diumenge, 2 d’octubre de 2011

MARINA OROZA: LA PART MÉS ÍNTIMA DE L'ARQUITECTURA: LA XEMENEIA DE DUCHAMP


Marina Oroza ens va regalar al Mas de la Calderera (BOUHAUS 2011), Riudoms, una bouperformance que experimenta amb la descoberta a la casa familiar de Cadaquès de la darrera obra de Duchamp, Cheminée Anaglyphe. (Catalina Serra, El País, “Tras las huellas perdidas de un genio del siglo XX”, 11 viii 2008. Allí mateix escrivia un article Marina: “La última obra de Duchamp”, que es pot llegir a http://www.e-limbo.org/articulo.php/Art/3176 , amb una fotografia de Man Ray de dita xemeneia).


En aquesta acció Marina declamava de memòria el text LA PART MÉS ÍNTIMA DE L'ARQUITECTURA: LA XEMENEIA DE DUCHAMP, que copiem i afegim unes fotografies de JA (Bouesia 2011).




He vingut a aquesta congregació de bouetes per explicar-vos la veritable i real història de la part més íntima de l'autèntica xemeneia de Duchamp. Tot va començar un estiu quan enterràvem les cendres blanques del meu pare. Just en aquest moment a l'apartament de la meva mare a Cadaqués un senyor italià la va despertar de la migdiada per dir-li "Miri, creiem que aquí va viure Marcel Duchamp i va fer una llar de foc. Hi ha llar de foc a casa? Podem veure-la?". La meva mare els va fer passar i els va ensenyar la llar de foc. La xemeneia estava plena de sabatilles, diaris, bosses de plàstic i jocs de taula. No li vam donar més importància fins que un dia em va parar al carrer un expert i em va dir que Duchamp li havia regalat a Emilio Pigneau a qui li va encarregar fer la xemeneia un dibuix on deia "La cheminée du coin au coin de la cheminée" i que si realment la nostra fos aquesta llar de foc, la compraria un Museu de Filadèlfia i nosaltres ens podríem comprar una casa... Sí, de la chimenea un hogar, del hogar la chimenea, no, de la chimenea el hogar... La xemeneia és molt bonica, fa cantonada, rodona, blanca, d'obra. A casa només parlàvem de la xemeneia, vam treure els trastos de dins, la meva mare i jo la vam netejar, per les nits somiàvem amb ella…Va agafar tanta importància, tanta que es feia cada vegada més bonica i més blanca, tanta que es va fer a poc a poc més gran i brillant, vam haver de apartar la taula de davant i la butaca perquè ja no cabien. Tanta importància va arribar a tenir que va vindre a veure-la un senyor pintor des de l'estranger, molt lluny, que es deia Richard Hamilton que era amic de Duchamp. Va dir que sí, que si era l'autèntica xemeneia de Duchamp i ens va felicitar per lo ben cuidada que la teníem. Va dir que la xemeneia respirava i estava viva fora del mercadillo de arte y dentro del inconsciente, això no sé perquè ho va dir, ah si, perquè somiàvem amb ella. I també va dir que Duchamp preferia respirar a fer art, crec que això ho va dir perquè la xemeneia estava viva i respirava fora del mercadillo de arte...

Això és real, no em mirin així, és real. Poden fer fotos.

MARINA OROZA





Marina Oroza, poeta, performer, actriu, ha publicat Pulso de Vientos (1997), Así quiero morir un día (2005). Ha col•laborat amb grups d’acció poètica, amb artistes visuals y músics, desenvolupant un treball d’investigació: “Al poema, cal donar-li veu i gest”. Més informació:


http://www.marinaoroza.com/

aquí podem sentir el seu poema:

NADA DE MÍ

Me vi,
me vi por la espalda
hasta que no quedó nada de mí.
Me vi por ahí, despacio,
en la nada de mi.
Me vi por la espalda
y estuve a punto de atraparme,
me vi, me vi
como si fuera otra yo misma,
una adivinanza de lo que fui,
ni tan siquiera esa nada de mí.

M. Oroza: “Pulso de vientos” (Ketres Editora, 1997) cf:

http://lasafinidadeselectivas.blogspot.com/2007/07/marina-oroza.html