dijous, 6 de març de 2008

MIQUEL ÀNGEL MARIN A L'HELIOGÀBAL


Nit de banús a l’Heliogàbal, Barcelona. Clarinet sol. El silenci ens deixa sense alenar. I quan sentim respirar, toca fusta. Alenades primigènies, pura física, vent i objectes –el fil. Ariadna que diu la ausencia del hombre. Miquel Àngel Marín i el seu clarinet sense canya ens ofereixen la paradoxa de Ramón Humet, una sola fusta, una sola carn.
L’intèrpret no ens deixa reduir New York Counterpoint, per a clarinet i cinta, d'Steve Reich 1985, a minimalisme –Si només la presència física ja et xucla, imagina’t quan parla, i, encara més, quan canta.
Represa. El joc del músic i l’instrument sobreeixint per suros, embuts, mots, coloms. Música dispersa –Descobreixo sons que eren amagats a la canya. Més enllà de bufar i fer ànimes, hi ve un diàleg. Una improvisació, L’àngela Marina, i més paraules amb ressò i plaer. En dono fe. Jo hi vaig ser-hi aquella nit de Barcelona a l’Heliogàbal.

(Cites de Lo clarinet és l’aixada, de Miquel Àngel Marín, Cafè Central & Emboscall, 1977. Foto: Ja 2007)