dimarts, 21 de juny de 2016

BOUESIA 2016: LA BOUESIA MOR

ANNA ZAERA ENTREVISTA A SURT DE CASA ALS DOS BOUCÈFALS:

La Bouesia Mor, dol a 2 veus
Entrevistem Miquel Àngel Marin i Rafael Tormo Cuenca, amb motiu de l'última edició d'aquest festival poètic
Anna Zaera     20/06/2016
 
VIKIPÈDIA: GOYA DEVORANDO A UN HIJO, MUSEO DEL PRADO, 1819
Rafa Tormo i Miquel Àngel Marin
Ells ens han ensenyat que la poesia és el camí. El Festival d’Acció Poètica Bouesia celebrarà aquest 2016 la seua dotzena i última edició. El comiat d'un dels festivals més interessants que s'han vist a les Terres de l'Ebre. El festival que ha sabut re-llegir els nostres entorns i transmutar-los. El festival que ha buscat la bellesa d'allò que mai ningú ens havia dit que era bell i, per tant, ens pensàvem que no podia ser-ho. L'edició d'enguany torna a plantejar una temàtica interessant. En aquesta ocasió, el canibalisme poètic, serveix per fer una reflexió i, com diuen els organitzadors, aprendre a col·locar-nos com a cosa entre les coses, deixant fora tota idea d’ànima, o de cor com a memòria identitària sense fisures. Aquest acte de canibalisme bouètic vol ser també un homenatge pòstum al recentment desaparegut Carles Hac Mor que es va deixar arrossegar per la màgia creativa del Delta i va contribuir a aixecar certamen que ha sabut transformar en contemporaneïtat la cultura popular més perifèrica. Hem volgut parlar amb Rafael Tormo i Miquel Àngel Marin, codirectors i ideòlegs del festival.
PACO DE MORALES, SATURN,  http://static.picassomio.com/images/art/pm-27772-large.jpg  

- Abans de tot, ens hauríeu d'explicar com us vau conèixer i per què vau voler ser companys de trajecte i codirectors de la Bouesia...
Miquel Àngel Marin: La primera notícia de Rafa em va arribar en forma de vou, no de bou. Llorenç Barber em va comentar que a València hi havia un artista que es deia Vou, de Deja-vou i que treballava amb coets amb qui ell havia col·laborat. Amb aquests antecedents i atributs no vaig deixar de seguir-li la pista. Me'l vaig trobar a Ontinyent i vaig proposar-li unir-se a la Bouesia. En aquests dos anys treballant conjuntament, Tormo ha enriquit el festival. Com a fites, queden per sempre el llibre dels deu anys 'Psicogeografia d’un Festival' i l’'Èxode Ultralocal' com a lema i pintada de vida bouètica.
Rafael Tormo Cuenca: Efectivament, Miquel Àngel és qui em va identificar i qui em va assenyalar. Quan ens vam trobar, de seguida em va donar la volta. Em va captivar i vam començar a parlar de projectes. Era molt complicat dir-li que no.
- El lema de la Bouesia d'enguany és 'Menjar-se lo Delta. Menjar-se Carles Hac Mor. Menjar-se la poesia'. Després de tractar l'any passat el tema del joc, abordeu ara el concepte antropofàgia vinculant-lo amb un homenatge al poeta recentment desaparegut, Carles Hac Mor. Per què?
MAM: El treball de dol, segons Derrida, és devorar l'ideal i quasi-literalment, el cos i la veu de l’altre, el rostre i la persona de l’altre. La idea era interioritzar, és a dir, menjar-nos a Carles Hac Mor. El seu record, la seva obra, la seva petjada, la seva llavor, la seva irradiació... Era una manera de convertir el dol en creació.
RTC: L'espècie humana i les coses sembla que hagin entrat en un procés de dissolució, en el qual l'humà s'ha convertit en cosa i la cosa s'ha humanitzat. Per tant, pensem que això que us presentem no vol provocar una contra reacció, sinó més bé reafirmar-nos en el fet antropògraf de menjar-nos la vida, les coses i els cossos. Menjar-nos a Carles Hac Mor.
- Enguany és l'últim any que se celebrarà la Bouesia a Deltebre. Finalment, heu decidit menjar-vos la bouesia. La temàtica d'aquesta edició era premonitòria com a final d'aquest viatge de 12 anys?
MAM: Hem de, perdó, cagar el cuc. Necessitem finalment deglutir el festival i pair aquestes dotze edicions. El talent premonitori sempre ha estat present.
RTC: No era premonitòria, era un repte, i se'ns ha indigestat. La proposta era generar un projecte que fes un recorregut per tota la trajectòria poètica de Carles Hac Mor. Crec que Carles ens havia deixat aquest encàrrec. L'entorn de precarietat i la difícil gestió d'un festival com aquest ha trastocat una mica l'energia que requeriem per mantenir-lo.
- En certa manera s'acaba un cicle coincidint amb la mort de Carles Hac Mor. És una manera de retre-li fidelitat eterna?
MAM: Un dels grans lemes de Carles era “No consolidar res”. És una sentència nihilista i poètica i no s’ha d’entendre ni com a dogma ni com a ideologia. Aquesta és la meva lectura. Carles era de l’opinió que el millor moment de la Bouesia ja havia passat i que el millor seria desmaterialitzar-se i foc i fum. L’atzar que tant agradava i necessitava Carles s’ha inventat un titular: la bouesia mor.
RTC: Jo a Carles Hac Mor no li podria retre fidelitat eterna perquè crec que ell estaria molt enfadat. Ell el que demanava era infidelitat constant i recerca i prospecció. Tastar qualsevol cosa. El poc que l'he conegut m'ha fet pensar que estava davant una persona que representa el risc i la potència d'haver elegit una vida en la que l'art és la potència de seguir endavant.
- La Bouesia era Delta i el Delta era Bouesia. Com ha conviscut aquest binomi al llarg d'aquests anys? Creieu que ha tingut lloc un desenamorament?
MAM: El Delta és psicogeografia, com molt bé ha entès Rafa Tormo. Una de les darreres cultures orals agrícoles del Mediterrani amb un gran pes de l’entorn natural. Misteriosament, la Bouesia és la poesia del Delta de l’Ebre, al costat de moltes altres poesies, com molt bé va dir Carles Hac Mor. La Bouesia ha sigut política, o sigui, xoc i osmosi entre móns diferents, entre els móns del Delta i el món de la pràctica artística, que també és un món del Delta, ara ja. La Bouesia no s’ha deixat fagocitar ni instrumentalitzar per cap partit polític dels que han manat a Deltebre tots aquests anys, i d’aquí l’alt preu que ha pagat.
RTC: Miquel Àngel ha estat l'ànima que ha fet possible que molta gent mirés el Delta d'una altra manera i que veiés aquest entorn i aquest paisatge de forma diferent. Des d'un punt de vista que fins i tot la gent que allà viu li és difícil veure. No crec que hagi hagut un desenamorament, sinó, fins i tot, un redescobriment. De fet, el Delta, com la majoria d'entorns, crec que mai els arribes a conèixer del tot.
- Si haguéssis de dir que t'ha enamorat de la Bouesia, què diries?
MAM: La seva capacitat de poetitzar tot el que es mou. Ha sabut rondar pels marges i mai ha buscat el glamur de superfície, el glamur de ser un festival "guai".
RTC: El repte, sense dubte. Pensar que per uns moments seria possible caplligar a la bèstia, i pensar que per uns moments, podríem aconseguir que estés quieta. Finalment, la bèstia, no ha pogut quedar-se quieta.
- La Bouesia ha estat un festival descentralitzat, caòtic, arrítmic. Era aquesta la seva gràcia o la seva desgràcia?
MAM: Les dos coses juntes. Hi ha un peça per a piano de Carles Santos que porta per títol ‘Codi o estigma’. Això vol dir que si surts del camí marcat, automàticament cau damunt teu l’estigma, l’exclusió. Allò més poètic és allò més intolerable, va dir un boueta. Qualificar la bouesia d’arrítmica em sembla un complit i una troballa. No hem volgut mai marcar el pas amb la música d’uns altres, hem defugit la quadrícula, sempre hem volgut que cada pas fos diferent a l’anterior, que cada pas tingués un ritme propi. Ha sigut una mica destarotador, però què és la vida sinó destarotada?
RTC: La Bouesia ha estat una diàspora. Un espai on molta gent s'ha conegut, i ha estat un espai on repensar les pràctiques per possibilitar que altres experiències es puguin anar succeïnt. Ni serà el primer, ni l'últim festival en aparèixer. Jo crec que ara mateix el Delta de l'Ebre està sotmès a una necessitat de visibilització, que sota el seu parer, l'està sometent. Tot són estratègies de festivalització. Hi ha poca profunditat, poc treball de crítica real. El divertiment és el que ho justifica tot. Ja ho deia el Joan Brossa: "Fes un Festival de merda i acudiran 1000 mosques".

- Què és 'Topografies Perifèriques'? Podríem considerar-ho una llavor que deixa la Bouesia per la futur?
MAM: Serà i ja és una veu pròpia, incipient d’una colla de gent de la creació artística contemporània i cultural de les Terres de l’Ebre.
RTC: No està pensat com un festival, més aviat és un espai d'encreuament. És aquesta xocoteta atalaia que, de vegades, la cultura ha deixat d'oferir per a tenir una visió d'allò que està ocorrent, d'allò que ens està transformant tant com a persones com com a professionals.