L’acte tindrà lloc el proper dia 6 de febrer a dos quarts de vuit del vespre a la Biblioteca Municipal de Roquetes Us voldríem convidar a la presentació de Bèsties de l’hort del pedagog, escriptor i editor roquetenc Xavier Blanch i de l'il•lustrador gironí Marc Vicens.
Podeu trobar més informació en aquest link: http://www.editorialmeteora.com/cat/llibre.php?id_LLIBRE=46
(Llibres Ebrencs)
Bèsties de l'hort Xavier Blanch / Marc Vicens:
El Tano
El Tano, un gat tigrat vell i panxut, prenia el sol estirat sobre la tàpia de l’hort, un lloc segur i tranquil, a recer d’indesitjables i d’ensurts. El Tano ja no en volia més, de sobresalts. S’havia fet vell i savi. Per això es mantenia prou distant dels homes i de les dones, dels cadells humans i, sobretot, del Tobi, un gos mig pastor alemany mig husky i del tot estúpid, que l’hi tenia jurada. Sort que, al Tobi, el tenia ben fermat, l’amo. El gos, l’amic més fidel de l’home, diuen… però ben fermat, saps? L’amic més fidel! Amic fidel o esclau? Què són aquests gossos de pagès? Per res del món canviaria la vida de gat per la de gos, es deia el Tano: t’imagines dia i nit lligat pel coll en aquella estaca? Ah, no! Que en faria, d’anys, que s’hauria mort de tristor. A ell doneu-li plena llibertat de moviments, poder enfilar-se per les teulades, per les parets, per les reixes, per la figuera i la parra… campar per allà on li venia de gust. Així havia estat i era la seva vida: lliure i salvatge en un hort verd, frondós, curull de fruites i hortalisses. Salvatgia en un tros de terra civilitzat. Un paradís dels que ja no se’n troben.
Havia tingut desenes de gatets d’una bona pila de gates, gates del mateix hort i gates dels horts i de les cases del veïnat, que la població felina era molt abundosa per aquelles seves contrades. N’havia festejat tantes, de gates! Moltes! I els seus marrameus li havia costat, de vegades. Però n’havia sortit ben parat sempre. Ell havia estat el rei de tota la gatada d’aquell territori. Ell era el Tano, poca broma. La seva posició actual, estirat sobre la tàpia de l’hort prenent plàcidament el sol, se l’havia guanyat a pols.
El pitjor record de sa vida: el Brut, un gat de pelatge gris que va voler desbancar-lo del seu tron. Quines penques, el Brut! Al Brut l’havia criat amb biberó la filla de l’amo perquè la mare gata l’havia avorrit i abandonat tot just acabat de néixer. Això, algunes gates ja ho fan: avorreixen els fills i els deixen. El Tano entenia la mare del Brut, perquè en el seu lloc ell hauria fet el mateix. Però el Brut va tenir la gran xamba que la neneta de l’amo se n’encapritxés, ves per on! I el va criar consentit. El va fer servir de joguina, que això els nens ja ho fan, amb els animals. Per això el Brut era tan dòcil i afectuós amb els humans, perquè de ben petit que s’havia passat estones i més estones entre les mans i en braços dels humans que el van cuidar. Li agradava molt que l’acaronessin; i com que li agradava, roncava com fan tots els gats quan es troben a gust; li agradava passejar-se lentament entre les cames dels humans amb la cua ben alta, i refregar-s’hi i tornar-s’hi a refregar. Un gat de casa bona, semblava el Brut, un senyoret ben tibat. Tant s’ho va creure que es va pensar que, perquè era el protegit de la filla de l’amo, es faria l’amo dels gats. I se les van tenir molt aviat, el Tano i el Brut. Així que el Brut va aixecar un pam de terra, així que es va sentir prou adult, va plantar cara al Tano: va bufar amb l’esquena corbada i els pèls eriçats, amb les urpes esmolades que es deixaven veure a la base de les potes. Volia gresca, l’animaló. Volia que el Tano sabés qui manaria a partir d’aleshores. I qui ho va saber va ser el Brut, perquè el Tano en va tenir prou amb una esgarrapada suau perquè l’altre s’adonés de seguida de qui era el més fort. O sigui que el Brut va arrufar els bigotis i se’n va anar ràpidament amb la cua entre cames a buscar, justament, les cames d’algun humà que li oferís refugi. Tot i el fracàs, aquest enfrontament li va anar bé, al Brut, perquè va poder mesurar per primer cop les seves forces i les del seu contrincant. Li va servir de prova: vejam qui pot arribar a ser més fort… a la llarga. I va haver de passar temps fins que el Brut gosés tornar a mirar cara a cara el Tano. Fins aleshores el va defugir sempre. Si mai coincidien pel caminal de l’hort, per les teulades o entre la frondositat dels alberginars, les pebroteres —quan n’era el temps— o dels tarongers, pereres o presseguers, el Brut sempre tocava el dos cames ajudeu-me. Aquella petita jungla d’hortalisses els permetia poder-se esquivar fàcilment. Perquè el Brut, a parer del Tano, era més gallina que les gallines boges que es passen el dia picotejant el terra i escatainant sense ordre ni concert. Un gallina de malfiar, era el Brut; un ambiciós, un traïdor.
Text i foto i il:lustració: Ed. Meteora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada