dimecres, 21 de setembre de 2016

CRÀTER 2 ADDENDA

JOAN PINEDA F: Paco Morales
He trobat la foto de Joan Pineda que prometia ahir. I també unes quantes columnes publicades sobre la bouesia aquest 2016. L’article de Carles Hac Mor, "Bouesia i Mosca Negra"; el de Pérez Andújar, molt saborós sobre la presentació de la bouesia al festival de Poesia de Barcelona, on la jota guanya el reconeixement nacional; un article de Joan Font i un altre meu. La bouesia es centrifuga per registres diversos. Fotografies i vídeos, aquests més difícils de localitzar. Però penjo unes fotos que donen fe de la presentació a La Cava del treball d’Ester Xargay, el vídeo El cicle de l’arròs, fruit de la col·laboració amb Miquel Àngel Marín i l’encís de les terres de l’Ebre. Carles Hac Mor, Ester Xargay i Miquel Àngel Marín són els boucèfals de l’experiment bouètic. 

A més, Arola Editors de Tarragona van editar BOUESIA 2006. REGSEXCITAL DE BOUVERSOS:

Al Delta de l’Ebre, el pseudoprefix ‘po’ de poesia és substituït per ‘bou’, en al·lusió als bous, un dels elements emblemàtics i ancestrals de la cultura del Delta. Recull de les creacions dels participants al Regsexcital de bouversos, dins el festival Bouesia 2006 del Delta de l’Ebre. Amb Anna Aguilar-Amat, Gerard Altayó, Ester Andorrà Culubret, Jordi Baiges, Javier Caballero Cid, Patrícia Carles, Eduard Carmona, Antoni Clapés, Meritxell Cucurella-Jorba, Eduard Escofet, Rafel Fors, Yves G. Frischmann, Isabel Garcia Canet, Francesc Gelonch, Aitor Gilabert, Àngels Gregori, Carles Hac Mor, Francesca Llopis, Mònica Lou, Carles M. Sanuy, Miquel Àngel Marín, Jordi Martí Font, Paco Morales, Cinta Mulet, Jordi Nopca, Ignasi Pàmies, Josep Piera, Benet Rossell, Martí Sales, Jaume Sisa, Andreu Subirats, Joan Todó, Francesc Valls-Calçada, Ester Xargay i David Ymbernon.


ISBN: 978-84-96639-20-1, http://www.arolaeditors.com  

Bouesia i mosca negra         Carles Hac Mor

No s'havia vist mai enlloc un ramat tan immens de bouetes com el que va pasturar pel delta de l'Ebre amb motiu de la Bouesia 06. Eren desenes i desenes, i hi ha qui, exageradament, parla de centenars, de caps d'aquell bestiar líric que, amb els seus bouversos bramats dia i nit pels arrossars, van aconseguir de domesticar la mosca negra. I feia un goig bíblic de veure com el bouetam -enardit pel Boueta Major, el clarinetista Miquel Àngel Marín- travessava el riu entre càntics que recordaven com les filles de Lot van embriagar son pare a fi de jeure-hi i restar així embarassades. I tot seguit les bouestrofes passaven a celebrar la bouesia com a mitjà de desconeixement, com a presa d'inconsciència, com a flux dionisíac que va pujant riu amunt fins a arribar al paradís boumesopotàmic on les bourimes festegen amb els bouhemistiquis amb el vistiplau de la mosca negra. Sí, la Bouesia ja és l'esdeveniment cabdal de la boulírica més actual, que naturalment és la més eterna, la de sempre i la demà, aquella que, en forma de mosca negra, fa que els més bouetarros entonin himnes a la vaca cega que ni Hölderlin va saber compondre .


Publicat al diari AVUI, pàgina 8. Dijous, 5 d'octubre del 2006


BARCELONA POESIA, MUSEU MARÈS, f: Paco Morales


Nueve semanas y media de poesía 


Recital en el Marès de los poetas Vicente Gallego, Joaquim Horta, Biel Mesquida, Pere Rovira y Juan José Téllez



JAVIER PÉREZ ANDÚJAR  -  Barcelona

EL PAÍS - 14-05-2006

La Setmana de Poesia de Barcelona cumple este año su décima edición, y así van nueve semanas y media de poesía, y de poetas, que son hombres y mujeres que, en cuanto pueden, se presentan en el trabajo en manga corta y llevan con ellos el polen sin peso de las palabras. Esta tarde del viernes 12 de mayo ha arrancado el espectáculo de recitales y lecturas, y los organizadores han traído una rondalla de labradores o pescadores o artesanos del delta del Ebro que, con sus camisas blancas como la flor del albaricoquero, y con el tres por cuatro de sus guitarras, y con sus clarinetes y sus trompetas, han recorrido el Verger del Museo Marès y han improvisado para la concurrencia sus jotas nacidas a las sombras de los naranjos y las higueras.
Las ha cantado aquí uno de sus últimos conocedores, el viejo Teixidor, que llega con una voz antigua de terrón de tierra, y que es también un poco de terrón de sal. La gente toma el fresco en las sillas plegables que han puesto en el patio del museo y escucha a la rondalla, y la aplaude al final de cada estrofa, y Lo Teixidor va animándose cada vez más a tejer sus versos, y le lanza ahora unos a una muchacha pelirroja de Tortosa, y otros se los canta al poeta Francesc Garriga, que le contempla con su traje azul marino y su insignia del Barça, y también le ofrece su aguinaldo lírico al septuagenario poeta Jaume Sisterna, que anda aquí lleno de su poesía pacifista y con su irónica convicción de que la nuestra, la catalana, es una sociedad conservadora hasta la médula. Una madre occidental con su hija oriental en el regazo sigue el compás de la rondalla, y los fotógrafos encaramados a los poyos y a las piedras del recinto hacen su trabajo, y unos turistas jubilados, que ya están como salmonetes, acaso de los del delta del Ebro, lo observan todo boquiabiertos. Y mientras el agro canta, la ciudad y la cultura dan palmas.
La rondalla descansa de su jota de chaleco campesino y de puños arremangados, y recitan sus versos los poetas del delta, y el tortosino Andreu Subirats, que es un poeta de vaqueros doblados y de patillas largas, habla de su pueblo con socarronería popular, y toca un mirlitón de metal, y declama neojotas hechas de "sexe, jota y drogues dures", pero lo que lleva en las venas este poeta es una apisonadora de lirismo y una apisonadora de pasos dejados por las desconsoladoras aceras de Barcelona. Al acabar el evento, o lo que sea, la rondalla se vuelve a su tierra con sus jotas, y los poetas de Barcelona continúan la peregrinación de lectura en lectura, y ahora, en el coro de la catedral, la poeta Ester Xargay homenajea a Foix y, en una pared del coro, santa Eulalia arde desnuda en su helado mármol de Carrara. La catedral es una loba solitaria que en la noche amamanta a gárgolas y a poetas.

A las diez y de nuevo en el Marès, se inaugura ahora en plan oficial la Setmana con un recital de los poetas Vicente Gallego, Joaquim Horta, Biel Mesquida, Pere Rovira y Juan José Téllez, y ninguna autoridad municipal hace acto de presencia, y así queda olvidado el vínculo íntimo que hay entre civismo y poesía. Este cronista consulta al respecto a David Castillo, que es director del festival, y que anda de un lado al otro del patio saludando afectuosamente a quien se pone a tiro, y que, al mismo tiempo, contempla el ambiente como un pintor que examina su pintura recién acabada. Castillo comenta distraídamente que el concejal anterior sí que venía y que en esta ocasión ha puesto 300 sillas en el patio, y continúa abrazando cordial al personal. Se ha llenado la inauguración con parejas de todas las edades, que entraban cogidas de la mano, y también se ha llenado con gente que llega sola, porque hay poesía para enamorados como hay poesía para corazones solitarios.

Gerardo, de 50 años, argentino, ilustrador, ha venido con Ana, su pareja, de 38, española, psicóloga, y cuentan que se regalan poesía y que a un amigo de Buenos Aires le han mandado un compacto con Gil de Biedma recitando. Una mujer que lleva un chal de hermosas flores blancas tejido a mano espera sentada el inicio del recital, y otra deambula de brazos cruzados solitaria. Pasa junto a un surtidor un señor normal y corriente, con la americana abotonada baja y los zapatos recién lustrados, y uno se pregunta si este hombre será acaso un poeta y si estará quizá toda Barcelona llena de poetas de incógnito.

CINEMA A LA FRESCA, 2006. Carles Rober i Miquel Àngel Marín.f: Paco Morales

jordimartif69 | L\'Avenir | dilluns, 3 de juliol de 2006 | 22:59h

Des del passat 24 de juny, la localitat de Deltebre, al Delta de l'Ebre, serà la capital de la cultura catalana. No ho era Amposta?, direu. Sí, l'oficial, sí, però l'altra, la que ha tret el cap en forma de bouesia durant aquests mesos és Deltebre, o el que és el mateix: la Cava i Jesús i Maria.

Des del passat 24 de juny, la localitat de Deltebre, al Delta de l'Ebre, serà la capital de la cultura catalana. No ho era Amposta?, direu. Sí, l'oficial, sí, però l'altra, la que ha tret el cap en forma de bouesia durant aquests mesos és Deltebre, o el que és el mateix: la Cava i Jesús i Maria.
Sota l'inquietant nom de Bouesia, música, poesia, circ i cinema mut es donaran cita en un seguit d'actes que inclou un seguit de propostes que van des del campaner Llorenç Barber fins a Sisa, dixie o jazz; cinema mut, en el primer festival d'aquest gènere dels que es fa als Països Catalans amb el pianista de la Filmoteca de Catalunya Joan Pineda; o el circ de Circ Pànic.
Però quan tot petarà i es transmutarà en no se sap què serà del 28 al 30 de juliol, amb el primer Aplec de Bouetes, una trobada de prop de seixanta poetes (bouetes que es diu aquí) que s'anuncia que poden arribar a fer surar el Delta més amunt d'on sura ara i tot.
L''alma mater' de tot aquest tinglado és el clarinetista i boueta Miquel Àngel Marín, qui amb el seu clarinet-aixada ha obert solcs de nova vida enmig de les planures de l'arròs deltaic. Es diu que Gregorio Moran va visitar el Delta de l'Ebre fa uns anys i en quedà tan impressionat -negativament- que en el seu article setmanal a "La Vanguardia" va afirmar que d'aquesta terra enfangada no en podia sortir un poeta; la planor del Delta se li havia menjat l'enteniment, sens dubte. El Miquel Àngel i d'altres li ho han respost en forma de bouesia, ja que si bé poesia potser no, bouesia és clar que sí. I què és la bouesia? Doncs que li preguntin a la gent de l'Ebre, que n'han sentit en cada una de les seves festes populars de la veu de tots i cada un dels cantadors que s'han posat davant d'una rondalla. Bouesia és la poesia del Delta, però entenent que el Delta és l'univers, el cosmos, tot i res. És per això que l'Aplec rendirà homenatge a Lo Teixidor, el darrer cantador (de moment) del Delta. I li dedicaran els seus versos seixanta bouetes: Carles Hac Mor, Eduard Carmona, Javier Caballero, Gerard Altaió, Anna Aguilar Amat, Josep Ramon Roig, Dolors Miquel, Patrícia Carles i un munt més...


vídeo EL CICLE DE L'ARRÒS, D'ESTER XARGAY, F. Paco Morales
LA JOTA DEL BAIX EBRE SEDUEIX BARCELONA.
La Jota es cantava i es canta a les terres de l'Ebre. Es una dansa de ritme ternari que comença amb una introducció instrumental seguida d'una cobla cantada per un enversador. Després de cada cobla la rondalla, acompanyament de cordes i vent, reprèn la dansa. Les cobles d'aquesta jota tortosina, com també se l'anomena, tenen la peculiaritat de la improvisació. L'enversador les crea en el mateix moment de la seva realització. És, doncs, més que una recança folklòrica, una poesia emparentada amb les tècniques de la oralitat. I viva ho està, conreada també per grups que transcendeixen la pròpia geografia com Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries. Tanmateix parlaré del darrer dels grans enversadors tradicionals, Lo Teixidor, José Guarch Ferrer, encara actiu als seus 74 anys.

Lo Teixidor i la seva rondalla arriben a Barcelona, canten la nostra jota primordial, i sedueixen Barcelona Poesia. La desena edició de Barcelona Poesia, organitzada per l'Institut de Cultura de Barcelona, és una setmana que aplega més de 160 poetes i més d'un centenar d'activitats, en un programa que es relliga amb el Festival Internacional de Poesia i amb els Jocs Florals.

Lo nostre Teixidor fou la joia del certamen que va donar la nota de sortida a la setmana poètica. Al bell mig del Verger del Museu Marès, la rondalla va trenar l'antiga veu de la jota en un acte, La bouesia del delta de l'Ebre, coordinat pels poetes Ester Xargai i Caries Hac Mor. La trompeta (Santi Alonso), la guitarra (Manolo Cid), el guitarró (Jordi Guarch), el bombardí (Alberto Martín) i el clarinet (Rodri, Juan José Rodríguez) emmarcaven la veu patrimonial de Teixidor (José Guarch Ferrer) degà dels enversadors, que teixia l'art de la improvisació entre un públic que aplaudia i s'entusiasmava. La nostra jota s'identificava amb Barcelona. El salero terral de Teixidó guanyava el reconeixement nacional.
De viva veu, el geni versificador de Teixidó va apadrinar un conjunt de bouetes i els seus versos joves. Andreu Subirats -que acaba de presentar el seu llibre L'ull entorn, Alabatre 2006- va recitar neojotes, altres versos captivadors: La conservació del món es descobrir una perpetua creació.
L'acompanyava el clarinet màgic de Miquel Ángel Marín. Marín també va recitar alguna de les seves obres -Osmosi, el viatge de l'aixada al clarinet, de la terra de la canya a les figueretes de la música: I què dic jo? Jo bufo i vaig tenint temor de tot. I, és clar, va bufar i improvisar música per remarcar altres bouemes.
Patricia Carles amb veu transparent i clara, va fer volar l’amor es fer un salt ara i no tocar mai més al terra. Eduard Carmena, el més valent i jove, cantava audaçment sóc un premi per aprendre a viure dels pits que t'endevino. l, jo mateix, que vaig recordar a Boca de Bou (1895-1972), l'enversador mític de Sant Jaume d'Enveja, i vaig entonar uns quants versos de Mar de Sardines, La vida tossa i et dessagna: Emborna lo riu la mar / es torna ona / espiral!, ball i laberint.
La Bouesia ha estat al Museu Marès un recital dinàmic i ben rebut, que ha conjugat la saviesa de la jota i la poesía que es fa ara mateix a les nostres terres. La Bouesia fará la segona edició aquest julíol a Deltebre patrocinat per la regidoria de Cultura de l'Ajuntament. Va sortir l'estiu passat per l'empenta d'un grup de poetes entre els quals estirava tossudament Míquel Ángel Marín. És un aplec de poetes que s'expressen en formats diversos i conjuga els generes diversos. La paraula, la dansa, la música, esdevenen festa i rauxa. La poesia com un bou. De viva veu la respiració del bou. Darrere els canyars el riu sonor porta el nom, la forma, l'esdevenir constant de l'univers.

JAVIER CABALLERO CID

CAPSA DE SABATES, PÀG 40, REVISTA IES EUCLIDES. També es va publicar a la revista CATALUNYA, Agost 2006, nº 77: www.cgtcatalunya.cat