dijous, 14 de maig de 2020

BOUESIA DE CONFINAMENT 1 SAFO: LA COSA MÉS BONICA DEL MÓN

Des del 28 de març cada dia he llegit un poema per enviar-lo als amics via guatxap. El Consejo de Ministros havia decretat el confinament dels espanyols el 14 de Març. Només es parlava de pandèmia. Es respirava por i tensió per una pesta que omplia i desbordava els establiments de salut i provocava morts irrecuperables.

No hi havia cura, encara no n’hi ha. Passat els primers dies de tribulació i amb els carrers i activitats tancades, vaig començar a trucar amics i familiars per sostenir-nos i combatre l’aïllament. Vam descobrir-nos parlant per videotrucades i ens consolavem cara a cara repartits en quadrets per la pantalla de l’ordinador i del mòbil. Va ser quan se’m va ocórrer la idea. Recitar poemes m’imposava una tasca i mantenia el contacte amb els estimats. A més era un deler personal, la poesia. I la dimensió sonora li donava cert aire bouètic en sortir per camins virtuals. Després va venir la gratificació dels amics que van aprovar la idea.

Ara vull veure què puc recuperar d’aquesta experiència de 44 dies seguits, fins que el diumenge passat, 10 de maig, vaig recitar poemes meus.
Per això començaré pel primer poema, de Safo de Mitilene, poeta lírica grega de l’època arcaica que va viure a cavall dels segles VII-VI aC.

La poesia lírica expressa sentiments, emocions, pensaments que manifesten el món afectiu, intern del poeta, malgrat que també pot tocar sentiments col·lectius. El mot lírica prové de l’adjectiu λιρικς, “relatiu a la lira”, i, per extensió a qualsevol instrument de corda (lira, fòrmix, cítara). És una poesia destinada a ser cantada, i, sovint, ballada.

El recitat l’acompanyava amb aquesta imatge extreta de l’impagable repertori de la ceràmica grega. Flautista  i dansaire, i cítara en figures vermelles sobre fons negre per posar un contrapunt visual als versos que giraven entorn de la bellesa, allò que més estimo, tòpic de l’excel·lència, Helena de Troia, la més bella, i l’amor absent. 
Flautista, dansaire i cítara

SAFO            
LA COSA MÉS BONICA DEL MÓN                     
a cavall del VII-VI aC

Hi ha qui diu que un exèrcit, o una tropa
de cavallers, o una flota, és la cosa
més bonica del món; per mi, en canvi,
és el que estimes.

És fàcil fer que qualsevol ho entengui:
Hèlena, que en bellesa avantatjava
tots els mortals, va abandonar el seu home
distingidíssim

i travessant la mar va arribar a Troia,
i ja no va pensar en la seva filla
ni en els seus pares estimats, sinó que
va esgarriar-la,
[no pas a contracor, la dea Cipris].
. . . . . .
[Ella] ara d’Anactòria, que és fora,
fa que em recordi:

voldria veure el seu pas adorable
i l’espurneig radiant dels seu rostre
molt més que els carros lidis i el soldats amb
totes les armes.
Traducció de Jordi Cornudella

Bé, volia incloure l'arxiu sonor, però, no ho he sabut fer de cap manera. malaguanyada intenció que contribuirà a empedrar l'infern.