Paco Morales i el seu equip van presentar a l'Ajuntament de Tortosa UNA PROPOSTA DE INTERVENCIÓ MÍNIMA AL MONUMENT DEL RIU. NOU PROJECTE, gener 2020. Presenta maquestes i un fotomuntatge, amb una introducció escrita, MIRAR EL MONUMENT DEL RIU CARA VENT, que ara els presentem aquí.
Temps iconoclastes porten a tombar fàbriques d'altres temps. És lícit revisitar la història críticament i, en conseqüència, aplicar una profilaxi que ens porti a l'humanisme. Tenim tants temes pendents. Però, no sé si aquesta tasca es pot fer des de la massa enfervorida que decapita el genet de la estàtua equestre o la representació magnificada d'un personatge poderós.
El franquisme va ser una dictadura ferotge que imposà una visió molt determinada per a justificar-se, el nacional catolicisme -un destino en lo universal. Es va imposar per la força a la república. Va forçar l'adesió amb una represió criminal, mentre es marcava el territori amb elements i senyals permanents a la major glòria dels nous herois. Va canviar, fins i tot, el nom dels carrers. No es extrany que celebrés 25 anys de Pau amb pompes extraordinàries, una de les quals va ser enlairar el Monument a la batalla de l'Ebre a Tortosa, potser per tapar la ignomínia de les cunetes. La batalla de l'Ebre va ser clau per decidir la guerra, va destrossar el millor de l'exèrcit lleial, va ser el cop definitiu a la república. De manera que al mes i escaig, el 26 de gener de 1939, les tropes franquistes entraven a Barcelona.
Ara bé, és raonable parlar-ne de pros i contres, de reaprofitaments i reciclatges, de l'exemplaritat moral i l'adeqüació actual dels monuments.
 |
| Maqueta de la deesa Lluna (Paco Morales i equip) |
MIRAR EL
MONUMENT DEL RIU CARA VENT
axI em digué:
-Quan temps fa que no mires les estrelles del
cel ?
I vaig pensar que feia molt temps, massa.
Andreu Subirats
Y es que en el mundo
traidor
nada hay verdad ni mentira:
todo es según el color
del cristal con que se mira.
(Llei de Campoamor)
El mal està en els ulls
Llengua que verí escups
Mirar el monument sense prejudicis i idees preconcebudes potser és utòpic.
És necessari, però. Si ens posem cara vent, i sentim que la fresqueta de dalt
baixa colpidora com la cançó de Raimon -Al
vent, la cara al vent, els ulls al vent. I tots, buscant la llum,
al vent del món. Què veiem? Un pilar al mig del riu planta dues piràmides
quadrangulars esveltes, potents i àgils. Proposem afegir una figura
antitètica, una dona amb lluna, contraposició de l’home de l’estel, en
substitució de l’àguila. El monument es llegiria com un axis mundi de sol i
lluna permanents sobre l’esdevenir constant del riu i el temps. Estalviaria la
dificultat i el dineral de desmuntar tant de ferro.
Per què la consulta popular no referendària de
maig 2016 va decidir mantenir el monument polèmic? Gairebé dos terços dels
votants no es van espantar de la terribilitat dels símbols franquistes, de
l’ocellot imperial. Si despullem el volum dels embalatges ideològics, creus,
inscripcions, l’àliga depredadora...,
ens queda l’estructura de Lluís Maria Saumells (1915-1999).
L’estructura del monument és encara admirable i sobresurt entre les obres
públiques de Saumells: la vela abstracta
del vaixell de Jaume I primer a Salou, i l’espirall que fa volar els coloms de
l’Atlàntida a Tarragona (monument a Jacint Verdaguer), proven la vocació de catalanitat
de Saumells, artista catòlic i renovador de l’estètica de la dictadura amb el
seu esperit continuador de les avantguardes.
Es composa l’estructura d’un pòdium bastit sobre el pilar que
sostenia el pont pagant (1894-1938). A sobre s’aixequen dues punxes de ferro
en forma piramidal buides per dins.
La més alta de 26 metres d’alçada està coronada per una estàtua
daurada amb la mà estirada enlairant una esfera petita i amb pues.
Representa un figura humana de caràcter expressionista (5 metres) esforçant-se
per alçar un estel. Admirable per la força erecta d’un cos completament tensat,
que es vincla de cintura cap amunt, fins a doblegar el cap en un gir de noranta
graus en relació a la verticalitat ferma del braç potent, prim i llarg, que
puja l’estel. La figura presenta la tècnica i
l’estil de Saumells en la textura del cos, que remarca les costelles del
tòrax i els plecs i els buits de la meitat inferior vestida, donant una
expressió de força tràgica. També té la piràmide dues creus adossades, la llatina
i la creu de sant Jaume.
La piràmide petita de 16 metres sosté la figura d’una àguila amb les
ales esteses d’uns 3 metres, treballada a base de plànols, planxes
combinades que accentuen el seu caràcter rapinyaire.
La superfície de les punxes té creus gravades i altres signes i a la part
superior plaques de vidre.
La nostra proposta, substituir l’àguila per una figura femenina amb lluna permet una
lectura completament distinta de tot el conjunt, conservant l’estructura, fins
i tot, potenciant més la significació de la figura masculina de l’estel.
Aquesta ha estat interpretada com un soldat, si bé no li hem trobat cap
d’aquests atributs, encara que forcéssim la interpretació dels parracs de
cintura cap a baix. Però sí que li trobem similituds en molts altres ítems de
Saumells. Per exemple en els seus astrònoms, que també presenten el cap
en angle recte per tenir els ulls fixes a dalt, a la volta del cel -només cal
comparar-la amb Tales, astrònom que per mirar els estels va caure en un
sot.
Un astrònom és un científic que guaita aplicadament la geometria del cel,
encara que no pugui manipular directament els objectes que estudia. Empra
instruments òptics per a les seves observacions. La nostra figura, en canvi,
toca l’estel, l’objecte del seu desig al seu abast.
Que la figura es llegeixi com un astrònom que enlaira l’estel li dóna una
significació que l’allunya de la temporalitat del soldat i de la guerra civil,
per bastir una significació més còsmica, l’astrònom que guaita meticulosament
el sol, l’estrella nostra de cada dia que s’amaga de nit per multiplicar-se en
les constel·lacions nocturnes. La llum, que fa les coses clares i distintes, la
saviesa.
En contraposició a l’astre que tot ho veu, que tot ho sap, tenim la lluna.
Mai idèntica a si mateixa, presenta fases, la llei del canvi i una major
proximitat a allò biològic, s’engoleix les formes i les torna a crear. Com un espill
o un ventall admirable toca el moviment de les aigües de la mar i el cicles
menstruals. Associada a la nit, la seva llum de plata desmaia la certesa dels
objectes i expandeix la imaginació i la fantasia.
 |
| Variació de la maqueta, deessa amb ocell i cos combat (equip Paco Morales) |
En oposar-li a la punxa més
curta, mirant al pont, una figura femenina amb la lluna completem la figura de
l’astrònom; bastim un eix vertical amb el sol i la lluna, el dia i la nit, el
masculí i el femení. L’antropomorfització d’aquests elements còsmics manifesta
la voluntat humana de bastir sobre l’esdevenir constant de les aigües i del
temps un pilar permanent que estigui en harmonia amb la naturalesa i els seus
cicles. La voluntat de l’home com si fos la reixaga de Neptú, no només pesca
peixos sinó també estels, uneix l’aigua, el cel, allò de dalt i allò de baix.
D’aquesta manera la nova mirada
llegiria també: al mig del riu fluent, ...dolça i secreta remor d’aigua./
Parlo de la verdor d’un delta immens... bastim un pont, un mitjancer entre
dos riberes separades, refem el pont sempre anhelat, allò que ens uneix i
reuneix el sensible i el suprasensible. Sobre el pont les dues punxes
estilitzen i representen els Ports i el Mont Caro, per una banda, i Cardó, el
Boix i Collredó, per l’altra -la Catedral i Ferreries. I a dalt de tot la
voluntat ferma de viure l’harmònic natural, els dies i les nits girant pels
cels.
 |
| Fotomuntatge del monument amb la proposta d'intervenció mínima (equip Paqco Morales) |
En definitiva, mirar el monument del riu cara
vent, sense prejudicis estètics ni ètics, és posar en valor el que hi ha. I el
que hi ha amb una Senyora de la Lluna pren un aspecte i un significat
que refermen el nostre entorn natural i encara més la capitalitat de Tortosa
com el puntal ferm del Delta.
