diumenge, 22 de novembre de 2015

NO TENÍEM RES, NOMÉS LO SENTIMENT DE SER DONES. MARI CHORDÀ

copiem una saborosa entrevista de G.Tramullas a Mari Chordà de la darrera pàgina d'El Periódico: onades d'espiroqueta i dialecte.

Mari Chordà: «No teníem res, només lo sentiment de ser dones»

D'Amposta a Londres. La Tate Modern descobreix aquesta artista de 73 anys ignorada a Catalunya.

GEMMA TRAMULLAS

EL PERIÓDICO DISSABTE, 21 DE NOVEMBRE DEL 2015


Als Estats Units encara no havien ajuntat les paraules art i feminista quan Mari Chordà (Amposta, 1942) ja pintava vulves i úters habitats davant l'estupefacció general. Però més enllà de les Terres de l'Ebre i dels cercles feministes, l'obra d'aquesta pintora, poeta i activista és molt poc coneguda. Només el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison li ha dedicat una exposició a Barcelona. Ara la Tate Modern de Londres ha elegit dues obres seves per a la mostra col·lectiva The world goes pop. Són La gran vagina (1966) i Coitus pop (1968). La primera és propietat d'un col·leccionista; la segona hauria d'anar directa al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba).

-El 1955 va pintar una Anunciació en què apareix una dona escombrant. ¿La data és correcta? ¡Si tot just tenia 13 anys!
-És correcta, sí. La meva mare em va demanar que li pintés una mare de Déu per al seu sant i em va sortir esta dona agranant les serradures i els encenalls del taller de sant Josep sota la mirada atenta d'un àngel amb careta de dimoni.
-Més que la maternitat de Maria, aquest quadro anunciava el feminisme de la diferència. ¿Com el va poder fer? En ple franquisme, en un poble, ¿amb quins referents?
-No teníem res, només lo sentiment de ser dones. Jo crec que això se sent, s'hi neix amb això.

-Era filla de botiguers, de la famosa Casa Chordà, i va estudiar en un internat.
-Però els meus pares eren especials, no eren castradors, i a l'internat de seguida li vaig trobar la gràcia. La meva primera mestra de vida va ser una dona més gran que jo que es deia Marisol Panisello. Agafava l'autobús tota sola per anar a pintar i a banyar-se a la platja. Deien que era més moderna que les dones de poble i jo m'hi vaig enganxar.
-Va estudiar Belles Arts a Barcelona i aquí tampoc es va quedar callada.
-Un grup de noies ens vam plantar perquè a classe d'anatomia les models dones anaven despullades però los hòmens es cobrien amb un tapanaps. Fins que ells no se'l traguessin, no tornaríem a entrar a classe. Al final, lo professor va decidir que no destaparia els senyors però taparia les senyores. ¿És que los hòmens s'avergonyeixen del seu sexe?
-Va convertir el cos femení en paisatge i el sexe en inspiració. ¿Quina reacció provocaven les seves obres?
-Fa poc he trobat a casa els meus pares una vagina feta amb cartolina i ceres ¡del 1964! Allò no ho entenia ningú, però jo passava.

-El 1965 va marxar al París prerevolucionari. ¿Allà millor, no?
-Va ser decebedor. Col·laborava amb la cèl·lula del Quartier Latin del Partit Comunista d'Espanya. Aquells tios no tenien ni idea de l'Espanya real, no ens donaven la paraula a les dones i no deixaven espai per dissentir. Teníem un grup de teatre i, quan em vaig quedar embarassada, la directora (¡una dona!) me'n va fer fora. Allà es va acabar la meva col·laboració amb lo PCE.

-A finals dels anys 70 cofunda a Barcelona dos espais feministes: el bar-biblioteca LaSal i l'editorial de dones.
-Allò va ser sensacional. La força que dóna la unió de dones, teixir relacions per fer tirar endavant projectes i transformar les coses és, amb el naixement de la meva filla, una de les experiències més importants de la meva vida.
-El reconeixement li ha arribat al final via Londres. ¿Quina importància té per vostè veure les seves obres a la Tate Modern?
-Al llarg de la meva vida m'he preocupat molt poc per estes coses, la veritat és que pensava que no era important. Però amb el temps he anat entenent quant important per a les dones i les nenes és tenir una història i unes models en què poder emmirallar els seus desitjos i possibilitats.

dissabte, 24 d’octubre de 2015

LLIBRE DE LA BOUESIA: PSICOGEOGRAFIA D’UN FESTIVAL


Peripatèticament la Bouesia s’està del 22 al 25 d’Octubre al Santa Mònica, al cap d’avall de la Rambla barcelonina entre el teatre grec dels Santpere i la columna de guaita de Colon. Tardor. Mentre les fulles cauen una a una, els bouetes n’han aplegat un cabacet i lligades en forma de llibre ens ofereixen Psicogeografia d’un festival 2005-2015, un recull de textos i fotografies per rescabalar l’efímer de la transitorietat en acció: el títol és un lligam encreuat, un segell que cal obrir. Traspassat el llindar, les batents creen l’Antinomia inicial com a context, escrit per Rafael Tormo, una deriva que fa memòria i desperta records, i a més ens descriu la exposició que ha estat a la base d’aquesta cosificació, classificació i datació que vol copsar el desbordament bouètic.


Roser Royo interpel·la els bouetes a la recerca d’una definició que expliqui les experiències i es troba una successió d’imatges i frases en un trencadís calidoscòpic, un flux musical expandit i articulat alhora, la taronja del tardet engolit pel riu insondable de l’esdevenir constant, mosquits i espiadimonis grocs i vermells, rats penats xiulant al tardet, la rondalla que festeja nit i estels reverberant com a ocells campanes, la barcassa que és disbauxa i sensació, una mar d’arròs i somriures, emocions i atreviments, els llençols blancs escrits en veu alta a sobre d’unes sabates amb les que no saps caminar, enversar enmig de la decadència, una pel·lícula de cinema mut que crida als quatre vents... 


Uns textos que diuen últims i són saborosos,
Lo Bousantet Urnulfu, boupatró de la Bouesia. D’una deficiència de la Bouesia, Carles Hac Mor
Lo viu és riure, Bla Mesa
L’Art? La Vida? D’una implosió a l’altra, Carles Andreu
La veu del bou, Montserrat Palacios
Les deu deus de la Bouesia, Javier Caballero
Bouesia o el festival como desaguisado, Llorenç Barber
Diez años de Bouesia por el Delta del Ebro, Ruben López Cano
Gestació bouètica, Eduard Carmona
Bouesia: sia¡, David Ymbernon
Deu al bou: ni muts ni a la Gàbia, Miquel Àngel Marín


Sí senyor!. Una gran feina de Miquel Àngel Marín, Rafael Tormo, Roser Royo i etcètera, a qui els crèdits no fan justícia, editat per això és com tot, Beneixida. València 2015
No ho acabo d’entendre i aquí hi visc, contra la rutina i el temps establert. Portada i contraportada il·lustrada amb la poesia més jove, l’acció de Sam Vila amb les fulles en veu alta dels versos, caiguts  i estripats per les sabates de la tardor. Un cant al nou que desmenteix la cosa aquesta de la Bouesia historiada i el jo ufanós. Cap ego transcendeix l’emoció compartida.  

JAVIER CABALLERO


dijous, 30 de juliol de 2015

PAELLA AUGMENTADA. BOUESIA 2015

Una 'paella augmentada' enmig la plaça dels Sequers clou la Bouesia a Deltebre

El festival es trasllada a partir del proper dissabte a Vandellòs

http://bouesia2.blogspot.com.es/2015/07/a-tomb-de-vilabou-bouesia-vandellos-1.html


Redacció , Deltebre | Actualitzat el 27/07/2015 a les 17:08h 


Una paella performàtica a càrrec de l’artista valencià Marc Sempere del col·lectiu Compartir dóna gustet va ser un dels moments més apoteòsics del Festival d’Acció Poètica Bouesia 2015. Sempere juntament amb la cantant Maria Arnal i Xavi M. a la taula de so processant els sons culinaris de la paella i mesclant-los amb la veu d’Arnal, van oferir un espectacle de realitat augmentada, estrenat per a la Bouesia, que es basa en l’element més arrelat a l’ideari gastronòmic valencià i del Delta: la paella, i que pretén compartir els coneixements històrics i culinaris sobre este plat de manera lliure i col·laborativa. Així durant l’espectacle llançaven preguntes al públic sobre les relacions deltaiques i valencianes lligades al conreu de l’arròs. Però més enllà de la pura acció performàtica, la paella augmentada es va acabar convertint en el bousopar a la fresca per als assistents.

Dissabte a la nit culminaven a la plaça dels Sequers de l’Ebre Terra Centre d’Inspiració Turística de Deltebre, els quatre dies de la Bouesia a Deltebre i l’Aldea. Enguany el festival, sota el lema A què (no) estem jugant?  ha abordat el joc des del punt de vista de la relació amb els altres. Dins d’este marc la majoria d’activitats han girat al voltant d’este tema, com la conferència de David Carabén sobre Johan Cruyff i la Bouesia, el taller de l’artista valencià Vicente Arlandis, amb més d’una vintena d’inscrits, que reflexionava des d’un punt de vista pràctic sobre els límits del joc i del col·lectiu, o fins i tot la recuperació per part d’Anna Zaera i 
Zoraida Roselló del Twister (Embolics), un joc al qual jugaven de menudes i que dins la Bouesia han explorat des d’un punt de vista conceptual i poètic.

foto: Ebreexpres.com

Altres moments destacats han estat l’acció poètica Ampullariia de Mariaelena Roqué i el seu cargol maçana de fibra de vidre enmig d’un arrossar del Mas de Bernis, a l’Aldea, o la Performance municipal de Vicente Arlandis i Hipólito Patón al pub Clàssic de Deltebre. El punt més lúdic i festiu ha anat a càrrec de Carles Carolina presentant el seu nou disc Èxode Ultralocal, inspirat en el lema de la Bouesia de l’any passat, i també la música del valencià Oscar Briz. No han faltat tampoc les intervencions dels bouetes Sam Vila, Javier Caballero, Carles Andreu, Llorenç Barber, Montserrat Palacios, Eduard Carmona i Miquel Jordà.

“Esta mena d’agermanament València-Terres de l’Ebre  crec que ha estat molt interessant per a tots plegats”, assenyala Rafel Tormo, codirector del festival juntament amb Miquel Àngel Marín. “Estem molt contents de com ha anat tot i de l’ambient bouètic que s’ha respirat a l’Aldea i Deltebre aquests quatre dies”, apunta per la seua banda l'altre codirector, Miquel Àngel Marín.

Bouesia a Vandellòs

Tot i que ha acabat a Deltebre, la Bouesia se celebrarà este dissabte 1 d’agost a Vandellòs, sota el lema A tomb de Vilabou. Serà la novena edició de la Bouesia en este municipi del Baix Camp i comptarà amb l’actuació de Pau RibaRecitals a domicili, i els bouetes. La majoria d’actuacions es concentraran a la plaça de Baix, però també hi haurà una processó poètica pels carrers del poble.

Exposició a Lo Pati

Paral·lelament fins al 31 de juliol es podrà visitar a Lo Pati – Centre d’Art Terres de l’Ebre l’exposició Psicogeografia d’un festival. Bouesia 10+1 sobre els deu anys del festival. Una mostra que a l’octubre es podrà veure a l’Arts Santa Mónica, i a la primavera del 2016 a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València.

El Festival Bouesia, organitzat per l’Associació Cultural Rabera de Bouetes de Deltebre, compta amb el suport dels ajuntaments de Deltebre, l’Aldea i Vandellòs, Lo Pati-Centre d’Art Terres de l’Ebre, i el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

A TOMB DE VILABOU, BOUESIA VANDELLÒS 1 VIII 15

A TOMB DE VILABOU

Aquest dissabte 1 d'agost se celebrarà la Bouesia a Vandellòs, organitzada pels Amics de la Bouesia de Vandellòs, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant.

La Bouesia és un certamen multidisciplinari que va nàixer a Deltebre el 2006, impulsat per l’associació cultural Rabera de Bouetes, i que té la seva pròpia edició a Vandellòs des de fa nou anys. Inclou recitals poètics, concerts, dansa, música experimental i espectacles inclassificables lligats sempre a l’espai on es desenvolupen amb la voluntat de fusionar cultura i territori.

Els actes s'iniciaran a les 18 hores, a la plaça Doctors Gil Vernet amb el discurs inaugural a càrrec del batlle del municipi, Alfons Garcia.
Tot seguit, i fins a les 21 hores, tindrà lloc la tradicional revista caminada, que enguany duu el nom de “A tomb de vila”.
Els indrets que es visitaran enguany són diverses escales del poble, des de les quals es realitzaran les lectures i actuacions poètiques.

Després d'una pausa per sopar, que consistirà en una fideuà i una musclada, cap a les 23 hores, s'oferirà l'actuació musical del Pau Riba.

F: EDUARD MARGALEF, "Llit de músic" amb Miquel Àngel Marín
Des dels inicis, la Bouesia a Vandellòs ha estat marcada pel seu caràcter obert, interdisciplinari i participatiu, així com per la gran varietat del públic que hi assisteix.
Com cada any, tots els actes excepte el sopar són gratuïts, i la participació en els mateixos és oberta a tothom que ho vulgui, d’acord amb la voluntat de difusió i popularització de la cultura que sempre ha caracteritzat la Bouesia.


dilluns, 13 de juliol de 2015

CARLES HAC MOR: FRACASSART

Carles Hac Mor. Fracassart
Clara Rebollo Pericot. Granollers.
/ 7.07.2015
Barcelona, 13 de Juliol 2015 GALERIES

Fresc i irònic, divertit i original i sobretot intel·ligent és el darrer treball de l’escriptor Carles Hac Mor titulat “Fracassart: de la no-mort de l’art”, que presenta el Museu de Granollers al seu Espai Obert fins al setembre. Va acompanyat d’imatges creades per Vicenç Viaplana i un vídeo realitzat en col·laboració amb Ester Xargay.
 

El visitant troba una exposició amb onze textos impecablement emmarcats que envolten el perímetre de la sala, de lectura sorprenent i ràpida, amb un rigor màgic-acadèmic, oníric-historicista que relaten episodis de la història de l’art com si es tractessin d’onze lliçons curtes, a la manera dels grans historiadors de l’art i de la literatura, amenes, solemnes i molt curioses. Totes elles resulten simultàniament tan familiars com desconegudes, amb peripècies d’artistes i personatges rescatats de l’oblit, alguns potser fins i tot d’inexistents. Els relats-lliçons estan il·lustrats a peu d’obra per una imatge velada, misteriosament bella. Al mig de l’espai hi ha un vídeo que s’emporta lluny el visitant gràcies a la seva creativitat generosa d’imatges sincrètiques. Però quan el visitant mira de marxar com si no hagués vist ni sentit res i perplex prova d’esborrar ràpidament allò que intueix com un gran disbarat, un esclat silenciós, un crit contundent, incòmode, d’un gran sofà vermell esquinçat amb ampolles de vidre trencades que el travessen, l’obliguen a tornar. I ja no pot fugir.
El visitant-lector atrapat, trasbalsat, voldrà recórrer al catalèg-tractat per trobar l’ordre, el sentit, la raó, la serenitat perduda que s’escola pel forat d’aquest museu i toparà amb una lectura que fa “una ullada ultraràpida i paraparèmica a la història de l’art des del Romanticisme fins a l’actualitat, és a dir, fins al Fracassart”.
Però què és el Fracassart?… una tarda de juliol són convocats al Museu, en Joan Bufill (crític d’art), en Jordi Marrugat (crític literari), la Pilar Parcerises (crítica d’art), en Carles Hac Mor, en Vicenç Viaplana i l’Ester Xargay per parlar sense complexos del fracàs de l’art i reivindicar ferms, però sense cap solemnitat, la necessitat de continuar escrivint i fent història de l’art i de la literatura.
Inaugura el col·loqui Carles Hac Mor, que explica i adverteix que el Fracassart és el darrer moviment artístic que ha sorgit en l’actual postmodernitat, però que els fracassartistes només pretenen fracassar i per això no els veiem, desafiant l’èxit que imposa el nostre temps. Val a dir que distingeix dos tipus entre les seves files, els que no saben que ho són i els que sí.

Pilar Parcerisas intervé tot seguit per negar les seves paraules. No està d’acord que sigui un moviment d’ara, que surt de la crisi, sinó que creu que ve de lluny, de fet és la història de l’art del segle XX, el segle de la desil·lusió, de la desaparició de les utopies, de les democràcies devaluades, dels residus del progrés, dels somnis estrellats, però també d’un fracàs i una lletjor convertida en bellesa quan l’art destaca per la dimensió poètica del fracàs. I exemplifica de manera magistral un munt de casos a Europa, desitja connectar l’art català amb el món. I parla d’una comunitat d’anarquistes que vivien a Monte Veri a principis del segle XX reivindicant el medi ambient, la nuesa del cos i tantes altres reivindicacions vigents avui. Per Monte Veri hi van passar artistes com la ballarina Isadora Duncan però la comunitat finalment va fracassar, es va dissoldre. Un altre cas és l’intent de Joseph Beuys de transformar el capital en creativitat buscant una tercera via als anys 60, que el va portar a donar una nova simbologia a les torres bessones i les va batejar com a Cosme i Damià. Utopies escapçades i discursos fagocitats i reutilitzats per polítics bel·licistes.
VICENÇ VIAPLANA

Joan Bufill ressalta la paradoxa de la mort de l’art que reivindicaven els dadaistes i recupera la memòria de l’origen de la paraula dadà, que planeja sobre l’obra de Carles Hac Mor. Segons l’escriptor Dominique Noguez, la paraula dadà va aparèixer quan Tristan Tzara ballava borratxo al Cabaret Voltaire de Zurich i Lenin en la seva llengua va cridar “sí, sí”, “da, da”. Si la tabula rasa de dadà reivindica allò nou que neix, l’art no és negació, és vitalitat.
Jordi Marrugat relaciona Hac Mor amb la tradició artística però destaca com l’altera, la transforma, i com reivindicar dadà no vol dir ser dadaista, apuntant que allò nou que explica Hac Mor no s’ho inventa, “ho ha descobert”.
Ester Xargay qüestiona els artistes neoconceptuals dels anys 90 perquè troba a faltar la no-intenció, només resten les formes i l’art esdevé una mercaderia, sospita de la càrrega malintencionada d’un recolzament del mercat com potser també en un art social actual impostat.
Vicenç Viaplana per fi parla d’allò evident, de la normalitat en el país del fracàs endèmic dels artistes. I agraeix poder haver treballat amb algú que utilitza l’humor com a arma de transgressió, emociona sentir la seva sinceritat quan diu que per a ell fer les fotos ha estat una gamberrada. Ara és ell qui, perplex, no entén com des del poder no s’ha capitalitzat aquesta característica tan potent, com és el sentit de l’humor en l’art català, per singularitzar una història de l’art de les darreres dècades encara per escriure. I tots d’acord troben que és una forma d’intel·ligència i un mitjà de coneixement, contagiós, que genera llibertat. Deu ser per això que no se’n parla.

SURT DE CASA: LA BOUESIA MÉS ENLLÀ DE LA POESIA



Perquè diuen que el caos és l'ordre que no comprenem i la Bouesia s'escapa a qualsevol ordre establert. Un festival que obre espais que encara no estaven habitats, perquè no està subjecte a res ni ningú. És per això que enguany el festival, que vol celebrar els seus 10 anys de vida, fa un recorregut sòlid a aquest anys d'expressions efímeres a través d'una exposició, que s'uneix al gruix del programa d'activitats que tindrà lloc el 23 i 24 de juliol. Hem volgut explicar la Bouesia 2015 a través de 7 conceptes.

1. Psicogeografia d'un festival
Enguany, el festival de la
Bouesia s'ha encetat amb una exposició al Centre d'Art Lo Pati d'Amposta. 'Psicografia d’un festival. Bouesia 10+1 recull moltes de les manifestacions artístiques que han tingut lloc en aquest festival en els darrers 10 anys. Un exercici de memòria que recorre al concepte de psicogeografia per mostrar les emocions i les relacions humanes en un espai determinat tant físic com imaginari. Una espècie de mescla entre psicoanàlisi i arquitectura que es tradueix en un llarg llistat de noms i cognoms de tots aquells que han intervingut en el festival. El valencià Rafael Tormo -que des de finals del 2014 és també codirector del festival- ha estat l'artífex de la recuperació d'aquest concepte per fer que aquesta exposició no sigui tan sols una recopil·lació de tot el que ha passat per la Bouesia sinó que representi, en si, un discurs artístic sobre els impactes emocionals d'aquestes trobades de bouetes.

2. Els espais de coneixement quotidians
L'exposició presenta documentació, entrevistes i coneixements compartits. Per fer-ho, s'estructura al voltant d'una
serie de taules vestides amb hules de plàstic de diferents motius; quadres, flors, figures geomètriques. Aquestes estovalles  -que normalment s'utilitzen per cobrir les taules dels espais menys exposats a les visites i les celebracions- representen un elogi a la quotidianitat, i a aquells espais que són aparentment ordinàris i que amaguen l'essència de la vida domèstica. Altres elements, com les fotografies de les persones significatives en els porta retrats, els gerros amb flors o els ventiladors també ens remeten - a través  d'estètica amb connotacions kitsch- al costumisme barroc dels pobles mediterranis, que estructuren la seva vida social i afectiva el voltant dels àpats i també als carrers. “Les nits de converses a la fresca i les paelles amb amics també són espais de coneixement” diu Tormo.
Rafael Tormo i Miquel Ángel Marín

3. El joc
“A què (no) estem jugant?” és el títol de la Bouesia d'enguany, que gira al voltant del concepte del joc, com un sistema d'acció que trenca els significats lògics, que potencia la creativitat més enllà de la norma i l'odre establerts. Etimològicament, la paraula joc procedeix de dos mots en llatí: iocum i ludus-lüder. Ambdós fan referència a broma, diversió, acudit. L'ex entrenador del Barça,
Johan Cruyff va ser la figura que va inspirar aquesta temàtica. Miquel Àngel Marín, el codirector de la Bouesia juntament amb Rafael Tormo, diu que va ser l'holandès qui "va aportar la poesia al futbol, reivindicant l'alegria d'un xiquet jugant als carrers". Per a Marín, és important anar a la recerca d'aquests llocs que són paradigma d'allò banal, però que si escarbes trobes la vitalitat plena. Segons ell, al cap i a la fi, el joc és "anar en contra d'allò políticament correcte". Partint d’aquesta base, un dels plats forts de l’edició del festival d’enguany serà la conferència que el 23 de juliol oferirà el cantant de Mishima, David Carabén sobre l’exjugador i exentrenador del Futbol Club Barcelona, Johan Cruyff.

4. La plaça o l'àgora, el lloc de la vida comunitària
La vida comunitària és una de les principals inspiracions del festival. Una plaça per on la vida, i les seves manifestacions, passen. Si la Sala Principal de
Lo Pati s'ha convertit en una àgora on hi ha representades les intervencions que han tingut lloc en el festival, el festival tindrà una àgora exterior, en aquest cas, a Deltebre. Els programadors han elegit com a espai el nou Centre d’Inspiració Turística Ebre Terra, un nou equipament que s’ha construït on hi havia l’antic Sindicat Arrosser de la Cava i que ha volgut recuperar com a plaça els antics sequers on tradicionalment s’assecava l’arròs després de la collita, un lloc de treball i posteriorment de festa, ja que durant anys s’hi ha celebrat el ball de la festa major. Aquí es desenvoluparan la majoria d’accions de l’edició d’enguany del festival, una sobre el Twister, a càrrec d’Anna Zaera i Zoraida Roselló, així com un taller sobre el joc a càrrec del performer i coreògraf valencià Vicente Arlandis, la Paella augmentada de Marc Sempere. Un dels esdeveniments més esperats és el concert de Carles Carolina, que presentarà el seu disc Èxode Ultralocal, un títol que sorgeix de la inspiració que aquest concepte li va provocar quan va veure'l inscrit a l'antiga Cambra Arrossera de Deltebre, l'any passat, durant el transcurs del festival.

5. La poesia no és només un text
Tormo ha tornat a reivindicar la Bouesia com a un festival d'experimentació, una experimentació que esclata a través del concepte de poesia. “La poesia no ha de ser entesa només com un text” va aclarir el codirector valencià. De fet, el concepte sobre el fet poètic és un dels més recurrents en el discurs tant de Tormo com de Marín. La sintetització en la manifestació dels afectes i la bellesa podria ser una bona forma d'aproximar-se a aquest concepte tan ampli. En aquest cas, la poesia està present tant en les manifestacions sonores, en les accions que tenen lloc en directe, en els audiovisuals, en els poemes, i també, òbviament, en la distribució dels objectes en l'espai i, sobretot, en la interacció que es dóna i es donarà entre artistes i espectadors al llarg de tot el festival. En aquest sentit, alguns dels artistes més afins a la Bouesia, com el jove poeta de Deltebre Sam Vila, l'escenògrafa ampostina Maria Pons, o l'artista polifacètica Mariaelena Roqué, van intervenir amb les seves accions poètiques, en la inauguració de l'exposició.

6. El paper de la cultura contemporània
En la roda de premsa amb els mitjans de comunicació, tant Marín com Tormo van tornar a fer referència al concepte de cultura contemporània, un terme en el qual la Bouesia hi encaixa molt bé. Ara bé, les paraules dels organitzadors van situar aquest concepte al marge del poder que dicta les polítiques culturals. "La cultura contemporània no ha de ser pensada com a institucional" va dir Tormo. "La cultura és alguna cosa que
es fa, i això no se sustenta per polítiques, sinó per afectes" va continuar.  "S'ha de reivindicar aquest territori, perquè passa el temps i la cultura es deixa cada cop més de costat". En aquest sentit, Tormo també va ser crític amb els periodistes que reclamaven més concreció a l'hora de poder entendre la filosofia del festival i el programa d'enguany. "De vegades el món no és pot entendre amb un titular. Quan li treiem complexitat al món, ens quedem orfes" va contestar Tormo.

7. La itinerància
Tot i que és un festival arrelat a fang i als camps d'arròs del Delta, el no estar subjecte a un sol espai -un sol municipi- també ha estat una de les seves característiques. Les diferents accions “
bouètiques”, que és com les anomenen els programadors, han tingut lloc en diferents municipis de les Terres de l'Ebre i també han trencat amb les fronteres imposades pels límits administratius comarcals o la frontera entre Catalunya i el País Valencià. I és que aquesta alteració dels ordres establerts és una de les característiques d'aquest festival. En motiu de la celebració d'aquest recorregut de 10 anys, l’exposició es traslladarà a l’Arts Santa Mònica de Barcelona a l'octubre i a la primavera del 2016 a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, estarà estructurada en deu grans taules que contindran objectes, documents, elements sonors i visuals: documentació, entrevistes i coneixements compartits del que han estat aquests deu anys de Bouesia.
ANNA ZAERA http://surtdecasa.cat/ebre/arts/la-bouesia-mes-enlla-de-la-poesia

MÉS INFORMACIÓ
Fotos: Bouesia

diumenge, 12 de juliol de 2015

LA BOUESIA COMENÇA SEMPRE PEL FESTIVAL DE BOCA


El IV Festival de la Boca m’ha deixat un bon gust de boca. I no ha estat el sabor l’únic sentit que m’ha fet la boca aigua. Sensacions agradables. Plaers i passió fins a voluptats inconfessables. L’activació dels altres sentits. I ja se sap que càrrega de gust no pesa.

Al jardí del Cant del Cantó un dia a l’any s’ens obre la gola de par en par. Totes les dimensions de la boca per explorar l’expressió, el dos, el ritme, l’altre, la veu, el gest, la música –un paradís terrenal. Acollits per Mont Palacios i Llorenç Barber, enguany ha estat més boca que mai, la veu fou l’instrument més emprat. Des de la paraula vindicativa, contra les mordasses, ebris de mudances, entre murmuris enfebrats, rics en bons auspicis, postrats en l’entusiasme, tornant i llampant, sonorament llépols, gojosament llestos per a la revolta, i obert a tothom es van cantar noms com aquestos (no hi són tots): Ximo Tébar, el Col·lectiu Albastru, David Trashumante, Rafa Tormo, Xavier Caballero, Domingo Mestre, , Nelo Vilar, Miquel Àngel Marín, Juan Manuel Vera i “El Laboratori de valors”, Marta Sobrecuevas, Jesús Ge, Úrsula San Cristóbal, Marta R, Alfons, Úrsula San Cristóbal Opazo, Òscar Vidal, Cristina Gómez i Gabi Gómez... Barber ho deia amb mots com aquestos: un esdeveniment sense final, on les més diverses músiques parlades, cridades, callades, gestuals, accionades, ecolalitzades, mussitades, escopides, ‘hipostasiades’, emparaulades... conviuen i s’agermanen amb les més discursives, mesurades, entonades, narratives, eufòriques, versiculades, eulàliques i fins i tot harmonitzades possibles  http://www.laveupv.com/noticia/14789/iv-festa-de-la-boca-contra-les-mordasses-aplec-de-desemmordassadors ). Refilets, pos, que encara fan voltar ressons a l’oïda, al cos, a la naturalesa. Així de cop em venen caco i cal·lífonies, el mix de jazz i veus, o de la rondalla contada en italià i català sense transicions, i també la imprevisibilitat infantil creant escenografia i utillatge fantàstics. Vegeu les fotos de Félix Menkar i més notícies https://www.facebook.com/pages/El-cant-del-cant%C3%B3/405459829500389?fref=ts

Especialment content també per la presentació del poema objecte la Gàbia Sideral, que, com el pi torçat de capçada aèria, les granotes i les canyes, les flors i les tomates seran ja sempre jardí. La gàbia sortí d’un poema conseqüència d’una conversa amb un bon amic, Joan Carles Vinyoles 

L’ASTRONAUTA QUEIXÓS DE L’ESPAI

Coet enlairant-se.

Vertigen.

Sap de l’Ícar.

Perspectiva o destí.

El planeta blau

i la cara fosca de la lluna.

Estret, pendent

de controls i comandaments.

Per l’ull de peix

s’enfila la distància

de perles fulgents:

La Via Làctia.

Abstracció.

Geometria galàctica.

 
Després va haver una conversa amb Paco de Morales i l’escultor va materialitzar la idea amb una gàbia de reclam de principis del segle passat i material made in Xina, fil de cuc i corda. La brisa fou el motor del moviment perpetu. El resultat em va portar a la intervenció al festival, on entre altres mots també vaig declamar

 
CANTA PER PESAR


Es pega cops de cap

Al xilòfon dels barrots

 
De petit va caure del niu

I va fer que volava

 
I va volar

 
Però, de cop,

Retop a la gàbia

 
També per la satisfacció de recuperar un vell poema visual, lletrista i fonètic

 

CIGNE

?

 

De manera que si gust secret, pa eixut, el Festival de la Boca ha obert una escletxa al jardí d’on surt l’arbre còsmic i el moviment excèntric que llança naus a l’espai de la creació i fa i desfà les noves òrbites de la cultura. Més honor i glòria al Cant del Cantó.
JAVIER CABALLERO

PSICOGRAFIA D’UN FESTIVAL. BOUESIA 10+1


Acerca de Psicografia d’un festival. Bouesia 10+1

Lo Pati. Centre d'Art - Terres de l'Ebre
Gran Capità, 38-40
Amposta, Tarragona, España

L'exposició dóna veu a través d'entrevistes enregistrades o escrites als més de 200 artistes que durant tot aquest temps han intervingut activament en la Bouesia. Noms com Llorenç Barber, Pau Riba, Carles Santos, Pepa Plana, Ester Xargay, Carles Hac Mor, Sol Picó o Andreu Subirats, per citar-ne només alguns noms. La mostra s'estructura en deu taules, una per cada any del festival, remarcant la idea mediterrània d'asseure'ns a menjar i compartir experiències. Al seu damunt podem trobar-hi objectes relacionats o no amb la Bouesia, fotografies, cartells, frases dels artistes que hi han participat, documents,... que pretenen copsar el que ha estat aquest festival, ancorat al Delta però també itinerant, durant tots aquests anys. El nom de psicografia, Tormo el manlleva del filòsof, escriptor i cineasta francès Guy Débord que va definir aquesta paraula com una manera de viure i experimentar la vida fora de l'esclavatge de la rutina diària, com una forma nova de transitar a la deriva sense objectius específics. A banda de les taules, l'exposició també inclou l'enregistrament sonor de desenes d'artistes que han participat a la Bouesia, realitzat per Zoraida Roselló, una projecció de l'espectacle Encontre de les barcasses al tardet amb Carles Santos i Llorenç Barber de la Bouesia del 2010, la Implosió impugnada 21. Èxode Ultralocal i instal·lacions artístiques dels artistes Asbel Esteve i Jaume Vidal (Amposta). La mostra es podrà veure a Lo Pati fins al 31 de juliol. A l'octubre es traslladarà a l'Arts Santa Mònica de Barcelona. I a la primavera de 2016 a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València. Per a la inauguració d'aquesta nit s'han programat dos accions poètiques Timoxena de Maria Pons (Amposta) i un altra del jove boueta Sam Vila (Deltebre). Bouesia 2015. A què (no) estem jugant? Aquest matí juntament amb l'exposició s'ha presentat també la programació de l'onzena edició del Festival Bouesia, que tindrà enguany com a eix temàtic el joc. El joc entès com una manera de relacionar-nos amb els altres, com un espai de ruptures i experiències on guanyar o perdre és només la ficció que sosté el joc. Així el lema d'enguany és A què (no) estem jugant? Com una manera també de preguntar-nos per la ficció que ens sosté en la nostra vida quotidiana i real. Partint d'aquesta base, un dels plats forts de l'edició del festival d'enguany serà la conferència que el 23 de juliol oferirà el cantant de Mishima, David Carabén sobre l'exjugador i exentrenador del Futbol Club Barcelona, Johan Cruyff. "La poesia de Cruyff radica en haver sabut inscriure hipèrboles lliures en un equip de futbolistes, en haver recuperat la lleugeresa festiva del joc", apunta Miquel Àngel Marín, codirector juntament amb Rafel Tormo del festival Bouesia. El programa d'enguany està molt concentrat a Deltebre i utilitzarà com a espai el nou Centre d'Inspiració Turística Ebre Terra, un nou equipament que s'ha construït on hi havia l'antic Sindicat Arrosser de la Cava i que ha volgut recuperar com a plaça els antics sequers on tradicionalment s'assecava l'arròs desprès de la collita, un lloc de treball i posteriorment de festa, ja que durant anys s'hi ha celebrat el ball de la festa major. Aquí es desenvoluparan la majoria d'accions de l'edició d'enguany del festival, una sobre el Twister, a càrrec d'Anna Zaera i Zoraida Roselló, així com un taller sobre el joc a càrrec del performer i coreògraf valencià Vicente Arlandis, la Paella augmentada de Marc Sempere o el concert de Carles Carolina. També hi haurà una bouromeria fins al Mas de Bernis de l'Aldea on l'artista Mariaelena Roqué oferirà una nova versió de la seua acció Ampullariia, sobre dona i cargol poma. Enguany la Bouesia tornarà a fer parada a Vandellòs per celebrar la novena edició en aquest municipi del Baix Camp. Això serà el dissabte 1 d'agost.


MÉS INFORMACIÓ SOBRE LA INAUGURACIÓ DE L’EXPO:

Primer va ser Timoxena amb Maria Pons Calvet, Iona Pons i Daniel Saez i Fabricants. Un acció dramàtica d'un drama contemporani que pretén crear un mite a partir del conte de Hans Christian Andersen "La venedora de llumins". Una acció que es va desenvolupar dins l'escenari de Psicografia d'un festival. Bouesia10+1. A Lo Pati

El públic investigant entre les taules dels 10 anys de Bouesia. Els poemes punyents de Sam Vila o la intervenció brossiana de Javier Caballero. Psicografia d'un festival es podrà veure a Lo Pati i fins al 31 de juliol i del 22 al 26 de juliol la Bouesia es tornarà celebrar a Deltebre (i l'Aldea) sota el lema A què (no) estem jugant?