diumenge, 24 d’abril de 2016

CARLES HAC MOR, EL TARANNÀ, per DAVID YMBERNON, ANOIA DIARI, 4-III-2016

La paleta d’en David Ymbernón fa un retrat íntim de Carles Hac Mor, i el copiem lletra a lletra. Entremig unes imatges d’altres bouesies compartides porten l’experiència al present i més enllà –revista caminada. Llegim, caminem, cantem, ballem, festegem 

Mai ningú tan intel·ligent i tan culte havia fet abans tant el poca-solta amb tanta solta i gràcia com feia el Carles. Ell jugava amb la transcendència, la importància i la seriositat, capgirant el pedestal, posant l'excel·lència a terra a berenar amb els bolets (la perfecció és feixista, deia).

Tenia un immens coneixement del llenguatge, saviesa, caràcter (geni, humor, temperament), era empàtic, generós, radical i afable.


Tant li feia si es tractava d'una senyora escarxofa, un senyor lingot o el Tió, el Carles Hac Mor era una porta oberta; el seu saber era a disposició de tota convivència (tot s'hi val, tots valen); era la filosofia d'una actitud vital d'amfitrió, un mèrit més de la seva personalitat: s'interessava de manera natural i curiosa per tot, buscant les virtuts i les maneres de fer participar (intervenir) tothom; es prestava, es dedicava i ajudava sense cap altra pretensió que l'afecció de veure aquest efecte volar.

Encomanava, conversava, fascinava, encenia, impulsava, engrescava, apassionava, invocava i contagiava art, poesia; lliurava ales a les carxofes, als lingots, als Tions; era una poefesta de visques, de portes, perquè tot és ple de portes, tots som portes (vet aquí en un dels seus poemes que parla, precisament, de la porta com a concepte de l'home porta, del concepte de la porta que porta a l'home i de l'home com a porta que porta l'home al concepte de la porta com a home).

I el Carles és una de les portes mestres més exorbitants, brillant i que fa brillar, que il·lumina i reflecteix a la galàxia de la literatura catalana, de bat a bat; i és un dels escriptors especials més valuosos que hi ha (perquè tal qual val), senzillament, sense pretensió, autèntic.

Accions multidisciplinàries, art conceptual, el Grup de Treball, revistes d'art i poesia (TecstualAmpit i L'avioneta), centenars de textos, performances, publicacions, recitals, impulsor de festivals (Bouesia, Porcellada d'Àger, Poesia als Parcs), motor, dinamitzador, agitador, col·laborador, paraigües de creadors joves, tàndem amb la poeta i vídeo-artista Ester Xargay: inseparable parella i companya, la paraparèmia, l'antimàgia, l'infrapoesia, el Jordi Aligué, el Gerard Altaió, el Vicenç Altaió, el Dídac P. Lagarriga, la María Durán, el Josep Pedrals, el Jordi Casadevall, l'Eduard Escoffet, el David Castillo, el Fracassart: de la no-mort de l'art, el Víctor Sunyol, l'Antoni Clapés, el Miquel Àngel Marín, el pseudo-art, la pseudo-poesia, la Patrícia Carles, l'Eugènia Balcells, la Dolors Miquel, l'Eugeni Bonet, el Francesc Bombí-Vilaseca, la Clara Garí, la Catalina Girona, l'Andryi Antonovsky, passar per Metrònom, comprar mig pollastre tallat a quarts, baixar les escombraries, trucar al Guinovart, el Joan Vinuesa, entrevista a Brossa, el Francesc Gelonch, la Marta Darder, anar a Ucraïna amb l'Enric Casasses i la Blanca Llum Vidal, l'Eduard Carmona, el Javier Caballero, parlar amb la Laura Borràs, l'Arthur Cravan, l'orinal de Duchamp, el Ferran García Sevilla, el Martí Sales, el Joan Casellas, l'espasa de Gaspar de Portolà, el Josep Miquel Garcia, el Xavier Garcia, la Meritxell Cucurella, el Nadal, l'Elisabet Augé, el Benet Rossell, el desvari de la raó, algú em fa la rateta, el Jordi Marrugat (autor de l'estudi La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució, Arola Editors, 2009), l'Adolf Alcañiz, la Laia Noguera, l'Hermann Bonnín, el Jesús Galdón, la Francesca Llopis, la Marga Ximenez, la Nora Ancarola, les veïnes tan simpàtiques i guapes del carrer Llibreteria, el Ferran i la Núria de l'Horiginal, el Francesc Garriga, la Núria Miret, el Tomás Arias, el Parera, la Rosa Rabassa, el Manuel Guerrero, el Jordi Nopca, el Joaquim Pibernat, els Nubolaris, el Lluís Calvo, la Fiona Morrison, la Maria Antònia Massanet, la Lis Costa, el Jaume C. Pons Alorda, el Joan M. Minguet Batllori, el Calleja, la Dolors Udina, l'Aleix Gallardet, el Sanuy, el David Caño, l'Helena Sixto, el Carles Monells, el Salvador Giralt, etcètera; i els que em descuido, excuseu-me, aquest "etcètera" té la mateixa consideració. 


I els llibres; joies, goig, lucidesa, alegries com S’ha rebentat l’hospici (Cafè Central, 1992); La fi del món(Empúries, 1994); Cabrafiga (Emboscall, 2002); M’he menjat una cama (Proa, 2003); Himnes del no-ésser (March Editors, 2009) o Sí fa que sí (Lleonard Muntaner, 2011). 

I potser per inclassificable o per no practicar el gènere literari del currículum, no va guanyar mai cap premi a obra publicada en vida. Tanmateix, formava part de la seva grandesa no sobrevalorar aquests exàmens. Essent millor que ningú, no es queixava, no rondinava, no era gelós, estaria prenent-se una crema catalana (una de les seves postres preferides) una fonda més endavant del primer il·lustrat del camí. Aquest tarannà tan seu, aquesta actitud, la de la crema catalana de la fonda, crea tanta adoració, que fa que mentre les patums són a Berga, patim, petem, patum, les lliçons H desfilen amb mitjons, música i majorets per l'Escala i van tirant amunt.

Ara, quan parlo del Carles, no puc evitar pensar en el meu pare, l'Àlvar Ymbernon. Tots dos han estat un referent per a mi, fonamentals en la vida i l'art. Ambdós van néixer a Lleida durant els anys 40 i han mort fa molt poc, i perdoneu aquesta personalització, però les nostres famílies tenien un lligam familiar molt especial. 

Els pares del Carles i els del meu pare (els meus avis) eren amics íntims, famílies molt properes que vivien a Lleida. Quan la família Hernández Mor —Hac és un pseudònim d'Hernández— va anar a viure a Barcelona, la família Ymbernon Tarrida es va mudar al pis on ells vivien (aleshores el Carles i el meu pare eren uns nens). I, a més, un germà del pare del Carles, es va casar amb una germana del meu avi.


Vam congeniar de seguida, d'esperit i d'energia; vam fer moltes coses; l'admirava i vaig aprendre molt d'ell.
Podríem fer-li un camí de portes, o un Festival Internacional de Porters i que porters de tot el món recitessin poesia a la porteria, o fabricar portes poema, o fer una casa amb portes sense porta, perquè hi entri tot Hac Mor tothora.

http://anoiadiari.cat/david-ymbernon-1/carles-hac-mor-taranna/

FOTOS: CARLES HAC MOR I LA BOUESIA, Sant Jaume 2007, Barcelona 2006, La Cava 2007, Vandellòs 2012