dilluns, 23 de juliol del 2018

MANU LOUIS, VERMUT POSTBOUÈTIC A LO PATI d'AMPOSTA


El diumenge 15 de Juliol 2108 va cloure la PostBouesia amb un vermut amanit per Manu Louis. I així ho vam contar a la boucrònica,

Invertits i en dansa tots els valors, la traca final dels encontres la va posar Manu Louis, l’home-orquestra imprevisible i elèctric, a l’hora màgica del vermut. Rock, jazz, ritmes tradicionals, pop... acoblats en teclats, guitarra, sampler... es mostraren en una mixtura postmoderna i exòtica, entremesclades en efusions en anglès i/o francès pertinents, revoltades o humorístiques. Un mosquit impromtu, prolífic i experimental en el migdia solar de Lo Pati. Per tant, Dadà és un mosquit




Aquí he trobat un vídeo del vermunt bouètic del 15 juliol 2017, però no l'he pogut copiar
https://www.facebook.com/rbserrat/videos/10213866600492842/?t=0

També podem conèixer la seva obra en el seu CD del 2016


FOTO: JA, Manu Louis a Lo Pati, Amposta 2018

diumenge, 22 de juliol del 2018

LA POSTBOUESIA CELEBRA ELS 80 ANYS DE CARLES ANDREU




La PostBouesia festeja el 80 anys de creació sense parar de Carles Andreu, boueta genèsic que imprimeix al festival una manera singular d’expressió i experimentació. L’homenatge s’integra en la video-performance-concert La transmutació del bou en mosquit, que transmuta Lo Pati en un paisatge extraordinari.

Així ho vaig contar a la boucrònica:

La transmutació del bou en mosquit és també pura improvisació. El laboratori Col·lectiu Free’t empra el Soundpainting, un llenguatge de més de mil signes per a la creació multidisciplinària. Avui, el guiatge enèrgic i juganer d’en Arnau Millà no sols conjuga les diferents virtuositats del grup, sinó que també integra la dansa aèria de Sol Picó, els jocs de la saxofonista Mireia Tejero, performer insurreccional, i l’homenatge en prosa als 80 anys del boueta  Carles Andreu, 80 anys de creació sense parar. De manera que l’acció va transcórrer delicada i exquisida, plena de lirismes i simultaneïtats, complicitats i coreografies, en un ritme ritual imprevisible, ben consonada i sensual. Així fins l’apoteosi final on es trenca la quarta paret i tothom acaba en un ball ditiràmbic col·lectiu. Un núvol de mosquits. Pur plaer estètic.

Ara presento el text a partir del qual vaig improvisar la meva contribució a l’acció. Entonades les frases triades, eren represes per Arnau Millà i, simultànianiament, remarcades, acolorides, refilades pel Col·letiu Free’t, de manera que es creava una interpretació polièdrica i concordada.

El text celebra la música peculiar de Carles Andreu en relació amb la Bouesia, l’aliatge de cançó popular, cante jondo, improvisació jazzística... i la veu sonora del vat, del pregoner, de l’enversador. Postula que en les dues primeres edicions Carles Andreu examina els orígens propis, el Teatre de la Veu i el Free-jazz, des dels quals tempta nous muntatges, nous poetes (Pessoa), noves lluites indomables (indignats, primavera àrab...), nous exercicis d’interculturalitat. Un funàmbul sobre les cinc cordes del pentagrama.



BOUHOMENATGE: 80 ANYS DE CARLES ANDREU, CREACIÓ SENSE PARAR, per Javier Caballero

Carles Andreu, 80 anys. Celebro este quixot magre de la Franja, este funàmbul que canta la vida sobre les 5 cordes del pentagrama -indomable, rebel.

80 anys, quatre vegades jove de 20 anys. Celebro i admiro esta força que posa veu i ales a la poesia.
Commemoro este pilar màgic de la Bouesia. A la Bouesia va venir per primer cop com a Teatre de la Veu (2008). Venia amb Annie Andreu-Laroche, i va cantar, va recitar, va declamar i salmodiar, des del pou fondo de la tradició, la insubmissió i la vindicació d’un món millor i més igualitari. Un toc francès de liberté, égalité, fraternité. Un perfum del 68, bohèmia de subsistència. Le chansonnière. Umut, umut in sanda, l’home, l’home i la llibertat, crida en turc.

A l’any següent ens va fer dos regals. Amb l’Autobiografia cantada i parlada, menat pel piano malabar del seu amic constant François Tusques va proposar les cançons i ritmes de la seva vida: qui som?, d’on venim?, on anem?  Amb rigor estètic el seu estil peculiar escenificava una interculturalitat combativa, armada també per la improvisació gresolada en el free-jazz.
De manera que, podríem dir, de bell antuvi, el seu cant exalta una pluralitat de veus i formes, d’heterogeneïtats sense vel·leïtats -un anti-estil. Un anti-estil que es forma en les lluites obreres, en l’antifranquisme, i els poetes César Vallejo i altres sudamericans, Salvat-Papaseit, Gaudí... també Pessoa. Una música peculiar que amalgama cançó popular, cante jondo, improvisació jazzística (Sprechgesang) i la defensa, sobretot, de la utopia  i dels exclosos , dels perdedors, dels més marginats. Una veu sonora, la del vat i la del pregoner i la de l’enversador de jotes. (REC: Lo prohibido, LP 1974)

Permeteu-me una joteta, la del duro.

Carles Andreu fonamenta la Bouesia, com a mostra un fragment del

TEXTICLE DE CARLES ANDREU
Te preparen una enfilada d'actes desgarbats i no jerarquitzats o molt poquet, com ha de ser, i te van omplin lo pas del temps d'un moviment sempre elàstic! Això no ho fa qualquere! Què no! Això se fa tot solet per la manera de ser i d'estar en este territori on bufe un vent d'esperit localitzador i alhora externalitzaor sempre amb uns brots espontanis d'humor provocatiu. Esta redempció de l'actuació de l'art celebrada pels de les afores del cenacle ciutadà té un vigor que me complau, que me done ganetes de fer això i allò, actes diversos de creació amb minúscula, París 2010.

Sent així aquesta liaison Andreu-Bouesia, no sorprendrà que alguns dels seus muntatges musicals tinguin una primera formulació en el nostre festival. El 2010 en presentà el reeixit Càntic divers de la llengua Catalana enamorada del poema Estanc de Fernando Pessoa, el poeta plural. Els versos inicials bé responen a qui som?, d’on venim?, on anem?

NO SÓC RES. MAI NO SERÉ RES. NO PUC VOLER SER RES. A PART D’AIXÒ TINC TOTS ELS SOMNIS DEL MÓN.



Per acabar voldria remarcar l’esforç per la interculturalitat que està imbricat en la defensa de la llengua, especialment de la llengua parlada. Dues cites de l’assaig LA MORT DEL PAREIMARE, Calaceit 2004;
que encara que mediti sobre la mort i la constatació de la soletat en què ens sumeix la pèrdua dels pares, no serem mai més fills, sinó la responsabilitat del pare, la dignitat de l’avi, li serviràn al poeta per celebrar la llengua -català i castellà- i de la seva banda sonora, la jota:

Al moment de morir només mos quede la llengua materna (cita Hanna Arent) que és aquella amb la que mos parlen a l’interior al llarg de tota la vida. Tos heu fixat que la llengua és doble, la llengua que parlem i la llengua que mos parle? Què m’ha dixat los pares de Montroig? Fora de la llengua, no res. Menteixco. M’han deixat la jota i la jota se cante en castellà, d’aquí ve que no m’hai sentit mai com els calans de soca-rel. p 79-80              

Ara anirà bé recordar el muntatge poètic i musical POLISÒNICA CATALANA 2014. Esplèndid recital que recull les variacions del català en deu accents distints, portats per aquests deu rapsodes d’arreu dels països catalans, amanits pels entremesos musicals
Passió per la llengua que es fa extensible a les llengües peninsulars i també a les llengües mediterrànies. Parlo per la passió per la interculturalitat.

A Ningú ens representa (p.84 ss, 2011), antologia editada pels poetes emprenyats -més intens encara que indignats, s’hi pot trobar un esbós del muntatge teatral DRAGÓ-CONGA, un cabaret fruit de l’interès per la Primavera Àrab i la revolta dels indignats. Realitzat amb el col·lectiu Els Camps del Cinabri i altres artistes parla de la guspira que traça una gran conga per aplegar el gran moviment de canvi a tota la mediterrània:
proverbis en àrab, cants turcs, sevillanes, sagetes i altres pals flamencs , cançonetes de la Franja, mallorquines, italianes, portugueses...

Que saltó la centella, que la centella saltó
Que saltó la centella de Mohamed Buazizi
Que saltó la centella!
I que de plaça en plaça
Se la endugué la ventolera

EN FI, la Bouesia ha guanyat amb CA el Teatre de la Veu. El so, el fonema, element i personatge fonamental de les situacions bouètiques. No només interessa el ritme, l’entonació, la melodia, sinó el referent, l’escenografia del pensament, signe blanc i moviment constant, per terra mar i aire.  Per això, res millor que cloure l’elogi dels 80 anys cantats i sonants amb paraules de Màngel:

1
I ell canta el que vol, el que li agrada, allò que estima: Gaudí, Salvat-Papasseit, Vallejo, Pessoa, filòsofs… ho canta tot perquè tot ha de ser cantat. I els ritmes ballables, què, negre de la Franja?  Perquè tot ha de ser ballat. Caminar, caminar diu Carles Andreu, perquè tot ha de ser caminat.

2
Un home en lluita amb si mateix, va dir Carles Andreu: d’aquesta contradicció naix la música, la festa del diàleg amb un mateix i els altres, els concerts, la composició musical, els assajos.

3
La seva tendresa, que és ser escoltador, o sigui, un músic.

4
Jo vull cantar com C. A.! : per la llibertat del seu cant, quin art més majo! Tan nou que sembla improvisat, tan bo i bonic que sembla música.
No sap solfa, és igual, millor que no en sàpiga.
No patixques Carles per no saber solfa,
els que patim som natros que en sabem

5
Esta música que fa no te explicació
com totes les músiques que ho són de veritat.
D’on surt este doll? Pregunta totalitària.
Surt de Carles Andreu i prou.




FOTOS: 1. Carles Andreu, http://carlos-andreu.com/
2. Carles Andreu i François Tusques, 
3 TABACARIA, BOUESIA 2010, amb Joan Saura, Carles Andreu, Miquel Àngel Marín, Nacho Lois


en aquesta adreça hi ha articles fonamentals de Josep Bergadà per saber de Carles Andreu.

4. Face Miquel Àngel Marín: Javier Caballero en l'Homenatge a Carles Andreu, Lo Pati, 2018

dissabte, 21 de juliol del 2018

ADOF ALCAÑÍZ: DOS VIDEOBOUEMES DOS


Dues videocreacions d’Adolf Alcañiz Rodríguez, dos videobouemes exactes estenen la postBouesia més enllà de Lo Pati per les sàrsies siderals. Alcañíz està present i futur en la Bouesia des de les primeres passes, especialment amb col·laboració d’Ester Xargay i Carles Hac Mor. Les podem trobar a 


Dues màscares fluint. Cadència, ressonar i brunzit, dos mosquits que volen contents.

Dadà és un mosquit i Free't Deltebre OK

Afegim a més una breu nota biogràfica d'Adolf Alcañíz i un article d'Ester Xargai que comenta i descriu la tasca i l'obra, la mirada i el muntatge, la videopoesia. Es troben a FLUX, Festival de Vídeo d'autor, 2016
http://artssantamonica.gencat.cat/ca/detall/FLUX-2016.-Festival-de-video-dautor


Dadà és un mosquit

https://vimeo.com/279584973

Text: Miquel Àngel Marín
Veu: Sam Vila
So: Montserrat Palacios
Imatges: Adolf Alcañíz i Ester Xargai



SEBASTIÀ JUAN ARBÓ I CARLES SANTOS EN UN ÀMBIT ARTÍSTIC.
DADÀ ÉS UN MOSQUIT. SEBASTIÀ JUAN ARBÓ NO ÉS UN DADÀ PERÒ SÍ QUE ÉS UN MOSQUIT. CARLES SANTOS ÉS UN DADÀ I ÉS UN MOSQUIT. JOSEP IGUAL ÉS UN DADÀ I ÉS UN MOSQUIT. MONTSERRAT PALACIOS ÉS UNA DADÀ I ÉS UNA MOSQUITA. ESTER XARGAY ÉS UNA DADÀ I ÉS UNA MOSQUITA. ADOLF ALCAÑIZ ÉS UN DADÀ I ÉS UN MOSQUIT. JOAN GÀBIA O JOHN CAGE ÉS UN DADÀ I ÉS UN MOSQUIT. RENÉ MAGRITTE ÉS UN DADÀ I ÉS UN MOSQUIT. ¿QUI ÉS DADÀ I QUI ÉS MOSQUIT A LES TERRES DE L’EBRE?
I EL MOSQUIT VA VOLAR DE LA GÀBIA DE PENTAGRAMES, DE FANG I DE BARROTS DE DEBÒ.
L’ALUMINI ÉS UN MATERIAL IGUAL COM ÉS UN MATERIAL LA TEMOR, LA POR.
UNA SENTÈNCIA: L’OBRA DE SEBASTIÀ JUAN ARBÓ IGUAL QUE L’OBRA DE CARLES SANTOS NAIXEN DE LA POR, DE LA TEMOR.
QUANTA MÉS POR MÉS POESIA, MÉS OBRA, MÉS METAMORFOSI, MÉS MOSQUIT.
PER A PICAR, PER A MOLESTAR, PER A INCOMODAR, PER A SOMIAR, PER A XUCLAR, PER A NO TOCAR DE PEUS EN TERRA, PER A VOLAR, PER A PESAR POC, PER A SER PERSEGUIT I MENYSPREAT I MENYSTINGUT, PER A SER ADMIRAT I DEFENSAT, PER A SALVAR-NOS DEL TURISTA MASSIFICAT QUE NO DEL VIATGER, PER A VIURE A L’INFRAMON, PER A SER UN INFRA-ANIMAL, PER A SER UN POETA.
SANTOS I ARBÓ: ENCARA ARA SOU UNS MOSQUITS, ELS MORTS SOU MOSQUITS. I VENIU PER LA NIT I MOS PIQUEU I MOS XUCLEU LA SANG I NATROS US PERSEGUIM I US MATEM I TORNEU A RESSUSCITAR COM A MOSQUITS. 
L’ANIMAL ENDÈMIC, EL POETA ENDÈMIC.
Miquel Àngel Marín 2018



Free't Deltebre OK

https://vimeo.com/279738778

Soudpainting és el llenguatge universal de senyals per a la composició multidisciplinària en viu





ADOLF ALCAÑÍZ RESENYA BIOGRÀFICA



ADOLF ALCAÑIZ
Constantí, Tarragona, 1961. Videoartista i fotògraf. Treballa en l’experimentació videogràfica i conjuga aquesta pràctica amb diferents disciplines en les seves nombroses col·laboracions amb artistes, músics i escriptors, amb els quals tracta, sovint, la interactivitat en directe de la imatge i el so. Va dirigir el laboratori de vídeo Metrònom Lab de Barcelona (2000-2006), i també ha realitzat la videodocumentació de les exposicions de l’espai Metrònom de Barcelona i del Tinglado 2 de Tarragona.
El 1999 va obtenir el premi a la millor obra realitzada en CD-ROM, ex aequo, a la setena edició del Concurso de Creación Audiovisual de Navarra per la programació de Paraparèmies; desplaçaments; cosificacions de Carles Hac Mor, Ester Xargay, Adolf Alcañiz i Barbara Held. I el 2000 va rebre la menció honorífica en la categoria de multimèdia en el 27è Concurs Internacional de música i art sonor Electroacustic Bourges 2000 (França) per la imatge i programació del CD-ROM The Well de Barbara Held i Adolf Alcañiz.


http://www.fluxfestival.org/16/projAAlcaniz.htm



Adolf Alcañiz, de la videocreació a l’art de videodocumentar l’art
ESTER XARGAY


Dissertar sobre el treball d’Adolf Alcañiz –videoartista i fotògraf– implica referir-se a l’obra d’un bon reguitzell d’artistes que conformen el panorama de l’art actual a Catalunya i a l’Estat Espanyol, amb els quals aquest mestre de l’art videogràfic fa anys que col·labora. Parlem de Francesc Abad, Francesc Torres, Pere Noguera, Benet Rossell, Mabel Palacín, Jordi Colomer, Eva Lootz, Luis Bisbe, Chema Alvargonzález, Alicia Framis, Mireya Masó, Javier Peñafiel, Toni Giró, Francesca Llopis, Carles Pazos, Àngels Ribé i Kònic Thtr, entre molts altres, per als quals Alcañiz fa de càmera, de realitzador i, tot sovint, s’encarrega de fer la videodocumentació de llurs exposicions. També col·labora amb músics i escriptors com, posem per cas, Barbara Held, Àngel Pereira, Xavier Maristany, Carles Hac Mor i amb qui això escriu.

La particularitat d’Alcañiz més valorada pels artistes amb qui treballa és la seva immersió incondicional en l’obra de cadascun d’aquests i el seu afany i cura per portar-la, sense deixar-hi cap mena de petja personal, al camp de la recerca audiovisual, tot aportant-li un valor afegit. Si entenem el valor afegit de la creació com el fet que diferencia l’extraordinari del que és comú, doncs, poden afirmar que els treballs videogràfics que passen per les mans d’Adolf Alcañiz adquireixen la suma dels valors addicionals que aporta la seva traça pel que fa al domini de la tècnica i la seva incomparable capacitat camaleònica de saber captar i tractar l’obra de cadascun dels artistes amb qui col·labora. És en aquesta conjunció que l’obra suma qualitat en la dimensió audiovisual que Adolf Alcañiz sap conferir-li. És en aquest procés de producció conjunta que rau la suma de valors, estètics, tècnics i reflexius que, combinats amb la perícia d’Alcañiz, atorguen aquesta volada artística i professional, sense perdre ni la més ínfima genuïnitat del llenguatge propi de cada autor.
Ben segur que aquest art camaleònic, tan valorat pels col·laboradors d’Alcañiz, és fruit de molts anys de labor videodocumentalista d’exposicions, de la seva passió per l’art, de la curiositat ingent per les coses i el deler per transmetre l’immens ventall de peculiaritats que Alcañiz sap intuir en tot allò que filma, en tot allò que li exigeix aguditzar la mirada i l’enginy, sigui darrere la càmera o a la sala d’edició.

Val a dir que, com ell mateix precisa, l’origen d’aquest do li ve dels seus inicis, pel fet d’haver de canviar contínuament el registre de la mirada, quan treballava de fotògraf comercial a la botiga del seu oncle fotògraf. I, més tard, quan va ser soci fundador de la corresponsalia de TVE-Tarragona, on va fer de càmera i muntador de notícies per als diferents informatius de TVE, durant cinc anys. Alcañiz destaca, d’aquests anys, que feia de càmera de tota mena de programes com ara: 135 Escons, Panorama, Informe SemanalQuién sabe dóndeAtac i GolTele-2, programes especials d’eleccions, Bona cuina i un llarg etcètera. És, doncs, en la freqüència d’haver de passar d’una cosa a una altra, bo i resolent la imatge en tota mena de situacions, amb l’afany de no perdre l’encís, ni la frescor de la mirada encuriosida, que Alcañiz ha sabut desenvolupar aquesta habilitat camaleònica.
Als frondosos anys noranta (1991-1995), Adolf Alcañiz va videodocumentar les exposicions del Tinglado 2 de Tarragona, dirigides per Chantal Grande i Glòria Malé, així com les de la Fundació Rafael Tous-Metrònom, Barcelona (1993-2006), on va dirigir l’espai de creació audiovisual Metrònom Lab (2000-2006). I també es va fer càrrec de videodocumentar les mostres de l’Espai 13 de la Fundació Miró, Barcelona (2003-2005), a cura de Montse Badia.

Totes les exposicions filmades i editades per Adolf Alcañiz mantenen el discurs i potencien el llenguatge de cada artista. Posem per cas, a la mostra El continent de cristall de Francesc Torres al Tinglado 2 de Tarragona (1994), Alcañiz no escatima ni un sol detall suggeridor a l’hora de documentar-la. El vídeo d’Alcañiz fa palesa la força que Francesc Torres desenvolupa per crear estratègies que involucren i interpel·len l’espectador en relació als sistemes de poder i l’artifici de les institucions polítiques. Així mateix, Alcañiz, ho grava tot, minuciosament, fins i tot el muntatge previ, per tal de mostrar l’evolució de tots els elements emprats. Al vídeo, l’obra de Francesc Torres no perd ni un sol àtom del potencial de radicalitat i d’escepticisme que la caracteritzen; en aquest cas, enfocat en un dur qüestionament d’Europa, el qual, vist ara, resulta esfereïdorament premonitori.
Les obres gravades per Alcañiz transmeten quelcom més enllà del seu semblant i, per mà del muntatge, creen una concatenació d’elements que comporten els plantejaments formals i les reflexions estètiques que l’artista proposa amb cada peça. En aquesta mena de documentació de l’obra que fa Alcañiz, el contingut conceptual no es perd, sinó que el discurs implícit de l’obra es fa encara més latent en la manera com ens presenta les imatges.

Hom pot avaluar perfectament aquesta manera de fer, al vídeo de l’exposició Pin-pan-pum, que Luis Bisbe va concebre especialment per a l’Espai 13 de la Fundació Miró (2003), en la qual Alcañiz també va col·laborar amb l’artista a l’hora de confeccionar les imatges que s’hi projectaven. Una mostra que feia ballar el cap, pel joc d’arquitectures desencaixades pròpies del treball amb l’espai que realitza aquest artista. Com fer palesa la tensió que l’obra de Luis Bisbe proposava, entre el món, la realitat i l’espai tractat? La clau d’Alcañiz és la seva obstinació per mostrar més enllà del que s’exposa. És a dir, posar èmfasi en aquest efecte destarotador, en l’espai i els visitants que hi transiten i el contemplen. Luis Bisbe, amb la col·laboració d’Alcañiz, va duplicar la realitat a fi de qüestionar la nostra percepció i la memòria del llocPin-pan-pum replicava dos fragments de l’arquitectura de l’Espai 13, on es reconeixien els pilars, les finestres, les escales i altres elements característics, per després projectar-los a l’espai original. Les dues projeccions, d’aquests elements reconstruïts, contraposades sobre els elements arquitectònics reals, produïen un equívoc entre l’objecte i la seva imatge. La rèplica, a escala 1:1, una escala que contradiu la noció de representació i reforça la idea d’una arquitectura duplicada, recompon la imatge de la realitat, al mateix temps que accentua la naturalesa equívoca dels límits i, per tant, la relació ambigua entre art i realitat.

Adolf Alcañiz sap com transmetre el contingut d’una obra que ha deixat de tenir un format concret, d’aquest art expandit que Pilar Parcerisas descriu com: “un sistema de representació sense format, en què les coordenades espai-temps es fonen amb el procés, després d’haver superat totes les disciplines específiques i fins i tot la instal·lació, un primitiu sistema expandit de l’obra d’art entorn de la qual la confusió és avui considerable; un art que amb l’ajut de les noves tecnologies es materialitza generalment en imatge, fotografia, vídeo o documental cinematogràfic, a projectar o, simplement, a fer-los circular per la xarxa.”

Hom ho pot apreciar al vídeo d’Alcañiz que documenta l’exposició Fotosíntesi, Metrònom (2004), de la parella d’artistes britànics Heather Ackroyd i Dan Harvey, en el qual Alcañiz efectua un treball excepcional de seguiment i muntatge del procés de realització de les fotoescultures d’herba, que aquests artistes descriuen amb la reflexió següent: “L’art fotogràfic d’imprimir imatges sobre una pel·lícula fotosensible, l’hem adaptat a la fotosensibilitat de milers de brins d’herba, que creixen en condicions controlades”. En aquest cas Alcañiz també va jutjar imprescindible seguir, pas a pas, tota l’evolució de la plantació, de la il·luminació i del conseqüent creixement de l’herba. Alcañiz ens ofereix una informació crucial per poder entendre les imatges de l’exposició que el visitant veurà, i ens mostra, amb precisió, com les obres d’aquests fotògrafs clorofíl·lics neixen amb l’herba que els fa de suport i com la parella les conrea. Alcañiz ens fa veure com va apareixent la imatge amb el creixement de l’herba, i com és la fotosíntesi que la va conformant. Dins un tancat de foscor total, els artistes projecten –mitjançant un focus de llum molt potent– les fotografies sobre un gran plafó on s’han preparat les llavors. L’herba, sotmesa a aquestes condicions, creix en groc i verd, groga als llocs on la projecció no deixa rastre de llum, i verda quan la llum projectada permet que s’hi efectuï la fotosíntesi.

Un altre repte, que Adolf Alcañiz sap resoldre amb mestria, és el de videodocumentar la complexitat que suposen els espectacles en xarxa, efímers i canviants, dels artistes multimèdia Kònic Thtr, experts a cercar, amb el desenvolupament de les noves tecnologies, escenaris nous, interactius, amb connexió via internet i a temps real, en els quals combinen dansa, música, imatge en directe i videomapping. Alcañiz té la capacitat d’enfocar la mirada i d’executar un muntatge que ens permet endinsar-nos i gaudir de la riquesa creativa d’aquestes múltiples coreografies de dansa i tecnologia teledistribuïdes, dirigides a un públic presencial i a un públic remot alhora, on l’acció escènica es produeix simultàniament i a temps real entre diversos països, i en els quals els ballarins interactuen amb usuaris convidats que participen des de les seves cases mitjançant la webcam. I cal afegir que Alcañiz també col·labora amb Kònic Thtr a l’hora de concebre les imatges que es projecten al llarg de l’obra.

Cal destacar també, de l’obra d’Adolf Alcañiz, les col·laboracions fetes a quatre mans, com ara els treballs realitzats amb Benet Rossell. Són unes creacions conjuntes que conformen una sèrie de videoaccions excepcionals. Aquestes peces ens aboquen a tot un repertori gestual, amb intervencions d’artistes, músics, ballarins i tota mena de personatges i figures que ballen al so de les paradoxes benetianes. Es tracta d’una vintena de petites joies videogràfiques, trenades amb entrevistes que versen sobre les singularitats i la trajectòria d’aquest artista tan polifacètic. Aquesta fusió de registres va configurant un documental insòlit, de llarga durada, amb el qual es reafirma la creació videogràfica com a eina de recerca. Cada peça neix d’un món creatiu que ambdós comparteixen, en el qual batega la llibertat que esborra les classificacions i les fronteres que s’entesten a separar les pràctiques artístiques, literàries, cinematogràfiques, teatrals, musicals i un extens etcètera, que Benet Rossell prou s’encarregà de desencasellar amb el seu afany d’experimentació. En aquest documental l’art d’Alcañiz ens branda un Benet Rossell, exuberant i colpidor, que domina amb mestria la poètica de la improvisació, amb la màgia, la saviesa i l’humor del seu idiosincràtic savoir faire.

En aquesta línia de treball compartit, no voldria acabar sense fer esment del CD-ROM Paraparèmies; Desplaçaments; Cosificacions.(1999), obra amb la qual vaig iniciar les incomptables, sempre reeixides i fructíferes, col·laboracions amb Adolf Alcañiz. Va ser un treball laboriós que vam dur a terme amb l’Adolf, en Carles Hac Mor, la compositora Barbara Held i jo mateixa. Alcañiz va fer-ne tota la programació, ell és l’artífex del seu disseny i va concebre la joiosa interfície interactiva d’entra-i-surts, que permetia navegar per tot un univers visual, poètic i sonor, que combinava una constel·lació de creacions nostres.

ESTER XARGAY. ESCRIPTORA I VIDEOARTISTA, COMBINA AQUESTES DUES PRÀCTIQUES AMB VIDEORECITALS, EXPOSICIONS I CONCERTS EN QUÈ COL·LABORA AMB MÚSICS I ARTISTES.


FLUX 2016

IMATGES
1. Fotograma de "Dadà és un mosquit"
2.3. Fotos de la "Transmutació del bou en mosquit", intervenció del COL·LECTIU FREE'T, Lo Pati, 2018
3,4  Fotos FLUX 2016

divendres, 20 de juliol del 2018

MONTSERRAT PALACIOS: UN TALLER DE MÀSCARES I VEUS EN TERRA DE MOSQUITS


El cartell de Encontres Aproximatius de postBouesia, dissenyat per l’artista reusenc Francesc Vidal, mostra amb exactitud les variacions geomètriques del vol del mosquit impertinent. A l’altra cara ens presenta el text de Montserrat Palacios que inspira el taller de veu i màscares de mosquits impartit per la pròpia Palacios i Miquel Àngel Marín, amb la col·laboració de Carme Domènech i els alumnes de quart d’ESO a l’Institut Deltebre, el maig de 2018.



UN TALLER DE MÀSCARES I VEUS EN TERRA DE MOSQUITS 

¿Quina relació tenen la veu, la màscara i el melic?

Som cos, som so i som veus. I aquest “ser” del “som”, és el que ens converteix en persones. Una persona, ho és, quan té consciència de si. L’etimologia de la paraula “persona” (per -sonare) ja institueix de per sí la nostra naturalesa sonora, i la nostra possibilitat no de ser un so, sinó molts sons. D’aquí també, el terme de màscara (careta) que ve del grec Prosopon (pros - davant, opos - cara). Aquestes màscares es portaven al teatre grec “per a sonar” i així amplificar la veu del “personatge”.

D’aquesta manera, la idea de màscara ens porta a la cultura, a la necessitat de transvestir el so originari a partir de les circumstàncies socials a les que el “personatge” ha de “plantar cara”, segons quina sigui l’escena d’aquest teatre que és el món.

La cultura mediatitza, orienta, coloreja i transforma els nostres sons, i poques vegades prenem consciència d’aquest fet. Així els castellans, per exemple han desenvolupat en la seva laringe 5 sons vocàlics, enfront als 11 sons del francès, o els 8 del català. Per la seva part, els xinesos no podran pronunciar el so “r”. És la nostra cultura la que moldeja la nostra laringe. Quan s’aprèn un llenguatge es sacrifiquen tots els sons potencials que ja solament podran realitzar-se, en el millor dels casos, per imitació.

Però més enllà de la nostra identitat col·lectiva-social es troba, en el centre del cos, una identitat del ser. El so primigeni que neix del melic, aquell so que sorgeix directament de l’emoció i que en el seu estat més pur, no té filtres: el crit, el gemec, el sospir, la respiració.

El melic és el nostre centre vital. El que va ser font d’alimentació durant el nostre període embrionari, seguirà sent allò que ens continuarà lligant a la vida. Els japonesos l’anomenen Hara, i és per això que el seu ritual d’autosacrifici, es coneix com Harakiri. La vida s’arrabassa des del ventre.
El melic (me - lic; me - lliga; om -b - ligo, en castellà) ens lliga al Tot; en sànscrit Om significa l’univers sencer, i l’Omphalos grec, és el centre del món. En grec, Om significa home, en el sentit d’humà[1] que unit al terme phalos constituïa un centre de poder, una pedra que marcaria allà on es trobés, el centre del món. El Delfos hel·lènic és el centre umbilical per excel·lència en el món clàssic, Delphús és l’úter, segons Hipòcrates i Aristòtil. El melic marca el lloc de la matriu i l’interior de la terra. Encara en molts pobles de Mèxic, al caure el melic, aquest s’enterra per a que el nen no oblidi d’on ve i així no perdi el seu centre. No obstant això, portarà en sí el record en forma de ferida, com una boca que respira al ritme del cosmos, i que constituirà el nucli del seu poder mentre visqui.

Per la seva part, l’umbilicus del llatí, (umbo - cabdill i umbi - ombra) ens recordarà que aquell Jo fundant té, com la lluna, un costat fosc. “Aquella cosa fosca que reconeixo meva” -deia Shakespeare-. La nostra ombra és espill que complementa la nostra “persona”. Així, del nábhi-stana dels vedas, regió del melic que produeix l’energia vital (prana), al melic de la lluna de Mèxic, cordó de foc i terra, ens trobem arrelats com una força fundamental, que resulta molt més transcendental, del que una simple cicatriu compartida podria significar.

Així, entre els sons primigenis “viscerals” nascuts del melic, i els sons apresos de les nostres màscares (caretes) socials, anem conformant la nostra identitat sempre canviant, mutant i transmutant; avui aquí, la transmutació es dona de bou a mosquit, de mosquit a aleteig i de cant a bufit.

A partir d’aquestes consideracions nasqué el “Taller de màscares i veus en terra de mosquits” en l’Institut de Deltebre, amb el protagonisme dels estudiant de 4rt d’ESO, la col·laboració de la professora d’arts visuals Carme Domènech, a iniciativa del músic Miquel Àngel Marín i amb el guiatge de Montserrat Palacios.

Aquestes màscares que ara veieu són el resultat dels riures, les reflexions, les complicitats, la vergonya i el sonar de 22 adolescents. Elles i ells estan vivint una etapa crucial en a conformació del seu sonar, que és el seu ser en el món. L’adolescència és l’estat de transmutació per excel·lència. El canvi de veu (muda de veu) que estan experimentant xiquetes i xiquets, és un moment privilegiat per prendre consciència del sonar propi en confrontació amb les màscares socials imposades. És l’edat crucial per a recuperar el melic del Jo que, falsament entès com a ego, intentem endebades sepultar, pensant que ens separa, quan justament és l’afirmació de la nostra individualitat, la que ens ajunta, la que ens uneix.

MONTSERRAT PALACIOS
Cantant, etnomusicòloga i artista sonora




[1] (per molt que no agradi a les fenimistes, és important recordar que el terme “home” no és un sinònim de masculí, el genèric home (homínid) té la seva accepció com a mascle i femella).



FOTO:
1. Fotograma de "Dadà és un mosquit", videobouema d' Adolf Alcañíz i Ester Xargai, 2018
2. Instal·lació de màscares de mosquit a Lo pati, Facebook, 2018

dijous, 19 de juliol del 2018

BOUCRÒNICA: TRANSMUTACIÓ DEL BOU EN MOSQUIT. ENCONTRES POST BOUESIA. AMPOSTA 2018




Magnífic retorn bouètic i puntual de la Bouesia. Lo Pati d’Amposta acull una programació minimalista on es traça una simultaneïtat de gèneres per transgredir-los amb improvisació, rigor, i humor -un mosquit punxenc.

La instal·lació Un taller de màscares i veus en terra de mosquits crea l’escenografia del festival que projecta els vídeos d’Adolf Alcañiz i Ester Xargai, Dadà és un mosquit i La transmutació del bou en mosquit. Un teló fluït que esdevé marc auri per a la conferència i els concerts. Alhora recull les evolucions i experiències del taller de veu i màscares de mosquit, impartit per Monserrat Palacios i Miquel Àngel Marín amb la col·laboració de Carme Domènech i els alumnes de quart d’ESO a l’Institut Deltebre. Alcañiz i Xargai escarxen aquest procés en què l’adolescència transmuta mitjançant màscara, boca i melic en mosquitam, cadència, ressonar i brunzit. Un bastiment màgic que vol contenir l’expansió bouètica. Un mosquit que vola content.

La conferència Sebastià Joan Arbó i Carles Santos en l’àmbit artístic, a càrrec del cantautor i poeta Josep Igual Febrer va voler respondre la qüestió bouètica, ¿Qui és Dadà i qui és un mosquit a les Terres de l’Ebre? L’escriptor i el músic omplen el segle XX. Igual els compara i situa, en la tradició de les avantguardes. Estudiós i coneixedor de l’obra del rapitenc autodidacta, en va destacar aspectes ocults i aspectes anecdòtics plens de significació -Terres de l’Ebre, epígraf que ha rebatejat aquella diòcesis dertosiana. Com que el llenguatge amè i directe d’en Igual ens encisava, va rematar la semblança del musicòleg amb la lectura del seu text publicat a Retrats de Butxaca (2006). Igual ens deixa dos mosquits impressionants i crítics, que han creat el nostre imaginari des de la realitat, una significació experimental que han arborat  cap als cels de la universalitat.

La transmutació del bou en mosquit és també pura improvisació. El laboratori Col·lectiu Free’t empra el Soundpainting, un llenguatge de més de mil signes per a la creació multidisciplinària. Avui, el guiatge enèrgic i juganer d’en Arnau Millà no sols conjuga les diferents virtuositats del grup, sinó que també integra la dansa aèria de Sol Picó, els jocs de la saxofonista Mireia Tejero, performer insurreccional, i l’homenatge en prosa als 80 anys del boueta  Carles Andreu, 80 anys de creació sense parar. De manera que l’acció va transcórrer delicada i exquisida, plena de lirismes i simultaneïtats, complicitats i coreografies, en un ritme ritual imprevisible, ben consonada i sensual.


Així fins l’apoteosi final on es trenca la quarta paret i tothom acaba en un ball ditiràmbic col·lectiu. Un núvol de mosquits. Pur plaer estètic.

Invertits i en dansa tots els valors, la traca final dels encontres la va posar Manu Louis, l’home-orquestra imprevisible i elèctric, a l’hora màgica del vermut. Rock, jazz, ritmes tradicionals, pop... acoblats en teclats, guitarra, sampler... es mostraren en una mixtura postmoderna i exòtica, entremesclades en efusions en anglès i/o francès pertinents, revoltades o humorístiques. Un mosquit impromtu, prolífic i experimental en el migdia solar de Lo Pati. Per tant, Dadà és un mosquit.

JC

ARTISTES DEL COL·LECTIU FREE’T

Joan Sancho i Maria Berengué – violins
Maria Mora, Laia Roset i Alba Vicario – dansa
Montse Piqué – veu
Rafel Esteve – contrabaix
Núria Andorrà – percusió
Miquel Ángel Marin – clarinet
Miquel Salla – electrònica
Jordina Millà – piano
Oriol Planes – actor
Montserrat Trepat – actriu
Maria Monseny – escenògrafia i visuals
Arnau Millà – Soundpainter i director
https://auditorienricgranados.cat/formacions-musicals/collectiu-freet/

FOTOS:
1. Lo Pati, Facebook, taller de màscares de mosquit i veu, 2018
2. Col·lectiu Free't, Facebook, Apoteosi i ball ditirambic, Lo Pati 2018

REFERÈNCIES:
Col·lectiu Free'thttps://www.cfreet.com/
Manu Louishttp://www.louislouis.org/web/
Lo Pati, Amposta: https://www.lopati.cat/es/ 
Josep Igualhttp://3x4.info/blocs/plancton-el-bloc-de-josep-igual/
Sol Picóhttp://www.solpico.com/?lang=es
Mireia Tejerohttp://www.mireiatejero.com/es/
Adolf Alcañizhttps://vimeo.com/adolfalcanyiz
Montserrat Palacioshttp://montserrat-palacios.blogspot.com/

dimecres, 18 de juliol del 2018

EBRE DIGITAL: REPORTATGE POSTBOUESIA AL PATI


Encontres aproximatius a la postbouesia a Lo Pati d’Amposta 17 de juliol de 2018ebredigital.tv
FOTO: Roman Aixendri, Instal·lació Talleer de Màscares i Veus, Postbouesia, 2018
La postbouesia aterra a Lo Pati amb una exposició sobre la identitat i reflexions al voltant de Sebastià Juan Arbó i Carles Santos. Encontres Aproximatius de Postbouesia inclourà també una potent performance del Col·lectiu Free’t amb Sol Picó i Mireia Tejero dirigits per Arnau Millà