RECITAL POÈTIC
UN OCELL CURIÓS
ENRIC CASASSES
dimecres 13 VI 12
19:30 -20:30
A
LeJardin. Café
Poétique Bar à vers
C/ Bordeus, 31,
Barcelona, 08029
 |
Poefesta-recital-tumult! a LE JARDIN: 18 V 12 |
dimarts, 12 de juny del 2012
diumenge, 10 de juny del 2012
MIQUEL ÀNGEL MARÍN I CARLES ANDREU A L'HELIOGÀBAL
Dissabte, 16 de
juny • 21:30h
'Música és enxampar mosques' de Miquel Àngel Marín
+
'Tabaqueria' de
Fernando Pessoa, per Carles Andreu
 |
| Miquel Àngel Marín: "Moviment al pont, LO PASSADOR", 15 VII 11 (facebook Màngel) |
Presentació del
llibre de Miquel Àngel Marín "Música és enxampar mosques", a cura
d'Andreu Subirats i Carles Andreu
i
 |
| Carles Andreu, Poesia als Parcs, Galatxo de Sorrapa, 3 vi 12 (facebook Bouesia) |
Carles Andreu recita el poema
"Tabaqueria" de Fernando Pessoa, acompanyat de Joan Saura (sampler),
Ignacio Lois (guitarra) i Miquel Àngel Marín (clarinet).
Preu: 5€
HELIOGÀBAL
C/ Ramón y Cajal, 80 - Barcelona
Metro L4 (Joanic), L3 (Fontana)
Horari d'estiu:
De dimarts a dijous, de 22:00h a 3:00h.
Divendres i dissabte, de 22:00h a 3:30h.
Quan hi ha concert, obrim mitja hora abans.
Diumenge i dilluns, tancat.
De dimarts a dijous, de 22:00h a 3:00h.
Divendres i dissabte, de 22:00h a 3:30h.
Quan hi ha concert, obrim mitja hora abans.
Diumenge i dilluns, tancat.
TABACARIA
Não sou nada.
Nunca serei nada.
Não posso querer ser nada.
À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.
Nunca serei nada.
Não posso querer ser nada.
À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.
Janelas do meu
quarto,
Do meu quarto de um dos milhões do mundo que ninguém sabe quem é
(E se soubessem quem é, o que saberiam?),
Dais para o mistério de uma rua cruzada constantemente por gente,
Para uma rua inacessível a todos os pensamentos,
Real, impossivelmente real, certa, desconhecidamente certa,
Com o mistério das coisas por baixo das pedras e dos seres,
Com a morte a por umidade nas paredes e cabelos brancos nos homens,
Com o Destino a conduzir a carroça de tudo pela estrada de nada.
Do meu quarto de um dos milhões do mundo que ninguém sabe quem é
(E se soubessem quem é, o que saberiam?),
Dais para o mistério de uma rua cruzada constantemente por gente,
Para uma rua inacessível a todos os pensamentos,
Real, impossivelmente real, certa, desconhecidamente certa,
Com o mistério das coisas por baixo das pedras e dos seres,
Com a morte a por umidade nas paredes e cabelos brancos nos homens,
Com o Destino a conduzir a carroça de tudo pela estrada de nada.
Estou hoje vencido,
como se soubesse a verdade.
Estou hoje lúcido, como se estivesse para morrer,
E não tivesse mais irmandade com as coisas
Senão uma despedida, tornando-se esta casa e este lado da rua
A fileira de carruagens de um comboio, e uma partida apitada
De dentro da minha cabeça,
E uma sacudidela dos meus nervos e um ranger de ossos na ida.
Estou hoje lúcido, como se estivesse para morrer,
E não tivesse mais irmandade com as coisas
Senão uma despedida, tornando-se esta casa e este lado da rua
A fileira de carruagens de um comboio, e uma partida apitada
De dentro da minha cabeça,
E uma sacudidela dos meus nervos e um ranger de ossos na ida.
Estou hoje perplexo,
como quem pensou e achou e esqueceu.
Estou hoje dividido entre a lealdade que devo
À Tabacaria do outro lado da rua, como coisa real por fora,
E à sensação de que tudo é sonho, como coisa real por dentro.
Estou hoje dividido entre a lealdade que devo
À Tabacaria do outro lado da rua, como coisa real por fora,
E à sensação de que tudo é sonho, como coisa real por dentro.
Falhei em tudo.
Como não fiz propósito nenhum, talvez tudo fosse nada.
A aprendizagem que me deram,
Desci dela pela janela das traseiras da casa.
Fui até ao campo com grandes propósitos.
Mas lá encontrei só ervas e árvores,
E quando havia gente era igual à outra.
Saio da janela, sento-me numa cadeira. Em que hei de pensar?
Como não fiz propósito nenhum, talvez tudo fosse nada.
A aprendizagem que me deram,
Desci dela pela janela das traseiras da casa.
Fui até ao campo com grandes propósitos.
Mas lá encontrei só ervas e árvores,
E quando havia gente era igual à outra.
Saio da janela, sento-me numa cadeira. Em que hei de pensar?
Que sei eu do que
serei, eu que não sei o que sou?
Ser o que penso? Mas penso tanta coisa!
E há tantos que pensam ser a mesma coisa que não pode haver tantos!
Gênio? Neste momento
Cem mil cérebros se concebem em sonho gênios como eu,
E a história não marcará, quem sabe?, nem um,
Nem haverá senão estrume de tantas conquistas futuras.
Não, não creio em mim.
Em todos os manicômios há doidos malucos com tantas certezas!
Eu, que não tenho nenhuma certeza, sou mais certo ou menos certo?
Não, nem em mim...
Em quantas mansardas e não-mansardas do mundo
Não estão nesta hora gênios-para-si-mesmos sonhando?
Quantas aspirações altas e nobres e lúcidas -
Sim, verdadeiramente altas e nobres e lúcidas -,
E quem sabe se realizáveis,
Nunca verão a luz do sol real nem acharão ouvidos de gente?
O mundo é para quem nasce para o conquistar
E não para quem sonha que pode conquistá-lo, ainda que tenha razão.
Tenho sonhado mais que o que Napoleão fez.
Tenho apertado ao peito hipotético mais humanidades do que Cristo,
Tenho feito filosofias em segredo que nenhum Kant escreveu.
Mas sou, e talvez serei sempre, o da mansarda,
Ainda que não more nela;
Serei sempre o que não nasceu para isso;
Serei sempre só o que tinha qualidades;
Serei sempre o que esperou que lhe abrissem a porta ao pé de uma parede sem porta,
E cantou a cantiga do Infinito numa capoeira,
E ouviu a voz de Deus num poço tapado.
Crer em mim? Não, nem em nada.
Derrame-me a Natureza sobre a cabeça ardente
O seu sol, a sua chava, o vento que me acha o cabelo,
E o resto que venha se vier, ou tiver que vir, ou não venha.
Escravos cardíacos das estrelas,
Conquistamos todo o mundo antes de nos levantar da cama;
Mas acordamos e ele é opaco,
Levantamo-nos e ele é alheio,
Saímos de casa e ele é a terra inteira,
Mais o sistema solar e a Via Láctea e o Indefinido.
Ser o que penso? Mas penso tanta coisa!
E há tantos que pensam ser a mesma coisa que não pode haver tantos!
Gênio? Neste momento
Cem mil cérebros se concebem em sonho gênios como eu,
E a história não marcará, quem sabe?, nem um,
Nem haverá senão estrume de tantas conquistas futuras.
Não, não creio em mim.
Em todos os manicômios há doidos malucos com tantas certezas!
Eu, que não tenho nenhuma certeza, sou mais certo ou menos certo?
Não, nem em mim...
Em quantas mansardas e não-mansardas do mundo
Não estão nesta hora gênios-para-si-mesmos sonhando?
Quantas aspirações altas e nobres e lúcidas -
Sim, verdadeiramente altas e nobres e lúcidas -,
E quem sabe se realizáveis,
Nunca verão a luz do sol real nem acharão ouvidos de gente?
O mundo é para quem nasce para o conquistar
E não para quem sonha que pode conquistá-lo, ainda que tenha razão.
Tenho sonhado mais que o que Napoleão fez.
Tenho apertado ao peito hipotético mais humanidades do que Cristo,
Tenho feito filosofias em segredo que nenhum Kant escreveu.
Mas sou, e talvez serei sempre, o da mansarda,
Ainda que não more nela;
Serei sempre o que não nasceu para isso;
Serei sempre só o que tinha qualidades;
Serei sempre o que esperou que lhe abrissem a porta ao pé de uma parede sem porta,
E cantou a cantiga do Infinito numa capoeira,
E ouviu a voz de Deus num poço tapado.
Crer em mim? Não, nem em nada.
Derrame-me a Natureza sobre a cabeça ardente
O seu sol, a sua chava, o vento que me acha o cabelo,
E o resto que venha se vier, ou tiver que vir, ou não venha.
Escravos cardíacos das estrelas,
Conquistamos todo o mundo antes de nos levantar da cama;
Mas acordamos e ele é opaco,
Levantamo-nos e ele é alheio,
Saímos de casa e ele é a terra inteira,
Mais o sistema solar e a Via Láctea e o Indefinido.
(Come chocolates,
pequena;
Come chocolates!
Olha que não há mais metafísica no mundo senão chocolates.
Olha que as religiões todas não ensinam mais que a confeitaria.
Come, pequena suja, come!
Pudesse eu comer chocolates com a mesma verdade com que comes!
Mas eu penso e, ao tirar o papel de prata, que é de folha de estanho,
Deito tudo para o chão, como tenho deitado a vida.)
Come chocolates!
Olha que não há mais metafísica no mundo senão chocolates.
Olha que as religiões todas não ensinam mais que a confeitaria.
Come, pequena suja, come!
Pudesse eu comer chocolates com a mesma verdade com que comes!
Mas eu penso e, ao tirar o papel de prata, que é de folha de estanho,
Deito tudo para o chão, como tenho deitado a vida.)
Mas ao menos fica da
amargura do que nunca serei
A caligrafia rápida destes versos,
Pórtico partido para o Impossível.
Mas ao menos consagro a mim mesmo um desprezo sem lágrimas,
Nobre ao menos no gesto largo com que atiro
A roupa suja que sou, em rol, pra o decurso das coisas,
E fico em casa sem camisa.
A caligrafia rápida destes versos,
Pórtico partido para o Impossível.
Mas ao menos consagro a mim mesmo um desprezo sem lágrimas,
Nobre ao menos no gesto largo com que atiro
A roupa suja que sou, em rol, pra o decurso das coisas,
E fico em casa sem camisa.
(Tu que consolas, que
não existes e por isso consolas,
Ou deusa grega, concebida como estátua que fosse viva,
Ou patrícia romana, impossivelmente nobre e nefasta,
Ou princesa de trovadores, gentilíssima e colorida,
Ou marquesa do século dezoito, decotada e longínqua,
Ou cocote célebre do tempo dos nossos pais,
Ou não sei quê moderno - não concebo bem o quê -
Tudo isso, seja o que for, que sejas, se pode inspirar que inspire!
Meu coração é um balde despejado.
Como os que invocam espíritos invocam espíritos invoco
A mim mesmo e não encontro nada.
Chego à janela e vejo a rua com uma nitidez absoluta.
Vejo as lojas, vejo os passeios, vejo os carros que passam,
Vejo os entes vivos vestidos que se cruzam,
Vejo os cães que também existem,
E tudo isto me pesa como uma condenação ao degredo,
E tudo isto é estrangeiro, como tudo.)
Ou deusa grega, concebida como estátua que fosse viva,
Ou patrícia romana, impossivelmente nobre e nefasta,
Ou princesa de trovadores, gentilíssima e colorida,
Ou marquesa do século dezoito, decotada e longínqua,
Ou cocote célebre do tempo dos nossos pais,
Ou não sei quê moderno - não concebo bem o quê -
Tudo isso, seja o que for, que sejas, se pode inspirar que inspire!
Meu coração é um balde despejado.
Como os que invocam espíritos invocam espíritos invoco
A mim mesmo e não encontro nada.
Chego à janela e vejo a rua com uma nitidez absoluta.
Vejo as lojas, vejo os passeios, vejo os carros que passam,
Vejo os entes vivos vestidos que se cruzam,
Vejo os cães que também existem,
E tudo isto me pesa como uma condenação ao degredo,
E tudo isto é estrangeiro, como tudo.)
Vivi, estudei, amei e
até cri,
E hoje não há mendigo que eu não inveje só por não ser eu.
Olho a cada um os andrajos e as chagas e a mentira,
E penso: talvez nunca vivesses nem estudasses nem amasses nem cresses
(Porque é possível fazer a realidade de tudo isso sem fazer nada disso);
Talvez tenhas existido apenas, como um lagarto a quem cortam o rabo
E que é rabo para aquém do lagarto remexidamente
E hoje não há mendigo que eu não inveje só por não ser eu.
Olho a cada um os andrajos e as chagas e a mentira,
E penso: talvez nunca vivesses nem estudasses nem amasses nem cresses
(Porque é possível fazer a realidade de tudo isso sem fazer nada disso);
Talvez tenhas existido apenas, como um lagarto a quem cortam o rabo
E que é rabo para aquém do lagarto remexidamente
Fiz de mim o que não
soube
E o que podia fazer de mim não o fiz.
O dominó que vesti era errado.
Conheceram-me logo por quem não era e não desmenti, e perdi-me.
Quando quis tirar a máscara,
Estava pegada à cara.
Quando a tirei e me vi ao espelho,
Já tinha envelhecido.
Estava bêbado, já não sabia vestir o dominó que não tinha tirado.
Deitei fora a máscara e dormi no vestiário
Como um cão tolerado pela gerência
Por ser inofensivo
E vou escrever esta história para provar que sou sublime.
E o que podia fazer de mim não o fiz.
O dominó que vesti era errado.
Conheceram-me logo por quem não era e não desmenti, e perdi-me.
Quando quis tirar a máscara,
Estava pegada à cara.
Quando a tirei e me vi ao espelho,
Já tinha envelhecido.
Estava bêbado, já não sabia vestir o dominó que não tinha tirado.
Deitei fora a máscara e dormi no vestiário
Como um cão tolerado pela gerência
Por ser inofensivo
E vou escrever esta história para provar que sou sublime.
Essência musical dos
meus versos inúteis,
Quem me dera encontrar-me como coisa que eu fizesse,
E não ficasse sempre defronte da Tabacaria de defronte,
Calcando aos pés a consciência de estar existindo,
Como um tapete em que um bêbado tropeça
Ou um capacho que os ciganos roubaram e não valia nada.
Quem me dera encontrar-me como coisa que eu fizesse,
E não ficasse sempre defronte da Tabacaria de defronte,
Calcando aos pés a consciência de estar existindo,
Como um tapete em que um bêbado tropeça
Ou um capacho que os ciganos roubaram e não valia nada.
Mas o Dono da
Tabacaria chegou à porta e ficou à porta.
Olho-o com o deconforto da cabeça mal voltada
E com o desconforto da alma mal-entendendo.
Ele morrerá e eu morrerei.
Ele deixará a tabuleta, eu deixarei os versos.
A certa altura morrerá a tabuleta também, os versos também.
Depois de certa altura morrerá a rua onde esteve a tabuleta,
E a língua em que foram escritos os versos.
Morrerá depois o planeta girante em que tudo isto se deu.
Em outros satélites de outros sistemas qualquer coisa como gente
Continuará fazendo coisas como versos e vivendo por baixo de coisas como tabuletas,
Olho-o com o deconforto da cabeça mal voltada
E com o desconforto da alma mal-entendendo.
Ele morrerá e eu morrerei.
Ele deixará a tabuleta, eu deixarei os versos.
A certa altura morrerá a tabuleta também, os versos também.
Depois de certa altura morrerá a rua onde esteve a tabuleta,
E a língua em que foram escritos os versos.
Morrerá depois o planeta girante em que tudo isto se deu.
Em outros satélites de outros sistemas qualquer coisa como gente
Continuará fazendo coisas como versos e vivendo por baixo de coisas como tabuletas,
Sempre uma coisa
defronte da outra,
Sempre uma coisa tão inútil como a outra,
Sempre o impossível tão estúpido como o real,
Sempre o mistério do fundo tão certo como o sono de mistério da superfície,
Sempre isto ou sempre outra coisa ou nem uma coisa nem outra.
Sempre uma coisa tão inútil como a outra,
Sempre o impossível tão estúpido como o real,
Sempre o mistério do fundo tão certo como o sono de mistério da superfície,
Sempre isto ou sempre outra coisa ou nem uma coisa nem outra.
Mas um homem entrou
na Tabacaria (para comprar tabaco?)
E a realidade plausível cai de repente em cima de mim.
Semiergo-me enérgico, convencido, humano,
E vou tencionar escrever estes versos em que digo o contrário.
E a realidade plausível cai de repente em cima de mim.
Semiergo-me enérgico, convencido, humano,
E vou tencionar escrever estes versos em que digo o contrário.
Acendo um cigarro ao
pensar em escrevê-los
E saboreio no cigarro a libertação de todos os pensamentos.
Sigo o fumo como uma rota própria,
E gozo, num momento sensitivo e competente,
A libertação de todas as especulações
E a consciência de que a metafísica é uma consequência de estar mal disposto.
E saboreio no cigarro a libertação de todos os pensamentos.
Sigo o fumo como uma rota própria,
E gozo, num momento sensitivo e competente,
A libertação de todas as especulações
E a consciência de que a metafísica é uma consequência de estar mal disposto.
Depois deito-me para
trás na cadeira
E continuo fumando.
Enquanto o Destino mo conceder, continuarei fumando.
E continuo fumando.
Enquanto o Destino mo conceder, continuarei fumando.
(Se eu casasse com a
filha da minha lavadeira
Talvez fosse feliz.)
Visto isto, levanto-me da cadeira. Vou à janela.
O homem saiu da Tabacaria (metendo troco na algibeira das calças?).
Ah, conheço-o; é o Esteves sem metafísica.
(O Dono da Tabacaria chegou à porta.)
Como por um instinto divino o Esteves voltou-se e viu-me.
Acenou-me adeus, gritei-lhe Adeus ó Esteves!, e o universo
Reconstruiu-se-me sem ideal nem esperança, e o Dono da Tabacaria sorriu.
Talvez fosse feliz.)
Visto isto, levanto-me da cadeira. Vou à janela.
O homem saiu da Tabacaria (metendo troco na algibeira das calças?).
Ah, conheço-o; é o Esteves sem metafísica.
(O Dono da Tabacaria chegou à porta.)
Como por um instinto divino o Esteves voltou-se e viu-me.
Acenou-me adeus, gritei-lhe Adeus ó Esteves!, e o universo
Reconstruiu-se-me sem ideal nem esperança, e o Dono da Tabacaria sorriu.
Álvaro de Campos, 15-1-1928, PESSOA
http://www.insite.com.br/art/pessoa/ficcoes/acampos/456.php
L’ESTANC
No sóc res.
Mai no seré res.
No puc voler ser
res.
A part d’això,
tinc en mi tots els somnis del món.
Finestres de ma
cambra,
de la meva cambra
una d’entre els milions del món que ningú no sap quina és
(i si sabessin
qui és, què sabrien?),
doneu al misteri
d’un carrer per on passa constantment la gent,
a un carrer
inaccessible a tots els pensaments,
real,
impossiblement real, cert, desconegudament cert,
amb el misteri de
les coses a sota de les pedres i dels éssers.
Amb la mort
posant humitat a les parets i cabells blancs als homes,
amb el Destí
menant el carro de tot per la carretera de res.
Avui estic vençut
com si sabés la veritat.
Avui estic lúcid,
com si estigués a punt de morir
i no tingués més
germanor amb les coses
sinó un comiat,
aquesta casa i aquesta banda de carrer havent esdevingut
la filera de
carruatges d’un comboi, xiulada la sortida
de dins estant
del meu cap,
i sacsejats els
meus nervis i xerricant els meus ossos en la marxa.
Avui estic
perplex com qui ha pensat, trobat i oblidat.
Avui estic
dividit entre la lleialtat que dec
a l’Estanc de l’altra
banda del carrer, com a cosa real per dins.
He fracassat amb
tot.
Com que no tenia
cap propòsit, tot fou tal volta no res.
De l’aprenentatge
que em donaren,
vaig davallar-ne
per la finestra de l’eixida de casa.
Vaig anar al camp
amb grans propòsits,
però sols vaig
trobar-hi herbes i arbres,
i quan hi havia
gent, era igual a l’altra.
Em retiro de la
finestra, m’assec en una cadira. En què haig de pensar?
Què sé jo el que
seré, jo, que no sé el què sóc?
Ser el que penso?
Mes em penso ser tanta cosa!
I n’hi ha tants
que es pensen ser el mateix, que no pot haver-n’hi tants.
Geni? En aquest
moment
cent mil cervells
es concebeixen en somnis tan genis com jo,
i la història no
n’ungirà, qui pot saber-ho?, cap ni un,
n’hi haurà sinó
femada de tantes conquestes futures.
No, no crec en
mi.
A tots els
manicomis hi ha bojos guillats per tantes certeses! No, ni en mi...
Jo, que no tinc
cap certesa, tinc més seny o no tinc menys seny?
A quantes
mansardes i no mansardes del món
no hi haurà a
hores d’ara genis-per-a-si-mateixos somniant?
Quantes aspiracions
altes i nobles i lúcides
-sí,
veritablement altes i nobles i lúcides-
i qui sap si
realitzables,
mai no veuran la
llum del sol real ni trobaran l’oïda de ningú?
El món és de qui
neix per a conquerir-lo
i no pas de qui
somia que pot conquerir-lo, encara que tingui raó.
He somiat més que
tot el que feu Napoleó.
He estret contra
el meu pit hipotètic més humanitats que el Crist,
he fet en secret
filosofies que mai Kant no escrigué.
Però sóc, i
potser seré sempre, el de la mansarda,
encara que no hi
visqui;
seré sempre el
que no va néixer per això;
seré sempre tan
sols el que tenia qualitats;
seré sempre el
que esperà que li obrissin la porta al peu d’una paret sense porta
i que cantà la
cantinela de l’Infinit en un galliner
i sentí la veu de
Déu en un pou colgat.
Creure en mi? No,
ni en res.
Aboqueu-me la
Natura damunt del cap ardent,
el seu sol, la
seva pluja, el vent que m’abraona els cabells,
i la resta que
vingui si ve o ha de venir, o que no vingui.
Esclaus cardíacs
de les estrelles,
conquerim el món
abans d’alçar-nos del llit;
però ens
desvetllem i és opac,
ens alcem i és
alié,
sortim de casa i
és la terra sencera
més el sistema
solar i la Via Làctia i l’Indefinit.
(Menja xocolata,
menudeta;
menja xocolata!
Mira que no hi ha
més metafísica al món que la xocolata.
Mira que les
religions no ensenyen més que la confiteria.
Menja marraneta,
menja!
Però jo penso, i,
en llevar el paper de plata, que és de full d’estany
ho tiro tot per
terra, igual que hi vaig tirar la vida).
Però, almenys, de
l’amargura del que mai no seré, en resta
la cal·ligrafia
ràpida d’aquests versos,
pòrtic tendit
vers l’Impossible.
Però almenys
consagro a mi mateix un menyspreu sense llàgrimes,
noble almenys pel
gest de llarguesa amb que llenço
la roba bruta que
sóc, sense rebut, al decurs de les coses,
i em quedo a casa
sense camisa.
deesa grega,
concebuda com a estàtua vivent,
o patrícia
romana, impossiblement noble i nefasta
o princesa de
trobador, molt gentil il·luminada
o marquesa del
segle divuit, escotada i distant
o cèlebre cocotte del temps dels nostres pares
o no sé què de
modern -no imagino bé el què- tot això
sigui el que
sigui que siguis, si pot inspirar, que inspiri!
El meu cor és una
galleda buida.
Com aquells que
invoquen esperits,
m’invoco a mi
mateix i no trobo res.
M’apropo a la
finestra i veig el carrer amb una nitidesa absoluta.
Veig les
botigues, veig els passeigs, veig els cotxes que passen,
veig els ens
vivents que es van creuant,
veig els gossos,
que també existeixen,
i tot això em
pesa com una condemna a l’exili
i tot això m’és
estrany, com tot.)
He viscut,
estudiat, estimat i fins cregut,
i avui no hi ha
captaire que no envegi sols pel fet de no ser jo.
Esguardo els
pedaços, les nafres i la mentida de cadascú,
i penso: mai,
potser, no has viscut, ni estudiat, ni estimat, ni cregut
(perquè és
possible fer la realitat de tot això sense fer res de tot això);
potser a penes
has existit, com la sargantana amb la cua tallada
i que és cua
separada de la sargantana, bellugant-se.
He fet de mi el
que no he sabut,
i el que en podia fer no ho vaig fer.
Em vaig vestir
amb un dominó equivocat.
Acabat em
conegueren pel que no era, no ho vaig desmentir, i em vaig perdre.
Quan vaig voler
arrancar la màscara,
la tenia
enganxada a la cara.
En llevar-me-la i
veure’m al mirall,
ja havia
envellit.
Feia pena, ja no
sabia vestir el dominó que no m’havia tret.
Vaig treure’m la
màscara, dormint després al guarda-roba,
com un gos
tolerat per la gerència,
essent inofensiu,
i ara escriuré
aquesta història per a provar que sóc sublim.
Essència musical
dels meus versos inútils,
qui pogués
trobar-te com a cosa feta per mi,
per comptes d’estar-me
sempre enfront de l’Estanc d’enfront,
calcigant la
consciència d’estar existint
com la catifa amb
la qual s’entrebanca l’embriac
o l’estora robada
pels gitans i que no valia res.
i la realitat
plausible cau de sobte al meu damunt.
Em mig incorporo,
enèrgic, convençut, humà,
i intentaré d’escriure
aquests versos en què dic el contrari.
Encenc un
cigarret tot pensant a escriure’ls
i en el cigarret
assaboreixo l’alliberament de tots els pensaments.
Segueixo el fum
com a ruta pròpia,
i gaudeixo, en un
moment sensitiu i competent,
de l’alliberament
de totes les especulacions
i de la
consciència que la metafísica és una conseqüència de trobar-se indisposat.
Després em
repenjo a la cadira i segueixo fumant.
Tant com el Destí
m’ho concedeixi, seguiré fumant.
(Si em casés amb
la filla de la meva bugadera, potser seria feliç.)
Vist això, m’aixeco
de la cadira. M’atanso a la finestra.
L’home surt de l’Estanc
(guardant-se el canvi a la butxaca de les calces?).
Ah!, el conec: és
l’Esteves sense metafísica.
(L’Amo de l’Estanc
ja és a la porta).
Com per un
instint diví, l’Esteves es tomba i em veu.
Em fa el gest d’adéu,
jo crido Adéu, Esteves! I l’univers
se’m reconstrueix
sense ideal ni esperança, i l’amo de l’Estanc somriu.
Traducció,
concepte de l’espectacle i recitat: Carles Andreu.
CÀNTIC DIVERS DE
LA LLENGYUA CATALANA ENAMORADA DEL POEMA ESTANC
DE FERNADO PESSOA, POETA PLURAL PORTUGUÉS. Biblioteca Jaume Fuster, 20 X 2010. Gràcia
Territori Sonor.
dissabte, 9 de juny del 2012
MARAVILLA SÁEZ: BOUS BRAUS I BLAUS, a la instal·lació BOUESIA 12, LO PATI, Amposta
 |
| Aparador del Centre d'Art Lo Pati amb els BOUS BRAUS I BLAUS de Maravilla Sáez (F: Bouesia Facebook) |
BOUS I BRAUS BLAUS
Blau de cel. Blau de mar.
Blau d'aigua que baixa riu avall.
Blau del camp portat per l'aigua
i de cultius ofegats
on s'aturen ocells viatgers ben encisats.
Blau del món, la nostra casa, que voga rere un estel.
Blau d'enyorança i esperança.
Blau de somnis no oblidats.
Blau com la flor inabastable
cercada obstinadament pel romàntic
en el seu afany per lo infinit.
Blau d'impossible,
d'utòpic i quimèric
com la nostra dèria insaciable.
Blau... com la mirada blava de la Poesia.
Bous i braus que baden solitaris rumiant, de cop i volta,
s'arrepleguen en festiu ramat per entonar les seves balades.
Balades,"blues" o blaus de bous i braus, blaus de bouesia...
Blau de cel. Blau de mar.
Blau d'aigua que baixa riu avall.
Blau del camp portat per l'aigua
i de cultius ofegats
on s'aturen ocells viatgers ben encisats.
Blau del món, la nostra casa, que voga rere un estel.
Blau d'enyorança i esperança.
Blau de somnis no oblidats.
Blau com la flor inabastable
cercada obstinadament pel romàntic
en el seu afany per lo infinit.
Blau d'impossible,
d'utòpic i quimèric
com la nostra dèria insaciable.
Blau... com la mirada blava de la Poesia.
Bous i braus que baden solitaris rumiant, de cop i volta,
s'arrepleguen en festiu ramat per entonar les seves balades.
Balades,"blues" o blaus de bous i braus, blaus de bouesia...
Maravilla
Sáez
Com el vell déu mesopotàmic
bufar i fer ampolles
del fang fonamental i dúctil.
bufar i fer ampolles
del fang fonamental i dúctil.
J. Caballero, El caminant i el drac, VI Terrissaire
Maravilla Sáez (1950), ceramista, no sols és deessa de
l’argila i del foc que bufa i fa volums amb dits i mans, sinó que és boueta. El
seu fer és un joc amb els elements fonamentals. La terra, l’aigua i el foc,
donen l’aire als àtoms. Informats per la seva mà destra, les molècules
esdevenen escultura. El fonamental, Al2
O3 Si O2 H2O, arriba a ser una nova geometria,
una nova vida, un bou que vol descobrir que l’horitzó
no és una ratlla llunyana. Avui, en aquesta Bouesia instal·lada, ens
presenta Bous i braus blaus,
meditades variacions del bou sobre la simfonia dels blaus.
[Podem visitar el seu taller Òliba, carrer Portella, 2, a Tarragona (encastat a la muralla de
Tarraco), on treballa i té exposada la seva escultura i ceràmica)]
JC
La exposició Bous i Braus Blaus és un petit homenatge d'urgència
als bouetes i a la bouesia que van nàixer i creixen al delta del riu
Ebre. Consta de les següents peces ceràmiques fetes ex profeso i a
corre-cuites (no és metàfora) per-a l'ocasió :
- 35 bous blaus 35 que tot el que ho vulgui podrà apropiar-se
d'un pel metafòric preu de 30 euros.
-La Fusió del Ramat. (grup escultòric elaborat amb molt ardor que
expresa l'esperit del ramat i els seus perills) Preu:100 euros.
-Poesia per a passar a l'altra vora del riu. Preu: 30 E
-Joc de Sentiments i Paraules. Preu: 35 E
-Boueta en acció sobre un plat d'arròs . Preu: 30 E
-Boueta enxampant mosques amb un canut de banús. Preu 30 E
-La Bouesia dançant en mig del delta. Preu 35 E
-Boueta xiulador a punt de esdevenir flor blava. Preu 20E
- Boueta migratori remullant-se en un camp d'arròs. Preu 30 E
- Poeta de garrafa o El Tricamagnuceptófalo del meravellós
secret. Preu: 200 E
- 35 bous blaus 35 que tot el que ho vulgui podrà apropiar-se
d'un pel metafòric preu de 30 euros.
-La Fusió del Ramat. (grup escultòric elaborat amb molt ardor que
expresa l'esperit del ramat i els seus perills) Preu:100 euros.
-Poesia per a passar a l'altra vora del riu. Preu: 30 E
-Joc de Sentiments i Paraules. Preu: 35 E
-Boueta en acció sobre un plat d'arròs . Preu: 30 E
-Boueta enxampant mosques amb un canut de banús. Preu 30 E
-La Bouesia dançant en mig del delta. Preu 35 E
-Boueta xiulador a punt de esdevenir flor blava. Preu 20E
- Boueta migratori remullant-se en un camp d'arròs. Preu 30 E
- Poeta de garrafa o El Tricamagnuceptófalo del meravellós
secret. Preu: 200 E
Maravilla
Sáez em va enviar un mail on descriu la concepció de la seva instal·lació, que,
finalment, va prendre forma d’aparador, donat que no s'adequava al discurs dels
comissaris. Com que crec que és interessant la concepció de la ceramista, perquè introduïa elements quotidians i ara invisibles, publiquem la nota:
Bona nit, rei del afalac.
Por fin está felizmente instalado todo el elenco bouítico azul. Puntualmente llegó la gran paella que cumple a la perfección su cometido y tras vencer ciertas reticencias iniciales, parece que ha logrado el beneplácito de los presentes. Agradezco y valoro en mucho la eficiencia y amabilidad de todos los que conseguisteis tan digna ágora para els bous blaus.
Te mando una relación de las piezas expuestas y
sus precios por si te parece adecuado darlo a conocer.
Maravilla
BOUESIA a Amposta Ràdio i una entrevista a CATALUNYA RÀDIO
 |
| Canal 21, al programa Districte 21, Míriam Gavaldà entrevista a Màngel i a Sam Vila |
Donem les referències de diversos programes que
han entrevistat a Miquel Àngel Marín, boucèfal i pal de paller de la Bouesia:
Bouesia vincula el paper dels canals en el desenvolupament del delta
Vincular el paper que la construcció
dels canals va suposar per al desenvolupament humà i econòmic del delta de
l'Ebre amb la projecció cultural del territori és un dels arguments centrals
que el festival poètic Bouesia vol transmetre en la seva edició d'aquest 2012.
Després del seu naixement fa vuit anys a Deltebre (Baix Ebre), el certamen
s'obre enguany a diferents espais del territori i fixa la seva base
d'operacions al Centre d'Art lo Pati d'Amposta. Durant el primer i l'últim cap
de setmana de juny, el festival ha programat una exposició retrospectiva,
recitals, una romeria poètica i actuacions com la dels músics Carles Santos,
Llorenç Barber, la ballarina Sònia Gómez o el poeta Carles Hac Mor.
"La construcció de la casa del
bou", l'epígraf sota el qual es presenta aquesta edició, conjumina, d'una
banda, la commemoració pel centenari de la construcció del canal de l'Esquerra
de l'Ebre, d'una banda, i el segle del naixement del músic nord-americà John
Cage. Una metàfora sobre el desenvolupament del Delta de l'Ebre, una de les
grans revolucions agrícoles a Europa del segle XX, segons l'organitzador del
certamen, Miquel Àngel Marín, vinculada al paper també
"revolucionari" de Cage com a pioner de la música aleatòria,
electrònica i la utilització no convencionals dels sons i els instruments.
"Nosaltres agafem el canal de l'Esquerra i també l'utilitzem com un
material més de treball", ha precisat Marín.
Aquest doble homenatge protagonitzarà l'última jornada del festival el pròxim dia 1 de juliol, amb un peculiar recital poètic travessant el riu Ebre a peu per l'assut de Xerta (Baix Ebre) i que es tancarà amb una passejada poètica per Tortosa resseguin el traçat subterrani del canal de l'Esuqerra i que culminarà amb la presentació dels llibres dels poetes Josep Pedrals i Andreu Subirats.
El diàleg entre el paper del canal i de Cage com a acceleradors del progrés marcarà bona part de la programació que arrenca el pròxim 1 de juny a Vandellòs (Baix Camp), amb la sisena edició de la Bouesia en aquest municipi dedicada enguany al poeta Carles Hac Mor. En aquest context, s'han programat les denominades Acceleracions Bouhaus (1912-2012), un conjunt d'activitats i actuacions que arrencaran el pròxim dos de juny amb una pelegrinatge des de Deltebre al Centre d'Art lo Pati d'Amposta, un espai que des d'enguany vol acollir les futures edicions del festival de vocació experimental i avantguardista.
Una exposició, la Rondalla del Teixidor, la performance de l'artista plàstic David Ymbernon, les actuacions de la ballarina Sònia Gómez, els músics Llorenç Barber i Montserrat Palacios, l'espectacle dels madrilenys Proyecto 23 o els vallencs Don Simón y Telefunken, entre d'altres, donaran forma a la segona jornada del primer cap de setmana que es tancarà diumenge, 3 de juny, amb un recital a la desembocadura de l'Ebre, sobre el 'ziggurat' del Galatxo de Sorrapa. Ja de cara l'últim cap de setmana de juny, i com a plat fort de la cloenda cloenda, el músic vinarosenc Carles Santos, juntament amb Inés Borràs, actuaran al Centre d'Art lo Pati.
'Anticonferències'
El programa es complementa també amb múltiples recitals poètics de participació oberta, amb voluntat d'intercanvi cultural interdisciplinar i festiu en el context del delta de l'Ebre. En aquest marc, Marín ha destacat l'aposta enguany també per un nou format, les "anticonferències", una experiència amb cinc conferències on els ponents transgrediran el codi seriós d'aquest format "amb humor i surrealisme".
Nascut a Deltebre fa vuit anys, el festival transcendeix enguany els límits del municipi deltaic i s'estén també a Amposta, Tortosa, Xerta, Tivenys o Vandellòs amb l'ànim d'implantar-se territorialment per fer arribar la poesia a tot arreu. Una aposta que ha trobat acollida al Centre lo Pati on, el seu director, Blai Mesa, ha destacat la connexió de les propostes culturals que planteja "amb un esperit de territori" i la voluntat d'exportar-lo i "fer-lo universal".
Des de l'Ajuntament d'Amposta, la regidora de Cultura, Maria del Mar Panisello, ha destacat l'aposta del certamen per "fer sortir l'art fora al carrer". Per la seva banda, el regidor de Cultura de Deltebre, Joan Alginet, ha celebrat que la Bouesia hagi sobrepassat els límits de la població amb l'objectiu de rellançar el seu projecte cultural.
Aquest doble homenatge protagonitzarà l'última jornada del festival el pròxim dia 1 de juliol, amb un peculiar recital poètic travessant el riu Ebre a peu per l'assut de Xerta (Baix Ebre) i que es tancarà amb una passejada poètica per Tortosa resseguin el traçat subterrani del canal de l'Esuqerra i que culminarà amb la presentació dels llibres dels poetes Josep Pedrals i Andreu Subirats.
El diàleg entre el paper del canal i de Cage com a acceleradors del progrés marcarà bona part de la programació que arrenca el pròxim 1 de juny a Vandellòs (Baix Camp), amb la sisena edició de la Bouesia en aquest municipi dedicada enguany al poeta Carles Hac Mor. En aquest context, s'han programat les denominades Acceleracions Bouhaus (1912-2012), un conjunt d'activitats i actuacions que arrencaran el pròxim dos de juny amb una pelegrinatge des de Deltebre al Centre d'Art lo Pati d'Amposta, un espai que des d'enguany vol acollir les futures edicions del festival de vocació experimental i avantguardista.
Una exposició, la Rondalla del Teixidor, la performance de l'artista plàstic David Ymbernon, les actuacions de la ballarina Sònia Gómez, els músics Llorenç Barber i Montserrat Palacios, l'espectacle dels madrilenys Proyecto 23 o els vallencs Don Simón y Telefunken, entre d'altres, donaran forma a la segona jornada del primer cap de setmana que es tancarà diumenge, 3 de juny, amb un recital a la desembocadura de l'Ebre, sobre el 'ziggurat' del Galatxo de Sorrapa. Ja de cara l'últim cap de setmana de juny, i com a plat fort de la cloenda cloenda, el músic vinarosenc Carles Santos, juntament amb Inés Borràs, actuaran al Centre d'Art lo Pati.
'Anticonferències'
El programa es complementa també amb múltiples recitals poètics de participació oberta, amb voluntat d'intercanvi cultural interdisciplinar i festiu en el context del delta de l'Ebre. En aquest marc, Marín ha destacat l'aposta enguany també per un nou format, les "anticonferències", una experiència amb cinc conferències on els ponents transgrediran el codi seriós d'aquest format "amb humor i surrealisme".
Nascut a Deltebre fa vuit anys, el festival transcendeix enguany els límits del municipi deltaic i s'estén també a Amposta, Tortosa, Xerta, Tivenys o Vandellòs amb l'ànim d'implantar-se territorialment per fer arribar la poesia a tot arreu. Una aposta que ha trobat acollida al Centre lo Pati on, el seu director, Blai Mesa, ha destacat la connexió de les propostes culturals que planteja "amb un esperit de territori" i la voluntat d'exportar-lo i "fer-lo universal".
Des de l'Ajuntament d'Amposta, la regidora de Cultura, Maria del Mar Panisello, ha destacat l'aposta del certamen per "fer sortir l'art fora al carrer". Per la seva banda, el regidor de Cultura de Deltebre, Joan Alginet, ha celebrat que la Bouesia hagi sobrepassat els límits de la població amb l'objectiu de rellançar el seu projecte cultural.
MANEL RAMÓN, http://www.ampostaradio.info/
CATALUNYA
RÀDIO:
ENTREVISTA
AL BOUCÈFAL MIQUEL ÀNGEL MARÍN
TAMBÉ US PODEU DESCARREGAR LA PEÇA BOUESIA DE MÀNGEL.
 |
| BOESIA ALS PARCS, 2 VI 2012, Galatxo de Sorrapa, Deltebre (F: Bouesia Facebook) |
CANAL 21
| La ballarina Sònia Gómez i el músic Carles Santos, artistes destacats del festival Bouesia que enguany es fa territorial Aquest divendres 1 de juny arrenca el festival Bouesia 2012, que enguany vol commemorar el centenari de la construcció del canal de l'Esquerra de l'Ebre, d'una banda, i el segle del naixement del músic nord-americà John Cage. Així, el diàleg entre el paper del canal i de Cage com a acceleradors del progrés marcarà bona part de la programació que arrenca el pròxim 1 de juny a Vandellòs, amb la sisena edició de la Bouesia en aquest municipi dedicada enguany al poeta Carles Hac Mor. En aquest context, s'han programat les denominades Acceleracions Bouhaus, un conjunt d'activitats i actuacions que arrencaran el pròxim dos de juny amb una pelegrinatge des de Deltebre al Centre d'Art lo Pati d'Amposta, un espai que des d'enguany vol acollir les futures edicions del festival. |
| Una exposició retrospectiva, la Rondalla del Teixidor, la performance de l'artista plàstic David Ymbernon, les actuacions de la ballarina Sònia Gómez, els músics Llorenç Barber i Montserrat Palacios, l'espectacle dels madrilenys Proyecto 23 o els vallencs Don Simón y Telefunken, entre d'altres, donaran forma a la segona jornada del primer cap de setmana que es tancarà diumenge, 3 de juny, amb un recital a la desembocadura de l'Ebre, sobre el 'ziggurat' del Galatxo de Sorrapa. Ja de cara l'últim cap de setmana de juny, i com a plat fort de la cloenda cloenda, el músic vinarosenc Carles Santos, juntament amb Inés Borràs, actuaran al Centre d'Art lo Pati. El director del certamen, Miquel Àngel Marín, ha destacat l’embranzida territorial del certamen i la incorporació d’un nou format: el de les bouconferències o anticonferències. Nascut a Deltebre fa vuit anys, el festival transcendeix enguany els límits del municipi deltaic i s'estén també a Amposta, Tortosa, Xerta, Tivenys o Vandellòs amb l'ànim d'implantar-se territorialment per fer arribar la poesia a tot arreu. En aquest sentit, des de l'Ajuntament d'Amposta, la regidora de Cultura, Maria del Mar Panisello, ha destacat l'aposta del certamen per "fer sortir l'art fora al carrer". Per la seva banda, el regidor de Cultura de Deltebre, Joan Alginet, ha celebrat que la Bouesia hagi sobrepassat els límits de la població amb l'objectiu de rellançar el seu projecte cultural. L'última jornada del festival tindrà lloc pròxim dia 1 de juliol, amb un peculiar recital poètic travessant el riu Ebre a peu per l'assut de Xerta i que es tancarà amb una passejada poètica per Tortosa resseguin el traçat subterrani del canal de l'Esquerra i que culminarà amb la presentació dels llibres dels poetes Josep Pedrals i Andreu Subirats. |
| Cinta Bonet / ACN |
MERCÈ GIRONA, ÒRBITS, GALERIA SÀFIA, 9 VI 2012
.jpg)
dissabte
9 de juny
a la
FESTA DE L'ART,
esdeveniment que es celebra a tot Catalunya!
Des de les 5h de la tarda i fins a mitjanit podràs gaudir de la
presentació del darrer
treball videogràfic de l'artista
Mercè Girona
Tal com vam poder veure a Bouesia 2012, Centre d’Art Lo Pati, Amposta 2 vi 2012, ORBITS és una videocreació a partir de les obres pictòriques de l'artista, on hi conflueixen les veus i les paraules de 7 poetes, que transiten frenèticament per les sinuositats de la pintura de Mercè Girona.
Galeria Safia
Bruniquer, 9 bx - 08012 Barcelona
En directe, cap a les 8h del vespre, els poetes
Andríi Antonovskyi,
Marta Darder,
Catalina Girona,
Carles Hac Mor,
Rina Ota,
Ester Xargay,
i David Ymbernon,
llegiran els poemes que marquen el ritme d'ORBITS.
dimecres, 6 de juny del 2012
BOUETES ENGABIATS, LLIÇÓ INAUGURAL DEL FESTIVAL DE BOUESIA DE VANDELLÒS
Reproduïm Bouetes engabiats, acció que va obrir el Festival de Poesia de Vandellòs, ANÍS MOR A CAL BOU, composta per Arnau Sabaté Gil, homenatge a Carles Hac Mor, el infrapoeta. I unes fotos de Magda Marzo i Eduard Margalef, 1 de Juny 2012.
"NARRADOR: Parla’m, oh Bou, d’aquells que feren mil
viatges quan es va
abaixar la persiana de la fàbrica d’anís Mor i la
sagrada vila de Cal
Macari estigué tancada durant més de 24 hores. No va
ser fàcil, no.
Però com els bous que sempre tornen al corral quan
l’herba s’acaba,
els bouetes sempre acaben tornant a l’abeurador quan
tenen gana. Us
presentem, oh déus, la millor hecatombe que us pot
rendir la Catalunya
nova:
(Entren les dues gàbies*: una pel carrer llarg
i l’altra des del Carrer nou; en una de les gàbies, tapada amb un llençol, s’hi
encabiran tants bouetes com hi càpiguin.
A l’altra gàbia, assegut en una cadira, i
també tapat per un llençol, hi haurà en Carles Hac Mor.
Els poetes que no hagin capigut a dins de les
gàbies, sortiran al costat de les gàbies, agafant els llençols.
Al mateix temps, del carrer de la font pugen
tots els músics tocant el que vulguin, cadascú a la seua, com pitjor soni
millor.)
NARRADOR: Ja és hora, doncs, que després d’un any
llarguíssim els
bouetes tornin a la pàtria. Aquí els teniu, oh déus!
(Es destapa la gàbia amb els poetes. S’obre la
porta i van sortint un darrere l’altre.)
NARRADOR: I ara, oh Bou, amb el permís de Zeus
l’amunteganúvols que
llança llamps perquè no té torretes, permete’m que et
presenti
l’heroi, anís de l’anís del iaio Mor, la bèstia, el
cap de ramat,
Carles Hac Mor. Aviem-lo ja i xalem-ne tots, que
aquest és el nét de
l’home que fabricava l’anís, engendra’t per a
nosaltres.
(es destapa la gàbia on hi ha l’Hac mor. Surt
l’Hac Mor.)
NARRADOR: Comenceu bouetes a caminar pels
carrers de Vandebous.
Camineu per la terra de cabres on sempre acabeu
tornant. I no us
encanteu, que el Bou suprem de nit buida les canyes
que ha anat
omplint durant el dia. Que bous com sou tingueu sempre
un got d’anís a
la barra i una mirada llarga. Féu que per un dia els
traficants de
cendra només arropleguin fum. Que el Bou us sigui favorable.
I, si pot
ser, que no us agafi. Llarga vida al Bou!
 |
| Carles Hac Mor i Francesc Gelonch |
*les gàbies aquestes són caixes de ferro amb
rodes que deuen fer un metre i mig d’alt i dos metres de llarg
dimarts, 5 de juny del 2012
BOUESIA AL FACEBOOK: PEIXOS I BOUS
Entre fotos,
textos, aquesta adreça
segueix les
experiències bouètiques: un centre d’art (LO PATI, Amposta) i acceleracions –el
canal, John Cage i l’acció per dilatar el present entre la instal·lació i els
moment evocats, expressió contínua de la bouesia.
 |
| Obra d'Andrea Franch |
Acceleració Bouhaus: el canal de
l’esquerra i la Bouesia
·
Fins a l’1 de juliol es pot visitar al Centre d’Art Lo Pati d’Amposta una
exposició retrospectiva sobre el certamen on el canal fa d’eix conductor
·
Inclou diversos audiovisuals entre els quals destaquen les últimes actuacions
del Teixidor o l’espectacle de Carles Santos i Llorenç Barber a les barcasses
·
Els alumnes de segon i quart d’ESO de l’Institut de Deltebre hi han participat
amb un taller
 |
| Aumnes de IES DELTEBRE batejant els peixos que després s'instal·laran al PATI |
El Centre d’Art de les Terres de l’Ebre
Lo Pati acull fins al proper 1 de juliol una exposició que sota el títol Acceleració
Bouhaus (1912-2012) vol ser una retrospectiva dels vuit anys del
Festival Bouesia. Comissariada per Patrícia Carles i Joan Bonet, la mostra
reflexiona sobre el diàleg entre paisatge i art i agafa com a fil conductor el
paper “accelerador” que el canal de l’esquerra ha exercit en el desenvolupament
econòmic i social del delta de l’Ebre. De fet, Bouesia 2012 pretén commemorar
enguany el centenari de la construcció del canal.
A grans trets l’exposició s’estructura
en dos grans blocs. D’una banda la petjada fotogràfica i sobretot audiovisual
que el festival ha deixat durant els vuit anys de trajectòria. Entre aquest
material destaca la projecció de les actuacions del Teixidor (el cantador va
participar fins que la salut li va permetre a la Bouesia) i l’espectacle de
Carles Santos i Llorenç Barber als transbordadors del Delta (Espectacle de
les barcasses al tardet). L’altre gran eix és el material produït pels
alumnes de segon i quart d’ESO de l’Institut de Deltebre en un taller en el
qual els alumnes redescobrien des d’un punt de vista creatiu el canal. És el
que s’anomena rellegir el paisatge. Arran d’aquest taller els alumnes van
participar activament en el montatge de l’exposició i van dissenyar una
cinquantena de postals on el canal és el motiu. Entre altres, hi ha el
fotomontatge amb una góndola, un tractor caient a l’aigua o un immens cap de
tauró a punt d’empassar-se una xiqueta. Els alumnes també van confeccionar prop
d’un centenar de peixos amb material reciclat que van soltar dins al canal
lligats amb una corda i que ara formen part de l’exposició amb cartells lligats
on es poden llegir missatges com No poseu més embassaments al riu o No
embruteu el canal.
Ara bé un dels elements més espectaculars
i pensats de la mostra és un gran dipòsit d’aigua convertit en lámpara que
connecta amb un mur hidropònic de plantes diverses. És el símbol del canal.
Simbolitza el paper transformador de l’aigua i la seua capacitat per construir
un paisatge totalment nou.
 |
| Llorenç Barber, musicòleg campana, presenta John Cage |
El
Festival Bouesia pelegrina de Deltebre al Centre d’Art Terres de l’Ebre, a
Amposta
El Festival Bouesia, nascut a Deltebre
fa vuit anys, canvia enguany d’emplaçament i de dates. Així, tot i que un dels
recitals poètics es farà a la desembocadura del riu Ebre, el gruix de
l’activitat es trasllada a Amposta, on els organitzadors del certamen,
l’associació cultural Rabera de Bouetes, han trobat la complicitat del nou
Centre d’Art Lo Pati. L’objectiu és que a partir d’enguany la Bouesia formi
part de la programació anual d’aquest centre. Bouesia 2012 “La construcció
de la casa del bou” s’estructura al voltant de dos grans eixos. El primer serà
una exposició retrospectiva: Acceleració Bouhaus, que, a partir de material
documental explicarà l’univers creatiu que s’ha generat durant aquests últims
vuit anys a Deltebre. Acceleració perquè l’objectiu del festival és
revolucionar i fer progressar, al menys durant uns dies, el panorama cultural
ebrenc i català. I L’exposició estarà oberta de l’1 de juny a l’1 de
juliol a Centre d’Art Lo Pati. L’altre gran eix són les Acceleracions 2012,
un bon grapat d’activitats que es concentraran els dies 1, 2, 3, 30 de juny i 1
de juliol i entre les quals destaca una Bouromeria de Deltebre fins a Lo Pati
d’Amposta, és a dir una peregrinació cultural a un centre d’art; una
desfilada dels Moros i Cristians de l’Olleria (Vall d’Albaida) pels carrers
d’Amposta i Deltebre per celebrar l’arribada dels arrossaires valencians al
Delta; l’estrena de Dansa-poema amb una sola cama, una peça de la ballarina
senienca Sònia Gómez, a partir de textos de Vicent Andrés Estellés i música
d’Ovidi Montllor; també sonarà el Piano a quatre mans de Carles Santos i Inés
Borràs, i la música de Llorenç Barber; i es realitzarà un taller amb els
alumnes de l’IES Deltebre.Un altre punt important és que Bouesia 2012 commemora
el centenari del naixement del músic americà John Cage i el de la construcció
del Canal de l’Esquerra de l’Ebre. Cage va ser un pioner de la música
aleatòria, la música electrònica i la utilització no estàndard dels
instruments. És a dir, va revolucionar el panorama musical, de la mateixa
manera que la construcció del canal de l’Esquerra va revolucionar el Delta de
l’Ebre i en va accelerar el progrés econòmic, social i cultural. El seu
particular homenatge es farà a l’assut de Tivenys i Xerta on naix el canal de
l’Esquerra amb un recital poètic i la interpretació de peces de Cage.L’edició
d’enguany de la Bouesia ha comptat amb la col•laboració del Centre d’Art Lo
Pati, els ajuntaments d’Amposta, Deltebre, Tivenys, Tortosa, Vandellòs i Xerta,
l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC) del departament de Cultura
de la Generalitat i diverses empreses privades.
 |
| BOUETES, terrisses de Maravilla Sáez |
La Bouesia, el projecte La Bouesia va
nàixer l’estiu del 2005 com un aplec i recital de bouetes a Deltebre. A
partir d’aquí es va crear l’associació cultural Rabera de Bouetes, que integra
artistes de les Terres de l’Ebre i de la resta dels Països Catalans. És un
esdeveniment cultural, interdisciplinari i d’intercanvi entre artistes que té
com a escenari principal el paisatge del Delta de l’Ebre. És un lloc de
trobada, de festa i de cohesió social que desplega diferents llenguatges
artístics: arts visuals, poesia experimental, música, dansa, circ..., en
diferents formats: accions, recitals, instal•lacions o intervencions en l’espai
públic. Mescla les paraules Bou i Poesia en un intent de fer popular la poesia
(a ningú se li escapa la important tradició taurina dels pobles del Delta) i
trencar el tòpic que és una art elitista. Més recentment ha sorgit el terme
Bouhaus, una altra creació lèxica que significa la casa del bou i com a casa
del bou s’entén el Delta.Els objectius són: promoure la interacció entre l’art
i el paisatge natural i urbà del Delta de l’Ebre; activar i potenciar els
vincles entre creació artística i vida social, econòmica i cultural del territori;
i treballar perquè les pràctiques culturals formin part de la realitat del
Delta de l’Ebre. En les darreres edicions hi ha participat a la Bouesia
artistes com Carles Andreu, Llorenç Barber, Antoni Clapés, Carles Hac
Mor, Don Simón y Telefunken, Perejaume, Pepa Plana, Sol Picó, Benet Rossell,
Carles Santos, Eduard Carmona, M. A, Marín, Mariona Segarra, Javier Caballero,
Xavier Maristany, Pau Riba, Jaume Sisa, Pep Gimeno “Botifarra”, Andreu
Subirats, David Ymbernon, Ester Xargay, Gerard Gil, entre d’altres.
 |
| VANDELLÒS: Revista Caminada "ANÍS MOR A CAL BOU" |
 |
| Blai Mesa obre l'exposició i els parlaments al PATI. Amb Miquel Àngel Marín, Joan Alginet, Mari Mar Panisello, Joan Bonet i Patrícia Carles. També van bouetitzar Carles Hac Mor, Ester Xargay i Llorenç Barber |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)