Altres diuen que la terra descansa sobre l’aigua.
Aristòtil: De caelo.
La Coordinadora
Antitransvasament ha organitzat l’exposició L’EBRE VIU amb un interès cultural
i estètic, més que reivindicatiu, per copsar aquesta terra amb la mirada polida
dels nostres artistes, als quals hem d’agrair la sol·licitud i la gentilesa
mostrades per fer-la possible.
Les aigües de l’Ebre llisquen constants i encara mouen la sènia del temps. Fan florir la primavera i la tarongina, però, també omplen a vessar les ànimes artistes de la nostra gent. Si aquestes aigües fan possibles les carxofes, l’arròs o l’economia, també fertilitzen la tasca callada, pacient i acurada dels nostres artistes. Per això aquesta proposta vol renovar la mirada del nostre entorn a través dels ulls exactes d’aquests homes excel·lents, dels colors de la seva paleta, del gest de les seves mans, de la seva sentimentalitat... Natros diem que L’EBRE VIU.
(sense firma, encara que reconeixem la mà de Vuró Xaparlà)
ARTISTES PARTICIPANTS:
Josep Benet Espuny
Raimon Bertomeu
Àlvar Bonet
José Luis Calbet
Roberto Escoda
César Estrany
Agustí Fortuño
Franc
Antonio González
Norberto López
Paco Morales
Ricard Noé
Josep Pegueroles
Josep Rollán
Un dibuix de línia clara de Paco de Morales és el cartell d’aquesta exposició
que aplega artistes de les Terres de l’Ebre. Representa el déu Ebre en posició
sedent, de perfil, tocat per una corona de joncs. Una fornida divinitat porta
una cornucòpia a la mà esquerra, i es recolza en un bou, de la boca del qual
surt el doll d’aigua vivificador del riu. A la mà dreta brandeix un rem altiu.
El dibuix va ser també portada del pamflet que la Plataforma Antitransvasament de Deltebre editava mensualment, núm. 2, maig 1993. Cosa que ens dona un context reivindicatiu. Em contava l’amic Eleuteri Arques sobre la revista “...recordo que Paco va col·laborar en un principi aportant il·lustracions sobre acudits vells (on ficava cares noves); recordo que va fer la portada de la primera revista on posava com a rètol principal la frase: "Per a tots" amb la intenció de sumar esforços de tots amb la lluita antitransvasament. He dit en un principi perquè recordo que només va participar en tres o quatre publicacions i ja no hi va col·laborar més...” En aquest número zero, “Per a tots” es cridava a les reunions que es feien els dissabtes al Bar la Havana, que el regentava Morales.
Al núm 2 el dibuix està encapçalat per la inscripció Flvmen Hibervs remarcada per una sanefa romana. Té interès, crec, rescatar d’aquesta publicació una fulla firmada per Doxàgores, un altre nom de ploma de Vurò Xaparlà. El nick firmava aquestes entregues sobre l’Ebre Diví, de les que en conservo tres. Les altres dues giren entorn als mites aquàtics romans.
L’EBRE DIVÍ (I)
El poeta
mirà l’Ebre i digué:
I veig les
teves lentes aigües roges,
malenconiós
riu que fuges
per un camí
mil·lenari,
sense
desig, sense fortuna,
mandrosament
absort.”
Amb precisió els mots d’aquests versos revelen una munió de significats: un suau deslliurament de formes, el moviment, la transitorietat, la irreversibilitat, però, també la fertilitat i la renovació. No fan res més, ni menys, que confirmar l’eternitat de la simbologia del riu, tal com correspon a la força creadora de la natura i del temps: De un lado simboliza la fertilidad y el progresivo riego de la tierra; -escriu Cirlot- de otro el transcurso irreversible y, en consecuencia, el abandono y el olvido. Etern, en aquelles èpoques en què hi havia futur. Si més no, mil·lenari.
En
altres temps l’Ebre fou sentit d’una manera molt especial i, per això, la
voluntat dels homes li erigí un monument en pedra que en fes sempre testimoni
immutable. Parlo d’un fragment de marbre blanc-grisós amb la inscripció
FLVMEN HIBERUS = el riu Ebre. No se sap la procedència ni les
circumstàncies de la seva trobada... evidentment es tractava d’una
representació de la personificació de l’Ebre que ens fa pensar en les conegudes
personificacions del Nil, al Museu del Vaticà, o del Tíber, al Museu del Louvre[1].
Un estudiós alemany, Alföldy, basant-se en l’escriptura, conjecturà que és del
segle II dC.
La inscripció es pot estudiar al Museu Arqueològic de Tarragona, però no podem veure el déu. Amb el temps i les circumstàncies ha desaparegut. Caldrà, doncs, pensar en el Nil del Vaticà: un déu barbat, sever, amb el tors nu, que es recolza sobre la misteriosa esfinx i té com atribut un corn de l’Abundància. O bé, llegir a Virgili, quan a l’Eneida (VIII, 31 ss) canta la teofania del TÍber que visqué Enees.
Le pareció que el propio dios del lugar, Tiberino, de amena corriente, como un anciano se alzaba entre las hojas de los álamos (leve vestido de glauco manto lo cubría y su cabello de umbrosa caña lo coronaba); que así le halaba,[2]
DOXÀGORES 1993[3]
[1] CID, Pilar: “La Història”, Baix Ebre i
Tortosa: aproximació al coneixement de la comarca, VVAA, Tortosa 1987.
[2] Trad. R.
Fontán Barreiro, Al. Ed., Madrid 1986.
[3] COORDINADORA ANTITRANVASAMENT, núm 2, MAIG
1993. Doxàgores, pseudònim de Vuró Xaparlà: dos seccions, EBRE DIVÍ i FLORS DE
L’EBRE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada