diumenge, 22 de juliol de 2018

LA POSTBOUESIA CELEBRA ELS 80 ANYS DE CARLES ANDREU




La PostBouesia festeja el 80 anys de creació sense parar de Carles Andreu, boueta genèsic que imprimeix al festival una manera singular d’expressió i experimentació. L’homenatge s’integra en la video-performance-concert La transmutació del bou en mosquit, que transmuta Lo Pati en un paisatge extraordinari.

Així ho vaig contar a la boucrònica:

La transmutació del bou en mosquit és també pura improvisació. El laboratori Col·lectiu Free’t empra el Soundpainting, un llenguatge de més de mil signes per a la creació multidisciplinària. Avui, el guiatge enèrgic i juganer d’en Arnau Millà no sols conjuga les diferents virtuositats del grup, sinó que també integra la dansa aèria de Sol Picó, els jocs de la saxofonista Mireia Tejero, performer insurreccional, i l’homenatge en prosa als 80 anys del boueta  Carles Andreu, 80 anys de creació sense parar. De manera que l’acció va transcórrer delicada i exquisida, plena de lirismes i simultaneïtats, complicitats i coreografies, en un ritme ritual imprevisible, ben consonada i sensual. Així fins l’apoteosi final on es trenca la quarta paret i tothom acaba en un ball ditiràmbic col·lectiu. Un núvol de mosquits. Pur plaer estètic.

Ara presento el text a partir del qual vaig improvisar la meva contribució a l’acció. Entonades les frases triades, eren represes per Arnau Millà i, simultànianiament, remarcades, acolorides, refilades pel Col·letiu Free’t, de manera que es creava una interpretació polièdrica i concordada.

El text celebra la música peculiar de Carles Andreu en relació amb la Bouesia, l’aliatge de cançó popular, cante jondo, improvisació jazzística... i la veu sonora del vat, del pregoner, de l’enversador. Postula que en les dues primeres edicions Carles Andreu examina els orígens propis, el Teatre de la Veu i el Free-jazz, des dels quals tempta nous muntatges, nous poetes (Pessoa), noves lluites indomables (indignats, primavera àrab...), nous exercicis d’interculturalitat. Un funàmbul sobre les cinc cordes del pentagrama.



BOUHOMENATGE: 80 ANYS DE CARLES ANDREU, CREACIÓ SENSE PARAR, per Javier Caballero

Carles Andreu, 80 anys. Celebro este quixot magre de la Franja, este funàmbul que canta la vida sobre les 5 cordes del pentagrama -indomable, rebel.

80 anys, quatre vegades jove de 20 anys. Celebro i admiro esta força que posa veu i ales a la poesia.
Commemoro este pilar màgic de la Bouesia. A la Bouesia va venir per primer cop com a Teatre de la Veu (2008). Venia amb Annie Andreu-Laroche, i va cantar, va recitar, va declamar i salmodiar, des del pou fondo de la tradició, la insubmissió i la vindicació d’un món millor i més igualitari. Un toc francès de liberté, égalité, fraternité. Un perfum del 68, bohèmia de subsistència. Le chansonnière. Umut, umut in sanda, l’home, l’home i la llibertat, crida en turc.

A l’any següent ens va fer dos regals. Amb l’Autobiografia cantada i parlada, menat pel piano malabar del seu amic constant François Tusques va proposar les cançons i ritmes de la seva vida: qui som?, d’on venim?, on anem?  Amb rigor estètic el seu estil peculiar escenificava una interculturalitat combativa, armada també per la improvisació gresolada en el free-jazz.
De manera que, podríem dir, de bell antuvi, el seu cant exalta una pluralitat de veus i formes, d’heterogeneïtats sense vel·leïtats -un anti-estil. Un anti-estil que es forma en les lluites obreres, en l’antifranquisme, i els poetes César Vallejo i altres sudamericans, Salvat-Papaseit, Gaudí... també Pessoa. Una música peculiar que amalgama cançó popular, cante jondo, improvisació jazzística (Sprechgesang) i la defensa, sobretot, de la utopia  i dels exclosos , dels perdedors, dels més marginats. Una veu sonora, la del vat i la del pregoner i la de l’enversador de jotes. (REC: Lo prohibido, LP 1974)

Permeteu-me una joteta, la del duro.

Carles Andreu fonamenta la Bouesia, com a mostra un fragment del

TEXTICLE DE CARLES ANDREU
Te preparen una enfilada d'actes desgarbats i no jerarquitzats o molt poquet, com ha de ser, i te van omplin lo pas del temps d'un moviment sempre elàstic! Això no ho fa qualquere! Què no! Això se fa tot solet per la manera de ser i d'estar en este territori on bufe un vent d'esperit localitzador i alhora externalitzaor sempre amb uns brots espontanis d'humor provocatiu. Esta redempció de l'actuació de l'art celebrada pels de les afores del cenacle ciutadà té un vigor que me complau, que me done ganetes de fer això i allò, actes diversos de creació amb minúscula, París 2010.

Sent així aquesta liaison Andreu-Bouesia, no sorprendrà que alguns dels seus muntatges musicals tinguin una primera formulació en el nostre festival. El 2010 en presentà el reeixit Càntic divers de la llengua Catalana enamorada del poema Estanc de Fernando Pessoa, el poeta plural. Els versos inicials bé responen a qui som?, d’on venim?, on anem?

NO SÓC RES. MAI NO SERÉ RES. NO PUC VOLER SER RES. A PART D’AIXÒ TINC TOTS ELS SOMNIS DEL MÓN.



Per acabar voldria remarcar l’esforç per la interculturalitat que està imbricat en la defensa de la llengua, especialment de la llengua parlada. Dues cites de l’assaig LA MORT DEL PAREIMARE, Calaceit 2004;
que encara que mediti sobre la mort i la constatació de la soletat en què ens sumeix la pèrdua dels pares, no serem mai més fills, sinó la responsabilitat del pare, la dignitat de l’avi, li serviràn al poeta per celebrar la llengua -català i castellà- i de la seva banda sonora, la jota:

Al moment de morir només mos quede la llengua materna (cita Hanna Arent) que és aquella amb la que mos parlen a l’interior al llarg de tota la vida. Tos heu fixat que la llengua és doble, la llengua que parlem i la llengua que mos parle? Què m’ha dixat los pares de Montroig? Fora de la llengua, no res. Menteixco. M’han deixat la jota i la jota se cante en castellà, d’aquí ve que no m’hai sentit mai com els calans de soca-rel. p 79-80              

Ara anirà bé recordar el muntatge poètic i musical POLISÒNICA CATALANA 2014. Esplèndid recital que recull les variacions del català en deu accents distints, portats per aquests deu rapsodes d’arreu dels països catalans, amanits pels entremesos musicals
Passió per la llengua que es fa extensible a les llengües peninsulars i també a les llengües mediterrànies. Parlo per la passió per la interculturalitat.

A Ningú ens representa (p.84 ss, 2011), antologia editada pels poetes emprenyats -més intens encara que indignats, s’hi pot trobar un esbós del muntatge teatral DRAGÓ-CONGA, un cabaret fruit de l’interès per la Primavera Àrab i la revolta dels indignats. Realitzat amb el col·lectiu Els Camps del Cinabri i altres artistes parla de la guspira que traça una gran conga per aplegar el gran moviment de canvi a tota la mediterrània:
proverbis en àrab, cants turcs, sevillanes, sagetes i altres pals flamencs , cançonetes de la Franja, mallorquines, italianes, portugueses...

Que saltó la centella, que la centella saltó
Que saltó la centella de Mohamed Buazizi
Que saltó la centella!
I que de plaça en plaça
Se la endugué la ventolera

EN FI, la Bouesia ha guanyat amb CA el Teatre de la Veu. El so, el fonema, element i personatge fonamental de les situacions bouètiques. No només interessa el ritme, l’entonació, la melodia, sinó el referent, l’escenografia del pensament, signe blanc i moviment constant, per terra mar i aire.  Per això, res millor que cloure l’elogi dels 80 anys cantats i sonants amb paraules de Màngel:

1
I ell canta el que vol, el que li agrada, allò que estima: Gaudí, Salvat-Papasseit, Vallejo, Pessoa, filòsofs… ho canta tot perquè tot ha de ser cantat. I els ritmes ballables, què, negre de la Franja?  Perquè tot ha de ser ballat. Caminar, caminar diu Carles Andreu, perquè tot ha de ser caminat.

2
Un home en lluita amb si mateix, va dir Carles Andreu: d’aquesta contradicció naix la música, la festa del diàleg amb un mateix i els altres, els concerts, la composició musical, els assajos.

3
La seva tendresa, que és ser escoltador, o sigui, un músic.

4
Jo vull cantar com C. A.! : per la llibertat del seu cant, quin art més majo! Tan nou que sembla improvisat, tan bo i bonic que sembla música.
No sap solfa, és igual, millor que no en sàpiga.
No patixques Carles per no saber solfa,
els que patim som natros que en sabem

5
Esta música que fa no te explicació
com totes les músiques que ho són de veritat.
D’on surt este doll? Pregunta totalitària.
Surt de Carles Andreu i prou.




FOTOS: 1. Carles Andreu, http://carlos-andreu.com/
2. Carles Andreu i François Tusques, 
3 TABACARIA, BOUESIA 2010, amb Joan Saura, Carles Andreu, Miquel Àngel Marín, Nacho Lois


en aquesta adreça hi ha articles fonamentals de Josep Bergadà per saber de Carles Andreu.

4. Face Miquel Àngel Marín: Javier Caballero en l'Homenatge a Carles Andreu, Lo Pati, 2018