Au! Fider-se’n!
Quatre nens, de vuit o deu anys, corren per la plaça amb un cotxet que s’han trobat al contenidor. Dos romanesos, un marroquí i un català. El català, l’Àngel (Angelet), va dalt del cotxet. Condueix el marroquí, el Ridouan (Ridu). Un dels dos romanesos, el Benmiamin (Beni), diu: –¿El tirem per les escales?– Encara no ho ha dit que el cotxet rodola escales avall amb el català a dins. Com en aquella famosa escena de L’acuirassat Potenkin, però aquesta vegada ningú atura el cotxet i el català s’estavella contra el terra. L’Angelet queda fer un manyoc al mig de la plaça. M’aixeco per anar-lo a socórrer però veig que riu i ho deixo estar. Els altres també riuen i per això l’Angelet s’emprenya. Es desempallega del cotxet i se’n va cap al Beni i el Narchi, els dos romanesos: –A vosaltres us agradaria que us canyonéssim el vostre país?– i el Narchi contesta: –No podeu, us guanyaríem, els romanesos som més que els catalans.– I salta el Ridu i diu: –Però i si els marroquins els ajudem, què? –És igual– diu el Narchi, –a nosaltres ens ajuden els ucraïnesos– fa una pausa, –I tota la Rússia, que és el país més gran del món!– Mentre l’Àngel no sap què dir el Ridu es defensa com un home: –Doncs a nosaltres tots els Àrabs!– Els romanesos es miren estranyats, com dient: Qui són aquests?, però el Ridu ja està llançat: –I els americans, que tenen més armes que tot el món i... i...– La tensió creix. Jo me’ls miro de lluny decidit a no intervenir si no és estrictament necessari. La cosa està encallada, ningú no sap a qui més invocar, i el Narchi apunta al Ridu amb una fletxa de plàstic, això esta a punt de petar, però en Ridu aguanta el tipus fins que, l’Àngel, solemnement, arreplega el cotxet de terra i proclama, com si d’una resolució de l’ONU es tractés:
–Per haver-me tirat per les escales, em torna a tocar a mi i em doneu una altra volta.– I tots el creuen. A mi em sembla un just final. Visca Catalunya!
Foto: Ja, Campillos Paravientos, 2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada