IV Encontres Aproximatius de Postbouesia
L’acció i l’art rupturista tornen a Lo Pati en els 'Encontres Aproximatius de Postbouesia'.
21 I 22 D'OCTUBRE DE 2023.
CENTRE D'ART LO PATI.
El 21 i 22 d’octubre s’hi podran veure performances de Lea Poldo, Nefur, Ana Arenas i Llapispanc
Ara fa cent anys els dadaistes es van erigir en artistes provocadors, que pretenien destruir totes les convencions. Van crear una mena d’antiart, van promoure la lluita contra les dinàmiques preestablertes i van convertir l'art en un acte de rebel·lia, sovint a través de l’acció. El cos va sortir de la pàgina, del quadre i de la partitura. El 21 i 22 d’octubre aquest esperit ocuparà el centre d’art Lo Pati a Amposta amb la quarta edició dels Encontres Aproximatius de Postbouesia.
El projecte està dirigit pel clarinetista i compositor Miquel Àngel Marín i és hereu del Festival Bouesia, que tot i haver-se extingit fa uns anys, ha mantingut viu el seu esperit amb aquests encontres, en els quals la creació artística explora nous espais d’expressió i comunicació. “A les Terres de l’Ebre, l’acció i l’art rupturista han tingut poca conreada, si exceptuem el pianista i compositor Carles Santos i alguns festivals alternatius. Som una terra més aviat conservadora artísticament parlant, ben poc dadaista. D'aquí també que el debat artístic i cultural sigui pràcticament inexistent i irrellevant. Com ha passat en altres llocs, hi ha hagut uns amos del carxofar cultural, una generació-tap de l’Ebre que no ha permès anar més enllà en l'experimentació artística. Encara arrosseguem el llast del repartiment del pastís de la Transició espanyola", explica Marín.
Per intentar trencar amb aquestes dinàmiques Encontres Aproximatius de Postbouesia ha programat un concert i tres accions sota el lema L’acció: deixeu-la tot sola, que vol estar tot sola. Dissabte 21 d’octubre a les 19.00 h, Lea Poldo (alter ego de Sofía Fernández) presentarà Cançons a l’arpa cèltica. L’artista asturiana és una de les intèrprets i compositores més transgressores i experimentals de l'horitzó musical espanyol, que a partir d’aires de cant oriental, s’introdueix en territoris onírics, juganers i divertits, de vegades inquietants. Lea Poldo interpretarà temes del seu darrer treball Canciones para Eno & Sistersongs for Zu (2023) i una selecció de temes dels seus treballs anteriors. I ho farà amb Marcos Muslera a la guitarra i als teclats i Agustín Pilarte a la bateria.
Diumenge, 22 d’octubre a les 11.00 h, la cantant i performer d’Ulldecona Nefur (alter ego de Laura Guarch) presentarà Terra Teatre, una acció participativa creada expressament per a l’ocasió que combinarà paisatges sonors, improvisació vocal, acció ritual i prosa poètica, amb la seva veu poderosa, màgica i versàtil, embolcallada entre sintetitzadors, teclats i beats de percussió electrònica. D’altra banda, la bailaora sevillana Ana Arenas interpretarà La puerta entorná: el silencio en un cuadro al desnudo, un peça performativa que parteix del zapateado i del treball de percussió en el ball, per evolucionar cap a la improvisació lliure i l’art sonor experimental. Els Encontres Aproximatius de Postbouesia acabaran amb una performance de Joan-Marc Batlle Llapispanc. L’artista resident a centre d'art contemporani La Escocesa del Poblenou de Barcelona combinarà imatges, dibuixos, vídeos, música, soroll i art sonor.
www.lopati.cat/activitats/bouesia/10-10-2023/iv-encontres-aproximatius-de-postbouesia
EL TEXT DE MIQUEL ÀNGEL MARÍN PER ALS QUARTS ENCONTRES:
L’ACCIÓ:
DEIXEU-LA TOT SOLA
QUE VOL ESTAR TOT SOLA
QUARTS ENCONTRES APROXIMATIUS DE POSTBOUESIA
Centre d’Art de les Terres de l’Ebre Lo Pati
Amposta, 21 I 22 d’octubre de 2023.
Un projecte a cura de Miquel Àngel Marín
“Recordo
un mosquit que vaig veure una vegada incrustat en un cristall de roca. Els mosquits, per alguna
disposició estètica que no he aconseguit encara sotmetre al control de la raó, fereixen el meu
–diguem-ne així- sentit de
la bellesa. Tot i així no em va passar el mateix amb el que vaig veure
en el cristall de roca”. Robert Musil, Diaris.
“El
mite se va extingir amb l’ascens
de l’individualisme; [...] les reflexions que destrueixen les creences impliquen l’existència
prèvia d’homes i dones solitaris i crítics”. Robert
Musil, Diaris.
“¡Dejarme
solo!”, de Michel Portal; “I’m here”, de Benny Goodman; “Solitud”, de Caterina
Albert/Víctor Català; “De Sol a Sol”, de Llorenç Barber; “La soledad era esto”,
de Juan José Millás; “Entre dones soles”, de Cesare Pavese; “La soledad es un
mar de lava”, de Germán Coppini; “Ciutat solitària. Aventures en l’art d’estar
sol”, d’Olivia Laing; “Sol·liloquis del nyigui-nyogui”, d’Enric Cassasses;
“Sol, i de dol”, de J.V. Foix; “Music for solo performer”, d’Alvin Lucier; “Max
Black” i “Allein im Fahrstuhl” (“Tot sol en l’ascensor”), de Heiner Goebbels;
“La dona que mirava la tele”, de Dolors Miquel...
L’ACCIÓ
L’art és una activitat com qualsevol altra,
com agranar, escurar, pelar petaques, fregir espàrrecs, netejar el lavabo,
planxar. L’art comparteix
gestos amb les feines domèstiques i les accions quotidianes. Aquestes
afirmacions no desmereixen l’art, ni l’infravaloren, l’únic que fan és
treure-li pols i pes i arrugues, desmaterialitzant-lo, donant-li lleugeresa i
bon humor i hospitalitat.
De l’activitat anem a l’acció i de l’acció anem al gest.
Una de les qualitats de
l’acció és el seu caràcter
efímer, il·lògic, gairebé agònic, fora de guió, espontani, antagònic a
tota indústria cultural.
Què fa que una acció sigui artística? La
seva capacitat imaginativa de fer ballar i trontollar i desmantellar les convencions. Posar-te
una col al cap pot ser art o pot ser simplement una extravagància. Això no treu
que moltes vegades les accions artístiques passin per extravagants, precisament
per la seva potència
antidogmàtica i anticonvencional.
Hem de recordar que
Dadà va ser pioner de l’acció: el cos va sortir de la pàgina, del quadre, de la partitura, de
la institució i es va
ficar a agranar al portal d’una casa qualsevol (és un dir).
A terres de l’Ebre, l’acció
ha sigut poc conreada, si exceptuem a Carles Santos, un dels mestres
suprems de l’acció a nivell mundial. El grup d’animació teatral ‘El Mas de
la Solfa’ de la Fatarella, és un altre exemple suprem d’accions al carrer
durant els anys 80. La Bouesia també va ser un conreador privilegiat de
l’acció. El festival Rihihiu és un oasi actual d’aquest tipus d’art a les nostres terres. Podríem concloure que
aquest poc conreu de l’acció fa que l’Ebre sigui una terra més aviat
conservadora artísticament parlant (i no només artística), ben poc dadaista.
D’aquí també que el debat artístic i cultural sigui pràcticament inexistent i
irrellevant. Com ha passat en altres llocs, hi ha hagut uns amos del carxofar cultural, una
generació tap de l’Ebre. Encara arrosseguem el llast del repartiment del pastís de la
Transició Espanyola. Amb el benentès que sempre hi ha taps i cada
generació ha d’identificar i criticar els seus taps respectius. I que tothom
som susceptibles d’esdevenir taps generacionals.
QUATRE PERFORMERS:
LEA POLDO, NEFUR, ANA ARENAS, JOAN MARC LLAPISPANC
Lea Poldo, cantautora
performer (Gijón).
Nefur, cantautora
performer (Ulldecona).
Ana Arenas, bailaora
performer (Sevilla).
Joan Marc Llapispanc,
artista performer (Poblenou, Barcelona).
Dissabte, 21 d’octubre, 19 h.
Lea Poldo: cançons a l’arpa cèltica.
Presentarà en format trio, “Canciones para
Eno & Sistersongs for Zu (2023) i una selecció de temes dels seus
treballs anteriors, “Libélula, Luciérnaga, Dragón” (2018), “Cantos de
Corazón, Hígado, Pulmón” (2015). Amb Marcos Muslera a la guitarra i
teclats i Agustín Pilarte a la bateria.
LEA POLDO, ARPA CELTA
Diumenge, 22 d’octubre, 11 h
Nefur: Terra Teatre, performance- acció participativa creada expressament
per aquesta ocasió. Ens
convida a escoltar-nos vulnerables i salvatges i a olorar el fum d’allò destinat a
cremar. Una performance- acció que combina paisatge sonor, improvisació
vocal, acció ritual i prosa poètica. La vulnerabilitat i la salvatgia es troben
allà on la terra és fèrtil. Allà on crema el teatre.
Ana Arenas: La puerta entorná: el silencio en un cuadro
al desnudo.
“Como
bailaora de Flamenco, que no bailarina, tengo que explicar que la técnica del
zapateado aporta una dimensión musical al baile. El zapateado es un ejercicio de percusión en el que el
suelo es nuestro instrumento y los zapatos el elemento percutor. Mi aportación en este tipo de propuestas es
fundamentalmente musical. Hablamos de improvisación libre como una práctica musical
con trayectoria propia y cronología reconocible. En ese entramado rizomático andan sonando mis pies como una
intrusa más en busca de su sonido. En esta ocasión, sin compañía alguna,
trato de seguir atendiendo a la
presencia en forma de vacío. Cóncava ausencia de cuerpo.”
Joan Marc Llapispanc: accions de la quotidianitat més pura, els objectes
(musicals o no) amb els que treballa el nostre artista tenen la tendresa de la
mirada d’ell mateix…art pop, nou realisme, art pobre, art de la brutícia, potser?
Més aviat, un llapis punk.
L’ACCIÓ:
DEIXEU-LA TOT SOLA
QUE VOL ESTAR TOT SOLA
QUARTS ENCONTRES APROXIMATIUS DE POSTBOUESIA
Centre d’Art de les Terres de l’Ebre Lo Pati
Amposta, 21 I 22 d’octubre de 2023.
