José Bo (1925), lo Sifonero, és un riu de saber que fecunda la terra d’arròs, terra de fang. Saxofonista i poeta, canta l’orgull del cavero vanant-se d’haver aixecat èpicament casa, nissaga i poble. Si Sebastià Juan Arbó posa les Terres de l’Ebre a la mar de la literatura, si Jesús Montcada testimonia lo riu i el Camí de Sirga, lo Sifonero posa en solfa l’univers del poble. Col·labora en la revista Antena (1951-1953), testimoni de la recerca del nostre imaginari a partir de l’actualitat i la guspira del moviment de la segregació i la crítica social[1]. Funda la Societat Musical Espiga d’Or (1980). Xiulant, xiulant, basteix la banda sonora del Delta com els cullerots, bernats, xarxets, coll verds, fotges, garses. Bàsic i fonamental, com els canyars i les basses, celebra el treball arduós dels peus descalços, de L’esquena molta d’anar acotxats:
homes i dones ,
tots van al camp,
aigua als genolls,
mig estacats;[2]
Si un poeta pot passar a l’Enciclopèdia per un vers feliç, Terra d’arròs, terra de fang, les seves cançons ens donen la clau de volta, “qui canta els seus mals espanta”: canten i riuen, canten i riuen / i conten xistes per no gemegar. De manera que la seva música s’alimenta de la saviesa popular no sols de les parèmies i la jota (...sento cantar a Perot / lo tabal i la dolçaina / que fan tremolar el meu cor.)[3], del registre de la llengua parlada (lo cavero[4]), sinó també de la rabiosa actualitat (l’estraperlo, les colles de valencians, la quartana, la Venturera...), la ironia i la crítica social:
Encara els senyorets de la capital
es queixaran de què l’arròs es paga
molt car, molt car, molt car...
si ells comprovessin lo que es sofrix,
no es queixarien, no es queixarien... [2].
Amb els anys les seves cançons són cantades arreu, han esdevingut memòria col·lectiva i, fins i tot, el grup Quico el Celio... ha universalitzat “Lo carrilet de La Cava”. Però encara és molt difícil accedir-hi a la seva obra ingent. Fet que justifica el vibrar de nostàlgia amb els seus versos, però, insisteixo en llegir-lo com un document de contemporaneïtat, ja que el millor no és el que s’ha perdut, sinó el temps que recupera. Així, a “Dies de Festa”, mal que evoqui el carro entoldat, les cavalleries lluint-hi arnesos com si sempre fos Sant Antoni, les festes de Sant Jaume o els bous a la Boquera, cal aprofitar l’ocasió, perquè la feina està enllestida, la garriga llaurada, el blat al sac i ben lligat, l’arròs birbat, fa bon temps i l’esperança de la collita d’arròs -i que es pague bé:
homes i dones ,
tots van al camp,
aigua als genolls,
mig estacats;[2]
Si un poeta pot passar a l’Enciclopèdia per un vers feliç, Terra d’arròs, terra de fang, les seves cançons ens donen la clau de volta, “qui canta els seus mals espanta”: canten i riuen, canten i riuen / i conten xistes per no gemegar. De manera que la seva música s’alimenta de la saviesa popular no sols de les parèmies i la jota (...sento cantar a Perot / lo tabal i la dolçaina / que fan tremolar el meu cor.)[3], del registre de la llengua parlada (lo cavero[4]), sinó també de la rabiosa actualitat (l’estraperlo, les colles de valencians, la quartana, la Venturera...), la ironia i la crítica social:
Encara els senyorets de la capital
es queixaran de què l’arròs es paga
molt car, molt car, molt car...
si ells comprovessin lo que es sofrix,
no es queixarien, no es queixarien... [2].
Amb els anys les seves cançons són cantades arreu, han esdevingut memòria col·lectiva i, fins i tot, el grup Quico el Celio... ha universalitzat “Lo carrilet de La Cava”. Però encara és molt difícil accedir-hi a la seva obra ingent. Fet que justifica el vibrar de nostàlgia amb els seus versos, però, insisteixo en llegir-lo com un document de contemporaneïtat, ja que el millor no és el que s’ha perdut, sinó el temps que recupera. Així, a “Dies de Festa”, mal que evoqui el carro entoldat, les cavalleries lluint-hi arnesos com si sempre fos Sant Antoni, les festes de Sant Jaume o els bous a la Boquera, cal aprofitar l’ocasió, perquè la feina està enllestida, la garriga llaurada, el blat al sac i ben lligat, l’arròs birbat, fa bon temps i l’esperança de la collita d’arròs -i que es pague bé:
Avui que fa tan bon hora
i el dia es presenta clar
mos farem una paella
a la vora de la mar.
Portarem un feix de llenya,
la guitarra i un porró
i com tots estem de festa
passarem un dia bo.
Predomina la nostàlgia, certament, en les obres que conec, però la seva poesia ens fa present una vida certa i de debò, que fa pensar:
Bicicletes, estraperlo,
guardiacivils i estudiants,
sacs d'arròs, molts de pagesos
i colles de valencians,
embarassades, gent malalta
de quartana i de dolor,
i cistelles en pollastres,
alguna àdena i capons,
i aubergínies i tomates
per a regalar als sinyors.
Los jóvens van a la costa
i les dones al mercat,
los hòmens a pagar l'aigua
o a parlar a algun advocat
i a les voltes del migdia
a dinar a Casa Verdal,
i a la tarda cap a casa
a tornar a l'arròs bullit,
farinetes o recapte
i xapadillos rostits. [5]
Les xiques van molt mudades
en faldetes i gipó
les botes, molt ben cordades
i al coll un bon mocador.
Los xics, també van vestits
en faixa i en calçó estret,
les espardenyes de l'òstia
i al cap lo mocadoret.
Aquí juguen a les birles.
Allà tiren del garrot.
Allà tiren del garrot.
Més allà juguen a morra
José Bo, un riu que passa cap a la mar de la literatura. Fecunda el poble, “que era com un llibre que servava intacte el record de la vida passada”, deia Arbó. És per això que cal felicitar a la Bouesia 2009, que l’hagi plantat com el far de Buda al bell mig de l’esdevenir constant de la paraulatura entre lo riu i la mar. Un foc constant que ens guiï dia i nit en la lluita per l’experiència, tal com ens exhortava Goethe: “allò que has rebut dels teus avantpassats, lluita per conquerir-ho”.
JC
[1] Paco de Morales, Gairebé cent anys de soledat, kaké, Totosa 2000.
[2] “Terra d’arròs, terra de fang”
[3] “La carretera del córrer”
[4] cavero (Moran 159: variant popular no normativa, probablement del castellà), cf: Albert Aragonés: http://usuaris.tinet.org/aragones/webgeofolk/
[5] “Lo carrilet de La Cava”
[1] Paco de Morales, Gairebé cent anys de soledat, kaké, Totosa 2000.
[2] “Terra d’arròs, terra de fang”
[3] “La carretera del córrer”
[4] cavero (Moran 159: variant popular no normativa, probablement del castellà), cf: Albert Aragonés: http://usuaris.tinet.org/aragones/webgeofolk/
[5] “Lo carrilet de La Cava”
FOTO: JA: La palla a l'ull, 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada