dimecres, 20 de juliol de 2011

L’OEIL CACODYLATE, FRANCIS PICABIA

BOUHAUS

DISSABTE 30 13 h.

L’oeil Cacodylate, de Francis Picabia. Realització d'una pintura col.lectiva per totbou que vulgue (Urbadadaisme). A boucura d'Ester Xargay.
Cafè Universal. Cafè Universal, c. Trinquet, 64



L’oeil Cacodylate fou presentada al Saló de Tardor de 1921 i va ser un escàndol. Picabia va presentar “una llista dadà” un joc de cafè i atzar, collage d’al•luvió i graffiti, dedicatòries, jocs de paraules, fotos... i amb les firmes dels tertulians. “Si una obra vale por su firma, más valdrà cuantas más firmas contenga” (1). És una obra que dispara contra la línea de flotació de l’art bell burgès. Expressa molt bé la munició dadaista de negació i menyspreu de les convencions –un antiart.

Remarcable és la reproducció de l’ull de Picabia. Situat lleugerament desplaçat del centre cap a la part inferior dreta, s’explica per l’anècdota que Picabia es tractava una malaltia del ulls amb un cacodilat, cosa que no esgota la significació, ja que, no només inclou l’artista i la seua mirada a l’obra, sinó també genera un moviment helicoïdal i excèntric que obre els sentits.

Francis Picabia (1879-1953), pintor i escriptor francès d’origen espanyol, traspassà gairebé tots els estils contemporanis (70 OBRES EN CIUTAT DE LA PINTURA http://pintura.aut.org/BU04?Autnum=11.904 :

Influït per C. Pissarro i A. Sisley, s'orientà el 1909 vers el cubisme. El 1911 fou un dels creadors del grup Section d'Or. El 1913 participà en l'Armory Show a Nova York i posà les bases, juntament amb M. Duchamp, del dadaisme novaiorquès. El 1917 fundà a Barcelona la revista 391, plena de crítica i ironia, alhora que mantingué contactes amb els dadaistes de Zuric. A París participà en moltes manifestacions escandaloses i pintà les seves Machines Ironiques, integrades per elements mecànics absurds i formes ridícules. Però el 1921 abandonà les seves posicions dadaistes i anà a una pintura figurativa. El 1945 tornà a l'abstracció amb obres que ell anomenà sur-irréalistes. Mantingué la idea d'un art amorf que ni representa ni és res, a penes un pur gest; volgué representar la negació de tot allò que pressuposi previsibilitat, educació i bon gust. A part el treball en el camp de la pintura, féu els escenaris i el vestuari del ballet Relâche d'E. Satie i col•laborà amb R. Clair en el film Entr'acte. http://www.enciclopedia.cat/

Ester Xargay (Sant Feliu de Guíxols, 1960), boueta major, poeta i videoartista. Provocadora i transgressora, tensa el llenguatge fins al límit de l'experimentació i s'acosta sovint a les actituds de la poesia que la tradició –especialment la francesa– ha qualificat de maleïda (J. Aulet). La literatura com a creació d’una realitat textual, visual, més propera als mots, a les formes, que no pas a les coses. Ha col•laborat en diverses propostes d'investigació poètica, algunes d'elles en col•laboració amb Carles Hac Mor, Adolf Alcañiz, Koji Asano, Mercè Capdevila, Duo Kroma, Gemma Nogueroles, Miquel Àngel Marín, Xavier Maristany, entre altres. També exerceix de guionista i de traductora. Destaquen en poesia (sovint llibres singulars amb aportacions d’altres artistes): Aürt, 2009. Eixida al sostre, 2009. Zooflèxia, 2007. Salflorvatge, 2006. Ainalar, 2005. Éssera ponent, 2005. Trenca-sons, 2000. Epítom infranu o no (Ombres de poemes de Marcel Duchamp), 1997. Un pedrís de mil estones, 1992. Els àngels soterrats, 1990

Notes 1: LISTAS DADA, Cultura/s de La Vanguardia (Pasión por las listas, núm 446 - 5/1/2001), de FELIX PEREZ-HITA http://felixph.blogspot.com/

L’oeil Cacodylate: Oli i paper sobre tela, 146 x 114 cm. Musée National Art Moderne. París 1921