dissabte, 29 d’octubre de 2016

BOUESIA: MENJAR-SE LO DELTA, 6 XI 2016, 12 H. LO PATI, AMPOSTA


Lo Pati - Centre d'Art, AMPOSTADomenge 6 de novembre 2016, 12 h.La Bouesia porta a l’extrem l’antropofàgia i proposa menjar-se el Delta de l’Ebre en una acció performàtica


Lo Festival d’Acció Poètica Bouesia, que es troba en procés d’auto-extinció, arriba a Amposta amb una proposta ja anunciada: la de menjar-se literalment lo Delta de l’Ebre, un espai natural amb una forta càrrega simbòlica per al festival, un espai fràgil guanyat al mar després de dècades d’esforç col·lectiu dels seus habitants, amb una maqueta comestible gegant elaborada amb lo suport de forns i empreses del sector alimentari d’Amposta i amb productes de la terra. 
En l’acció antropofàgica intervindrà l’artista escocès-valencià Graham Bell Tornado que explora el concepte de ritual i que en el cas de Lo Pati muntarà una mena de bacanal antropofàgica amb elements de cabaret; 
Performance deltofaga és la proposta de Mireia Andreu, Roman Aixendri i Jaume Martínez que inclourà textos i música;
també musicada serà l’acció de Miquel Àngel Marín Dadà té fam, on l'artista aprofita que enguany se celebren los 100 anys del dadaisme per fer una reflexió sobre qui es menja el delta, si el mar o la religió turística;
finalment, Rafel Tormo presentarà la seua Implosió Impugnada 25 Antagonisme agònic utilitzant una peanya amb la maqueta comestible, amb la idea de convertir el conflicte en un espai on actuar com intrusos.
L'acció serà el domenge 6 de novembre a les 12:00h a la plaça del Centre d'Art (si el temps ho permet) i l'accés és gratuït.

Referències:


En l’experiment artístic de menjar-nos literalment el Delta ens acompanyarà Graham Bell Tornado o La Erreria Graham Bell House Of Bent, un artista valencià-escocès que inspira moltes de les seues creacions en rituals, subvertint-los i retornant-los als orígens pagans lligats amb la natura. Transgènere i transgressor ens proposarà una bacanal antropofàgica on els elements rituals es mesclaran amb elements propis de cabaret. Ens convida a lliurar els nostres cossos en homenatge a aquest espai fràgil que és el Delta on segons ells les identitats es dilueixen i l’aigua dolça es mescla amb la salada. Ens canibalitzem?

dimecres, 26 d’octubre de 2016

CRÀTER 5. BOUESIA 2009. FRACASSART I EL PEIX TISORA

Programa de mà
El cràter 5 es dedica al peix tisora, empescat al programa de la cinquena poesia –premonició de les retallades i de la crisi que ens devorarà. http://bouesia2.blogspot.com.es/2009/04/brabou-09-9-de-maig-calentant-motors.html  

Inclou els textos de
Miquel Àngel Marín, publicat a Psicogeografia i l’inèdit, resum del festival, amb la relació del bouetes que participaren.
Joan Todó, publicat a un bloc important, PESTA POÈTICA. Boucrònica de la Bouesia de Vandellòs, la tercera edició, Bouema. Remarca la pregnància i el desenvolupament que el festival adquireix per la participació i la implicació de la vila sencera i les seves associacions. Allí jo hi vaig assistir virtualment, gràcies a la insistència i perícia dels bouetes vandellosencs.
David Ymbernon, un text inèdit que analitzava la bouesia per no consolidar-la. Copiem un parell de fragments, donen una visió del festival i cerquen els futurs.
Serge Minnen, músic belga que conegué Vuró Xaparlà i formà part del grup Bròkulo: una imatge i l’enllaç de presentació a Un Laboratoire de Magie a sota d’una fotografia d’Eduard Carmona. El seu muntatge va ser possible per la tasca ingent de la fotògrafa Roser Arques, que va digitalitzar les goètiques d’en Serge i l’audiovisual.

Finalment, unes entrades del bloc que presenten alguns dels passos viscuts:

programa 

2
El Fracassart. 2009.

Un festival és un cràter, una zona calenta, una boca que igual canta com treu foc pels queixals.

Un lloc per fracassar, un lloc per perdre la por, una possibilitat d’escenari, d’escriptura, un possibilitat d’obrir món.

L’art cansat de fracassar ha inventat el fracassart, l’art de fer fracassar el mateix fracàs.
La presentació del llibre La mosca tres la oreja. De la música experimental al arte sonoro en España (SGAE) de Llorenç Barber i Montserrat Palacios; el cantant i compositor Carles Andreu i el pianista de free jazz François Tusques al Bar Universal; el cantador Pep Gimeno ‘Botifarra’ en l’homenatge a Josep Bo a la plaça Mossèn Gabriel; ‘Usted es un Colectivo’ a la barcassa de la Cava amb ‘In C’ de Terry Riley, peça fundacional del minimalisme americà; l’Esquellestric, revista caminada d’esquelles al pas de Garriga orquestrada per Llorenç Barber; Montserrat Palacios, cantant i compositora amb la performance musical ‘Coser y Cantar’ al Bar Clàssic; i el recital ‘Fracassart’ al Bar Clàssic amb Carles Hac Mor, Ester Xargay, Andriy Antonovskiy, Catalina Girona, Bel Olid, Carme López, Eduard Carmona, Javier Caballero, Andreu Subirats, Joan Todó, Leroy Cardwell, Omitsu...

Miquel Àngel Marín, Psicogeografía d’un festival 2005-2015, Ed. Això és com tot, 2015

progerama 

3
BOUESIA 2009. EL FRACASSART.

La cinquena edició de Bouesia porta a Deltebre dotze esdeveniments artístics durant un mes, amb el tradicional cap de setmana d’aplec de bouetes.

Destacar el concert de Pep Gimeno ‘Botifarra’ i la seva interpretació de ‘Dies de Festa’ de Josep Bo, com a homenatge a aquest músic, compositor i poeta de Deltebre, el concert de Carles Andreu i François Tusques a l’Universal, l’esquellada caminada (Esquellestric) de Llorenç Barber i els bouetes al pas de Garriga, la Revista Caminada pel passeig del riu, el concert a la barcassa del Baló de ‘Usted es un Colectivo’ amb ‘In C’ de Terry Riley, i el recital ‘Fracassart’ al Clàssic, conduït per Carles Hac Mor i Ester Xargay, amb la participació de 30 bouetes, entre d’altres Montserrat Palacios (‘Coser y cantar’, duo per a màquina de cosir i soprano), Andreu Galan, Omitsu i Leroy Cardwell, Carme López, Andreu Subirats, Lucas Quejido, David Ymbernon, Catalina Girona, Andriy Antonovsky, Eduard Carmona...

La motivació principal del festival va ser reflexionar, a través de diferents propostes artístiques, sobre la idea de fracàs, tant a nivell artístic i cultural, com individual i social.

i programa 4

BOUETES PARTICIPANTS:
Andriy Antonovskiy (poeta, rapsoda i artista visual);
Catalina Girona (poeta, rapsoda i performer);
Eduard Carmona (poeta i rapsoda);
Carme López (filòsofa);
Carles Andreu (músic, cantant, poeta, guionista i dramaturg);
Vanessa García (poesia);
Paco Morales (artista visual);
Llorenç Barber (músic campaner);
Montserrat Palacios (músic cantant);
David Ymbernon (artista visual);
Carles Hac Mor (poeta);
Ester Xargay (poeta);
Javier Caballero (poeta);
Benet Rossell (artista visual);
Iolanda Cañardo (artista visual);
Emit Snake-Beings (artista visual);
Andreu Subirats (poeta);
Joan Todó (poeta);
Andreu Galán (poeta);
Miquel Àngel Marín (músic);
Omitsu (poeta);
Leroy Cardwell (poeta);
Francesc Gelonch (poeta);
Violant Papell (poeta);
Iván Telefunkez (músic);
Roger Fortea (músic);
Usted es un Colectivo (grup d'activisme artístic);
Ramon Faura, Le Petit Ramon (músic);
Joan Miquel Alfonso (músic);
Serge Minnen (músic);
François Tusques (pianista free jazz).

Miquel Àngel Marín, inèdit


4
PESTA POÈTICA, EL BLOC

dimarts 12 de maig de 2009
Per a Javier Caballero
Jo, de tota la vida, sóc una persona de poca veu. Em cansa parlar, inspirar i expirar, articular els fonemes amb el joc de gola, llengua, dents. Per això quan vaig arribar a Vandellós i em van dir: "Ara recitarem poemes pel carrer", és a dir, quan em va explicar que anàvem a fer una Revista Caminada, dos petits glòbuls, habitualment situats més avall, van anar ascendint, tràquea amunt, fins a situar-se al bell mig de la meua gola, a banda i banda de la nou.
La citada Revista Caminada alternava poetes locals (alguns d'ells xiquets; aleshores em vaig preguntar "per què a mi de menut no em feien fer estes coses? ara ho tindria més per mà!") amb poetes de fora (és a dir, locals, però d'una altra localitat). Un mestre de cerimònies els introduïa llegint fragments de Salvat-Papasseit. A banda d'aquests, va començar Andriy Antonovskiy, amb la seua veu de Max
Cavalera; de Txernobil a Vandellós, com ell mateix va assenyalar (jo més aviat pensava en Springfield). I a continuació Francesc Gelonch, amb els seus poetes romanesos. Com si Miquel Àngel Marín, MC improvisat, hagués volgut establir (sàviament) un llistó de partida.

De lloc en lloc, anàvem acompanyats per grallers. I ara una confessió autobiogràfica: jo, durant quinze anys, vaig ser dolçainer. Tocava, de fet, les mateixes cançons que ells. Però no tan bé (ara: jo les tocava de memòria: ells duien partitures). És com nedar: quan pilles el ritme de passeig lent que imposen estos passacarrers, el pilles per a tota la vida. Andreu Subirats ens va dur al camp de futbol del poble, i allà va explicar que al seu poble el més tonto apanya arràdios i que el rap té més boca que no cap.

Tercera parada: Marín em fa sortir a mi. Al mateix lloc on l'any passat Lord Alorda va fer una acció que encara es recorda. I recordin el que deia al principi sobre la veu i els ovets a la gola: per tant, per curar-me en salut, vaig dir que estava constipat, i vaig recordar quan era petit i estudiava solfeig i em deien que tot el secret rau en el diafragma. Qui m'acompanyava diu que es va entendre tot, però no m'ho crec. Quarta parada, cinquena parada: vaig calmant-me. Baixant. Un noi recita Ferrater i Carner. Tinc la sensació que sóc l'únic que riu quan recita allò de "ara han marxat les dones, i ja podem ser tots amics". Eduard Carmona s'hi posa en plan Jim Morrison, mentre jo penso que caldria canviar el suc de les olives. Miquel Àngel Marín ens fa acudir a tots a un raconet (i quan pregunta si hi han estat mai, una del poble salta: "ui, si ell sabés!") i toca músiques alemanyes.

A la plaça, davant del bar, hi ha un enorme dimoni amb una enorme
espasa de Damocles, en expressió de Jordi Prenafeta, obligat a recitar amb allò a l'esquena. Anem a sopar, tot i que espurneja. La gent del poble ho disposa tot sota l'ajuntament. Francesc Gelonch em parla sobre el sentit de l'idioma de Salvat-Papasseit; Andreu Subirats i Eduard Carmona comencen a discutir sobre pronoms febles. I després, un espectacle de correfocs on les bastonades les reben Maria de la Pau Chanel i Dan Brown.

Passem a dins del bar. He oblidat dir que, aquell dia, condueixo. I que vaig acompanyat. Res de beure, doncs. Bueno, dos carajillos de Maria i tres gots de vi. El bar és ple. Van desfilant els bouetes. Primer que res, la màquina miraculosa de Paco Morales (que ja no hi pot perdre cap dent perque les du postisses). Gelonch busca París. Eduard Carmona fa pública una polèmica fins ara privada: un tal Todó escriu com Martí i Pol i, per postres, com Ferrater; a banda d'això, llig Estellés. Concretament, un poema sobre un lleó. El tal Todó contraataca amb Ferrater i el calamar. I amb lentitud. Andreu Subirats recontraataca amb la llengua primmirada ferrateriana; i, quan recorda que ell ha viscut a la Fresneda, un del públic, del costat de la barra, salta: "La Fresneda!!! Hi ha molt de
cànem, per allà!!!". Javier Caballero fa una aparició estelar (semblant a les que feia Lou Reed als shows d'U2 de fa uns anys). Arnau Sabaté llegeix les restes del naufragi; li han robat l'obra completa. Prenafeta recorda Enric Duran. Paco Morales reincideix en Estellés, i quasi li provoca un infart a una senyora del públic. Una de les cambreres, mentrestant, recorda que ella havia treballat en un bar a Barcelona on s'hi feien lectures, i la gent les feia de memòria: en canvi estos d'avui tenen tots el paper en mà, i van llegint. Andreu Subirats es pica, i ell i Eduard Carmona comencen a recitar de memòria. Estellés, naturalment.
I en això, com que tenim una hora i mitja de viatge, jo i qui m'acompanya ens n'anem. Pel camí, mentre Morrissey recorda que hi ha una llum que mai no s'apaga, m'adono que el cap de senglar tunejat que, segons Miquel Àngel Marín, és un bou, no és un bou. És un bou senglar.

Retallo també uns comentaris:
Deixat anar perJoan Todóa les13:16http://img2.blogblog.com/img/icon18_edit_allbkg.gif
Etiquetes de comentaris:bouesia
5 comentaris:

Eduard ha dit...
Visca la crònica!
Apunts:

1. El poeta recitat de memòria amb en Sito és Josep Ramon Roig.
2. La polèmica Todó-Pol és basa en un estudi superficialment profund, mentre que la polèmica Ferrater-Todó en un de profundament superficial.
3. La la relació Jim Morrisson/aigua de les olives fa pensar, sí.

Mil gràcies, Joan.
Javier Caballero Cid ha dit...
M’han contat moltes coses del Bouema de Vandellòs, totes incidint en l’entusiasme i l’alegria d’ocupar la vila i el paisatge en un poema-trencadís on cada fragment de rajoleta és expressió d’una vida particular, una persona qualsevol, en el llenguatge comú del gest, la paraula, la música, el posat singular, lluny de les convencions de la vida rutinària. Ara bé, ningú m’ho ha contat amb aquesta precisió i exactitud, amic Joan, pos a "L’ombra del bou senglar" traspua la quarta dimensió de la poesia. Gràcies per tan bella dedicatòria. Gairebé ploro (bé, em cauen llagrimots, només) pres encara de l’emoció de participar-hi des de la meua bombolla d’antiinflamatoris i calmants. Fer-la petar: FLAP. I convertir-me en ona sideral gràcies a les arts de Magda Marzo i els seus escortes tecnològics, l’Adrià, els amics i amigues -els joves valents de Centre d’Estudis La Vall, amb la Rut Domènech al capdavant, els Dimonis...- , entestats tota la tarde en fer-ho possible. I a més, aconseguir-ho: estar i no estar alhora, com el mirall d’Anís Mor, a Can Macari, la Casa Bou. Una experiència excepcional.
Excepcional perquè ve de lluny, de la meua amistat amb Eduard Margalef, fotògraf. Amb ell he après moltes coses. També a mirar. Des de l’experiència de la ceguesa de la caverna i del quarto fosc a la màgia de les imatges desvetllades pel foc de la llum vermella. Des de la impressió de paper sensible amb una caixa fe Farias a la manipulació de negatius amb substàncies químiques. Des de l’enquadrament del motiu a la recerca del moviment del subjecte. L’Eduard és la història de la fotografia i el que ha vingut després, el color, el cine, el vídeo, la fotografia digital. Ell va ser el primer en posar en marxa una televisió a l’Hospitalet de l’Infant. I ara ha estat al darrera de la primera videoconferència a Vandellòs, un espill més a Cal Bou, un verset més al trencadís de Bouema 09.
Joan Todó ha dit...
benvolgut edu,
ja deia que és una crònica fragmentària; perquè vaig marxar abans que s'acabés (i quan encara no feia pinta d'acabar). per tant, el poema del Roig no el vaig sentir.ara vós hauríeu de fer l'epíleg, si es pot explicar :P
benvolgut ja,
gràcies.
Lord Alorda ha dit...
Cagondei, i noltros mos ho vam perdre... Sona tan èpic com l'any passat, fins i tot millor, l'any que ve no se'ns escapa!!! Todó, t'has revelat com a millor cronista que no pas qui et parla ara mateix, la meva èpica feia exagerada qualsevol cosa, el teu tot ens transmet proximitat, en llegir-te he pensat HI ÉREM... Gràcies, i tu Ja, cura't prest conyo, que això no pot ser!

Joan Todó ha dit...
gràcies, milord!

Lord Alorda ha dit...
VISCA JA!
VISCA LO BO!
VISCA TOT!!!
Lord Alorda ha dit...
VISCA LO BO I LO BOU!!!
hehehehe



cartell rebutjat de DAVID YMBERNON

5
He trobat  un curiós text de David Ymbernon “Estudi de reforma de la Bouesia” 2005. La bouesia mor d’èxit, però té crítiques severes: és caòtica, s’ho passen molt bé, horaris endarrerits, poca informació... Ymbernon en fa una anàlisi i unes propostes. Copiem els punts introductoris, que miren el passat i traça uns objectius més nous, no consolidar res. Algunes d’aquestes propostes Miquel Àngel les anirà incorporant, com la implicació de més i distintes arts en el festival. Ara bé, el boucèfal modelava la bouesia durant tot l’any, parlant aquí i allà, implicant tothom que es posés a tiro, i estirant els límits de les edicions fins arribar a la materialització de l’impossible. Un cop el bou a la corda, els bouetes eren funàmbuls per la corda fluixa de la improvisació.

Cal constatar, tanmateix , que la Bouesia sempre ha estat distinta una de l’altra, i ha tingut bona premsa... arreu, encara que no ha gaudit mai de bona acollida a La Cava, com s’ha evidenciat any rere any amb menys dotació,  menys mitjans, més indiferència per part de l’Ajuntament i de les Empreses. Però també es veritat que s’han guanyat col·laboracions i complicitats de persones i algunes  associacions. De manera que no és estrany que aquesta edició de 2009 girés entorn de fracàs. Va ser un fracàs que s’imposés des de la regidoria un cartell estiuenc i que es rebutgés l’obra que havia dissenyat precisament David Ymbernon, reproduïda a http://bouesia2.blogspot.com.es/2009/07/bouesia-09-descarregueu-el-programa.html 

De manera que els bouetes descobreixen el peix tisora i profetitzen la cris, que serà també del país i d’Europa.

BOUREFORMA, per David Ymbernon

BOUESIA Festival de Poesia de Deltebre

Estudi de reforma de la Bouesia, 5è Aniversari (2009)


de
per a
Miquel Àngel Marín


Els bouetes també serveixen per a llaurar

Reforma
Penso (o pensem) que aquesta "boureforma" ha de ser humil i no pretendre ser una salvació desarrelada, però també ha de ser, i és, positivament ambiciosa.

El que vaig (o anem) a exposar dona un gir important i total respecte a les edicions anteriors, però manté i vol mantenir l'esperit amb que Miquel Àngel Marín, va impulsar i fundar la Bouesia (2004) en companyia de Carles Hac Mor i Ester Xargay.


Sobre les edicions anteriors
Per a mi (o per a nosaltres), la principal característica d'aquest esperit recau en el singular criteri amb que Miquel Àngel Marín (juntament amb Hac Mor-Xargay) confecciona cada any –així ho ha fet fins ara– la programació del cartell, on veiem edició darrera edició que tots els artistes que participen son amics o coneguts d'ell i entre si.

I aquest fet, evidentment, ha conduït a construir un festival d'amics, d'amics bouetes millor dit.

Penso  (o pensem) que això és una característica positiva, doncs que sigui un festival amigable fa que sigui un festival engrescador i regenerador pels amics que hi participen i pels que s'hi fan.

I això provoca que la Bouesia duri efervescent tot l'any per molts motius en molts racons de Catalunya (sigui per les presentacions dels propis llibres editats per Arola Editors a posteriori, per les parelles artístiques i no artístiques sorgides de la Bouesia, etcètera).

I és un fet incontestable que la convivència durant els dies de la Bouesia esdevé única i no podria donar-se en ningun altre context (gràcies –insisteixo– a aquest esperit del Miquel Àngel amb l’efecte del Carles i l’Ester) perquè, posem per cas, en la majoria de festivals de Catalunya, els professionals que hi participen actuen i se'n van sense conèixer l'harmonia del territori i sense conviure entre ells ni –encara menys– amb la gent local, i a la  Bouesia sí.

Però dit això, ara cal donar un cop de timó important, i fer autocrítica en benefici de construir una nova etapa, no de destruir-ne la feta fins ara.

Així veig (o veiem) que caldria no pintar les pròximes Bouesies només amb colors amics, perquè aquests colors acabarien sent sempre els mateixos, així evitaríem caure en un fons endogàmic i autocomplaent que taparia la pròpia Bouesia sota un sol color gris resultat de la dissolució de tots els altres entre ells.

I per evitar això en benefici d'una qualitat cromàtica ben entesa, ampliaria (o ampliaríem) els registres de la poesia en totes les seves disciplines (o colors) per mitjà d’artistes emergents i d'altres artistes emergits o per emergir del tot, si es el cas (sense obviar els colors amics acumulats).

I sobretot, així doncs, val a dir que encerclaria (o encerclaríem) la Bouesia en un espai de trobada emergent, de plataforma d'artistes emergents amb llum i sirena d'emergència, i –fent un joc de paraules– d'artistes amb un esperit encès de contínua emergència emergent, sense acotacions per edats ni classes i sense tancar portes de cap mena a cap color.


Objectius
La Bouesia hauria de merèixer merescudament ser el punt de trobada de la poesia contemporània catalana, i em refereixo (o ens referim) a la poesia en totes les seves manifestacions, no només escrita.

El teatre, la dansa, el cinema, el vídeo, les arts plàstiques i la música també estarien acollides en la seva vessant més poètica.

El festival centraria esforços en propostes i artistes –com deia (o dèiem) abans– emergents i s'encaminaria a presentar propostes heterogènies amb una potent càrrega poètica, valorant minuciosament la experimentació i la capacitat màgica de sorprendre l'espectador, sense per això obviar artistes consolidats d'aquesta òrbita que treballen en la mateixa direcció.

I es procuraria cosir cada any una edició sorprenent d'acord a l'exigència marcada per la direcció, mimant la qualitat de la programació que esdevindria un factor principal pel que lluitar (la qualitat d'una cosa és la característica o el grup de característiques que fan que sigui bona o dolenta, i això és del tot subjectiu i discutible, d'acord, sí, però si un aliment és de mala qualitat ens pot fer mal. Cuinar segons el criteri de l'estómac ens apunta una bona digestió).
David Ymbernon
SERGE MINNEN, Un Laboratoire de Magie, F: EDUARD CARMONA 
Serge Minnen, músic belga que conegué Vuró Xaparlà i formà part del grup Bròkulo: una imatge i l’enllaç de presentació a Un Laboratoire de Magie a sota d’una fotografia d’Eduard Carmona. El seu muntatge va ser possible per la tasca ingent de la fotògrafa Roser Arques, que va digitalitzar les goètiques d’en Serge i l’audiovisual.

dimarts, 18 d’octubre de 2016

CARLES HAC MOR - HOMENATGES - HACMORIANES


Hi sou convidats!

·         Dimarts, 18 d'octubre, 21h Teatre-Auditori. Santíssims poetes! Poesia contemporània i música de Carles Santos. 
16è Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat

·         Dissabte, 22 d'octubre, 23h Cafè Auditori. DE RERUM HAC MOR Antihomentatge paraparèmic a la negHACtivitat vitalista de Carles Hac Mor.
16è Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat

·         Dijous, 27 d'octubre, 20h30 al Museu Comarcal de Manresa. Fracassart: de la no-mort de l’art” 

·         Divendres, 28 d'Octubre, 20h a CAN MANYÉ, Espai d'art i creació. Alella. PASTURES D'HAC MOR (Del 28 d’octubre al 20 de novembre.)





·         Dimarts, 18 d'octubre, 21h Teatre-Auditori Pl. de Victòria dels Àngels, 1En el marc del 16è Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat
Santíssims poetes! Poesia contemporània i música de Carles Santos
Francesc Parcerisas, Marta Pessarrodona i Ester Xargay, que llegiran els seus versos acompanyats dels visuals d’Àlex Pallí. 

HHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHH

·         Dissabte, 22 d'octubre, 23h Cafè Auditori. En el marc del 16è Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat
DE RERUM HAC MOR Antihomentatge paraparèmic a la negHACtivitat vitalista de Carles Hac Mor
Presentació del llibre pòstum de Carles Hac Mor, No ben bé i projecció de fragments de l'entrevista a l'autor, encàrrec de la ILC,
a Jordi Marrugat, Ester Xargay i Adolf Alcañiz. 
 AmbBikimel, Marta Darder, Ferran Garcia, Núria Isanda, Miquel Àngel Marín, Pau Gener, Enric Soler, Antoni Clapés, Víctor Sunyol, Xavier Caballero, Lluís Calvo, David Caño, Paulalba, Biel Barnils, David Ymbernon, Mercè Capdevila, Jordi Aligué, D. Sam Abrams, Maria Antònia Massanet, Catalina Girona, Andríi Antonovsky,David Picó,  Núria Martínez-Vernis, Maria Duran, entre d’altres.


HHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHH


·         Dijous, 27 d'octubre, 20h30 al Museu Comarcal de Manresa.
HACnauguració de l’exposició: 
Fracassart: de la no-mort de l’art” 
La darrera mostra del poeta i artista Carles Hac Mor (1940-2016), 
juntament amb Vicenç Viaplana i Ester Xargay. CarlesHac Mor 
Definia Fracassart com un moviment continu artístic que, malgrat no fer cap proselitisme, cada dia guanya més adeptes, tot i que aquests mai no són vistos ni sentits per ningú, perquè com que l’únic que pretenen és fracassar es mouen en l’anonimat clandestí més absolut. Amb aquesta exposició, que s’allargarà fins el 13 de novembre, volem retre homenatge a una figura clau de la nostra cultura, que es va caracteritzar per l’exploració artística i vital constant i el destarotament minuciós de tota ortodòxia. 
 I 
epifanies sinestèsiques del Fracassart, TOCATS D'HAC MOR, TOCHACTS DE L'ART, intervencions artDADÀístiques de Marta Darder, Jesús Galdón, Xavier Giol, Miquel Àngel Marín, Elena Sixto, Vicenç Viaplana, Joan Vinuesa i Ester Xargay .

HHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHH


·         Divendres, 28 d'Octubre, 20h a CAN MANYÉ, Espai d'art i creació. Alella.(Del 28 d’octubre al 20 de novembre.)

Inauguració de l'exposicióPASTURES D'HAC MORuna mostra col·lectiva que convida a fer pasturar l'ull i l'orella pels fruits sinestèsics que generen les complicitats entre llenguatges i individus lliures. L'exposició vol fer palès el compromís i la implicació constants de Carles Hac Mor amb l'art i amb els artistes, a través d'unes obres en què Hac Mor va col·laborar personalment amb Eugeni BonetPere NogueraAdolf AlcañizEster Xargay i Lluís Calvoen les quals rauen les inquietuds estètiques, ben paraparèmiques, que caracteritzen aquest escriptor singular i polifacètic. L'exposició també consta d'obres, inconformistes i provocadores, de Carles Hac Mor mateix (amb una acció-intervenció de Marta Darder).