diumenge, 12 de juliol de 2015

LA BOUESIA COMENÇA SEMPRE PEL FESTIVAL DE BOCA


El IV Festival de la Boca m’ha deixat un bon gust de boca. I no ha estat el sabor l’únic sentit que m’ha fet la boca aigua. Sensacions agradables. Plaers i passió fins a voluptats inconfessables. L’activació dels altres sentits. I ja se sap que càrrega de gust no pesa.

Al jardí del Cant del Cantó un dia a l’any s’ens obre la gola de par en par. Totes les dimensions de la boca per explorar l’expressió, el dos, el ritme, l’altre, la veu, el gest, la música –un paradís terrenal. Acollits per Mont Palacios i Llorenç Barber, enguany ha estat més boca que mai, la veu fou l’instrument més emprat. Des de la paraula vindicativa, contra les mordasses, ebris de mudances, entre murmuris enfebrats, rics en bons auspicis, postrats en l’entusiasme, tornant i llampant, sonorament llépols, gojosament llestos per a la revolta, i obert a tothom es van cantar noms com aquestos (no hi són tots): Ximo Tébar, el Col·lectiu Albastru, David Trashumante, Rafa Tormo, Xavier Caballero, Domingo Mestre, , Nelo Vilar, Miquel Àngel Marín, Juan Manuel Vera i “El Laboratori de valors”, Marta Sobrecuevas, Jesús Ge, Úrsula San Cristóbal, Marta R, Alfons, Úrsula San Cristóbal Opazo, Òscar Vidal, Cristina Gómez i Gabi Gómez... Barber ho deia amb mots com aquestos: un esdeveniment sense final, on les més diverses músiques parlades, cridades, callades, gestuals, accionades, ecolalitzades, mussitades, escopides, ‘hipostasiades’, emparaulades... conviuen i s’agermanen amb les més discursives, mesurades, entonades, narratives, eufòriques, versiculades, eulàliques i fins i tot harmonitzades possibles  http://www.laveupv.com/noticia/14789/iv-festa-de-la-boca-contra-les-mordasses-aplec-de-desemmordassadors ). Refilets, pos, que encara fan voltar ressons a l’oïda, al cos, a la naturalesa. Així de cop em venen caco i cal·lífonies, el mix de jazz i veus, o de la rondalla contada en italià i català sense transicions, i també la imprevisibilitat infantil creant escenografia i utillatge fantàstics. Vegeu les fotos de Félix Menkar i més notícies https://www.facebook.com/pages/El-cant-del-cant%C3%B3/405459829500389?fref=ts

Especialment content també per la presentació del poema objecte la Gàbia Sideral, que, com el pi torçat de capçada aèria, les granotes i les canyes, les flors i les tomates seran ja sempre jardí. La gàbia sortí d’un poema conseqüència d’una conversa amb un bon amic, Joan Carles Vinyoles 

L’ASTRONAUTA QUEIXÓS DE L’ESPAI

Coet enlairant-se.

Vertigen.

Sap de l’Ícar.

Perspectiva o destí.

El planeta blau

i la cara fosca de la lluna.

Estret, pendent

de controls i comandaments.

Per l’ull de peix

s’enfila la distància

de perles fulgents:

La Via Làctia.

Abstracció.

Geometria galàctica.

 
Després va haver una conversa amb Paco de Morales i l’escultor va materialitzar la idea amb una gàbia de reclam de principis del segle passat i material made in Xina, fil de cuc i corda. La brisa fou el motor del moviment perpetu. El resultat em va portar a la intervenció al festival, on entre altres mots també vaig declamar

 
CANTA PER PESAR


Es pega cops de cap

Al xilòfon dels barrots

 
De petit va caure del niu

I va fer que volava

 
I va volar

 
Però, de cop,

Retop a la gàbia

 
També per la satisfacció de recuperar un vell poema visual, lletrista i fonètic

 

CIGNE

?

 

De manera que si gust secret, pa eixut, el Festival de la Boca ha obert una escletxa al jardí d’on surt l’arbre còsmic i el moviment excèntric que llança naus a l’espai de la creació i fa i desfà les noves òrbites de la cultura. Més honor i glòria al Cant del Cantó.
JAVIER CABALLERO