dijous, 13 d’octubre de 2016

CARLES HAC MOR. INFRAPOESIA I FRACASSART, per MIQUEL ÀNGEL MARÍN

Llegim a SURT DE CASA un article del boucèfal Màngel seduïts i admirats: 
Carles Hac Mor. Infrapoesia i fracassart

"Aquests últims anys, Carles Hac Mor s’autodenominava infrapoeta. I curiosament, era una persona amb la que mai et senties infra-el-que-sigui, ni en el seu tracte ni en la seva escriptura"

El poeta Carles Hac Mor ens va regalar, abans de morir el mes de gener passat, dues grans creacions que són dues grans lliçons: el Fracassart i el dir-se a si mateix infrapoeta. La primera notícia que es té del Fracassart és de la Bouesia 2009, en la qual el recital de poetes conduït per Carles Hac Mor, portà per títol 'Fracassart'. El fil conductor del recital fou el concepte de fracàs i cada poeta o artista era presentat llegint el respectiu ridículum, que consistia en el catàleg de fracassos de la trajectòria de cadascun. Independentment de la Bouesia, Carles Hac Mor va desenvolupar tota una teorització sobre el Fracassart en diferents mails dedicats als seus amics i en textos per a congressos i seminaris, i culminant en una gran exposició l’any 2015 al Museu de Granollers, titulada “El Fracassart. De la no-mort de l’art” i en l’edició del llibre-catàleg del mateix nom.

Carles deia que no practicava el subgènere literari del currículum. Precisament en una de les escasses vegades que en va escriure un, deia el següent: “Del 2004 ençà, m'he centrat en pràctiques properes al Fracassart, del qual m'he fet estudiós. Per sort, cada dia són més i més els artistes que s'apunten al Fracassart, i n'hi ha que ho fan sense adonar-se'n. I si no es nota el gran influx alliberador del Fracassart és perquè l'únic que engresca els fracassartistes és fracassar, i per tant, no fan res i no se'ls veu enlloc. Els admiro i hi discrepo.”
Segons Hac Mor, “el Fracassart no és pas cap corrent literari, artístic o musical. El Fracassart no és res. I aquest és el seu valor, que per tant no n'és cap, de valor.” “Els fracassistes cerquen el fracàs sense mirar, però, d'aconseguir-lo, atès que saben que el fracàs al·ludeix a l'èxit, i això desqualifica el fracàs. I el desdeny tant per la moral de l'èxit com per l'èpica del fracàs, la qual els portaria a ser artistes maleïts, els fa ser indòcils i insurrectes fins al límit de conrear, a través de la iconoclàstia esmentada, un secretisme radical, un anonimat individualista dirigit a l'obtenció de la indiferència total del públic i a la revolta contra l'espectacularitat, l'entreteniment i l'excentricitat gratuïta que predominen avui en l'art.”
“Ara bé, més enllà del fracàs individual, l'horitzó del Fracassart és el fracàs total, definitiu, dels discursos hegemònics vigents, el descrèdit irremissible de tot l'establert per les ideologies dominants.”
Aquests últims anys, Carles Hac Mor s’autodenominava infrapoeta. I curiosament, era una persona amb la que mai et senties infra-el-que-sigui, ni en el seu tracte ni en la seva escriptura. Ell pensava que “l’interès de la lectura de poesia és proporcional al grau de llibertat que els poemes atorguen al lector i al que aquest concedeix al poema.” La seva escriptura és d’una llibertat inaudita, creadora d’espai pel lector. 
I ara jo pregunto: Com definiríem la infrapoesia?
El filòsof Kant, parlant de la universitat, va dir que la classe de filosofia era la inferior, per baix de les de medicina, dret, teologia… Era la més allunyada del poder, encara que tenia una superioritat: havia de ser lliure de dir tot el que considerava com a veritable. Si canviem filosofia per infrapoesia, ens trobem que la infrapoesia és inferior, perquè és la més allunyada del poder, de la poesia oficial, de la institució, de la literatura, de la societat… Ara bé, té una superioritat: la llibertat incondicional de pensar, dir, criticar i escriure tot el que considera com a veritable.
Kafka va dir que “el poeta sempre és més menut i dèbil que el promig social. L’art és per a l’artista una pena, a través de la qual s’allibera per a una nova pena”. Duchamp dèia que el material del seu art eren “els fenòmens infralleus”, o sigui, nimietats associades a la pròpia vida i l'artista polonès Kantor que “el meu Teatre Zero fou el teatre de fenòmens i estats ‘sota zero’, dirigits cap al buit" i també que “La fi de l’art no ha de ser el perfeccionament de la forma, sinó l’alliberament de la vida i dels seus processos”. Merleau- Ponty va dir que “és molt conegut que el pensament clàssic no dóna molta importància a l’animal, al xiquet, al primitiu ni al boig” i Brossa que “el pedestal són les sabates”.
Finalment Hac Mor afirma que “l’humor nega transcendència al fet d’escriure. L’estètica de la poca-solta, la del carnaval, la de dadà, la dels germans Marx porten, per sort, a fer el ridícul. Quantes més poca-soltades escriguem més rebaixarem el pedestal on, interessadament, ha estat elevada la poesia. El poeta no té perquè ser un personatge arrogant que té coses especials a dir a un altre.”
L’infrapoeta és el més poeta de tots. I allò més poètic és allò més intolerable.

Miquel Àngel Marin
Músic i director de la Bouesia
 PUBLICAT EL Diumenge, 9 Octubre, 2016
http://surtdecasa.cat/ebre/opinio/carles-hac-mor-infrapoesia-i-fracassart-miquel-angel-marin