Al Patí aquest diumenge la Bouesia va convocar
també el vent de dalt. En ser tots, celebració del bon temps, -au!, a menjar-se
el delta. Una canabalització, la Deltofàgia de Mireia Andreu Galiana,
Roman Aixendri i Jaume Martínez roblixen el matí i l’al·luvió deltaic. I cop
seguit exposen al sol el boupastís, un delta saborós significant -tros de Delta i la metafísica de la
presència. El significat, però, és mosquit-dadà, Miquel Àngel Marín que s’emporta
de processó el seguici carrer amunt i carrer avall. Clarinet i cant coral cauen
sobre el pastís descomunal. Graham Bell Tornado oficia la bacanal, aspersió de
farina, cants rituals. I no acaba aquí. Ara comença la impugnació de Rafel
Tormo número 25 -tros de delta i teoria del signe. Una lletania traspassa el
budell i el delta s’encarna en quotidianitat. Vermut ultralocal -el delta ja no és un territori. Pròpia
del Delta -flux del Delta.
JC
 |
| F: JA |
Ahir la Bouesia ens vam menjar el Delta, un dels últims actes
d'un festival que després de dotze anys diu adéu. Com el Delta, la Bouesia, la
poesia i la cultura en general també són espais fràgils per on transitem sense
adonar-nos de la importància que tenen fins que no hi són. Va ser un matí
plàcid i assoleiat ideal per menjar-nos a nosaltres mateixos.
Moltes gràcies a tots els que vau venir!
Us recordem que aquest dissabte, 12 de novembre protagonitzarem
un altre banquet caníbal. Aquesta vegada ens menjarem un dels grans de la
poesia i de la Bouesia: Carles Hac Mor. Sèra el nostre particular homenatge
caníbal. Al Mercat Municipal de Tarragona. Esteu convidats.
DADÀ
TÉ FAM.
Acció
musical de Miquel Àngel Marín
a
partir dels 100 anys de Dadà.
Dadà té fam.
Dadà és el Delta.
Dadà es menja a si mateix.
Dadà es menja el Delta.
Tothom té FAM: la religió turística se
menja la gallina, la mar se menja el bou i el mosquit se menja al turista.
DELTOFÀGIA
Se suposa que hauria de tenir
gana. No tinc ni ganes de llegir. Me moc per inèrcia i estic aquí
per compromís. No tinc gens de gana però al
mateix temps me moria de ganes de menjar-me el Delta. Veig la merda que
m’envolta, la que hem generat tots conjuntament en la majoria dels casos. Jo en
solitari en molts d’ells.
No tinc gana perquè em moro de
ganes de viure. Tanta gana, que tinc l’estomac tancat, pegant-me puntades de
peu, provocant la bilis. Excés de ganes de vida, com diria un antic professor
meu, i que ens fa córrer el perill d’assomar el cap a l’abisme. Ara mateix tinc
temor perquè aquest excés i carència que ballen amb mi al mateix temps no
m’amollen.
Menjar-se és el que fan els
amants amb besades. Menjar-se és el que fan els caníbals amb els de la seva
espècie. Amor i mort, eros i thanatos juntes que diria Georges Bataille i que
se presenten davant meu en aquesta festa jovial i deltófaga. Acephale, un ésser
sense cap. La proposta del filòsof francès de crear una comunitat esotèrica
passava, en els seus inicis per un suïcidi voluntari d’un dels seus membres. El
sacrifici, l’holocaust com a inici de la creació d’una comunitat. El sacrifici,
en aquest cas, com a culminació d’una comunitat, com ho és el Festival La
Bouesia. Una mort incandescent d’excés i també de carència.
No estic parlant d’injustícia. La
mort és... i s’ha acabat. No hi ha res menys. Parlo d’un acabament necessari,
de la sensació de què la criatura ja ha fet prou camí. Com cridats per un Déu,
com ho va ser també Abraham, se li ha demanat als Boucèfals el nostrecidi, un
holocaust en un lloc privilegiat i, com no? Acabant amb un laic sopar,
menjant-nos la sang i el cos del bou passem a convertir aquesta comunitat en
eterna. Ens la mengem per convertir-nos en ella. Ella mor per transvasar-se en
nosaltres.
Parlo amb la boca plena
d’humilitat. Sense ni tan sols saber què dic. Escric amb els automatismes
surrealistes que d’alguna manera són pares d’aquest minotaure ebrenc i
perifèric. El que tinc clar és que no tinc gens de gana. Tampoc tinc capacitat
d’orientar-me. No sé cap on aniré, molt menys d’on vinc. Maleïda filosofia. Sí,
maleïda per un motiu... perquè està destinada a no trobar lloc on aturar-se.
Sap on va? Jo no. Beneït el que ve en nom del bou.
Em vaig comprometre a filosofar,
juntament amb Mireia i Jaume. Ho vaig fer perquè no sé dir que no. També perquè
em moria de ganes de retrobar-me amb el meu germà gran Miquel Àngel. No sé dir
que no. Només quan em trobo amb comercials d’ONGs o quan algun testimoni
d’algun Déu truca a la meva porta. Ha aprés a dir “no” per molt que em pesi,
però no sabria dir-li que no a una proposta crescuda dintre el ventre d’Antonin
Artaud i parida per bouetes.
No. La veritat és que vaig
comprometre’m a poetitzar perquè vull aprendre a dir que sí. Sí a la vida, sí a
l’art, sí a la gent, a les abraçades, a les mostres d’afecte, a la bondat. Sí a
Carles Hac Viu, i sí a dir-nos “hola” en lloc de saber-nos dir “adéu”. Hola a
totes i a tots. Això no és un monòleg. És una obertura des del cor, per la
caixa toràcica, fins als braços que busquen aproximar-se a vosaltres per
menjar-vos, per deglutir-vos a besades poètiques.
La intensitat té aquelles coses
que ens fa sortir dels nostres cossos per posar-nos, d’una manera o altra,
dintre dels cossos d’altra gent. No cal ser explícit. Encara que no ho sembli
estic traspassat per aquesta intensitat. Potser sembli un mèdium. Potser no se
m’entengui. Assumeixo la situació. En qualsevol cas, la màgia no és cosa de qui
la fa, sinó de qui la vol veure.
La intensitat també té quelcom de
temor. La temor no ens deixa moure i, per tant, degluteix el nostre temps
paralitzant-nos. Quants de vosaltres no heu estat,
almenys algun dia, saturats, aturats davant un ordinador passant les hores
sense saber què fer? La angoixa feia vomitar als personatges de Sartre. La
mateixa angoixa ens fa ser consumits avui dia per mecanismes de tele
incomunicació. Sembla més higiènic, més estètic i per aquest fet, més difícil
de criticar. El canvi no és possible entre
tanta por i tanta pulcritud.
La boca plena de tanta gana. L’estomac enganxat de tant poc menjar. L’etern dilema
de l’art. Passar gana i ser autèntic o un pa fart i fer mercaderies per vendre?
Volem diners? Els necessitem? O volem la intempèrie i la gana que de tanta gana
ens fa vomitar? No sabem lo que volem. Almenys jo no. No sé què vull
perquè crec que és el mateix desig el que em desitja. No sé si en realitat vull
o em fan voler però el cas és que sento aquí, a la gola, un tancament.
Em consumeix la passió perquè sóc
passiu quan pateixo. Em consumeix de la mateixa manera que jo consumeixo
iogurts, pans o tomàquets. De la mateixa manera que la brossa que el meu consum
provoca ens consumeix a tots. Ens mengem el Delta o és el Delta el que se’ns
està menjant a nosaltres?
Només és possible la bacanal. El
pensar eròtic i col·lectiu. Erotisme en tant que amor i en tant que voluntat
d’ajuntar-mos per evitar ser deglutits per la nostra passió passiva. Volia
escriure un poema per expressar-ho però no m’acaba de sortir. Jo no sóc ben bé
un boueta, sóc una alcavota del saber. Ser boueta vol dir néixer mort de tant
viu que s’hauria nascut. Vol dir néixer amb un dol constant però jovial. Amb un
sentiment de pèrdua però també de denúncia de l’excés.
Excessos bulímics que ens fan
consumir objectes que no serien de consum. Excessos bulímics que ens fan
consumir persones, relacions, amistats, moments,... Tempus fugit, però el seu
remanent es queda en forma de brossa i de ferides. Res és per a sempre excepte
els fantasmes i espectres d’allò que quan va arribar ja sabíem que marxaria. La
ferida i la brutícia mostren aquestes falles d’una societat ultra conscient,
súper inconscient potser. Viva i excitada que anhela una mica de mort per
suportar l’excés de gana. Diazepan podria ser el so d’una pistola que incrusta
una bala en el nostre cap. Diazepan i tota la vida ens passaria per davant.
No acumuleu, per favor. Jo ja he
acumulat prou angoixa i n’ha sortit aquest torrent. Deixeu passar per
comprendre que tot el que comença acaba, que tot el que lluita s’acaba
frustrant, que tot aquell que poetitza acaba fotent la pota. Deixeu passar per
comprendre que els bous i el menjar han estat un dels petits luxes de l’Ebre.
L’alegria que passa i que potser només tindrà valor després de morta. No.
Després de la mort, la bouesia es converteix en hipervida. Es transforma perquè
es repensa i reconfigura. Disculpeu, que em poso quàntic.
Mai com avui fou tan bonica la
brossa. Mai com avui la brossa ens començà a deglutir pensant que nosaltres
érem la punta de la piràmide dels éssers depredadors. No, ja no. Ara només podem aspirar a besar i a abraçar. Lo altre està
perdut. Abraceu-vos. La gana ja ha arribat.
*Text elaborat per a la
performance Deltofàgia (obra de Mireia Andreu, Jaume Martínez i Roman Aixendri)
amb motiu de La Bouesia
