dimecres, 2 de juliol de 2014

BANDO D’OBERTURA DE LO BOU SENGLAR BAIXA A LA PLAÇA, VANDELLÒS 6 juliol 2013


 
Un porcellet, fràgil com una canya, expandeix un doll de partícules en ignició i fa trons repetits, nyoc-nyoc, per escampar la tronada. És un bousenglar. Arrecerat  a les obagues alzinoses, cotx-cotx, traça senderes entre topònims i cims feréstecs. Traça el camí més curt cap a la mar immensa –quin horitzó ple de blau i núvols!. Però ara és a la plaça dels Drs. Gil-Vernet. Toca el corn de sortida la Bouesia,
Tut-tut-tuuuut
Que corri la paraula lliure!
Els mots en ignició i trons, flexibles i aeris –una amplitud mental. Però ara va bé recordar els de Pascal: L’home és una canya pensant, i afegeixo, una canya i un tro. Flexible i buit espira pnêuma a la recerca d’una nota fonamental. Espira psiché, so elemental que crea i recrea el llenguatge i la cultura. Allò que ens aplega i, alhora, ens individualitza. Llança el desig més amunt de l’horitzó i corre, corre com un bou, darrera un flatus vocis.
Encara que formi part de la simulació i la impostura, ja que neix com una canya: amb abundància de fulles no dóna altre fruit que plomes, i el seu interior és buit, ple d’aire:
Tanmateix escolto les canyes xiular. Vet aquí el conte de Siringa. Tothom coneix el mites grec de Pan, el déu cabriol que perseguí impulsivament la xica  Siringa, però ella digué “No”, i ell es quedà amb les canyes a les mans. De les canyes, en va fer la flauta de Pan, la Siringa, per cantar la pèrdua o el guany: allò que fa una canya de bell plomall.
Abans d’acabar vull recordar una absència: Paco de Morales, forjador també de flautes. Perquè un dels seus bronzes fixa el gest de Pan, el pànic de Pan amb les canyes a la mà i la Siringa absent.
Escolto les canyes xiular: vostra és la paraula
Tut-tut-tuuuut
Javier Caballero
 
fotos: paperets peülla a la plaça i a Cal Bou, JA 2013