dijous, 5 de juny de 2008

TOMÀS ARIAS, AU! FIDER-SE'N!

Un deliciós text d'en TOMÀS ARIAS:

Au! Fider-se’n!


Quatre nens, de vuit o deu anys, corren per la plaça amb un cotxet que s’han trobat al contenidor. Dos romanesos, un marroquí i un català. El català, l’Àngel (Angelet), va dalt del cotxet. Condueix el marroquí, el Ridouan (Ridu). Un dels dos romanesos, el Benmiamin (Beni), diu: –¿El tirem per les escales?– Encara no ho ha dit que el cotxet rodola escales avall amb el català a dins. Com en aquella famosa escena de L’acuirassat Potenkin, però aquesta vegada ningú atura el cotxet i el català s’estavella contra el terra. L’Angelet queda fer un manyoc al mig de la plaça. M’aixeco per anar-lo a socórrer però veig que riu i ho deixo estar. Els altres també riuen i per això l’Angelet s’emprenya. Es desempallega del cotxet i se’n va cap al Beni i el Narchi, els dos romanesos: –A vosaltres us agradaria que us canyonéssim el vostre país?– i el Narchi contesta: –No podeu, us guanyaríem, els romanesos som més que els catalans.– I salta el Ridu i diu: –Però i si els marroquins els ajudem, què? –És igual– diu el Narchi, –a nosaltres ens ajuden els ucraïnesos­– fa una pausa, –I tota la Rússia, que és el país més gran del món!– Mentre l’Àngel no sap què dir el Ridu es defensa com un home: –Doncs a nosaltres tots els Àrabs!– Els romanesos es miren estranyats, com dient: Qui són aquests?, però el Ridu ja està llançat: –I els americans, que tenen més armes que tot el món i... i...– La tensió creix. Jo me’ls miro de lluny decidit a no intervenir si no és estrictament necessari. La cosa està encallada, ningú no sap a qui més invocar, i el Narchi apunta al Ridu amb una fletxa de plàstic, això esta a punt de petar, però en Ridu aguanta el tipus fins que, l’Àngel, solemnement, arreplega el cotxet de terra i proclama, com si d’una resolució de l’ONU es tractés:
–Per haver-me tirat per les escales, em torna a tocar a mi i em doneu una altra volta.– I tots el creuen. A mi em sembla un just final. Visca Catalunya!
Foto: Ja, Campillos Paravientos, 2005