AMOR INSÒLIT
Breu és la vida, com el record
Que deies quan no sabia res
I et mirà aprenent la pell,
La força o els llavis i l’horitzó.
Bonica com erets, cinc cèntims
No eren encara l’economia,
I el somni o el goig del delit
Eren flassades orejant-se al vent.
Perquè li vas demanar diners
I generós volia semblar-te
No sabé negar, dir-te no,
I més que pensaments, rodà el temps,
La ciutat del tornillo i dels alls
Presumia d’església, d’ajuntament,
Valenta la gent et feu mala dona
Tant com erets graciosa o cruel.
Altres perquès el feren créixer guineu,
Nocturn, atrevit, vanitós, fort,
Sempre que et tenia a prop.
Llavors tu, exòtica i pèrfida,
Vas fer de la distància figa verda
I tot el seu horitzó penyora teva,
Els llavis vermells, la seva vena.
Per això no vas soltar mai penyora,
Ni un instant còncau el pensament
Passà pel record, i la vida és breu,
I mai reconeixerà que ho ha après
Malgrat que escrit ho porta a la pell.
Javier Caballero: CIRCUMSTÀNCIES I PRODIGIS, 1990
Els anys setanta, vuitanta i noranta van estar sacsejats per una pujada en el consum del cavall i l'aparició de la SIDA.
1. El volum representa un home caigut (105
x 68 x 41 cm). El cos tombat, vençut, encara es manté aferrat al terra per la
cama dreta arronsada sobre el sòl i la falca del braç dret recolzant
l’avantbraç al terra. Malparat, no abatut ni anorreat del tot, pos, la cama
esquerra encara treu força com per incorporar-s’hi, tot i que el cap es venç a
la seva dreta amb una immensa ganyota d’esglai i ulls descentrats. I aquest
propòsit de refer-se impulsa el braç esquerre amunt i obrint-se dits enllà en
una mà suplicant.
Aquesta mirada es
veu sotmesa a l’impacte que provoca la presentació de l’escultura que determina
el punt de mira: l’observador cau a una perspectiva obligada; la mà oberta
suplica la primera atenció, després el braç, marcat per una filera de punxades
que ressegueixen una de les venes. Tota la resta del cos es va empetitint,
minimitzant, desvalorant.
2. A la representació de l’home vençut remarquem
com a elements plàstics el braç de mida considerable i la mà oberta mendicant.
3. La tècnica del modelatge consisteix en
la manipulació de paper de diari mesclat amb aglutinant aplicada sobre una estructura
ferma de fusta. El resultat és un cos humà realista, però, deformat per l’exageració
d’oferir una perspectiva impactant. Després de l’assecat, hom aplica un vernís
transparent mat.
4. De cop se’ns mostra el clam d’una
immensa mà suplicant. Pel braç superb que sosté la mà, comprovem el testimoni
de les punxades que marquen les venes, i anorreen la resta del cos. No hi ha
dubte que es tracta de la representació d’un home enganxat als estupefaents,
tal com suggereix el títol. La seua datació és propera al bronze de El
Maltractat, 1987. Perquè el model per al rostre del pagès va preterir en
aquella malaurada passa del cavall i de la sida -també el poema Amor insòlit
(1990), n’és contemporani. Morales va tractar sovint el tema la caiguda de
l’home (Ícar, Pierrot, Home que cau...). Aquí però és un manifest sociològic d’aquestes
coses que ens passen i ens deixen la boca torçada.
JC
MEMENTO: …por dependencia de la heroína estaban en
tratamiento 30.146 personas en España en 1991, cifra que subió a 46.635 en
1996, el máximo histórico, para bajar desde entonces
progresivamente hasta las 7.585 de 2022: EL PAÍS, 09/02/2025, Santiago F. Reviejo
“Así han evolucionado las adicciones en España: de la epidemia de la
heroína al juego desbocado”
Mi concepto musical tiene un componente fuertemente orgánico, pues la voz
es mi instrumento. Para mí, cantar es ir hacia dentro, sondear mis
espacios internos para encontrar sonoridades. Mi música se basa en las
texturas y colores que encuentro. Estas sonoridades se realimentan por el
propio impacto que tienen en mis oídos al salir al exterior. El brillo y el
color me conduce a otros sonidos. Las emisiones largas pueden combinarse con
sonidos rápidos y cortados. Lo que es un ejercicio de carácter orgánico y
acústico, lleva siempre, aunque no se quiera, una carga de elementos del
subconsciente. A veces puede surgir la melodía al final.
La música es escucha hacia dentro, pero también hacia fuera. Es interacción
con los sonidos que me rodean, jugando a crear colores, vibraciones y ritmos.
