diumenge, 3 d’agost de 2014

LAS POSTERIORIS: III FESTIVAL DE LA BOCA

ESTOL DE PAPALLONES DE PAPER QUE BAIXEN DEL PI AXIAL

MIQUEL ÀNGEL MARÍN EN ACCIÓ

Trobem un bloc interesantíssim sobre la performance: http://lasposterioris.wordpress.com/

És un projecte de registre múltiple, debat i difusió de l’art d’acció, per deixar constància a través d’un arxiu que alhora sigui material d’estudi i plaer. La performance com a inici i no com a fi. L’art d’acció genera fissures que permeten elaborar noves significacions i explorar físicament l’espai del sensible i del pensable, treballar les seves possibilitats a posteriori. Després de l’acció. A partir de l’acció. A través de l’acció.

Una forma de descripció densa (http://lasposterioris.wordpress.com/sobre-nuestros-formatos/)  basada en el registre multimèdia. Permet la deconstrucció radical de l’obra enregistrada i la producció d’obres autònomes, encara que derivades. I discussió i anàlisi de les obres i els seus contextos:

El sentido del arte de acción que nos interesa se halla en buena parte en la desmaterialitzación de la obra artística –en tanto objeto o espectáculo escénico comercializable. En ocasiones, el documento resultante del registro deviene la verdadera obra, y es con ella re-materializado, devuelto a su condición de objeto fetiche. Nuestra apuesta radica en multiplicar los registros y ofrecerlos en licencia Creative Commons, que permite que sea compartida y que exige que los derivados sean bajo la misma condición. http://lasposterioris.wordpress.com/presentacion/
Com a mostra el document: Llorenç Barber, l’apoteosi de l’escolta(r): http://lasposterioris.wordpress.com/2014/07/14/1496/
Celebrem una iniciativa sàvia i lloable.
Seguit copiem la descripció de la Festa de la Boca, exemple de descripció densa, que si aneu a la font, veurem il·lustrada amb molta documentació fotogràfica: 

NIGELLA I MIQUEL ÀNGEL MARÍN

III FIESTA DE LA BOCA. EL CANT DEL CANTÓ

La Fiesta de la Boca se celebra la tarde del 14 de junio de 2014; es un evento que nace tras el encuentro entre El Cant del Cantó (Montserrat Palacios y Llorenç Barber) y su vecino, el poeta y profesor Antonio Méndez Rubio, y que se celebra en el gran jardín de los primeros, en la urbanización de La Canyada, cerca de Valencia. Es su tercera edición, y cuenta con una plétora de invitados de distintos orígenes y disciplinas, pero todas ellas relacionadas con la boca. El evento tiene lugar desde las siete de la tarde a las once de la noche, la hora en la que los vecinos exigen nuestro desalojo sonoro. En el cartel se anuncian una treintena de participantes, algunos de los cuales son grupos. Las pautas dadas para participar en la maratón son de libertad completa: se pueden hacer tantas acciones como se quiera, siempre y cuando en total no superen los 7 minutos, poco, más o menos. No todos respetarán la norma. Para organizar este evento no hay ningún tipo de financiación: a la puerta se cobran 3 euros, pero nadie cobra nada por su trabajo.

Llegamos a las 19:45 y todavía no ha empezado: tardará otra media horita. El espacio es un jardín precioso, con altos árboles, una zona de huerto familiar, múltiples espacios autónomos y la casa de los organizadores. Hay servicio de bar, con deliciosas especialidades mexicanas (el país de origen de Montserrat) y una mesa de publicaciones especializadas a la venta. Entre el público hay muchas familias jóvenes con hijos pequeños. Estamos realmente en una fiesta popular, nada sectaria. Todo lo que se hace y dice forma parte de esa fiesta, y por ello a continuación se narran las diversas actividades hasta las 11 de la noche, en la que el cronista tiene que partir. Por encima del valor individual de cada acción se trata de una fiesta, de una sesión que funciona como Obra de arte total, en la que importan los contrastes, la riqueza en la diversidad en las prestaciones. Algunas de ellas no suponen una aportación estética original por sí mismas, sino en relación al todo, como un complemento a la idea de la “Fiesta de la Boca”.

Montserrat Palacios presenta la Fiesta de la Boca, flanqueada por Llorenç y Antonio Méndez. Agradecimientos, bienvenidas, pautas y explicaciones. Nos informa por dónde entrar al baño y en qué zona se puede fumar (para evitar incendios). Todo es muy normal, no hay ningún formalismo. Palabras también de Llorenç y de Antonio, que dice, entre otras cosas, que todo es poesía menos la poesía.


PAPALLONES DE PAPER
 La primera acción es del Grup de Cambra L’Ensemble, integrado por profesores de conservatorio: flauta, clarinete, trompa, saxo y corno. Cinco músicos, entre los cuales una chica. No escucho muy bien, pero entiendo que se trata de trabajos de Luciano Berio. Interpretan tres piezas en las que, alternativamente, van narrando una historia al ritmo de la música. Son piezas cortas, de unos dos minutos, de un tono infantil, muy apropiadas para el público familiar que se ha congregado. Risas y aplausos agradecidos.

La segunda acción es de El hombre viento, un cantante de hip hop. Aparece en escena: muy musculado, rapado, barba corta bien arreglada, con una camisa polo azul y gafas oscuras. Se sienta en un taburete con las piernas muy abiertas, abre un ejemplar de La Razón. Una grabación recita un poema de contenido político. El artista, de forma teatral, hace gestos agresivos y toma el personaje de lector de (extremas) derechas: “¡Estos rojos! ¡Siempre jodiendo!…”. Termina la grabación, se levanta, sale de escena caminando exageradamente. Sale también del recinto… Poesía-poesía recitada, nada de rap.

El tercer participante es el poeta Xavier Caballero, organizador de cierto festival veterano. Xavier debe tener unos 60 y tantos años, calvo con corona y barba blancas. Viste camisa gris de manga corta, piratas negros, sandalias de piel y calcetines rojos . En su primera acción propone un homenaje a La Canyada, que es el lugar que nos acoge. Siempre en tono coloquial, saca un trozo de caña de una maleta y pita. Cita a Pascal: “El hombre es una caña pensante”. Atribuye el espíritu a la caña… y por algún revés del discurso que no entiendo reparte globos para que los inflemos y los hagamos circular sobre nuestras cabezas. El espacio lleno de globos es el espíritu, entiendo.

Su segunda acción parte de un trabajo de Tristan Tzara. Toma un ejemplar de, dice: “la prensa cochina, capitalista y burguesa” y se dispone a hacer trocitos lo más pequeños posible. Los va dejando caer en el suelo. Pide dos voluntarios para que le ayuden. Cuando le parece suficiente toma un fragmento y lo lee, diciendo estar leyendo el pasado: se trata de un texto sobre las ayudas a la banca. Tras ello saca de su bolsillo otro fragmento que tiene preparado desde hace días, dice: se trata de una viñeta de El Roto del día anterior (13 de junio), en la que la figura de Cervantes reza: “Buscad mis huesos por las cunetas, donde acabaron muchos de los mejores”. La solidaridad es completa. Sin embargo, a menos que nos equivoquemos la pieza de Tzara consistía en recortar palabras del periódico y leerlas al azar.

Una tercera acción de Xavier Caballero: se propone hacer un poema-magia al estilo brossiano. Escribe un número 8 en una hoja de papel. Con la magia quiere transformar el 8 en arte. Pide una voluntaria. Una chica aguanta el papel cara al público. El artista se pone guantes blancos, hace unos pases mágicos, tapa el ocho con un pañuelo… Cuando lo destapa, cambia la dirección de la hoja de papel y el 8 se convierte en un ∞.

GLOBUS


La siguiente intervención corre a cargo de Irene / Nigella, que recita un poema de Agustín García Calvo. De Irene es también la instalación que cuelga de las ramas del pino: una serie de grandes libros (catálogos del IVAM, según parece, no sabemos cómo se han conseguido) colgados por el lomo y semiabiertos como pájaros. Hay, además, algunas escaleras rústicas, de cuerda y con escalones hechos con ramas. Se trata de fragmentos del poema “59” de Canciones y soliloquios. Acompaña la lectura el clarinete aéreo de Miguel Ángel. Y una tercera persona, una chica (no entendí los nombres, lo siento), se aúpa con ligereza a lo alto de la copa. Verlos trepar es un espectáculo en sí mismo. Un espectáculo que nos dificulta seguir la complejidad del texto, que dispersa nuestra atención. El tema del poema es el árbol. Desde las alturas, los escaladores cómplices dejan caer de vez en cuando pequeños puñados de mariposas de papel, que giran lentamente antes de precipitarse sobre los espectadores.

Una vez despedida la rapsoda, Miquel Ángel Marín aprovecha para hacer desde lo alto una pequeña pieza. Lo presenta Llorenç, llamándole “Hombre caracol” y destancando su gusto por el riesgo, su capacidad para producir sorpresas, su carácter de clarinetista clásico y experimental a la vez, capaz de realizar, por ejemplo, ejercicios de hiperventilación. Habla de la relación deshumanizadora con el instrumento y etc. Miguel Ángel toca desde su rama, a la caída de la noche. Empieza con un ejercicio de voz: primero como imitación del sonido del clarinete y después como una parodia del bel canto, gestualizando todos los tópicos de la canción lírica. Es un trabajo humorístico que produce risas entre el público. A continuación acomete una improvisación con su clarinete, mientras el vecino de al lado boicotea nuestra fiesta con clásicos de Pet Shop Boys.

Mientras bajan a Miguel Ángel, Llorenç hace como que no pasa nada. Cuenta cómo en El País del 13 de junio, un día antes, Rosa Solá se quejaba de la crisis de la ópera  en Valencia: “Vamos a entrar en la mediocridad”. Para esta gente huir de la mediocridad, dice Llorenç, es traer a los más caros del mundo, y anima a las instituciones a que contraten a nuestro clarinetista para interpretar las arias.
Baja también la chica escaladora, visto y no visto.
La siguiente acción es de Bano, intérprete de Urano Players. Su trabajo es también un recitado, sin parafernalia ni ritmos hip hop. El poema es una sarcástica loa al pollo como alimento en tiempos de crisis.

Cinco chicas y un chico (no comprendo quiénes son) leen textos con energía. Desde mi situación no entiendo lo que dicen, pero suena bien. Creo que es gente vinculada al conservatorio. De todos los lectores, el señor es el más histriónico, el que gesticula más. Mientras tanto, no deja de sonar la música del vecino por encima de las voces o las músicas de nuestra Fiesta. De una en una, las intérpretes abandonan el grupo y se internan entre el público. Es un concierto hablado. Mientras los lectores se dispersan y acaban desapareciendo, una chica baila en el escenario. La bailarina canta o tararea algo. Cada vez está más oscuro, ya he dejado de hacer fotos. Las lectoras vuelven al escenario y ahora, de espaldas al público cantan con la bailarina.

Jesús Ge se queja de los políticos. Recita un poema titulado “Digo Diego”, que comenta a partir de una afirmación cínica de Esperanza Aguirre (“Miente quien diga que hemos hecho recortes en educación”) u otra del ministro Wert (“No se aumenta el número de alumnos por aula: se flexibiliza”). El poema juega con el refrán (“Donde dije digo, digo Diego”), introduciendo repeticiones, pequeñas variaciones y aliteraciones (“muero, niego, luego, fuego, suelo…”). Como se ve, las alusiones al contexto político son abundantes a lo largo de la velada, hay una complicidad en ello que posiblemente irrita al vecino de la música.
Baja el escalador y recoge todas las cuerdas.
Otro rapero recita un poema titulado “Mariposas”.
Se hace una pausa para conectar las luces y desplegar una pantalla para las proyecciones. Puesto que hay algunos problemas técnicos con la luz, la gente aprovecha para comer algo en el bar. Queda todavía mucha gente y se puede alargar. Los organizadores hablan con el vecino y llegan a un acuerdo: él bajará el volumen de la música a cambio de que a las once se apague la amplificación (como veremos va a ser bastante difícil, aunque yo me ausenté y no sé cómo acabó la cosa).
Se reinicia la sesión con una pieza muy discreta, no anunciada, que percibe muy poca gente. Se oye el pálpito de un corazón que cambia de ritmo. Mientras, Se oyen ranas y un señor habla en francés al teléfono. Se enciende una luz junto al tronco del gran pino y alguien tira un cubo de agua sobre una chica (ahora me doy cuenta de que tenía una luz roja intermitente). La chica está sentada. Se deja caer de lado, como desmayada. Es una cosa teatral que no llego a entender.
Se proyecta un vídeo. El título es “A todos vosotros”. Se oye una musiquilla bastante convencional, como de hilo musical, y se ven imágenes de bocas en primeros, primerísimos planos y planos detalle. Una chica descalza que dice estar muy nerviosa lee un poema tristón, melancólico, en el que muestra su afecto por personas que, entiendo, están presentes. Es también un homenaje a madres e hijas, un poco cursi. Tras el poema canta una canción ligera, como una suerte de karaoke. Acaba dando las gracias y diciendo que nos / les quiere mucho. No entiendo. El vídeo es sencillo pero está currado: bocas de hombres y mujeres, de bebes y ancianos, con sonrisas anchas, labios prietos, en perfil, en tres cuartos, con barbas, expresivas, con lengua, abiertas, con buena dentadura, con chupete, de pareja, trío, grupo; con objetos, con manos, mordiéndose la lengua o el labio, bebiendo, haciendo morritos, con babas, mamando, chupándose el dedo…
Domingo Mestre aporta su grabación del ensayo de Llorenç Barber en el Teatro Principal, donde recientemente participó en el Festival Ensems con la Banda Sinfónica de la Sociedad Musical La Artística de Buñol (ver en esta misma web).

Bartolomé Ferrando propone un ejercicio de anti-magia, siguiendo con el ejemplo de Xavier Caballero. Haciendo un uso irónico de toda la parafernalia de la magia clásica, hace salir a Fuencisla Frances para que le ayude. Pone una manzana sobre un taburete, la ayudante la cubre con un pañuelo, etc., y cuando la descubre la manzana sigue en su sitio.

Otra proyección juega con el concepto de “Fiesta de la Boca”. Se trata de una grabación del “habla” de una niña de un año, es decir, del habla en su momento presimbólico, casi el grado cero de la expresión oral de la boca. Una muestra de art brut (sonoro) de tres minutos y medio, propuesto por Nelo Vilar.

En este momento me tengo que ir: són más de las once, faltan otras proyecciones y más gente pide hacer uso de la amplificación. ¿Cómo acabaron las cosas con los vecinos?
La Fiesta de la Boca es un evento divertido, simpático, en el que el arte deviene popular, en el que hay un amateurismo amistoso en el aire que oscila entre la banalidad y la utopía. ¿Cómo valorar estéticamente este evento? Sea como sea, se trata de una toma de partido por el polo dominado del campo artístico, una fiesta que no necesita la legitimidad de instituciones ni de críticos, y que por tanto es también un manifiesto ético-estético.



FOTO: manllevades de LAS POSTERIORIS

dissabte, 26 de juliol de 2014

10 VACABOUS AL RAVAL DE LA LLET. BOUCRÒNICA


SÒNIA GÓMEZ, foto treta de Facebook bouesia

Dau al Bou al Consell Comarcal del Baix Ebre, un edifici singular en un verger clar i pulcre del tortosí Raval de la Llet. La carrossa de la Bouesia, capça màgica, llança la sort sobre la gespa verda. “Boucomencem”, diuen els parlaments les personalitats. Recolzen les deu edicions bouètiques. El Boucèfal Miquel Àngel Marín les resumeix any per any: cine al Coliseum, campanes en concert, el Teixidor i rondalla, els fars i Josep Bo, ball de barcasses, quatre carreteres, el canal i Cage, les coeteres: això és el joc de l’Èxode Ultralocal.

El dau màgic índica l’edifici, és un vent d’escacs. El moviment de la dansa dóna llum al vestíbul, puja les escales, obre portes i finestres de mig punt, desplega passadissos. Un gest blanc, un de negre i arribem a la sala de plens. Sònia Gómez respira el ritme de l’arquitectura. Acords del cos que desenrotllen els murs continents de l’antic convent en corrandes que somien el bé comú. L’esdevenir encisador de la dansa és un discurs que s’emporta la concurrència per l’admiració i la sorpresa. El ballet marca els passos del laberint i Sònia Gómez el minotaure de meandres impossibles. La dansaire deconstrueix el casal i basteix l’impuls vivificant que lliga el trencadís de molts colors. En el darrer pas, ja som a la porta, vincla el cos per deixar que el seguici salti per sobre l’escaquer i es tornin alfils, cavalls, reis i reines o peons de l’imaginari. Ja som a la quarta dimensió bouètica, entusiasmats.

L’emoció compartida desplega el dau de la carrossa en l’escenari del bouresitral. Carles Andreu fa un cant als segadors anti-lapao o anti-papip. Sam Vila bota vaixells nous a la mar de la literatura. Javier Caballero porta el gest des del 8 a l’infinit. Carme Franc recita “Lo sinyor de la Torre”. Rosa Queral, “De dalt a baix” fa un fumeral. Carmen Abril modula “Genocidi”, un poema de Sam. Paca Rodrigo aixeca el vol dels pardals amb els refilets blaus de la seva veu magnífica. Des de la quinta dimensió bouètica es crida al piscolabis. Mentre l’auditori desfila cap a les taules endreçades de requisits saborosos encara s’escolten jotes de Boca de Bou i Andreu Subirats.

La nit acudeix exacta i el ventet es convida amb un estol d’estels. És el darrer punt. Roger Mas, cantautor de Solsona, només amb la guitarra, traça les constel·lacions de les seves músiques per cançons d’ara i d’arrel, de poetes i de parlars diaris o ancestrals. Flors per a la revolució de la nit, clinc, clinc, clanc. El dau ens ha fet la vida més atractiva i el Consell més obert. Clinnnnnc. La carrossa plega i se’n va.

Javier Caballero

foto: JA


dimecres, 23 de juliol de 2014

BOUCRÒNICA FLIXIS FLUXUS VIA BOVIS, FESTIVAL SIRGA, FLIX 14 VII 14


 

PACA I MONT AL CARRER DE LES BRUIXES
LLORENÇ BARBER A LA PLAÇA DE L'ESCLÈSIA
 
L’èxode ultralocal arriba en carrossa al Festival Sirga, un meandre de músiques de recerca i patrimoni. La Bouesia celebra pas a pas la fluïdesa de Fluxus, aquell impuls neodadaista i cagià del seixanta i setanta que feu de l’art un mestissatge i una hibridació viva d’arts i gèneres, d’acció i expectació: antiart contra l’objecte mercantil amb preu -qualsevol cosa pot ser art i qualsevol pot fer-ho (Maciunas,1965). A la porta del Molí d’Oriol comença el relat capicua. Passa dins del molí i el silenci esdevé pedra treballada, testimoni de l’esforç de destil·lar l’aigua bucòlica del riu en oli espès. Del miracle silenciós la veu màgica de Paca Rodrigo revela un escenari de refilets i l’aire sonor pren els colors irisats de la tarde i un estol de sensacions desperta el goig aeri dels darrers estols de grius i caderneres.
ANDREU CARRANZA I MARCEL BAGÈS A LA CANA
El present transita pel carrer de Catalunya. Passa l’hora a toc de campana. Interpel·la el Boucèfal a un boueta flixenc davant un indret popular, avui Bar 21, ahir ball, teatre, cine, discoteque... tocom que aplega ciutadans i converses. Carles Andreu amb veu de cobla punteja la comitiva un ritme anapèstic de camí o una cançó de treball. A la plaça de l’Església Llorenç Barber fa ballar el plateret amb l’ajut del xiular del seguici, i l’església estira la torre més amunt. Explota el xim-xim i l’entusiasme. Mont Palacios obre la veu des del dins del jo i, simultàniament, Paca replica el so. El duet multiplica sentits i emocions. L’exaltació és itinerari. A la plaça major el gitano blanc, Andreu Carranza declama una narració que reconstrueix la mesura, la cana, el perxis d’arcs de mig punt, el mercat, i fa aparèixer els fantasmes de la història. Ben acompanyat per la guitarra de Marcel Bagès continuaran improvisant jazz. Un boueta treu un poema de la memòria, perd el fil, i dóna el final. Però es desmenteix i reinicia sense èxit el poema. Segueix però la processó cap al carrer de les Bruixes on seran més fortes les cadències i la fosca. Miquel Àngel Marín farà un Mozart inestable sobre un coixí de vent. El boueta recita a cau d’orella el poema finalment recordat. Llorenç posa la nota musicològica. Improvisen i trenen el duet Mont i Paca, les dames de veu reverberant. La singladura pel casc antic és un pentagrama, però les notes volen i xalen saltant, de carrer en carrer, d’orella a orella, més enllà. Fins que un altre cop a la plaça major la jota aragonesa a capella de Carles Andreu i la tortosina de Boca de Bou i Andreu Subirats acompanyen la cloenda de Joan Bagès. Després de sopar Maria Pons poetitzarà les edats: Quan tu eres petita, jo era gran.
El tirabuixó del meandre del castell ens ha donat el dibuix i Flix la vila. Fluxus les excuses per transitar l’espiral i el laberint. Els bouetes i els flixencs, l’oli nou. Fugaç la tarde bouètica se’n du la carrossa de la nit, mentre el Festival Sirga desenvolupa l’aureola meravellosa de les arts sonores. Flixis Fluxus Via Bovis, oli de bou.
J.Caballero
FOTOGRAFIES FRANCESC VISA, facilitades per Bouesia
 
FRANCISCA RODRIGO AL MOLÍ D'ORIOL
MIQUEL ÀNGEL MARÍN, MOZART INESTABLE
 


















dimecres, 16 de juliol de 2014

MAPA D'AFECTES DE TARRAGONA, MIQUEL ÀQNGEL MARÍN

MIQUEL ÀNGEL MARÍN A REMULLÀ, VANDELLÒS 2014. Foto: JA

Ciutat Sonora. Enguany es farà una acció que vol aprofitar els recursos de la geolocalització i la realitat augmentada que ofereix el web 3.0 per traçar un circuit ciutadà que permeti sobreposar-hi un recorregut sonor.

En aquest sentit, el músic i escriptor Miquel Àngel Marín articularà un Mapa d’afectes de Tarragona que proposarà una ruta “turística” totalment íntima, composada per una desena de punts relacionats amb els llocs de residència d’amics seus. Utilitzant l’intèrfon com un “instrument” i alhora un element que ell considera un envà permeable entre l’àmbit domèstic o privat i l’àmbit públic, enregistrarà diversos arxius sonors en què els seus amics transmetran la seva visió del barri i del lloc en què els “visitants” es trobaran.

L’objectiu és incloure aquests podcasts dins de la plataforma/app Woices, que geolocalitza el lloc on es troba l’usuari per tal d’oferir-li els arxius sonors que hi estan relacionats.

dissabte, 5 de juliol de 2014

CD RECITALS A DOMICILI, AMB EDUARD CARMONA I CIA


1
He escoltat a Eduard Carmona des dels més diversos escenaris en els temps més variats. La seva força gestual sempre ha accentuat la seva veu i els poemes s’han enlairat cap a les constel·lacions de l’emoció. Avui m’arriba en CD com una força elèctrica que fa tremolar totes les partícules del cos, allí on l’engegui. Una veu clara amb tots els matisos de l’aigua, ornada amb les notes musicals tàctils que li donen el color adient, fan dels poemes un plaer perdurable. Un enregistrament, pos, que accentua els sentits, també la mirada, donat el disseny taronja del màgic Ymbernon. Molt recomanable per capbussar-se en les simes de la intimitat que dóna la poesia.

Surten:

1.      Ocell 2 /Alguns conflictes, del mateix Eduard

2.      A una mossa de la Resbera en despedir-se d’un estudiant, del Rector de Vallfogona.

3.      París, de Francesc Gelonch

4.      Què, d’Eduard Carmona

5.      La dona és l’ésser més intel·ligent i tendre sobre la terra, de Max Besora

6.      Intro musical

7.      A l’aeroport, de Vicent Andrés Estellés

8.      Res, d’Eduard Carmona

9.      Bedford Street, de Tomàs Àrias

10.  Amor d’estiu, d’Eduard Carmona

11.  La pesca de la balena, de Jacques Prévert

Una tria que ens dibuixa el boueta i el poeta.

Admirable alineació de planetes:

Paula Martínez, Roger Benet, Roger Blàvia, Ivan Gonzàlez, Quartet Zamac: Margalida Olivé, Sara Balasch, Iria Ayan, Marc Garcés, i també Auréli Glorieux.

Enfonsa el play i, com que és altament recomenable, dis-li-ho a tothom que és una música que omple els cels.

J. Caballero

 

2

Recitals a Domicili

Recitals a domicili és una proposta que neix d’una manera casual quan tres músics i un poeta decideixen unir esforços per poder comprar una rentadora. Preparen un repetori de poemes musicats. Quan el repertori està llest, dos dies abans de la primera actuació, una trucada amistosa els comunica que si tenen una rentadora per a ells. El projecte mor abans del debut. Però com que la feina ja estava feta, segueixen endavant i al pis on viuen 3 dels músics i executen el repertori davant dels seus amics, els quals, mentrestant, mengen i beuen a la salut dels artistes i fan cara d’estar-s’ho passant d’allò més bé. És en aquell moment quan decideixen reproduir l’ escena en totes les cases que els vulguin i veuen clar el nom de la banda: Recitals a domicili. Des de la primera actuació fins avui, han passat més músics per la banda, els estils musicals i el repertori s’han ampliat i, sobretot, l’experiència adquirida en actuacions sense distància amb el públic, ha donat al grup un caràcter molt peculiar. Recitals a domicili ha actuat en pisos de 40 metres quadrats, en masies rurals, en edificis singulars de gran valor històric i arquitectònic, en bars, teatres i festivals. També han realitzat rutes urbanes passejades amb música en directe i han representat el seu espectacle en aparadors de botigues de mobles, pastisseries, llibreries i una gran diversitat de comerços. En cada lloc on han actuat, han demanat com a requisit imprescindible, que hi hagués menjar i beure per als assistents. Així, cada actuació ha comptat, a banda de amb poesia i música, amb exhibicions culinàries, vermuts curosament preparats, barbacoes suculentes, tastos de vi i cerveses artesanes, altres exhibicions artístiques (obres plàstiques, representacions teatrals, dansa...). Es pretén crear un clima distés, agradable, perfecte per a gaudir, amb els sen- tits ben oberts, d’una proposta original, fresca, divertita i molt potent.

Any de creació 2009

Estil musical pop, rock, canción de autor, jazz

Ciutat Barcelona (Barcelonès)


3       Recitals a domicili. El boueta de Deltebre i creador de la paraula Bouesia, Eduard Carmona (Deltebre, 1982), actuarà amb la seua banda dins el festival Bouesia 2014. Recitals a domicili és un grup en el qual Carmona fa de rapsoda acompanyat al menys d’un guitarra i d’un teclat i de vegades també d’un contrabaix. Van començar oferint vetllades poètiques en pisos particulars a canvi simplement del sopar, una proposta que ara practiquen en d’altres escenaris.

 

Enguany han tret el seu primer disc i són un dels grups finalistes al premis Sona 9 de la revista Enderrock.

Dins la Bouesia 2014, actuaran a la Cambra Arrossera de Deltebre.

 

Dossier de premsa Bouesia 14



 
FOTOS: RECITALS A DOMICILI

ÈXODE ULTRALOCAL, BOUESIA 2014. DESENA EDICIÓ


Vandellòs, Sisqueta Margalef a l'Estació amb la carrossa
 
Enguany el Festival d’Acció Poètica Bouesia arriba a la seua desena edició i se celebrarà sota el lema Èxode Ultralocal. Un concepte que fa referència a la itinerància del festival Bouesia i al mateix temps a la seua capacitat de fer universals a través de l’acció artística i de la poesia elements de l’ideari més popular del Delta, ja siguin els canals, les coeteres o la jota. El certamen entén l’exploració poètica com a diàleg amb l’entorn més immediat, el dels carrers i places dels nostres pobles i ciutats; un diàleg amb els llocs que acumulen més memòria: els centres històrics i els edificis emblemàtics.

Pel seu caràcter experimental i d'intercanvi, el festival Bouesia ha tingut sempre la voluntat d’incórrer en contextos diversos: ha nascut a Deltebre, però s’ha expandit a d’altres indrets. Així, per exemple, des de fa vuit anys, se celebra també a Vandellòs. També s’han fet incursions a la Franja de Ponent, Barcelona, Tarragona, Riudoms, Tortosa, Amposta, l’assut de Xerta, Tivenys... En l’edició d’enguany s’incorpora Flix i es mantenen Deltebre, Vandellòs, Tortosa, Amposta i Paterna, això fa que prengui força el caràcter ultralocal del festival. El concepte sedentari (rígid, codificat, tancat, vertical,...) versus el concepte nòmada (fluir, recórrer, realitat en procés, flexibilitat, pluralitat, horitzontalitat,...).

Aquesta itinerància i concepte ultralocal prendrà encara més rellevància amb la incorporació d’un element molt arrelat a l’ideari de les festes populars: una carrossa.

Construïda pels alumnes de segon d’ESO de l’IES Deltebre a través d’un taller impartit per l’artista valencià Rafael Tormo: Implosió impugnada 21. Èxode ultralocal. Aquest taller i aquesta carrossa marcaran totalment l’edició d’enguany de la Bouesia. La idea és que aquesta carrossa sigui a l’hora mitjà de transport i escenari, lloc d’exhibició i de participació, que recorri els diferents pobles on enguany la Bouesia portarà les seues accions poètiques. Serà un element versàtil que en un moment donat també es podrà convertir en peanya per poder ser passejada com si fos un pas de Setmana Santa.
Alumnes de l'IES DELTEBRE

Implosió impugnada 21. Èxode ultralocal
 
Implosió impugnada és un projecte de llarg recorregut amb el qual Rafael Tormo (Beneixida, 1963) pretén “impugnar” a través de la reflexió o d’accions artístiques determinats contextos socials o pràctiques que condueixen a les persones a no expressar el seu malestar o inconformisme. Una d’aquestes accions artístiques l’ha desenvolupat a través del taller impartit amb els alumnes de segon d’ESO de l’IES Deltebre. Implosió impugnada 21. Èxode ultra local. Un taller que ha consistit en l’ocupació poètica del carrer a través de pintades en edificis abandonats i la construcció d’una carrossa.

La Implosió impugnada 21. Èxode ultralocal parteix de la base de que ens manquen respostes davant la imminent globalització al mateix temps que allò que semblava inabastable s'empetiteix. Tots ens adonem de les constants mostres d'això; sense poder fer-hi res. Els paisatges físics que travessem dia a dia ens indiquen que hem entrat en un espai irreal, on solament es pot administrar allò donat com un exiliat entre límits i obligacions ben interioritzades. Davant d’això Tormo proposa ocupar aquest espai amb pintades poètiques en façanes abandonades de Deltebre i amb la construcció d’una carrossa. Aquesta carrossa ens ha de permetre ocupar també el carrer des d’un punt de vista de disbauxa festiva.

Allò popular no és folklòric. Una carrossa forma part de l’imaginari col·lectiu com un element recognoscible i acceptat per l'entorn local. El que fem és transformar-lo. Una carrossa s’utilitza normalment com espai d'exaltació des d'on et miren i mires. Un dispositiu festiu que ha passat successives crisis per motius diversos, entre elles la desafecció del públic. El que fem és rellançar-lo dins mateix de la festa.

La festa concebuda com un esclat magmàtic, una activitat pura en la qual no hi ha subjecte, ni causa, ni efecte, ni identitat, sinó simplement diversitat, agitació creadora empesa per una força que no té estructura ni fi. La comunitat celebrant fa possible l’intercanvi generalitzat, una energia sense control que és el que tem per sobre de qualsevol cosa la comunitat.  


Rafael Tormo (Beneixida, 1963). Artista i productor cultural valencià polifacètic que actualment dirigeix l’espai Perifèries a la Universitat de Valencia. El seu treball se centra en fer d’intermediari en espais paradoxals comuns que provoquen situacions de crisi i utilitza la pirotècnia des d’un punt de vista artístic. Tormo és l’impulsor d’un projecte de llarg recorregut, “Implosió impugnada” amb el qual pretén “impugnar” a través de la reflexió o d’accions artístiques determinats contextos socials o pràctiques que condueixen a les persones a no expressar el seu malestar o inconformisme.

A la Bouesia, Tormo ha impartit un taller a alumnes de segon d’ESO de l’IES Deltebre que ha consistit en ocupar poèticament espais públics amb pintades i que ha culminat amb la construcció de la carrossa de la Bouesia 2014, la qual transitarà per les diferents seus del festival d’enguany: Vandellòs, Tortosa, Deltebre, Flix i Amposta. 9

A banda d’això, aquest artista valencià farà una intervenció pirotècnica a Vandellòs que consistirà en generar una experiència de implicació i risc que ens apropi a un altra manera d'estar al món. També estarà present a Deltebre amb una de les seues implosions impugnades.
 

Dossier de premsa bouesia 2014

Vandellòs, plaça de la Sort, Miquel Ángel Marín

Per ampliar:

divendres, 4 de juliol de 2014

CLOENDA DEL FESTIVAL D'ESTIU DE DELTEBRE "BOUESIA" 2006 , Glòria Fandos

Alberto Martín, bombardí

Fent memoria trobo a la xarxa i amb aquest títol una visió de la Bouesia 2006 de Glòria Fandos, poeta i biógrafa del Teixidor, sempre prop del cor:
 
 
Teixidor i Rondalla, van ser l'actuació estrella de la cloenda del Festival d'estiu de Deltebre 2006, que es va celebrar el passat 30m de juliol, a aquesta propera i veïna població situada a l cor del Delta del riu Ebre. Aquest paraula composta de "bouesia" , ens fa palès la gran afecció que hi ha a la tradició dels bous a una majoria dels pobles de les Terres de l'Ebre.

Punt de trobada al Club Nàutic a les sis de la tarda, on el Teixidor i Rondalla eren entrevistats, i gravaven les seves actuacions, per a elaborar un C.D. que es publicarà cap a l'octubre de 2006. Es van concentrà nombrosos personatges, de Barcelona i també locals; del món de la música, com Jaume Sisa, de la poesia com Llorens Barbé, Eduard Carmona de teatre, entre altres, i autoritats i convidats.

Es va fer una caminada en direcció a Sant Jaume, creuant el riu amb el transbordador, finalitzant a la casa de l'Antoni, ex director de la Banda de música de Deltebre l'Espiga d'Or, on vam descansar i vam gaudir d'un exquisit berenar.

També ens acompanyava el escriptor i pintor Paco Morales que ens va obsequiar amb un llibre molt interessant, del qual és autor, titulat "Gairebé cent anys de soledat", que està format per unes vint biografies de personatges de Deltebre, amb el seu dibuix corresponent de cadascú.

Al llarg del recorregut vam fer diverses parades, per recitar poemes, contar contes i sobre tot delectar-nos amb les cançons del Teixidor, cantador de la jota improvisada, i la música de la Rondalla, Folklore típic de les Terres de l'Ebre, tenint com a testimoni la bellesa de la Ribera i la serenitat dels arrossars amb la seva esplèndida verdor. El cant dels ocells, i un sòl tòrrid, de justícia, d'aquest estiu de foc, que hem estat vivint, però una tebiesa misteriosa, ens refrescava l'anima i negava de poesia i de pau el nostre cor.

A les nou de la nit concert de campanes, que despertava els sentits i les sensibilitats adormides, a les nostres ments, cansades de rutina, i de realitats grises, i els àngels baixaven del cel, amb les seves ales blanques i ens acariciaven l'oïda i ens eriçaven la pell...

 
fotos: Paco de Morales, 2006