’aventures, ple de coneixences que ens lliuren una impressió polida de l’obrador d’aquest creador polièdric, tumultuós, tal com el va deixar ara fa un any (23 de Març). Un pas decidit per encetar la significació d’aquesta obra que configura la nostra terra i el nostre temps.

 

El Trinket, l’Havana, l’Universal són fites de la nostra memòria. Tavernes, cafès, punts de lleure o joc, punts de pas, punts de trobada. A imatge del Llar d’Amposta -Paco va treballar-hi amb Mari Chordà- “una sensacional selecció musical” incitava a la conversa, el pensament alt i l’acció. “Paco Morales va crear un espai on convocar, exposar i donar veu humana a les remors i vida de qualsevol corrent” (E. Perea). Encara avui podem sentir emocions escollides a l’Universal, farcit de quadres, escultures, color, música, jardí, i, també, el colossal trencadís que és la barra i el seu sinuós ouroboros. Ara bé, el Trinket va esdevenir el seu estudi -esperem que aviat es pugui obrir a tothom-. L’exposició es nodreix de l’obra allí conservada, un palimpsest de la seva dedicació constant a les arts. Una deu impetuosa, on hi predomina l’escultura i la pintura -transversal en tota la seva producció-, i altres manifestacions icòniques i gèneres conreats: el llibre, els còmics, les titelles, la creació d’instruments musicals, el happening, la fotografia i la premsa. No segueix un ordre cronològic, sinó que és una tria a partir de les peces més ben conservades.

 

De manera que presentaré una cronologia, reduïda a tres dècades de límits fluctuants, per orientar la mostra presentada.

 

PACO MORALES, INVASIÓ DE GRANADA, 1984, p. 5


Dècada dels setanta. Paco de Morales, autodidacta i polifacètic, ja de xiquet juga amb la terra i l’aigua, i pasta fang. Amb llaunes de sardines fa tractors i trilladores. La destresa de mans i mirades cauen en la figuració de rostres o màscares. Amb la dèria de fer-ho millor, els tempteigs desenrotllen una motricitat fina que materialitza atzars i incerteses en paper i tinta xina. És el sòcol de les primeres exposicions públiques, Barcelona (1967-68), Amposta (Llar, 1969), Reus (Centre de Lectura, 1970), Girona (La Gàbia, 1972). Fesomies a ploma i tinta, també a pinzell, formes antropomòrfiques i horitzons; exploren un surrealisme dramàtic; revela un home en si mateix, l’élan vital del qual és el seu propi impuls. Va poc a poc metamorfosant-se en aparences complexes i bigarrades, inorgàniques, abstractes. El 1975 inaugura el Trinket. Es guanya la vida, però, retolant parets i vehicles, negocis, dissenya logos (cavall arròs Bayo, Bar La Murga a Tarragona). 1979, Explosió Poètica.

 

PACO MORALES: ILLA DE BUDA, oli, 1993

Dècada dels vuitanta. El dibuix deixa el protagonisme a la pintura. Exploració de colors i abstracció. Policromia fosca. Expressionisme. La gama de colors incorpora nous materials, arena, ready made, arte povera. La pintura cada cop més matèrica investiga textures, pigments naturals, matisos, tonalitats. Senyalaria una sèrie de quadres en sorra sense pigments, recreant figures geomètriques euclidianes: una espiral gravada, generada pel gir d’un punxó de fusta, lligat amb un cordill a un tascó estacat al mig -una producció elemental d’un patró pràctic. Paral·lelament inicia pintura a plein air amb Norberto; fonamentalment paisatge, explorant l’impressionisme. Durant prou anys explora el paisatge i l’instant. Mira la mirada, l’amplitud de la nostra plana. Els detalls branden color, reverberen sons, passa el riu, quadres d’arròs, casetes. La mirada penetra el pensament, l’horitzó flueix, la consciència és un terròs.

 

Tebeos. 1981, Ucmàn, còmic inèdit. 1983, Invasió de l’ílla de Granada. 1984-85, publica al Butlletí de Tarragona Municipal. 1985, tires còmiques a Catalunya Nova, els protagonistes  s’expressen entonant la nostra jota (firma: Brokulo). Publica a Lletra A (Reus, Tarragona) una història muda antinuclear. Cicle de La Boleta (inèdit). Col·labora en la Revista Antitransvasament de Deltebre: 1993, rifa un paisatge de Paco, “Illa de Buda”.

 

PACO DE MORALES I ADRIÀ VI. En segon pla, L’ESTEL (fusta), L’OBRA INACABABLE (paper), DESAIGÜE (oli), etc: el taller Trinket. Foto JA, VIII 2010. 


Escultura. Continua manipulant el fang, però, inventa una pasta de paper més mal·leable i pràctica que no pas el maixé. El seu modus vivendi, però, és el cartell, la dinamització cultural (festes i anuncis, Contacto) –“l’artista faller més al nord dels País Valencià” (Contacto, Deltafira). Plàstica a l’escola, en el projecte d’Antón Gurí. Titelles (Valls, Riudoms, 1987). Exposicions a Tarragona (1984), Amposta (1985), La Ràpita (1989). 1987, El Maltractat, bronze, el Pagès de la Plaça Borés, Deltebre.

 

1988, regenta l’Havana.

 

Dècada dels noranta i fi de mil·lenni. Escultura, fang, pasta de paper, guix, bronze, fusta. Exposicions d’escultura a Amposta (1990, 2004), Tortosa (1999), Cambrils (2000), Deltebre (2001), Beseit (2001), Pau (2001, 2002, 2006), Roquetes (2005).

 

Escultura pública i monumental: Lo Xarnego (1990, Barranc de Lloret, Els Ports), Hermenegildo Santapau (1991, La Galera), Els Entremaliats, Lector de l’Odissea, (2000, Pg. De l’Arenal, L’Ampolla). Far del tio Nel·lo (2007, L’Ampolla). 21 esglaons cap a la llibertat (2008, L’Aldea). Adrià VI (2010, L’Ampolla).

 

PACO MORALES, SENSE TÍTOL, 1999

1995, obertura del Cafè Universal.

 

1995-2001, Biografies i retrats: Gairebé cent anys de soledat. La col·laboració a la revista Desaigüe esdevé exposició al Centre d’Estudis del Delta i llibre, posteriorment, primer editat artesanalment i després a Síssera (2001). Divuit vides singulars modelen el nostres pioners, travessant l’extensió del delta. Un retrat a llapis sobri i clar, i una prosa saborosa evoquen l’univers del poble. Gairebé se sent i sentim “...a la ribera, ja no et podrem oblidar”, com cantava lo Sifonero. 

 

2005-2016 BOUESIA. Paco va recolzar este festival poètic escalivat. No sols oferint l’Universal com a seu per diverses accions (mural Oeil Cocalydate, 2011) i concerts, sinó intervenint com artista de l’acció, la performance o del happening (Boucremat, Riumar 2008). La Màquina Quimèrica (l’Horiginal, Barcelona 2008), artefacte mogut per energia eòlica, capaç d’obrar la transformació de l’aigua en vi. S’encaixa en la creació d’instruments, eines, autòmats i andròmines impossibles. Una experimentació a la recerca del moviment continu i el testimoni del so que succeeix en el mateix moment en què passa. Al festival Poepera (2008) presenta una diversitat de flautes, xiulets, xilòfons, percussions, diverses en formes i materials, l’aplicació dels quals requeria la participació dels oïdors. L’embolic increïble, un cabdell de trastos per teoritzar la producció i fusió de música abstracta i música concreta (Brabou, Vandellòs 2009). Els darrers temps treballava en màquines automàtiques per pintar.

 

PACO MORALES, GRAN ANGULAR DEL DELTA, collage, 2004

FOTOGRAFÍA. Amb el fotògraf Eduard Margalef (Brokulo, anys 80) investiga el color en diapositives i fotografia analògica. Paco desenvolupa l’exploració del paisatge panorama i el detall biològic. Fa collages de paisatges i retrats (retrat de Miquel Àngel Marín). Hac Mor li dedicà un article (Avui, 2004), on comenta una sèrie de més de 200 autoretrats “potentíssims”, que qualifica de “fotografia-acció”:  “Entre jocs de miralls equívocs, amb ombres, penombres i vegetació, abstraccions, concrecions i retocs digitals i misteriosos, una mena de narcisisme tràgic sotja l’espectador, que se sent com fotografiat per l’autoretrat, amb qui enigmàticament es troba identificat”. La passió fotogràfica el va acompanyar sempre. També la fotografia digital i l’ús de les noves tecnologies en les que va treballar fins a les darreres forces (sèrie d’arbres insòlits per a xiquets al seu WhatsApp). La força d’un creador que situa l’home al centre d’un laberint on els murs són l’aparent multiplicació de les formes.

 

Així va presentar Paco Morales l’Obra Inacabable al Saló d’Art de Barcelona del 2008: Un esdeveniment esgarrifós dels que publica diàriament la premsa em va portar a crear i construir arcaicament i amb paper de diaris aquest home patètic trencat en tres pedaços. (...) Un aparador de notícies que cada dia alimento amb nous retalls... Per molta notícia nova que amague la notícia del passat, l’home continua caient i trencat en tres pedaços, res no ha canviat, el disbarat noticiari d’un dia es referma amb el disbarat noticiari del dia anterior i així successivament. No hi ha manera de donar-la per acabada. En aquesta obra va treballar-hi molts anys. Ens fa evident la seva passió creativa i el seu esperit crític, que reblava: Tot és monstruós, kafkià, vomitiu i un es perd en el laberint fatídic de l’actualitat més macabra i patètica que ha hagut mai al món.

 

Per acabar, un retrat de Paco de Morales en paraules de Robert Rallo (2004): Paco Morales és, sens dubte,  l’artista polifacètic per excel·lència de les terres de l’Ebre. Ha escrit un llibre, editat còmics, és pintor, escultor, fotògraf, etc. El seu art és complert. Xerraire -no sempre- de bon bec, sap fer petar-la sense que t’arribi a cansar. La seua parla plaent, quan ho fa de la seva obra, es seguida per l’oïdor amb tota l’atenció del món. La seua veu, t’envolta i et fa còmplice del seu entusiasme. La humilitat i la senzillesa que desprèn la seua persona, conquesta.

PACO MORALES, OUROBOROS, 1990, book 2005

Tanmateix no cal deixar-se anar per aquest itinerari farcit de dates i millor seria enfilar l’exposició amb la guia de la pròpia emoció escollida -entraràs en un port que els teus ulls ignoraven. La llista d’hipòtesis és gran, la iconografia presentada obre un catàleg de possibilitats. Com un trencadís, cada tessel·la pressuposa una presència, recull una glosa, narrativa o no, sàvia i subtil, del garbuix inextricable de la realitat. Som davant una obra que d
reça la joia i l’angoixa de la infinita, esgotadora polivalència dels significats. Un bell viatge.

 

WhatsApp de Paco (crec que la vinyeta és de 2004)

Javier Caballero Cid

febrer 2024


divendres, 8 de desembre del 2023

9 XII 2023 BOUESIA A L’UNIVERSAL A LES 7 DE LA TARDE

 


Àlvar Bonet i Fermín Morales apleguen tres generacions de bouetes, sense contar les que hi ha al darrere ni les que vindran. Celebració de l’ Explosió Poètica (1979) i vindicació de l’Universal en el context de la Bouesia (POSTBOUESIA 2023). L’ahir és ara mateix i demà. Entra-i-surt de Miquel Àngel Marín, Eduard Carmona, Sam Vila, Àlvar Bonet, Javier Caballero i tothom que vulgui prendre la paraula.

Quan anirem a La Cava

Quan anirem a La Cava

ja no mos coneixeran,

se pensaran que som moros

que venim de Tetuan

 De viva veu el riu constant de l’univers. Bouetes a tota vela. Núvols i llobarros fan la volta de campana. S’alça la lluna funàmbula. S’arromanga una jota. Emborna i tossa el clarinet pels carrers. Tornasol en dansa. Cants de sirena. Bramula el Minotaure la paraula per la terra de la Vaca i el Bou. Campanes al vol.  (BOUESIA 2006, REGSEXCITAL DE BOUVERSOS, Ed. Arola, Tarragona)


TOTHOM HI ÉS CONVIDAT

CAFÉ UNIVERSSAL A LES 7 DE LA TARDE 9 XII 2023

IMATGE, DIBUIX DE PACO MORALES 

Carrer Trinquet, 54, 43580 Deltebre, Tarragona

https://www.google.com/maps/place/Bar+Universal/@40.7141238,0.735302,17z/data=!3m1!4b1!4m6!3m5!1s0x12a105079c461fe3:0x17ec2dedb31ef97e!8m2!3d40.7141238!4d0.7378769!16s%2Fg%2F11ss4gmjrp?authuser=0&entry=ttu


dijous, 12 d’octubre del 2023

QUARTS ENCONTRES APROXIMATIUS DE POSTBOUESIA, LO PATI, AMPOSTA, 21-22 OCTUBRE 2023


 

IV Encontres Aproximatius de Postbouesia

L’acció i l’art rupturista tornen a Lo Pati en els 'Encontres Aproximatius de Postbouesia'.

21 I 22 D'OCTUBRE DE 2023.

CENTRE D'ART LO PATI.


El 21 i 22 d’octubre s’hi podran veure performances de Lea Poldo, Nefur, Ana Arenas i Llapispanc 

Ara fa cent anys els dadaistes es van erigir en artistes provocadors, que pretenien destruir totes les convencions. Van crear una mena d’antiart, van promoure la lluita contra les dinàmiques preestablertes i van convertir l'art en un acte de rebel·lia, sovint a través de l’acció. El cos va sortir de la pàgina, del quadre i de la partitura. El 21 i 22 d’octubre aquest esperit ocuparà el centre d’art Lo Pati a Amposta amb la quarta edició dels Encontres Aproximatius de Postbouesia.

El projecte està dirigit pel clarinetista i compositor Miquel Àngel Marín i és hereu del Festival Bouesia, que tot i haver-se extingit fa uns anys, ha mantingut viu el seu esperit amb aquests encontres, en els quals la creació artística explora nous espais d’expressió i comunicació. “A les Terres de l’Ebre, l’acció i l’art rupturista han tingut poca conreada, si exceptuem el pianista i compositor Carles Santos i alguns festivals alternatius. Som una terra més aviat conservadora artísticament parlant, ben poc dadaista. D'aquí també que el debat artístic i cultural sigui pràcticament inexistent i irrellevant. Com ha passat en altres llocs, hi ha hagut uns amos del carxofar cultural, una generació-tap de l’Ebre que no ha permès anar més enllà en l'experimentació artística. Encara arrosseguem el llast del repartiment del pastís de la Transició espanyola", explica Marín.

Per intentar trencar amb aquestes dinàmiques Encontres Aproximatius de Postbouesia ha programat un concert i tres accions sota el lema Lacció: deixeu-la tot sola, que vol estar tot sola. Dissabte 21 d’octubre a les 19.00 h, Lea Poldo (alter ego de Sofía Fernández) presentarà Cançons a l’arpa cèltica. L’artista asturiana és una de les intèrprets i compositores més transgressores i experimentals de l'horitzó musical espanyol, que a partir d’aires de cant oriental, s’introdueix en territoris onírics, juganers i divertits, de vegades inquietants. Lea Poldo interpretarà temes del seu darrer treball Canciones para Eno & Sistersongs for Zu (2023) i una selecció de temes dels seus treballs anteriors. I ho farà amb Marcos Muslera a la guitarra i als teclats i Agustín Pilarte a la bateria.

Diumenge, 22 d’octubre a les 11.00 h, la cantant i performer d’Ulldecona Nefur (alter ego de Laura Guarch) presentarà Terra Teatre, una acció participativa creada expressament per a l’ocasió que combinarà paisatges sonors, improvisació vocal, acció ritual i prosa poètica, amb la seva veu poderosa, màgica i versàtil, embolcallada entre sintetitzadors, teclats i beats de percussió electrònica. D’altra banda, la bailaora sevillana Ana Arenas interpretarà La puerta entorná: el silencio en un cuadro al desnudo, un peça performativa que parteix del zapateado i del treball de percussió en el ball, per evolucionar cap a la improvisació lliure i l’art sonor experimental. Els Encontres Aproximatius de Postbouesia acabaran amb una performance de Joan-Marc Batlle  Llapispanc. L’artista resident a centre d'art contemporani La Escocesa del Poblenou de Barcelona combinarà imatges, dibuixos, vídeos, música, soroll i art sonor.


www.lopati.cat/activitats/bouesia/10-10-2023/iv-encontres-aproximatius-de-postbouesia 

Ana Arenas: La puerta entorná: el silencio en un cuadro al desnudo.

EL TEXT DE MIQUEL ÀNGEL MARÍN PER ALS QUARTS ENCONTRES: 

L’ACCIÓ:

DEIXEU-LA TOT SOLA

QUE VOL ESTAR TOT SOLA

 

QUARTS ENCONTRES APROXIMATIUS DE POSTBOUESIA

 

Centre d’Art de les Terres de l’Ebre Lo Pati

Amposta, 21 I 22 d’octubre de 2023.

Un projecte a cura de Miquel Àngel Marín

 

“Recordo un mosquit que vaig veure una vegada incrustat en un cristall de roca. Els mosquits, per alguna disposició estètica que no he aconseguit encara sotmetre al control de la raó, fereixen el meu –diguem-ne així- sentit de la bellesa. Tot i així no em va passar el mateix amb el que vaig veure en el cristall de roca”. Robert Musil, Diaris.

“El mite se va extingir amb l’ascens de l’individualisme; [...] les reflexions que destrueixen les creences impliquen l’existència prèvia d’homes i dones solitaris i crítics”. Robert Musil, Diaris.

“¡Dejarme solo!”, de Michel Portal; “I’m here”, de Benny Goodman; “Solitud”, de Caterina Albert/Víctor Català; “De Sol a Sol”, de Llorenç Barber; “La soledad era esto”, de Juan José Millás; “Entre dones soles”, de Cesare Pavese; “La soledad es un mar de lava”, de Germán Coppini; “Ciutat solitària. Aventures en l’art d’estar sol”, d’Olivia Laing; “Sol·liloquis del nyigui-nyogui”, d’Enric Cassasses; “Sol, i de dol”, de J.V. Foix; “Music for solo performer”, d’Alvin Lucier; “Max Black” i “Allein im Fahrstuhl” (“Tot sol en l’ascensor”), de Heiner Goebbels; “La dona que mirava la tele”, de Dolors Miquel...

 

 

L’ACCIÓ

L’art és una activitat com qualsevol altra, com agranar, escurar, pelar petaques, fregir espàrrecs, netejar el lavabo, planxar. L’art comparteix gestos amb les feines domèstiques i les accions quotidianes. Aquestes afirmacions no desmereixen l’art, ni l’infravaloren, l’únic que fan és treure-li pols i pes i arrugues, desmaterialitzant-lo, donant-li lleugeresa i bon humor i hospitalitat.

De l’activitat anem a l’acció i de l’acció anem al gest.

Una de les qualitats de l’acció és el seu caràcter efímer, il·lògic, gairebé agònic, fora de guió, espontani, antagònic a tota indústria cultural.

Què fa que una acció sigui artística? La seva capacitat imaginativa de fer ballar i trontollar i desmantellar les convencions. Posar-te una col al cap pot ser art o pot ser simplement una extravagància. Això no treu que moltes vegades les accions artístiques passin per extravagants, precisament per la seva potència antidogmàtica i anticonvencional.

Hem de recordar que Dadà va ser pioner de l’acció: el cos va sortir de la pàgina, del quadre, de la partitura, de la institució i es va ficar a agranar al portal d’una casa qualsevol (és un dir).

A terres de l’Ebre, l’acció ha sigut poc conreada, si exceptuem a Carles Santos, un dels mestres suprems de l’acció a nivell mundial. El grup d’animació teatral ‘El Mas de la Solfa’ de la Fatarella, és un altre exemple suprem d’accions al carrer durant els anys 80. La Bouesia també va ser un conreador privilegiat de l’acció. El festival Rihihiu és un oasi actual d’aquest tipus d’art  a les nostres terres. Podríem concloure que aquest poc conreu de l’acció fa que l’Ebre sigui una terra més aviat conservadora artísticament parlant (i no només artística), ben poc dadaista. D’aquí també que el debat artístic i cultural sigui pràcticament inexistent i irrellevant. Com ha passat en altres llocs, hi ha hagut uns amos del carxofar cultural, una generació tap de l’Ebre. Encara arrosseguem el llast del repartiment del pastís de la Transició Espanyola. Amb el benentès que sempre hi ha taps i cada generació ha d’identificar i criticar els seus taps respectius. I que tothom som susceptibles d’esdevenir taps generacionals.

QUATRE PERFORMERS:

LEA POLDO, NEFUR, ANA ARENAS, JOAN MARC LLAPISPANC

 

Lea Poldo, cantautora performer (Gijón).

Nefur, cantautora performer (Ulldecona).

Ana Arenas, bailaora performer (Sevilla).

Joan Marc Llapispanc, artista performer (Poblenou, Barcelona).

 

Dissabte, 21 d’octubre, 19 h.

Lea Poldo: cançons a l’arpa cèltica.

Presentarà en format trio, “Canciones para Eno & Sistersongs for Zu (2023) i una selecció de temes dels seus treballs anteriors, “Libélula, Luciérnaga, Dragón” (2018), “Cantos de Corazón, Hígado, Pulmón” (2015). Amb Marcos Muslera a la guitarra i teclats i Agustín Pilarte a la bateria.


 LEA POLDO, ARPA CELTA

Diumenge, 22 d’octubre, 11 h

Nefur: Terra Teatre, performance- acció participativa creada expressament per aquesta ocasió. Ens convida a escoltar-nos vulnerables i salvatges i a olorar el fum d’allò destinat a cremar. Una performance- acció que combina paisatge sonor, improvisació vocal, acció ritual i prosa poètica. La vulnerabilitat i la salvatgia es troben allà on la terra és fèrtil. Allà on crema el teatre.

Ana Arenas: La puerta entorná: el silencio en un cuadro al desnudo.
Como bailaora de Flamenco, que no bailarina, tengo que explicar que la técnica del zapateado aporta una dimensión musical al baile. El zapateado es un ejercicio de percusión en el que el suelo es nuestro instrumento y los zapatos el elemento percutor.  Mi aportación en este tipo de propuestas es fundamentalmente musical. Hablamos de improvisación libre como una práctica musical con trayectoria propia y cronología reconocible. En ese entramado rizomático andan sonando mis pies como una intrusa más en busca de su sonido. En esta ocasión, sin compañía alguna, trato de seguir atendiendo a la presencia en forma de vacío. Cóncava ausencia de cuerpo.”

Joan Marc Llapispanc: accions de la quotidianitat més pura, els objectes (musicals o no) amb els que treballa el nostre artista tenen la tendresa de la mirada d’ell mateix…art pop, nou realisme, art pobre, art de la brutícia, potser? Més aviat, un llapis punk.



L’ACCIÓ:

DEIXEU-LA TOT SOLA

QUE VOL ESTAR TOT SOLA

 

QUARTS ENCONTRES APROXIMATIUS DE POSTBOUESIA

 

Centre d’Art de les Terres de l’Ebre Lo Pati

Amposta, 21 I 22 d’octubre de 2023.