MUSIC, DE DACHAU A VENÈCIA

A LA PEDRERA, FINS EL 18 DE MAIG 2008

He estat a la Pedrera. Exposa Zoran Music (1909-2005), de Dachau a Venècia. Una visita que et deixa una petjada fosca –un silenci espès, com va dir el meu amic Emili Sánchez. Malgrat els paisatges dàlmates amb figures i colors tous i moviments inicials, de seguida surt la terrible experiència del seu pas per un camp d’extermini nazi. Actualitat dels desastres de la guerra. Cossos, muntanyes de cossos, on surten els ulls cecs, les mans ertes obertes en clam inert, els obcens forats negres de la boca.
No és estrany que Músic intentés oblidar-ho. Paisatges de Siena i d’Úmbria, però, diuen: ... a l’hora de pintar aquests turons emblanquits, em vaig adonar que em recordaven els munts de cadàvers entre els quals havia viscut a Dachau. Treballs de Sísif. Un roc pesant que cal suportar contínuament. No som els últims.
Per això m’ha colpit especialment aquest negre interior de les catedrals. El silenci que puja cap a la consciència. La caixa negra d’on surten un i altre cop formes vagament il·luminades. El pes terrible de l’experiència. Aquesta arrel feixuga que busca obrir-se, expressar-se. La boira grisa de la Giudecca i l’aigua espessa de Venècia . La mar ocre que ve a onades de plata negra minada. Una llum tènue que dibuixa la soledat dels autoretrats i la meditació a l’estudi allargat. Jo em conec per dins. Si em posés davant d’un mirall, només copiaria la meva pròpia màscara. Una visió de l’home –Gran filòsof.

Il.lustració: portada del catàleg, fragment de Taller, 1983