dissabte, 21 de gener de 2012

MIQUEL ÀNGEL MARÍN: "SI EL CLARINET ÉS L'AIXADA, L'ORQUESTRA LA FUSTERIA"

Ja que no ho vaig fer en el seu moment, “MIQUEL ÀNGEL MARIN PRESENTA "DEL CLARINET A L'AIXADA", http://bouesia2.blogspot.com/2008/09/miquel-ngel-marin-presenta-del-clarinet.html , en repassar els arxius he trobat aquests escrits que val la pena tornar a llegir:


Ferran Sáez Mateu, “Bufar i fer idees”, AVUI, 13 d'octubre del 2007.

J.Martí Font (Prendre la paraula), http://blocs.mesvilaweb.cat/jordimartif69 , 'Lo clarinet és l'aixada', 1 d'agost de 2007

Carles Hac Mor, MÚSICA I ÉSSER, http://www.barcelonareview.com/revista/05/chm.html

Bufar i fer idees
Ferran Sáez Mateu / ferransaez@hotmail.com

Agradable trobada amb el clarinetista Miquel Àngel Marín. Ens vam conèixer fa quatre o cinc anys en circumstàncies anòmales: jo era a l'escenari tocant el violoncel i ell estava entre el públic. Afortunadament per al món, per a l'ordre sonor del cosmos, això passa poques vegades. Miquel Àngel Marín em va regalar un llibre que acaba de publicar: Lo clarinet és l'aixada (dietari de músic, 1994-1997), amb un dens i magnífic pròleg de Carles Hac Mor. Està editat per Cafè Central / L'emboscall en un format insòlitament petit: genera ganes de tocar-lo, i això és un bon senyal (dit sigui molt de passada, crec que els editors actuals han deixat de banda el component tàctil dels llibres, que és fonamental).

La veritable sorpresa arriba amb el contingut. Jo m'esperava el que diu el subtítol -"un dietari de músic"- però aquest llibret és molt més que això. En primer lloc, mostra que Marín, a més d'un bon músic, és un escriptor excel•lent. Domina el llenguatge aforístic amb una fluïdesa poc habitual. En segon lloc, sap transmetre al lector el vertigen de l'intèrpret davant d'un instrument que, d'una banda, és una prolongació del seu cos, però també constitueix una pròtesi estranya: una adherència física impossible, gairebé antinatural.

Llegint el text de Miquel Àngel Marín, un constata que la interpretació musical és una complexa conjunció de tensió mental i de distensió corporal; d'aproximació extrema a una idea musical i, alhora, d'allunyament extrem de la seva mera representació visual (la partitura); de l'evanescència del so i del caràcter obstinadament material de l'instrument que el fa existir. Plaer i dolor: música. (FSM)


 
 'Lo clarinet és l'aixada'

Jordi Martí Font Prendre la paraula http://blocs.mesvilaweb.cat/jordimartif69
L'Avenir, dimecres, 1 d'agost de 2007

Teníem els “Moments viscuts” d’Enric Morera, l’“ Enciclopèdia Logicofobista de la Música Catalana ” de Pascal Comelade, el “John Cage” de Llorenç Barber, “La Ponència” per al III Encuentro Internacional de Composición Musical de Carles Santos, el “Diari d’un astre (intercomarcal)” de Quimi Portet i més. No són els únics però sí els que, fets per músics, parlen de la música catalana i mundial, que si fa no fa és el mateix.

Ara hi hem d’afegir “Lo clarinet és l’aixada” de Miquel Àngel Marín. Publicat per Emboscall i Cafè Central, el llibre de què parlem conté un pròleg de Carles Hac Mor que també es podria considerar de forma independent en aquesta llista que obre l’article. “Lo carinet” és l’obra d’un músic atrapat per la partitura que l’assumirà en el seu viatge formatiu a Alemanya i alhora l’estriparà a la vora del foc mentre llegeix Cage, el Cage mateix que reivindica Barber, Santos i, és clar, Hac Mor al pròleg. El Cage que il•lumina el camí dels sons inexplorats alhora que dinamita l’acadèmia on Miquel Àngel anava a formar-se. El músic assumirà l’excel•lència però en un procés dolorós en què Déu, família i institució musical seran centrifugats per la rentadora de la llibertat i, és clar, de l’alliberament.

Textos breus, reflexions, aforismes i forismes conformen aquest dietari personal d’una descoberta i d’un enderrocament del domini que arriba a través de l’instrument: “‘Cal dominar l’instrument’. Domini, poder sobre allò, violència” i d’assumir alhora la llibertat com a negació: “La definició de llibertat només pot ser negativa: no ser sotmès a cap poder”. El clarinet (del qual “només escoltar-ne el so ja és submissió”), la partitura (que “és perillosa perquè es pot prendre per una ordre”), la institució musical Musikhochschule (a on hi veu “massa obediència”) i les pròpies pors són vençudes per Miquel Àngel quan recupera la Cava, aquella Cava que havia estat tirana i ara esdevé seva, tal com abans havia fet seva l’escola de música a Alemanya. I l’osmosi entre els dos móns el porta a la placidesa final del llibre quan entén que “El tacte del clarinet recorda poderosament el tacte del mànec de l’aixada”.



MÚSICA I ÉSSER


Sobre el llibre Lo clarinet és l’aixada
de Miquel Àngel Marín (Ed. Cafè central)

Qualsevol so, qualsevol, és la música de l’ésser, ésser amb hom o sense hom. L’hom, o es, és un pronom no gens boumusical. La música de l’hom, com a objecte abjecte que fa de subjecte, subjuga l’ésser: hom ha de fer això i allò; s’ha de fer tal cosa i tal altra; cal fer això i no pas allò; hom, això, no ho pot fer pas; això és fa així i aixà; s’ha d’anar per aquí i no pas per allà; hi ha unes maneres correctes i unes altres d’incorrectes.

Alliberades de l’hom, de l’això i de la correcció, les notes de l’ésser, el noten, l’ésser, i l’ésser llavors s’escindeix en és i ser, tot essent ser un sinònim d’ésser. Tenim, doncs, és ésser, o sigui, la música sense hom és ésser, és la de l’ésser, igual, però, que ho és la música amb hom.

Per tant, tant l’hom tan omnipresent com l’absència de l’hom omplen l’ésser i li impedeixen de buidar-se, diríeu que per sort, perquè si l’ésser es buidés esdevindria no-ésser, el qual, tanmateix, es preferible a l’ésser. Tot amb tot, com que l’ésser no és i el no-ésser és, podem suposar que, buidat de l’hom, el músic ja no té mestres, ja no fa cas de l’hom, ja no segueix la partitura absoluta de la Llei, amb majúscula.

Net i cru, clar i net: clarinet, és a dir, l’hom és la màscara dels integrats entre els gats lliurats a una fenomenologia ontològica, o estudi o lògica de l’on, i l’on és l’ésser en grec.

I de l’on adverbi de lloc al pronom hom hi va una hac, que és la caplletra, o inicial o lletra muda i invisible, de gat i, per corrupció, de gas. La gasificació social passa per la música; i els no-integrats, i malgrat tot no pas desintegrats, els quals no-integrats no necessàriament són apocalíptics, pensen en l’antimúsica, a desgrat que aquesta també és música i que, de fet, la desintegració és impossible, per bé que és més desitjable que no acabar essent un funcionari de l’hom. Ara bé, no es tracta pas, en absolut, d’anar en contra dels integrats, de la música dels gats, perquè ho hauríem de fer des de la integració immanent a la socialització de l’ésser, la qual no és factible, mal que és, o, més ben dit, boués.

L’Àngel Miquel ha escrit: “Quan toques, hi ha massa pes, i el taller del músic no admet càrregues, crostes; és lleuger el que s’hi fa: xiular. El taller del músic és Eros, lleugeresa, fluïdesa. Lligat de peus i mans i punxat com un bou, perquè jo abaixi el cap i així pugui ser torejat i mort.”

I al plany de l’àngel, hi afegim, que, anihilat el taller en nom de la llibertat, en el camp de quatre gats el jo s’oposa al no-jo. Aquest, la negació del jo, sí que és ben bé lleuger, fluid, líquid, no gens solidificat ni coherent, i per això mateix s’escorre entre els intersticis no consolidats mai del jo impulsat pel no-jo.

La música del jo i la seva animeta, la poesia del jo, són, potser paradoxalment, conseqüència de la tirania de l’hom, del reialme del sentit sempre únic, de la significació absoluta, de la partitura, d’allò que no para de negar el bouésser. I mentrestant, el no-ésser i l’antiésser s’entortolliguen a fi de subvertir el concepte social que tenim de la subversió, i aleshores l’ésser, replegat en si mateix, fa com quan, per tal de superar el conflicte entre el que és racional i el que és irracional, Empèdocles es va suïcidar llançant-se al cràter de l’Etna.

En Miquel Àngel gairebé acaba el seu llibre amb una advertència:

“El que sobretot fa por del clarinet és la possibilitat que té de crear un discurs”.

Aquesta asserció tan suggeridora, la podem glossar bo i afirmant que la por que fa qualsevol instrument, de música o de qualsevulla altra cosa, és la paüra, el terror dels malpensants, d’esdevenir un professional, de ser, d’allò més, subjugat per l’hom, reconegut o adulat per l’hom, que vol dir allunyat de l’esser, brollat del no-jo, renyit amb el bouésser.

© Carles Hac Mor http://www.barcelonareview.com/revista/05/chm.html  

Fotos: JA: Miquel Àngel Marín
1 i 2, Tornabous, desembre 2010
3. Finançament, Bouesia 2011, Sant Jaume d’Enveja

divendres, 20 de gener de 2012

MÚSICA ÉS ENXAMPAR MOSQUES, de MIQUEL ÀNGEL MARÍN -No se'l perdin si no volen caure en la perdició (V. OBIOLS)


MIQUEL ÀNGEL MARÍN: MÚSICA ÉS ENXAMPAR MOSQUES, Dietari de músic (1996 - 2007), Pròleg de Llorenç Barber, Introdució de Ferran Sáez Mateu i Epíleg de Carles Hac Mor

Arola Editors (Dàctil-Poesia) (Tarragona, 2011) ISBN: 978-84-15248-47-7 (12 euros)

“En el seu escriure, Marín hi vehicula una molt certa incomoditat per les rigideses i limitacions de l’anomenat ‘món musical’, que tapona i rebutja tants elements expressius i aprovats per molt distints i distants creadors al llarg de decennis i que ja constitueixen, per si mateixos, uns actius per a l’acostament efectiu a l’escoltar d’avui. D’aquí que Marín, obscuro modo, (deia Camus: si la manera fos clara no hi hauria art) postuli una desinhibició que, en els seus aspectes més limítrofs amb el desconegut, és revolucionària: altres maneres de relacionar-se amb ‘allò musical’ són no pas solament útils, sinó ja urgentment necessàries. Així és; Marín postula barra lliure al que és subjectiu, i ho fa al seu aire, ço és, sense grandiloqüència, adoptant el xiuxiueig, la reflexió íntima, aquest locus en el qual les ànimes es freguen i fins i tot s’ensumen, aquest estat més d’ànim i d’hàlit que no d’ordenança, llei i costum. D’aquí que els seus escrits constitueixin un rosari de calfreds d’intensitat variable segons persones o moments de lectura. Davant l’extens, li agrada l’accident minúscul que ens endinsa en un estat de crisi que és un femer. Simple reconditori.

Marín és un activista del dubte, de l’ínfim, de l’interstici: però aquesta metxa encén el pensar crític.” Llorenç Barber.
http://www.arolaeditors.com/index.asp?sc=ficha&isbn=978-84-15248-47-7

Xiular, sempre xiular.
Cap nom, si us plau, només xiular  (Miquel Àngel Marín)

Definitivament: la música és el territori
verge del preverbal, d'allò ínfim, del xiular;
cap nom, ni cap convenció, ni cap institució
embruta aquest espai, aquest art. (Miquel Àngel Marín)



LA PARAULA QUE VOLA, per Víctor Obiols
(publicat a ARA LLEGIM, 28 xii, 2011)


El músic (i antimúsic, segons Carles Hac Mor) Miquel Àngel Marín va estrenar-se com a escriptor-pensador amb Lo clarinet és l’aixada –dietari de músic (1994-1997), a black mountain, l’any 2007, i ara en presenta la continuació solapada, aquest esplèndid dietari de músic (1996-2007). La valentia és una qualitat admirable en un artista. La necessita per ser autèntic, per assolir fites personals, tècniques, d’aprovació social. Per interpretar i també per mostrar-se. Marín vol mostrar però no demostrar. La seva autenticitat el du al contracorrent, cosa que li atorga —oh paradoxa— fluïdesa per expressar-se amb lucidesa intel•ligent i sense concessions. Marín és la naturalitat feta súmmum. Són aforismes, pensaments, flux poètic o conceptual, nascuts de l’afany d’ordenar amb paraules les inquietuds que suscita la seva dialèctica amb la música i amb l’instrument, que n’és el canal escollit. Per a un músic, l’instrument —el clarinet en aquest cas— pot arribar a esdevenir una obsessió. I no podria ser altrament. Les hores i els anys de convivència el converteixen en una parella feta de carn i os i de banús, i el diàleg esdevé infinit. És honest aquest músic, perquè concep la pràctica artística com una aventura vital de coneixement i de plaer, no com una simulació, ni molt menys com una cursa de competitivitat i colzes, quelcom que el repugna per naturalesa. La problematització de la partitura té a veure amb un sentit profund de la música, una crítica a la institucionalització i a l’encartonament i una defensa de la llibertat inherent a l’acte creatiu de la música. La partitura, entesa per ell com ho fa el compositor afroamericà Cecil Taylor, no és més que una indicació, un registre imperfecte, perquè la música és una cosa física i màgica que només succeeix en el moment en què sona. De fet, per al Marín pensador la possibilitat d’articular les ànsies i les il•luminacions pot arribar a ser una teràpia, i la generositat de compartir-ho ja ens indica de quina pasta està fet l’autor. Els primeres espases que l'agombolen en el llibre ja diuen prou perquè puguem ser guiats convenientment en l'aventura de llegir-lo. Barber parla de com aquest gran “propositor sonor” ens contagia el seu “viure-perdent”, el seu “vigor airós”. Sáez fa un repàs imaginatiu del tarannà marinià, i descriu amb gràcia i rigor històric aquesta cosa a la qual “li direm clarinet”. L'oracle d'Hac Mor parla -amb molt més coneixement de causa que no pas nosaltres- sobre l'hàlit embruixat i poderós de MA Marín tot asseverant que “la música de la foguera de l'arraó s'haurà fet líquida...”. No se'l perdin si no volen caure en la perdició.

1. Portada
2. foto JA: Miquel Àngel Marín, Festival La Llunàtica, 2008

dissabte, 14 de gener de 2012

CARLES ANDREU: “LA INDIGNADURA DEL DRAGÓ-CONGA”, els dies 27 i 28 de gener 2012, a les 20.30 h NAU IVANOW

els dies 27 i 28 de gener 2012

a les 20.30 h


NAU IVANOW

- carrer Honduras 28-30 – metro Sagrera – LOCALITZACIÓ: http://maps.google.es/maps/place?hl=es&rlz=1T4SKPT_esES398ES399&gs_upl=0l0l0l11875lllllllllll0&um=1&ie=UTF-8&q=nau+ivanow&fb=1&gl=es&hq=nau+ivanow&hnear=0x12a4987126ed28f5:0x400fae021a40330,Barcelona&cid=9909478308718663864&ei=ltIRT9fELsWp-gbK9bHhAg&sa=X&oi=local_result&ct=map-marker-link&resnum=1&ved=0CCoQrwswAA


“LA INDIGNADURA DEL DRAGÓ-CONGA”
Artivisme Núm. 38 de Carles Andreu

( ...en català i diverses llengües... )

Es tracta de fer viure de forma artística -narració, música i cant- les vivències impressionants que mos han ofert los pobles mediterranis, primer los de la Riba Sud i acte seguit los de la Riba Nord: dits, fets, lemes, frases, idees, anècdotes…a través del relat d’un vell Dragó, Rebel amb Causa del Maig del 68 a París i reciclat a Barcelona, que fent un gran badall s’empassa tot d’una la centella tunisiana, revifa i surt disparat volant cap a la riba sud del Mediterrani on escolta, parla i canta a cada país vells cants de lluita que readapta a la nova realitat, i després ho fa a la riba nord i en diverses llengües. I, ja en turc, us dic: “Umut, Umut in sanda!” - “L’home, l’home i la llibertat!”.

Participants :

Carles Andreu : relat, adaptació dels cants i interpretació.
Miquel-Àngel Marín: clarinet i acordió,
Diego Burian: guitarra i trompeta;
Els Camps del Cinabri” format per Lina Giralt, Montserrat Marfany, Joan Vinuesa, Francesc Diaz i Melis i Toni Alonso

que, com sempre, tocaran en la zona de l’imprevist, de l’improvisat i,

Elena Puig, que traduirà parts del relat en la bella llengua plàstica dels signes.

Es presentarà també el llibre ètic Ningú ens representa. Poetes emprenyats, publicat per edicions Setzevents arran de les assemblees d'indignats de la Plaça Catalunya, i que al desembre va ser presentat a L'Horiginal.

"En la pràctica activista el grup és sempre aleatori car depèn de les circumstàncies i de les afinitats. Cal una certa complicitat entre els diversos participants per realitzar actes que intenten posar la realitat en evidència a força de cops poètics. Som doncs, forçosament, un grup circumstancial. Tirem la pedra i amaguem el braç!". Carles Andreu

Preu: 5€ i 3€ pels Amics de la Nau Ivanow.
Durada: 2 hores aprox. amb entreacte
Venda d'entrades: Telentrada i 1h abans a taquilla

Carles Andreu, catalanoaragonès nascut a Sant Feliu de Llobregat, 1938, (Barcelona), es va instal•lar a París als anys seixanta i va estudiar a la Universitat del Teatre de les Nacions. Des de l'any setanta i tres practica una doble activitat musical i literària. Com a músic composa, canta i munta espectacles. En la seva activitat literària utilitza les seves tres llengües: català (de la Franja), espanyol i francès en obres de teatre, poesia, relats, traduccions i guions. Després del Maig del 68 participa en la fundació del col•lectiu cultural i artístic, collectif du 28 rue Dunois (París), forma el seu primer grup musical, Viva la Vida, i esdevé el cantant-improvisador d'un dels primers grups de fusió, L'Intercommunal Free Dance Music Orchestra, encapçalat pel pianista de free-jazz o ‘jazz lliure’, François Tusques. Vers 1984-85, troba la seva pròpia música en un llarg i apassionant treball de composició sobre poemes de César Vallejo. Una música feta d'una fusió de cant popular, de cante jondo, d'improvisació jazzística i de cant contemporani en un estil personal que certes persones han apropat al "Sprechgesang", el ‘cant parlat’ alemany. Actualment (2009) profunditza la seva coneixença del flamenc i composa sobre: "Tabacaria" (L'Estanc, o La tabaqueria, de Fernando Pessoa) del qual s'ha dit que era el més bell poema que s'ha escrit, esperant que li faci el do d'una nova revelació!

FOTO: Ja: M.A.MARÍN I CARLES ANDREU, Mas Cremànimes, Bouesia 2011

NINGÚ NO ENS REPRESENTA

Dissabte 14-01-2012

FESTA
I
POETES EMPRENYATS
PRESENTEN L'ANTOLOGIA

NINGÚ NO ENS REPRESENTA

Francesc Gelonch, Enric Casasses, Blancallum Vidal, Andreu Subirats, Joan Tomàs Martínez Grimalt, Andreu Galán, Carles Rebassa, David Castillo, Ester Xargay, Carles Hac Mor i David Caño.


LA UNIÓ FA LA FORÇA, EL COMPROMÍS ENS ALLIBERA, IMAGINA-ACCIÓ ÉS PODER

…15 M / 27M / 19J / 15O / 18N /10E… DESOBEDIÈNCIA!

CELEBREM LA NOSTRA REBEL·LIA AMB ORGULL I ALEGRIA!

LLOC:
CSA Can Vies c/Jocs florals 40, Metro L1 i L5 Plaça de Sants

17h. XOCOLATADA

18h. “La Xixa Teatre” (Teatre Social)

& presentació col·lectiu R. Acció Art-i-vista de Sants

20h. Poetes emprenyats Presentació del llibre "Ningú no ens representa"

SOPAR amb varietat DE PINXOS... Prova’ls et lleparàs els dits! (els teus potser...)

21h. CONCERTS:

Carlitos kloun (Flamenko dub & roll)

Kayucos van (Bcn combat music)

PsiKoneurotiKs (Punk clàssic)

23 a 02h. DJ’S (DJ Polen, DJ Dani, DJ Jipitano) & Espectacles de circ amb: AnimaideA

Els beneficis són per la caixa de resistència de l’habitatge 18N.

Un altre objectiu d’aquesta trobada és impulsar la creació d’un grup artístic d’acció directa a Sants, interactuarem amb altres grups, en aquest cas amb “La Xixa teatre”, i proposarem l’extensió d’aquesta idea d’acció. (Propera reunió s’anunciarà el Dijous 12/01 a les 20h. a l’assemblea indignada de sants c/violant d’Hongria 71)

INFORMACIÓ ANTOLOGIA: Aquest llibre va néixer a partir del recital organitzat per una quinzena de poetes el dijous 19 de MAIG de 2011, a la Pça. Catalunya, en motiu del moviment del 15-M. El projecte editorial va néixer virtualment, arrel de la proposta de voler immortalitzar per escrit el moment. El projecte es va ampliar convidant a altres autors no presents al primer recital ni al primer mail. De la quinzena inicial, s'arribà als 71 poetes participants finals. S'inclouen uns dos-tres poemes per autor. Tota la coordinació es va fer per internet via mails. Una primera assemblea d'una desena de poetes va consensuar alguns temes com ara el títol o l'autoria. Es continuaren les assembles virtualment per a incloure el vot de tots aquells que no havien pogut assistir a l'assemblea presencial. Finalment es consensuà, en assamblea virtual via Doodle, el títol i l'autoria del llibre, així com el destí dels beneficis -que van destinats a algun projecte relacionat amb el moviment 15M, molt probablement cap a la universitat indignadaPoetes que formen part d'aquet recull:


Agnès Prats, Amat Baró, Andreu Galan, Andreu Subirats, Ángel Igelmo Segura, Anna Clarós i Sàbat, Anna Gual, Anna Miralpeix Llobet, Anne Bats, Antoni Clapés, Antònia Vicens, Arnau Pons, Bego Ricart Roca, Blanca Llum Vidal, Carles Andreu , Carles Hac Mor, Carles M. Sanuy, Carles Miralles, Carles Rebassa, David Caño, David Castillo, David Ymbernon, Dolors Miquel, Enric Casasses, Ester Xargay, Esteve Plantada, Francesc Gelonch, Francesc Josep Vélez, Gabriel Ventura, Isabel Garcia-Canet , Ivette Nadal, Jaume C. Pons Alorda, Javier Caballero, Joan Gener Barbany , Joan Josep Camacho Grau, Joan Tomàs Martínez Grimalt, Joan Vinuesa, Jordi Carulla-Ruiz, Jordi Prenafeta i Pàmpols , Jordi Valls, Josefa Contijoch, Josep Grifoll, Laia Carreras, Laia Martínez i Lopez, Lluís Calvo , Lucia Pietrelli, Mari Chordà, Maria Cabrera i Callís , Màrius Sampere, Marta Darder, Martí Sales, Martina Escoda, Meritxell Cucurella-Jorba, Miquel Samaranch, Mireia Calafell, Misael Alerm, Montserrat Costas, Núria Martínez-Vernis, Núria Miret, Orlando Guillén, Òscar Rocabert, Pau Vadell i Vallbona, Ramon Boixeda, Ricard Mirabete , Roc Casagran, Sebastià Perelló, Sònia Moya, Víctor Obiols, Víctor Sunyol, Víctor Verdú, Xavier Díez

http://setzevents.cat/autor_ningunoensrepresenta.html