INAUGURACIÓ DE L'EXPOSICIÓ A DELTART
23 MARÇ 2024
Espai Expositiu DeltArt. c/ Girona, 42 (cruïlla amb c/ Cambra), DELTEBRE
EL MALTRACTAT
(fragment). Foto en B/N, Eduard Margalef, 1987
PACO DE MORALES
(1949-2023), DEL TRINKET
A L’UNIVERSAL
Paco Morales és un artista que sempre ha
treballat amb mitjans diversos, i, per aquesta i d’altres raons, el conjunt de
la seva obra ha anat adquirint, amb el temps, una dimensió de caràcter tumultuós.
Ens hi sobten tot de sorpreses i matisos contradictoris: i aquests a l’últim
acaben formant una unitat estranya, la qual desconcerta fins que ens porta a
entendre-la com un tot ben digne de difusió i estudi. Carles Hac Mor, Autoretrats que ens retraten,
2004
DEL TRINKET A L’UNIVERSAL, que ens
proposa l’Ajuntament de Deltebre i l’Associació Amics de Paco Morales, és un
camí ple d’aventures, ple de coneixences que ens lliuren una impressió polida de l’obrador d’aquest
creador polièdric, tumultuós, tal com el va deixar ara fa un any (23 de
Març). Un pas decidit per encetar la significació d’aquesta obra que configura
la nostra terra i el nostre temps.
El Trinket, l’Havana, l’Universal són fites de la nostra memòria. Tavernes,
cafès, punts de lleure o joc, punts de pas, punts de trobada. A imatge del Llar
d’Amposta -Paco va treballar-hi amb Mari Chordà- “una sensacional selecció
musical” incitava a la conversa, el pensament alt i l’acció. “Paco Morales va crear un espai
on convocar, exposar i donar veu humana a les remors i vida de qualsevol
corrent” (E. Perea). Encara avui podem sentir emocions escollides a
l’Universal, farcit de quadres, escultures, color, música, jardí, i, també, el
colossal trencadís que és la barra i el seu sinuós ouroboros. Ara bé, el
Trinket va esdevenir el seu estudi -esperem que aviat es pugui obrir a tothom-.
L’exposició es nodreix de l’obra allí conservada, un palimpsest de la seva
dedicació constant a les arts. Una deu impetuosa, on hi predomina l’escultura i
la pintura -transversal en tota la seva producció-, i altres manifestacions
icòniques i gèneres conreats: el llibre, els còmics, les titelles, la creació
d’instruments musicals, el happening, la fotografia i la premsa. No segueix un
ordre cronològic, sinó que és una tria a partir de les peces més ben
conservades.
De manera que presentaré una
cronologia, reduïda a tres dècades de límits fluctuants, per orientar la mostra
presentada.
PACO MORALES,
INVASIÓ DE GRANADA, 1984, p. 5
Dècada dels setanta. Paco de
Morales, autodidacta i polifacètic, ja de xiquet juga amb la terra i l’aigua, i
pasta fang. Amb llaunes de sardines fa tractors i trilladores. La destresa de
mans i mirades cauen en la figuració de rostres o màscares. Amb la dèria de
fer-ho millor, els tempteigs desenrotllen una motricitat fina que materialitza
atzars i incerteses en paper i tinta xina. És el sòcol de les primeres
exposicions públiques, Barcelona (1967-68), Amposta (Llar, 1969), Reus (Centre
de Lectura, 1970), Girona (La Gàbia, 1972). Fesomies a ploma i tinta, també a
pinzell, formes antropomòrfiques i horitzons; exploren un surrealisme dramàtic;
revela un home en si mateix, l’élan vital del qual és el seu propi
impuls. Va poc a poc metamorfosant-se en aparences complexes i bigarrades,
inorgàniques, abstractes. El 1975 inaugura el Trinket. Es guanya la vida, però,
retolant parets i vehicles, negocis, dissenya logos (cavall arròs Bayo, Bar La
Murga a Tarragona). 1979, Explosió Poètica.
Dècada dels vuitanta. El dibuix deixa el protagonisme a la pintura.
Exploració de colors i abstracció. Policromia fosca. Expressionisme. La gama de
colors incorpora nous materials, arena, ready made, arte povera. La pintura cada cop més
matèrica investiga textures, pigments naturals, matisos, tonalitats. Senyalaria
una sèrie de quadres en sorra sense pigments, recreant figures geomètriques
euclidianes: una espiral gravada, generada pel gir d’un punxó de fusta, lligat
amb un cordill a un tascó estacat al mig -una producció elemental d’un patró
pràctic. Paral·lelament inicia pintura a plein air amb Norberto;
fonamentalment paisatge, explorant l’impressionisme. Durant prou anys explora
el paisatge i l’instant. Mira la mirada, l’amplitud de la nostra plana. Els
detalls branden color, reverberen sons, passa el riu, quadres d’arròs, casetes.
La mirada penetra el pensament, l’horitzó flueix, la consciència és un terròs.
Tebeos. 1981, Ucmàn, còmic inèdit. 1983, Invasió de l’ílla de
Granada. 1984-85, publica al Butlletí de Tarragona Municipal. 1985, tires
còmiques a Catalunya Nova, els protagonistes
s’expressen entonant la nostra jota (firma: Brokulo). Publica a Lletra A
(Reus, Tarragona) una història muda antinuclear. Cicle de La Boleta (inèdit).
Col·labora en la Revista Antitransvasament de Deltebre: 1993, rifa un paisatge
de Paco, “Illa de Buda”.
PACO DE MORALES I
ADRIÀ VI. En segon pla, L’ESTEL (fusta), L’OBRA INACABABLE (paper), DESAIGÜE (oli),
etc: el taller Trinket. Foto JA, VIII 2010.
Escultura. Continua manipulant el fang, però, inventa una pasta de paper
més mal·leable i pràctica que no pas el maixé. El seu modus vivendi,
però, és el cartell, la dinamització cultural (festes i anuncis, Contacto)
–“l’artista faller més al nord dels País Valencià” (Contacto, Deltafira). Plàstica a l’escola, en el
projecte d’Antón Gurí. Titelles (Valls, Riudoms, 1987). Exposicions a Tarragona
(1984), Amposta (1985), La Ràpita (1989). 1987, El Maltractat, bronze,
el Pagès de la Plaça Borés, Deltebre.
1988, regenta l’Havana.
Dècada dels noranta i fi de mil·lenni. Escultura, fang, pasta de paper,
guix, bronze, fusta. Exposicions d’escultura a Amposta (1990, 2004), Tortosa
(1999), Cambrils (2000), Deltebre (2001), Beseit (2001), Pau (2001, 2002,
2006), Roquetes (2005).
Escultura pública i monumental: Lo Xarnego (1990, Barranc de Lloret, Els
Ports), Hermenegildo Santapau (1991, La Galera), Els Entremaliats, Lector de l’Odissea, (2000,
Pg. De l’Arenal, L’Ampolla). Far del tio Nel·lo (2007, L’Ampolla).
21 esglaons cap a la llibertat (2008, L’Aldea). Adrià VI (2010,
L’Ampolla).
1995, obertura del Cafè Universal.
1995-2001, Biografies i retrats: Gairebé cent anys de soledat. La
col·laboració a la revista Desaigüe esdevé exposició al Centre d’Estudis del Delta i llibre, posteriorment,
primer editat artesanalment i després a Síssera (2001). Divuit vides singulars
modelen el nostres pioners, travessant l’extensió del delta. Un retrat a llapis
sobri i clar, i una prosa saborosa evoquen l’univers del poble. Gairebé se sent
i sentim “...a la ribera, ja no et podrem oblidar”, com cantava lo Sifonero.
2005-2016 BOUESIA. Paco va recolzar este festival poètic escalivat. No sols
oferint l’Universal com a seu per diverses accions (mural Oeil Cocalydate,
2011) i concerts, sinó intervenint com artista de l’acció, la performance
o del happening (Boucremat, Riumar 2008). La Màquina Quimèrica
(l’Horiginal, Barcelona 2008), artefacte mogut per energia eòlica, capaç
d’obrar la transformació de l’aigua en vi. S’encaixa en la creació
d’instruments, eines, autòmats i andròmines impossibles. Una experimentació a
la recerca del moviment continu i el testimoni del so que succeeix en el mateix
moment en què passa. Al festival Poepera (2008) presenta una diversitat de
flautes, xiulets, xilòfons, percussions, diverses en formes i materials,
l’aplicació dels quals requeria la participació dels oïdors. L’embolic
increïble, un cabdell de trastos per teoritzar la producció i fusió de
música abstracta i música concreta (Brabou, Vandellòs 2009). Els darrers temps
treballava en màquines automàtiques per pintar.
FOTOGRAFÍA. Amb el fotògraf Eduard Margalef (Brokulo, anys 80) investiga el
color en diapositives i fotografia analògica. Paco desenvolupa l’exploració del
paisatge panorama i el detall biològic. Fa collages de paisatges i
retrats (retrat de Miquel Àngel Marín). Hac Mor li dedicà un article (Avui,
2004), on comenta una sèrie de més de 200 autoretrats “potentíssims”, que
qualifica de “fotografia-acció”: “Entre jocs de miralls equívocs,
amb ombres, penombres i vegetació, abstraccions, concrecions i retocs digitals
i misteriosos, una mena de narcisisme tràgic sotja l’espectador, que se sent
com fotografiat per l’autoretrat, amb qui enigmàticament es troba identificat”.
La passió fotogràfica el va acompanyar sempre. També la fotografia digital i
l’ús de les noves tecnologies en les que va treballar fins a les darreres
forces (sèrie d’arbres insòlits per a xiquets al seu WhatsApp). La força d’un
creador que situa l’home al centre d’un laberint on els murs són l’aparent
multiplicació de les formes.
Així va presentar Paco Morales l’Obra
Inacabable al Saló d’Art de Barcelona del 2008: Un esdeveniment
esgarrifós dels que publica diàriament la premsa em va portar a crear i
construir arcaicament i amb paper de diaris aquest home patètic trencat en tres
pedaços. (...) Un aparador de notícies que cada dia alimento amb nous
retalls... Per molta notícia nova que amague la notícia del passat, l’home
continua caient i trencat en tres pedaços, res no ha canviat, el disbarat
noticiari d’un dia es referma amb el disbarat noticiari del dia anterior i així
successivament. No hi ha manera de donar-la per acabada. En aquesta obra va
treballar-hi molts anys. Ens fa evident la seva passió creativa i el seu
esperit crític, que reblava: Tot és monstruós, kafkià, vomitiu i un es perd en
el laberint fatídic de l’actualitat més macabra i patètica que ha hagut mai al
món.
Per acabar, un retrat de Paco de Morales en paraules de Robert Rallo
(2004): Paco
Morales és, sens dubte, l’artista
polifacètic per excel·lència de les terres de l’Ebre. Ha escrit un llibre,
editat còmics, és pintor, escultor, fotògraf, etc. El seu art és complert.
Xerraire -no sempre- de bon bec, sap fer petar-la sense que t’arribi a cansar.
La seua parla plaent, quan ho fa de la seva obra, es seguida per l’oïdor amb
tota l’atenció del món. La seua veu, t’envolta i et fa còmplice del seu
entusiasme. La humilitat i la senzillesa que desprèn la seua persona,
conquesta.
Tanmateix no cal deixar-se anar per aquest itinerari farcit de dates i millor seria enfilar l’exposició amb la guia de la pròpia emoció escollida -entraràs en un port que els teus ulls ignoraven. La llista d’hipòtesis és gran, la iconografia presentada obre un catàleg de possibilitats. Com un trencadís, cada tessel·la pressuposa una presència, recull una glosa, narrativa o no, sàvia i subtil, del garbuix inextricable de la realitat. Som davant una obra que d
Javier Caballero Cid
febrer 2024
