NATURA I POESIA, CAMP OBER I CELOBERT

POESIA ALS PARCS
EL PAISATGE VERSIFICAT D'ABRIL A NOVEMBRE DE 2008
diumenge 8 de juny, 19 h: MONTSERRAT ABELLÓ I FELIU FORMOSA, al CASTELL DE MONTESQUIU

Per gaudir d'una experiència amb un títol tan atractiu no cal llegir el text següent de Carles Hac Mor i Ester Xargai, coordinadors del cicle. Sí, en canvi, si hom vol repensar la relació entre natura i cultura, o si es vol xalar amb una prosa saborosa:

Natura i poesia
Camp obert i celobert

Als recitals de Poesia als parcs, el públic assistent passarà de ser passiu, com normalment i malauradament li correspon per inèrcia, a deixar de ser espectador per participar activament en un debat entre la lírica de l'idioma i la prosòdia de la natura.

Entre un oïdor i un arbre, o entre un rapsoda i un porc senglar, o entre una font i una colla de versificadors, les rimes deixaran que els versos lliures s'enlairin vers els cims des d'on les àligues albiren els sonets dels conills.

I llavors el recital serà coral, i tothom hi dirà la seva, i les síl·labes es concatenaran fins a formar estrofes èpiques i col·lectives que faran que cada escoltador sigui com un rodolí que rodolarà pels camins del bosc de la inspiració feta festa de la paraula del sotabosc de l'inconscient.

Perquè en veritat tot allò que no és natura és cultura? Segons això, tot és cultura, tret de la natura. La natura, doncs, contraposada a la cultura? I tanmateix també és cultura el tractament de la natura, i no pas només per l'agricultura, sinó per tal com, fet i fet, la cultura és natura i aquesta, al capdavall, és cultura.

En conseqüència, aplicar la cultura a la natura equival a fer que la natura sigui aplicada a la cultura. I llavors, un cop desculturalitzada la natura i desnaturalitzada la cultura, s'esvaneix la contradicció entre els conceptes de natura i de cultura.

"Oh camp! Quan et contemplaré?", s'exclamava Virgili. I Lucreci, observant el paisatge, va escriure el seu poema filosòfic De rerum natura ("De la natura de les coses"). I en ser vençuda la por medieval a l’aire lliure, els savis renaixentistes pujaven als turons i s'endinsaven per les arbredes per llegir, per fer cultura entre la natura (i alguns hi van perdre la vida o van parar malferits per les mossegades d'alguna bèstia). I amb el Romanticisme i les seves Renaixences, la natura va anar impregnant la cultura, i aquesta va anar ensinistrant la natura.

I avui, a punt de ser abolida la distinció entre camp i ciutat, quan la natura ja gairebé ha estat domesticada del tot, culturalitzada, conservada, quan ja quasi tot és desnaturalitzat, la poesia ja no canta pas la natura, ans, paradoxalment, més aviat és la natura qui canta la poesia, fins a l'extrem que ara, tal vegada com sempre, la natura fa fins i tot decasíl·labs silvestres i alexandrins forestals.

I aquests refilets visuals de la natura, els van a veure, a escoltar i a viure els lletraferits, que surten de llurs pisos per fer que la natura hi entri. I amb tot això, els oïdors de poesia a la natura van fent llur mètrica mental, que és esperonada per la lírica il·luminada dels joglars abrandats precisament pels qui han anat a flairar la puixança bucòlica i idíl·lica de la natura i la prosopopeia delirant dels trobadors de batí i sabatilles o d'ungles esmolades per la cultura.

És a dir, a hores d'ara potser els poetes més veritables son els païdors de poesia a la natura, mal que segurament no se n'adonen, de llur gai saber, perquè les composicions poètiques que ni fan inconscientment, de tan intimes com son, resten en silenci, tot i que van essent atiades pels versos cridaners dels paisatges i pels d'aquells baladrers que, amb llurs balades de celobert, van a escandir ditirambes a la natura a fi d'engrescar-la a fer més i més poesia.

Carles Hac Mor i Ester Xargay

Foto: PACO Morales: Recital de poesia a la font del Pradelló, Olzinelles (Sant Celoni), (del programa de mà de POESIA ALS PARCS)
Consulteu aquí a HAMS el vincle POESIA ALS PARCS, VÍDEOS