MARINA OROZA: LA PART MÉS ÍNTIMA DE L'ARQUITECTURA: LA XEMENEIA DE DUCHAMP

Marina Oroza ens va regalar al Mas de la Calderera (BOUHAUS 2011), Riudoms, una bouperformance que experimenta amb la descoberta a la casa familiar de Cadaquès de la darrera obra de Duchamp, Cheminée Anaglyphe. (Catalina Serra, El País, “Tras las huellas perdidas de un genio del siglo XX”, 11 viii 2008. Allí mateix escrivia un article Marina: “La última obra de Duchamp”, que es pot llegir a http://www.e-limbo.org/articulo.php/Art/3176 , amb una fotografia de Man Ray de dita xemeneia).

En aquesta acció Marina declamava de memòria el text LA PART MÉS ÍNTIMA DE L'ARQUITECTURA: LA XEMENEIA DE DUCHAMP, que copiem i afegim unes fotografies de JA (Bouesia 2011).

He vingut a aquesta congregació de bouetes per explicar-vos la veritable i real història de la part més íntima de l'autèntica xemeneia de Duchamp. Tot va començar un estiu quan enterràvem les cendres blanques del meu pare. Just en aquest moment a l'apartament de la meva mare a Cadaqués un senyor italià la va despertar de la migdiada per dir-li "Miri, creiem que aquí va viure Marcel Duchamp i va fer una llar de foc. Hi ha llar de foc a casa? Podem veure-la?". La meva mare els va fer passar i els va ensenyar la llar de foc. La xemeneia estava plena de sabatilles, diaris, bosses de plàstic i jocs de taula. No li vam donar més importància fins que un dia em va parar al carrer un expert i em va dir que Duchamp li havia regalat a Emilio Pigneau a qui li va encarregar fer la xemeneia un dibuix on deia "La cheminée du coin au coin de la cheminée" i que si realment la nostra fos aquesta llar de foc, la compraria un Museu de Filadèlfia i nosaltres ens podríem comprar una casa... Sí, de la chimenea un hogar, del hogar la chimenea, no, de la chimenea el hogar... La xemeneia és molt bonica, fa cantonada, rodona, blanca, d'obra. A casa només parlàvem de la xemeneia, vam treure els trastos de dins, la meva mare i jo la vam netejar, per les nits somiàvem amb ella…Va agafar tanta importància, tanta que es feia cada vegada més bonica i més blanca, tanta que es va fer a poc a poc més gran i brillant, vam haver de apartar la taula de davant i la butaca perquè ja no cabien. Tanta importància va arribar a tenir que va vindre a veure-la un senyor pintor des de l'estranger, molt lluny, que es deia Richard Hamilton que era amic de Duchamp. Va dir que sí, que si era l'autèntica xemeneia de Duchamp i ens va felicitar per lo ben cuidada que la teníem. Va dir que la xemeneia respirava i estava viva fora del mercadillo de arte y dentro del inconsciente, això no sé perquè ho va dir, ah si, perquè somiàvem amb ella. I també va dir que Duchamp preferia respirar a fer art, crec que això ho va dir perquè la xemeneia estava viva i respirava fora del mercadillo de arte...

Això és real, no em mirin així, és real. Poden fer fotos.

MARINA OROZA

Marina Oroza, poeta, performer, actriu, ha publicat Pulso de Vientos (1997), Así quiero morir un día (2005). Ha col•laborat amb grups d’acció poètica, amb artistes visuals y músics, desenvolupant un treball d’investigació: “Al poema, cal donar-li veu i gest”. Més informació:


http://www.marinaoroza.com/

aquí podem sentir el seu poema:

NADA DE MÍ

Me vi,
me vi por la espalda
hasta que no quedó nada de mí.
Me vi por ahí, despacio,
en la nada de mi.
Me vi por la espalda
y estuve a punto de atraparme,
me vi, me vi
como si fuera otra yo misma,
una adivinanza de lo que fui,
ni tan siquiera esa nada de mí.

M. Oroza: “Pulso de vientos” (Ketres Editora, 1997) cf:

http://lasafinidadeselectivas.blogspot.com/2007/07/marina-oroza.html

EL SUD DE ROSA QUERAL

La Bouesia és sorpresa. Una trobada inesperada i habitual amb una amiga ens porta a descobrir uns versos ocults. Allí hi ha amagades les llums de la Mediterrània i reconeixes la secreta geometria del delta que és línea i horitzó. En aquesta veu ressonen paraules, indrets, imatges que retrobes: “Les fulles del xop i de l’aube fan la rata”. Descobreixes una emoció. Et deixes portar pels imperatius. Declames: “Gronxa els pensaments”. I xales.

El sud

Després de lluitar i defallir, cal asserenar-se.

Aleshores deixa anar la vista i tots els altres sentits;

allunya els pensaments de la ment;

apuja’ls en un mocador de setí,

transporta’ls cap a la volta celeste

plena d’estels

i mira com les estrelles xiuxiuegen

a l’enorme bassa d’oli marina.

 

Descansa

Després de lluitar i defallir, cal asserenar-se.

 

Inspira profundament

Omple el pit del tresor de la nit,
deixa anar una alenada profunda.

Aspira la flor del taronger

i deixa que l’exhalada perfumi la nit

amb la teva olor interior.

Respira

 

Exhala la pressa,

Dóna’t l’oportunitat de ser

la que mai no pensaves ser.

Descansa

Frena el dolor que viatja per venes i artèries

a la velocitat de la llum.

Apropa’t la veritat que viatja

lentament pel teu interior

com una glacera.

Relaxa’t
a l’ombra del xop i de l’aube.

Assaboreix el gust de la regalèssia i de la magrana.

Sent l’olor de les fulles de l’eucaliptus.

Asserena’t

Alleugereix el dol, la pena que generen les absències.

Somriu a una flor salabrosa i al sol presoner en un bassal.

A un gos i a un gat.

A peixos i ocells.

Als llissals morts.

Als rodadits.

A l’olor de fang i d’arròs,

a una albada i una posta de sol a la terra embassada.

Inspira profundament

Observa la vànova del cel

brodada amb immensos flocs de cotó.

Expira, és de dia.

Intens és el blau diürn!

Respira suaument

Gronxa els pensaments.

Son núvols relliscant, deixats anar,

abandonats als braços del vent.

Sent

les aus del terreny

que cridaneres sobrevolen els arrossars.

Descansa plàcidament

Les fulles del xop i de l’aube fan la rata.

Brolla l’aigua a l’arrossar.

Rauca la granota a cau d’orella.

Dóna’t gràcies:

per tenir cura del teu cos,

per tenir cura de la teva ment,

per tenir cura de la teva gent,

per l’oportunitat de ser

la que mai no pensaves ser.

Alena profundament

plana amb ales imaginàries,

per les platges del Fangar.

Saluda les aus que descansen als seus nius,

les que fan el seu camí,

les que busquen aliments.

Saluda a qui creguis convenient

i

Inspirant profundament

Imagina’t que, com les aus,

vas vestida amb plomatge de colors

i t’acostes a la terra plena de clivells.

 

Sent

L’olor de la canyella,

de la tarongina

de la vainilla.

Assaboreix

el moment.

Recorre el teu cos,

desperta’l dolçament.

Sent la força de la terra i del cel,

que juganera corre

des dels peus als cabells.

Obre els ulls lentament

gaudeix plenament, és el sud.

Obre els braços

estira’ls,

abraça't,

dóna’t gràcies de ser qui ets:

dona de dalt,

dona de baix,

dona de fang i mar dolça,

que estimes la terra.

ROSA QUERAL

FOTOS: JA, Bouesia 2011, Vistabella, juliol 2011

BOUCRÒNICA DE LA BOUHAUS

BOUESIA, UNA FESTA MAJOR

Puntual a la cita de juliol ha arribat la Bouesia per setè cop. Bous i esquelles deixen les canyes i la lluna i es retroben i troben la plaça major, el mercat, el carrer, el temple. Amb arts distintes i poesia en fan espai públic de la paraula, el gest, l’acció, i entusiasme. Així la Bouesia esdevé Bouhaus –la fórmula que explica l’univers cap en una sola ratlla.

 
FESTA MAJOR

Patrícia Carles i Juan Bonet estenen la cartografia, despleguen horitzontalment “Les quatre carreteres són quatre carreteres”, una instal•lació que comprèn 25.200 m2 de la trama urbana on s’aplegava el centre urbà i social fins als anys setanta. Entrem en un relat gràfic i concret d’aquella realitat. La Bouhaus desplega els punts cardinals. Tradició i experimentació se senten a la pell pel carrer de L’estació, com el frec dels paperets que senyalen la festa major. Caminem per l’imaginari, però arribem de debò a les quatre carreteres. La Bouhaus ha emmascarat la realitat cobrint les cantonades noves amb el blau dels somnis. Només resta la quarta cantonada que encara conserva la funció, el forn La Flor. S’han cobert els arbres metàl•lics dels semàfors inútils. S’ha tallat el trànsit. Arriba el poble. Torreta i la Rondalla Teixidor creua la multitud amb jotes que celebren la remor viva del Teixidor i improvisen sobre els apunts de Carles Hac Mor. S’obre l’immens escenari. “Músiques de Balcó”, de Llorenç Barber, posen la nota social i política. Des del balcó de la Cambra Agrària la Rondalla dels Tres Cantadors canten al Sifonero. La jota és riu i carrer i celebració.

 

La coreògrafa Sol Picó i la pianista Mariona Sagarra fan parlar les quatre carreteres, sense transició. “Matar al bicho” és una paella vital feta per dos arquetips femenins. Mentre la dona cuina la paella canta amb veu diamantina “Et desitjo” de Víctor Hugo. “Et desitjo també que siguis útil” se sent, mentre la carnissera trosseja el pollastre, colpeja el conill. Collons! Força, precisió, dinamisme, piano i veu polièdrica, cuinen un espai domèstic: una contundent recepta per matar tot allò que se les menja per dins. Una paella redona i una catarsi.

La vivència de Sol Picó i Mariona Sagarra han posat els sentits a flor de pell. Els bouj’s i Juan José Oriol acomboien als bouetes, més de cinquanta bouetes. Introduïda per Ester Xargay i Carles Hac Mor la poesia pren múltiples registres, des de la prosa conversacional i expositiva al cant, des de la declamació al gest, des del visual a allò escènic, mentre Marta Pulchrum recitava poemes a cau d’orella -sublimació de la intimitat. És el bouregsexcital, l’experiment o el sonet esdevenen poesia popular. Les quatre carreteres són més que les quatre carreteres, una festa major. I encara la cercavila enfila les Goles de l’Ebre cap a la plaça de l’església plena de gom a gom. Big Bang Valona és música i xaranga, pas i compàs, camí i caminàs, dansa que dansaràs, un canemàs poètic.

Davant l’església ens espera Pepa Plana amb el seu nas vermell. De Pe a Pa totes les gradacions del riure, rialla i riada, desbordament i riota. Rient, rient, la pallassa rapsoda, perplexa, bacona, va dient, impertinent, insidiosament, pertinent, la poesia universal, des de “La vaca cega” de Maragall a la Fedra de Racine. Comèdia i tragèdia en una mixtura bàquica. I, per petar-se de riure, el xinès és fa intel·ligible en un ball fònic i fonètic. El gest, la mirada, el gag, s’enlairen fins l’espai sideral i la nit complaent, aPlanada, esclata en cent mil fanals blancs de festa major. Excepcional.

Les quatre carreteres, espai bouètic més popular que mai, ha estat també l’hèlix que ha esventat l’emoció poètica per l’urbanisme i la geografia, del mercat al pont, de la barcassa al collage. Això ha estat així perquè la primera jornada, el divendres, la Bouesia es va deslocalitzar. A la recerca de l’arquitecte i de l’edifici, va anar a Vistabella i a Riudoms, per trobar el temple i el mas. I la tercera jornada va caminar pel pont, el desplaçament, la Poesia als Parcs, vinguda expressament des de Barcelona, i “L’últim viatge de Fermin”. I encara em deixo la Revista Caminada Ultrasònica, quan Josep Maria Camajuncosas va donar veu als cants inaudibles de les ratapenades, els salms primordials del tardet, un context airós i fluid.

BOUDESLOCALITZACIÓ

Perejaume ens va explicar el temple a Vistabella, que és una muntanya al bell mig del poble, la pedra de marge que és un pinacle: “aquí es confonen a l’instant el segle, el mur i els territoris, proclamant la unitat oculta de les coses i de la manera més diversa” –un gran trencadís.

Riudoms ens va donar les petjades rurals de l’arquitecte de l’univers. Al mas Cremànimes -cal menjar per no morir- coca i vi, fideuà i pastís d’avellana, i cava, van disposar un centenar de bouetes a la migdiada filosòfica. Carles Hac Mor i Carmen López van conduir la discussió socràtica per la comparació que Gaudí establí -Francesc Pujols dixit- entre tragèdia antiga i moderna amb el temple clàssic i el gòtic: “el dubte extern i brillant d’Orestes esdevé el dubte interior i matisat d’Hamlet”. Encara, però, que els pensaments van expressar-se més entorn a la docta ignorantia, tant per l’expressió cavera “docte”, que vol dir “pensar-se ser (més que un altre)”, com  per “l’home no pot arribar més que a una ciència imperfecta”. Després Sam Vila, el boueta més jove, 9 anys, ens va deixar amb la boca oberta per la seva poesia sorprenentment adulta. Finalment, la veu del chansonier Carles Andreu i el clarinet de Miquel Àngel Marín van posar acords a la relació Gaudí – Jujol: “Estupendo, Jujol”.

El mas de la Calderera fou l’amfiteatre del recital de bouetes. Francesc Gelonch, Llorenç Barber, Joan Vinuesa, Mari Chordà, Jordi Prenafeta, Catalina Girona, Leroy Cardwell i Omitsu, Ester Xargay van donar l’alternativa a Mireia Vidal de les Borges Blanques, i a Anna Mª Llauradó Gaudí, mentre Marina Oroza despullava “La part més íntima de l’arquitectura: la xemeneia de Duchamp”. Algun boueta de Riudoms s’esmunyia com el tardet sigil·losament, ja que l’aplec i la Bouesia continuaven a Deltebre.

LO PASSADOR, EL PONT, EL DESPLAÇAMENT

El nostre pont uneix també poesia i naturalesa. La Bouesia s’ha agermanat amb Poesia als Parcs, iniciativa de poesia declamada en entorns naturals, un cicle que dura tot l’any per catorze espais distints. Amb el lema “El sotabosc i el sotavers”, Poesia als Parcs ens ha portat la Big Bang Valona i el poeta ampostí Yannick Garcia. Dansa que dansaràs la Big Bang Valona va donar dimensió aèria al passador amb la seva cercavila i va plantar a banda i banda dos concerts de música sortida del carrer, que naix i mor al carrer. Entusiastes els instruments remarquen “Les paraules a banda” d’Anna Maluquer. El seu riu de versos i ritmes van onejar al peu del Passador, i Marc Egea dirigia la banda amb intensitat i vivacitat esplèndides, com si volgués accentuar els versos vius de Yannick Garcia o la veu calidoscòpica de Mariona Sagarra, que també s’hi va sumar:

El llit és infinit. Ara et sec,
i em moro.
Ara et flairo. I m'estremeixo.
Atanso un peu on hi ha
el teu peu sense tu i em fa l'efecte
que un peu no és un peu sense tu. I tu no
em flaires.
Mig buit, ben buit.
Finitament infinit, fins al dia que
no senti el teu peu a prop del meu, i deixi de flairar-te.
Però tu no t'estremeixes.

(Yannick Garcia: De dalt i de Baix, ed. Empúries)

Després vingueren els salms primordials de les ratapenades al tardet sobre la barcassa de Fermín Llambrich. I la cloenda, amb l’homenatge de Neus Salvadó, la doble pèrdua sentida de barcassa i passador evocada entre coquetes i pastissets amb els versos de Belinda Roca. I la nit va amagar el viatge de la Bouesia pel passat, present i futur.

EL COLLAGE, EL TRENCADÍS


Al Mercat Municipal de La Cava els bouetes es van concentrar a migdia pel pregó de Montserrat Palacios. Llorens Barber va suplir la indisposició de les cordes vocals de Montserrat amb els platerets i va mesurar l’espai de compra i venda amb les percussions metàl•liques, fent de les transaccions comercials i dels habituals una excepció sonora i poètica. Fou l’esperó que va confabular l’aplec per, amb l’excusa de fer el vermut a l’Universal, fer una acció col•lectiva, un homenatge a Picàbia, “L’oeil Cacodylate”. Ester Xargay va induir el context d’aquest collage memorable i Paco Morales va donar el tret de sortida amb la translació de l’ull en caragol i espiral. I així colors i bouetes van deixar-hi les petjades, un joc de cafè i atzar, collage d’al•luvió i graffiti.

La Bouesia naix d’una conjunció de Revista Caminada (Hac Mor) i riu. El riu de la paraula. El riu, abans de desembocar a la mar de la literatura, es sedimenta en delta, per on corren els bouetes i la lluna dóna fondària a l’horitzó còncau. La Bouesia, pos, una reunió, també atzarosa, de llocs i fragments dispersos, un trencadís, per fer parlar el patrimoni comú. I els bouetes, gent de paraula.

JAVIER CABALLERO CID, agost 2011



FOTOS:

1. “Lo Passador”, collage sobre una fotografia de 2010, JA 2011
2. “Instal•lació Les quatre carreteres són les quatre carreteres”, JA 2011
3. “Sol Picó i Mariona Sagarra medeixen les quatre carreteres”, JA 2011
4. “Big Bang Valona és música i xaranga, pas i compàs, camí i caminàs per Lo Passador”, JA 2011
5. “Josep Maria Camajuncosas va donar veu als cants inaudibles de les ratapenades, els salms primordials del tardet, barcassa Llambrich”, JA 2011
6. “El Fragment: Vistabella, que és una muntanya al bell mig del poble”, JA 2011
7. “Mas Cremànimes -cal menjar per no morir- coca i vi, fideuà i pastís d’avellana, i cava”, JA 2011
8. “El mas de la Calderera: Mireia Vidal”, JA 2011
9. “Poesia als Parcs: Yannick Garcia, Mariona Sagarra, Marc Egea,”, JA 2011
10. “Llorenç Barber acciona els platillos al mercat de La Cava”, JA 2011
11. “L’oeil Cacodylate de la Bouesia”, JA 2011

més fotos a les dos entrades anteriors: "La Bouesia com a pararigma" i "Bouetes, Col·laboradors"

LA BOUESIA COM A PARADIGMA, de CARLES HAC MOR

La Bouesia com a paradigma


23/08/11 02:00 - CARLES HAC MOR

Sens dubte, la Bouesia, que s'escau cada estiu a Deltebre, és l'esdeveniment de poesia més important dels Països Catalans, en gran part pel gran nombre de poetes que hi participen –de llevant i de ponent, del nord i del sud del Principat, així com del País Valencià, de les Illes, del Rosselló i fins i tot de l'Alguer– i també pel ressò que aconsegueix, només superat per la Setmana de Poesia de Barcelona, que és tota una altra cosa.

Sobretot, però, la Bouesia és cèlebre per la seva singularitat, ja que és l'única celebració poètica, indiscutiblement sense parió, on es conjumina la poesia amb la cultura popular, on el poble és tan protagonista com els poetes, els músics i els altres artistes, on és absoluta la barreja dels versos i de les notes musicals amb les manifestacions de saviesa genuïnament arrelades a la terra del Delta. Un dels problemes més difícils –i que cada any es fa més gros– que tenen els coordinadors de la Bouesia és mirar d'encabir en els seus actes tots el poetes, músics, cantants, ballarins i d'altres artistes de tota mena que hi volen participar. I a mesura que la Bouesia va creixent en quantitat d'actes i en qualitat, la gent de Deltebre i dels altres pobles del Delta hi aflueix més massivament, omple activament carrers i places i hi desplega les seves habilitats ancestrals i l'alegria pròpia dels qui han sabut conservar els seus costums d'esbarjo i de festa tel•lúrica.

Els coordinadors de la Bouesia són, naturalment, gent de Deltebre, i tanmateix cal destacar l'ajut que reben, a molts nivells, de la diàspora deltebrenca, dels qui són del poble i que ja no hi viuen i que, malgrat això, gràcies a la Bouesia, hi mantenen contactes ben positius. I a aquests col•laboradors una mica externs, s'hi afegeix una mena de diàspora al revés: la dels qui des de tot arreu, i sense ser del Delta, fan com si ho fossin, tocant a la Bouesia. Hi aporten idees, hi fan el que calgui fer, hi graven vídeos de gran qualitat, hi fan enregistraments de so esplèndids, n'escriuen articles, van configurant, doncs, el que podria arribar a ser el gran arxiu de la Bouesia, de gran valor per a la història de Deltebre i del Delta.

Publicat a http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/445404-la-bouesia-com-a-paradigma.html

• El Punt Avui. Comarques Gironines 23-08-2011 Pàgina 36
• El Punt Avui. Edició Nacional 23-08-2011


Fotos: JA, Bouesia 2011. Mas Cremànimes, Riudoms. Dos aspectes de la Migdiada Filosòfica, amb Carles Hac Mor i Carmen Lòpez.

BOUETES, COL·LABORADORS, BOUHAUS 2011

Aitor Gilabert

Àlvar Bonet
Andreu Subirats
Andriy Antonovsky
Anna Maluquer
Anna Maria Llauradó Gaudí
Big Bang Valona
Belinda Roca
Blai Mesa
Carles Andreu
Carles Hac Mor
Carles Lapuente
Carme López
Catalina Girona
Claudia Troy
David Ymbernon
Eduard Carmona
Ester Xargay
Eugènia Perea
Francesc Gelonch
Gabriel Ventura
Javier Caballero
Joan Bonet
Joan Todó
Joan Vinuesa
Jordi Prenafeta
Josep Maria Comajuncosas
Juan Bonet
Juan José Oriol
Lara Torrecillas
Leroi Cardwell
Llorenç Barber
Lluís Figuerola
Marc Egea
Mari Chordà
Marina Oroza
Mariona Sagarra
Marta Pulchrum
Mercè Pomer
Miquel Àngel Marín
Mireia Vidal-Conte
Montserrat Palacios
Neus Salvadó
Nubolaris
Omitsu
Oriol Arques
Paco Morales
Patrícia Carles
Pepa Plana
Perejaume
Roman Aixendri
Rondalla Tres Cantadors
Rosa Comes
Roser Arques
Rut Domènec
Sam Vila
Santi Barber
Sol Picó
Sònia Gómez
Torreta i Rondalla Teixidor
Víctor Obiols
Yannick Garcia
Col•laboradaors espontanis i col•laboradors (que ens hem deixat i que corretgirem)


 
Organitza: Rabera de bouetes


Col•labora:

Ajuntament de Deltebre,
Arola Editors,
Parc Natural del Delta de l’Ebre,
Institució de les Lletres Catalanes,
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,
Diputació de Tarragona,
Diputació de Barcelona,
Restaurant Paca,
Delta Hotel,
Hotel Rull,
Cafeteria Nicanor,
Centre d’Estudis de Riudoms,
Cooperativa de Riudoms,
3Q Electrònik,
Bar Universal

Fotos: JA
1. Multidireccionalitat, Vistabella, 2011
2. Collage, Deltebre, 2011

ARA: LA VETERANIA DELS BOUETES

Erica Aspas publica avui, ARA 28 VII 11, “Els festivals d'estiu de poesia aposten per fórmules innovadores”: “Tres festivals de poesia faran rimar les vesprades d'estiu. Aquest cap de setmana arrenquen tres festivals de poesia, a Deltebre, a l'Empordà i a Ripoll, que aposten per una poesia popular per diferents vies”. I dedica a la Bouhaus el paràgraf següent:

Bouetes a Deltebre

Aquest cap de setmana, a Deltebre els poetes són bouetes i la poesia s'anomena bouesia , i és que el bou està present en tot el programa del setè Aplec de Bouetes d'aquesta localitat. "El bou forma part de la cultura de Deltebre i és el que ens diferencia de la resta de Catalunya", diu Miquel Àngel Marín, músic i un dels organitzadors.

El festival vol poetitzar els espais quotidians. Aquest any se centra en les quatre carreteres, el centre simbòlic i emblemàtic del poble. L'Aplec de Bouetes és un festival diferent, "impertinent", que no segueix el model dels altres festivals poètics que se celebren a Catalunya durant tot l'any. Hi convergeixen artistes vanguardistes amb expressions més tradicionals com les rondalles. En aquesta edició hi participaran, del 29 al 31 de juliol, Perejaume; la ballarina Sol Picó, que actuarà dissabte amb l'actriu Mariona Sagarra en l'acte central del festival; els músics Llorenç Barber, el mateix Miquel Àngel Marín i Josep Maria Comajuncosa; la Big Band Valona, i la pallassa Pepa Plana, entre molts altres.

Foto: JA, Carles Santos, Bouesia 2010: instantània de la dansa de les barcasses, on Carles Santos i Llorenç Barber van fer una òpera amb el riu per cel·lebrar les barcasses en la seva darrera gesta i l'arribada del Passador, el pont.

PEPA PLANA, DE PE A PA, BOUHAUS, BOUESIA

BOUHAUS
DISSABTE 30 VII 11                    1.00 h. a.m.
'De Pe a Pa'. Pepa Plana.
Teatre de pallassos. Plaça de l'Església de la Cava.

DE PE A PA (Premi Aplaudiment FAD 1999)

El rebel, afirmava Albert Camus,és un home que diu no. El pallasso, en canvi, és un insurgent, un home perplexe que es dedica a pertorbar l´ordre bombardejant el món amb preguntes. Preguntes impertinents, no cal dir-ho, i a la vegada insidiosament pertinents. En aquest espectacle, la Pepa Plana és una pallassa rapsoda, perplexe, coqueta i un xic bacona, que ens proposa un recorregut a través de la poesia universal i contribueix a augmentar el nivell de pertorbació atmosfèrica amb uns quants interrogants: com és la vida sexual dels xinesos?. Hi hauria tantes vaques cegues en aquest món si el sistema educatiu no tingués tantes deficiències?. És el senyor poeta un criminal irresponsable i insensible a les tribulacions de les seves criatures?. A mi m´agrada molt la poesia diu la Pepa tres segons abans de "ficar-se a dintre" del primer poema armada fins les dents de preguntes. Tremola, Maragall!!! Tremola, Racine!!!



Mercedes Abad

Pepa Plana és una pallassa trapella, i en tan sols cinc minuts deixa ben clar que la seva intenció és anar més enllà de l’humor innocent i, amb armes de clown, mostrar una cara picant i tremendament divertida. De Pe a Pa va de poesia. Però no us espanteu per rimes i mots complexos. No cal que intenteu resistir-vos-hi. La Pepa Plana us desmuntarà de riure.

Pep Barbany, Time Out Barcelona, 18 abril 2008.

TRAJECTÒRIA:


"Penèlope" - gener 2010.

Estrena de "Penèlope" de Pepa Plana i Nola Rae en el marc del Festival Pallassodrom de Vila-seca. En gira internacional.

• "L'atzar" - novembre 2004.

Estrena de "L'atzar" de Pepa Plana i Oriol Blanchar al Teatre Tantarantana de BCN dins el Novembre Vaca 2004. Més de 70 funcions, en gira internacional.

• "Hatzàrdia"- maig 2004.

Estrena de "Hatzàrdia" de Pepa Plana i Joan Busquets, al Teatre Fortuny de Reus a la Fira del Circ de Catalunya-Trapezi'2004. Maig 2004. Més de 70 funcions

• "Giulietta"- octubre 2000.

Estrena de "Giulietta" de Pepa Plana, Harris Gordon i Carles Chamarro, segon espectacle de la companyia, en el IXè Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Presentacio a Barcelona a la Sala Muntaner, febrer 2001 . Dos mesos en cartellera. Més de 300 funcions per Catalunya i Espanya, on encara gira.

• "De pe a pa"- setembre 1998.

Cia. Pepa Plana presenta el seu primer espectacle "De pe a pa" de Joan Busquets i Pepa Plana (monòleg per una pallassa) a la Fira de Teatre de Tàrrega'98. Presentació a Barcelona a la Sala Muntaner, novembre-98 . Vuit mesos en cartellera. Fira de teatre al carrer Tàrrega ´99 estrena en castellà. Més de 250 funcions per Catalunya i Espanya, on encara gira.

MÉS INFORMACIÓ, DOCUMENTACIÓ I FOTOS:
http://www.pepaplana.com/

SOL PICÓ I MARIONA SAGARRA: MATAR AL BICHO

DISSABTE 30



LES QUATRE GOLES DEL BOU.


HOMENATGE A LES QUATRE CARRETERES.


21.00 h. 'Matar el Bicho'. Sol Picó i Mariona Sagarra. Dansa i música. Quatre Carreteres.

MATAR AL BICHO, fou la performace per celebrar els 15 anys de trajectòria de La companyia Sol Pico (Centre Arts Santa Mònica, 2010: celebració, llibre i exposició). La performance fou interpretada per Sol Picó, Pia Mazuela i la cantant Mariona Sagarra.

La performance consistia en una paella cuinada per la Mariona i dues peculiars ajudants de cuina: una Sol vestida d’aranya i la seva “mascota” Pia Mazuela, que trinxaven el conill i el pollastre mentre la cuinera recitava el conegut text “Et desitjo” de Victor Hugo: “Et desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin”.

Sol Picó ha estat molt premiada, només enguany els MAX, per la millor Coreografia i per la millor Intèrpret Femenina de Dansa, amb “El Ball” (2011),


Sol Picó és una companyia professional de dansa contemporània creada el 1994 per Sol Picó (1967 a Alcoy, Alacant), ballarina i coreògrafa que li va donar el seu nom. Des del inicis, el seu treball s’ha inscrit en una línia de mestissatge on interactuen diversos gèneres. La seva tècnica madurada alia força, precisió i dinamisme, sota el tractament orgànic de les seves creacions. Constantment dinamitzades per l’humor, les obres tenen un segell propi sense concessions ni manual d’instruccions. Allò que semblava un repte s’ha convertit en una dinàmica de treball. Allò que semblava una proposta arriscada i insostenible s’ha transformat en la matèria prima de les seves propostes.


A la fi i al cap, la meta no és aportar respostes sinó plantejar preguntes a través dels sentits, de l’experimentació, de la vivència. No es tracta de construir un discurs sinó de qüestionar allò establert. La seva narrativa no és estructura sinó més aviat una eina. Les obres s’apropen més a una experiència vital que a la teatralització de temes essencials.


Sol Picó construeix ponts entre mons antagònics fent quallar elements aparentment irreconciliables: el flamenc ballat amb puntes, els vestuaris d’estil bèl•lic sobre arquetips femenins o el volum de les seves escenografies cohabitant amb l’organicitat del seu treball. La música dels seus espectacles és una altra de les eines utilitzades per a reforçar la barreja d’estils; ja sigui per mitjà d’uns arranjaments arriscats en directe o bé amb temes impresos en la nostra memòria.


La transformació de l’espai quotidià en un paisatge extraordinari, tant en els seus espectacles de carrer com de sala, mai són allò que esperàvem i sempre van més enllà del que és tangible. El component de festivitat, omnipresent però adoptant formes diverses segons la producció, sempre acaba transmetent una sensació d’espontaneïtat gràcies a la seva tècnica impecable.


En totes les seves creacions, Sol Picó utilitza elements de la cultura popular, construint una iconografia pròpia, on les referències culturals s’inscriuen en la nostra història personal. La seva proposta és un clar exemple de la relació entre mite i memòria, ja sigui individual com col•lectiva.


I Sol Picó ens dóna l’oportunitat de viure-ho.


Viure-ho des de dins a través de l’emoció.


Més vivència que narració.


Més experiència que representació.


Una catarsi.


Catherine Amette / Pia Mazuela

http://www.solpico.com 

MARIONA SAGARRA col•labora amb Sol Picó des de fa molt temps i a més condueix una llarga trajectòria per la veu, la música, la poesia. Performer i cantant (amb 3 discs a l’abast) amb una sòlida formació musical, experimenta amb distintes formes d’aplicar la veu a l’àmbit de la música o de la pedagogia. Durant un any i mig ha estat dirigint i presentant el programa radiofònic setmanal VOX POPULI a l’entorn del mon de la veu a l’emissora Catalunya Música:


“Els ulls de la mariona són fondos, arrossega una ombra escorredissa i segurament s'enrojola quan llegeix això. no sap obrir la boca sense paladejar el buit, ni tancar-la sense deixar-hi un regust de boniquesa a fora. quan la vaig conèixer, em va aparentar de debò una estranya forma de vida, però ara és una part més de mi, com una parpella o una cassoleta del genoll, bellugadissa i protectora. podria dir que estima encara millor que canta, però no goso temptar la sort, per si m'erro, que de música no en sé prou. per fort que caigui el xàfec sempre esbossa el somriure dels savis, tot i que em desaprovarà si ho dic. m'és ben bé igual. és tard: m'ha demanat aquest pròleg i jo l'hi escric. el compacte, de fet, li hem fet entre tots, a pedaços, tota una colla de personatges, aviciant per aquí, estovant per allà, i ella s'ho ha deixat fer. després ha cantat una mica per sobre, com acotxant-nos tots amb la manta de les moixaines, perquè li vaga sempre de dir-te bona nit i fer-te un petó i tu enfiles els somnis un pèl més serè, o més exaltat, si més no més replet d'emocions que repiquen com cascabells quan les fas ballar. de nit, quan tot put a negror, et canta a cau d'orella, i tu et refàs de la malícia del món i et lleves i emprens la feixuguesa i la transparència dels dies, com us ho diria... guarit, joliu, diferent.


YANNICK GARCIA

http://www.marionasagarra.com 

YANNICK GARCIA (Amposta, 1979) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/92940

estarà a la voreta del riu el diumenge, juntament amb Anna Maluquer i la Big Bang Valona (POESIA ALS PARCS):

DIUMENGE 31
L’ÚLTIM VIATGE.
19.00 h.


Recital: Poesia als Parcs: amb Yannick Garcia, Anna Maluquer i la Big Bang Valona. Barcassa de Garriga i pont Lo Passador. Co-organitzat amb la Diputació de Barcelona i el Parc Natural del Delta de l'Ebre.

UNA CREU AL DELTA. contribució a la BOUHAUS

BOUHAUS


Divendrs 29 de juliol

23.00 h. Inauguració de la instal•lació LES QUATRE CARRETERES SÓN QUATRE CARRETERES (col•lectiu La Bouhaus). Sala d'Exposicions Municipal Ramon Calvo.

Dissabte 30 de juliol

LES QUATRE GOLES DEL BOU.
HOMENATGE A LES QUATRE CARRETERES.

UNA CREU AL DELTA


-Xeic, aon vas en este sol que fa?

No ho deia a ningú, on anava. On van els xiquets, quan s’escapen de la migdiada immòbil i de les mirades zeladores? Agafava la màquina i en quatre pedalades estava al quiosc per xerrar amb Santiago del Cartero o llegir tebeos de franc o parlar de santets. Fa tant temps d’això que sembla “cuento”. El dia cabdellava el joc i descabdellava aquell horitzó combat d’arròs i mar o cel. Què teníem que fer els xiquets, pos, més que córrer i córrer, com si pastéssim el fang fonamental del jo.

En aquella pàtria plana com un espill apreníem l’estar i el créixer, perquè les quatre carreteres marcaven el punt de sortida del passeig on els diumenges, amunt i avall, guaitaven si el jove poguera, el vell volguera entre el cine de dalt i el de baix des del mirador endreçat del cafè d’Àngel. Amb una paperina de xurros de la Camèlia, o una de xufa o de tramussos mesurada pel coco rico, totes les intencions i les direccions es convocaven des d’aquesta cruïlla, veritable rosa dels vents per on s’escampen els punts cardinals: amunt, carrer Major cap a la Partida de Dalt; a baix, cap al Barracot i el Tramuntano; a dins, carrer de l’Estació cap a l’arrossal i la Marquesa; a fora, carrer del Trinquet cap al riu i Dellà. S’engegava la vida entre l’univers del poble. Els noms esdevenien geografia

Del Roig, de Saca i del Llebro,
del Bisbe i del Bisbet.
De Sales, Roque i Colero,
Grill, Marsenc, Burro i Vivet.
Curruta, Cacharra i Blanco
i Pere de Filipet.

El cada dia queia en prosa al taller de bicicletes de Pepet del Bono, la carnisseria de la Càquera, la Flor o el Banc Central. Davant del cafè de l’Isidre esperàvem els “Baratillos” del dijous o el carret de “al rico helao, mantecados i frígols”. Però va passar la catxarreta de Sisquet de Morales i l’esplèndid complex comercial de Paco de la Metgessa. El xiquet es va fer adolescent i jove plenipotenciari, home i pare. La vida esdevé quan estem en una altra cosa. El pagès, un bronze a la plaça Borés : té una mirada fonda, un ròssec li eixuga la cara i el cor alhora -aon vas en este sol que fa?

Torna a les quatre carreteres, una creu constitucional. S’enfonsa en el mirall de la memòria i l’escaquer li retorna els olors i també el present de tràfec, cotxes, internet. Les coses ara són de debò. La pregunta, una pàtria irremeiable que no s’esgota. Amunt i avall, sempre torna allí, on el senyal clar guaita els vents de les coses que són i no són res més. Una creu a la que vol tornar sempre.

(Referències: Jota d'Agustí Ribes, “Malnoms del municipi de Deltebre”, Tot Parc, 31-35, 2009-10. L'escultura de la placeta Borés: Paco Morales, "El Maltractat", 1987)


JAVIER CABALLERO CID

PORTADA DEL LLIBRE DE BALTASSAR CASANOVA, DES DE LES QUATRE CARRETERES, 1996:

BALTASAR CASANOVA GINER: Professor, mestre, home de classes (idiomes, literatura, educació física, etc.) d'escola primària a Bot, d'institut d'ensenyament secundari a Deltebre (l'antiga Cava, on va néixer el 1949), regidor de breu experiència municipal amb CiU (1979-1981), però de llarga intervenció social i cultural al seu poble, creador de revistes, com Desaigüe (1978), col·laborador a Delta, La Veu del Poble i a L'Ebre, home de ràdio i, sobretot, Homenot que s'ha dedicat a rescatar –en set llibres fins ara– la memòria oral i gràfica de la Cava i Sant Jaume d'Enveja (Deltebre, des de 1977) dels seus avantpassats, recollint-ne la història, l'economia, la tradició popular i la llengua, enmig de la vasta geografia que tan dura fou de transformar perquè produís. Repassant els llibres de Baltasar Casanova –del primer Des de les Quatre Carreteres (1996) a l'últim El darrer llaüt del Delta (2004)– hom s'adona de la progressió de la seva recerca, de tot el valuós material (documental i oral) que ha pogut recollir a base de fer treballar la memòria dels que van viure els temps ancestrals d'aquest tram final de l'Ebre, formant a banda i banda aquest món al·lucinant d'humanitat i paisatge real i surreal. En els seus papers hi trobareu el món titànic de la supervivència més estricta, de quan tota la plana deltaica era un herbassar erm, de quan la caça i la pesca era la subsistència bàsica; l'inici de les canalitzacions, la preparació del sòl per a l'arròs, l'establiment de les barraques, els primers poblaments amb les colles de valencians, els vaporets, barcasses i llaüts, el carrilet (Tortosa-la Cava, justament, tan popularitzat per la tropa musical dels Cèlio, amb lletra i música de Josep Bo, de Deltebre); hi trobareu el drama de la guerra magníficament descrit a ...Històries del Delta (1997), així com trobareu la força de caràcter, l'enginy i l'humor sorprenent dels seus paisans a Arri matxo, entra fora (2002) –escrit en col·laboració amb Agustí Bertomeu– , prodigi de les millors escenes populars –il·lustrades amb gran aportació gràfica–, amb diàlegs, anècdotes, històries i contalles que informen, més que saberudes tesis d'interpretació universitària, de l'esperit humà de solidaritat, bon veïnatge (sempre amb la sang encesa, però) i de capacitat col·lectiva per afrontar les injustícies de l'explotació. (NOTA BIBLIOGRÀFICA extreta de http://www.la2deviladrich.cat/catalog/libros-humanidades-historia-cualquier-edad-catala-histories-delta-p-85.html )

“BOUETES”, POETITZANT L’ESPAI, a VILAWEB

Copiem l’article de M.S. publicat a VILAWEB http://www.vilaweb.cat/noticia/3913645/20110724/bouetes-poetitzant-espais.html 

“BOUETES”, POETITZANT L’ESPAI


El 29, 30 i 31 de juliol arriba el VIIè Aplec de Bouetes a Deltebre amb Perejaume, Sol Picò i Pepa Plana.

Deltebre celebrarà el 29, 30 i 31 de juliol el VIIè Aplec de Bouetes (programació). S'hi trobaran una gran disparitat de personatges de disciplines diferents, especialment poetes. La Bouesia, que té la singularitat única de poetitzar els espais, enguany porta per títol 'La Bouhaus: arquitectura, urbanisme i context' i centra l'nterès en un espai simbòlic de Deltebre, 'les quatre carreteres'. En aquesta edició hi participarà el poeta i artista plàstic Perejaume; la ballarina Sol Picó; els cantants Mariona Sagarra, Carles Andreu; els músics Llorenç Barber, Miquel Àngel Marín, Josep Maria Comajuncosa, i la Big Band Valona de Sant Pol de Mar; també la pallassa Pepa Plana, la poeta Ester Xargay, entre més.

Explica el músic Miquel Àngel Marín, un dels organitzadors de l'esdeveniment, que cada any la Bouesia té un centre d'interès que sempre és un element sorgit del paisatge. 'El mateix bou que dóna nom a la poesia forma part del paisatge del delta. Enguany el dediquem a 'les quatre carreteres', que és el centre simbòlic, emblemàtic, del poble. No ha estat mai una plaça, perquè Deltebre de places no en té, és una població que ha crescut sense cap mena de planificació urbanística. Però, durant dècades, 'les quatre carreteres' va ser el centre del poble on es concentraven tots els serveis: hi havia el cinema, una pista de ball, el quiosc, un complex hoteler, uns quants bars, el sindicat agrari… Alhora, 'les quatre carreteres' marcava els quatre punts cardinals del poble. Però en les últimes dècades només acollia sucursals bancàries i una immobiliària, que la crisi també ha fet marxar.' Els signes del món i del temps reconcentrats en quatre carrers d'un poble del Delta de l'Ebre.

Segons escriuen els organitzadors, 'la Bouhaus se centra en la reflexió al voltant dels canvis que ha sofert en els últims vint anys l'ús de l'espai públic al municipi de Deltebre. (…) L'homenatge a 'les quatre carreteres' és l'homenatge a la funció que aquest lloc ha tingut com a espai de relació entre la gent; i és alhora una al•lusió (en clau d'alerta) a la crisi de l'espai públic.'

Continua Marín: 'Hi ha qui diu que un artista és algú que desenterra morts i els fa parlar. Doncs és això el que nosaltres fem: portar els artistes als nostres llocs i el que els hi proposem és que poetitzin, transformin aquests llocs, els facin parlar. D'aquesta manera, l'acte central d'enguany serà el vespre de dissabte, quan farem ballar 'les quatre carreteres' amb la Sol Picó. I abans sonaran dalt dels balcons tota una sèrie de Bouj's (bouetes i dj's), que es barrejaran amb l'acció de l'artista plàstic David Ymbernon i del músic Llorenç Barber, la Rondalla dels Tres cantadors i Torreta i la Rondalla Teixidor.'

Explica el cantant Carles Andreu: 'Els artistes que vénen a la Bouada es fiquen en l'esperit de la proposta, que té un cantó provocador, popular, directe, viu i impertinent, amb els peus molt arrelats a la terra i al paisatge i amb el cap molt lliure, perquè llisquin les idees.'

Una altra acció emblemàtica d'engfuany no s'esdevindrà a Deltebre sinó a Riudoms i les rodalies, terres on van néixer dos arquitectes modernistes d'excepció: Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol, col•laboradors i amics. 'Alçarem dos monuments entorn d'aquestes dues grans figures, a través de la mirada de Perejaume i el seu llibre ''Ludwig Jujol'', publicat al 1989 i que avui és introbable en català; i a través del disc ''Carles Andreu canta les paraules de Gaudí'', creat a partir del llibre ''Antoni Gaudí. Paraules i escrits'' reunits per Isidre Puig Boada, que va precedit per l'assaig de Carles Andreu ''Gaudí, l'escàndol'', volum que no s'ha publicat mai en català, però que sí que es troba en francès, anglès i italià', ha explicat Marín.

TEXT I FOTOS: M.S.

EL PUNT: BOUHAUS I BOUESIA

EL PUNT VA PUBLICAR AHIR AQUEST DOS ARTICLES:

SETENA EDICIÓ DEL CERTAMEN BOUESIA


La Bouhaus fusiona poesia i urbanisme a Deltebre


Es concentren en un sol cap de setmana els actes del festival, en què actuaran, entre d'altres, Sol Picó i Pepa Plana


També s'homenatjarà Josep Bo i ‘lo Teixidor'

21/07/11 02:00 - DELTEBRE - ROSER ROYO

Enllaços relacionats • http://labouhaus.blogspot.com/

La cultura en majúscules i a l'abast de tothom tornarà a esclatar al cor del Delta els dies 29, 30 i 31 de juliol amb motiu de la setena edició del certamen Bouesia, el festival d'estiu de Deltebre, que enguany es concentrarà en un sol cap de setmana i que, amb el nom de La Bouhaus, provarà de fusionar dues disciplines aparentment allunyades: la poesia i l'urbanisme o la música i l'arquitectura. La idea d'aquesta fusió sorgeix a partir del disc Les paraules de Gaudí, de Carles Andreu, un dels participants en el certamen d'enguany, i també del llibre Ludwig Jujol, de Perejaume. De fet, aquesta particular edició de la Bouesia es deslocalitzarà el primer dia, divendres 29, i s'encetarà amb una visita guiada a càrrec de Perejaume a l'església de Vistabella, a la Secuita, obra de Jujol, i continuarà amb un dinar i una migdiada filosòfica al Mas de Ceremines de Riudoms, propietat de familiars de Gaudí, on hi haurà recitals musicats al voltant d'aquestes dues grans figures de l'arquitectura catalana de finals del segle XIX i principis del XX.

Les Quatre Carreteres

Després d'això, la Bouesia tornarà a Deltebre per recuperar un espai públic de l'urbanisme local: les Quatre Carreteres. “Fins als anys 70 va ser el centre històric del barri de la Cava. Hi havia un cinema, una pista de ball modernista, tres bars, la cambra agrària, una barberia i una carnisseria. No hi havia cap plaça però generava vida social. Ara només hi queda el bar del sindicat, i a les altres tres cantonades hi ha un banc, una caixa i una immobiliària”, explica Miquel Àngel Marín, ideòleg de la Bouesia i membre de Rabera de Bouetes, el col•lectiu que, amb el suport de diverses institucions, organitza el certamen. Amb la Bouesia d'enguany, aquest espai públic es recuperarà. Es muntarà una exposició a la sala Ramon Calvo que recrea, a escala, un tros de la trama urbana de les Quatre Carreteres amb fotos des dels anys 40 fins als 60. Bona part de les actuacions es faran allí: l'actuació de la coreògrafa Sol Picó o l'homenatge cantat a Josep Bo i lo Teixidor.

Una paella cuinada al mig del carrer

Una de les actuacions més espectaculars de la Bouesia d'enguany serà la de la coreògrafa i ballarina valenciana Sol Picó, que juntament amb la cantant Mariona Segarra presentaran l'espectacle Matar al bicho. Totes dues, amb l'ajuda d'un cuiner vestit de negre, Xavier Caballero, faran una paella en un escenari muntat al mig de les Quatre Carreteres. A l'organització els han donat el llistat d'ingredients, entre els quals hi ha un conill i un pollastre morts i pelats. També és destacable l'espectacle De pe a pa, de la pallassa vallenca Pepa Plana, que fa un recorregut de preguntes a través de la poesia universal.

Hi haurà recital de Bouj's (poetes-discjòqueis), també a les Quatre Carreteres, i hi haurà una Revista aminada ultrasònica, en què s'utilitzaran aparells per captar els sons dels rat-penats. Al marge de l'homenatge al músic i compositor de Deltebre, Josep Bo, i al cantador de jotes, Josep Guarch, lo Teixidor, també es farà un homenatge a Fermín Llambrich, propietari del transbordador Garriga, mort recentment, poc després de l'obertura del nou pont sobre l'Ebre.

Publicat a • El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 21-07-2011 Pàgina 10

Josep Bo-Bou-Bouesia


21/07/11 02:00 - POETA - JAVIER CABALLERO

El 17 de maig massat va traspassar Josep Bo, als 86 anys. Uns dies abans, 25 de març, ho feia lo Teixidor. Lo Teixidor és el riu de la jota, natural, corrent, i lo Sifonero la cançó, la música i la lletra. Dos fars de la Bouesia, el festival de poesia de Deltebre que arriba cada juliol. La rauxa peripatètica de la Bouesia aflueix amb el paisatge i marca els llocs on es convoquen passat, present i futur: la plaça de l'Església, amb Llorenç Barber dalt del campanar esventant la música de les campanes (2006); el riu cantant al pont amb la dansa de les barcasses, de Carles Santos i Ll. Barber (2010). O bé, enguany els dies 29, 30 i 31, la setena Bouesia festeja l'arquitecte Gaudí amb Carles Andreu, Jujol amb Perejaume, i una cruïlla, les Quatre Carreteres, cercant un centre al nostre urbanisme d'al•luvió. I vet aquí els fars, fites de la nostra geometria. El far, solitari i expansiu, centrífug, que va tan enllà, més enllà. De lo Teixidor ja va parlar aquí mateix Miguel Àngel Marín. De manera que avui farem cinc cèntims de lo Sifonero.

Josep Bo (1925), saxofonista i poeta, canta l'orgull del cavero vanant-se d'haver aixecat èpicament casa, nissaga, i posa en solfa l'univers del poble. Col•laborà en la revista Antena (1951-1953), testimoni de la recerca del nostre imaginari a partir de l'actualitat i la guspira del moviment de segregació, Poble a Part, de l'Ajuntament de Tortosa. Funda la Societat Musical Espiga d'Or (1980). Xiulant, xiulant, basteix la banda sonora del Delta com els cullerots, bernats, xarxets: prepara el carro ben entoldat, cavall o egua, ben adornat.

Bàsic i fonamental, com els canyars i les basses, el seu llegat musical i poètic ha estat recollit a Lo carrilet de la Cava i les cançons de Josep Bo. Un paisatge musical per al Delta de l'Ebre, per Gemma Bo, Elena Fabra i Arturo Gaya (Cossetània Edicions, 2009); llibre-CD, recull lletra i música de 20 cançons de la seva mà i interpretades per La Carrau, Pep Gimeno “Botifarra”, els Quicos, Terrer Roig, Andreu Rifé, Montse Castellà, Josep Maria Bonet i Juno (millor disc folk dels Enderrock 2011). Abans del llibre, les seves cançons són repetides de viva veu i traspassen el delta. Lo Carrilet de la Cava s'ha cantat i es canta en estils diversos, també pels Telstar. Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries el fan còsmic de bracet amb la lluita antitransvasament: “Ai! Carrilet, tan poc a poc que anaves (...) a la ribera, ja no et podrem oblidar”.

Nostàlgia centellejant, sembla. Tanmateix, vindica el present, el millor no és el que s'ha perdut, sinó el temps que recupera: “Avui que fa tan bon hora, i el dia es presenta clar, mos farem una paella a la vora de la mar. Portarem un feix de llenya, la guitarra i un porró, i com tots estem de festa, passarem un dia bo”.

Josep Bo, un riu que passa cap a la mar de la literatura. El far, saber que fecunda la terra d'arròs, terra de fang. Noli, obsecro, istum disturbare.

Publicat a • El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 21-07-2011 Pàgina 10
http://www.elpunt.cat/deltebre.html

foto: PRIYA

EL NAIXEMENT DE LA CONTRACULTURA I LA MORT DE T. ROSZAK

Una necrològica al País avui em remou l’escaquer de la memòria. Francesc Arroyo en una prosa pensant sintetitza la Contracultura a “Teodore Roszak, el teórico de la contracultura”. Roszak (1933-2011) és l’autor de El nacimiento de una contracultura, reeditat el 2005 a Kairós -The Making of a Counter Culture, 1969- llibre que vaig llegir a les primeres clarors de la llarga nit de la dictadura, quan la consciència creixia sobre la realitat dialèctica i la necessitat de ser lliures, també de realitzar-se.

Tal com substancia Arroyo, Roszak exposa “...la crítica a la tecnocracia, al cientificismo, a los esquemas de relación familiar y sexual tradicionales, así como la afirmación de que hay más formas de conciencia que la del hombre adocenado (…) El libro de Roszak fue leído como una biblia contracultural, pero incluía tanto el análisis del fenómeno como una cierta distancia al respecto y en ningún momento dejó de mostrar las influencias de las que bebía. Los jóvenes, en primer lugar, pero también pensadores y creadores como Wright Mills, Paul Goodman, R. D. Laing, Alan Watts, Herbert Marcuse, Betty Friedman o Eldridge Cleaver. En una nota a pie de página, tuvo buen cuidado de no olvidar las tendencias anarquistas registradas en el mayo francés y simbolizadas por Daniel Cohn-Bendit.”

La Contracultura va ser un vent de revolta que va consagrar la joventut com a subjecte històric: “el rechazo manifestado por parte de la juventud urbana de los paises desarrollados a buena parte de los valores dominantes.”

L’article d’Arroyo es pot llegir des de la indignació que avui mateix surt al carrer, quan diu que el 1987 Roszak va revisar la memòria col•lectiva d’aquella època: “En un texto titulado Summer of love (EL PAÍS, 26 de noviembre de 1987) recordaba que aquel movimiento tuvo, al lado de pasos que llevaban a callejones sin salida, virtudes más que apreciables. Por ejemplo, fue una época en la que los jóvenes ocuparon los campus universitarios y las calles de las ciudades para discutir sobre "la paz, la justicia, la libertad personal, el gobierno de todos" con un "claro rechazo" al "control de arriba abajo". Una descripción de tiempos pasados que podría servir casi milimétricamente para referirse a los indignados de hoy. Jóvenes que expresaban, escribió Roszak, "un profundo sentimiento de renovación y un descontento radical" provocando suspicacias en quienes hubieran querido que "fuesen movimientos organizados, con su sede central, su comité ejecutivo". Y, al final de una reflexión sobre las influencias místicas y orientalizantes, se preguntaba: "¿Por qué habría de aceptar la juventud disconforme que la generación anterior tiene algo importante que decirle sobre la acción política práctica?".

(…) “Era consciente de que no todos los movimientos conducen al éxito, pero alertaba (y la afirmación sigue siendo válida): "Es posible que los jóvenes de esta generación no tengan la fuerza vital suficiente para lanzarse a realizar la transformación secular que buscan, pero sería un error suponer que quieren algo menos que una transformación radical". Y algo más tenía claro: la insuficiencia de los partidos de la izquierda tradicional para estar a su lado y a su altura.”

Arroyo tanca l’escrit amb una referència biogràfica amb una la imatge nítida: “Theodor Roszak había estudiado Historia en la UCLA, doctorándose en 1958 en Princeton. Fue profesor y escribió una veintena de libros, de ensayo y ficción. Entre los primeros se cuenta El culto a la información (Gedisa, 2006), donde, en continuidad con las tesis antitecnocráticas de su obra más conocida, marca distancias respecto a la tentación de confundir el cerebro y el pensamiento humanos con los ordenadores y el procesamiento de datos; ideas que también desarrolló en su obra de ciencia-ficción The memoirs of Elizabeth Frankenstein (1995). Fue también editor de la revista pacifista inglesa Peace News.

Sense haver parlat ni de l’ecologia ni de la consciència antinuclear , de tot aquell temps queden encara pólvores màgiques.

F: Reproducció de la portada de l'edició primera, Kairós 1970