dilluns, 21 de novembre de 2011

MUNTANYS DE TIVISSA I VANDELLÒS


Al Centre d'Estudis de la Vall ens complau convidar-los a la presentació del llibre
"Muntanyes de Tivissa-Vandellòs. Guia d'excursionisme"
que tindrà lloc el proper dissabte dia 26 de novembre de 2011.

La presentació es farà a l'auditori deVandellòs a les 12h del migdia a càrrec de Joan Barril (periodista), i al Casal Cultural de Tivissa a les 19h de la tarda a càrrec d'Armand Ballart (escalador).


Aquest projecte va començar fa més de dos anys amb la iniciativa del Centre d'estudis de la Vall, gràcies a la il•lusió i empenta de persones molt vinculades al nostre territori i amb el suport del Programa Tu Ajudes de Catalunya Caixa i Editorial Piolet. Ara ja és una realitat i esperem compartir aquest treball amb tots plegats. Així com també desitgem que sigui una bona eina per a qui vulgui conèixer les nostres muntanyes i els seus recursos naturals, culturals, històrics i paisatgístics.

Us hi esperem,

Centre d'Estudis de la Vall

dilluns, 14 de novembre de 2011

ARTIGA, ROGER CAPARÓ: BOUESIA ES DESPLAÇA AL CAMP


La revista ARTIGA, d’art i pensament contemporanis, treballada des de Tarragona, publica en el seu número d’Octubre 2011 (http://www.art-tarragona.com/artiga/Artiga14.pdf ) dos articles sobre les activitats de la Bouhaus, la Bouesia 2011. Llegim avui l’esplèndid article de Roger Caparó:


BOUESIA ES DESPLAÇA AL CAMP SEGUINT LA PISTA DE MIRÓ, GAUDÍ I JUJOL




Un dia tapat de juliol ens envolta durant l’anada a Vistabella. Un cop entrem a l’església, ens hi trobem un bon grup de persones assegut als bancs. Ens consta veure-ho, en silenci escoltem les paraules en la penombra que ofereixen els finestrals d’alabastre. Perejaume aprofita la il·luminació natural per anar descabdellant les explicacions que dirigeix envers elements de l’edifici amb l’ajuda d’una llanterna. D’aquesta manera ens explica la natura estructural de l’edifici, el recobriment ornamental de parets i murs, els elements originals que encara s’hi conserven i com Jujol esdevé l’arquitecte que pinta, que esculpeix, que executa detalls de fusteria i forja... anem vinclant el cap lentament mentre escoltem més que no pas mirem. Les paraules de Perejaume s’enfilen com l’estructura que ens envolta, que –ens diu- obeeix a una gran espiral que culmina sota el campanar. El plantejament estructura de l’edifici no és fortuït ni ocasional. En moltes sinó en totes les seves obres, hi podem apreciar un ordenament al voltat d’una gran hèlix que ens transporta, ens enfila i ens projecta en vertical. Dins l’ambient oliós de la penombra, diu que aquest afany d’erigir-se en busca de la vertical neix en l’esperit de Verdaguer, de qui també diu ser el primer del nostre poble que gosa posar-se dempeus i,  enfilant-se damunt d’uns Pirineus en flames, descriure el món horitzó enllà; el primer d’alçar-se d’un país acostumat a treballar cara a terra, agrari. Aquest testimoni d’enlairament el recull Gaudí que, al seu torn, el transmet a Jujol. En l’ímpetu genuí del seu esperit, Jujol aconsegueix resultats equiparables als més reconeguts plantejaments plàstics del segle XX. Però, si en la cultura d’avantguarda, aquests descobriments del mateix moment històric són ara venerats en els museus més destacats de tots els mars enllà, trobem, encara, a tocar de la mà i fent la funció per la que fóra pensat, el llum fet de cartró pintat, filferro i trossos de llauna doblegada. Quina havia de ser la trama social que promogué una avantguarda de caràcter rural? Quines les esperances que guiaren artistes i poble a confiar els uns amb els altres i a fer créixer, així, des de la tradició, una avantguarda espacial, paisatgística i arrelada? Es tracta de propostes agosarades no traslladables que plantegen amb una amplitud incomparable la relació local-universal. D’aquesta manera, Perejaume ens explica Jujol. Després d’obrir els llums i tafanejar tota l’obra, sortim. Perejaume acaba el discurs des de fora, fent-nos notar les escales i baranes que fan possible caminar per damunt de l’església fins a dalt del campanar. Quina havia de ser la intenció de Jujol sinó fer veure clar i transparent el topònim que dóna nom a l’església? I és que, per força, ha de ser bella la vista que ha d’oferir l’ascensió damunt l’església de Vistabella. (R.Caparó)



FOTOS: JA: BOUESIA 2011:
1. Interior de l'església de Vistabella
2i 3. Perejaume explicant un mur de pedra seca, tècnica que Jujol integra a la seva obra

diumenge, 13 de novembre de 2011

L'ENCONTRE DE LES BARCASSES AL TARDET, DOS VÍDEOS


 L’ENCONTRE DE LES BARCASSES AL TARDET és possiblement un dels actes més recordats i significatius de la Bouesia. Era la sisena edició (2010) i Miquel Àngel Marín va conjugar el riu i el paisatge i dos músics excepcionals per a un concert de música ficció. Es tractava de celebrar un moment històric singular, l’arribada del pont, el nou passador, que s’emportaria les barcasses i la seva funció. Vilaweb recupera el testimoni sonor i les imatges de la Ferida Produccions, una dansa única i efímera de barcasses trenada amb les improvisacions de dos creadors excepcionals, Carles Santos i Llorenç Barber, i que per pirmer cop actuaven plegats.

Copiem el text de Vilaweb i l’enllaç de Vimeo per sentir el paissatge i l’horabaixa un altre cop.
A més afegim la nota de premsa amb la qual es presentava el projecte. Marca la distància entre la voluntat i l’experiència.


També afegim l’enllaç del reportatge de CANAL 56, televisió comarcal de Vinaròs, amb el seu text de presentació. http://vimeo.com/13876096  289. Encontre de les barcasses al tardet 300710 by canal56




De les 'barcasses' de l'Ebre a 'les quatre carreteres' de Deltebre

Comença el VIIè Aplec de Bouetes a Deltebre, que s'allargarà fins diumenge • Us oferim el fragment d'un documental on els músics Carles Santos i Llorenç Barber fusionen les seves músiques sobre les barcasses del delta de Ebre

L'any passat l'Aplec de Bouetes es va centrar en les 'barcasses' de l'Ebre, que eren a punt de desaparèixer arran de la inauguració del pont Lo Passador, que uneix Deltebre amb Sant Jaume d'Enveja. Els 'bouetes' no van perdre l'oportunitat d'invocar tots els esperits del riu per donar a les 'barcasses', i als tres barquers que tota la vida s'havien dedicat a transportar cotxes i gent entre les dues localitats, el reconeixement que es mereixien. Així doncs, van idear un espectacle protagonitzat pels músics Carles Santos i Llorenç Barber. L'espectacle es va enregistrar en vídeo i avui els organitzadors l'han volgut mostrar a VilaWeb.

'Els dos transbordadors del riu Ebre que encara uneixen els nuclis urbans de Deltebre i Sant Jaume d'Enveja es van convertir ahir en escenari i, alhora, platea de l'espectacle 'Encontre de les barcasses al tardet', un concert de música ficció únic i irrepetible, en el qual els músics i compositors valencians Carles Santos i Llorenç Barber van unir les seves músiques al mig del riu Ebre, amb una escenografia gairebé surrealista: Santos, amb el piano dalt del transbordador de la Cava, i Barber, amb les campanes al de Garriga, van sortir de banda i banda del riu per trobar-se al mig de l'Ebre, on les dues barcasses es van acabar fusionant', explicava el diari El Punt.

Enguany l'espai poetitzat al VIIè Aplec de Bouetes serà 'les quatre carreteres' de Deltebre, i en seran protagonistes el poeta i artista plàstic Perejaume; la ballarina Sol Picó; els cantants Mariona Sagarra i Carles Andreu; els músics Llorenç Barber, Miquel Àngel Marín, Josep Maria Comajuncosa i la Big Band Valona de Sant Pol de Mar; també la pallassa Pepa Plana i la poeta Ester Xargay, entre més (programació).
VILAWEB, (Divendres 29.07.2011)


LA BOUESIA VOL PASSAR EL RIU AMB BARCASSA. DIVENDRES 30 DE JULIOL.
La Revista Caminada té el fil del riu com a itinerari, enguany auscultat per l’ull de bou del Passador, el pont que obre el cor del Delta a l’abraçada de dos comarques i dels móns. Un bou del progrés que també devorarà les barcasses, institució que no han deixat mai de cosir les vores del riu i les gents. Les vaques magres devoraran les barcasses. Per això la seva reivindicació, Una vindicació bouètica en tres capítols, tres.

Primer: l’incommensurable energia del vell lluitador incansable, un cantaor parisenc arrelat a la Franja, posa en solfa, amb una munió de músics, la veu ibèrica i atlàntica de Fernando Pessoa (1888-1935), un exercici superlatiu d’arranjar el polimorfisme de la heteronímia: CARLES ANDREU CANTA PESSOA A LA BARCASSA amb Joan Saura, sampler; Miquel Àngel Marín, clarinet; Nacho Lois, guitarra; Carles Andreu, veu (19.00 h. Barcassa de José del Pas, Transbordador de La Cava)]

Segon i central: per primer cop en concert junts els músics més trencadors de l’art experimental i l’art sonor internacional: Carles Santos (Vinaròs, 1940) i Llorenç Barber (Aielo de Malferit, 1948). L'ENCONTRE DE LES BARCASSES AL TARDET. [Pas de barques de Garriga. 20.30 h]. Un concert de música-ficció, a partir d’una idea llargament covada de Miquel Àngel Marín. Tot és instrument musical i el paisatge com a partitura és el punt de partida de les intervencions de Carles Santos, “una autèntic devessall de matèria lingüística primigènia” (V. Altaió), i de Llorenç Barber, concertista dels sentits i compositor de les distàncies (cf. Músiques d’intempèrie: “El món ja és un auditori”). “L’ENCONTRE” converteix les barcasses en actors sobre l’horitzó del riu. Els transbordadors Garriga i La Cava, comandats pels capitans sonors Santos i Barber, amb la dotació singular de la Societat de Caçadors Sant Miquel de La Cava, solquen el riu en onades alveolars que es dirigeixen a la trobada, un concert-combat, tal com es busquen i troben al laberint Teseu i el Minotaure. La materialitat de la música vista per l’ull de bou del Passador evoca la fam de l’home rere l’aliment mòbil de les cabretes, els cérvols, les banyes en lluna creixent de l’immens brau de la vida. Des de l’inconscient genèsic de l’home representat a les nostres balmes i abrics (Art llevantí: Serra de la Pietat, Ulldecona; Cova de l’Escoda, Balma d’en Roc, Racó d’en Perdigó, Vandellòs; Cabra Feixet, Les Calobres, Perelló; ) la voluntat bouètica. Una dansa simfònica que es resol en una tronadora trabucada amb ressons de l’entusiasme desbordant de l’encontre de la Marededéu i Jesucrist en la processó del dia de Resurrecció. La resolució del misteri del xalar. El procés de degustació del plaer.

Tercer: El riu i la nit ens portaran per la música libanesa i el piano de Dzovinar Mikirditsian, el delta salpant mar endins cap a la llum daurada de llevant –ex oriente lux- i el món.
(dossier de premsa 2010. JC)


http://vimeo.com/13876096

289. Encontre de les barcasses al tardet 300710
by canal56

Els dos transbordadors del riu Ebre que encara uneixen els nuclis urbans de Deltebre i Sant Jaume d'Enveja es van convertir ahir en escenari i a l'hora platea de l'espectacle Encontre de les barcasses al tardet, un concert de música ficció “únic” i “irrepetible” per els músics i compositors valencians Carles Santos i Llorenç Barber l'espectacle, que forma part del festival d'estiu Bouesia de Deltebre, que enguany arriba a la sisena edició, va voler ser també un homenatge i un comiat a les barcasses del Delta, tocades de mort després de la construcció del nou pont que entrarà en funcionament a la tardor. Desenes de persones es van embarcar amb els dos músics per viure l'esdeveniment, no excessivament multitudinari, dins l'Ebre, i també a les dues ribes del riu alguns curiosos van poder gaudir del so barrejat del piano de Carles Santos i les campanes de Barber, mentre les dues barcasses semblaven ballar sota el pont.

FOTOS: JA: BOUESIA 2010
REC:

dissabte, 29 d’octubre de 2011

SAM VILA: UN MAR DE POESIA



De les moltes trobades imprevistes de la Bouesia 2011 no és la més xicoteta el descobriment del boueta més jove, Sam Vila. Plantat amb fermesa davant de les seves llibretes plenes de versos aixeca la veu per destil·lar poesia marítima. Ens toquen les ones de versos i enfilem la travessia per “Un Mar de Poesia”. Per mostra aquest botó, que és un diamant fulgent.

DÉJÀ-VU

No saps mai

Si és ahir,

O si és avui.

Potser és un somni

Un somni d’avui.

Et despertes i ets ahir,

Potser un somni,

On el mar t’abraça,

T’estreny fins que es calma

I et deixa anar lentament.

No saps mai

Si és ahir,

O si és avui.

Una mar esplendent. Guspires de sal als llavis. L’aventura està servida.
FOTO: JA, Bouhaus, Mas Cremànimes, 2011




dimecres, 26 d’octubre de 2011

CARLES HAC MOR: FILACTERI D'INFRALLENGUA


Presentació del llibre de

Carles Hac Mor

Filacteri d'infrallengua,

amb coberta de Jesús Galdon

i publicat per Arola editors.

L'acte consistirà en la realització de dues infraaccions filactèriques.

Dimecres 26 d'octubre del 2011, a les 19h.
Arts Santa MònicaRambla de Santa Mònica, 7. Barcelona

diumenge, 16 d’octubre de 2011

MARTA PULCHRUM POEMES A CAU D’ORELLA


Marta Pulchrum recita poemes a cau d’orella, sublima la intimitat. Mentre la Bouhaus salta als ulls amb entusiasme i s’endu l’emoció arravatant els sentits, sutilment s’acosta la dolça veu carnal de Marta al teu pavelló auditiu i et vessa, gota a gota, una poesia confident que s’escola per les escales de l’ànima per tal de provocar ressons esclatants. Hàlit de calor i alè convoca torbament i plaer i la carn esdevé agitació ans que consciència. Al pèl la geografia de la pell és un tràngol, joncs despentinats pel vent, emoció de canyar. Has sentit el contrapunt minimalista de la Bouesia, una veu baixeta en majúscules.


http://bouesia2.blogspot.com/2011/09/boucronica-de-la-bouhaus.html



Foto JA: 1. Bouesia 2011, Marta Pulchrum i Joan Vinuesa, Mas Cremànimes
2. Marta Pulchrum, Bouesia 2011

dimecres, 12 d’octubre de 2011

FRANÇOIS TUSQUES I NOEL McGHIE A LA TRASKA TRUSKA DE MOLINS DE REI, 23 X 11


El diumenge 23 d’octubre, 19,30 h,  François Tusques (piano) i Noel McGhie (bateria) presentaran el seu disc Topolitologie a la Traska Truska de Molins de Rei, DALTABAIX 2011. Malgrat la proximitat i el nivell de qualitat dels músics francesos, no és gaire habitual la seva presència en les programacions del nostre país. Per al festival de músiques avançades, us proposem tot un clàssic de l’avantguarda jazzística.

Reproduïm íntegrament l’article aparegut a http://ciclecontrabaix.wordpress.com/2011/08/19/francois-tusques/  

no sols per la seva documentació acurada –a la web a més podeu gaudir d’informació gràfica- sinó per la seva qualitat musical.

François Tusques és un dels noms més destacats del jazz europeu. El pianista francès, que compta amb influències que van de Jerry Roll Morton, Bud Powell o Monk a Cecil Taylor, Bartock o Varese, va saber encendre la metxa del jazz continental més avantguardista en el seu disc Free jazz (Mouloudji, 1965 – In situ, 1991). Així va inaugurar uns anys fecunds d’intercanvi amb músics que arribaven a París per trobar-hi un acolliment i un respecte que sovint no tenien en els seus propis països d’origen. Per a Intercommunal Music (Shandar, 1967), François Tusques va comptar entre d’altres amb Sunny Murray (bateria) i Alan Silva (contrabaix), ambdós músics destacats dels primers grups de Cecil Taylor i amb una llarga carrera posterior. Per veure la importància de l’empremta de Tusques en el jazz actual, podem citar a Michel Portal, François Jeanneau, Barney Willen, J. F. Jenny Clark o Aldo Romano com a músics col•laboradors en els anys 60, als inicis de la carrera del pianista

“Agitador” inquiet, Tusques va intuir el perill de caure en l’elitisme i patir l’allunyament del públic amb que el free s’acabaria trobant i va insistir en la via de la interculturalitat des d’una perspectiva socialment combativa, seguint els moviments de canvi que el maig del 68 havia iniciat. Així comença la saga de col•laboracions amb la cantant Colette Magny, el col•lectiu Le Temps des cérises i la Intercommunal Free Dance Music Orquestra que, de l’any 1971 al 1982 recorreria centres culturals, vagues, actes per a immigrants i s’implicaria en iniciatives d’autogestió com la del local 28 Rue Dunois, als afores de París. El col•lectiu de músics de la Intercommunal provenia de diversos països d’Europa i del nord i centre d’Àfrica i la voluntat d’integrar les diferents cultures donava a l’orquestra un so molt particular basat en la rítmica de les percussions, amb un cert sentit hipnòtic en el llarg desenvolupament jazzístic de les peces i els sorprenents malabarismes vocals d’un cantant que improvisava en català i castellà.

Carles Andreu, nascut a Sant Feliu de Llobregat i auto-exhiliat a París fugint de la grisor del franquisme, és el lligam català de tota aquesta història. Va entrar a l’Intercommunal l’any 1977 a temps de participar en l’enregistrament del 3r disc, L’Atellier de jazz populaire (Vendémiaire, 1978); peces com ara “Blues pour Miguel Enriquez”, “Vet aquí que tenen por/Abrisme galanica” i “Mar jo cantar no fabia”, parlen de la lluita dels pobles sud-americans però també de l’obra de teatre La Torna i la prohibició dels Joglars i de la mort de Puig Antich a casa nostra. Seguirien un munt de concerts i enregistraments -editats o encara inèdits– amb peces clàssiques del repertori de l’orquestra com ara “Mazir”, “Le cheval”, “Quin dia”, “Soweto-Palestine”, “Le musichien”, “Les Amis d’Afrique” o la fantàstica “On est en vue de l’ille”, en les quals la veu potent de Carles Andreu barrejava l’herència familiar de la jota de la Franja de ponent amb el flamenc i altres músiques populars de la península. Una experiència en la que el cantant, segons les seves pròpies paraules, sempre va tenir al seu costat músics excepcionals i generosos com ara el mateix Tusques, Bernard Vitet, Jo Maka, Adolf Winkler, Beb Guerin, Jacques Thollot, Jacques Coursil, Sam Ateba, Silvain Kassap, Kilikus, i un llarg etc

La relació de Carles Andreu amb François Tusques s’ha mantingut des d’aleshores i el pianista ha participat en bona part de l’obra post-Intercomunal del cantant. Així, en l’any 1994, una petita gira els va portar per diverses poblacions del nostre país –amb Tusques, Danielle Dumas, Didier Petit i Denis Colin– presentant Arc Voltaïc sobre poemes de Salvat Papasseit (treball que no seria editat en disc fins l’any 2002 per In Situ).

Juntament amb una ja llunyana actuació en el Jazz Cava de Terrassa (a piano sol), l’entrevista de l’any 1983 a Ràdio Barcelona amb l’audició de “On est en vue de l’ille” i la participació més recent en el Festival Bouesia 2009 de La Cava (al Delta de l’Ebre i també a piano sol), aquestes han estat fins ara les úniques oportunitats d’escoltar en directe a François Tusques en el nostre país.

Tants anys d’activisme però han acabat passant una certa factura al pianista que, malgrat l’admiració i les nombroses referències a la seva obra, ha seguit una carrera apartat dels grans circuits. Tot i així, Le jardin des délices (In situ,1992), Octaèdre (Axolotl jazz, 1994), Blue Phèdre (Axolotl jazz, 1996), Blue suite (Transes europennes, 1998), les reedicions de Free jazz (In situ) i Piano Dazibao (Futura-Marge) o el darrer Topolitologie (Improvising Beings, 2010, amb el bateria Noel McGhie) han recollit exceŀlents crítiques i representen les baules més recents d’una cadena d’obres única i a recuperar urgentment. Una part important de la discografia de François Tusques i dels seus grups, editada originalment en petites discogràfiques independents i ara mítiques entre els aficionats –Mouloudji, Shandar, Le temps des cérises, Chant du Monde, Vendemiaire o Edizione Corsica– segueix inèdita en CD (i a preus de col•leccionista a internet).

François Tusques forma part de la memòria del jazz europeu i ningú com ell ha mantingut una actitud tant fidel als seus principis, que sovint s’inspiren en el cançoner de la Comuna de París, en els cants de la Guerra Civil espanyola, en l’esperit del maig del 68, en la lluita contra les dictadures d’arreu o en el rebuig que pateixen les successives immigracions que coincideixen a Europa. De les seves mans en surt una música sempre inquieta, compromesa i innovadora que mai ha oblidat però la necessitat de comunicació amb el seu temps i amb el públic.

Topolitologie, el disc que vénen a presentar a La Traska Truska, recull perfectament tant la trajectòria com la maduresa de dos músics que han compartit molts anys als escenaris. La peça que dóna nom al disc podria resumir practicament tota la història del jazz: de les aromes del rag –genial la má esquerra del pianista– als aires de la Comuna i de la remor de la sabana africana a les capes de so i les atmósferes repetitives que l’apropen a la música més contemporània. Poc més de 10 minuts per a explicar tota una vida.


MÉS INFORMACIÓ A: http://www.contrabaix.com/

CF. http://bouesia2.blogspot.com/2010/06/boucronica-09.html  , on hi ha informació gràfica i notícia del concert "Afterboujazz", i de la col·laboració de Tusques amb Carles Andreu amb "Autobiografia Cantada".

Foto: JA, Bouesia 09: F. Tusques i C. Andreu a l'Universal, La Cava, "Autobiografia Cantada"

L'ESTANC DE PESSOA A PARIS PER LA MÀ DE CARLES ANDREU


Encara que a misses dites bo és remarcar l’actualització de l’Estanc de Pessoa a la Sorbona de Paris, donat que la primera audició pública la vam escoltar a la Bouesia 2010, a la Barcassa del Baló.

UNIVERSITÉ PARIS-SORBONNE


Colloque international


10-11-12 octobre 2011

Les traductions vieillissent-elles ?

Colegio de España
7E Bd Jourdan • 75014 PARIS
RER B : Cité Universitaire

Mardi 11 octobre 2011

Retraduire les classiques
Traduire le catalan / Traduire en catalan
19 h

Concert de Carles Andreu :

«Càntic divers de la llengua catalana enamorada del poema “Estanc”
de Fernando Pessoa, poeta plural portuguès»
(Traduction de Carles Andreu)
Avec :
Carles Andreu, voix ;
Joan Saura, sampler ;
Miquel-Àngel Marín, clarinette
et Ignacio Lois, guitare.

rec:
http://bouesia2.blogspot.com/2010/10/carles-andreu-canta-pessoa-biblioteca.html
http://bouesia2.blogspot.com/2010/12/carles-andreu-i-la-bouesia-tomajazz.html

FOTO: Joan Saura, 2010

REVISTA CAMINADA DE FRUITES I VERDURES

Per iniciativa de Rafel, de la paradeta I UN RAVE, VERDURES I PRODUCTES AGROECOLÒGICS, aquesta iniciativa bouètica pretén celebrar el Forum Provincial de Tarraco i el seu mercat dels dissabtes.

DISSABTE 22 D’OCTUBRE 2011


12 HORES


PER LOS QUATRE GUSTOS CARDINALS: CARXOFES, LLIMONES, CIRERES, ENCIAMS, TOMAQUES, OLI I SAL

CERCAVILA AMB ELS BOUETES:

Gerard Gil, Prudi, David Ymbernón, Javier Caballero, Lluís Figuerola, Miquelàngel Marín, Patrícia Carles, Blai Mesa, Pau Padrés, Rafel Cabré, David Cobo, Carles Andreu, Eduard Carmona, Amadeu Anguera

I QUI ES VULGUI AFEGIR.
ENTRADA LLIURE, TROBADA IMPREVISTA.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

MARINA OROZA: LA PART MÉS ÍNTIMA DE L'ARQUITECTURA: LA XEMENEIA DE DUCHAMP


Marina Oroza ens va regalar al Mas de la Calderera (BOUHAUS 2011), Riudoms, una bouperformance que experimenta amb la descoberta a la casa familiar de Cadaquès de la darrera obra de Duchamp, Cheminée Anaglyphe. (Catalina Serra, El País, “Tras las huellas perdidas de un genio del siglo XX”, 11 viii 2008. Allí mateix escrivia un article Marina: “La última obra de Duchamp”, que es pot llegir a http://www.e-limbo.org/articulo.php/Art/3176 , amb una fotografia de Man Ray de dita xemeneia).


En aquesta acció Marina declamava de memòria el text LA PART MÉS ÍNTIMA DE L'ARQUITECTURA: LA XEMENEIA DE DUCHAMP, que copiem i afegim unes fotografies de JA (Bouesia 2011).




He vingut a aquesta congregació de bouetes per explicar-vos la veritable i real història de la part més íntima de l'autèntica xemeneia de Duchamp. Tot va començar un estiu quan enterràvem les cendres blanques del meu pare. Just en aquest moment a l'apartament de la meva mare a Cadaqués un senyor italià la va despertar de la migdiada per dir-li "Miri, creiem que aquí va viure Marcel Duchamp i va fer una llar de foc. Hi ha llar de foc a casa? Podem veure-la?". La meva mare els va fer passar i els va ensenyar la llar de foc. La xemeneia estava plena de sabatilles, diaris, bosses de plàstic i jocs de taula. No li vam donar més importància fins que un dia em va parar al carrer un expert i em va dir que Duchamp li havia regalat a Emilio Pigneau a qui li va encarregar fer la xemeneia un dibuix on deia "La cheminée du coin au coin de la cheminée" i que si realment la nostra fos aquesta llar de foc, la compraria un Museu de Filadèlfia i nosaltres ens podríem comprar una casa... Sí, de la chimenea un hogar, del hogar la chimenea, no, de la chimenea el hogar... La xemeneia és molt bonica, fa cantonada, rodona, blanca, d'obra. A casa només parlàvem de la xemeneia, vam treure els trastos de dins, la meva mare i jo la vam netejar, per les nits somiàvem amb ella…Va agafar tanta importància, tanta que es feia cada vegada més bonica i més blanca, tanta que es va fer a poc a poc més gran i brillant, vam haver de apartar la taula de davant i la butaca perquè ja no cabien. Tanta importància va arribar a tenir que va vindre a veure-la un senyor pintor des de l'estranger, molt lluny, que es deia Richard Hamilton que era amic de Duchamp. Va dir que sí, que si era l'autèntica xemeneia de Duchamp i ens va felicitar per lo ben cuidada que la teníem. Va dir que la xemeneia respirava i estava viva fora del mercadillo de arte y dentro del inconsciente, això no sé perquè ho va dir, ah si, perquè somiàvem amb ella. I també va dir que Duchamp preferia respirar a fer art, crec que això ho va dir perquè la xemeneia estava viva i respirava fora del mercadillo de arte...

Això és real, no em mirin així, és real. Poden fer fotos.

MARINA OROZA





Marina Oroza, poeta, performer, actriu, ha publicat Pulso de Vientos (1997), Así quiero morir un día (2005). Ha col•laborat amb grups d’acció poètica, amb artistes visuals y músics, desenvolupant un treball d’investigació: “Al poema, cal donar-li veu i gest”. Més informació:


http://www.marinaoroza.com/

aquí podem sentir el seu poema:

NADA DE MÍ

Me vi,
me vi por la espalda
hasta que no quedó nada de mí.
Me vi por ahí, despacio,
en la nada de mi.
Me vi por la espalda
y estuve a punto de atraparme,
me vi, me vi
como si fuera otra yo misma,
una adivinanza de lo que fui,
ni tan siquiera esa nada de mí.

M. Oroza: “Pulso de vientos” (Ketres Editora, 1997) cf:

http://lasafinidadeselectivas.blogspot.com/2007/07/marina-oroza.html

dissabte, 17 de setembre de 2011

EL SUD DE ROSA QUERAL


La Bouesia és sorpresa. Una trobada inesperada i habitual amb una amiga ens porta a descobrir uns versos ocults. Allí hi ha amagades les llums de la Mediterrània i reconeixes la secreta geometria del delta que és línea i horitzó. En aquesta veu ressonen paraules, indrets, imatges que retrobes: “Les fulles del xop i de l’aube fan la rata”. Descobreixes una emoció. Et deixes portar pels imperatius. Declames: “Gronxa els pensaments”. I xales.


El sud


Després de lluitar i defallir, cal asserenar-se.
Aleshores deixa anar la vista i tots els altres sentits;
allunya els pensaments de la ment;
apuja’ls en un mocador de setí,
transporta’ls cap a la volta celeste
plena d’estels
i mira com les estrelles xiuxiuegen
a l’enorme bassa d’oli marina.

 
Descansa

Després de lluitar i defallir, cal asserenar-se.

 
Inspira profundament

Omple el pit del tresor de la nit,
deixa anar una alenada profunda.
Aspira la flor del taronger
i deixa que l’exhalada perfumi la nit
amb la teva olor interior.


Respira

 
Exhala la pressa,
Dóna’t l’oportunitat de ser
la que mai no pensaves ser.





Descansa

Frena el dolor que viatja per venes i artèries
a la velocitat de la llum.
Apropa’t la veritat que viatja
lentament pel teu interior
com una glacera.



Relaxa’t
a l’ombra del xop i de l’aube.
Assaboreix el gust de la regalèssia i de la magrana.
Sent l’olor de les fulles de l’eucaliptus.


Asserena’t
Alleugereix el dol, la pena que generen les absències.
Somriu a una flor salabrosa i al sol presoner en un bassal.
A un gos i a un gat.
A peixos i ocells.
Als llissals morts.
Als rodadits.
A l’olor de fang i d’arròs,
a una albada i una posta de sol a la terra embassada.


Inspira profundament


Observa la vànova del cel
brodada amb immensos flocs de cotó.

Expira, és de dia.
Intens és el blau diürn!


Respira suaument

Gronxa els pensaments.
Son núvols relliscant, deixats anar,
abandonats als braços del vent.
Sent
les aus del terreny
que cridaneres sobrevolen els arrossars.



Descansa plàcidament

Les fulles del xop i de l’aube fan la rata.
Brolla l’aigua a l’arrossar.
Rauca la granota a cau d’orella.


Dóna’t gràcies:

per tenir cura del teu cos,
per tenir cura de la teva ment,
per tenir cura de la teva gent,
per l’oportunitat de ser
la que mai no pensaves ser.


Alena profundament
plana amb ales imaginàries,
per les platges del Fangar.
Saluda les aus que descansen als seus nius,
les que fan el seu camí,
les que busquen aliments.
Saluda a qui creguis convenient
i
Inspirant profundament
Imagina’t que, com les aus,
vas vestida amb plomatge de colors
i t’acostes a la terra plena de clivells.

 
Sent
L’olor de la canyella,
de la tarongina
de la vainilla.
Assaboreix
el moment.
Recorre el teu cos,
desperta’l dolçament.
Sent la força de la terra i del cel,
que juganera corre
des dels peus als cabells.


Obre els ulls lentament
gaudeix plenament, és el sud.

Obre els braços
estira’ls,
abraça't,
dóna’t gràcies de ser qui ets:
dona de dalt,
dona de baix,
dona de fang i mar dolça,
que estimes la terra.

ROSA QUERAL



FOTOS: JA, Bouesia 2011, Vistabella, juliol 2011

diumenge, 11 de setembre de 2011

BOUCRÒNICA DE LA BOUHAUS

BOUESIA, UNA FESTA MAJOR


Puntual a la cita de juliol ha arribat la Bouesia per setè cop. Bous i esquelles deixen les canyes i la lluna i es retroben i troben la plaça major, el mercat, el carrer, el temple. Amb arts distintes i poesia en fan espai públic de la paraula, el gest, l’acció, i entusiasme. Així la Bouesia esdevé Bouhaus –la fórmula que explica l’univers cap en una sola ratlla.


 
FESTA MAJOR


Patrícia Carles i Juan Bonet estenen la cartografia, despleguen horitzontalment “Les quatre carreteres són quatre carreteres”, una instal•lació que comprèn 25.200 m2 de la trama urbana on s’aplegava el centre urbà i social fins als anys setanta. Entrem en un relat gràfic i concret d’aquella realitat. La Bouhaus desplega els punts cardinals. Tradició i experimentació se senten a la pell pel carrer de L’estació, com el frec dels paperets que senyalen la festa major. Caminem per l’imaginari, però arribem de debò a les quatre carreteres. La Bouhaus ha emmascarat la realitat cobrint les cantonades noves amb el blau dels somnis. Només resta la quarta cantonada que encara conserva la funció, el forn La Flor. S’han cobert els arbres metàl•lics dels semàfors inútils. S’ha tallat el trànsit. Arriba el poble. Torreta i la Rondalla Teixidor creua la multitud amb jotes que celebren la remor viva del Teixidor i improvisen sobre els apunts de Carles Hac Mor. S’obre l’immens escenari. “Músiques de Balcó”, de Llorenç Barber, posen la nota social i política. Des del balcó de la Cambra Agrària la Rondalla dels Tres Cantadors canten al Sifonero. La jota és riu i carrer i celebració.

 

La coreògrafa Sol Picó i la pianista Mariona Sagarra fan parlar les quatre carreteres, sense transició. “Matar al bicho” és una paella vital feta per dos arquetips femenins. Mentre la dona cuina la paella canta amb veu diamantina “Et desitjo” de Víctor Hugo. “Et desitjo també que siguis útil” se sent, mentre la carnissera trosseja el pollastre, colpeja el conill. Collons! Força, precisió, dinamisme, piano i veu polièdrica, cuinen un espai domèstic: una contundent recepta per matar tot allò que se les menja per dins. Una paella redona i una catarsi.

La vivència de Sol Picó i Mariona Sagarra han posat els sentits a flor de pell. Els bouj’s i Juan José Oriol acomboien als bouetes, més de cinquanta bouetes. Introduïda per Ester Xargay i Carles Hac Mor la poesia pren múltiples registres, des de la prosa conversacional i expositiva al cant, des de la declamació al gest, des del visual a allò escènic, mentre Marta Pulchrum recitava poemes a cau d’orella -sublimació de la intimitat. És el bouregsexcital, l’experiment o el sonet esdevenen poesia popular. Les quatre carreteres són més que les quatre carreteres, una festa major. I encara la cercavila enfila les Goles de l’Ebre cap a la plaça de l’església plena de gom a gom. Big Bang Valona és música i xaranga, pas i compàs, camí i caminàs, dansa que dansaràs, un canemàs poètic.



Davant l’església ens espera Pepa Plana amb el seu nas vermell. De Pe a Pa totes les gradacions del riure, rialla i riada, desbordament i riota. Rient, rient, la pallassa rapsoda, perplexa, bacona, va dient, impertinent, insidiosament, pertinent, la poesia universal, des de “La vaca cega” de Maragall a la Fedra de Racine. Comèdia i tragèdia en una mixtura bàquica. I, per petar-se de riure, el xinès és fa intel·ligible en un ball fònic i fonètic. El gest, la mirada, el gag, s’enlairen fins l’espai sideral i la nit complaent, aPlanada, esclata en cent mil fanals blancs de festa major. Excepcional.
Les quatre carreteres, espai bouètic més popular que mai, ha estat també l’hèlix que ha esventat l’emoció poètica per l’urbanisme i la geografia, del mercat al pont, de la barcassa al collage. Això ha estat així perquè la primera jornada, el divendres, la Bouesia es va deslocalitzar. A la recerca de l’arquitecte i de l’edifici, va anar a Vistabella i a Riudoms, per trobar el temple i el mas. I la tercera jornada va caminar pel pont, el desplaçament, la Poesia als Parcs, vinguda expressament des de Barcelona, i “L’últim viatge de Fermin”. I encara em deixo la Revista Caminada Ultrasònica, quan Josep Maria Camajuncosas va donar veu als cants inaudibles de les ratapenades, els salms primordials del tardet, un context airós i fluid.




BOUDESLOCALITZACIÓ

Perejaume ens va explicar el temple a Vistabella, que és una muntanya al bell mig del poble, la pedra de marge que és un pinacle: “aquí es confonen a l’instant el segle, el mur i els territoris, proclamant la unitat oculta de les coses i de la manera més diversa” –un gran trencadís.



Riudoms ens va donar les petjades rurals de l’arquitecte de l’univers. Al mas Cremànimes -cal menjar per no morir- coca i vi, fideuà i pastís d’avellana, i cava, van disposar un centenar de bouetes a la migdiada filosòfica. Carles Hac Mor i Carmen López van conduir la discussió socràtica per la comparació que Gaudí establí -Francesc Pujols dixit- entre tragèdia antiga i moderna amb el temple clàssic i el gòtic: “el dubte extern i brillant d’Orestes esdevé el dubte interior i matisat d’Hamlet”. Encara, però, que els pensaments van expressar-se més entorn a la docta ignorantia, tant per l’expressió cavera “docte”, que vol dir “pensar-se ser (més que un altre)”, com  per “l’home no pot arribar més que a una ciència imperfecta”. Després Sam Vila, el boueta més jove, 9 anys, ens va deixar amb la boca oberta per la seva poesia sorprenentment adulta. Finalment, la veu del chansonier Carles Andreu i el clarinet de Miquel Àngel Marín van posar acords a la relació Gaudí – Jujol: “Estupendo, Jujol”.


El mas de la Calderera fou l’amfiteatre del recital de bouetes. Francesc Gelonch, Llorenç Barber, Joan Vinuesa, Mari Chordà, Jordi Prenafeta, Catalina Girona, Leroy Cardwell i Omitsu, Ester Xargay van donar l’alternativa a Mireia Vidal de les Borges Blanques, i a Anna Mª Llauradó Gaudí, mentre Marina Oroza despullava “La part més íntima de l’arquitectura: la xemeneia de Duchamp”. Algun boueta de Riudoms s’esmunyia com el tardet sigil·losament, ja que l’aplec i la Bouesia continuaven a Deltebre.


LO PASSADOR, EL PONT, EL DESPLAÇAMENT


El nostre pont uneix també poesia i naturalesa. La Bouesia s’ha agermanat amb Poesia als Parcs, iniciativa de poesia declamada en entorns naturals, un cicle que dura tot l’any per catorze espais distints. Amb el lema “El sotabosc i el sotavers”, Poesia als Parcs ens ha portat la Big Bang Valona i el poeta ampostí Yannick Garcia. Dansa que dansaràs la Big Bang Valona va donar dimensió aèria al passador amb la seva cercavila i va plantar a banda i banda dos concerts de música sortida del carrer, que naix i mor al carrer. Entusiastes els instruments remarquen “Les paraules a banda” d’Anna Maluquer. El seu riu de versos i ritmes van onejar al peu del Passador, i Marc Egea dirigia la banda amb intensitat i vivacitat esplèndides, com si volgués accentuar els versos vius de Yannick Garcia o la veu calidoscòpica de Mariona Sagarra, que també s’hi va sumar:

El llit és infinit. Ara et sec,
i em moro.
Ara et flairo. I m'estremeixo.
Atanso un peu on hi ha
el teu peu sense tu i em fa l'efecte
que un peu no és un peu sense tu. I tu no
em flaires.
Mig buit, ben buit.
Finitament infinit, fins al dia que
no senti el teu peu a prop del meu, i deixi de flairar-te.
Però tu no t'estremeixes.

(Yannick Garcia: De dalt i de Baix, ed. Empúries)



Després vingueren els salms primordials de les ratapenades al tardet sobre la barcassa de Fermín Llambrich. I la cloenda, amb l’homenatge de Neus Salvadó, la doble pèrdua sentida de barcassa i passador evocada entre coquetes i pastissets amb els versos de Belinda Roca. I la nit va amagar el viatge de la Bouesia pel passat, present i futur.

EL COLLAGE, EL TRENCADÍS


Al Mercat Municipal de La Cava els bouetes es van concentrar a migdia pel pregó de Montserrat Palacios. Llorens Barber va suplir la indisposició de les cordes vocals de Montserrat amb els platerets i va mesurar l’espai de compra i venda amb les percussions metàl•liques, fent de les transaccions comercials i dels habituals una excepció sonora i poètica. Fou l’esperó que va confabular l’aplec per, amb l’excusa de fer el vermut a l’Universal, fer una acció col•lectiva, un homenatge a Picàbia, “L’oeil Cacodylate”. Ester Xargay va induir el context d’aquest collage memorable i Paco Morales va donar el tret de sortida amb la translació de l’ull en caragol i espiral. I així colors i bouetes van deixar-hi les petjades, un joc de cafè i atzar, collage d’al•luvió i graffiti.



La Bouesia naix d’una conjunció de Revista Caminada (Hac Mor) i riu. El riu de la paraula. El riu, abans de desembocar a la mar de la literatura, es sedimenta en delta, per on corren els bouetes i la lluna dóna fondària a l’horitzó còncau. La Bouesia, pos, una reunió, també atzarosa, de llocs i fragments dispersos, un trencadís, per fer parlar el patrimoni comú. I els bouetes, gent de paraula.




JAVIER CABALLERO CID, agost 2011



FOTOS:


1. “Lo Passador”, collage sobre una fotografia de 2010, JA 2011
2. “Instal•lació Les quatre carreteres són les quatre carreteres”, JA 2011
3. “Sol Picó i Mariona Sagarra medeixen les quatre carreteres”, JA 2011
4. “Big Bang Valona és música i xaranga, pas i compàs, camí i caminàs per Lo Passador”, JA 2011
5. “Josep Maria Camajuncosas va donar veu als cants inaudibles de les ratapenades, els salms primordials del tardet, barcassa Llambrich”, JA 2011
6. “El Fragment: Vistabella, que és una muntanya al bell mig del poble”, JA 2011
7. “Mas Cremànimes -cal menjar per no morir- coca i vi, fideuà i pastís d’avellana, i cava”, JA 2011
8. “El mas de la Calderera: Mireia Vidal”, JA 2011
9. “Poesia als Parcs: Yannick Garcia, Mariona Sagarra, Marc Egea,”, JA 2011
10. “Llorenç Barber acciona els platillos al mercat de La Cava”, JA 2011
11. “L’oeil Cacodylate de la Bouesia”, JA 2011

més fotos a les dos entrades anteriors: "La Bouesia com a pararigma" i "Bouetes, Col·laboradors"

dijous, 25 d’agost de 2011

LA BOUESIA COM A PARADIGMA, de CARLES HAC MOR


La Bouesia com a paradigma


23/08/11 02:00 - CARLES HAC MOR

Sens dubte, la Bouesia, que s'escau cada estiu a Deltebre, és l'esdeveniment de poesia més important dels Països Catalans, en gran part pel gran nombre de poetes que hi participen –de llevant i de ponent, del nord i del sud del Principat, així com del País Valencià, de les Illes, del Rosselló i fins i tot de l'Alguer– i també pel ressò que aconsegueix, només superat per la Setmana de Poesia de Barcelona, que és tota una altra cosa.

Sobretot, però, la Bouesia és cèlebre per la seva singularitat, ja que és l'única celebració poètica, indiscutiblement sense parió, on es conjumina la poesia amb la cultura popular, on el poble és tan protagonista com els poetes, els músics i els altres artistes, on és absoluta la barreja dels versos i de les notes musicals amb les manifestacions de saviesa genuïnament arrelades a la terra del Delta. Un dels problemes més difícils –i que cada any es fa més gros– que tenen els coordinadors de la Bouesia és mirar d'encabir en els seus actes tots el poetes, músics, cantants, ballarins i d'altres artistes de tota mena que hi volen participar. I a mesura que la Bouesia va creixent en quantitat d'actes i en qualitat, la gent de Deltebre i dels altres pobles del Delta hi aflueix més massivament, omple activament carrers i places i hi desplega les seves habilitats ancestrals i l'alegria pròpia dels qui han sabut conservar els seus costums d'esbarjo i de festa tel•lúrica.

Els coordinadors de la Bouesia són, naturalment, gent de Deltebre, i tanmateix cal destacar l'ajut que reben, a molts nivells, de la diàspora deltebrenca, dels qui són del poble i que ja no hi viuen i que, malgrat això, gràcies a la Bouesia, hi mantenen contactes ben positius. I a aquests col•laboradors una mica externs, s'hi afegeix una mena de diàspora al revés: la dels qui des de tot arreu, i sense ser del Delta, fan com si ho fossin, tocant a la Bouesia. Hi aporten idees, hi fan el que calgui fer, hi graven vídeos de gran qualitat, hi fan enregistraments de so esplèndids, n'escriuen articles, van configurant, doncs, el que podria arribar a ser el gran arxiu de la Bouesia, de gran valor per a la història de Deltebre i del Delta.


Publicat a http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/445404-la-bouesia-com-a-paradigma.html

• El Punt Avui. Comarques Gironines 23-08-2011 Pàgina 36
• El Punt Avui. Edició Nacional 23-08-2011


Fotos: JA, Bouesia 2011. Mas Cremànimes, Riudoms. Dos aspectes de la Migdiada Filosòfica, amb Carles Hac Mor i Carmen Lòpez.

divendres, 12 d’agost de 2011

BOUETES, COL·LABORADORS, BOUHAUS 2011


Aitor Gilabert

Àlvar Bonet
Andreu Subirats
Andriy Antonovsky
Anna Maluquer
Anna Maria Llauradó Gaudí
Big Bang Valona
Belinda Roca
Blai Mesa
Carles Andreu
Carles Hac Mor
Carles Lapuente
Carme López
Catalina Girona
Claudia Troy
David Ymbernon
Eduard Carmona
Ester Xargay
Eugènia Perea
Francesc Gelonch
Gabriel Ventura
Javier Caballero
Joan Bonet
Joan Todó
Joan Vinuesa
Jordi Prenafeta
Josep Maria Comajuncosas
Juan Bonet
Juan José Oriol
Lara Torrecillas
Leroi Cardwell
Llorenç Barber
Lluís Figuerola
Marc Egea
Mari Chordà
Marina Oroza
Mariona Sagarra
Marta Pulchrum
Mercè Pomer
Miquel Àngel Marín
Mireia Vidal-Conte
Montserrat Palacios
Neus Salvadó
Nubolaris
Omitsu
Oriol Arques
Paco Morales
Patrícia Carles
Pepa Plana
Perejaume
Roman Aixendri
Rondalla Tres Cantadors
Rosa Comes
Roser Arques
Rut Domènec
Sam Vila
Santi Barber
Sol Picó
Sònia Gómez
Torreta i Rondalla Teixidor
Víctor Obiols
Yannick Garcia
Col•laboradaors espontanis i col•laboradors (que ens hem deixat i que corretgirem)


 
Organitza: Rabera de bouetes


Col•labora:

Ajuntament de Deltebre,
Arola Editors,
Parc Natural del Delta de l’Ebre,
Institució de les Lletres Catalanes,
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,
Diputació de Tarragona,
Diputació de Barcelona,
Restaurant Paca,
Delta Hotel,
Hotel Rull,
Cafeteria Nicanor,
Centre d’Estudis de Riudoms,
Cooperativa de Riudoms,
3Q Electrònik,
Bar Universal

Fotos: JA
1. Multidireccionalitat, Vistabella, 2011
2. Collage, Deltebre, 2011


dijous, 28 de juliol de 2011

ARA: LA VETERANIA DELS BOUETES

Erica Aspas publica avui, ARA 28 VII 11, “Els festivals d'estiu de poesia aposten per fórmules innovadores”: “Tres festivals de poesia faran rimar les vesprades d'estiu. Aquest cap de setmana arrenquen tres festivals de poesia, a Deltebre, a l'Empordà i a Ripoll, que aposten per una poesia popular per diferents vies”. I dedica a la Bouhaus el paràgraf següent:


Bouetes a Deltebre

Aquest cap de setmana, a Deltebre els poetes són bouetes i la poesia s'anomena bouesia , i és que el bou està present en tot el programa del setè Aplec de Bouetes d'aquesta localitat. "El bou forma part de la cultura de Deltebre i és el que ens diferencia de la resta de Catalunya", diu Miquel Àngel Marín, músic i un dels organitzadors.

El festival vol poetitzar els espais quotidians. Aquest any se centra en les quatre carreteres, el centre simbòlic i emblemàtic del poble. L'Aplec de Bouetes és un festival diferent, "impertinent", que no segueix el model dels altres festivals poètics que se celebren a Catalunya durant tot l'any. Hi convergeixen artistes vanguardistes amb expressions més tradicionals com les rondalles. En aquesta edició hi participaran, del 29 al 31 de juliol, Perejaume; la ballarina Sol Picó, que actuarà dissabte amb l'actriu Mariona Sagarra en l'acte central del festival; els músics Llorenç Barber, el mateix Miquel Àngel Marín i Josep Maria Comajuncosa; la Big Band Valona, i la pallassa Pepa Plana, entre molts altres.

Foto: JA, Carles Santos, Bouesia 2010: instantània de la dansa de les barcasses, on Carles Santos i Llorenç Barber van fer una òpera amb el riu per cel·lebrar les barcasses en la seva darrera gesta i l'arribada del Passador, el pont.

PEPA PLANA, DE PE A PA, BOUHAUS, BOUESIA

BOUHAUS
DISSABTE 30 VII 11                    1.00 h. a.m.
'De Pe a Pa'. Pepa Plana.
Teatre de pallassos. Plaça de l'Església de la Cava.




DE PE A PA (Premi Aplaudiment FAD 1999)

El rebel, afirmava Albert Camus,és un home que diu no. El pallasso, en canvi, és un insurgent, un home perplexe que es dedica a pertorbar l´ordre bombardejant el món amb preguntes. Preguntes impertinents, no cal dir-ho, i a la vegada insidiosament pertinents. En aquest espectacle, la Pepa Plana és una pallassa rapsoda, perplexe, coqueta i un xic bacona, que ens proposa un recorregut a través de la poesia universal i contribueix a augmentar el nivell de pertorbació atmosfèrica amb uns quants interrogants: com és la vida sexual dels xinesos?. Hi hauria tantes vaques cegues en aquest món si el sistema educatiu no tingués tantes deficiències?. És el senyor poeta un criminal irresponsable i insensible a les tribulacions de les seves criatures?. A mi m´agrada molt la poesia diu la Pepa tres segons abans de "ficar-se a dintre" del primer poema armada fins les dents de preguntes. Tremola, Maragall!!! Tremola, Racine!!!



Mercedes Abad


Pepa Plana és una pallassa trapella, i en tan sols cinc minuts deixa ben clar que la seva intenció és anar més enllà de l’humor innocent i, amb armes de clown, mostrar una cara picant i tremendament divertida. De Pe a Pa va de poesia. Però no us espanteu per rimes i mots complexos. No cal que intenteu resistir-vos-hi. La Pepa Plana us desmuntarà de riure.


Pep Barbany, Time Out Barcelona, 18 abril 2008.

TRAJECTÒRIA:


"Penèlope" - gener 2010.

Estrena de "Penèlope" de Pepa Plana i Nola Rae en el marc del Festival Pallassodrom de Vila-seca. En gira internacional.

• "L'atzar" - novembre 2004.

Estrena de "L'atzar" de Pepa Plana i Oriol Blanchar al Teatre Tantarantana de BCN dins el Novembre Vaca 2004. Més de 70 funcions, en gira internacional.

• "Hatzàrdia"- maig 2004.

Estrena de "Hatzàrdia" de Pepa Plana i Joan Busquets, al Teatre Fortuny de Reus a la Fira del Circ de Catalunya-Trapezi'2004. Maig 2004. Més de 70 funcions

• "Giulietta"- octubre 2000.

Estrena de "Giulietta" de Pepa Plana, Harris Gordon i Carles Chamarro, segon espectacle de la companyia, en el IXè Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Presentacio a Barcelona a la Sala Muntaner, febrer 2001 . Dos mesos en cartellera. Més de 300 funcions per Catalunya i Espanya, on encara gira.

• "De pe a pa"- setembre 1998.

Cia. Pepa Plana presenta el seu primer espectacle "De pe a pa" de Joan Busquets i Pepa Plana (monòleg per una pallassa) a la Fira de Teatre de Tàrrega'98. Presentació a Barcelona a la Sala Muntaner, novembre-98 . Vuit mesos en cartellera. Fira de teatre al carrer Tàrrega ´99 estrena en castellà. Més de 250 funcions per Catalunya i Espanya, on encara gira.

MÉS INFORMACIÓ, DOCUMENTACIÓ I FOTOS:
http://www.pepaplana.com/

dimecres, 27 de juliol de 2011

SOL PICÓ I MARIONA SAGARRA: MATAR AL BICHO

DISSABTE 30



LES QUATRE GOLES DEL BOU.


HOMENATGE A LES QUATRE CARRETERES.


21.00 h. 'Matar el Bicho'. Sol Picó i Mariona Sagarra. Dansa i música. Quatre Carreteres.


MATAR AL BICHO, fou la performace per celebrar els 15 anys de trajectòria de La companyia Sol Pico (Centre Arts Santa Mònica, 2010: celebració, llibre i exposició). La performance fou interpretada per Sol Picó, Pia Mazuela i la cantant Mariona Sagarra.

La performance consistia en una paella cuinada per la Mariona i dues peculiars ajudants de cuina: una Sol vestida d’aranya i la seva “mascota” Pia Mazuela, que trinxaven el conill i el pollastre mentre la cuinera recitava el conegut text “Et desitjo” de Victor Hugo: “Et desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin”.

Sol Picó ha estat molt premiada, només enguany els MAX, per la millor Coreografia i per la millor Intèrpret Femenina de Dansa, amb “El Ball” (2011),


Sol Picó és una companyia professional de dansa contemporània creada el 1994 per Sol Picó (1967 a Alcoy, Alacant), ballarina i coreògrafa que li va donar el seu nom. Des del inicis, el seu treball s’ha inscrit en una línia de mestissatge on interactuen diversos gèneres. La seva tècnica madurada alia força, precisió i dinamisme, sota el tractament orgànic de les seves creacions. Constantment dinamitzades per l’humor, les obres tenen un segell propi sense concessions ni manual d’instruccions. Allò que semblava un repte s’ha convertit en una dinàmica de treball. Allò que semblava una proposta arriscada i insostenible s’ha transformat en la matèria prima de les seves propostes.


A la fi i al cap, la meta no és aportar respostes sinó plantejar preguntes a través dels sentits, de l’experimentació, de la vivència. No es tracta de construir un discurs sinó de qüestionar allò establert. La seva narrativa no és estructura sinó més aviat una eina. Les obres s’apropen més a una experiència vital que a la teatralització de temes essencials.


Sol Picó construeix ponts entre mons antagònics fent quallar elements aparentment irreconciliables: el flamenc ballat amb puntes, els vestuaris d’estil bèl•lic sobre arquetips femenins o el volum de les seves escenografies cohabitant amb l’organicitat del seu treball. La música dels seus espectacles és una altra de les eines utilitzades per a reforçar la barreja d’estils; ja sigui per mitjà d’uns arranjaments arriscats en directe o bé amb temes impresos en la nostra memòria.


La transformació de l’espai quotidià en un paisatge extraordinari, tant en els seus espectacles de carrer com de sala, mai són allò que esperàvem i sempre van més enllà del que és tangible. El component de festivitat, omnipresent però adoptant formes diverses segons la producció, sempre acaba transmetent una sensació d’espontaneïtat gràcies a la seva tècnica impecable.


En totes les seves creacions, Sol Picó utilitza elements de la cultura popular, construint una iconografia pròpia, on les referències culturals s’inscriuen en la nostra història personal. La seva proposta és un clar exemple de la relació entre mite i memòria, ja sigui individual com col•lectiva.


I Sol Picó ens dóna l’oportunitat de viure-ho.


Viure-ho des de dins a través de l’emoció.


Més vivència que narració.


Més experiència que representació.


Una catarsi.


Catherine Amette / Pia Mazuela

http://www.solpico.com 

MARIONA SAGARRA col•labora amb Sol Picó des de fa molt temps i a més condueix una llarga trajectòria per la veu, la música, la poesia. Performer i cantant (amb 3 discs a l’abast) amb una sòlida formació musical, experimenta amb distintes formes d’aplicar la veu a l’àmbit de la música o de la pedagogia. Durant un any i mig ha estat dirigint i presentant el programa radiofònic setmanal VOX POPULI a l’entorn del mon de la veu a l’emissora Catalunya Música:


“Els ulls de la mariona són fondos, arrossega una ombra escorredissa i segurament s'enrojola quan llegeix això. no sap obrir la boca sense paladejar el buit, ni tancar-la sense deixar-hi un regust de boniquesa a fora. quan la vaig conèixer, em va aparentar de debò una estranya forma de vida, però ara és una part més de mi, com una parpella o una cassoleta del genoll, bellugadissa i protectora. podria dir que estima encara millor que canta, però no goso temptar la sort, per si m'erro, que de música no en sé prou. per fort que caigui el xàfec sempre esbossa el somriure dels savis, tot i que em desaprovarà si ho dic. m'és ben bé igual. és tard: m'ha demanat aquest pròleg i jo l'hi escric. el compacte, de fet, li hem fet entre tots, a pedaços, tota una colla de personatges, aviciant per aquí, estovant per allà, i ella s'ho ha deixat fer. després ha cantat una mica per sobre, com acotxant-nos tots amb la manta de les moixaines, perquè li vaga sempre de dir-te bona nit i fer-te un petó i tu enfiles els somnis un pèl més serè, o més exaltat, si més no més replet d'emocions que repiquen com cascabells quan les fas ballar. de nit, quan tot put a negror, et canta a cau d'orella, i tu et refàs de la malícia del món i et lleves i emprens la feixuguesa i la transparència dels dies, com us ho diria... guarit, joliu, diferent.


YANNICK GARCIA

http://www.marionasagarra.com 

YANNICK GARCIA (Amposta, 1979) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/92940

estarà a la voreta del riu el diumenge, juntament amb Anna Maluquer i la Big Bang Valona (POESIA ALS PARCS):

DIUMENGE 31
L’ÚLTIM VIATGE.
19.00 h.


Recital: Poesia als Parcs: amb Yannick Garcia, Anna Maluquer i la Big Bang Valona. Barcassa de Garriga i pont Lo Passador. Co-organitzat amb la Diputació de Barcelona i el Parc Natural del Delta de l'Ebre.