dimecres, 25 de juny de 2014

ENRIC CASASSES A L’AULA ARTÍSTICA DEL DOMÈNECH I MONTANER, 12 de febrer del 2014, CANET DE MAR

 
Enric Casasses, Premi Nacional de Literatura 2012, ha estat convidat pels departaments de Literatura Catalana i el d’Arts Escèniques en aquest hivern gris, monòton. Entra a la classe el poeta, una altra llum, presagi de la primavera, com les papallones de l’ametller i l’esclatant groc de les mimoses. 

D’Enric Casasses (1951) s’ha dit: ...reuneix una actitud radicalment contemporània amb una concepció formal que parteix del conreu d’estructures de versificació clàssiques -noves rimades, sextines, sonets…- i d’un ús lúdic i aprofundit de la llengua -que troba en la rima el seu màxim exponent. En aquest sentit, el sonet troba en Casasses un dels seus millors i més prolixos renovadors en la poesia catalana (http://www.nuvol.com/critica/el-sonet-a-lobra-denric-casasses/ J. Bargalló). Albert Roig escriu: ...sota una imatge pública original practica la paròdia i estrafà d’una manera brillant la cançó popular planetària... (L’estiu de les paparres o La societat secreta dels poetes).

foto: Miquel Ribas

Els títols de la seva obra ja són un poema:

                                                 Plaça Raspall: poema en set cants 
N'ix 
La cosa aquella 
Do'm 
Calç 
Coltells 
Monòleg del perdó 
Que dormim?
Canaris fosforescents 
Descalç 
La Manera més salvatge
D’equivocar-se així 
Desfà els grumolls 
No hi érem
Bes Nagana 

 Dues aportacions de Casasses a la poesia catalana són l’obertura de la llengua escrita a la viva veu del rapsoda i l’expansió del recitat amb la música. Així la irrupció del poeta a l’aula apaga el murmuri rutinari i recull les mirades, que segueixen com treu del cabàs papers, plecs, carpetes i llibres, suport mnemotècnic. Amb la seva veu dissolvent ens sedueix amb versos singulars, els quals multipliquen sensacions en els seus registres ara populars, ara transgressors, o bé irònics fins a la sàtira, bé humorístics fins al sarcasme. Les paraules alades de Casasses generen un aire que esdevé domini màgic, i l’oïdor amb aquest mots evoca imatges i suggestions, i viu una experiència plaent i intel·lectiva. Amb l’auditori en un puny, el rapsode esdevé artífex i arbre còsmic, que es bifurca en cada branca i branquilló fins a dibuixar la geometria còsmica de les constel·lacions:

 Jo sóc la forma
  no passis ànsia
   de la substància 

Domini màgic, i l’escena esdevé aquelles sensacions que et fan pensar “SER O TOT O RES”
 
Thot Hermes Trismegist i sant Pitàgores
Ensems en un profètic azimut
Nuant-te a tu l’output de tot l’output, 
Sement de més penjats que les mandràgores, 

Amb metàfores fan metainformàtica
Fenyuda fora d’hores al rebost
Íntim de quan el sol social és post
I creix apegalosa la dramàtica

Fatalitat que et farà obrir la tàvega
Abans no romanguem tots amb un peu
Suspès, com d’un mal fil, d’un fil de veu
Negadora final de xarxa i de xàvega

Entre esculls enrocades a l’Egeu:
T’exalta el 9 i t’enamora el 10.
 

Recapitulant, la sessió traspassa l’escriptor, el dramaturg, el traductor, el lector i de tot això ens ha nombrat un tast: el poeta i el personatge, popular i culte, modern i clàssic, realista i oníric –vet ací: Enric Casasses. La poesia ens ha captivat i continua interrogant. La concurrència, que no vol plegar, estableix un diàleg primaveral, fresc, renovador, tant que encara avui ens exalta pensaments i emocions.  

 

Javier Caballero

foto: Miquel Ribas



Ara és fàcil llegir poemes a la xarxa. D’Enric Casasses recomanem:



publicat a la revista AI DOMÈNECH: https://sites.google.com/a/iescanet.cat/ai-domenech/ai-domenech-31/visites-autors/enric-casasses