dimecres, 2 de juliol de 2014

PRESENTACIÓ DELS INDRETS DE LA CAMINADA, Vandellòs 2013

Avui estic arqueològic. Copio la guía que van confeccionar l'any passat els Amics de la Bouesia de Vandellòs. Crec que és de Frank Rodell:
La rellisquera. f: Ja 2013


PRESENTACIÓ DELS INDRETS DE LA CAMINADA

El túnel

El túnel sempre ha estat un lloc singular en la imaginació de la gent de Vandellòs: un lloc fosc, aixoplugat, que convida a fer confidències en veu baixa per evitar la ressonància. No obstant, aquesta propietat acústica també s’ha utilitzat algun cop amb l’efecte contrari. Per exemple, m’han contat que quan l’antiga banda de cornetes i tambors havia de passar tocant per dins del túnel durant la processó de Setmana Santa, tothom sabia què passaria: els cornetes inflaven les seves galtes al màxim i els bombos i tambors repicaven amb tota la força de la qual eren capaços. El resultat era un soroll eixordador que s’avenia ben poc amb el caràcter solemne i pietós de la Setmana Santa.

Però el túnel també ha estat un lloc de cultura: aquí hi havia l’antiga biblioteca on vàries generacions de vandellosencs van iniciar-se en l’hàbit de la lectura. I, recuperant aquest esperit literari, procedirem a fer-hi unes quantes lectures poètiques.

 
La rellisquera

 
La rellisquera deu el seu nom singular a aquestes roques gairebé verticals, lloc de jocs i aventures dels xiquets del poble des de temps immemorials. Jocs arriscats, per cert, ja que com diu el seu nom, aquestes roques rellisquen, i molt. Si no em creieu us convido a enfilar-vos-hi, tot i que l’organització m’ha dit que us digui que no es fan responsables de si algú s’estimba en l’intent.

També ens trobem en un indret on, encara que ara no us ho sembli, la força de la natura se’ns mostra amb tot el seu esplendor a través de l’aigua. En aquest punt hi conflueixen el Barranc de Remullà i el de Masdevalentí, i quan plou de forma copiosa, resulta impossible continuar pel camí a causa de l’enorme quantitat d’aigua que hi baixa, fent una remor molt forta. Ara, però, guardarem una mica de silenci per a gaudir del so de la poesia.

 
El matadero

 Aquest edifici, que ara sembla tot innocent, ha estat escenari d’incomptables matances, esquarteraments, escorxaments i desagnaments. En definitiva, morts violentes a sang freda i sense pietat enmig dels crits indescriptibles de les víctimes davant la mort imminent. Però no cal que patiu que no estem parlant de cap psicòpata assassí en sèrie buscat per la policia, sinó del “matadero”, el lloc on es donava mort als animals. Perquè aquesta és una altra incongruència: a molts ens agrada el pernil, el fuet i la botifarra, però quants de nosaltres estaríem disposats a donar mort a un porc amb un ganivet? Per cert, m’han dir que hi ha porc senglar per sopar, no? Que vagi de gust i que els poetes ofeguin els crits de les víctimes innocents.

 El rentador

 El rentador ens transporta a una època en la qual la gent vivia d’una manera més simple i no depenia com ara de la tecnologia. Fins no fa tant. les dones del poble venien aquí a rentar la roba, i, de passada, a intercanviar xafarderies i històries com si fossin cromos. Ara, però, la imatge de les dones transportant enormes cubells de roba sobre el cap ens resulta llunyana. Com que la poesia també prové de la tradició oral, hem decidit fer un petit homenatge a aquestes esforçades germanes, mares i àvies, tornant a donar vida a aquest lloc amb una altra alenada poètica.

 La plaça de la Sort

Si pregunteu a la gent del poble on és la plaça Catalunya, és probable que molts no us ho sàpiguen dir. En canvi, si dieu plaça de la Sort, tothom sabrà amb exactitud i certesa a quin lloc us referiu, Això és la demostració pràctica que el saber popular sempre ha anat pel davant de nomenclatures oficials, i que els llocs emblemàtics ho són perquè la gent se’ls ha fet seus mitjançant vivències personals. Deixeu-me tornar, però, a la sort i al seu significat. Perquè, digueu-me: no és una sort que ens hàgim reunit un grup de gent tan diversa precisament en aquest lloc per gaudir de la màgia de les paraules que s’ordenen de forma harmoniosa per oferir-nos imatges simbòliques? Tenim sort, doncs, de poder gaudir de la poesia. Endavant els poetes!

 El Carrer La Pau (Lapao)

En un acte poètico-subversiu, i per art de màgia, el carrer La Pau s’ha transformat només per avui en el carrer Lapao. Tot i que alguns ja el coneixeu, voldria presentar-vos al Carles Andreu, natural de la Franja de Ponent, qui a més de boueta també és professor de català. Bé, ara ja no. D’un dia per l’altre ha passat a ser professor de Lapao. És per ell i per gent com ell que en aquest indret hem volgut tenir un record cap a tots aquells que volen anihilar la nostra llengua i la nostra cultura. I no hi existeix arma més poderosa contra l’estupidesa que l’humor i la poesia.

El Carrer Sant Josep

La darrera parada d’aquest recorregut és el carrer Sant Josep. Es tracta potser d’un dels menys transitats de tot el poble, per la senzilla raó que s’hi ha de passar expressament. En aquest carrer de nom tan catòlic, ens imbuirem del caràcter mateix de sant Josep per a tancar la caminada poètica. Penseu que era un home a qui la dona li va dir que estava prenyada d’un colom, i al damunt s’ho va creure. Certament, havia de ser un sant per força. Per tant, donem pas als poetes, que a la seva manera també són uns sants.

Carrer La Paou, f:Ja