dijous, 24 de juny de 2010

CARLES M. SANUY: LES CIUTATS I ELS HOMES

Cales M. Sanuy (Balaguer, 1959), que no s’ha perdut mai cap edició de la Bouesia, ens porta enguany el seu poemari LA CIUTAT I ELS HOMES, publicat exquisidament per La Breu edicions i amb una clara al•lusió a la poesia primigènia del poeta Hesíode, Els Treballs i els Dies.



Sanuy, periodista i pal de paller de l’activitat artística lleidatana (Ponentades, tertúlies i recitals organitzats amb Carles Hac Mor, Els quaderns de Malhalta, edició de “plaquettes”), poeta de llarga trajectòria (Història circular,1985; Jardins d’Al-Balaqí,1987; El vast desert,1991; Ballo in maschera, llibre singular amb il•lustracions de Benet Rossell 2000; Els límits de la boira, 2004; Àyera, 2006, De les llacunes ermes, 2007; Nadala 2007), suma amb LA CIUTAT I ELS HOMES un poemari geomètric (29 sonets), saborós i dens, que camina com l’home per la ciutat, si es que avui queda altre paisatge.

La poesia de LA CIUTAT I ELS HOMES transcorre de manera peripatètica conformant alhora una mirada distant, descarnada i crítica de l’home occidental i de la seva gran petjada, la ciutat. Tal com l’aranya teixeix la seva tela, LA CIUTAT I ELS HOMES es va fent EN CONSTRUCCIÓ. “En construcció” dóna títol al cos del poemari, ja que només en queden fora “Vocabilari bàsic” i una doble ENDREÇA, i es tanca amb un EPÍLEG. “En construcció” presenta una subdivisió en tres parts: URBS (12 sonets), ORBS (9) i ILERDAM VIDEAS (7). La llatinada dóna peu a relacionar-la amb “urbi et orbe”, la vocació papal adreçada als quatre vents des de la càtedra, a la ciutat i al món -des de la Seu. Tanmateix els poemes desenvolupen el seu transcurs per la ciutat visible, per la ciutat cega (orb, -a: mancat de vista, de claror: la misèria, els immigrants, les putes, els vells, la solitud...) i la ciutat simbòlica, la ciutat on som desterrats, “inhòspita i extrema”, “enmig d’enlloc, de tot arreu llunyana”. Així la poesia de Sanuy segrega una tela, nuada en sonets, i, amb destresa, converteix la forma ortoèdrica en expressió flexible i àgil, capaç capturar un saber, “l’exacte abast de les paraules”, “algunes certeses”. D’aquesta manera amb una llengua planera, col•loquial, però mai banal, canta l’home “sorrut i impertinent i murri”. Adreçant-se a la segona persona amb “quatre noms, només, que a penes  / si ens contenen”, et fa sentir “sensat i descregut i escèptic“, i et posa a la butxaca una experiència vital dura que la ironia (1) o la sornegueria (2) no poden dissimular –“Un lèxic massa just”.

LES CIUTATS I ELS HOMES és també un poema dedicat a Feliu Formosa, “que ens va fer conèixer Brecht”:

És veritat que totes les ciutats
s’assemblen. Com també, de fet, els homes,
els uns als altres en el fons s’assemblen.
I també és cert que es tornen, amb el temps,
com les ciutats, els homes, i que es fan
amb la claror del dia lluminosos
i amples, i que després, com més avança
el vespre, semblen reclosos i hostils.
És veritat que s‘han fet, les ciutats,
inhòspites, perverses, i que els homes,
com elles, s’han tornat grisos i opacs.
Al capdavall, però, han estat els homes
qui han aixecat les ciutats i és així
que les ciutats tant als homes s’assemblen.

No me’n puc estar de relacionar-lo amb LA CIUTAT de K. P. Kavafis, “La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos / carrers faràs el tomb... / t’envelliràs...” La mateixa ciutat que bastim ens constitueix. En Sanuy, però, la identificació és l’emoció intensa d’un buit, la civilització occidental esmicolant-se, “com una lletania, / se’n sent cruixir l’obsolet costellam”.

Sense patetismes ni gestos esgarrifats, la poesia de Sanuy ens empeny a viure i a pensar en mig dels horrors habituals: “...ens serà bo i prou de recordar / d’allà on venim o quina corda ens bressa”. Atent també als “plaers més petits”, “(...) el blau incert del mar d’en Guinovard, / la intensitat del groc de les collites...”, “...hem fet rebost d’amics per a l’hivern...”. Com diu Guillem Viladot, “Una concentració límit on la impulsió i la intel•lectualització es transfiguren en pur fibló(3) que sacudeix la història i el protoplasma del lector”. LA CIUTAT I ELS HOMES no deixarà ningú indiferent.
J.C.


NOTES:
1:  La tensió que s’estableix entre les dues endreces, DE COS PRESENT i ENCARA NO, “Encara no, no pots encara anar-te’n”, estira el diluir-se dins la presó efímera de la vida que es desfà irremediablement com un terronet de sucre (la Gàbia d’en Duchamp), i "...si penses / que és massa aviat encara per marxar, / és perquè saps que en el fons és la vida / prou justa i generosa...”, et permet la ironia i “la sana complaença de vetllar / els cadàvers de tots els fills de puta”.
2:  “Benaurat sia l’ordre rectilini
dels carrers i les places (...)
I beneïts siguin els arquitectes,
i els contractistes, i exultats també
els sobrestants, paletes i guixaires,
i aquells que en diuen agents d’una tal
sagrada propietat immobiliària.
I que el Senyor els aculli ben aviat!” (LES BENAURANCES DEL RAVAL)

3: La col•lecció Alabatre de poesia segella cada volum amb un insecte significatiu. El poll, un ectoparàsit exclusiu dels éssers humans, és un gran encert.



Més informació:

La Breu Edicions: http://labreu.wordpress.com/col%c2%b7leccio-alabatre/

dimecres, 23 de juny de 2010

HORIGINAL: NOVETATS POÈTIQUES A LA COL·LECCIÓ ALABATRE

LaBreu trenca el setge de l'Horiginal i presenta les novetats poètiques d'estiu al menjador!

Així, doncs,
el dimarts 29 de juny, a l'HORIGINAL,

presentarem i llegirem i beurem, salut i poesia!:

EL CARNISSER DEL FRED de Marc Masdeu

CARN VOL DIR DESAPARICIONS de Jaume C. Pons Alorda

MINOTAURE de Friedrich Dürrenmatt

LES TENEBROSES de Rafel Nogueras

Grans llibres que us convidem a conèixer el proper dimarts 29 i que ja podeu comprar a la vostra llibreria si sou impacients llegidors

MÉS INFORMACIÓ SOBRE ELS LLIBRES

diumenge, 20 de juny de 2010

LLIBRE DELS ERRORS, EDUARD CARMONA


La Bouesia dedica una secció a la petjada impresa. Dels quatre autors i bouetes que presenten els seus llibres celebro avui EL LLIBRE DELS ERRORS, del jove i valent EDUARD CARMONA, publicat per la col•lecció La Cantàrida, de Documenta Balear, l’editorial que va antologar la poesia catalana del futur. Les guspires de Pedra Foguera ja són un foc ardent.

Eduard Carmona (Deltebre 1982), boueta major, perquè és l’inventor del terme Bouesia i un dels seus organitzadors, és un poeta fet en escenaris de viva veu i cos present: citarem l’homenatge Encén Estellés a l’Horiginal (març 08), Corall Romput amb Joan Rovira, gran músic de vent i corda (Barcelona Poesia 08), les múltiples activitats amb el dinàmic grup Pèl Capell, les intervencions a la Poesia als Parcs, o la darrera experiència agosarada de portar la poesia a a domicili (El País: “Rapsodes a domicili”, Ferran Sales, 25 II 10; vegeu un vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=fJhI_jE8zL4&NR=1 ). Ara també en lletra impresa EL LLIBRE DELS ERRORS en transmet la seva veu poètica vital i entusiasta.
El LLIBRE DELS ERRORS, amb un pròleg i un epíleg, de Carles Hac Mor i Andreu Subirats, té quatre parts on es reparteixen més d’una cinquantena de poemes.

EXISTENSIÓ és la primera i la més extensa (19 poemes). Dividida també en dues parts dissímils ( 8 i 11 poemes) a partir de les cites de Sartre (nàusea a les mans i rodar per París o veure cares noves), presenta una forma singular –cada poema comença amb el mot o mots finals en què acaba l’anterior -cosa que afavoreix sentir l’esforç i l’angoixa de l’home caminant cap a allò altre i cap al futur.
Ja el mateix títol ens situa davant d’un mot híbrid i nou, un dilema entre la existència i la extensió, o millor la polisèmia que floreix entre la tensió existencial i l’ex-tensió de l’existència: ...entenc clarament / cóm sóc qui ets què som... som mites que es moren... els incerts embalums del nostre fosquíssim paper regal. Una tensió que és passió i no es resol amb el recorregut per la gratuïtat de viure, ja que porta al no-res: ...una espiral que em portava al no-ser i allí no m’he volgut conèixer mai.” Una passió inútil –la poma sartriana que duu el cuc a dintre. Ex- tensió, una tensió cap a fora, cap al món (“Un dia em vull tornar pensament...) constata que l’home és accident, una pedra en el camí: Jo sóc, i: un rastre ben bé inútil / que esdevindrà /sí / esdevindrà / l’únic zenit de mi mateix. Si bé Res no és res (amb els regust de Parmènides: el que és, és i el que no és, no és) en aquest bulevard topem amb aquest rigor d’existir de les coses i, en dir-ho, aquesta veu poètica vehement no es deixa enganyar: ...uns cosos: significacions.
UTILITAT DELS TELS, la segona part (16 poemes) té com a frontissa dos parèntesis (cursa animal dels somni, i setembre rural del delta) i una cita de Salvat-Papasseit, sentir el goig en copsar el bé de la blasfèmia –...per l’amargor de les delícies... El tel és un agregat de partícules o gotetes finíssimes, adherides formant una capa tenuíssima, que cobrint quelcom en lleva la transparència. Els poemes, més lliures ara, són els tels d’una realitat més fragmentada, però cerquen el motlle intern de cada moviment extern (H. Melville): Dansa per a mi... quan t’escorris. Cal erotitzar, i la dona pren protagonisme per la inversa salvatgina del desig:

tota tu t’encens
de mi t’encens de tu
...
s’encén un mort
i el foc no el crema

Passió en llibertat, llibertat d’imaginar. La bellesa és l’arrel veritable del desig... t’estimo i no crec en la vida. Les imatges són més agosarades i llampants: la magrana: el tall sagnant del bis de l’amor. I el pensament no és res davant l’altre:

si haguéssim de pensar
la mirada
tot
seria teoria de vida

Utilitat dels tels és la consciència de la lliure dignitat moral:

no has desitjat el pecat
però el pecat et cerca
perquè el desitgis

IMMOBILIÀRIA, la tercera (11 poemes), en què l’aventura pel bulevard ens porta a la ironia, a l’humor (Cartell penjat a l’escala). I a l’absurd de les situacions veïnals, per on desfila la fauna ciutadana. Un veí que es poeta introdueix una reflexió sobre els antecedents: pesen tant els nostres clàssics / que són frens de locomotora / als dits del poeta. Al veí del costat ...la mosca del vi / li puja al nas massa sovint, la seva companya crida i plora

la matarà algun dia?
                                   vull dir
                                               la mosca

Desenfadada i molt lliure aquests versos són feliços però contundents: una corda amb condons rentats.

La quarta part, LLIBRE DELS ERRORS (8 poemes), dóna nom al llibre. Dues cites sobre l’error, el matemàtic i el de les mesures passen la pàgina. Escepticisme: totes les mesures estan afectades en algun grau per un error experimental. O la perfecció és feixista, com diu Carles Hac Mor. Entorn de la poesia, la més gran puta -moral torta:

vols ser poeta
però t’espanta
tanta ciutat:
no estàs segur
de viure el món
que t’han contat

Tal com aprenc em desaparec... Per què les paraules? en cita de Vinyoli: fer-me invisible. O bé, La pena es fa dura -els himnes són per aquells que estan sota terra (Vinyoli). Dies de cada dia que no surten a la tele. I també: has tocat fang al fons del pou. Els temes tornen, es reprenen, fan el bulevard. Vet ací el futur, el més enllà: Faràs els versos / com els fa un déu . Em recorden Catul, el poema on tradueix el de Safo desfullant la primera passió amorosa: em sembla igual a un déu aquell que davant teu s’asseu i et pren, mentre jo empal•lideixo i moro com el paisatge. Eduard Carmona és aquest déu obert i projectat cap a tu, poesia voluble, i també el primer lector sofrent d’aquest triangle de límits imprecisos -No tinc clar que sigui un port / allò que brilla a la ratlla- per on el jo transcorre incògnit. I, tanmateix, la poesia divina esdevé al mateix temps que es viu

...
em raja
una tinta
com si fos fang
i per l’ull de bou que queda obert
puc entreveure la meva forma
un calamar
...

(publicat a Pedra Foguera)

Celebro, doncs, la poesia del LLIBRE DELS ERRORS, una pedra que basteix la vida poètica del segle XXI, el futur present. Una emoció forta que surt de la mateixa existència per ser, més que mots, poesia, on el vi fort de la vida fa el seus passos irreversibles per esdevenir carn i ossos d’aquest home que nada i nada per l’immens buit còsmic amb energia furient inesgotable. Un viatge interessant que caldrà revisitar i rellegir amb cura per arribar a les escorrialles, perquè el gust del tast encara m’omple la llengua i en vull més.

J.C.



Més informació:

http://habitacio101.bloc.cat/  bloc tancat de l’Eduard Carmona

http://nohihadeque.blogspot.com/  bloc actiu de l’Eduard Carmona

http://www.documentabalear.cat/cataleg.php?id=439  Documenta Balear: Carmona

http://poesiasantib.blogspot.com/2010/02/eduard-carmona-el-llibre-dels-errors.html  bloc de Santi Borrell: Llibre dels Errors

dissabte, 19 de juny de 2010

BOUESIA 2010: PROGRAMACIÓ


17 de juliol 2010 23.00 h. Bar Universal.DIEGO BURIÁN DUO.
Varietats musicals d’aquest gran artista que és Diego Burián, trompetista, guitarrista, cantant, showman…Ve de tocar amb Juán Perro…

24 juliol 2010 23.00 h. Plaça Mn. Gabriel Zapater.VIVIAN AMARANTE.
Música del Brasil. Nascuda a Sao Paulo, Vivian Amarante ens ofereix les seves músiques, plenes d’influències de la seva terra , però també del flamenc i d’altres músiques.


VI APLEC DE BOUETES. PLOU SOBRE BANYAT.
DIVENDRES, 30 DE JULIOL.
SEMBLA QUE LES VAQUES MAGRES PORTARAN A L’EXTINCIÓ DE LES BARCASSES. DIADA REIVINDICATIVA DE LES NOSTRES BARCASSES.

LA BOUESIA VOL PASSAR EL RIU AMB LA BARCASSA

19.00 h. Transbordador de La Cava. Pas del Baló.Carles Andreu canta Pessoa a La Barcassa.Joan Saura, sampler. Nacho Lois, guitarra. Miquel Àngel Marín, clarinet. Carles Andreu, veu.

20.30 h. Pas de Garriga.L’Encontre de les Barcasses al Tardet.Un Concert de Música ficció, a partir d'una idea de Miquel Àngel Marín.
Llorenç Barber, Carles Santos, la Societat de Caçadors Sant Miquel de La Cava, els Transbordadors Garriga i La Cava.

23.00 h Pas de Garriga.Dzovinar Mikirditsian.Música libanesa amb piano.

DISSABTE 31 DE JULIOL.
LA BOUESIA ÉS POPULAR, FORMA PART DEL PAISATGE DEL DELTA DE L’EBRE I SEGUIRÀ CANTANT, BALLANT I RECITANT.

19.00 h. Restaurant Paca. Riumar.Presentació dels llibres de Paca Bonet, Eduard Carmona, Andreu Galán i Carles Maria Sanuy.
Presentació de Javier Caballero i els autors.

23.00 h. Bar Clàssic

REGSEXCITAL DELS BOUETES.

MISALUBA QUINTET DE FUSTA (Lucas Quejido, Roger Fortea, Nacho Lois, Miquel Àngel Marín) I CARLES HAC MOR I UNA MULTITUD DE BOUETES:
Eduard Carmona,
Carles Maria Sanuy,
Andreu Galán,
Javier Caballero,
Carme López,
Ester Xargay,
Andriy Antonovsky,
Catalina Girona,
David Ymbernon,
Dadà Ymbernon,
Aitor Gilabert,
Jordi "Basco",
Joan Casanova,
Carles Andreu,
Annie Andreu,
Llorenç Barber,
Montserrat Palacios,
Gerard Jacquet,
Mari Chordà,
Cinta Mulet
Priya Irene Caballero,
Francesc Gelonch,
Santi Borrell,
Gerard Gil,
Prudi,
Andreu Subirats,
Roger Fortea,
Nacho Lois,
Miquel Àngel Marín,
... i no els hem anomenat tots.

dimarts, 15 de juny de 2010

HORIGINAL: LLUÍS RODA




HORIGINAL cafè+poesia
cicle poètic de l'obrador de recitacions i noves actituds literàries
ferlandina, 29 ( davant del macba) Barcelona 08001

horiginalpoesia@gmail.com

http://horinal.blogspot.com/


En una etapa més de la travesia del desert, tornem a l'activitat i tornem als horígens al menjador de l'horiginal:



EL DIMECRES 16 DE JUNY (20,30h)

amb el poeta

LLUÍS RODA

Serà una mostra de la seva obra publicada en els seus llibres anteriors:

La fi de l’hemicicle (Gregal, 1988),

Sobre l’hamada (Tres i Quatre, 1989),

Buirac d’amor (Bromera, 1998),

Elogi de la llibertat (Bromera, 2001) i

De l’ànima (2006).

(més informació sobre horiginal aquí)

i com sempre més infos a http://horinal.blogspot.com )

diumenge, 13 de juny de 2010

PARAL·LEL BENET ROSELL, MACBA 11 VI 10 AL 23 I 11


El MACBA dedica una exposició a l’ample, llarg i fondo, treball de Benet Rosell (Àger, 1937). Un artista polièdric que ha estat present a la Bouesia des dels principis (Rexsexcital de Bouversos Bouesia 2006, Arola editors). Coneixem l’home, el poeta i el performer (la nou negra), la seva cal·ligrafia, tanmateix al MACBA iniciem un viatge transmutador per una obra ingent construïda com un entramat de llenguatges i mitjans diferents, i en permanent construcció i transformació (Paral·lel, paral·lel , 2010). Una munió d’experiències que el mateix Benet Rosell explica així: “més a prop de la representació sígnica que no pas textual. Aquell contacte amb uns llenguatges els codis dels quals m’eren del tot desconeguts, per tant, llenguatges sense codi per a mi, em fascinaven i possiblement foren l’origen del llenguatge que he conreat durant tota la meva trajectòria d’artista i que parteix d’una infinitat de signes, d’icones, de micrografies o cal·ligrames o benigrames sense codi, irrepetits i irrepetibles, que conviuen, s’articulen i es manifesten d’una manera sempre única, sempre reinventada, i acaben conformant un microteatre o representació cal·ligràfica del gran microteatre del món [...]”[1]
Llenguatge i microteatre del món present ja en la seva investigació des dels inicis[2] que es va desenvolupant fins ara mateix, una activitat contínua que s’expandeix cap a demà (Paral·lel, paral·lel, 2010, un treball en procés sobre l’enderroc del Molino, la seva substitució, i les transformacions de l’artèria canalla, i que es pot accedir a http://blogs.macba.cat/paral·lel.paral·lel ). Un món que s’expressa especialment mitjançant el dibuix o la cal·ligrafia, les micrografies, les quals imprimeixen el seu segell sobre materials diversos que inclouen també la fotografia i els fotogrames -microteatre en cinema: “El cinema és per a Benet Rossell una possibilitat d’apropament a l’element humà, una manera de cal·ligrafiar el moviment”[3]. Aquest aspecte fílmic, tan fonamental en l'obra de Benet Rossell, constitueix en ella mateixa, una història del gènere, des de un cinema sense càmera, passant per la intervenció de diapositives i fotogrames, fins a les darreres creacions en video 3D (Framemant, 2009; Microfàcies, 2010).

"Pintar per concebre, perquè ara sé, de segur, que penso amb la punta del pinzell", ens diu Benet Rossell al text citat, on presenta la instal·lació que reprodueix una part del seu taller: “Va ser una brotxa de crin de cavall qui em va suggerir instal·lar el meu magatzem de pintura al Macba amb les obres degudament embolicades i referenciades, i posant l’inventari a disposició del públic per incidir en la idea per damunt de l’objecte, de la llibertat per damunt del consum i de les modes.

Preserva també el respecte degut al regardeur, qui acaba l’obra: el transforma en voyeur, persona que intenta veure per a pròpia satisfacció íntima i clandestina i per a la qual la percepció parcial d’un traç que transparenta serà més satisfactòria que el consum d’imatges. Gran amant del teatre, necessito mantenir-me a distància d’aquesta societat de l’espectacle banalitzadora, i per damunt dels grans foc d’artifici trio aquest enterrament de la sardina.”

En efecte, el viatge per la exposició ha estat plaent i ple de sorpreses, i ric en guanys, on no manca ni la ironia ni la crítica mordaç (Miserere, 1979; Vetlla, 2007). Coneixem un graó imprescindible de la nostra experiència i com es fa un home sencer a través de la seva acció, gestos microgràfics, ara bé, reveladors d’una gran humanitat. JC.


IL.LUSTRACIONS:
1. Benet Rossell "Off rideau i societat d'apuntadors", 1971, Macba: http://www.macba.cat/
2. Foto: Jordi Calafell: contracoberta del catàleg
Més informació sobre Benet Rosell: http://www.barcelonareview.com/

[1] Programa de mà.
[2] La meva carrera artística comença a finals dels seixanta, però retrocedim 40.000 anys, i anem a parar a la terra, a les resines i als pigments... El Cogul i les seves pintures prehistòriques: homes, dones i animals però també grups de caçadors, i expressions abstractes realitzades a base de punts, traços, taques... “Penso amb la punta del pinzell”, Paral·lel Benet Rossell, catàleg de l’exposició, p.144
[3] Programa de mà. Benet Rossell a “Penso amb la punta del pinzell”ens explica també amb cites de François Cheng que vol dir cal·ligrafia: “la formación misma de los ideogramas acostumbró a los chinos a percibir las cosas concretas a través de los rasgos esenciales que las caracterizan”; la pintura: “ya no se conforma con reproducir el aspecto externo de las cosas, busca discernir sus líneas internas y fijar las relaciones ocultas que mantienen entre sí; i l’esperit: “no tiene forma propia; cobra forma a través de las cosas. Se trata entonces de trazar las líneas internas de las cosas mediante pinceladas habitadas por la sombra y la luz”. Cosa que ens porta a reflexionar –continua dient- “cap al paper que juga la verbalització en l’elaboració del pensament”.

divendres, 11 de juny de 2010

David Ymbernon: El fil de Latung La La, GREC 2010


Sala Ovidi Montllor, Mercat de les Flors, Pl Margarida Xirgu 1, Barcelona
Del Dijous 8, dv 9, ds, 10, i diumenge 11 de juliol
21 h.


Teatre visual, poesia escènica o parateatre.

Una mirada onírica i plena de poesia envers objectes quotidians, escenes i situacions.Poeta escenogràfic i visual, Ymbernon ens explica, a través dels seus objectes, la seva imaginació desbordada, amb capacitat d’il·lustrar alguna cosa més que els somnis. El color taronja que ens el fa reconèixer a l’instant és la seva carta de presentació. Ell defuig la vinculació amb la concreció i s’escapa, com un poeta que fabula, sense tocar de peus a terra, fuig del cànon i de la norma, i malda per representar una interioritat desbordant, a desgrat de semblar que ens parla d’irrealitats, quan a la fi ens ve a descriure instants d’alta tensió poètica, trobades insòlites que remeten a la seva narrativa escenogràfica. Ymbernon no ve, però, de la dramatúrgia, per més visual que sembli, ni de l’absurd, sinó de la poetització objectual, de la visualització de les imatges poètiques, que prenen de l’entorn els arguments per construir mons propis, en la mesura que aquests referencien el món. Josep Miquel Garcia

Espectacle recomanat per adults a partir de 8 anys. Espectacle sense paraules. Espectacle familiar

Creació/direcció/escenografia David Ymbernon

Amb
Andriy Antonovskiy, Benjamí Tous, Carles Sales, Catalina Girona, Cristina Manrique, Dadà Ymbernon, Daida Ymbernon, David Ymbernon, Don Simón y Telefunken, Elisabet Augé, Isolda Barbarà, Jordi Casadevall, Majorettes del Colegio San Vicente de Irún, Miquel Àngel Marín i Yolanda Cañardo


Ajudant de direcció: Elisabet Augé
Regidoria: Ariadna Castedo
So: Jordi Casadevall i Marc Romagosa
Llum: Jep Vergès
Vídeo: Atzucac Films
Producció: David Ymbernon
Fotografia Llorenç Melgosa i David Ymbernon
Una coproducció del Grec 2010 Festival de Barcelona i la Companyia David Ymbernon.
Amb la col·laboració de Panorama i el Taller d’Escenografia Castells i Planes..

Més informació: http://www.barcelonafestival.com/ on podeu veure un vídeo.

dimarts, 8 de juny de 2010

BOUCRÒNICA 09

1: Foto-partitura de la sortida del bouet de la Bouesia 09 riu amunt.

La cinquena Bouesia ha estat un bidellet negre i ulls punyents saltant de la mar i corrent per la sorra taronja perseguit pels terribles i malèfics peix-tisora blancs i rojos. 3 nits amb els seus 3 dies intensos, plens d’emocionants experiències trasbalsant la quotidianitat triangular del Delta, gratificant i lliures entre dos aigües sempre, híbrides, com la darrera llum del dia i lúcids estels trenant la xarxa de les constel·lacions.

2. Omitsu i Leroy Cardwell, a l’Esquellestric.

El dijous 23 la Bouesia va fer bullir l’olla amb la poesia de Leroy Cardwell, “un captaire educat” i les il·lustracions d’Omitsu; una parella de caminants infatigables que van amanir la presentació del poemari bilingüe Gorrió a la farina, Sparrow in the Baker’s Dust (Ed. Cantàrida, Palma, Illes Balears) amb el gest precís del seu Teatre Ambulant, les notes de Blues, o els ritmes tradicionals japonesos emmirallant-se a l’arròs verd de l’entorn.


3. Xiquets i grans en “couretà” inventen eines sonores i sorolls diversos.

El goig plaent planava per la xafagor ambiental, quan Joan Marc Clofent, plantejà el seu happening. Una sèrie de fotografies colpidores amb un codi numèric ens van fer pensar per trobar el secret amagat a la caixa dels set panys. Hiroshima en fou la clau, per no oblidar la destresa de la ciència en el seu progrés de por i destrucció.

4. Veu difònica de Llorenç Barber al pas d’Olmos.

Més tard Llorenç Barber i Montserrat Palacios ens van avançar el contingut enciclopèdic de La mosca tras la oreja. De la música experimental al arte sonoro en España (amb la inclusió de 4 CD, ed. SGAE, Madrid). Una història de la música que ningú ha volgut contar des de les avantguardes de principis del XX fins avui, i que demostra que la vida sona ininterrompudament i les tradicions s’elaboren contínuament i, com el brunzit de la mosca, són una permanent realitat palpable que ningú pot controlar, per molt que es silenciïn.

5. L’aranya contextual trena la sàrsia de la nit sobre el do de Terry Riley.

L’olla coïa amb tres elements fonamentals que adobarien tota la Bouesia: la poesia, el pensament, la música. I el divendres encengué els “faros”. Encara hi havia sol quan el compositor belga Serge Minnen ens oferí la seva performance, Une laboratoire de magie, on oiríem les seves composicions polifòniques i experimentals, amb textos propis i il·lustrades amb els talismans geomètrics musicals, veritables claus de volta d’una estètica simbòlica que aprofundeix “una realitat misteriosa profunda i totalment desconeguda”.


6. Carles Andreu al jardí de l’Universal.

Amb un registre més proper Carles Andreu ens presentà l’Autobiografia cantada i parlada, acompanyat al piano per François Tusques. L’incommensurable energia del vell lluitador incansable, magre com un Quixot, va desgranar les cançons de la seva vida, la jota, el flamenc, el sefardí, el turc, ritmes brasilers, sons tradicionals mallorquins... i, especialment, els poetes Gaudí, César Vallejo i Salvat Papasseit: memorable el fet de cantar un poema visual. Qui és mestre d’amor / del guany ja pot viure. Va acabar amb una crida a la solidaritat en tant que a la Barceloneta “no volen pobres davant la mar”.

7. Nebulosa a la barcassa de Terry Riley, pas del Baló.

Encara, però, havia de venir l’acte més emotiu de la jornada. Lo Butifarra, Pep Gimeno, de Xàtiva, devia avivar el far fèrtil de Teixidor, el degà de la jota de les Terres de l’Ebre. I a fe de déu que va encendre els aplaudiments més nombrosos del festival amb les albaes i desgranant les fulles del folk valencià. La seva veu potent i la seva gràcia natural, admirables, van ser reconegudes a la plaça de Nicanor. I va fer plorar l’auditori quan va destapar la sorpresa de la nit: va cantar una cançó del poeta i saxofonista José Bo (1925), i l’anunci d’una col·laboració amb el llibre-disc que prepara la Regidoria de Cultura en reconeixement i homenatge al Sifonero. Jose Bo, lo Sifonero, és un foc constant en la lluita per l’experiència. Basteix, amb les seves cançons i els seus himnes, la banda sonora del Delta. Bàsic i fonamental, celebra el treball arduós dels homes i dones ,/ tots van al camp, / aigua als genolls, / mig estacats; canta els Dies de Festa, La Carretera del Córrer; i fa memòria de l’esdevenir constant de l’univers. Que no li manqui honor i glòria!

8. François Tusques acompanya Carles Andreu.
Una nit tan plena d’emocions punyents no podia acabar amb la pell de gallina. François Tusques, amb Afterboujazz va posar les notes del piano precises per retornar les constel·lacions al seu ritme pausat i constant. Infatigable músic que va convertir la terrassa florida de l’Universal en un somni d’estiu, refilets de mojitos, revolts exòtics de caipiriñas.

9. Esquellestric, Llorenç Barber.

I al tercer dia els bouetes ressuscitaren ànims amb uns arrossos ben cuinats a Can Figueres, a la Marquesa, on pràcticament començà la Revista Caminada. Bé Carles Hac Mor, bé Miquel Àngel Marín, bé l’espontaneïtat del jo també, amenitzaven la complicitat amb intervencions parlades, declamades, escenificades o cantades. I van empènyer l’hora de l’Esquellestric, la revista d’esquelles. Llorenç Barber introduí l’esquellada en parlar de l’ús atàvic i recent en la memòria per martiritzar parelles sancionades com contra-naturals (vet ací un vidu i una separada, o altra combinació). Però aviat narrà la gènesi mitològica de l’event en remuntar-se al terrible poder antic que devora els fills, Saturn, i l’enginy de Demèter o Gea per salvar el nou poder naixent, Júpiter, que va requerir l’ajut dels κουρῆτες.

10. Ester Xargay, els nans i la campaneta del riu de Llorenç Barber, pas d'Olmos.

De manera que es tractava d’una “curetà”, sonar esquelles i percussions a l’atzar per foragitar el vell poder amb l’actualitat del caos, del rebombori, de la festa. I ens exhortà a no seguir cap ritme constant, ni el del cor, a fi de fer el major i divers escàndol possible. I així començà l’expansió de la revista caminada per la vora del riu, urbanitzada, i amb els senyals del pont nou. Xiquets i grans rivalitzaven en el desori, però els turistes ho fotografiaven tot i els vianants s’apuntaven a la gresca. Del pas de Garriga al d’Olmos, on ens obriren amablement la barcassa i es produïren algunes intervencions bouètiques. Fins arribar al pas del Baló, on Josep del Pas ens acollí per a la travessia. 25 músics i no-músics, coordinats per Usted no es un colectivo o l’orquestra Nebulosa va fer ballar el do, In C de Terry Riley, amb el paisatge. Sobre el riu l’aigua fonamental apagava el dia mentre teixia l’aranya minimalista la nit estelada i la lluna passejada. Bategava la respiració i la música i del caos s’esdevingué l’harmonia sota la geometria de les constel·lacions en una explosió final apoteòsica i ditiràmbica –un crescendo emocional de la Bouesia 09.

11. Andreu Galán a l’Esquellestric, pas de Garriga.

I fèiem tard al Fracassart. El Regsexcital de bouetes a la paella. El Clàssic obria l’escenari amb Eixida al sostre, d’Ester Xargay, acompanyada de les improvisacions de Miquel Àngel Marín. Montserrat Palacios continuà amb l’experiment Coser y cantar, duo per màquina de cosir Singer i soprano, l’esglai de la tasca callada de la dona al taller i a casa amb veu punyent i respiració de la filosa industrial.

12. Nebulosa a la barcassa de Terry Riley.

I Carles Hac Mor i Miquel Àngel Marín despresentaren els ridículums, l’anticurrículum de més de 50 bouetes i demanaren xiular als que ho fessin bé i aplaudir les errades. Impossible contar-ho tot. Si dic que Eduard Carmona va cantar els seus poemes, com oblidar Sito Subirats presentant la seva traducció de Villon, doblat en l’original per Carles Andreu. O l’excepcional actuació de l’Andreu Galán, la fabulosa sàtira valleinclanesca del dictador sud-americà de Lucas Quejido, els poemes ucrainians de l’artista plàstic Andry Antonovsky, el tango d’Isabel Juanpera, Omitsu, Ymbernon, Catalina Girona... una llista i un llistó alt com la nit. No es van llegir, en canvi, les comunicacions dels que volien estar i no podien. D’aquí que millor plegar amb el parlament filosòfic de Carme López que ens introduí Wittgenstein, “d’allò que no es pot parlar, millor callar”, “si no pensem el món, què pensem, doncs?”. Carles Andreu, amagat rere la paumera, repicava al to de saeta: “El món és la totalitat dels fets, no de les coses”, “la formulació dels problemes filosòfics s’aguanta sobre una mala comprensió de la nostra llengua”, mostrant com allò inexpressable està contingut inexpressablement en allò expressat. El fracàs, indubtablement. El Fracassart va allargar tant la nit que encara s’escolta al foscant el bram de videllet:

Eixa és la copla
Dels mariners
Que no agafen res
Que no agafen res
I no agafen res...
Trago de vi, xiquets!
J. Caballero, agost 2009.


13. Ditirambe final a la barcassa del Baló.

FOTOS: JA: Bouesia Contextual, 2009.

dilluns, 7 de juny de 2010

JOANA BRAVO I PERE SOUSA


La micro poeta Joana Bravo, que fa poemes en tres mots tres, ens convida a un seu recital:
POETA
TRIANGULAR
PLAENT
la prova: mireu al bloc més avall el seu poema visual "JA" a: http://bouesia2.blogspot.com/2010/05/les-21h-dm-25-v-10-lantic-teatre-poesia.html
Por fin recital en Barcelona!!!

Doblete Joana Bravo y Pere Sousa

DOMINGO 13 junio 21h en el HELIOGÀBAL, Ramón y Cajal, 80Metro: J
oanic

OS ESPERO!

...y repetimos en Bilbao el jueves 17 junio a las 20h La granja en la Plaza Circular



diumenge, 6 de juny de 2010

BOUESIA: COMUNICACIÓ DIRECTA AMB EL PAISATGE (MARABUNTA, ARTS DEL TEMPS, 1)


En un paratge de llacunes, solcat d’arrossars i poblat per gegantines varietats de culicidae (mosquits), s'obren al visitant les terres de l'Ebre, guaitades en el seu extrem per l'imponent delta. Prop d’allà, al terme de Deltebre, vaig poder descobrir, en el decurs del mes de juny, una eclosió de follia i arts poètiques a parts gairebé iguals. El festival BOUESIA pren el seu nom d’un meticulós exercici d’hermenèutica i d'etimologia que, com el druida de l'anar-desfent Carles Hac Mor assenyala, posa al descobert les arrels del terme en tota la tradició escatològica i reveladora de l’Apocalipsi, que al mateix temps té la seva gènesi en el mot urcavaró (basc arcaic) Aboucalypsis.
I, efectivament, vaig poder constatar que tota la localitat es trobava immersa en un ritual d’amplíssimes ressonàncies místico-lisèrgiques, factor evidentment nuclear en moltes formulacions festives vinculades a la transgressió. El que em va sorprendre més, o potser hauria de dir que em va congratular, va ser la sistemàtica exteriorització per part de tots els participants d'una vivència atàvica del desordre, colindant amb el caos, que permetia la transmutació de gairebé tots els espais públics de l’entorn, la seva transformació en esferes interconnectades regides pel factor de l’imprevist, l’acció col·lectiva improvisada i una festiva reivindicació del despropòsit. No es tractava tant d’una nova formulació de l’esperit carnavalesc, sinó d'una pràctica molt més tel·lúrica, una corrua d'accions que interrompia el decurs natural dels esdeveniments (com la processó d’esquellots de Llorenç Barber) o que recreava retaules vivents en la millor tradició dels misteris religiosos i cultuals (la barcassa de músics navegant pel riu tot interpretant
l’In C de Terry Riley).
També em vaig deixar endur per la poderosa presència que la paraula oral tenia en tot això: prop d'una quarantena de rapsodes reinventaven la noció de
phoné (tradicionalment associada al pensament logocentrista d’ençà de la irrupció de la crítica deconstruccionista) convertint-la en un recurs de comunicació directa amb el paisatge, l’acció quotidiana i en general tota pràctica allunyada de l'instrumentalisme i la funcionalitat. De fet, podria considerar aquesta concatenació de manifestacions rituals (la processó, el retaule vivent, la rapsòdia) com un intent d’inserir l’estructura del fet cultural i les seves representacions en un context més proper al mite que a la raó, a l’hedonisme que al sentit comú. Com no podia ser d’una altra manera, la part culinària també hi contribuïa; especialment l’ingredient primigeni d’aquestes terres, l’arròs, protagonista d'una ingesta col·lectiva paral·lela a la de la parla amb un valor que m’atreviria a considerar molt proper, tot i que per inversió, als rituals quasi enteogènics dels pitagòrics amb les mongetes. Allà on aquests presocràtics posaven de manifest el tabú de la menja (per l’assimilació entre el llegum i la fisiologia humana), aquí es practicava al seu revés: el consum diletant i l’apropiacionisme radical de les seves virtuts intrínseques d’aquest ingredient.
SISTEMA DE CARÀCTERS, estudi del Senyor Pirazoloic, antropòleg, MARABUNTA, ARTS DEL TEMPS, Núm. 1. L'article recorre les noves expressions culturals a Catalunya en tres seccions: Les terres cetrals (Gargall, Manresa), Les terres fluvials del sud (que reproduïm sencer) i les terres dels grans vents (Maçart, Maçanet de Cabrenys).



L’ART ÉS UN ARTEFACTE PSICOGENÈTIC QUE ENS CREA IDENTITÀRIAMENT, CULTURAL I ESPISTEMOLÒGICA

La nova revista MARABUNTA, ARTS DEL TEMPS, es va presentar el dijous 15 d’abril 2010, a l'espai BALCÓ DE LES ARTS SANTA MÒNICA, amb els parlaments de rigor i una esplèndida actuació de MISALUBA i Carles Hac Mor, posant en solfa alguns poemes de Ho vaig fer fer. El brindis amb una copeta de cava deliciosa encara rodola per la llengua de la evocació.

Aquesta nova publicació, amb vocació de ser un anuari d’activitats artístiques a Catalunya o una recopilació d'idees i preguntes resultants del desenvolupament de Gràcia Territori Sonor, està dedicat al laboratori col·lectiu i íntim de la improvisació, a l’obra arcana de Jordi Benito, a la cerca del no-significar de Carles Hac Mor, a la autoenciclopèdia de Manuel de Val, a la recepció omnívora de la polipoesia, a l’obra salvatgement barcelonina de Francisco Casavella, a les visions de Guillem Cifré, entre altres seccions –una marabunta metòdica i rizomàtica, una levitació contemporània.
El col·lectiu Marabunda està coordinat per Víctor Nubla, Sebastià Jovani i Quim Díaz. Ens ha presentat un treball elegant, artístic, i, llegint-lo, el pensament és un plaer i una acció.

Foto: Ja, In C a la barcassa del Baló, Bouesia 09

divendres, 4 de juny de 2010

BOUESIA 2010: UN BOU MIRA LA LLUNA I VEU LA ARANYA ORDINT LA BOUESIA

BOUESIA 2010 presenta aquest projecte que per ser realitat només li manquen uns quants fils:
El cap de setmana dels bouetes quedarà més o menys així:

DIUEN QUE LES VAQUES MAGRES PORTARAN A L'EXTINCIÓ DE LES BARCASSES. DIADA DE REIVINDICACIÓ DE LES NOSTRES BARCASSES. LA BOUESIA VOL PASSAR EL RIU AMB BARCASSA.
DIVENDRES 30 DE JULIOL:
CARLES ANDREU CANTA PESSOA A LA BARCASSA: amb Joan Saura, sampler; Miquel Àngel Marín, clarinet; Nacho Lois, guitarra; Carles Andreu, veu.
19.00 h. Barcassa de José del Pas, Transbordador de La Cava.
LLORENÇ BARBER, CARLES SANTOS I ELS CAÇADORS DEL DELTA. L'ENCONTRE DE LES BARCASSES AL TARDET. MÚSICA-FICCIÓ.
20.00 h. Pas de barques de Garriga.

LA BOUESIA ÉS POPULAR, FORMA PART DEL PAISATGE DEL DELTA I SEGUIRÀ ENDAVANT, CANTANT, BALLANT I RECITANT.
DISSABTE 31 DE JULIOL:
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE PACA BONET, amb Javier Caballero i Paca Bonet. PRESENTACIÓ DELS LLIBRES d'Eduard Carmona "Llibre dels Errors" (Cantàrida), Andreu Galán "Cansat de Diumenges" (Labreu) i Carles Maria Sanuy "La ciutat i els homes" (Labreu).
Restaurant Paca, Riumar. 19.00 h.

REGSEXCITAL DELS BOUETES. MISALUBA QUINTET DE FUSTA I CARLES HAC MOR I UNA MULTITUD DE BOUETES.
23.00 h. Bar Clàssic, amb
Misaluba Quintet de Fusta (Lucas Quejido, Roger Fortea, Nacho Lois, Miquel Àngel Marín) i Carles Hac Mor;
Eduard Carmona,
Carles Maria Sanuy,
Andreu Galán,
Javier Caballero,
Carme López,
Ester Xargay,
Andriy Antonovsky,
Catalina Girona,
David Ymbernon,
Dadà Ymbernon,
Aitor Gilabert,
Jordi "Basco",
Joan Casanova,
Carles Andreu,
Annie Andreu,
Llorenç Barber,
Montserrat Palacios,
Gerard Jacquet,
Mari Chordà,
Cinta Mulet
Priya Irene Caballero
... i no els hem anomenat tots.
...SI L'AUTORITAT HO CONSENTEIX I EL TEMPS HO PERMET
Foto: JA: La aranya de la Bouesia sobre el riu musical de Terry Riley, Bouesia 09, 24 VII 09, 21:47

dimarts, 1 de juny de 2010

TABALS I DOLÇAINES: IV TROBADA DE COLLES A VALÈNCIA


El pròxim dia 12 de juny la Colla Montolivet amb la Falla Montolivet organitza la

VII Trobada de Colles de Tabals i Dolçaines de VALÈNCIA.

Començarà a les 17:00 Hores en el carrer Orient.
Col·laboren: Ajuntament de Valencia, Estrella Damm, Coca Cola i Sergraf
Programa complet de la Trobada en PDF, ací
http://www.collamontolivet.fallamontolivet.es/cuerpo.html



La colla de Tabals i Dolçaines Montolivet porta més de trenta anys fent amics i música de carrer per tal de passar-s'ho bé, molt bé. Aquesta primavera van aconseguir gravar un disc. De la seva audició encara guanyaran més amics i més gresca. Avant colla!