dijous, 7 d’abril del 2011

SE'NS HA MORT LO TEIXIDOR, per MIQUEL ÀNGEL MARÍN



S'ha mort un músic. A ell li agradava dir-se músic: “Jo em vaig fer cantador per estar a prop de la rondalla”. Estar a prop del Teixidor i de la seva rondalla. El músic vol estar a prop dels músics i dels seus instruments, aprendre estant a prop del Teixidor, de la seva veu, de la seva tonada pròpia, dels seus versos, de la seva improvisació. Parar l'orella a la seva conversa, a la seva gràcia, a la seva murrieria. Dol molt que es mori un músic, i encara més si és un artista no local, sinó ultralocal, que vol dir universal.

A la Bouesia (Festival d'Estiu de Deltebre) el vam portar tots els anys mentre va estar bé de salut (2006-2008). Era el cap de cartell de debò, deixava bocabadats tots els artistes de fora que no el coneixien; amb cinc bouetes (poetes participants del festival) va inaugurar la Setmana de Poesia de Barcelona de l'any 2006, al Museu Marès, i va sortir a tots els diaris i en portada del telenotícies; aquest concert recital va ser una meravella i un èxit, sobretot per l'actuació del Teixidor, que va deixar la gent amb la boca oberta.

Des de l'any 2004, els bouetes Carles Hac Mor, Ester Xargay, Adolf Alcañiz i jo mateix li vam fer un seguiment (gairebé una persecució) amb vídeo de les actuacions, que va donar lloc a l'edició d'un DVD de dues hores de duració, un document musical i biogràfic en què es remarca el valor musical i poètic de l'art del Teixidor, que va ser possible gràcies a la implicació de l'exalcalde Joan Maria Roig i al patrocini d'Amposta, Capital de la Cultura Catalana 2008.

Si és cert que la música és gest, el Teixidor era un músic de cap a peus. Un home fet a si mateix, i que per això canta i canta dret –el cantaor flamenc sempre canta assegut– i ens desperta el cor amb les cançons. La varietat dels seus gestos: el primer, cantar dret, aixecat, amb el cap alt; el gest de senyal que entra a cantar; el gest únic de la seva tonada; el gest dedicant una jota, un vector, una fletxa directa al cor d'aquell a qui la dedica; el gest del final d'una ronda; el gest de cansament de la veu i del físic dels últims anys, i el gest definitiu: el gest d'improvisació, les veritats podien arribar a cantar, la veritat d'un home cantava. Aquest miracle ha estat a prop de nosaltres durant molts anys (molt pocs realment) i hem xalat amb ell, però també l'hem desaprofitat per falta de sensibilitat. Què farem ara sense el Teixidor? Cantar i cantar i no parar mai. Adéu Teixidor, t'enyorem molt.




FOTOS: 1. Paco de Morales: "Lo Teixidor canta una jota al poeta Francesc Garriga, Museu Marès, Barcelona Poesia, 2006"
2. Camera Obscura, Lo Teixidor amb Rodri (clarinet) i el seu fill Jordi (guitarró) Bouesia Caminada a Tarragona, el 21 d’Abril de 2007, a la Plaça de la Font:

Miquel Àngel Marín (1966), músic i poeta. Clarinetista nascut a La Cava -Deltebre, al Delta de l'Ebre. Ha estudiat a Catalunya, amb Antoni Sebastià i Juli Panyella, i a Alemanya, amb Wolfgang Meyer. Solista clàssic, músic de cambra i improvisador. Treballa regularment amb compositors com Llorenç Barber, Antoni Sebastià, Markus Hetchle, Chang Won Park, Carles Robert i Ramon Humet. Toca amb diversos grups de l'escena experimental de Barcelona (Misaluba, Carles Andreu...). Ha publicat un llibre, Lo clarinet és l'aixada (Cafè Central i Emboscall, 2007). Director artístic del Festival de Poesia de Deltebre, Bouesia, que enguany (2011) complirà set edicions. Té en premsa Música és enxampar mosques, Arola Editors.

SOBRE LO TEIXIDOR:

1. DVD "Lo Teixidor, la Veu de la Jota del Delta de l'Ebre", 2008. http://bouesia2.blogspot.com/2010/12/exter-xargay-y-la-videopoesia.html :
Màgica creació poètica, el treball videogràfic d’Ester Xargay s’ocupa també del documental i del reportatge. Cal així recordar LO TEIXIDOR, LA VEU DE LA JOTA DEL DELTA DE L’EBRE, el qual, més que un document, és un estudi de la poesia improvisada protagonitzada per l’enversador degà, Lo Teixidor, darrera fita d’una tradició que s’aprenia exercint-la en la “quadratura” de la jota i la rondalla. Xargay ressegueix els passos de la Jota i la veu de Lo Teixidor en els moments propicis de la festa, tant si és major com privada, i documenta el primer cop que el Festival de Poesia de Barcelona va acollir la resposta immediata i en vers d'aquest art arrelat en les fondàries de la memòria col·lectiva. El resultat és d’una veracitat emocionant.

2. J.J ROVIRA CLIMENT, Cantadors del Delta, Texidor, Lo Noro, Caragol, Tortosa 2002

3. GLÒRIA FANDOS GRACIA, Lo nostre Teixidor, l'últim cantador del Montsià, Tortosa 2005.

4. JOSEP LLUÍS CAROD ROVIRA, "LO TEIXIDOR", LA JOTA, Avui, 10 IV 11:

La seva desaparició [de ‘lo Teixidor'] ha entristit les terres de l'Ebre català i tots aquells que, sense ser-ne, ens n'estimem la gent i la cultura.





La mort s'ha endut Josep Guarch, lo Teixidor, el darrer dels grans cantadors de jota. Nat el 1931 a l'Aldea en una família teixidora camarlenca, vivia a Amposta, on s'establí ja de xiquet. El 2009 se li dedicà una plaça amb un monòlit i va ser el darrer cop que cantà en públic. Ho féu a la seva ciutat, quan ja hi passava els darrers temps de vida, a la residència d'avis. S'havia estrenat als 15 anys, cantant en una taverna de La Cava, més atret per la música que no pas pel cant: “Canto perquè m'agrada la música, no perquè m'agradi cantar”, deia.

Autodidacte com la majoria dels cantadors, amenitzà tota mena d'esdeveniments, públics, privats i comercials, acompanyat de la seva rondalla, amb els instruments de vent i de corda propis del gènere. Actuava sempre vestit amb camisa blanca i pantalons i armilla negres, sovint amb ulleres de sol. Lluïa un bigoti d'aquells d'abans, primet, com primeta era cada cop més la seva veu, a mesura que l'edat avançava. Versador excel•lent, anava improvisant, a ritme de jota, cada nova realitat davant la qual havia de reaccionar de manera ràpida i espontània, amb un tècnica emparentada amb les gloses mallorquines. L'havia sentit cantar molts cops, en ple Delta, a La casa de Fusta, el restaurant de l'Encanyissada, els diumenges a l'hora de dinar.

Passava de taula en taula i davant dels comensals improvisava una jota, sense cap més pista sobre aquests que la xiuxiuejada a cau d'orella, uns segons abans, pel Lluís, l'amo del restaurant: “Estos sinyors són de Barcelona, esta xica se mos casa, estos iaios fan cinquanta anys de casats, este home de la barba és un metge molt important”, etc. Mestre de mestres en la improvisació, “ni li calia pensar-la, així era lo Teixidor!”, ha assegurat aquests dies lo Xicuelo. Darrera icona d'un gènere únic dins la nostra cultura nacional popular, la seva desaparició ha entristit les terres de l'Ebre català i tots aquells que, sense ser-ne, ens n'estimem la gent i la cultura.

La jota de l'Ebre, la “cota” com pronuncien els autòctons, és música, és dansa i és cançó. Però, sobretot, és un símbol de festa i d'alegria. Els cantadors sempre han comptat amb una gran consideració popular, pel prestigi personal adquirit en la improvisació i per les funcions positives tan diverses de la jota cantada. Ha servit per fer declaracions d'amor, assuavir conflictes o superar disputes, amb la mateixa eficàcia que ara té un to satíric, humorístic o reivindicatiu o esdevé un cant d'amor i compromís amb la terra. Tota la lluita contra l'intent de transvasament hauria estat una altra cosa sense la jota i sense l'esforç de renovació i modernització que n'ha fet el grup ebrenc Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. Ells han tornat a fer vibrar els auditoris emprant la mateixa eina que aquella “gent d'arrossar i de garriga, que al mig del treball cantava, (...) que han donat a la jota, lo milloret de la vida”.

Ben viva la música i la dansa en diferents indrets del país, a més de l'Ebre, com ara Mallorca o el País Valencià, el moment de més complicitat, el darrer l'11 de setembre, va ser quan el valencià Miquel Gil, l'ebrenc Artur Gaya i la mallorquina Miquela Lladó van omplir de ritme i de festa el Parc de la Ciutadella, com a demostració que la jota adquireix amb gran facilitat una sintonia immediata amb tothom qui l'escolta. Per això no hi ha fronteres musicals als Països Catalans i el valencià Pep Gimeno, Botifarra, triomfa al Delta perquè canta a casa. Com abans hi han cantat Manta, Cabet, Carmeta la d'Alejo, Boca de Bou, Codonyol, los Flarets, Pepe lo Borrero, Perot, lo Caragol, Noro i hi continuen cantant Joseret, Guardet, lo Xicuelo, Sofia Morales i tota la gent anònima capaç de perdre la vergonya i improvisar davant de tothom, a ritme de jota. Perquè la jota “es cantava i es canta”.

Publicat a Avui 10-04-2011 Pàgina 29
FOTO: Ja, LoTeixidor canta i camina, Bouesia 2007, carrer Trinquet, La Cava-Deltebre