dissabte, 21 de gener de 2012

MIQUEL ÀNGEL MARÍN: "SI EL CLARINET ÉS L'AIXADA, L'ORQUESTRA LA FUSTERIA"

Ja que no ho vaig fer en el seu moment, “MIQUEL ÀNGEL MARIN PRESENTA "DEL CLARINET A L'AIXADA", http://bouesia2.blogspot.com/2008/09/miquel-ngel-marin-presenta-del-clarinet.html , en repassar els arxius he trobat aquests escrits que val la pena tornar a llegir:


Ferran Sáez Mateu, “Bufar i fer idees”, AVUI, 13 d'octubre del 2007.

J.Martí Font (Prendre la paraula), http://blocs.mesvilaweb.cat/jordimartif69 , 'Lo clarinet és l'aixada', 1 d'agost de 2007

Carles Hac Mor, MÚSICA I ÉSSER, http://www.barcelonareview.com/revista/05/chm.html

Bufar i fer idees
Ferran Sáez Mateu / ferransaez@hotmail.com

Agradable trobada amb el clarinetista Miquel Àngel Marín. Ens vam conèixer fa quatre o cinc anys en circumstàncies anòmales: jo era a l'escenari tocant el violoncel i ell estava entre el públic. Afortunadament per al món, per a l'ordre sonor del cosmos, això passa poques vegades. Miquel Àngel Marín em va regalar un llibre que acaba de publicar: Lo clarinet és l'aixada (dietari de músic, 1994-1997), amb un dens i magnífic pròleg de Carles Hac Mor. Està editat per Cafè Central / L'emboscall en un format insòlitament petit: genera ganes de tocar-lo, i això és un bon senyal (dit sigui molt de passada, crec que els editors actuals han deixat de banda el component tàctil dels llibres, que és fonamental).

La veritable sorpresa arriba amb el contingut. Jo m'esperava el que diu el subtítol -"un dietari de músic"- però aquest llibret és molt més que això. En primer lloc, mostra que Marín, a més d'un bon músic, és un escriptor excel•lent. Domina el llenguatge aforístic amb una fluïdesa poc habitual. En segon lloc, sap transmetre al lector el vertigen de l'intèrpret davant d'un instrument que, d'una banda, és una prolongació del seu cos, però també constitueix una pròtesi estranya: una adherència física impossible, gairebé antinatural.

Llegint el text de Miquel Àngel Marín, un constata que la interpretació musical és una complexa conjunció de tensió mental i de distensió corporal; d'aproximació extrema a una idea musical i, alhora, d'allunyament extrem de la seva mera representació visual (la partitura); de l'evanescència del so i del caràcter obstinadament material de l'instrument que el fa existir. Plaer i dolor: música. (FSM)


 
 'Lo clarinet és l'aixada'

Jordi Martí Font Prendre la paraula http://blocs.mesvilaweb.cat/jordimartif69
L'Avenir, dimecres, 1 d'agost de 2007

Teníem els “Moments viscuts” d’Enric Morera, l’“ Enciclopèdia Logicofobista de la Música Catalana ” de Pascal Comelade, el “John Cage” de Llorenç Barber, “La Ponència” per al III Encuentro Internacional de Composición Musical de Carles Santos, el “Diari d’un astre (intercomarcal)” de Quimi Portet i més. No són els únics però sí els que, fets per músics, parlen de la música catalana i mundial, que si fa no fa és el mateix.

Ara hi hem d’afegir “Lo clarinet és l’aixada” de Miquel Àngel Marín. Publicat per Emboscall i Cafè Central, el llibre de què parlem conté un pròleg de Carles Hac Mor que també es podria considerar de forma independent en aquesta llista que obre l’article. “Lo carinet” és l’obra d’un músic atrapat per la partitura que l’assumirà en el seu viatge formatiu a Alemanya i alhora l’estriparà a la vora del foc mentre llegeix Cage, el Cage mateix que reivindica Barber, Santos i, és clar, Hac Mor al pròleg. El Cage que il•lumina el camí dels sons inexplorats alhora que dinamita l’acadèmia on Miquel Àngel anava a formar-se. El músic assumirà l’excel•lència però en un procés dolorós en què Déu, família i institució musical seran centrifugats per la rentadora de la llibertat i, és clar, de l’alliberament.

Textos breus, reflexions, aforismes i forismes conformen aquest dietari personal d’una descoberta i d’un enderrocament del domini que arriba a través de l’instrument: “‘Cal dominar l’instrument’. Domini, poder sobre allò, violència” i d’assumir alhora la llibertat com a negació: “La definició de llibertat només pot ser negativa: no ser sotmès a cap poder”. El clarinet (del qual “només escoltar-ne el so ja és submissió”), la partitura (que “és perillosa perquè es pot prendre per una ordre”), la institució musical Musikhochschule (a on hi veu “massa obediència”) i les pròpies pors són vençudes per Miquel Àngel quan recupera la Cava, aquella Cava que havia estat tirana i ara esdevé seva, tal com abans havia fet seva l’escola de música a Alemanya. I l’osmosi entre els dos móns el porta a la placidesa final del llibre quan entén que “El tacte del clarinet recorda poderosament el tacte del mànec de l’aixada”.



MÚSICA I ÉSSER


Sobre el llibre Lo clarinet és l’aixada
de Miquel Àngel Marín (Ed. Cafè central)

Qualsevol so, qualsevol, és la música de l’ésser, ésser amb hom o sense hom. L’hom, o es, és un pronom no gens boumusical. La música de l’hom, com a objecte abjecte que fa de subjecte, subjuga l’ésser: hom ha de fer això i allò; s’ha de fer tal cosa i tal altra; cal fer això i no pas allò; hom, això, no ho pot fer pas; això és fa així i aixà; s’ha d’anar per aquí i no pas per allà; hi ha unes maneres correctes i unes altres d’incorrectes.

Alliberades de l’hom, de l’això i de la correcció, les notes de l’ésser, el noten, l’ésser, i l’ésser llavors s’escindeix en és i ser, tot essent ser un sinònim d’ésser. Tenim, doncs, és ésser, o sigui, la música sense hom és ésser, és la de l’ésser, igual, però, que ho és la música amb hom.

Per tant, tant l’hom tan omnipresent com l’absència de l’hom omplen l’ésser i li impedeixen de buidar-se, diríeu que per sort, perquè si l’ésser es buidés esdevindria no-ésser, el qual, tanmateix, es preferible a l’ésser. Tot amb tot, com que l’ésser no és i el no-ésser és, podem suposar que, buidat de l’hom, el músic ja no té mestres, ja no fa cas de l’hom, ja no segueix la partitura absoluta de la Llei, amb majúscula.

Net i cru, clar i net: clarinet, és a dir, l’hom és la màscara dels integrats entre els gats lliurats a una fenomenologia ontològica, o estudi o lògica de l’on, i l’on és l’ésser en grec.

I de l’on adverbi de lloc al pronom hom hi va una hac, que és la caplletra, o inicial o lletra muda i invisible, de gat i, per corrupció, de gas. La gasificació social passa per la música; i els no-integrats, i malgrat tot no pas desintegrats, els quals no-integrats no necessàriament són apocalíptics, pensen en l’antimúsica, a desgrat que aquesta també és música i que, de fet, la desintegració és impossible, per bé que és més desitjable que no acabar essent un funcionari de l’hom. Ara bé, no es tracta pas, en absolut, d’anar en contra dels integrats, de la música dels gats, perquè ho hauríem de fer des de la integració immanent a la socialització de l’ésser, la qual no és factible, mal que és, o, més ben dit, boués.

L’Àngel Miquel ha escrit: “Quan toques, hi ha massa pes, i el taller del músic no admet càrregues, crostes; és lleuger el que s’hi fa: xiular. El taller del músic és Eros, lleugeresa, fluïdesa. Lligat de peus i mans i punxat com un bou, perquè jo abaixi el cap i així pugui ser torejat i mort.”

I al plany de l’àngel, hi afegim, que, anihilat el taller en nom de la llibertat, en el camp de quatre gats el jo s’oposa al no-jo. Aquest, la negació del jo, sí que és ben bé lleuger, fluid, líquid, no gens solidificat ni coherent, i per això mateix s’escorre entre els intersticis no consolidats mai del jo impulsat pel no-jo.

La música del jo i la seva animeta, la poesia del jo, són, potser paradoxalment, conseqüència de la tirania de l’hom, del reialme del sentit sempre únic, de la significació absoluta, de la partitura, d’allò que no para de negar el bouésser. I mentrestant, el no-ésser i l’antiésser s’entortolliguen a fi de subvertir el concepte social que tenim de la subversió, i aleshores l’ésser, replegat en si mateix, fa com quan, per tal de superar el conflicte entre el que és racional i el que és irracional, Empèdocles es va suïcidar llançant-se al cràter de l’Etna.

En Miquel Àngel gairebé acaba el seu llibre amb una advertència:

“El que sobretot fa por del clarinet és la possibilitat que té de crear un discurs”.

Aquesta asserció tan suggeridora, la podem glossar bo i afirmant que la por que fa qualsevol instrument, de música o de qualsevulla altra cosa, és la paüra, el terror dels malpensants, d’esdevenir un professional, de ser, d’allò més, subjugat per l’hom, reconegut o adulat per l’hom, que vol dir allunyat de l’esser, brollat del no-jo, renyit amb el bouésser.

© Carles Hac Mor http://www.barcelonareview.com/revista/05/chm.html  

Fotos: JA: Miquel Àngel Marín
1 i 2, Tornabous, desembre 2010
3. Finançament, Bouesia 2011, Sant Jaume d’Enveja