ANNA ZAERA ENTREVISTA A SURT DE CASA ALS DOS BOUCÈFALS:
La Bouesia Mor, dol a 2 veus
Entrevistem Miquel Àngel Marin i Rafael Tormo Cuenca,
amb motiu de l'última edició d'aquest festival poètic
Anna Zaera 20/06/2016
 |
| VIKIPÈDIA: GOYA DEVORANDO A UN HIJO, MUSEO DEL PRADO, 1819 |
Rafa Tormo i Miquel Àngel Marin
Ells ens han ensenyat
que la poesia és el camí. El Festival d’Acció Poètica Bouesia celebrarà aquest
2016 la seua dotzena i última edició. El comiat d'un dels festivals més
interessants que s'han vist a les Terres de l'Ebre. El festival que ha sabut
re-llegir els nostres entorns i transmutar-los. El festival que ha buscat la
bellesa d'allò que mai ningú ens havia dit que era bell i, per tant, ens
pensàvem que no podia ser-ho. L'edició d'enguany torna a plantejar una temàtica
interessant. En aquesta ocasió, el canibalisme poètic, serveix per fer una
reflexió i, com diuen els organitzadors, aprendre a col·locar-nos com a cosa
entre les coses, deixant fora tota idea d’ànima, o de cor com a memòria
identitària sense fisures. Aquest acte de canibalisme bouètic vol ser també un
homenatge pòstum al recentment desaparegut Carles Hac Mor que es va deixar
arrossegar per la màgia creativa del Delta i va contribuir a aixecar certamen
que ha sabut transformar en contemporaneïtat la cultura popular més perifèrica.
Hem volgut parlar amb Rafael Tormo i Miquel Àngel Marin, codirectors i ideòlegs
del festival.
 |
| PACO DE MORALES, SATURN, http://static.picassomio.com/images/art/pm-27772-large.jpg |
- Abans de tot, ens hauríeu d'explicar
com us vau conèixer i per què vau voler ser companys de trajecte i
codirectors de la Bouesia...
Miquel Àngel Marin: La primera notícia de
Rafa em va arribar en forma de vou, no de bou.
Llorenç Barber em va comentar que a València hi havia un artista que es deia
Vou, de Deja-vou i que treballava
amb coets amb qui ell havia col·laborat. Amb aquests antecedents i atributs no
vaig deixar de seguir-li la pista. Me'l vaig trobar a Ontinyent i
vaig proposar-li unir-se a la Bouesia. En aquests dos anys treballant
conjuntament, Tormo ha enriquit el festival. Com a fites, queden per
sempre el llibre dels deu anys 'Psicogeografia d’un Festival' i l’'Èxode
Ultralocal' com a lema i pintada de vida bouètica.
Rafael Tormo Cuenca: Efectivament, Miquel
Àngel és qui em va identificar i qui em va assenyalar. Quan ens vam trobar, de
seguida em va donar la volta. Em va captivar i vam començar a parlar de
projectes. Era molt complicat dir-li que no.
- El lema de la Bouesia d'enguany és
'Menjar-se lo Delta. Menjar-se Carles Hac Mor. Menjar-se la poesia'. Després de
tractar l'any passat el tema del joc, abordeu ara el concepte antropofàgia
vinculant-lo amb un homenatge al poeta recentment desaparegut, Carles Hac
Mor. Per què?
MAM: El treball de dol,
segons Derrida, és devorar l'ideal i quasi-literalment, el cos i la veu de
l’altre, el rostre i la persona de l’altre. La idea era interioritzar, és a
dir, menjar-nos a Carles Hac Mor. El seu record, la seva obra, la seva petjada,
la seva llavor, la seva irradiació... Era una manera de convertir el dol en
creació.
RTC: L'espècie humana i les
coses sembla que hagin entrat en un procés de dissolució, en el qual
l'humà s'ha convertit en cosa i la cosa s'ha humanitzat. Per tant, pensem que
això que us presentem no vol provocar una contra reacció, sinó més bé
reafirmar-nos en el fet antropògraf de menjar-nos la vida, les coses i els
cossos. Menjar-nos a Carles Hac Mor.
- Enguany és l'últim any que se celebrarà
la Bouesia a Deltebre. Finalment, heu decidit menjar-vos la bouesia. La
temàtica d'aquesta edició era premonitòria com a final d'aquest viatge de 12
anys?
MAM: Hem de, perdó, cagar el
cuc. Necessitem finalment deglutir el festival i pair aquestes dotze edicions.
El talent premonitori sempre ha estat present.
RTC: No era premonitòria, era un repte, i se'ns ha indigestat. La proposta era
generar un projecte que fes un recorregut per tota la trajectòria poètica de
Carles Hac Mor. Crec que Carles ens havia deixat aquest encàrrec. L'entorn de
precarietat i la difícil gestió d'un festival com aquest ha trastocat una
mica l'energia que requeriem per mantenir-lo.
- En certa manera s'acaba un cicle
coincidint amb la mort de Carles Hac Mor. És una manera de retre-li fidelitat
eterna?
MAM: Un dels grans lemes de
Carles era “No consolidar res”. És una sentència nihilista i poètica i no s’ha
d’entendre ni com a dogma ni com a ideologia. Aquesta és la meva lectura.
Carles era de l’opinió que el millor moment de la Bouesia ja havia passat i que
el millor seria desmaterialitzar-se i foc i fum. L’atzar que tant agradava i
necessitava Carles s’ha inventat un titular: la bouesia mor.
RTC: Jo a Carles Hac Mor no li podria retre fidelitat eterna perquè crec
que ell estaria molt enfadat. Ell el que demanava era infidelitat constant i
recerca i prospecció. Tastar qualsevol cosa. El poc que l'he
conegut m'ha fet pensar que estava davant una persona que representa
el risc i la potència d'haver elegit una vida en la que l'art és la potència de
seguir endavant.
- La Bouesia era Delta i el Delta era
Bouesia. Com ha conviscut aquest binomi al llarg d'aquests anys? Creieu que ha
tingut lloc un desenamorament?
MAM: El Delta és
psicogeografia, com molt bé ha entès Rafa Tormo. Una de les darreres
cultures orals agrícoles del Mediterrani amb un gran pes de l’entorn
natural. Misteriosament, la Bouesia és la poesia del Delta de l’Ebre, al costat
de moltes altres poesies, com molt bé va dir Carles Hac Mor. La Bouesia ha
sigut política, o sigui, xoc i osmosi entre móns diferents, entre els móns del
Delta i el món de la pràctica artística, que també és un món del Delta, ara ja.
La Bouesia no s’ha deixat fagocitar ni instrumentalitzar per cap partit
polític dels que han manat a Deltebre tots aquests anys, i d’aquí l’alt preu
que ha pagat.
RTC: Miquel Àngel ha estat
l'ànima que ha fet possible que molta gent mirés el Delta d'una altra manera i
que veiés aquest entorn i aquest paisatge de forma diferent. Des d'un punt de
vista que fins i tot la gent que allà viu li és difícil veure. No crec que
hagi hagut un desenamorament, sinó, fins i tot, un redescobriment. De fet, el
Delta, com la majoria d'entorns, crec que mai els arribes a conèixer del tot.
- Si haguéssis de dir que t'ha enamorat de
la Bouesia, què diries?
MAM: La seva capacitat de poetitzar tot el que es mou. Ha sabut
rondar pels marges i mai ha buscat el glamur de superfície, el glamur de
ser un festival "guai".
RTC: El repte, sense dubte. Pensar que per uns moments seria possible caplligar
a la bèstia, i pensar que per uns moments, podríem aconseguir que estés quieta.
Finalment, la bèstia, no ha pogut quedar-se quieta.
- La Bouesia ha estat un festival
descentralitzat, caòtic, arrítmic. Era aquesta la seva gràcia o la seva
desgràcia?
MAM: Les dos coses juntes. Hi ha un peça per a piano de Carles Santos que
porta per títol ‘Codi o estigma’. Això vol dir que si surts del camí
marcat, automàticament cau damunt teu l’estigma, l’exclusió. Allò més poètic és
allò més intolerable, va dir un boueta. Qualificar la bouesia d’arrítmica em
sembla un complit i una troballa. No hem volgut mai marcar el pas amb la música
d’uns altres, hem defugit la quadrícula, sempre hem volgut que cada pas fos
diferent a l’anterior, que cada pas tingués un ritme propi. Ha sigut una mica
destarotador, però què és la vida sinó destarotada?
RTC: La Bouesia ha estat una diàspora. Un espai on molta gent s'ha conegut, i ha
estat un espai on repensar les pràctiques per possibilitar que altres
experiències es puguin anar succeïnt. Ni serà el primer, ni l'últim festival en
aparèixer. Jo crec que ara mateix el Delta de l'Ebre està sotmès a una
necessitat de visibilització, que sota el seu parer, l'està sometent. Tot són
estratègies de festivalització. Hi ha poca profunditat, poc treball de crítica
real. El divertiment és el que ho justifica tot. Ja ho deia el Joan
Brossa: "Fes un Festival de merda i acudiran 1000 mosques".
- Què és 'Topografies Perifèriques'?
Podríem considerar-ho una llavor que deixa la Bouesia per la futur?
MAM: Serà i ja és una veu pròpia, incipient d’una colla de gent de la creació
artística contemporània i cultural de les Terres de l’Ebre.
RTC: No està pensat com un
festival, més aviat és un espai d'encreuament. És aquesta xocoteta atalaia que,
de vegades, la cultura ha deixat d'oferir per a tenir una visió d'allò que està
ocorrent, d'allò que ens està transformant tant com a persones com com a
professionals.
