BARCELONA PENSA: TOPOGRAFIES PERIFÈRIQUES I CLOENDA BOUÈTICA, DV 18 XI 16, 17 h

TOPOGRAFIES PERIFÈRIQUES

Llibreria Altaïr  divendres 18 de novembre, 17:00

Andreu Meixide, Fernando Paniagua, Rafa Tormo, Anna Zaera

Coordina: Roman Aixendri
Accés: lliure i gratuït

LLIBRERIA ALTAÏR

Gran Vía, 616

Barcelona

FESTA DE CLOENDA DEL PENSA

divendres 18 de novembre, 18:00 - 20:30

La festa s'inicia a les 18h a Plaça Universitat amb la processó de Bouesia, que ens conduirà al Pati Manning on gaudirem de l'espectacle, de la companyia, de l'intercanvi de llibres i de l'entrega de premis del concurs del Pensa.

Festa de cloenda

Pati Manning | divendres 18 de novembre, 18:00 - 20:30

Recital de Bouesia, lliurament de premis del Concurs Pensa i més coses. Durant l'acte hi haurà activitats d'intercanvi de llibres.

Accés: lliure i gratuït

Carrer de Montalegre, 7, 08001 Barcelona

f: Bouesia

TOPOGRAFIES PERIFÈRIQUES ES PRESENTA AL BARCELONA PENSA QUE CLOURÀ AMB UNA ACCIÓ PERFORMÀTICA I CANÍBAL DE LA BOUESIA

El Festival d’Acció Poètica Bouesia, com a màquina de poesia, com a lloc de pensament i reflexió, com a discurs emancipador, també estarà present a la tercera edició del festival de filosofia Barcelona Pensa. I ho estarà per partida doble. D’una banda, es farà la primera presentació pública de Topografies Perifèriques, i per una altra, tindrà lloc una acció performàtica, que seguint la línia caníbal del festival Bouesia d’enguany, consistirà en menjar-se un mosquit del delta convertit en pastís IP25 de Rafael Tormo Cuenca, i que servirà com a acte de cloenda del festival de filosofia. Totes dues accions tindran lloc aquest divendres, 18 de novembre.

La presentació de Topografies es farà a les 17:00 hores a la Llibreria Altaïr de Barcelona i prendrà la forma d’una mena de cara a cara en el qual intervindran, l’artista valencià i codirector del festival Bouesia, Rafael Tormo; i el realitzador Andreu Meixide, director del Creative Commons Film Festival Barcelona. Entre els dos s’establirà un diàleg sobre la cultura com a element de resistència social, establint relació entre la idea de centre i perifèria. “En aquests moments sembla que les perifèries es multipliquen dins dels antics centres. Així mentre els centres es buiden de poder, la cultura generada en els barris, els pobles, els patis o les comunitats de veïns demostren l'existència d'espais lliures de la ferocitat capitalista, que cal preservar i potenciar”, afirma Tormo.

Topografies Perifèriques és un col·lectiu de persones de les Terres de l’Ebre, vinculades en major o menor mesura al festival Bouesia, que des de l’àmbit de la cultura crítica volen ocupar un espai d’anàlisi i pensament que sembla exclòs dins l’ecosistema cultural ebrenc i que s’ha marcat com objectius fer una diagnosi de la realitat cultural de les Terres de l’Ebre per generar sinèrgies que permetin veure allò que esta dins i fora dels entorns habituals d’allò que entenem per cultura. Aquest col·lectiu també pretén ser un contrapunt a la instrumentalització constant que es fa de l’espai cultural per part de polítics i empreses de la cultura que més enllà del seu valor social sembla que sols valoren resultats efímers o econòmics.

L’acció Menjar-se la poesia que servirà de cloenda del Barcelona Pensa tindrà lloc a les 18:00 hores al Pati Manning i hi intervindrà el mateix Tormo IP25, el també codirector del festival Bouesia, Miquel Àngel Marín, el poeta Javier Caballero i l'artista plàstic i poeta David Ymbernon. Igual com prèviament s’ha fet amb una maqueta del Delta i amb la figura de l’infrapoeta Carles Hac Mor, aquesta vegada els bouetes i el públic fagocitaran un mosquit com a símbol d’una de els zones humides més fràgils i vulnerables del país. “Viurem la transmutació del bou en mosquit en un acte que serà també filosòfic i de pensament”, afirma Marín que ha volgut recuperar la màxima de Carles Hac Mor que el saber no pesa. “El mosquit tampoc i a diferència del bou vola i per això no toca de peus a terra.

 — amb Javier Caballero, Miquel Àngel Marín Ribes, Jaume Vidal Arasa, Anna Zaera, Ester Xargay Melero, Graham Bell y Roman Aixendri en Altaïr Librería.

http://muroshablados.es/archives/1670 

Topografies perifèriques, la cultura fora de mapa

El festival Barcelona Pensa reflexiona sobre la cultura en els territoris allunyats dels centres de poder

La topografia és l'estudi de la forma i característiques de la superfície de la terra i altres objectes. Però també és un concepte que abraça un espai simbòlic que va més enllà de la terra com a element tangible. El festival de filosofia Barcelona Pensa, que arriba enguany a la tercera edició, amb l'objectiu d'apropar la filosofia i la reflexió al carrer, transcendint així l'espai de les aules, proposa una activitat en la qual la cultura que es genera fora dels grans centres de poder i de la gran ciutat. Amb el títol 'Topografies perifèriques', l'artista valencià i codirector del festival d'acció poètica Bouesia, Rafael Tormo (València, 1964), Andreu Meixide (Barcelona, 1980) i Fernando Paniagua (Zamora, 1979), codirectors del Barcelona Creative Commons Film Festival (BccN), coordinat pel filòsof ebrenc Roman Aixendri i conduït per la responsable de continguts de Surtdecasa.cat Anna Zaera, s'establirà un diàleg sobre la cultura com a element de resistència social, establint relació entre la idea de centre i perifèria.

“El concepte perifèria ens enfronta inevitablement al reconeixement del límit del mapa-sistema i ho fa per enfrontar-nos al desig de sobrepassar aquests límits per caure, probablement, en un altre estat, mapa o paisatge desconegut”

Davant d'un moment en què sembla que les perifèries es multipliquen dins dels antics centres i els centres es buiden de poder, la cultura generada en els barris, pobles, patis o les comunitats de veïns demostren l'existència d'espais lliures de ferocitat capitalista, que cal preservar i potenciar. L'objectiu d'aquest col·loqui que tindrà lloc a l'emblemàtica llibreria Altaïr de Barcelona és reflexionar sobre les perifèries com espais allunyats del centre. Segons Tormo, aquesta reflexió persegueix una voluntat “alliberadora”. “Volem alliberar espais per superar els límits estratègics que ens impedeixen seguir fent cultura”, diu aquest artista valencià que vol seguir creant "des de la runa, fora de la mirada especulativa de les institucions que ho controlen tot”. També a Meixide li resulta inspiradora aquesta idea. “El límit del mapa és un límit humà. L'orografia i, per tant, la topografia són infinites, il·limitades. Tenint en compte que els nostres instruments, com el nostre cervell mateix, és limitat i reduccionista, acceptem que si existeixen perifèries és perquè també existeix un centre”, assegura Meixide. “El concepte perifèria ens enfronta inevitablement al reconeixement del límit del mapa-sistema i ho fa per enfrontar-nos al desig de sobrepassar aquests límits per caure, probablement, en un altre estat, mapa o paisatge desconegut”.

La voluntat de trepitjar per primera vegada terrenys desconeguts, ampliant així la superfície del coneixement, és una de les inquietuds de Fernando Paniagua (Zamora, 1979). “M'interessa molt mapejar o topografiar aquests llocs on es produeixen resistències, on s'obren petites esquerdes en el sistema de dominació global”, diu Paniagua. “Topografiar la perifèria és posar sobre un mapa això que és invisible”, assegura Paniagua. “Per un que ve de la perifèria de l'estat espanyol, venir a viure a Barcelona va tenir molt a veure amb la recerca d'una excentricitat. De fet, el festival BCN Creative Commons és un exemple d'aquesta cultura generada des de la perifèria. "Nosaltres posem el focus en el compartir, en la donació gratuïta i en una cosa tan estranya com rebuscar per les perifèries d'Interent i buscar pel·lícules lliures de drets, per posar-les en una pantalla", assegura. També Paniagua diu que treballar a l'Ateneu de Nou Barris, a Barcelona, ha consolidat aquest punt de vista. "Des de fa un any, tinc la sort de treballar en aquest equipament que construeix el seu relat a partir de la perifèria, que està situat en un dels últims carrers de la ciutat de Barcelona. Que vol omplir de vida aquesta perifèria i que no té por de mirar cara a cara al centre i el discurs hegemònic".

http://surtdecasa.cat/ebre/entorn/topografies-periferiques-la-cultura-fora-de-mapa-2016

https://www.barcelonapensa.cat/Festival_de_Filosofia 

ASSOLEJAR-SE, QUE FA BON TEMPS. LO PATI, AMPOSTA 6 XI 2016

Al Patí aquest diumenge la Bouesia va convocar també el vent de dalt. En ser tots, celebració del bon temps, -au!, a menjar-se el delta. Una canabalització, la Deltofàgia de Mireia Andreu Galiana, Roman Aixendri i Jaume Martínez roblixen el matí i l’al·luvió deltaic. I cop seguit exposen al sol el boupastís, un delta saborós significant -tros de Delta i la metafísica de la presència. El significat, però, és mosquit-dadà, Miquel Àngel Marín que s’emporta de processó el seguici carrer amunt i carrer avall. Clarinet i cant coral cauen sobre el pastís descomunal. Graham Bell Tornado oficia la bacanal, aspersió de farina, cants rituals. I no acaba aquí. Ara comença la impugnació de Rafel Tormo número 25 -tros de delta i teoria del signe. Una lletania traspassa el budell i el delta s’encarna en quotidianitat. Vermut ultralocal -el delta ja no és un territori. Pròpia del Delta -flux del Delta.

JC

F: JA

Ahir la Bouesia ens vam menjar el Delta, un dels últims actes d'un festival que després de dotze anys diu adéu. Com el Delta, la Bouesia, la poesia i la cultura en general també són espais fràgils per on transitem sense adonar-nos de la importància que tenen fins que no hi són. Va ser un matí plàcid i assoleiat ideal per menjar-nos a nosaltres mateixos. 

Moltes gràcies a tots els que vau venir!

Us recordem que aquest dissabte, 12 de novembre protagonitzarem un altre banquet caníbal. Aquesta vegada ens menjarem un dels grans de la poesia i de la Bouesia: Carles Hac Mor. Sèra el nostre particular homenatge caníbal. Al Mercat Municipal de Tarragona. Esteu convidats.

https://www.facebook.com/Bouesia/?fref=ts

DADÀ TÉ FAM.

Acció musical de Miquel Àngel Marín

a partir dels 100 anys de Dadà.

Dadà té fam.

Dadà és el Delta.

Dadà es menja a si mateix.

Dadà es menja el Delta.

DADÀ-DELTA és una gallina dels ous d’or, és un bou poeta i és un mosquit músic.

Tothom té FAM: la religió turística se menja la gallina, la mar se menja el bou i el mosquit se menja al turista.

DELTOFÀGIA

Se suposa que hauria de tenir gana. No tinc ni ganes de llegir. Me moc per inèrcia i estic aquí per compromís. No tinc gens de gana però al mateix temps me moria de ganes de menjar-me el Delta. Veig la merda que m’envolta, la que hem generat tots conjuntament en la majoria dels casos. Jo en solitari en molts d’ells.

No tinc gana perquè em moro de ganes de viure. Tanta gana, que tinc l’estomac tancat, pegant-me puntades de peu, provocant la bilis. Excés de ganes de vida, com diria un antic professor meu, i que ens fa córrer el perill d’assomar el cap a l’abisme. Ara mateix tinc temor perquè aquest excés i carència que ballen amb mi al mateix temps no m’amollen.

Menjar-se és el que fan els amants amb besades. Menjar-se és el que fan els caníbals amb els de la seva espècie. Amor i mort, eros i thanatos juntes que diria Georges Bataille i que se presenten davant meu en aquesta festa jovial i deltófaga. Acephale, un ésser sense cap. La proposta del filòsof francès de crear una comunitat esotèrica passava, en els seus inicis per un suïcidi voluntari d’un dels seus membres. El sacrifici, l’holocaust com a inici de la creació d’una comunitat. El sacrifici, en aquest cas, com a culminació d’una comunitat, com ho és el Festival La Bouesia. Una mort incandescent d’excés i també de carència.

No estic parlant d’injustícia. La mort és... i s’ha acabat. No hi ha res menys. Parlo d’un acabament necessari, de la sensació de què la criatura ja ha fet prou camí. Com cridats per un Déu, com ho va ser també Abraham, se li ha demanat als Boucèfals el nostrecidi, un holocaust en un lloc privilegiat i, com no? Acabant amb un laic sopar, menjant-nos la sang i el cos del bou passem a convertir aquesta comunitat en eterna. Ens la mengem per convertir-nos en ella. Ella mor per transvasar-se en nosaltres.

Parlo amb la boca plena d’humilitat. Sense ni tan sols saber què dic. Escric amb els automatismes surrealistes que d’alguna manera són pares d’aquest minotaure ebrenc i perifèric. El que tinc clar és que no tinc gens de gana. Tampoc tinc capacitat d’orientar-me. No sé cap on aniré, molt menys d’on vinc. Maleïda filosofia. Sí, maleïda per un motiu... perquè està destinada a no trobar lloc on aturar-se. Sap on va? Jo no. Beneït el que ve en nom del bou.

Em vaig comprometre a filosofar, juntament amb Mireia i Jaume. Ho vaig fer perquè no sé dir que no. També perquè em moria de ganes de retrobar-me amb el meu germà gran Miquel Àngel. No sé dir que no. Només quan em trobo amb comercials d’ONGs o quan algun testimoni d’algun Déu truca a la meva porta. Ha aprés a dir “no” per molt que em pesi, però no sabria dir-li que no a una proposta crescuda dintre el ventre d’Antonin Artaud i parida per bouetes.

No. La veritat és que vaig comprometre’m a poetitzar perquè vull aprendre a dir que sí. Sí a la vida, sí a l’art, sí a la gent, a les abraçades, a les mostres d’afecte, a la bondat. Sí a Carles Hac Viu, i sí a dir-nos “hola” en lloc de saber-nos dir “adéu”. Hola a totes i a tots. Això no és un monòleg. És una obertura des del cor, per la caixa toràcica, fins als braços que busquen aproximar-se a vosaltres per menjar-vos, per deglutir-vos a besades poètiques.

La intensitat té aquelles coses que ens fa sortir dels nostres cossos per posar-nos, d’una manera o altra, dintre dels cossos d’altra gent. No cal ser explícit. Encara que no ho sembli estic traspassat per aquesta intensitat. Potser sembli un mèdium. Potser no se m’entengui. Assumeixo la situació. En qualsevol cas, la màgia no és cosa de qui la fa, sinó de qui la vol veure.

La intensitat també té quelcom de temor. La temor no ens deixa moure i, per tant, degluteix el nostre temps paralitzant-nos. Quants de vosaltres no heu estat, almenys algun dia, saturats, aturats davant un ordinador passant les hores sense saber què fer? La angoixa feia vomitar als personatges de Sartre. La mateixa angoixa ens fa ser consumits avui dia per mecanismes de tele incomunicació. Sembla més higiènic, més estètic i per aquest fet, més difícil de criticar. El canvi no és possible entre tanta por i tanta pulcritud.

La boca plena de tanta gana. L’estomac enganxat de tant poc menjar. L’etern dilema de l’art. Passar gana i ser autèntic o un pa fart i fer mercaderies per vendre? Volem diners? Els necessitem? O volem la intempèrie i la gana que de tanta gana ens fa vomitar? No sabem lo que volem. Almenys jo no. No sé què vull perquè crec que és el mateix desig el que em desitja. No sé si en realitat vull o em fan voler però el cas és que sento aquí, a la gola, un tancament.

Em consumeix la passió perquè sóc passiu quan pateixo. Em consumeix de la mateixa manera que jo consumeixo iogurts, pans o tomàquets. De la mateixa manera que la brossa que el meu consum provoca ens consumeix a tots. Ens mengem el Delta o és el Delta el que se’ns està menjant a nosaltres?

Només és possible la bacanal. El pensar eròtic i col·lectiu. Erotisme en tant que amor i en tant que voluntat d’ajuntar-mos per evitar ser deglutits per la nostra passió passiva. Volia escriure un poema per expressar-ho però no m’acaba de sortir. Jo no sóc ben bé un boueta, sóc una alcavota del saber. Ser boueta vol dir néixer mort de tant viu que s’hauria nascut. Vol dir néixer amb un dol constant però jovial. Amb un sentiment de pèrdua però també de denúncia de l’excés.

Excessos bulímics que ens fan consumir objectes que no serien de consum. Excessos bulímics que ens fan consumir persones, relacions, amistats, moments,... Tempus fugit, però el seu remanent es queda en forma de brossa i de ferides. Res és per a sempre excepte els fantasmes i espectres d’allò que quan va arribar ja sabíem que marxaria. La ferida i la brutícia mostren aquestes falles d’una societat ultra conscient, súper inconscient potser. Viva i excitada que anhela una mica de mort per suportar l’excés de gana. Diazepan podria ser el so d’una pistola que incrusta una bala en el nostre cap. Diazepan i tota la vida ens passaria per davant.

No acumuleu, per favor. Jo ja he acumulat prou angoixa i n’ha sortit aquest torrent. Deixeu passar per comprendre que tot el que comença acaba, que tot el que lluita s’acaba frustrant, que tot aquell que poetitza acaba fotent la pota. Deixeu passar per comprendre que els bous i el menjar han estat un dels petits luxes de l’Ebre. L’alegria que passa i que potser només tindrà valor després de morta. No. Després de la mort, la bouesia es converteix en hipervida. Es transforma perquè es repensa i reconfigura. Disculpeu, que em poso quàntic.

Mai com avui fou tan bonica la brossa. Mai com avui la brossa ens començà a deglutir pensant que nosaltres érem la punta de la piràmide dels éssers depredadors. No, ja no. Ara només podem aspirar a besar i a abraçar. Lo altre està perdut. Abraceu-vos. La gana ja ha arribat.

*Text elaborat per a la performance Deltofàgia (obra de Mireia Andreu, Jaume Martínez i Roman Aixendri) amb motiu de La Bouesia

FOTOS: https://www.facebook.com/Bouesia

BOUESIA: MENJAR-SE LO DELTA, 6 XI 2016, 12 H. LO PATI, AMPOSTA

Lo Pati - Centre d'Art, AMPOSTADomenge 6 de novembre 2016, 12 h.La Bouesia porta a l’extrem l’antropofàgia i proposa menjar-se el Delta de l’Ebre en una acció performàtica

Lo Festival d’Acció Poètica Bouesia, que es troba en procés d’auto-extinció, arriba a Amposta amb una proposta ja anunciada: la de menjar-se literalment lo Delta de l’Ebre, un espai natural amb una forta càrrega simbòlica per al festival, un espai fràgil guanyat al mar després de dècades d’esforç col·lectiu dels seus habitants, amb una maqueta comestible gegant elaborada amb lo suport de forns i empreses del sector alimentari d’Amposta i amb productes de la terra. 

En l’acció antropofàgica intervindrà l’artista escocès-valencià Graham Bell Tornado que explora el concepte de ritual i que en el cas de Lo Pati muntarà una mena de bacanal antropofàgica amb elements de cabaret; 

Performance deltofaga és la proposta de Mireia Andreu, Roman Aixendri i Jaume Martínez que inclourà textos i música;

també musicada serà l’acció de Miquel Àngel Marín Dadà té fam, on l'artista aprofita que enguany se celebren los 100 anys del dadaisme per fer una reflexió sobre qui es menja el delta, si el mar o la religió turística;

finalment, Rafel Tormo presentarà la seua Implosió Impugnada 25 Antagonisme agònic utilitzant una peanya amb la maqueta comestible, amb la idea de convertir el conflicte en un espai on actuar com intrusos.

L'acció serà el domenge 6 de novembre a les 12:00h a la plaça del Centre d'Art (si el temps ho permet) i l'accés és gratuït.

Referències:

http://www.lopati.cat/es/comunicacion/noticias/bouesia-menjar-se-lo-delta/331/  

http://www.grahambelltornado.com/  

http://rafaeltormoicuenca.blogspot.com.es/

En l’experiment artístic de menjar-nos literalment el Delta ens acompanyarà Graham Bell Tornado o La Erreria Graham Bell House Of Bent, un artista valencià-escocès que inspira moltes de les seues creacions en rituals, subvertint-los i retornant-los als orígens pagans lligats amb la natura. Transgènere i transgressor ens proposarà una bacanal antropofàgica on els elements rituals es mesclaran amb elements propis de cabaret. Ens convida a lliurar els nostres cossos en homenatge a aquest espai fràgil que és el Delta on segons ells les identitats es dilueixen i l’aigua dolça es mescla amb la salada. Ens canibalitzem?

https://www.facebook.com/Bouesia/photos/a.10150800319282405.393549.73763182404/10153994568127405/?type=3&theater