No hi havia cura, encara no n’hi
ha. Passat els primers dies de tribulació i amb els carrers i activitats
tancades, vaig començar a trucar amics i familiars per sostenir-nos i combatre l’aïllament.
Vam descobrir-nos parlant per videotrucades i ens consolavem cara a cara
repartits en quadrets per la pantalla de l’ordinador i del mòbil. Va ser quan
se’m va ocórrer la idea. Recitar poemes m’imposava una tasca i mantenia el
contacte amb els estimats. A més era un deler personal, la poesia. I la
dimensió sonora li donava cert aire bouètic en sortir per camins virtuals. Després
va venir la gratificació dels amics que van aprovar la idea.
Ara vull veure què puc recuperar
d’aquesta experiència de 44 dies seguits, fins que el diumenge passat, 10 de
maig, vaig recitar poemes meus.
Per això començaré pel primer
poema, de Safo de Mitilene, poeta lírica grega de l’època arcaica que va
viure a cavall dels segles VII-VI aC.
La poesia lírica expressa sentiments, emocions,
pensaments que manifesten el món afectiu, intern del poeta, malgrat que també
pot tocar sentiments col·lectius. El mot lírica prové de l’adjectiu λιρικός, “relatiu
a la lira”, i, per extensió a qualsevol instrument de corda (lira, fòrmix,
cítara). És una poesia destinada a ser cantada, i, sovint, ballada.
El recitat l’acompanyava
amb aquesta imatge extreta de l’impagable repertori de la ceràmica grega. Flautista i dansaire, i
cítara en figures vermelles sobre fons negre per posar un contrapunt visual als
versos que giraven entorn de la bellesa, allò que més estimo, tòpic de l’excel·lència, Helena de Troia, la més bella, i l’amor
absent.
 |
| Flautista, dansaire i cítara |
SAFO
LA COSA MÉS BONICA DEL MÓN
a
cavall del VII-VI aC
Hi ha qui diu que un exèrcit, o una tropa
de cavallers, o una flota, és la cosa
més bonica del món; per mi, en canvi,
és el que estimes.
És fàcil fer que qualsevol ho entengui:
Hèlena, que en bellesa avantatjava
tots els mortals, va abandonar el seu home
distingidíssim
i travessant la mar va arribar a Troia,
i ja no va pensar en la seva filla
ni en els seus pares estimats, sinó que
va esgarriar-la,
[no pas a contracor, la dea Cipris].
. . . . . .
[Ella] ara d’Anactòria, que és fora,
fa que em recordi:
voldria veure el seu pas adorable
i l’espurneig radiant dels seu rostre
molt més que els carros lidis i el soldats amb
totes les armes.
Hi ha qui diu que un exèrcit, o una tropa
de cavallers, o una flota, és la cosa
més bonica del món; per mi, en canvi,
és el que estimes.
És fàcil fer que qualsevol ho entengui:
Hèlena, que en bellesa avantatjava
tots els mortals, va abandonar el seu home
distingidíssim
i travessant la mar va arribar a Troia,
i ja no va pensar en la seva filla
ni en els seus pares estimats, sinó que
va esgarriar-la,
[no pas a contracor, la dea Cipris].
. . . . . .
[Ella] ara d’Anactòria, que és fora,
fa que em recordi:
voldria veure el seu pas adorable
i l’espurneig radiant dels seu rostre
molt més que els carros lidis i el soldats amb
totes les armes.
Traducció de Jordi Cornudella
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada