divendres, 20 de juliol de 2018

MONTSERRAT PALACIOS: UN TALLER DE MÀSCARES I VEUS EN TERRA DE MOSQUITS


El cartell de Encontres Aproximatius de postBouesia, dissenyat per l’artista reusenc Francesc Vidal, mostra amb exactitud les variacions geomètriques del vol del mosquit impertinent. A l’altra cara ens presenta el text de Montserrat Palacios que inspira el taller de veu i màscares de mosquits impartit per la pròpia Palacios i Miquel Àngel Marín, amb la col·laboració de Carme Domènech i els alumnes de quart d’ESO a l’Institut Deltebre, el maig de 2018.



UN TALLER DE MÀSCARES I VEUS EN TERRA DE MOSQUITS 

¿Quina relació tenen la veu, la màscara i el melic?

Som cos, som so i som veus. I aquest “ser” del “som”, és el que ens converteix en persones. Una persona, ho és, quan té consciència de si. L’etimologia de la paraula “persona” (per -sonare) ja institueix de per sí la nostra naturalesa sonora, i la nostra possibilitat no de ser un so, sinó molts sons. D’aquí també, el terme de màscara (careta) que ve del grec Prosopon (pros - davant, opos - cara). Aquestes màscares es portaven al teatre grec “per a sonar” i així amplificar la veu del “personatge”.

D’aquesta manera, la idea de màscara ens porta a la cultura, a la necessitat de transvestir el so originari a partir de les circumstàncies socials a les que el “personatge” ha de “plantar cara”, segons quina sigui l’escena d’aquest teatre que és el món.

La cultura mediatitza, orienta, coloreja i transforma els nostres sons, i poques vegades prenem consciència d’aquest fet. Així els castellans, per exemple han desenvolupat en la seva laringe 5 sons vocàlics, enfront als 11 sons del francès, o els 8 del català. Per la seva part, els xinesos no podran pronunciar el so “r”. És la nostra cultura la que moldeja la nostra laringe. Quan s’aprèn un llenguatge es sacrifiquen tots els sons potencials que ja solament podran realitzar-se, en el millor dels casos, per imitació.

Però més enllà de la nostra identitat col·lectiva-social es troba, en el centre del cos, una identitat del ser. El so primigeni que neix del melic, aquell so que sorgeix directament de l’emoció i que en el seu estat més pur, no té filtres: el crit, el gemec, el sospir, la respiració.

El melic és el nostre centre vital. El que va ser font d’alimentació durant el nostre període embrionari, seguirà sent allò que ens continuarà lligant a la vida. Els japonesos l’anomenen Hara, i és per això que el seu ritual d’autosacrifici, es coneix com Harakiri. La vida s’arrabassa des del ventre.
El melic (me - lic; me - lliga; om -b - ligo, en castellà) ens lliga al Tot; en sànscrit Om significa l’univers sencer, i l’Omphalos grec, és el centre del món. En grec, Om significa home, en el sentit d’humà[1] que unit al terme phalos constituïa un centre de poder, una pedra que marcaria allà on es trobés, el centre del món. El Delfos hel·lènic és el centre umbilical per excel·lència en el món clàssic, Delphús és l’úter, segons Hipòcrates i Aristòtil. El melic marca el lloc de la matriu i l’interior de la terra. Encara en molts pobles de Mèxic, al caure el melic, aquest s’enterra per a que el nen no oblidi d’on ve i així no perdi el seu centre. No obstant això, portarà en sí el record en forma de ferida, com una boca que respira al ritme del cosmos, i que constituirà el nucli del seu poder mentre visqui.

Per la seva part, l’umbilicus del llatí, (umbo - cabdill i umbi - ombra) ens recordarà que aquell Jo fundant té, com la lluna, un costat fosc. “Aquella cosa fosca que reconeixo meva” -deia Shakespeare-. La nostra ombra és espill que complementa la nostra “persona”. Així, del nábhi-stana dels vedas, regió del melic que produeix l’energia vital (prana), al melic de la lluna de Mèxic, cordó de foc i terra, ens trobem arrelats com una força fundamental, que resulta molt més transcendental, del que una simple cicatriu compartida podria significar.

Així, entre els sons primigenis “viscerals” nascuts del melic, i els sons apresos de les nostres màscares (caretes) socials, anem conformant la nostra identitat sempre canviant, mutant i transmutant; avui aquí, la transmutació es dona de bou a mosquit, de mosquit a aleteig i de cant a bufit.

A partir d’aquestes consideracions nasqué el “Taller de màscares i veus en terra de mosquits” en l’Institut de Deltebre, amb el protagonisme dels estudiant de 4rt d’ESO, la col·laboració de la professora d’arts visuals Carme Domènech, a iniciativa del músic Miquel Àngel Marín i amb el guiatge de Montserrat Palacios.

Aquestes màscares que ara veieu són el resultat dels riures, les reflexions, les complicitats, la vergonya i el sonar de 22 adolescents. Elles i ells estan vivint una etapa crucial en a conformació del seu sonar, que és el seu ser en el món. L’adolescència és l’estat de transmutació per excel·lència. El canvi de veu (muda de veu) que estan experimentant xiquetes i xiquets, és un moment privilegiat per prendre consciència del sonar propi en confrontació amb les màscares socials imposades. És l’edat crucial per a recuperar el melic del Jo que, falsament entès com a ego, intentem endebades sepultar, pensant que ens separa, quan justament és l’afirmació de la nostra individualitat, la que ens ajunta, la que ens uneix.

MONTSERRAT PALACIOS
Cantant, etnomusicòloga i artista sonora




[1] (per molt que no agradi a les fenimistes, és important recordar que el terme “home” no és un sinònim de masculí, el genèric home (homínid) té la seva accepció com a mascle i femella).



FOTO:
1. Fotograma de "Dadà és un mosquit", videobouema d' Adolf Alcañíz i Ester Xargai, 2018
2. Instal·lació de màscares de mosquit a Lo pati, Facebook, 2018

dijous, 19 de juliol de 2018

BOUCRÒNICA: TRANSMUTACIÓ DEL BOU EN MOSQUIT. ENCONTRES POST BOUESIA. AMPOSTA 2018




Magnífic retorn bouètic i puntual de la Bouesia. Lo Pati d’Amposta acull una programació minimalista on es traça una simultaneïtat de gèneres per transgredir-los amb improvisació, rigor, i humor -un mosquit punxenc.

La instal·lació Un taller de màscares i veus en terra de mosquits crea l’escenografia del festival que projecta els vídeos d’Adolf Alcañiz i Ester Xargai, Dadà és un mosquit i La transmutació del bou en mosquit. Un teló fluït que esdevé marc auri per a la conferència i els concerts. Alhora recull les evolucions i experiències del taller de veu i màscares de mosquit, impartit per Monserrat Palacios i Miquel Àngel Marín amb la col·laboració de Carme Domènech i els alumnes de quart d’ESO a l’Institut Deltebre. Alcañiz i Xargai escarxen aquest procés en què l’adolescència transmuta mitjançant màscara, boca i melic en mosquitam, cadència, ressonar i brunzit. Un bastiment màgic que vol contenir l’expansió bouètica. Un mosquit que vola content.

La conferència Sebastià Joan Arbó i Carles Santos en l’àmbit artístic, a càrrec del cantautor i poeta Josep Igual Febrer va voler respondre la qüestió bouètica, ¿Qui és Dadà i qui és un mosquit a les Terres de l’Ebre? L’escriptor i el músic omplen el segle XX. Igual els compara i situa, en la tradició de les avantguardes. Estudiós i coneixedor de l’obra del rapitenc autodidacta, en va destacar aspectes ocults i aspectes anecdòtics plens de significació -Terres de l’Ebre, epígraf que ha rebatejat aquella diòcesis dertosiana. Com que el llenguatge amè i directe d’en Igual ens encisava, va rematar la semblança del musicòleg amb la lectura del seu text publicat a Retrats de Butxaca (2006). Igual ens deixa dos mosquits impressionants i crítics, que han creat el nostre imaginari des de la realitat, una significació experimental que han arborat  cap als cels de la universalitat.

La transmutació del bou en mosquit és també pura improvisació. El laboratori Col·lectiu Free’t empra el Soundpainting, un llenguatge de més de mil signes per a la creació multidisciplinària. Avui, el guiatge enèrgic i juganer d’en Arnau Millà no sols conjuga les diferents virtuositats del grup, sinó que també integra la dansa aèria de Sol Picó, els jocs de la saxofonista Mireia Tejero, performer insurreccional, i l’homenatge en prosa als 80 anys del boueta  Carles Andreu, 80 anys de creació sense parar. De manera que l’acció va transcórrer delicada i exquisida, plena de lirismes i simultaneïtats, complicitats i coreografies, en un ritme ritual imprevisible, ben consonada i sensual.


Així fins l’apoteosi final on es trenca la quarta paret i tothom acaba en un ball ditiràmbic col·lectiu. Un núvol de mosquits. Pur plaer estètic.

Invertits i en dansa tots els valors, la traca final dels encontres la va posar Manu Louis, l’home-orquestra imprevisible i elèctric, a l’hora màgica del vermut. Rock, jazz, ritmes tradicionals, pop... acoblats en teclats, guitarra, sampler... es mostraren en una mixtura postmoderna i exòtica, entremesclades en efusions en anglès i/o francès pertinents, revoltades o humorístiques. Un mosquit impromtu, prolífic i experimental en el migdia solar de Lo Pati. Per tant, Dadà és un mosquit.

JC

ARTISTES DEL COL·LECTIU FREE’T

Joan Sancho i Maria Berengué – violins
Maria Mora, Laia Roset i Alba Vicario – dansa
Montse Piqué – veu
Rafel Esteve – contrabaix
Núria Andorrà – percusió
Miquel Ángel Marin – clarinet
Miquel Salla – electrònica
Jordina Millà – piano
Oriol Planes – actor
Montserrat Trepat – actriu
Maria Monseny – escenògrafia i visuals
Arnau Millà – Soundpainter i director
https://auditorienricgranados.cat/formacions-musicals/collectiu-freet/

FOTOS:
1. Lo Pati, Facebook, taller de màscares de mosquit i veu, 2018
2. Col·lectiu Free't, Facebook, Apoteosi i ball ditirambic, Lo Pati 2018

REFERÈNCIES:
Col·lectiu Free'thttps://www.cfreet.com/
Manu Louishttp://www.louislouis.org/web/
Lo Pati, Amposta: https://www.lopati.cat/es/ 
Josep Igualhttp://3x4.info/blocs/plancton-el-bloc-de-josep-igual/
Sol Picóhttp://www.solpico.com/?lang=es
Mireia Tejerohttp://www.mireiatejero.com/es/
Adolf Alcañizhttps://vimeo.com/adolfalcanyiz
Montserrat Palacioshttp://montserrat-palacios.blogspot.com/

dimecres, 18 de juliol de 2018

EBRE DIGITAL: REPORTATGE POSTBOUESIA AL PATI


Encontres aproximatius a la postbouesia a Lo Pati d’Amposta 17 de juliol de 2018ebredigital.tv
FOTO: Roman Aixendri, Instal·lació Talleer de Màscares i Veus, Postbouesia, 2018
La postbouesia aterra a Lo Pati amb una exposició sobre la identitat i reflexions al voltant de Sebastià Juan Arbó i Carles Santos. Encontres Aproximatius de Postbouesia inclourà també una potent performance del Col·lectiu Free’t amb Sol Picó i Mireia Tejero dirigits per Arnau Millà



dilluns, 16 de juliol de 2018

POSTBOUESIA: SURT DE CASA ENTREVISTA MIQUEL ÀNGEL MARÍN


Miquel Àngel Marín: "Nosaltres som unes guerrilles que volem evitar que la cultura es consideri només una cosa seriosa"
Sol Picó i Ester Xaragay participaran del 13 al 15 de juliol al Centre d’Art Lo Pati dels 'Encontres aproximatius postbouètics'


La ressaca de la Bouesia continua i la reflexió poètica que abans es feia al voltant de la figura bovina, ara s'ha transmutat en una dissertació del mosquit, una altra espècie endèmica local que per les seves característiques proposa una sèrie de debats al voltant del que és efímer, de la cultura que vola i "no toca de peus a terra", de les espècies incòmodes. Diuen els organitzadors que han volgut parlar d'"encontres" per fugir de la idea de festivalització. "Un encontre seria quan et trobes algú inesperadament pel carrer; aquí no hi ha càlcul, ni estratègia, ni tàctica, ni premeditació, passen les coses 'perquè han de passar'". De la mateixa manera, utilitzen la paraula "aproximatius" perquè no pretenen fixar, ni definir, ni tancar, ni acabar, ni concloure, ni especificar... Diuen que una aproximació és "un saber que no pesa". Hem parlat amb el seu organitzador, Miquel Àngel Marín, que del 13 al 15 de juliol proposa unes jornades d'art experimental a Lo Pati a partir d'un taller realitzat amb els alumnes de 4t d'ESO de l'Institut de Deltebre. Els tallers han estat impartits per l'artista sonora i cantant mexicana Montserrat Palacios i pel mateix Marín. Ester Xargay i Sol Picó seran algunes de les artistes que participaran en les diverses activitats performatives organitzades a Lo Pati.
"A les novel·les d'Arbó hi ha pensament, llavors el que volem és explorar si aquestes idees encara ens serveixen. Volem treure'l d'aquest context literari"
- Després del punt final al festival la Bouesia el 2016, heu decidit continuar amb aquesta herència amb unes trobades que anomeneu "postbouètiques"...
Sí, continuem amb aquesta simbologia de transmutació de bou en mosquit. Volem parlar d'aquesta pèrdua de pes. En el sentit que ens hem aprimat, ja que no podem fer el festival que fèiem abans, tota aquella moguda que durava un mes.
- Què fareu ara?
Bàsicament un cap de setmana centrat en una qüestió més pedagògica. La idea és no ser tan monumental, sinó basar-nos en els "encontres", que sigui una trobada efímera, volàtil. I això no vol dir que no tingui procés. Perquè de fet, aquest cap de setmana és el resultat d'un taller de màscares de mosquit fet amb els alumnes de l'Institut de Deltebre.
- Quines connotacions té el mosquit que us permet articular un discurs i una poètica concreta?
Igual que el tema del bou va ser un motiu de poesia, explorant les possibilitats que ens donava el nom, ara el que hem volgut és explorar el mosquit com a imatge des de molts punts de vista. Volíem construir aquestes màscares a partir dels rostres dels alumnes, però també treballar amb el so, ja que els mosquits són insectes que fan un soroll determinat. Per això, amb l'artista mexicana Montserrat Palacios, vam treballar la veu amb els alumnes i jo vaig fer un taller de so i paraules. Això va ser una primera manera de treballar el mosquit, i després vam continuar a través de textos. Hem anat desenvolupant el mosquit com a símbol, donant-li lectures, proposant el mosquit com a artista, o l'artista com a mosquit.
- Què suggereix el mosquit?
El mosquit com a infraanimal, que no té prestigi, que ningú vol. No hi ha cap consorci de defensa del mosquit, més aviat consorcis per a eliminar-lo. També com a animal molest que podria ser una bona imatge del pensament crític. A més, potser gràcies a ell el Delta s'ha salvat de la massificació turística.
- Més coses?
És un animal que muta, que és endèmic, que no hi ha manera d'extingir-lo. És molt suggerent en aquest sentit. I ens serveix per a seguir girant al voltant d'aquest pensament crític. Som crítics també amb "el saber" petulant. El món de la cultura té com una crosta pesada. I nosaltres volem seguir lluitant per aquest inframón. Tu parles del mosquit en un entorn cultural seriós i no queda massa bé. Però nosaltres volem tornar a les estratègies de baixar i no caure en transcendentalismes. La Bouesia feia això. Introduïa el prefix bou a les paraules per introduir l'humor al món de l'art i la literatura. Nosaltres som unes guerrilles que volem evitar que la cultura es consideri només una cosa seriosa.
- Utilitzar el prefix de "post" significa que el festival Bouesia segueix viu?
Volíem crear aquest nexe, que la gent ens identifiqui, som els mateixos i seguim vius.
- En aquest cas, parleu de Carles Santos i Carles Hac Mor com havieu fet en anteriors ocasions, però també recupereu la figura de Sebastià Juan Arbó per tornar-la a fer contemporània...
Sí, és interessant recuperar Arbó, que ha estat un artista que ha estat clausurat en els seus llibres. Volem que el seu pensament s'aixequi de la pàgina horitzontal del llibre i prengui vida. A les novel·les d'Arbó hi ha pensament, llavors el que volem és explorar si aquestes idees encara ens serveixen. Volem treure'l d'aquest context literari. Un centre d'art pot ser un espai per mostrar-lo? Per què ha de ser rar? Els centres d'art haurien de ser espais de coneixement. Volem descontextualitzar aquests artistes que han estat massa limitats als seus àmbits. I el fet de situar a Carles Santos i Carles Hac Mor és precisament perquè sempre han estat artistes híbrids, com la majoria dels artistes de les avantguardes, han anat més enllà de les seves disciplines. I tot per no malmetre les seves habilitats narratives. Són artistes que van fer de la hibridació una naturalesa pròpia.
- Quin programa heu preparat pels dies 13 i 15 de juliol?
La inauguració de l’exposició 'Un taller de màscares i veus en terra de mosquits' amb les 22 màscares fetes pels alumnes a partir dels seus rostres. També hi haurà la conferència a dos veus 'Sebastià Juan Arbó i Carles Santos en l’àmbit artístic' amb Josep Igual Febrer i el Col·lectiu Free’t i el visionat del vídeo 'Dadà és un mosquit' d’Adolf Alcañiz i Ester Xargay, a partir del taller de veu i construcció de màscares. Hem convidat als artistes Sol Picó, Mireia Tejero, Carles Andreu, Javier Caballero, Adolf Alcañiz, Ester Xargay per participar en aquest 
soundpainting experimental. Diumenge 15 de juliol hi haurà el concert de postbouesia amb Manu Louis, un artista belga molt interessant.  
- Com artista i gestor cultural, com veus el panorama de la cultura a les Terres de l'Ebre?
No veig que hi hagi una política clara cultural. Hi ha polítiques agràries i polítiques de dinamització econòmica a partir del turisme, però no se sent parlar d'una política cultural. Ha faltat un personatge com Roser Vernet al Priorat, un personatge aglutinador. Una persona que en cap moment ha estat al servei del seu gremi, sinó que ha tingut una idea de territori, cap on anar i sobretot fer sentir a la gent una mica acollida. Jo crec que això ens ha fet sentir a tots una mica orfes. Aquí ens ha faltat parlar de "paisatge cultural", un concepte que crec que és molt interessant. Normalment a les Terres de l'Ebre parlem de "paisatge natural"
 però sovint buscant la instrumentalització per l'explotació turística.

https://surtdecasa.cat/ebre/arts/miquel-angel-marin-bouesia
3 VII 2018


FOTO: Imatges del vídeo Dadà és un mosquit d'Adolf Alcañiz i Ester Xargay
cartell de Encontres Aproximatius de PostBouesia 2018, disseny de FRANCESC VIDAL

divendres, 13 de juliol de 2018

ANNA ZAERA: MOSQUITS CONTRA LA FESTIVALITZACIÓ, VILAWEB


UN BON ARTICLE SOBRE BOUESIA

Mosquits per a combatre la festivalització

«El cap de setmana vinent, els dies 13 i 15 de juliol, aquest esdeveniment que havia arribat a portar el nom de 'festival', renaixerà precisament per atacar les entranyes de la festivalització»



Arriba l’estiu i comença l’allau de festivals a les nostres cartelleres culturals. Escenaris i mons possibles encaixats en un cartell de disseny. Ara fins i tot amb furgoteques (les famoses foodtrucks). Sembla que hi ha una promesa d’utopia en tot festival, i això en part ens atreu.

Hi ha un esdeveniment, del qual em confesso adepta, que alguns considerem l’antifestival. Un espai lluny del glamur, de la planificació de producte, de la distribució i l’art promocional, que s’havia atrevit a néixer passat l’any 2000 en una perifèria com el Delta de l’Ebre i que oferia un univers semàntic propi. Una trobada poètica que elevava l’asfalt d’una plaça rodona o una paella compartida a material de reflexió filosòfica. Així va convertir recitals en bourecitals, concerts en bouconcerts, performances en bouperformances.

La Bouesia va desaparèixer l’estiu del 2016, coincidint atzarosament amb la mort del poeta Carles Hac Mor, un dels seus pares espirituals. La Bouesia (també) Hac Mor, deien. Els seus impulsors, el músic i artista Miquel Àngel Marín i l’artista valencià Rafael Tormo, van considerar que havien de tancar la paradeta després de l’esgotament físic de dotze anys d’història, de l’escanyament econòmic i d’una espècie d’incomprensió generalitzada que anava de les administracions fins al públic mateix. Allò que proposaven era massa rar, massa quotidià, massa poc espectacular.
Després d’aquesta mort, el novembre del 2016, el festival de filosofia Barcelona Pensa repescava aquesta iniciativa perifèrica per proposar-li un enterrament digne amb un ritual de Divendres Sant al voltant del CCCB. Tant adeptes del festival com urbanites fascinats pel fenomen traginaven sobre les espatlles un enorme mosquit fet de farina i sucre. El seguici culminaria en un acte a la plaça del Macba amb les masses d’adolescents skaters deglutint aquell mosquit pintat de colors, però amb interior de xocolata i nata.

El cap de setmana vinent, els dies 13 i 15 de juliol, aquest esdeveniment que havia arribat a portar el nom de ‘festival’, renaixerà precisament per atacar les entranyes de la festivalització. Reviurà ara amb un format de ‘encontre aproximatiu’ per retre tribut a un dels fonaments del seu ideari: ‘L’important és no consolidar res. Desmaterialitzar-se i foc i fum.’

Lluny de la cultura de la festivalització, veuen aquest ‘encontre’ com una trobada efímera, volàtil. ‘Un encontre seria quan et trobes algú inesperadament pel carrer; quan no hi ha càlcul, ni estratègia, ni tàctica, ni premeditació, passen les coses “perquè han de passar”.’ De la mateixa manera, ‘aproximatiu’ demostra aquesta negació a fixar, a definir, a tancar, a concloure, a especificar… Diuen que una aproximació és ‘un saber que no pesa’.
Ens costa de sortir dels discursos tecnòcrates també en el món cultural. Aquell pensament de dissenyar plans i resoldre problemes de manera –suposadament– eficaç i proclamar que ‘cal fer-ho bé’ i dedicar els diners a coses útils. L’ideal dels despatxos que arracona allò que és espontani, desordenat i incomprensible. A les ànimes bouètiques, aquesta tecnocràcia les ha deixades orfes.

I sí, no hi ha res tan bo com un mosquit per a il·lustrar aquesta posició. Un animal que representa allò que és efímer, de la cultura que vola i no toca de peus a terra, de les espècies incòmodes. Com diuen els organitzadors, el mosquit com a infraanimal, que no té prestigi, que no vol ningú. També com a animal molest que podria ser una bona imatge del pensament crític. Un mosquit lleig però que també ha salvat el Delta de la saturació turística.

És cert que hi ha una promesa d’utopia en tot festival. Però la utopia de la Bouesia encara és més gran, el desafiament de fugir de l’ordre i del lèxic. El potencial és tan gran que no cabrà mai en un cartell vistós ni potser mai cap periodista cultural no l’inclourà en la llista dels festivals de l’estiu.

https://www.vilaweb.cat/noticies/mosquits-per-combatre-la-festivalitzacio-anna-zaera/

FOTO, JA, mosquit de Bcn Pensa. 18 xi 2016

divendres, 6 de juliol de 2018

Encontres Aproximatius de Postbouesia, LO PATI, AMPOSTA 13-15 JULIOL 2018


Encontres Aproximatius de Postbouesia, amb una exposició sobre la identitat i reflexions al voltant de Sebastià Juan Arbó i Carles Santos, a més d'una potent performance del Col·lectiu Free’t amb Sol Picó i Mireia Tejero dirigits per Arnau Millà.
Horari: 
Divendres i dissabte: de 17 a 20h
Diumenge: d'11 a 14h
 
Inauguració: 
Divendres 13 de juliol, a les 18:30h.


Sinopsi: 
Tot i que ha deixat d’existir com a festival d’acció poètica, l’esperit de la Bouesia continua viu amb les mateixes ganes de reivindicar i subvertir el concepte artístic.
Programa: 
Divendres 13 de juliol:
18:30h |        Inauguració de l’exposició 'Un taller de màscares i veus en terra de mosquits'.

18:45h |        Conferència a dos veus 'Sebastià Juan Arbó i Carles Santos en l’àmbit artístic'. Amb Josep Igual Febrer i el Col·lectiu Free’t

19:30h |        Àudio-visionat del vídeo 'Dadà és un mosquit' d’Adolf Alcañiz i Ester Xargay, a partir del taller de veu i construcció de màscares de mosquit impartit per Montserrat Palacios i Miquel Àngel Marín a estudiants de 4rt d’ESO de l’Institut de Deltebre, el mes de maig de 2018.

20:00h | Vídeo-performance-concert 'La transmutació del bou en mosquit' amb Arnau Millà, Sol Picó, Mireia Tejero, Carles Andreu, Javier Caballero, Adolf Alcañiz, Ester Xargay i el Col·lectiu Free’t.

Diumenge 15 de juliol:
12:00h | Concert de postbouesia-vermut amb Manu Louis (Bèlgica)
Preu: 
Entrada lliure i gratuïta.
Organitza: 
Associació Rabera de Bouetes i Lo Pati.
https://surtdecasa.cat/ebre/agenda/2018/encontres-aproximatius-de-postbouesia/111814 

Fotos, Barcelona Pensa 2016, Facebou