divendres, 25 de maig de 2012

BOUESIA 2012: LA CONSTRUCCIÓ DE LA CASA DEL BOU. PROGRAMACIÓ

Per descarregar la PROGRAMACIÓ BOUESIA 2012: LA CONSTRUCCIÓ DE LA CASA DEL BOU:
y el CARTELL:



LA CONSTRUCCIÓ DE LA CASA DEL BOU

Han soltat les aigües. L’alba taronja somriu el filet de plata i com s’escampa el món com una bassa argentina. El dia és geometria. L’evidència empenta el jonc, el senill, la xisca i la menuda grama més enllà, i també les llúdrigues i les guineus de la memòria borinen aquella ratlla que són ones i mars. També aquest any, que en fa cent, el canal retorna a vessar els terrossos de l’hivern i les pluges atresorades a Mequinensa i Riba-roja. La primavera és una benedicció. Un doll d’aigua fluent cap al futur. La més gran revolució agrària del segle XX en tot el món. És admirable l’aigua, la terra, l’aire de la Bouesia, tal com raja el solet de la jota de Boca de Bou: “Flores tienen los jardines, estrellas el firmamento, ricos corales la mar...”

L’aigua és vida, una rutina imprevisible. Modela constantment el paisatge, a cada estació la seva collita. Una relació que crea entorn, com va fer i desfer el Galatxo de Sorrapa o l’illa de Buda i el seu esplèndid far -ferro de la liberté, égalité, fraternité- davant l’horitzó de la Mediterrània. També l’aigua fonamental empeny la creació de ponts, el pas del Baló o el Passador. Sobre aquest corrent peripatètic la Bouesia basteix la casa del bou, alhora pont i far. Els primers tocoms on conflueixen passat, present i futur, són lo Teixidor, riu de la jota, natural, corrent, i Josep Bo, lo Sifonero la cançó, la música i la lletra del cavero aixecant èpicament casa, nissaga i l’univers del poble. En podríem sumar més: la plaça de l'Església, amb Llorenç Barber dalt del campanar esventant la música de les campanes; lo riu cantant al Passador amb la dansa de les barcasses, de Carles Santos i Barber; les Quatre Carreteres, convocant  Gaudí, Jujol, Perejaume, Sol Picó, Pepa Plana, la Big Bang Valona, marcant la ratlla i la creu en aquest urbanisme d’al·luvió. Ponts i fars, expansius i centrífugs, que van tan enllà, més enllà. Perquè hi transita la flama inefable que atien Ester Xargay, Carles Hac Mor i Miquel Àngel Marín, boucèfals del bon temps.

Aigua corrent, no fa mal a la gent. ¿Com alçar la casa del bou en aquestes revingudes? La Bouesia ha explorat el temple: a Vistabella, muntanya al bell mig del poble, pedra de marge que és un pinacle. Ha explorat el mas: a Riudoms, el mas Cremànimes ens dóna el simposi i la migdiada filosòfica, el faune del pensament perseguint la musa dialèctica. Dues pedres per ancorar la sorra al Muntell Gros, aquesta voluntat del cavero per fermar un punt alt. Enguany escorcollarà el ziggurat del Galatxo de Sorrapa, espiral del temps que xucla totes les coses per esmicolar-les i erigir sobre aquestes sorres la dispersió dels versos: portarà també la rebufada de la Poesia als Parcs, la celebració dels últims paratges naturals. Però en la acumulació d’argila, arena, palla i canyes, en els fangs i toves dels fonaments podem extraure algun bou perdut: les antologies Bouesia 2006 i Les vaques magres. Bouesia 2007 (Arola ed.). I més avall potser Gairebé cent anys de soledat, un exemplar de la revista Antena (1951-1953), i fins i tot algun bitllet del carrilet o un fragment del timó del vaporet. Tot passa, va dir ja fa temps Heràclit d’Efes i, també, que no podem banyar-nos dos cops en el mateix riu. Però d’aquesta simfonia silenciosa voldria recuperar l’Explosió Poètica (La Cava, 1979), esdeveniment efímer de poesia i rebombori, cinta de Moebius, exposició, recital i rock. Perquè portà el regust de l’aprenentatge i l’experiment, de l’amistat i complicitat d’un grup que, en veu alta, va escodrinyar també l’artesania de les titelles (Cía de Titelles Inestable, Valls i Riudoms, 1987) o de la performance (Nit prèvia, Cambrils, 1988), del còmic (Ucman) o bé un compromís amb les arts, que va fer molta geografia d’espardenya i projectes impossibles (emblanquinar la Figuerola). Cosa que ens permetrà accentuar la contribució de Paco de Morales i Eduard Margalef a la Bouesia, ja que de Vuró Chaparlà hem perdut el fil, i de Serge Minnen ja vam veure la seva música (Un Laboratoire de Magie, Bouesia 2009).
 
Qui aigua detura, olives mesura. La vocació pelegrina de la Bouesia passa per ciutats i viles, Badalona, Barcelona, Tarragona...  però des del 2007 recala a Vandellòs, on l’osmosi i la connivència esdevenen un trencadís poètic estanyat amb caliu popular i de festa remarcable. A la tasca del Col·legi de Valdelors, que aporta els poetes més joves, alternen les veus un poeta local i un boueta, de manera que la dansa laberíntica del bou i la cabreta esdevé Cabrabou. I per la nit a cal Bou l’experiment i el mestissatge de gèneres i accions creen la casa del bou, la quarta dimensió de la poesia. Artífexs en són el Centre d’Estudis La Vall i Rut Domènech, que ha estat temptant la col·laboració d’entitats i ciutadans. I el pont és Eduard Margalef, fotògraf, qui va aportar al grup Bròculo/Òculo l’art de mirar. Des de l’experiència de la ceguesa de la caverna i del quarto fosc a la màgia de les imatges desvetllades pel foc de la llum vermella. Des de la impressió de paper sensible amb una caixa de Farias a la manipulació de negatius amb substàncies químiques. Des de l’enquadrament de l’objecte a la recerca del moviment i del subjecte. Margalef és la història de la fotografia i del que ha vingut després, el color, el cine, el vídeo, la fotografia digital. Va posar en doina la primera experiència de televisió local a l’Hospitalet de l’Infant (1984). Al festival de Vandellòs ha mostrat les seves Diapositives en Moviment i en l’edició de 2009, Bouema, va fer possible la primera videoconferència a Cal Bou. Expert en fotografia industrial (ha rebut diversos premis), ha enregistrat imatges de la Bouesia per a la Televisió de Vandellòs (TVV).

Bou vent i barca nova. Paco de Morales forma part del paisatge clar i lineal del Delta de l'Ebre. El lector de l'Odissea a l'Ampolla, i El maltractat a Deltebre son bronzes ancorats, l'un davant l'horitzó de la Mediterrània i l'altre, l'home de l'aixada, al recer d'una petita placa. La relació amb la terra i l’entorn es copsa a Gairebé cent anys de soledat (Sísera, 2000), on fonamenta els orígens de l’imaginari del delta amb la cara i els ulls de divuit vides singulars, i entre línies podem descobrir els primers motors de l’art a Deltebre (el pintor i fotògraf, el dibuixant de tebeos, el foll molt eixerit, el cinema...). Ho il·lustra bé l’escultura L’oncle Nelo (Ampolla, 2008), el pescador i el far. Sobre un pòdium geomètric, esfera i piràmide, la força de l’home contra la tramuntana de febrer. Cames, cos i mans tesades contra els elements inestables per mantenir la vela llatina ferma cap al destí. Optimisme contra la tempesta. El pòdium estilitza el vell far de Buda, en ferro, i el bon pescador en la mala mar. Tota aquesta càrrega de passat, lleugera i potent, culmina amb el minimalisme de la creu (la barqueta) i la mitja lluna de la vela còncava en un fil d’acer inoxidable. Boucremat, La màquina quimèrica o l’Oeil Cacodylate donen fe del seu compromís i participació en el fer de la Bouesia.

Ha trencat aigües la Bouesia. De viva veu el riu constant de l’univers. Bouetes a tota vela. Núvols i llobarros fan la volta de campana. Repica l’aixada el falset del canyar. S’alça la lluna funàmbula. S’arromanga una jota. Emborna el videobouema i tossa el clarinet pels carrers. Correbouema. Tornassol en dansa. Cants de sirena. Rauxa de versos. Bramula el Minotaure la paraulatura per la terra de la Vaca i del Bou. Campanes al vol. La paraula i el gest esdevenen física de l’ànima i desordre causal dels sentits. Entusiasme dolç i fragància plaent en passes i passos antitètics dansen per l’arena d’aquest amfiteatre forjant un ziggurat de versos, una cartografia impossible, la casa del bou, mentre l’aigua –i també la llum- s’esmuny inexorable entre les coses.
JAVIER CABALLERO CID


foto: JA. 1, Ziggurat, de P. Morales; 2, 3 i 4, Collage (2012)