BOUESIA

MIQUEL ÀNGEL MARÍN: "SI EL CLARINET ÉS L'AIXADA, L'ORQUESTRA LA FUSTERIA"

2012-01-21T11:15:00.000+01:00

Ja que no ho vaig fer en el seu moment, “MIQUEL ÀNGEL MARIN PRESENTA "DEL CLARINET A L'AIXADA", http://bouesia2.blogspot.com/2008/09/miquel-ngel-marin-presenta-del-clarinet.html , en repassar els arxius he trobat aquests escrits que val la pena tornar a llegir:

Ferran Sáez Mateu, “Bufar i fer idees”, AVUI, 13 d'octubre del 2007.

J.Martí Font (Prendre la paraula), http://blocs.mesvilaweb.cat/jordimartif69 , 'Lo clarinet és l'aixada', 1 d'agost de 2007

Carles Hac Mor, MÚSICA I ÉSSER, http://www.barcelonareview.com/revista/05/chm.html

Bufar i fer idees
Ferran Sáez Mateu / ferransaez@hotmail.com

Agradable trobada amb el clarinetista Miquel Àngel Marín. Ens vam conèixer fa quatre o cinc anys en circumstàncies anòmales: jo era a l'escenari tocant el violoncel i ell estava entre el públic. Afortunadament per al món, per a l'ordre sonor del cosmos, això passa poques vegades. Miquel Àngel Marín em va regalar un llibre que acaba de publicar: Lo clarinet és l'aixada (dietari de músic, 1994-1997), amb un dens i magnífic pròleg de Carles Hac Mor. Està editat per Cafè Central / L'emboscall en un format insòlitament petit: genera ganes de tocar-lo, i això és un bon senyal (dit sigui molt de passada, crec que els editors actuals han deixat de banda el component tàctil dels llibres, que és fonamental).

La veritable sorpresa arriba amb el contingut. Jo m'esperava el que diu el subtítol -"un dietari de músic"- però aquest llibret és molt més que això. En primer lloc, mostra que Marín, a més d'un bon músic, és un escriptor excel•lent. Domina el llenguatge aforístic amb una fluïdesa poc habitual. En segon lloc, sap transmetre al lector el vertigen de l'intèrpret davant d'un instrument que, d'una banda, és una prolongació del seu cos, però també constitueix una pròtesi estranya: una adherència física impossible, gairebé antinatural.

Llegint el text de Miquel Àngel Marín, un constata que la interpretació musical és una complexa conjunció de tensió mental i de distensió corporal; d'aproximació extrema a una idea musical i, alhora, d'allunyament extrem de la seva mera representació visual (la partitura); de l'evanescència del so i del caràcter obstinadament material de l'instrument que el fa existir. Plaer i dolor: música. (FSM)

'Lo clarinet és l'aixada'

Jordi Martí Font Prendre la paraula http://blocs.mesvilaweb.cat/jordimartif69
L'Avenir, dimecres, 1 d'agost de 2007

Teníem els “Moments viscuts” d’Enric Morera, l’“ Enciclopèdia Logicofobista de la Música Catalana ” de Pascal Comelade, el “John Cage” de Llorenç Barber, “La Ponència” per al III Encuentro Internacional de Composición Musical de Carles Santos, el “Diari d’un astre (intercomarcal)” de Quimi Portet i més. No són els únics però sí els que, fets per músics, parlen de la música catalana i mundial, que si fa no fa és el mateix.

Ara hi hem d’afegir “Lo clarinet és l’aixada” de Miquel Àngel Marín. Publicat per Emboscall i Cafè Central, el llibre de què parlem conté un pròleg de Carles Hac Mor que també es podria considerar de forma independent en aquesta llista que obre l’article. “Lo carinet” és l’obra d’un músic atrapat per la partitura que l’assumirà en el seu viatge formatiu a Alemanya i alhora l’estriparà a la vora del foc mentre llegeix Cage, el Cage mateix que reivindica Barber, Santos i, és clar, Hac Mor al pròleg. El Cage que il•lumina el camí dels sons inexplorats alhora que dinamita l’acadèmia on Miquel Àngel anava a formar-se. El músic assumirà l’excel•lència però en un procés dolorós en què Déu, família i institució musical seran centrifugats per la rentadora de la llibertat i, és clar, de l’alliberament.

Textos breus, reflexions, aforismes i forismes conformen aquest dietari personal d’una descoberta i d’un enderrocament del domini que arriba a través de l’instrument: “‘Cal dominar l’instrument’. Domini, poder sobre allò, violència” i d’assumir alhora la llibertat com a negació: “La definició de llibertat només pot ser negativa: no ser sotmès a cap poder”. El clarinet (del qual “només escoltar-ne el so ja és submissió”), la partitura (que “és perillosa perquè es pot prendre per una ordre”), la institució musical Musikhochschule (a on hi veu “massa obediència”) i les pròpies pors són vençudes per Miquel Àngel quan recupera la Cava, aquella Cava que havia estat tirana i ara esdevé seva, tal com abans havia fet seva l’escola de música a Alemanya. I l’osmosi entre els dos móns el porta a la placidesa final del llibre quan entén que “El tacte del clarinet recorda poderosament el tacte del mànec de l’aixada”.

MÚSICA I ÉSSER

Sobre el llibre Lo clarinet és l’aixada
de Miquel Àngel Marín (Ed. Cafè central)

Qualsevol so, qualsevol, és la música de l’ésser, ésser amb hom o sense hom. L’hom, o es, és un pronom no gens boumusical. La música de l’hom, com a objecte abjecte que fa de subjecte, subjuga l’ésser: hom ha de fer això i allò; s’ha de fer tal cosa i tal altra; cal fer això i no pas allò; hom, això, no ho pot fer pas; això és fa així i aixà; s’ha d’anar per aquí i no pas per allà; hi ha unes maneres correctes i unes altres d’incorrectes.

Alliberades de l’hom, de l’això i de la correcció, les notes de l’ésser, el noten, l’ésser, i l’ésser llavors s’escindeix en és i ser, tot essent ser un sinònim d’ésser. Tenim, doncs, és ésser, o sigui, la música sense hom és ésser, és la de l’ésser, igual, però, que ho és la música amb hom.

Per tant, tant l’hom tan omnipresent com l’absència de l’hom omplen l’ésser i li impedeixen de buidar-se, diríeu que per sort, perquè si l’ésser es buidés esdevindria no-ésser, el qual, tanmateix, es preferible a l’ésser. Tot amb tot, com que l’ésser no és i el no-ésser és, podem suposar que, buidat de l’hom, el músic ja no té mestres, ja no fa cas de l’hom, ja no segueix la partitura absoluta de la Llei, amb majúscula.

Net i cru, clar i net: clarinet, és a dir, l’hom és la màscara dels integrats entre els gats lliurats a una fenomenologia ontològica, o estudi o lògica de l’on, i l’on és l’ésser en grec.

I de l’on adverbi de lloc al pronom hom hi va una hac, que és la caplletra, o inicial o lletra muda i invisible, de gat i, per corrupció, de gas. La gasificació social passa per la música; i els no-integrats, i malgrat tot no pas desintegrats, els quals no-integrats no necessàriament són apocalíptics, pensen en l’antimúsica, a desgrat que aquesta també és música i que, de fet, la desintegració és impossible, per bé que és més desitjable que no acabar essent un funcionari de l’hom. Ara bé, no es tracta pas, en absolut, d’anar en contra dels integrats, de la música dels gats, perquè ho hauríem de fer des de la integració immanent a la socialització de l’ésser, la qual no és factible, mal que és, o, més ben dit, boués.

L’Àngel Miquel ha escrit: “Quan toques, hi ha massa pes, i el taller del músic no admet càrregues, crostes; és lleuger el que s’hi fa: xiular. El taller del músic és Eros, lleugeresa, fluïdesa. Lligat de peus i mans i punxat com un bou, perquè jo abaixi el cap i així pugui ser torejat i mort.”

I al plany de l’àngel, hi afegim, que, anihilat el taller en nom de la llibertat, en el camp de quatre gats el jo s’oposa al no-jo. Aquest, la negació del jo, sí que és ben bé lleuger, fluid, líquid, no gens solidificat ni coherent, i per això mateix s’escorre entre els intersticis no consolidats mai del jo impulsat pel no-jo.

La música del jo i la seva animeta, la poesia del jo, són, potser paradoxalment, conseqüència de la tirania de l’hom, del reialme del sentit sempre únic, de la significació absoluta, de la partitura, d’allò que no para de negar el bouésser. I mentrestant, el no-ésser i l’antiésser s’entortolliguen a fi de subvertir el concepte social que tenim de la subversió, i aleshores l’ésser, replegat en si mateix, fa com quan, per tal de superar el conflicte entre el que és racional i el que és irracional, Empèdocles es va suïcidar llançant-se al cràter de l’Etna.

En Miquel Àngel gairebé acaba el seu llibre amb una advertència:

“El que sobretot fa por del clarinet és la possibilitat que té de crear un discurs”.

Aquesta asserció tan suggeridora, la podem glossar bo i afirmant que la por que fa qualsevol instrument, de música o de qualsevulla altra cosa, és la paüra, el terror dels malpensants, d’esdevenir un professional, de ser, d’allò més, subjugat per l’hom, reconegut o adulat per l’hom, que vol dir allunyat de l’esser, brollat del no-jo, renyit amb el bouésser.

© Carles Hac Mor http://www.barcelonareview.com/revista/05/chm.html

Fotos: JA: Miquel Àngel Marín
1 i 2, Tornabous, desembre 2010
3. Finançament, Bouesia 2011, Sant Jaume d’Enveja

MÚSICA ÉS ENXAMPAR MOSQUES, de MIQUEL ÀNGEL MARÍN -No se'l perdin si no volen caure en la perdició (V. OBIOLS)

2012-01-20T13:27:00.002+01:00

MIQUEL ÀNGEL MARÍN: MÚSICA ÉS ENXAMPAR MOSQUES, Dietari de músic (1996 - 2007), Pròleg de Llorenç Barber, Introdució de Ferran Sáez Mateu i Epíleg de Carles Hac Mor

Arola Editors (Dàctil-Poesia) (Tarragona, 2011) ISBN: 978-84-15248-47-7 (12 euros)

“En el seu escriure, Marín hi vehicula una molt certa incomoditat per les rigideses i limitacions de l’anomenat ‘món musical’, que tapona i rebutja tants elements expressius i aprovats per molt distints i distants creadors al llarg de decennis i que ja constitueixen, per si mateixos, uns actius per a l’acostament efectiu a l’escoltar d’avui. D’aquí que Marín, obscuro modo, (deia Camus: si la manera fos clara no hi hauria art) postuli una desinhibició que, en els seus aspectes més limítrofs amb el desconegut, és revolucionària: altres maneres de relacionar-se amb ‘allò musical’ són no pas solament útils, sinó ja urgentment necessàries. Així és; Marín postula barra lliure al que és subjectiu, i ho fa al seu aire, ço és, sense grandiloqüència, adoptant el xiuxiueig, la reflexió íntima, aquest locus en el qual les ànimes es freguen i fins i tot s’ensumen, aquest estat més d’ànim i d’hàlit que no d’ordenança, llei i costum. D’aquí que els seus escrits constitueixin un rosari de calfreds d’intensitat variable segons persones o moments de lectura. Davant l’extens, li agrada l’accident minúscul que ens endinsa en un estat de crisi que és un femer. Simple reconditori.

Marín és un activista del dubte, de l’ínfim, de l’interstici: però aquesta metxa encén el pensar crític.” Llorenç Barber.

http://www.arolaeditors.com/index.asp?sc=ficha&isbn=978-84-15248-47-7

Xiular, sempre xiular.
Cap nom, si us plau, només xiular (Miquel Àngel Marín)

Definitivament: la música és el territori
verge del preverbal, d'allò ínfim, del xiular;
cap nom, ni cap convenció, ni cap institució
embruta aquest espai, aquest art. (Miquel Àngel Marín)

LA PARAULA QUE VOLA, per Víctor Obiols
(publicat a ARA LLEGIM, 28 xii, 2011)

El músic (i antimúsic, segons Carles Hac Mor) Miquel Àngel Marín va estrenar-se com a escriptor-pensador amb Lo clarinet és l’aixada –dietari de músic (1994-1997), a black mountain, l’any 2007, i ara en presenta la continuació solapada, aquest esplèndid dietari de músic (1996-2007). La valentia és una qualitat admirable en un artista. La necessita per ser autèntic, per assolir fites personals, tècniques, d’aprovació social. Per interpretar i també per mostrar-se. Marín vol mostrar però no demostrar. La seva autenticitat el du al contracorrent, cosa que li atorga —oh paradoxa— fluïdesa per expressar-se amb lucidesa intel•ligent i sense concessions. Marín és la naturalitat feta súmmum. Són aforismes, pensaments, flux poètic o conceptual, nascuts de l’afany d’ordenar amb paraules les inquietuds que suscita la seva dialèctica amb la música i amb l’instrument, que n’és el canal escollit. Per a un músic, l’instrument —el clarinet en aquest cas— pot arribar a esdevenir una obsessió. I no podria ser altrament. Les hores i els anys de convivència el converteixen en una parella feta de carn i os i de banús, i el diàleg esdevé infinit. És honest aquest músic, perquè concep la pràctica artística com una aventura vital de coneixement i de plaer, no com una simulació, ni molt menys com una cursa de competitivitat i colzes, quelcom que el repugna per naturalesa. La problematització de la partitura té a veure amb un sentit profund de la música, una crítica a la institucionalització i a l’encartonament i una defensa de la llibertat inherent a l’acte creatiu de la música. La partitura, entesa per ell com ho fa el compositor afroamericà Cecil Taylor, no és més que una indicació, un registre imperfecte, perquè la música és una cosa física i màgica que només succeeix en el moment en què sona. De fet, per al Marín pensador la possibilitat d’articular les ànsies i les il•luminacions pot arribar a ser una teràpia, i la generositat de compartir-ho ja ens indica de quina pasta està fet l’autor. Els primeres espases que l'agombolen en el llibre ja diuen prou perquè puguem ser guiats convenientment en l'aventura de llegir-lo. Barber parla de com aquest gran “propositor sonor” ens contagia el seu “viure-perdent”, el seu “vigor airós”. Sáez fa un repàs imaginatiu del tarannà marinià, i descriu amb gràcia i rigor històric aquesta cosa a la qual “li direm clarinet”. L'oracle d'Hac Mor parla -amb molt més coneixement de causa que no pas nosaltres- sobre l'hàlit embruixat i poderós de MA Marín tot asseverant que “la música de la foguera de l'arraó s'haurà fet líquida...”. No se'l perdin si no volen caure en la perdició.

1. Portada
2. foto JA: Miquel Àngel Marín, Festival La Llunàtica, 2008

CARLES ANDREU: “LA INDIGNADURA DEL DRAGÓ-CONGA”, els dies 27 i 28 de gener 2012, a les 20.30 h NAU IVANOW

2012-01-14T21:07:00.001+01:00

els dies 27 i 28 de gener 2012

a les 20.30 h

NAU IVANOW

- carrer Honduras 28-30 – metro Sagrera – LOCALITZACIÓ: http://maps.google.es/maps/place?hl=es&rlz=1T4SKPT_esES398ES399&gs_upl=0l0l0l11875lllllllllll0&um=1&ie=UTF-8&q=nau+ivanow&fb=1&gl=es&hq=nau+ivanow&hnear=0x12a4987126ed28f5:0x400fae021a40330,Barcelona&cid=9909478308718663864&ei=ltIRT9fELsWp-gbK9bHhAg&sa=X&oi=local_result&ct=map-marker-link&resnum=1&ved=0CCoQrwswAA

“LA INDIGNADURA DEL DRAGÓ-CONGA”
Artivisme Núm. 38 de Carles Andreu

( ...en català i diverses llengües... )

Es tracta de fer viure de forma artística -narració, música i cant- les vivències impressionants que mos han ofert los pobles mediterranis, primer los de la Riba Sud i acte seguit los de la Riba Nord: dits, fets, lemes, frases, idees, anècdotes…a través del relat d’un vell Dragó, Rebel amb Causa del Maig del 68 a París i reciclat a Barcelona, que fent un gran badall s’empassa tot d’una la centella tunisiana, revifa i surt disparat volant cap a la riba sud del Mediterrani on escolta, parla i canta a cada país vells cants de lluita que readapta a la nova realitat, i després ho fa a la riba nord i en diverses llengües. I, ja en turc, us dic: “Umut, Umut in sanda!” - “L’home, l’home i la llibertat!”.

Participants :

Carles Andreu : relat, adaptació dels cants i interpretació.
Miquel-Àngel Marín: clarinet i acordió,
Diego Burian: guitarra i trompeta;
“Els Camps del Cinabri” format per Lina Giralt, Montserrat Marfany, Joan Vinuesa, Francesc Diaz i Melis i Toni Alonso

que, com sempre, tocaran en la zona de l’imprevist, de l’improvisat i,

Elena Puig, que traduirà parts del relat en la bella llengua plàstica dels signes.

Es presentarà també el llibre ètic Ningú ens representa. Poetes emprenyats, publicat per edicions Setzevents arran de les assemblees d'indignats de la Plaça Catalunya, i que al desembre va ser presentat a L'Horiginal.

"En la pràctica activista el grup és sempre aleatori car depèn de les circumstàncies i de les afinitats. Cal una certa complicitat entre els diversos participants per realitzar actes que intenten posar la realitat en evidència a força de cops poètics. Som doncs, forçosament, un grup circumstancial. Tirem la pedra i amaguem el braç!". Carles Andreu

Preu: 5€ i 3€ pels Amics de la Nau Ivanow.
Durada: 2 hores aprox. amb entreacte
Venda d'entrades: Telentrada i 1h abans a taquilla

Carles Andreu, catalanoaragonès nascut a Sant Feliu de Llobregat, 1938, (Barcelona), es va instal•lar a París als anys seixanta i va estudiar a la Universitat del Teatre de les Nacions. Des de l'any setanta i tres practica una doble activitat musical i literària. Com a músic composa, canta i munta espectacles. En la seva activitat literària utilitza les seves tres llengües: català (de la Franja), espanyol i francès en obres de teatre, poesia, relats, traduccions i guions. Després del Maig del 68 participa en la fundació del col•lectiu cultural i artístic, collectif du 28 rue Dunois (París), forma el seu primer grup musical, Viva la Vida, i esdevé el cantant-improvisador d'un dels primers grups de fusió, L'Intercommunal Free Dance Music Orchestra, encapçalat pel pianista de free-jazz o ‘jazz lliure’, François Tusques. Vers 1984-85, troba la seva pròpia música en un llarg i apassionant treball de composició sobre poemes de César Vallejo. Una música feta d'una fusió de cant popular, de cante jondo, d'improvisació jazzística i de cant contemporani en un estil personal que certes persones han apropat al "Sprechgesang", el ‘cant parlat’ alemany. Actualment (2009) profunditza la seva coneixença del flamenc i composa sobre: "Tabacaria" (L'Estanc, o La tabaqueria, de Fernando Pessoa) del qual s'ha dit que era el més bell poema que s'ha escrit, esperant que li faci el do d'una nova revelació!

http://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Andreu

FOTO: Ja: M.A.MARÍN I CARLES ANDREU, Mas Cremànimes, Bouesia 2011

NINGÚ NO ENS REPRESENTA

2012-01-14T14:27:00.001+01:00

Dissabte 14-01-2012

FESTA

POETES EMPRENYATS

PRESENTEN L'ANTOLOGIA

NINGÚ NO ENS REPRESENTA

Francesc Gelonch, Enric Casasses, Blancallum Vidal, Andreu Subirats, Joan Tomàs Martínez Grimalt, Andreu Galán, Carles Rebassa, David Castillo, Ester Xargay, Carles Hac Mor i David Caño.

LA UNIÓ FA LA FORÇA, EL COMPROMÍS ENS ALLIBERA, IMAGINA-ACCIÓ ÉS PODER

…15 M / 27M / 19J / 15O / 18N /10E… DESOBEDIÈNCIA!

CELEBREM LA NOSTRA REBEL·LIA AMB ORGULL I ALEGRIA!

LLOC:

CSA Can Vies c/Jocs florals 40, Metro L1 i L5 Plaça de Sants

17h. XOCOLATADA

18h. “La Xixa Teatre” (Teatre Social)

& presentació col·lectiu R. Acció Art-i-vista de Sants

20h. Poetes emprenyats Presentació del llibre "Ningú no ens representa"

SOPAR amb varietat DE PINXOS... Prova’ls et lleparàs els dits! (els teus potser...)

21h. CONCERTS:

Carlitos kloun (Flamenko dub & roll)

Kayucos van (Bcn combat music)

PsiKoneurotiKs (Punk clàssic)

23 a 02h. DJ’S (DJ Polen, DJ Dani, DJ Jipitano) & Espectacles de circ amb: AnimaideA

Els beneficis són per la caixa de resistència de l’habitatge 18N.

Un altre objectiu d’aquesta trobada és impulsar la creació d’un grup artístic d’acció directa a Sants, interactuarem amb altres grups, en aquest cas amb “La Xixa teatre”, i proposarem l’extensió d’aquesta idea d’acció. (Propera reunió s’anunciarà el Dijous 12/01 a les 20h. a l’assemblea indignada de sants c/violant d’Hongria 71)

INFORMACIÓ ANTOLOGIA: Aquest llibre va néixer a partir del recital organitzat per una quinzena de poetes el dijous 19 de MAIG de 2011, a la Pça. Catalunya, en motiu del moviment del 15-M. El projecte editorial va néixer virtualment, arrel de la proposta de voler immortalitzar per escrit el moment. El projecte es va ampliar convidant a altres autors no presents al primer recital ni al primer mail. De la quinzena inicial, s'arribà als 71 poetes participants finals. S'inclouen uns dos-tres poemes per autor. Tota la coordinació es va fer per internet via mails. Una primera assemblea d'una desena de poetes va consensuar alguns temes com ara el títol o l'autoria. Es continuaren les assembles virtualment per a incloure el vot de tots aquells que no havien pogut assistir a l'assemblea presencial. Finalment es consensuà, en assamblea virtual via Doodle, el títol i l'autoria del llibre, així com el destí dels beneficis -que van destinats a algun projecte relacionat amb el moviment 15M, molt probablement cap a la universitat indignadaPoetes que formen part d'aquet recull:

Agnès Prats, Amat Baró, Andreu Galan, Andreu Subirats, Ángel Igelmo Segura, Anna Clarós i Sàbat, Anna Gual, Anna Miralpeix Llobet, Anne Bats, Antoni Clapés, Antònia Vicens, Arnau Pons, Bego Ricart Roca, Blanca Llum Vidal, Carles Andreu , Carles Hac Mor, Carles M. Sanuy, Carles Miralles, Carles Rebassa, David Caño, David Castillo, David Ymbernon, Dolors Miquel, Enric Casasses, Ester Xargay, Esteve Plantada, Francesc Gelonch, Francesc Josep Vélez, Gabriel Ventura, Isabel Garcia-Canet , Ivette Nadal, Jaume C. Pons Alorda, Javier Caballero, Joan Gener Barbany , Joan Josep Camacho Grau, Joan Tomàs Martínez Grimalt, Joan Vinuesa, Jordi Carulla-Ruiz, Jordi Prenafeta i Pàmpols , Jordi Valls, Josefa Contijoch, Josep Grifoll, Laia Carreras, Laia Martínez i Lopez, Lluís Calvo , Lucia Pietrelli, Mari Chordà, Maria Cabrera i Callís , Màrius Sampere, Marta Darder, Martí Sales, Martina Escoda, Meritxell Cucurella-Jorba, Miquel Samaranch, Mireia Calafell, Misael Alerm, Montserrat Costas, Núria Martínez-Vernis, Núria Miret, Orlando Guillén, Òscar Rocabert, Pau Vadell i Vallbona, Ramon Boixeda, Ricard Mirabete , Roc Casagran, Sebastià Perelló, Sònia Moya, Víctor Obiols, Víctor Sunyol, Víctor Verdú, Xavier Díez

http://setzevents.cat/autor_ningunoensrepresenta.html

MUNTANYS DE TIVISSA I VANDELLÒS

2011-11-21T19:49:00.001+01:00

Al Centre d'Estudis de la Vall ens complau convidar-los a la presentació del llibre
"Muntanyes de Tivissa-Vandellòs. Guia d'excursionisme"
que tindrà lloc el proper dissabte dia 26 de novembre de 2011.

La presentació es farà a l'auditori deVandellòs a les 12h del migdia a càrrec de Joan Barril (periodista), i al Casal Cultural de Tivissa a les 19h de la tarda a càrrec d'Armand Ballart (escalador).

Aquest projecte va començar fa més de dos anys amb la iniciativa del Centre d'estudis de la Vall, gràcies a la il•lusió i empenta de persones molt vinculades al nostre territori i amb el suport del Programa Tu Ajudes de Catalunya Caixa i Editorial Piolet. Ara ja és una realitat i esperem compartir aquest treball amb tots plegats. Així com també desitgem que sigui una bona eina per a qui vulgui conèixer les nostres muntanyes i els seus recursos naturals, culturals, històrics i paisatgístics.

Us hi esperem,

Centre d'Estudis de la Vall

ARTIGA, ROGER CAPARÓ: BOUESIA ES DESPLAÇA AL CAMP

2011-11-14T19:37:00.000+01:00

La revista ARTIGA, d’art i pensament contemporanis, treballada des de Tarragona, publica en el seu número d’Octubre 2011 (http://www.art-tarragona.com/artiga/Artiga14.pdf ) dos articles sobre les activitats de la Bouhaus, la Bouesia 2011. Llegim avui l’esplèndid article de Roger Caparó:

BOUESIA ES DESPLAÇA AL CAMP SEGUINT LA PISTA DE MIRÓ, GAUDÍ I JUJOL

Un dia tapat de juliol ens envolta durant l’anada a Vistabella. Un cop entrem a l’església, ens hi trobem un bon grup de persones assegut als bancs. Ens consta veure-ho, en silenci escoltem les paraules en la penombra que ofereixen els finestrals d’alabastre. Perejaume aprofita la il·luminació natural per anar descabdellant les explicacions que dirigeix envers elements de l’edifici amb l’ajuda d’una llanterna. D’aquesta manera ens explica la natura estructural de l’edifici, el recobriment ornamental de parets i murs, els elements originals que encara s’hi conserven i com Jujol esdevé l’arquitecte que pinta, que esculpeix, que executa detalls de fusteria i forja... anem vinclant el cap lentament mentre escoltem més que no pas mirem. Les paraules de Perejaume s’enfilen com l’estructura que ens envolta, que –ens diu- obeeix a una gran espiral que culmina sota el campanar. El plantejament estructura de l’edifici no és fortuït ni ocasional. En moltes sinó en totes les seves obres, hi podem apreciar un ordenament al voltat d’una gran hèlix que ens transporta, ens enfila i ens projecta en vertical. Dins l’ambient oliós de la penombra, diu que aquest afany d’erigir-se en busca de la vertical neix en l’esperit de Verdaguer, de qui també diu ser el primer del nostre poble que gosa posar-se dempeus i, enfilant-se damunt d’uns Pirineus en flames, descriure el món horitzó enllà; el primer d’alçar-se d’un país acostumat a treballar cara a terra, agrari. Aquest testimoni d’enlairament el recull Gaudí que, al seu torn, el transmet a Jujol. En l’ímpetu genuí del seu esperit, Jujol aconsegueix resultats equiparables als més reconeguts plantejaments plàstics del segle XX. Però, si en la cultura d’avantguarda, aquests descobriments del mateix moment històric són ara venerats en els museus més destacats de tots els mars enllà, trobem, encara, a tocar de la mà i fent la funció per la que fóra pensat, el llum fet de cartró pintat, filferro i trossos de llauna doblegada. Quina havia de ser la trama social que promogué una avantguarda de caràcter rural? Quines les esperances que guiaren artistes i poble a confiar els uns amb els altres i a fer créixer, així, des de la tradició, una avantguarda espacial, paisatgística i arrelada? Es tracta de propostes agosarades no traslladables que plantegen amb una amplitud incomparable la relació local-universal. D’aquesta manera, Perejaume ens explica Jujol. Després d’obrir els llums i tafanejar tota l’obra, sortim. Perejaume acaba el discurs des de fora, fent-nos notar les escales i baranes que fan possible caminar per damunt de l’església fins a dalt del campanar. Quina havia de ser la intenció de Jujol sinó fer veure clar i transparent el topònim que dóna nom a l’església? I és que, per força, ha de ser bella la vista que ha d’oferir l’ascensió damunt l’església de Vistabella. (R.Caparó)

FOTOS: JA: BOUESIA 2011:

1. Interior de l'església de Vistabella

2i 3. Perejaume explicant un mur de pedra seca, tècnica que Jujol integra a la seva obra

L'ENCONTRE DE LES BARCASSES AL TARDET, DOS VÍDEOS

2011-11-13T11:51:00.002+01:00

L’ENCONTRE DE LES BARCASSES AL TARDET és possiblement un dels actes més recordats i significatius de la Bouesia. Era la sisena edició (2010) i Miquel Àngel Marín va conjugar el riu i el paisatge i dos músics excepcionals per a un concert de música ficció. Es tractava de celebrar un moment històric singular, l’arribada del pont, el nou passador, que s’emportaria les barcasses i la seva funció. Vilaweb recupera el testimoni sonor i les imatges de la Ferida Produccions, una dansa única i efímera de barcasses trenada amb les improvisacions de dos creadors excepcionals, Carles Santos i Llorenç Barber, i que per pirmer cop actuaven plegats.

Copiem el text de Vilaweb i l’enllaç de Vimeo per sentir el paissatge i l’horabaixa un altre cop.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3915563/20110729/barcasses-lebre-quatre-carreteres-deltebre.html (Divendres 29.07.2011)

http://vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=27014938&server=vimeo.com&show_title=0&show_byline=0&show_portrait=0&color=ff9933&fullscreen=1&autoplay=0&loop=0

A més afegim la nota de premsa amb la qual es presentava el projecte. Marca la distància entre la voluntat i l’experiència.

També afegim l’enllaç del reportatge de CANAL 56, televisió comarcal de Vinaròs, amb el seu text de presentació. http://vimeo.com/13876096 289. Encontre de les barcasses al tardet 300710 by canal56

De les 'barcasses' de l'Ebre a 'les quatre carreteres' de Deltebre

Comença el VIIè Aplec de Bouetes a Deltebre, que s'allargarà fins diumenge • Us oferim el fragment d'un documental on els músics Carles Santos i Llorenç Barber fusionen les seves músiques sobre les barcasses del delta de Ebre

L'any passat l'Aplec de Bouetes es va centrar en les 'barcasses' de l'Ebre, que eren a punt de desaparèixer arran de la inauguració del pont Lo Passador, que uneix Deltebre amb Sant Jaume d'Enveja. Els 'bouetes' no van perdre l'oportunitat d'invocar tots els esperits del riu per donar a les 'barcasses', i als tres barquers que tota la vida s'havien dedicat a transportar cotxes i gent entre les dues localitats, el reconeixement que es mereixien. Així doncs, van idear un espectacle protagonitzat pels músics Carles Santos i Llorenç Barber. L'espectacle es va enregistrar en vídeo i avui els organitzadors l'han volgut mostrar a VilaWeb.

'Els dos transbordadors del riu Ebre que encara uneixen els nuclis urbans de Deltebre i Sant Jaume d'Enveja es van convertir ahir en escenari i, alhora, platea de l'espectacle 'Encontre de les barcasses al tardet', un concert de música ficció únic i irrepetible, en el qual els músics i compositors valencians Carles Santos i Llorenç Barber van unir les seves músiques al mig del riu Ebre, amb una escenografia gairebé surrealista: Santos, amb el piano dalt del transbordador de la Cava, i Barber, amb les campanes al de Garriga, van sortir de banda i banda del riu per trobar-se al mig de l'Ebre, on les dues barcasses es van acabar fusionant', explicava el diari El Punt.

Enguany l'espai poetitzat al VIIè Aplec de Bouetes serà 'les quatre carreteres' de Deltebre, i en seran protagonistes el poeta i artista plàstic Perejaume; la ballarina Sol Picó; els cantants Mariona Sagarra i Carles Andreu; els músics Llorenç Barber, Miquel Àngel Marín, Josep Maria Comajuncosa i la Big Band Valona de Sant Pol de Mar; també la pallassa Pepa Plana i la poeta Ester Xargay, entre més (programació).

VILAWEB, (Divendres 29.07.2011)

LA BOUESIA VOL PASSAR EL RIU AMB BARCASSA. DIVENDRES 30 DE JULIOL.
La Revista Caminada té el fil del riu com a itinerari, enguany auscultat per l’ull de bou del Passador, el pont que obre el cor del Delta a l’abraçada de dos comarques i dels móns. Un bou del progrés que també devorarà les barcasses, institució que no han deixat mai de cosir les vores del riu i les gents. Les vaques magres devoraran les barcasses. Per això la seva reivindicació, Una vindicació bouètica en tres capítols, tres.

Primer: l’incommensurable energia del vell lluitador incansable, un cantaor parisenc arrelat a la Franja, posa en solfa, amb una munió de músics, la veu ibèrica i atlàntica de Fernando Pessoa (1888-1935), un exercici superlatiu d’arranjar el polimorfisme de la heteronímia: CARLES ANDREU CANTA PESSOA A LA BARCASSA amb Joan Saura, sampler; Miquel Àngel Marín, clarinet; Nacho Lois, guitarra; Carles Andreu, veu (19.00 h. Barcassa de José del Pas, Transbordador de La Cava)]

Segon i central: per primer cop en concert junts els músics més trencadors de l’art experimental i l’art sonor internacional: Carles Santos (Vinaròs, 1940) i Llorenç Barber (Aielo de Malferit, 1948). L'ENCONTRE DE LES BARCASSES AL TARDET. [Pas de barques de Garriga. 20.30 h]. Un concert de música-ficció, a partir d’una idea llargament covada de Miquel Àngel Marín. Tot és instrument musical i el paisatge com a partitura és el punt de partida de les intervencions de Carles Santos, “una autèntic devessall de matèria lingüística primigènia” (V. Altaió), i de Llorenç Barber, concertista dels sentits i compositor de les distàncies (cf. Músiques d’intempèrie: “El món ja és un auditori”). “L’ENCONTRE” converteix les barcasses en actors sobre l’horitzó del riu. Els transbordadors Garriga i La Cava, comandats pels capitans sonors Santos i Barber, amb la dotació singular de la Societat de Caçadors Sant Miquel de La Cava, solquen el riu en onades alveolars que es dirigeixen a la trobada, un concert-combat, tal com es busquen i troben al laberint Teseu i el Minotaure. La materialitat de la música vista per l’ull de bou del Passador evoca la fam de l’home rere l’aliment mòbil de les cabretes, els cérvols, les banyes en lluna creixent de l’immens brau de la vida. Des de l’inconscient genèsic de l’home representat a les nostres balmes i abrics (Art llevantí: Serra de la Pietat, Ulldecona; Cova de l’Escoda, Balma d’en Roc, Racó d’en Perdigó, Vandellòs; Cabra Feixet, Les Calobres, Perelló; ) la voluntat bouètica. Una dansa simfònica que es resol en una tronadora trabucada amb ressons de l’entusiasme desbordant de l’encontre de la Marededéu i Jesucrist en la processó del dia de Resurrecció. La resolució del misteri del xalar. El procés de degustació del plaer.

Tercer: El riu i la nit ens portaran per la música libanesa i el piano de Dzovinar Mikirditsian, el delta salpant mar endins cap a la llum daurada de llevant –ex oriente lux- i el món.
(dossier de premsa 2010. JC)

http://vimeo.com/13876096

289. Encontre de les barcasses al tardet 300710
by canal56

Els dos transbordadors del riu Ebre que encara uneixen els nuclis urbans de Deltebre i Sant Jaume d'Enveja es van convertir ahir en escenari i a l'hora platea de l'espectacle Encontre de les barcasses al tardet, un concert de música ficció “únic” i “irrepetible” per els músics i compositors valencians Carles Santos i Llorenç Barber l'espectacle, que forma part del festival d'estiu Bouesia de Deltebre, que enguany arriba a la sisena edició, va voler ser també un homenatge i un comiat a les barcasses del Delta, tocades de mort després de la construcció del nou pont que entrarà en funcionament a la tardor. Desenes de persones es van embarcar amb els dos músics per viure l'esdeveniment, no excessivament multitudinari, dins l'Ebre, i també a les dues ribes del riu alguns curiosos van poder gaudir del so barrejat del piano de Carles Santos i les campanes de Barber, mentre les dues barcasses semblaven ballar sota el pont.

FOTOS: JA: BOUESIA 2010

REC:

http://bouesia2.blogspot.com/2010/11/bouesia-10-lencontre-de-les-barcasses.html

SAM VILA: UN MAR DE POESIA

2011-10-29T09:51:00.003+02:00

De les moltes trobades imprevistes de la Bouesia 2011 no és la més xicoteta el descobriment del boueta més jove, Sam Vila. Plantat amb fermesa davant de les seves llibretes plenes de versos aixeca la veu per destil·lar poesia marítima. Ens toquen les ones de versos i enfilem la travessia per “Un Mar de Poesia”. Per mostra aquest botó, que és un diamant fulgent.

DÉJÀ-VU

No saps mai

Si és ahir,

O si és avui.

Potser és un somni

Un somni d’avui.

Et despertes i ets ahir,

Potser un somni,

On el mar t’abraça,

T’estreny fins que es calma

I et deixa anar lentament.

No saps mai

Si és ahir,

O si és avui.

Una mar esplendent. Guspires de sal als llavis. L’aventura està servida.

FOTO: JA, Bouhaus, Mas Cremànimes, 2011

CARLES HAC MOR: FILACTERI D'INFRALLENGUA

2011-10-26T09:53:00.002+02:00

Presentació del llibre de

Carles Hac Mor

Filacteri d'infrallengua,

amb coberta de Jesús Galdon

i publicat per Arola editors.

L'acte consistirà en la realització de dues infraaccions filactèriques.

Dimecres 26 d'octubre del 2011, a les 19h.

Arts Santa MònicaRambla de Santa Mònica, 7. Barcelona

MARTA PULCHRUM POEMES A CAU D’ORELLA

2011-10-16T09:32:00.001+02:00

Marta Pulchrum recita poemes a cau d’orella, sublima la intimitat. Mentre la Bouhaus salta als ulls amb entusiasme i s’endu l’emoció arravatant els sentits, sutilment s’acosta la dolça veu carnal de Marta al teu pavelló auditiu i et vessa, gota a gota, una poesia confident que s’escola per les escales de l’ànima per tal de provocar ressons esclatants. Hàlit de calor i alè convoca torbament i plaer i la carn esdevé agitació ans que consciència. Al pèl la geografia de la pell és un tràngol, joncs despentinats pel vent, emoció de canyar. Has sentit el contrapunt minimalista de la Bouesia, una veu baixeta en majúscules.

http://bouesia2.blogspot.com/2011/09/boucronica-de-la-bouhaus.html

Foto JA: 1. Bouesia 2011, Marta Pulchrum i Joan Vinuesa, Mas Cremànimes
2. Marta Pulchrum, Bouesia 2011

FRANÇOIS TUSQUES I NOEL McGHIE A LA TRASKA TRUSKA DE MOLINS DE REI, 23 X 11

2011-10-12T11:46:00.001+02:00

El diumenge 23 d’octubre, 19,30 h, François Tusques (piano) i Noel McGhie (bateria) presentaran el seu disc Topolitologie a la Traska Truska de Molins de Rei, DALTABAIX 2011. Malgrat la proximitat i el nivell de qualitat dels músics francesos, no és gaire habitual la seva presència en les programacions del nostre país. Per al festival de músiques avançades, us proposem tot un clàssic de l’avantguarda jazzística.

Reproduïm íntegrament l’article aparegut a http://ciclecontrabaix.wordpress.com/2011/08/19/francois-tusques/

no sols per la seva documentació acurada –a la web a més podeu gaudir d’informació gràfica- sinó per la seva qualitat musical.

François Tusques és un dels noms més destacats del jazz europeu. El pianista francès, que compta amb influències que van de Jerry Roll Morton, Bud Powell o Monk a Cecil Taylor, Bartock o Varese, va saber encendre la metxa del jazz continental més avantguardista en el seu disc Free jazz (Mouloudji, 1965 – In situ, 1991). Així va inaugurar uns anys fecunds d’intercanvi amb músics que arribaven a París per trobar-hi un acolliment i un respecte que sovint no tenien en els seus propis països d’origen. Per a Intercommunal Music (Shandar, 1967), François Tusques va comptar entre d’altres amb Sunny Murray (bateria) i Alan Silva (contrabaix), ambdós músics destacats dels primers grups de Cecil Taylor i amb una llarga carrera posterior. Per veure la importància de l’empremta de Tusques en el jazz actual, podem citar a Michel Portal, François Jeanneau, Barney Willen, J. F. Jenny Clark o Aldo Romano com a músics col•laboradors en els anys 60, als inicis de la carrera del pianista

“Agitador” inquiet, Tusques va intuir el perill de caure en l’elitisme i patir l’allunyament del públic amb que el free s’acabaria trobant i va insistir en la via de la interculturalitat des d’una perspectiva socialment combativa, seguint els moviments de canvi que el maig del 68 havia iniciat. Així comença la saga de col•laboracions amb la cantant Colette Magny, el col•lectiu Le Temps des cérises i la Intercommunal Free Dance Music Orquestra que, de l’any 1971 al 1982 recorreria centres culturals, vagues, actes per a immigrants i s’implicaria en iniciatives d’autogestió com la del local 28 Rue Dunois, als afores de París. El col•lectiu de músics de la Intercommunal provenia de diversos països d’Europa i del nord i centre d’Àfrica i la voluntat d’integrar les diferents cultures donava a l’orquestra un so molt particular basat en la rítmica de les percussions, amb un cert sentit hipnòtic en el llarg desenvolupament jazzístic de les peces i els sorprenents malabarismes vocals d’un cantant que improvisava en català i castellà.

Carles Andreu, nascut a Sant Feliu de Llobregat i auto-exhiliat a París fugint de la grisor del franquisme, és el lligam català de tota aquesta història. Va entrar a l’Intercommunal l’any 1977 a temps de participar en l’enregistrament del 3r disc, L’Atellier de jazz populaire (Vendémiaire, 1978); peces com ara “Blues pour Miguel Enriquez”, “Vet aquí que tenen por/Abrisme galanica” i “Mar jo cantar no fabia”, parlen de la lluita dels pobles sud-americans però també de l’obra de teatre La Torna i la prohibició dels Joglars i de la mort de Puig Antich a casa nostra. Seguirien un munt de concerts i enregistraments -editats o encara inèdits– amb peces clàssiques del repertori de l’orquestra com ara “Mazir”, “Le cheval”, “Quin dia”, “Soweto-Palestine”, “Le musichien”, “Les Amis d’Afrique” o la fantàstica “On est en vue de l’ille”, en les quals la veu potent de Carles Andreu barrejava l’herència familiar de la jota de la Franja de ponent amb el flamenc i altres músiques populars de la península. Una experiència en la que el cantant, segons les seves pròpies paraules, sempre va tenir al seu costat músics excepcionals i generosos com ara el mateix Tusques, Bernard Vitet, Jo Maka, Adolf Winkler, Beb Guerin, Jacques Thollot, Jacques Coursil, Sam Ateba, Silvain Kassap, Kilikus, i un llarg etc

La relació de Carles Andreu amb François Tusques s’ha mantingut des d’aleshores i el pianista ha participat en bona part de l’obra post-Intercomunal del cantant. Així, en l’any 1994, una petita gira els va portar per diverses poblacions del nostre país –amb Tusques, Danielle Dumas, Didier Petit i Denis Colin– presentant Arc Voltaïc sobre poemes de Salvat Papasseit (treball que no seria editat en disc fins l’any 2002 per In Situ).

Juntament amb una ja llunyana actuació en el Jazz Cava de Terrassa (a piano sol), l’entrevista de l’any 1983 a Ràdio Barcelona amb l’audició de “On est en vue de l’ille” i la participació més recent en el Festival Bouesia 2009 de La Cava (al Delta de l’Ebre i també a piano sol), aquestes han estat fins ara les úniques oportunitats d’escoltar en directe a François Tusques en el nostre país.

Tants anys d’activisme però han acabat passant una certa factura al pianista que, malgrat l’admiració i les nombroses referències a la seva obra, ha seguit una carrera apartat dels grans circuits. Tot i així, Le jardin des délices (In situ,1992), Octaèdre (Axolotl jazz, 1994), Blue Phèdre (Axolotl jazz, 1996), Blue suite (Transes europennes, 1998), les reedicions de Free jazz (In situ) i Piano Dazibao (Futura-Marge) o el darrer Topolitologie (Improvising Beings, 2010, amb el bateria Noel McGhie) han recollit exceŀlents crítiques i representen les baules més recents d’una cadena d’obres única i a recuperar urgentment. Una part important de la discografia de François Tusques i dels seus grups, editada originalment en petites discogràfiques independents i ara mítiques entre els aficionats –Mouloudji, Shandar, Le temps des cérises, Chant du Monde, Vendemiaire o Edizione Corsica– segueix inèdita en CD (i a preus de col•leccionista a internet).

François Tusques forma part de la memòria del jazz europeu i ningú com ell ha mantingut una actitud tant fidel als seus principis, que sovint s’inspiren en el cançoner de la Comuna de París, en els cants de la Guerra Civil espanyola, en l’esperit del maig del 68, en la lluita contra les dictadures d’arreu o en el rebuig que pateixen les successives immigracions que coincideixen a Europa. De les seves mans en surt una música sempre inquieta, compromesa i innovadora que mai ha oblidat però la necessitat de comunicació amb el seu temps i amb el públic.

Topolitologie, el disc que vénen a presentar a La Traska Truska, recull perfectament tant la trajectòria com la maduresa de dos músics que han compartit molts anys als escenaris. La peça que dóna nom al disc podria resumir practicament tota la història del jazz: de les aromes del rag –genial la má esquerra del pianista– als aires de la Comuna i de la remor de la sabana africana a les capes de so i les atmósferes repetitives que l’apropen a la música més contemporània. Poc més de 10 minuts per a explicar tota una vida.

La podeu escoltar a http://julienpalomo.bandcamp.com/track/topolitologie-extracts

MÉS INFORMACIÓ A: http://www.contrabaix.com/

CF. http://bouesia2.blogspot.com/2010/06/boucronica-09.html , on hi ha informació gràfica i notícia del concert "Afterboujazz", i de la col·laboració de Tusques amb Carles Andreu amb "Autobiografia Cantada".

Foto: JA, Bouesia 09: F. Tusques i C. Andreu a l'Universal, La Cava, "Autobiografia Cantada"

L'ESTANC DE PESSOA A PARIS PER LA MÀ DE CARLES ANDREU

2011-10-12T10:20:00.001+02:00

Encara que a misses dites bo és remarcar l’actualització de l’Estanc de Pessoa a la Sorbona de Paris, donat que la primera audició pública la vam escoltar a la Bouesia 2010, a la Barcassa del Baló.

UNIVERSITÉ PARIS-SORBONNE

Colloque international

10-11-12 octobre 2011

Les traductions vieillissent-elles ?

Colegio de España
7E Bd Jourdan • 75014 PARIS
RER B : Cité Universitaire

Mardi 11 octobre 2011

Retraduire les classiques
Traduire le catalan / Traduire en catalan
19 h

Concert de Carles Andreu :

«Càntic divers de la llengua catalana enamorada del poema “Estanc”
de Fernando Pessoa, poeta plural portuguès»
(Traduction de Carles Andreu)
Avec :
Carles Andreu, voix ;
Joan Saura, sampler ;
Miquel-Àngel Marín, clarinette
et Ignacio Lois, guitare.

rec:
http://bouesia2.blogspot.com/2010/10/carles-andreu-canta-pessoa-biblioteca.html
http://bouesia2.blogspot.com/2010/12/carles-andreu-i-la-bouesia-tomajazz.html

FOTO: Joan Saura, 2010

REVISTA CAMINADA DE FRUITES I VERDURES

2011-10-12T09:52:00.001+02:00

Per iniciativa de Rafel, de la paradeta I UN RAVE, VERDURES I PRODUCTES AGROECOLÒGICS, aquesta iniciativa bouètica pretén celebrar el Forum Provincial de Tarraco i el seu mercat dels dissabtes.

DISSABTE 22 D’OCTUBRE 2011

12 HORES

PER LOS QUATRE GUSTOS CARDINALS: CARXOFES, LLIMONES, CIRERES, ENCIAMS, TOMAQUES, OLI I SAL

CERCAVILA AMB ELS BOUETES:

Gerard Gil, Prudi, David Ymbernón, Javier Caballero, Lluís Figuerola, Miquelàngel Marín, Patrícia Carles, Blai Mesa, Pau Padrés, Rafel Cabré, David Cobo, Carles Andreu, Eduard Carmona, Amadeu Anguera

I QUI ES VULGUI AFEGIR.
ENTRADA LLIURE, TROBADA IMPREVISTA.

MARINA OROZA: LA PART MÉS ÍNTIMA DE L'ARQUITECTURA: LA XEMENEIA DE DUCHAMP

2011-10-02T14:06:00.001+02:00

Marina Oroza ens va regalar al Mas de la Calderera (BOUHAUS 2011), Riudoms, una bouperformance que experimenta amb la descoberta a la casa familiar de Cadaquès de la darrera obra de Duchamp, Cheminée Anaglyphe. (Catalina Serra, El País, “Tras las huellas perdidas de un genio del siglo XX”, 11 viii 2008. Allí mateix escrivia un article Marina: “La última obra de Duchamp”, que es pot llegir a http://www.e-limbo.org/articulo.php/Art/3176 , amb una fotografia de Man Ray de dita xemeneia).

En aquesta acció Marina declamava de memòria el text LA PART MÉS ÍNTIMA DE L'ARQUITECTURA: LA XEMENEIA DE DUCHAMP, que copiem i afegim unes fotografies de JA (Bouesia 2011).

He vingut a aquesta congregació de bouetes per explicar-vos la veritable i real història de la part més íntima de l'autèntica xemeneia de Duchamp. Tot va començar un estiu quan enterràvem les cendres blanques del meu pare. Just en aquest moment a l'apartament de la meva mare a Cadaqués un senyor italià la va despertar de la migdiada per dir-li "Miri, creiem que aquí va viure Marcel Duchamp i va fer una llar de foc. Hi ha llar de foc a casa? Podem veure-la?". La meva mare els va fer passar i els va ensenyar la llar de foc. La xemeneia estava plena de sabatilles, diaris, bosses de plàstic i jocs de taula. No li vam donar més importància fins que un dia em va parar al carrer un expert i em va dir que Duchamp li havia regalat a Emilio Pigneau a qui li va encarregar fer la xemeneia un dibuix on deia "La cheminée du coin au coin de la cheminée" i que si realment la nostra fos aquesta llar de foc, la compraria un Museu de Filadèlfia i nosaltres ens podríem comprar una casa... Sí, de la chimenea un hogar, del hogar la chimenea, no, de la chimenea el hogar... La xemeneia és molt bonica, fa cantonada, rodona, blanca, d'obra. A casa només parlàvem de la xemeneia, vam treure els trastos de dins, la meva mare i jo la vam netejar, per les nits somiàvem amb ella…Va agafar tanta importància, tanta que es feia cada vegada més bonica i més blanca, tanta que es va fer a poc a poc més gran i brillant, vam haver de apartar la taula de davant i la butaca perquè ja no cabien. Tanta importància va arribar a tenir que va vindre a veure-la un senyor pintor des de l'estranger, molt lluny, que es deia Richard Hamilton que era amic de Duchamp. Va dir que sí, que si era l'autèntica xemeneia de Duchamp i ens va felicitar per lo ben cuidada que la teníem. Va dir que la xemeneia respirava i estava viva fora del mercadillo de arte y dentro del inconsciente, això no sé perquè ho va dir, ah si, perquè somiàvem amb ella. I també va dir que Duchamp preferia respirar a fer art, crec que això ho va dir perquè la xemeneia estava viva i respirava fora del mercadillo de arte...

Això és real, no em mirin així, és real. Poden fer fotos.

MARINA OROZA

Marina Oroza, poeta, performer, actriu, ha publicat Pulso de Vientos (1997), Así quiero morir un día (2005). Ha col•laborat amb grups d’acció poètica, amb artistes visuals y músics, desenvolupant un treball d’investigació: “Al poema, cal donar-li veu i gest”. Més informació:

http://www.marinaoroza.com/

aquí podem sentir el seu poema:

NADA DE MÍ

Me vi,
me vi por la espalda
hasta que no quedó nada de mí.
Me vi por ahí, despacio,
en la nada de mi.
Me vi por la espalda
y estuve a punto de atraparme,
me vi, me vi
como si fuera otra yo misma,
una adivinanza de lo que fui,
ni tan siquiera esa nada de mí.

M. Oroza: “Pulso de vientos” (Ketres Editora, 1997) cf:

http://lasafinidadeselectivas.blogspot.com/2007/07/marina-oroza.html

EL SUD DE ROSA QUERAL

2011-09-17T10:23:00.000+02:00

La Bouesia és sorpresa. Una trobada inesperada i habitual amb una amiga ens porta a descobrir uns versos ocults. Allí hi ha amagades les llums de la Mediterrània i reconeixes la secreta geometria del delta que és línea i horitzó. En aquesta veu ressonen paraules, indrets, imatges que retrobes: “Les fulles del xop i de l’aube fan la rata”. Descobreixes una emoció. Et deixes portar pels imperatius. Declames: “Gronxa els pensaments”. I xales.

El sud

Després de lluitar i defallir, cal asserenar-se.

Aleshores deixa anar la vista i tots els altres sentits;

allunya els pensaments de la ment;

apuja’ls en un mocador de setí,

transporta’ls cap a la volta celeste

plena d’estels

i mira com les estrelles xiuxiuegen

a l’enorme bassa d’oli marina.

Descansa

Després de lluitar i defallir, cal asserenar-se.

Inspira profundament

Omple el pit del tresor de la nit,
deixa anar una alenada profunda.

Aspira la flor del taronger

i deixa que l’exhalada perfumi la nit

amb la teva olor interior.

Respira

Exhala la pressa,

Dóna’t l’oportunitat de ser

la que mai no pensaves ser.

Descansa

Frena el dolor que viatja per venes i artèries

a la velocitat de la llum.

Apropa’t la veritat que viatja

lentament pel teu interior

com una glacera.

Relaxa’t
a l’ombra del xop i de l’aube.

Assaboreix el gust de la regalèssia i de la magrana.

Sent l’olor de les fulles de l’eucaliptus.

Asserena’t

Alleugereix el dol, la pena que generen les absències.

Somriu a una flor salabrosa i al sol presoner en un bassal.

A un gos i a un gat.

A peixos i ocells.

Als llissals morts.

Als rodadits.

A l’olor de fang i d’arròs,

a una albada i una posta de sol a la terra embassada.

Inspira profundament

Observa la vànova del cel

brodada amb immensos flocs de cotó.

Expira, és de dia.

Intens és el blau diürn!

Respira suaument

Gronxa els pensaments.

Son núvols relliscant, deixats anar,

abandonats als braços del vent.

Sent

les aus del terreny

que cridaneres sobrevolen els arrossars.

Descansa plàcidament

Les fulles del xop i de l’aube fan la rata.

Brolla l’aigua a l’arrossar.

Rauca la granota a cau d’orella.

Dóna’t gràcies:

per tenir cura del teu cos,

per tenir cura de la teva ment,

per tenir cura de la teva gent,

per l’oportunitat de ser

la que mai no pensaves ser.

Alena profundament

plana amb ales imaginàries,

per les platges del Fangar.

Saluda les aus que descansen als seus nius,

les que fan el seu camí,

les que busquen aliments.

Saluda a qui creguis convenient

Inspirant profundament

Imagina’t que, com les aus,

vas vestida amb plomatge de colors

i t’acostes a la terra plena de clivells.

Sent

L’olor de la canyella,

de la tarongina

de la vainilla.

Assaboreix

el moment.

Recorre el teu cos,

desperta’l dolçament.

Sent la força de la terra i del cel,

que juganera corre

des dels peus als cabells.

Obre els ulls lentament

gaudeix plenament, és el sud.

Obre els braços

estira’ls,

abraça't,

dóna’t gràcies de ser qui ets:

dona de dalt,

dona de baix,

dona de fang i mar dolça,

que estimes la terra.

ROSA QUERAL

FOTOS: JA, Bouesia 2011, Vistabella, juliol 2011

BOUCRÒNICA DE LA BOUHAUS

2011-09-11T08:56:00.002+02:00

BOUESIA, UNA FESTA MAJOR

Puntual a la cita de juliol ha arribat la Bouesia per setè cop. Bous i esquelles deixen les canyes i la lluna i es retroben i troben la plaça major, el mercat, el carrer, el temple. Amb arts distintes i poesia en fan espai públic de la paraula, el gest, l’acció, i entusiasme. Així la Bouesia esdevé Bouhaus –la fórmula que explica l’univers cap en una sola ratlla.

FESTA MAJOR

Patrícia Carles i Juan Bonet estenen la cartografia, despleguen horitzontalment “Les quatre carreteres són quatre carreteres”, una instal•lació que comprèn 25.200 m2 de la trama urbana on s’aplegava el centre urbà i social fins als anys setanta. Entrem en un relat gràfic i concret d’aquella realitat. La Bouhaus desplega els punts cardinals. Tradició i experimentació se senten a la pell pel carrer de L’estació, com el frec dels paperets que senyalen la festa major. Caminem per l’imaginari, però arribem de debò a les quatre carreteres. La Bouhaus ha emmascarat la realitat cobrint les cantonades noves amb el blau dels somnis. Només resta la quarta cantonada que encara conserva la funció, el forn La Flor. S’han cobert els arbres metàl•lics dels semàfors inútils. S’ha tallat el trànsit. Arriba el poble. Torreta i la Rondalla Teixidor creua la multitud amb jotes que celebren la remor viva del Teixidor i improvisen sobre els apunts de Carles Hac Mor. S’obre l’immens escenari. “Músiques de Balcó”, de Llorenç Barber, posen la nota social i política. Des del balcó de la Cambra Agrària la Rondalla dels Tres Cantadors canten al Sifonero. La jota és riu i carrer i celebració.

La coreògrafa Sol Picó i la pianista Mariona Sagarra fan parlar les quatre carreteres, sense transició. “Matar al bicho” és una paella vital feta per dos arquetips femenins. Mentre la dona cuina la paella canta amb veu diamantina “Et desitjo” de Víctor Hugo. “Et desitjo també que siguis útil” se sent, mentre la carnissera trosseja el pollastre, colpeja el conill. Collons! Força, precisió, dinamisme, piano i veu polièdrica, cuinen un espai domèstic: una contundent recepta per matar tot allò que se les menja per dins. Una paella redona i una catarsi.

La vivència de Sol Picó i Mariona Sagarra han posat els sentits a flor de pell. Els bouj’s i Juan José Oriol acomboien als bouetes, més de cinquanta bouetes. Introduïda per Ester Xargay i Carles Hac Mor la poesia pren múltiples registres, des de la prosa conversacional i expositiva al cant, des de la declamació al gest, des del visual a allò escènic, mentre Marta Pulchrum recitava poemes a cau d’orella -sublimació de la intimitat. És el bouregsexcital, l’experiment o el sonet esdevenen poesia popular. Les quatre carreteres són més que les quatre carreteres, una festa major. I encara la cercavila enfila les Goles de l’Ebre cap a la plaça de l’església plena de gom a gom. Big Bang Valona és música i xaranga, pas i compàs, camí i caminàs, dansa que dansaràs, un canemàs poètic.

Davant l’església ens espera Pepa Plana amb el seu nas vermell. De Pe a Pa totes les gradacions del riure, rialla i riada, desbordament i riota. Rient, rient, la pallassa rapsoda, perplexa, bacona, va dient, impertinent, insidiosament, pertinent, la poesia universal, des de “La vaca cega” de Maragall a la Fedra de Racine. Comèdia i tragèdia en una mixtura bàquica. I, per petar-se de riure, el xinès és fa intel·ligible en un ball fònic i fonètic. El gest, la mirada, el gag, s’enlairen fins l’espai sideral i la nit complaent, aPlanada, esclata en cent mil fanals blancs de festa major. Excepcional.

Les quatre carreteres, espai bouètic més popular que mai, ha estat també l’hèlix que ha esventat l’emoció poètica per l’urbanisme i la geografia, del mercat al pont, de la barcassa al collage. Això ha estat així perquè la primera jornada, el divendres, la Bouesia es va deslocalitzar. A la recerca de l’arquitecte i de l’edifici, va anar a Vistabella i a Riudoms, per trobar el temple i el mas. I la tercera jornada va caminar pel pont, el desplaçament, la Poesia als Parcs, vinguda expressament des de Barcelona, i “L’últim viatge de Fermin”. I encara em deixo la Revista Caminada Ultrasònica, quan Josep Maria Camajuncosas va donar veu als cants inaudibles de les ratapenades, els salms primordials del tardet, un context airós i fluid.

BOUDESLOCALITZACIÓ

Perejaume ens va explicar el temple a Vistabella, que és una muntanya al bell mig del poble, la pedra de marge que és un pinacle: “aquí es confonen a l’instant el segle, el mur i els territoris, proclamant la unitat oculta de les coses i de la manera més diversa” –un gran trencadís.

Riudoms ens va donar les petjades rurals de l’arquitecte de l’univers. Al mas Cremànimes -cal menjar per no morir- coca i vi, fideuà i pastís d’avellana, i cava, van disposar un centenar de bouetes a la migdiada filosòfica. Carles Hac Mor i Carmen López van conduir la discussió socràtica per la comparació que Gaudí establí -Francesc Pujols dixit- entre tragèdia antiga i moderna amb el temple clàssic i el gòtic: “el dubte extern i brillant d’Orestes esdevé el dubte interior i matisat d’Hamlet”. Encara, però, que els pensaments van expressar-se més entorn a la docta ignorantia, tant per l’expressió cavera “docte”, que vol dir “pensar-se ser (més que un altre)”, com per “l’home no pot arribar més que a una ciència imperfecta”. Després Sam Vila, el boueta més jove, 9 anys, ens va deixar amb la boca oberta per la seva poesia sorprenentment adulta. Finalment, la veu del chansonier Carles Andreu i el clarinet de Miquel Àngel Marín van posar acords a la relació Gaudí – Jujol: “Estupendo, Jujol”.

El mas de la Calderera fou l’amfiteatre del recital de bouetes. Francesc Gelonch, Llorenç Barber, Joan Vinuesa, Mari Chordà, Jordi Prenafeta, Catalina Girona, Leroy Cardwell i Omitsu, Ester Xargay van donar l’alternativa a Mireia Vidal de les Borges Blanques, i a Anna Mª Llauradó Gaudí, mentre Marina Oroza despullava “La part més íntima de l’arquitectura: la xemeneia de Duchamp”. Algun boueta de Riudoms s’esmunyia com el tardet sigil·losament, ja que l’aplec i la Bouesia continuaven a Deltebre.

LO PASSADOR, EL PONT, EL DESPLAÇAMENT

El nostre pont uneix també poesia i naturalesa. La Bouesia s’ha agermanat amb Poesia als Parcs, iniciativa de poesia declamada en entorns naturals, un cicle que dura tot l’any per catorze espais distints. Amb el lema “El sotabosc i el sotavers”, Poesia als Parcs ens ha portat la Big Bang Valona i el poeta ampostí Yannick Garcia. Dansa que dansaràs la Big Bang Valona va donar dimensió aèria al passador amb la seva cercavila i va plantar a banda i banda dos concerts de música sortida del carrer, que naix i mor al carrer. Entusiastes els instruments remarquen “Les paraules a banda” d’Anna Maluquer. El seu riu de versos i ritmes van onejar al peu del Passador, i Marc Egea dirigia la banda amb intensitat i vivacitat esplèndides, com si volgués accentuar els versos vius de Yannick Garcia o la veu calidoscòpica de Mariona Sagarra, que també s’hi va sumar:

El llit és infinit. Ara et sec,
i em moro.
Ara et flairo. I m'estremeixo.
Atanso un peu on hi ha
el teu peu sense tu i em fa l'efecte
que un peu no és un peu sense tu. I tu no
em flaires.
Mig buit, ben buit.
Finitament infinit, fins al dia que
no senti el teu peu a prop del meu, i deixi de flairar-te.
Però tu no t'estremeixes.

(Yannick Garcia: De dalt i de Baix, ed. Empúries)

Després vingueren els salms primordials de les ratapenades al tardet sobre la barcassa de Fermín Llambrich. I la cloenda, amb l’homenatge de Neus Salvadó, la doble pèrdua sentida de barcassa i passador evocada entre coquetes i pastissets amb els versos de Belinda Roca. I la nit va amagar el viatge de la Bouesia pel passat, present i futur.

EL COLLAGE, EL TRENCADÍS

Al Mercat Municipal de La Cava els bouetes es van concentrar a migdia pel pregó de Montserrat Palacios. Llorens Barber va suplir la indisposició de les cordes vocals de Montserrat amb els platerets i va mesurar l’espai de compra i venda amb les percussions metàl•liques, fent de les transaccions comercials i dels habituals una excepció sonora i poètica. Fou l’esperó que va confabular l’aplec per, amb l’excusa de fer el vermut a l’Universal, fer una acció col•lectiva, un homenatge a Picàbia, “L’oeil Cacodylate”. Ester Xargay va induir el context d’aquest collage memorable i Paco Morales va donar el tret de sortida amb la translació de l’ull en caragol i espiral. I així colors i bouetes van deixar-hi les petjades, un joc de cafè i atzar, collage d’al•luvió i graffiti.

La Bouesia naix d’una conjunció de Revista Caminada (Hac Mor) i riu. El riu de la paraula. El riu, abans de desembocar a la mar de la literatura, es sedimenta en delta, per on corren els bouetes i la lluna dóna fondària a l’horitzó còncau. La Bouesia, pos, una reunió, també atzarosa, de llocs i fragments dispersos, un trencadís, per fer parlar el patrimoni comú. I els bouetes, gent de paraula.

JAVIER CABALLERO CID, agost 2011

FOTOS:

1. “Lo Passador”, collage sobre una fotografia de 2010, JA 2011
2. “Instal•lació Les quatre carreteres són les quatre carreteres”, JA 2011
3. “Sol Picó i Mariona Sagarra medeixen les quatre carreteres”, JA 2011
4. “Big Bang Valona és música i xaranga, pas i compàs, camí i caminàs per Lo Passador”, JA 2011
5. “Josep Maria Camajuncosas va donar veu als cants inaudibles de les ratapenades, els salms primordials del tardet, barcassa Llambrich”, JA 2011
6. “El Fragment: Vistabella, que és una muntanya al bell mig del poble”, JA 2011
7. “Mas Cremànimes -cal menjar per no morir- coca i vi, fideuà i pastís d’avellana, i cava”, JA 2011
8. “El mas de la Calderera: Mireia Vidal”, JA 2011
9. “Poesia als Parcs: Yannick Garcia, Mariona Sagarra, Marc Egea,”, JA 2011
10. “Llorenç Barber acciona els platillos al mercat de La Cava”, JA 2011
11. “L’oeil Cacodylate de la Bouesia”, JA 2011

més fotos a les dos entrades anteriors: "La Bouesia com a pararigma" i "Bouetes, Col·laboradors"

LA BOUESIA COM A PARADIGMA, de CARLES HAC MOR

2011-08-25T08:23:00.002+02:00

La Bouesia com a paradigma

23/08/11 02:00 - CARLES HAC MOR

Sens dubte, la Bouesia, que s'escau cada estiu a Deltebre, és l'esdeveniment de poesia més important dels Països Catalans, en gran part pel gran nombre de poetes que hi participen –de llevant i de ponent, del nord i del sud del Principat, així com del País Valencià, de les Illes, del Rosselló i fins i tot de l'Alguer– i també pel ressò que aconsegueix, només superat per la Setmana de Poesia de Barcelona, que és tota una altra cosa.

Sobretot, però, la Bouesia és cèlebre per la seva singularitat, ja que és l'única celebració poètica, indiscutiblement sense parió, on es conjumina la poesia amb la cultura popular, on el poble és tan protagonista com els poetes, els músics i els altres artistes, on és absoluta la barreja dels versos i de les notes musicals amb les manifestacions de saviesa genuïnament arrelades a la terra del Delta. Un dels problemes més difícils –i que cada any es fa més gros– que tenen els coordinadors de la Bouesia és mirar d'encabir en els seus actes tots el poetes, músics, cantants, ballarins i d'altres artistes de tota mena que hi volen participar. I a mesura que la Bouesia va creixent en quantitat d'actes i en qualitat, la gent de Deltebre i dels altres pobles del Delta hi aflueix més massivament, omple activament carrers i places i hi desplega les seves habilitats ancestrals i l'alegria pròpia dels qui han sabut conservar els seus costums d'esbarjo i de festa tel•lúrica.

Els coordinadors de la Bouesia són, naturalment, gent de Deltebre, i tanmateix cal destacar l'ajut que reben, a molts nivells, de la diàspora deltebrenca, dels qui són del poble i que ja no hi viuen i que, malgrat això, gràcies a la Bouesia, hi mantenen contactes ben positius. I a aquests col•laboradors una mica externs, s'hi afegeix una mena de diàspora al revés: la dels qui des de tot arreu, i sense ser del Delta, fan com si ho fossin, tocant a la Bouesia. Hi aporten idees, hi fan el que calgui fer, hi graven vídeos de gran qualitat, hi fan enregistraments de so esplèndids, n'escriuen articles, van configurant, doncs, el que podria arribar a ser el gran arxiu de la Bouesia, de gran valor per a la història de Deltebre i del Delta.

Publicat a http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/445404-la-bouesia-com-a-paradigma.html

• El Punt Avui. Comarques Gironines 23-08-2011 Pàgina 36
• El Punt Avui. Edició Nacional 23-08-2011

Fotos: JA, Bouesia 2011. Mas Cremànimes, Riudoms. Dos aspectes de la Migdiada Filosòfica, amb Carles Hac Mor i Carmen Lòpez.

BOUETES, COL·LABORADORS, BOUHAUS 2011

2011-08-12T08:50:00.000+02:00

Aitor Gilabert

Àlvar Bonet
Andreu Subirats
Andriy Antonovsky
Anna Maluquer
Anna Maria Llauradó Gaudí
Big Bang Valona
Belinda Roca
Blai Mesa
Carles Andreu
Carles Hac Mor
Carles Lapuente
Carme López
Catalina Girona
Claudia Troy
David Ymbernon
Eduard Carmona
Ester Xargay
Eugènia Perea
Francesc Gelonch
Gabriel Ventura
Javier Caballero
Joan Bonet
Joan Todó
Joan Vinuesa
Jordi Prenafeta
Josep Maria Comajuncosas
Juan Bonet
Juan José Oriol
Lara Torrecillas
Leroi Cardwell
Llorenç Barber
Lluís Figuerola
Marc Egea
Mari Chordà
Marina Oroza
Mariona Sagarra
Marta Pulchrum
Mercè Pomer
Miquel Àngel Marín
Mireia Vidal-Conte
Montserrat Palacios
Neus Salvadó
Nubolaris
Omitsu
Oriol Arques
Paco Morales
Patrícia Carles
Pepa Plana
Perejaume
Roman Aixendri
Rondalla Tres Cantadors
Rosa Comes
Roser Arques
Rut Domènec
Sam Vila
Santi Barber
Sol Picó
Sònia Gómez
Torreta i Rondalla Teixidor
Víctor Obiols
Yannick Garcia
Col•laboradaors espontanis i col•laboradors (que ens hem deixat i que corretgirem)

Organitza: Rabera de bouetes

Col•labora:

Ajuntament de Deltebre,
Arola Editors,
Parc Natural del Delta de l’Ebre,
Institució de les Lletres Catalanes,
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,
Diputació de Tarragona,
Diputació de Barcelona,
Restaurant Paca,
Delta Hotel,
Hotel Rull,
Cafeteria Nicanor,
Centre d’Estudis de Riudoms,
Cooperativa de Riudoms,
3Q Electrònik,
Bar Universal

Fotos: JA
1. Multidireccionalitat, Vistabella, 2011
2. Collage, Deltebre, 2011

ARA: LA VETERANIA DELS BOUETES

2011-07-28T10:26:00.001+02:00

Erica Aspas publica avui, ARA 28 VII 11, “Els festivals d'estiu de poesia aposten per fórmules innovadores”: “Tres festivals de poesia faran rimar les vesprades d'estiu. Aquest cap de setmana arrenquen tres festivals de poesia, a Deltebre, a l'Empordà i a Ripoll, que aposten per una poesia popular per diferents vies”. I dedica a la Bouhaus el paràgraf següent:

Bouetes a Deltebre

Aquest cap de setmana, a Deltebre els poetes són bouetes i la poesia s'anomena bouesia , i és que el bou està present en tot el programa del setè Aplec de Bouetes d'aquesta localitat. "El bou forma part de la cultura de Deltebre i és el que ens diferencia de la resta de Catalunya", diu Miquel Àngel Marín, músic i un dels organitzadors.

El festival vol poetitzar els espais quotidians. Aquest any se centra en les quatre carreteres, el centre simbòlic i emblemàtic del poble. L'Aplec de Bouetes és un festival diferent, "impertinent", que no segueix el model dels altres festivals poètics que se celebren a Catalunya durant tot l'any. Hi convergeixen artistes vanguardistes amb expressions més tradicionals com les rondalles. En aquesta edició hi participaran, del 29 al 31 de juliol, Perejaume; la ballarina Sol Picó, que actuarà dissabte amb l'actriu Mariona Sagarra en l'acte central del festival; els músics Llorenç Barber, el mateix Miquel Àngel Marín i Josep Maria Comajuncosa; la Big Band Valona, i la pallassa Pepa Plana, entre molts altres.

Foto: JA, Carles Santos, Bouesia 2010: instantània de la dansa de les barcasses, on Carles Santos i Llorenç Barber van fer una òpera amb el riu per cel·lebrar les barcasses en la seva darrera gesta i l'arribada del Passador, el pont.

PEPA PLANA, DE PE A PA, BOUHAUS, BOUESIA

2011-07-28T09:36:00.000+02:00

BOUHAUS
DISSABTE 30 VII 11 1.00 h. a.m.
'De Pe a Pa'. Pepa Plana.
Teatre de pallassos. Plaça de l'Església de la Cava.

DE PE A PA (Premi Aplaudiment FAD 1999)

El rebel, afirmava Albert Camus,és un home que diu no. El pallasso, en canvi, és un insurgent, un home perplexe que es dedica a pertorbar l´ordre bombardejant el món amb preguntes. Preguntes impertinents, no cal dir-ho, i a la vegada insidiosament pertinents. En aquest espectacle, la Pepa Plana és una pallassa rapsoda, perplexe, coqueta i un xic bacona, que ens proposa un recorregut a través de la poesia universal i contribueix a augmentar el nivell de pertorbació atmosfèrica amb uns quants interrogants: com és la vida sexual dels xinesos?. Hi hauria tantes vaques cegues en aquest món si el sistema educatiu no tingués tantes deficiències?. És el senyor poeta un criminal irresponsable i insensible a les tribulacions de les seves criatures?. A mi m´agrada molt la poesia diu la Pepa tres segons abans de "ficar-se a dintre" del primer poema armada fins les dents de preguntes. Tremola, Maragall!!! Tremola, Racine!!!

Mercedes Abad

Pepa Plana és una pallassa trapella, i en tan sols cinc minuts deixa ben clar que la seva intenció és anar més enllà de l’humor innocent i, amb armes de clown, mostrar una cara picant i tremendament divertida. De Pe a Pa va de poesia. Però no us espanteu per rimes i mots complexos. No cal que intenteu resistir-vos-hi. La Pepa Plana us desmuntarà de riure.

Pep Barbany, Time Out Barcelona, 18 abril 2008.

TRAJECTÒRIA:

"Penèlope" - gener 2010.

Estrena de "Penèlope" de Pepa Plana i Nola Rae en el marc del Festival Pallassodrom de Vila-seca. En gira internacional.

• "L'atzar" - novembre 2004.

Estrena de "L'atzar" de Pepa Plana i Oriol Blanchar al Teatre Tantarantana de BCN dins el Novembre Vaca 2004. Més de 70 funcions, en gira internacional.

• "Hatzàrdia"- maig 2004.

Estrena de "Hatzàrdia" de Pepa Plana i Joan Busquets, al Teatre Fortuny de Reus a la Fira del Circ de Catalunya-Trapezi'2004. Maig 2004. Més de 70 funcions

• "Giulietta"- octubre 2000.

Estrena de "Giulietta" de Pepa Plana, Harris Gordon i Carles Chamarro, segon espectacle de la companyia, en el IXè Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Presentacio a Barcelona a la Sala Muntaner, febrer 2001 . Dos mesos en cartellera. Més de 300 funcions per Catalunya i Espanya, on encara gira.

• "De pe a pa"- setembre 1998.

Cia. Pepa Plana presenta el seu primer espectacle "De pe a pa" de Joan Busquets i Pepa Plana (monòleg per una pallassa) a la Fira de Teatre de Tàrrega'98. Presentació a Barcelona a la Sala Muntaner, novembre-98 . Vuit mesos en cartellera. Fira de teatre al carrer Tàrrega ´99 estrena en castellà. Més de 250 funcions per Catalunya i Espanya, on encara gira.

MÉS INFORMACIÓ, DOCUMENTACIÓ I FOTOS:
http://www.pepaplana.com/

SOL PICÓ I MARIONA SAGARRA: MATAR AL BICHO

2011-07-27T10:35:00.001+02:00

DISSABTE 30

LES QUATRE GOLES DEL BOU.

HOMENATGE A LES QUATRE CARRETERES.

21.00 h. 'Matar el Bicho'. Sol Picó i Mariona Sagarra. Dansa i música. Quatre Carreteres.

MATAR AL BICHO, fou la performace per celebrar els 15 anys de trajectòria de La companyia Sol Pico (Centre Arts Santa Mònica, 2010: celebració, llibre i exposició). La performance fou interpretada per Sol Picó, Pia Mazuela i la cantant Mariona Sagarra.

La performance consistia en una paella cuinada per la Mariona i dues peculiars ajudants de cuina: una Sol vestida d’aranya i la seva “mascota” Pia Mazuela, que trinxaven el conill i el pollastre mentre la cuinera recitava el conegut text “Et desitjo” de Victor Hugo: “Et desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin”.

Sol Picó ha estat molt premiada, només enguany els MAX, per la millor Coreografia i per la millor Intèrpret Femenina de Dansa, amb “El Ball” (2011),

Sol Picó és una companyia professional de dansa contemporània creada el 1994 per Sol Picó (1967 a Alcoy, Alacant), ballarina i coreògrafa que li va donar el seu nom. Des del inicis, el seu treball s’ha inscrit en una línia de mestissatge on interactuen diversos gèneres. La seva tècnica madurada alia força, precisió i dinamisme, sota el tractament orgànic de les seves creacions. Constantment dinamitzades per l’humor, les obres tenen un segell propi sense concessions ni manual d’instruccions. Allò que semblava un repte s’ha convertit en una dinàmica de treball. Allò que semblava una proposta arriscada i insostenible s’ha transformat en la matèria prima de les seves propostes.

A la fi i al cap, la meta no és aportar respostes sinó plantejar preguntes a través dels sentits, de l’experimentació, de la vivència. No es tracta de construir un discurs sinó de qüestionar allò establert. La seva narrativa no és estructura sinó més aviat una eina. Les obres s’apropen més a una experiència vital que a la teatralització de temes essencials.

Sol Picó construeix ponts entre mons antagònics fent quallar elements aparentment irreconciliables: el flamenc ballat amb puntes, els vestuaris d’estil bèl•lic sobre arquetips femenins o el volum de les seves escenografies cohabitant amb l’organicitat del seu treball. La música dels seus espectacles és una altra de les eines utilitzades per a reforçar la barreja d’estils; ja sigui per mitjà d’uns arranjaments arriscats en directe o bé amb temes impresos en la nostra memòria.

La transformació de l’espai quotidià en un paisatge extraordinari, tant en els seus espectacles de carrer com de sala, mai són allò que esperàvem i sempre van més enllà del que és tangible. El component de festivitat, omnipresent però adoptant formes diverses segons la producció, sempre acaba transmetent una sensació d’espontaneïtat gràcies a la seva tècnica impecable.

En totes les seves creacions, Sol Picó utilitza elements de la cultura popular, construint una iconografia pròpia, on les referències culturals s’inscriuen en la nostra història personal. La seva proposta és un clar exemple de la relació entre mite i memòria, ja sigui individual com col•lectiva.

I Sol Picó ens dóna l’oportunitat de viure-ho.

Viure-ho des de dins a través de l’emoció.

Més vivència que narració.

Més experiència que representació.

Una catarsi.

Catherine Amette / Pia Mazuela

http://www.solpico.com

MARIONA SAGARRA col•labora amb Sol Picó des de fa molt temps i a més condueix una llarga trajectòria per la veu, la música, la poesia. Performer i cantant (amb 3 discs a l’abast) amb una sòlida formació musical, experimenta amb distintes formes d’aplicar la veu a l’àmbit de la música o de la pedagogia. Durant un any i mig ha estat dirigint i presentant el programa radiofònic setmanal VOX POPULI a l’entorn del mon de la veu a l’emissora Catalunya Música:

“Els ulls de la mariona són fondos, arrossega una ombra escorredissa i segurament s'enrojola quan llegeix això. no sap obrir la boca sense paladejar el buit, ni tancar-la sense deixar-hi un regust de boniquesa a fora. quan la vaig conèixer, em va aparentar de debò una estranya forma de vida, però ara és una part més de mi, com una parpella o una cassoleta del genoll, bellugadissa i protectora. podria dir que estima encara millor que canta, però no goso temptar la sort, per si m'erro, que de música no en sé prou. per fort que caigui el xàfec sempre esbossa el somriure dels savis, tot i que em desaprovarà si ho dic. m'és ben bé igual. és tard: m'ha demanat aquest pròleg i jo l'hi escric. el compacte, de fet, li hem fet entre tots, a pedaços, tota una colla de personatges, aviciant per aquí, estovant per allà, i ella s'ho ha deixat fer. després ha cantat una mica per sobre, com acotxant-nos tots amb la manta de les moixaines, perquè li vaga sempre de dir-te bona nit i fer-te un petó i tu enfiles els somnis un pèl més serè, o més exaltat, si més no més replet d'emocions que repiquen com cascabells quan les fas ballar. de nit, quan tot put a negror, et canta a cau d'orella, i tu et refàs de la malícia del món i et lleves i emprens la feixuguesa i la transparència dels dies, com us ho diria... guarit, joliu, diferent.

YANNICK GARCIA

http://www.marionasagarra.com

YANNICK GARCIA (Amposta, 1979) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/92940

estarà a la voreta del riu el diumenge, juntament amb Anna Maluquer i la Big Bang Valona (POESIA ALS PARCS):

DIUMENGE 31
L’ÚLTIM VIATGE.
19.00 h.

Recital: Poesia als Parcs: amb Yannick Garcia, Anna Maluquer i la Big Bang Valona. Barcassa de Garriga i pont Lo Passador. Co-organitzat amb la Diputació de Barcelona i el Parc Natural del Delta de l'Ebre.

UNA CREU AL DELTA. contribució a la BOUHAUS

2011-07-26T08:13:00.003+02:00

BOUHAUS

Divendrs 29 de juliol

23.00 h. Inauguració de la instal•lació LES QUATRE CARRETERES SÓN QUATRE CARRETERES (col•lectiu La Bouhaus). Sala d'Exposicions Municipal Ramon Calvo.

Dissabte 30 de juliol

LES QUATRE GOLES DEL BOU.
HOMENATGE A LES QUATRE CARRETERES.

UNA CREU AL DELTA

-Xeic, aon vas en este sol que fa?

No ho deia a ningú, on anava. On van els xiquets, quan s’escapen de la migdiada immòbil i de les mirades zeladores? Agafava la màquina i en quatre pedalades estava al quiosc per xerrar amb Santiago del Cartero o llegir tebeos de franc o parlar de santets. Fa tant temps d’això que sembla “cuento”. El dia cabdellava el joc i descabdellava aquell horitzó combat d’arròs i mar o cel. Què teníem que fer els xiquets, pos, més que córrer i córrer, com si pastéssim el fang fonamental del jo.

En aquella pàtria plana com un espill apreníem l’estar i el créixer, perquè les quatre carreteres marcaven el punt de sortida del passeig on els diumenges, amunt i avall, guaitaven si el jove poguera, el vell volguera entre el cine de dalt i el de baix des del mirador endreçat del cafè d’Àngel. Amb una paperina de xurros de la Camèlia, o una de xufa o de tramussos mesurada pel coco rico, totes les intencions i les direccions es convocaven des d’aquesta cruïlla, veritable rosa dels vents per on s’escampen els punts cardinals: amunt, carrer Major cap a la Partida de Dalt; a baix, cap al Barracot i el Tramuntano; a dins, carrer de l’Estació cap a l’arrossal i la Marquesa; a fora, carrer del Trinquet cap al riu i Dellà. S’engegava la vida entre l’univers del poble. Els noms esdevenien geografia

Del Roig, de Saca i del Llebro,
del Bisbe i del Bisbet.
De Sales, Roque i Colero,
Grill, Marsenc, Burro i Vivet.
Curruta, Cacharra i Blanco
i Pere de Filipet.

El cada dia queia en prosa al taller de bicicletes de Pepet del Bono, la carnisseria de la Càquera, la Flor o el Banc Central. Davant del cafè de l’Isidre esperàvem els “Baratillos” del dijous o el carret de “al rico helao, mantecados i frígols”. Però va passar la catxarreta de Sisquet de Morales i l’esplèndid complex comercial de Paco de la Metgessa. El xiquet es va fer adolescent i jove plenipotenciari, home i pare. La vida esdevé quan estem en una altra cosa. El pagès, un bronze a la plaça Borés : té una mirada fonda, un ròssec li eixuga la cara i el cor alhora -aon vas en este sol que fa?

Torna a les quatre carreteres, una creu constitucional. S’enfonsa en el mirall de la memòria i l’escaquer li retorna els olors i també el present de tràfec, cotxes, internet. Les coses ara són de debò. La pregunta, una pàtria irremeiable que no s’esgota. Amunt i avall, sempre torna allí, on el senyal clar guaita els vents de les coses que són i no són res més. Una creu a la que vol tornar sempre.

(Referències: Jota d'Agustí Ribes, “Malnoms del municipi de Deltebre”, Tot Parc, 31-35, 2009-10. L'escultura de la placeta Borés: Paco Morales, "El Maltractat", 1987)

JAVIER CABALLERO CID

PORTADA DEL LLIBRE DE BALTASSAR CASANOVA, DES DE LES QUATRE CARRETERES, 1996:

BALTASAR CASANOVA GINER: Professor, mestre, home de classes (idiomes, literatura, educació física, etc.) d'escola primària a Bot, d'institut d'ensenyament secundari a Deltebre (l'antiga Cava, on va néixer el 1949), regidor de breu experiència municipal amb CiU (1979-1981), però de llarga intervenció social i cultural al seu poble, creador de revistes, com Desaigüe (1978), col·laborador a Delta, La Veu del Poble i a L'Ebre, home de ràdio i, sobretot, Homenot que s'ha dedicat a rescatar –en set llibres fins ara– la memòria oral i gràfica de la Cava i Sant Jaume d'Enveja (Deltebre, des de 1977) dels seus avantpassats, recollint-ne la història, l'economia, la tradició popular i la llengua, enmig de la vasta geografia que tan dura fou de transformar perquè produís. Repassant els llibres de Baltasar Casanova –del primer Des de les Quatre Carreteres (1996) a l'últim El darrer llaüt del Delta (2004)– hom s'adona de la progressió de la seva recerca, de tot el valuós material (documental i oral) que ha pogut recollir a base de fer treballar la memòria dels que van viure els temps ancestrals d'aquest tram final de l'Ebre, formant a banda i banda aquest món al·lucinant d'humanitat i paisatge real i surreal. En els seus papers hi trobareu el món titànic de la supervivència més estricta, de quan tota la plana deltaica era un herbassar erm, de quan la caça i la pesca era la subsistència bàsica; l'inici de les canalitzacions, la preparació del sòl per a l'arròs, l'establiment de les barraques, els primers poblaments amb les colles de valencians, els vaporets, barcasses i llaüts, el carrilet (Tortosa-la Cava, justament, tan popularitzat per la tropa musical dels Cèlio, amb lletra i música de Josep Bo, de Deltebre); hi trobareu el drama de la guerra magníficament descrit a ...Històries del Delta (1997), així com trobareu la força de caràcter, l'enginy i l'humor sorprenent dels seus paisans a Arri matxo, entra fora (2002) –escrit en col·laboració amb Agustí Bertomeu– , prodigi de les millors escenes populars –il·lustrades amb gran aportació gràfica–, amb diàlegs, anècdotes, històries i contalles que informen, més que saberudes tesis d'interpretació universitària, de l'esperit humà de solidaritat, bon veïnatge (sempre amb la sang encesa, però) i de capacitat col·lectiva per afrontar les injustícies de l'explotació. (NOTA BIBLIOGRÀFICA extreta de http://www.la2deviladrich.cat/catalog/libros-humanidades-historia-cualquier-edad-catala-histories-delta-p-85.html )

“BOUETES”, POETITZANT L’ESPAI, a VILAWEB

2011-07-26T07:09:00.000+02:00

Copiem l’article de M.S. publicat a VILAWEB http://www.vilaweb.cat/noticia/3913645/20110724/bouetes-poetitzant-espais.html

“BOUETES”, POETITZANT L’ESPAI

El 29, 30 i 31 de juliol arriba el VIIè Aplec de Bouetes a Deltebre amb Perejaume, Sol Picò i Pepa Plana.

Deltebre celebrarà el 29, 30 i 31 de juliol el VIIè Aplec de Bouetes (programació). S'hi trobaran una gran disparitat de personatges de disciplines diferents, especialment poetes. La Bouesia, que té la singularitat única de poetitzar els espais, enguany porta per títol 'La Bouhaus: arquitectura, urbanisme i context' i centra l'nterès en un espai simbòlic de Deltebre, 'les quatre carreteres'. En aquesta edició hi participarà el poeta i artista plàstic Perejaume; la ballarina Sol Picó; els cantants Mariona Sagarra, Carles Andreu; els músics Llorenç Barber, Miquel Àngel Marín, Josep Maria Comajuncosa, i la Big Band Valona de Sant Pol de Mar; també la pallassa Pepa Plana, la poeta Ester Xargay, entre més.

Explica el músic Miquel Àngel Marín, un dels organitzadors de l'esdeveniment, que cada any la Bouesia té un centre d'interès que sempre és un element sorgit del paisatge. 'El mateix bou que dóna nom a la poesia forma part del paisatge del delta. Enguany el dediquem a 'les quatre carreteres', que és el centre simbòlic, emblemàtic, del poble. No ha estat mai una plaça, perquè Deltebre de places no en té, és una població que ha crescut sense cap mena de planificació urbanística. Però, durant dècades, 'les quatre carreteres' va ser el centre del poble on es concentraven tots els serveis: hi havia el cinema, una pista de ball, el quiosc, un complex hoteler, uns quants bars, el sindicat agrari… Alhora, 'les quatre carreteres' marcava els quatre punts cardinals del poble. Però en les últimes dècades només acollia sucursals bancàries i una immobiliària, que la crisi també ha fet marxar.' Els signes del món i del temps reconcentrats en quatre carrers d'un poble del Delta de l'Ebre.

Segons escriuen els organitzadors, 'la Bouhaus se centra en la reflexió al voltant dels canvis que ha sofert en els últims vint anys l'ús de l'espai públic al municipi de Deltebre. (…) L'homenatge a 'les quatre carreteres' és l'homenatge a la funció que aquest lloc ha tingut com a espai de relació entre la gent; i és alhora una al•lusió (en clau d'alerta) a la crisi de l'espai públic.'

Continua Marín: 'Hi ha qui diu que un artista és algú que desenterra morts i els fa parlar. Doncs és això el que nosaltres fem: portar els artistes als nostres llocs i el que els hi proposem és que poetitzin, transformin aquests llocs, els facin parlar. D'aquesta manera, l'acte central d'enguany serà el vespre de dissabte, quan farem ballar 'les quatre carreteres' amb la Sol Picó. I abans sonaran dalt dels balcons tota una sèrie de Bouj's (bouetes i dj's), que es barrejaran amb l'acció de l'artista plàstic David Ymbernon i del músic Llorenç Barber, la Rondalla dels Tres cantadors i Torreta i la Rondalla Teixidor.'

Explica el cantant Carles Andreu: 'Els artistes que vénen a la Bouada es fiquen en l'esperit de la proposta, que té un cantó provocador, popular, directe, viu i impertinent, amb els peus molt arrelats a la terra i al paisatge i amb el cap molt lliure, perquè llisquin les idees.'

Una altra acció emblemàtica d'engfuany no s'esdevindrà a Deltebre sinó a Riudoms i les rodalies, terres on van néixer dos arquitectes modernistes d'excepció: Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol, col•laboradors i amics. 'Alçarem dos monuments entorn d'aquestes dues grans figures, a través de la mirada de Perejaume i el seu llibre ''Ludwig Jujol'', publicat al 1989 i que avui és introbable en català; i a través del disc ''Carles Andreu canta les paraules de Gaudí'', creat a partir del llibre ''Antoni Gaudí. Paraules i escrits'' reunits per Isidre Puig Boada, que va precedit per l'assaig de Carles Andreu ''Gaudí, l'escàndol'', volum que no s'ha publicat mai en català, però que sí que es troba en francès, anglès i italià', ha explicat Marín.

TEXT I FOTOS: M.S.

EL PUNT: BOUHAUS I BOUESIA

2011-07-22T08:27:00.001+02:00

EL PUNT VA PUBLICAR AHIR AQUEST DOS ARTICLES:

SETENA EDICIÓ DEL CERTAMEN BOUESIA

La Bouhaus fusiona poesia i urbanisme a Deltebre

Es concentren en un sol cap de setmana els actes del festival, en què actuaran, entre d'altres, Sol Picó i Pepa Plana

També s'homenatjarà Josep Bo i ‘lo Teixidor'

21/07/11 02:00 - DELTEBRE - ROSER ROYO

Enllaços relacionats • http://labouhaus.blogspot.com/

La cultura en majúscules i a l'abast de tothom tornarà a esclatar al cor del Delta els dies 29, 30 i 31 de juliol amb motiu de la setena edició del certamen Bouesia, el festival d'estiu de Deltebre, que enguany es concentrarà en un sol cap de setmana i que, amb el nom de La Bouhaus, provarà de fusionar dues disciplines aparentment allunyades: la poesia i l'urbanisme o la música i l'arquitectura. La idea d'aquesta fusió sorgeix a partir del disc Les paraules de Gaudí, de Carles Andreu, un dels participants en el certamen d'enguany, i també del llibre Ludwig Jujol, de Perejaume. De fet, aquesta particular edició de la Bouesia es deslocalitzarà el primer dia, divendres 29, i s'encetarà amb una visita guiada a càrrec de Perejaume a l'església de Vistabella, a la Secuita, obra de Jujol, i continuarà amb un dinar i una migdiada filosòfica al Mas de Ceremines de Riudoms, propietat de familiars de Gaudí, on hi haurà recitals musicats al voltant d'aquestes dues grans figures de l'arquitectura catalana de finals del segle XIX i principis del XX.

Les Quatre Carreteres

Després d'això, la Bouesia tornarà a Deltebre per recuperar un espai públic de l'urbanisme local: les Quatre Carreteres. “Fins als anys 70 va ser el centre històric del barri de la Cava. Hi havia un cinema, una pista de ball modernista, tres bars, la cambra agrària, una barberia i una carnisseria. No hi havia cap plaça però generava vida social. Ara només hi queda el bar del sindicat, i a les altres tres cantonades hi ha un banc, una caixa i una immobiliària”, explica Miquel Àngel Marín, ideòleg de la Bouesia i membre de Rabera de Bouetes, el col•lectiu que, amb el suport de diverses institucions, organitza el certamen. Amb la Bouesia d'enguany, aquest espai públic es recuperarà. Es muntarà una exposició a la sala Ramon Calvo que recrea, a escala, un tros de la trama urbana de les Quatre Carreteres amb fotos des dels anys 40 fins als 60. Bona part de les actuacions es faran allí: l'actuació de la coreògrafa Sol Picó o l'homenatge cantat a Josep Bo i lo Teixidor.

Una paella cuinada al mig del carrer

Una de les actuacions més espectaculars de la Bouesia d'enguany serà la de la coreògrafa i ballarina valenciana Sol Picó, que juntament amb la cantant Mariona Segarra presentaran l'espectacle Matar al bicho. Totes dues, amb l'ajuda d'un cuiner vestit de negre, Xavier Caballero, faran una paella en un escenari muntat al mig de les Quatre Carreteres. A l'organització els han donat el llistat d'ingredients, entre els quals hi ha un conill i un pollastre morts i pelats. També és destacable l'espectacle De pe a pa, de la pallassa vallenca Pepa Plana, que fa un recorregut de preguntes a través de la poesia universal.

Hi haurà recital de Bouj's (poetes-discjòqueis), també a les Quatre Carreteres, i hi haurà una Revista aminada ultrasònica, en què s'utilitzaran aparells per captar els sons dels rat-penats. Al marge de l'homenatge al músic i compositor de Deltebre, Josep Bo, i al cantador de jotes, Josep Guarch, lo Teixidor, també es farà un homenatge a Fermín Llambrich, propietari del transbordador Garriga, mort recentment, poc després de l'obertura del nou pont sobre l'Ebre.

Publicat a • El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 21-07-2011 Pàgina 10

Josep Bo-Bou-Bouesia

21/07/11 02:00 - POETA - JAVIER CABALLERO

El 17 de maig massat va traspassar Josep Bo, als 86 anys. Uns dies abans, 25 de març, ho feia lo Teixidor. Lo Teixidor és el riu de la jota, natural, corrent, i lo Sifonero la cançó, la música i la lletra. Dos fars de la Bouesia, el festival de poesia de Deltebre que arriba cada juliol. La rauxa peripatètica de la Bouesia aflueix amb el paisatge i marca els llocs on es convoquen passat, present i futur: la plaça de l'Església, amb Llorenç Barber dalt del campanar esventant la música de les campanes (2006); el riu cantant al pont amb la dansa de les barcasses, de Carles Santos i Ll. Barber (2010). O bé, enguany els dies 29, 30 i 31, la setena Bouesia festeja l'arquitecte Gaudí amb Carles Andreu, Jujol amb Perejaume, i una cruïlla, les Quatre Carreteres, cercant un centre al nostre urbanisme d'al•luvió. I vet aquí els fars, fites de la nostra geometria. El far, solitari i expansiu, centrífug, que va tan enllà, més enllà. De lo Teixidor ja va parlar aquí mateix Miguel Àngel Marín. De manera que avui farem cinc cèntims de lo Sifonero.

Josep Bo (1925), saxofonista i poeta, canta l'orgull del cavero vanant-se d'haver aixecat èpicament casa, nissaga, i posa en solfa l'univers del poble. Col•laborà en la revista Antena (1951-1953), testimoni de la recerca del nostre imaginari a partir de l'actualitat i la guspira del moviment de segregació, Poble a Part, de l'Ajuntament de Tortosa. Funda la Societat Musical Espiga d'Or (1980). Xiulant, xiulant, basteix la banda sonora del Delta com els cullerots, bernats, xarxets: prepara el carro ben entoldat, cavall o egua, ben adornat.

Bàsic i fonamental, com els canyars i les basses, el seu llegat musical i poètic ha estat recollit a Lo carrilet de la Cava i les cançons de Josep Bo. Un paisatge musical per al Delta de l'Ebre, per Gemma Bo, Elena Fabra i Arturo Gaya (Cossetània Edicions, 2009); llibre-CD, recull lletra i música de 20 cançons de la seva mà i interpretades per La Carrau, Pep Gimeno “Botifarra”, els Quicos, Terrer Roig, Andreu Rifé, Montse Castellà, Josep Maria Bonet i Juno (millor disc folk dels Enderrock 2011). Abans del llibre, les seves cançons són repetides de viva veu i traspassen el delta. Lo Carrilet de la Cava s'ha cantat i es canta en estils diversos, també pels Telstar. Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries el fan còsmic de bracet amb la lluita antitransvasament: “Ai! Carrilet, tan poc a poc que anaves (...) a la ribera, ja no et podrem oblidar”.

Nostàlgia centellejant, sembla. Tanmateix, vindica el present, el millor no és el que s'ha perdut, sinó el temps que recupera: “Avui que fa tan bon hora, i el dia es presenta clar, mos farem una paella a la vora de la mar. Portarem un feix de llenya, la guitarra i un porró, i com tots estem de festa, passarem un dia bo”.

Josep Bo, un riu que passa cap a la mar de la literatura. El far, saber que fecunda la terra d'arròs, terra de fang. Noli, obsecro, istum disturbare.

Publicat a • El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 21-07-2011 Pàgina 10
http://www.elpunt.cat/deltebre.html

foto: PRIYA

EL NAIXEMENT DE LA CONTRACULTURA I LA MORT DE T. ROSZAK

2011-07-21T11:36:00.001+02:00

Una necrològica al País avui em remou l’escaquer de la memòria. Francesc Arroyo en una prosa pensant sintetitza la Contracultura a “Teodore Roszak, el teórico de la contracultura”. Roszak (1933-2011) és l’autor de El nacimiento de una contracultura, reeditat el 2005 a Kairós -The Making of a Counter Culture, 1969- llibre que vaig llegir a les primeres clarors de la llarga nit de la dictadura, quan la consciència creixia sobre la realitat dialèctica i la necessitat de ser lliures, també de realitzar-se.

Tal com substancia Arroyo, Roszak exposa “...la crítica a la tecnocracia, al cientificismo, a los esquemas de relación familiar y sexual tradicionales, así como la afirmación de que hay más formas de conciencia que la del hombre adocenado (…) El libro de Roszak fue leído como una biblia contracultural, pero incluía tanto el análisis del fenómeno como una cierta distancia al respecto y en ningún momento dejó de mostrar las influencias de las que bebía. Los jóvenes, en primer lugar, pero también pensadores y creadores como Wright Mills, Paul Goodman, R. D. Laing, Alan Watts, Herbert Marcuse, Betty Friedman o Eldridge Cleaver. En una nota a pie de página, tuvo buen cuidado de no olvidar las tendencias anarquistas registradas en el mayo francés y simbolizadas por Daniel Cohn-Bendit.”

La Contracultura va ser un vent de revolta que va consagrar la joventut com a subjecte històric: “el rechazo manifestado por parte de la juventud urbana de los paises desarrollados a buena parte de los valores dominantes.”

L’article d’Arroyo es pot llegir des de la indignació que avui mateix surt al carrer, quan diu que el 1987 Roszak va revisar la memòria col•lectiva d’aquella època: “En un texto titulado Summer of love (EL PAÍS, 26 de noviembre de 1987) recordaba que aquel movimiento tuvo, al lado de pasos que llevaban a callejones sin salida, virtudes más que apreciables. Por ejemplo, fue una época en la que los jóvenes ocuparon los campus universitarios y las calles de las ciudades para discutir sobre "la paz, la justicia, la libertad personal, el gobierno de todos" con un "claro rechazo" al "control de arriba abajo". Una descripción de tiempos pasados que podría servir casi milimétricamente para referirse a los indignados de hoy. Jóvenes que expresaban, escribió Roszak, "un profundo sentimiento de renovación y un descontento radical" provocando suspicacias en quienes hubieran querido que "fuesen movimientos organizados, con su sede central, su comité ejecutivo". Y, al final de una reflexión sobre las influencias místicas y orientalizantes, se preguntaba: "¿Por qué habría de aceptar la juventud disconforme que la generación anterior tiene algo importante que decirle sobre la acción política práctica?".

(…) “Era consciente de que no todos los movimientos conducen al éxito, pero alertaba (y la afirmación sigue siendo válida): "Es posible que los jóvenes de esta generación no tengan la fuerza vital suficiente para lanzarse a realizar la transformación secular que buscan, pero sería un error suponer que quieren algo menos que una transformación radical". Y algo más tenía claro: la insuficiencia de los partidos de la izquierda tradicional para estar a su lado y a su altura.”

Arroyo tanca l’escrit amb una referència biogràfica amb una la imatge nítida: “Theodor Roszak había estudiado Historia en la UCLA, doctorándose en 1958 en Princeton. Fue profesor y escribió una veintena de libros, de ensayo y ficción. Entre los primeros se cuenta El culto a la información (Gedisa, 2006), donde, en continuidad con las tesis antitecnocráticas de su obra más conocida, marca distancias respecto a la tentación de confundir el cerebro y el pensamiento humanos con los ordenadores y el procesamiento de datos; ideas que también desarrolló en su obra de ciencia-ficción The memoirs of Elizabeth Frankenstein (1995). Fue también editor de la revista pacifista inglesa Peace News.

Sense haver parlat ni de l’ecologia ni de la consciència antinuclear , de tot aquell temps queden encara pólvores màgiques.

F: Reproducció de la portada de l'edició primera, Kairós 1970

L’OEIL CACODYLATE, FRANCIS PICABIA

2011-07-20T12:50:00.001+02:00

BOUHAUS

DISSABTE 30 13 h.

L’oeil Cacodylate, de Francis Picabia. Realització d'una pintura col.lectiva per totbou que vulgue (Urbadadaisme). A boucura d'Ester Xargay.

Cafè Universal. Cafè Universal, c. Trinquet, 64

L’oeil Cacodylate fou presentada al Saló de Tardor de 1921 i va ser un escàndol. Picabia va presentar “una llista dadà” un joc de cafè i atzar, collage d’al•luvió i graffiti, dedicatòries, jocs de paraules, fotos... i amb les firmes dels tertulians. “Si una obra vale por su firma, más valdrà cuantas más firmas contenga” (1). És una obra que dispara contra la línea de flotació de l’art bell burgès. Expressa molt bé la munició dadaista de negació i menyspreu de les convencions –un antiart.

Remarcable és la reproducció de l’ull de Picabia. Situat lleugerament desplaçat del centre cap a la part inferior dreta, s’explica per l’anècdota que Picabia es tractava una malaltia del ulls amb un cacodilat, cosa que no esgota la significació, ja que, no només inclou l’artista i la seua mirada a l’obra, sinó també genera un moviment helicoïdal i excèntric que obre els sentits.

Francis Picabia (1879-1953), pintor i escriptor francès d’origen espanyol, traspassà gairebé tots els estils contemporanis (70 OBRES EN CIUTAT DE LA PINTURA http://pintura.aut.org/BU04?Autnum=11.904 :

Influït per C. Pissarro i A. Sisley, s'orientà el 1909 vers el cubisme. El 1911 fou un dels creadors del grup Section d'Or. El 1913 participà en l'Armory Show a Nova York i posà les bases, juntament amb M. Duchamp, del dadaisme novaiorquès. El 1917 fundà a Barcelona la revista 391, plena de crítica i ironia, alhora que mantingué contactes amb els dadaistes de Zuric. A París participà en moltes manifestacions escandaloses i pintà les seves Machines Ironiques, integrades per elements mecànics absurds i formes ridícules. Però el 1921 abandonà les seves posicions dadaistes i anà a una pintura figurativa. El 1945 tornà a l'abstracció amb obres que ell anomenà sur-irréalistes. Mantingué la idea d'un art amorf que ni representa ni és res, a penes un pur gest; volgué representar la negació de tot allò que pressuposi previsibilitat, educació i bon gust. A part el treball en el camp de la pintura, féu els escenaris i el vestuari del ballet Relâche d'E. Satie i col•laborà amb R. Clair en el film Entr'acte. http://www.enciclopedia.cat/

Ester Xargay (Sant Feliu de Guíxols, 1960), boueta major, poeta i videoartista. Provocadora i transgressora, tensa el llenguatge fins al límit de l'experimentació i s'acosta sovint a les actituds de la poesia que la tradició –especialment la francesa– ha qualificat de maleïda (J. Aulet). La literatura com a creació d’una realitat textual, visual, més propera als mots, a les formes, que no pas a les coses. Ha col•laborat en diverses propostes d'investigació poètica, algunes d'elles en col•laboració amb Carles Hac Mor, Adolf Alcañiz, Koji Asano, Mercè Capdevila, Duo Kroma, Gemma Nogueroles, Miquel Àngel Marín, Xavier Maristany, entre altres. També exerceix de guionista i de traductora. Destaquen en poesia (sovint llibres singulars amb aportacions d’altres artistes): Aürt, 2009. Eixida al sostre, 2009. Zooflèxia, 2007. Salflorvatge, 2006. Ainalar, 2005. Éssera ponent, 2005. Trenca-sons, 2000. Epítom infranu o no (Ombres de poemes de Marcel Duchamp), 1997. Un pedrís de mil estones, 1992. Els àngels soterrats, 1990

Notes 1: LISTAS DADA, Cultura/s de La Vanguardia (Pasión por las listas, núm 446 - 5/1/2001), de FELIX PEREZ-HITA http://felixph.blogspot.com/

L’oeil Cacodylate: Oli i paper sobre tela, 146 x 114 cm. Musée National Art Moderne. París 1921

JOSEP MARIA COMAJUNCOSAS: REVISTA CAMINADA ULTRASÒNICA

2011-07-18T20:01:00.000+02:00

BOUHAUS

DIUMENGE 31 DE JULIOL

20.30 h. Revista Caminada Ultrasònica. Conduïda pel músic i informàtic Josep Maria Comajuncosas.

Cercavila per escoltar els cants inaudibles de les rates panades, amb l'ajut d'aparells per a captar ultrasons.

Pas de Garriga (c. Verge del Carme, 40).

Activitat de bioacústica creativa, una caminada per la vora de la Barcassa de Garriga, aprofitant la massiva sortida de les rates penades al capvespre, un element ben característic del paisatge del Delta. La cercavila, amb detectors ultrasònics, portàtils i amplificadors, crearà un paisatge sonor a partir dels sònars i xiscles dels animalons. Una cercavila surrealista adreçada als fans de la realitat augmentada, dels muricecs, del Delta i de l'experimentació sònica. http://barcelonalaptoporchestra.blogspot.com/

Josep M Comajuncosas, professor al Departament de Sonologia de l'Escola Superior de Música de Catalunya i investigador del Music Technology Group de la Universitat Pompeu Fabra, coordina i dirigeix l'Orquestra de Portàtils de l'Esmuc, un punt de trobada per a investigadors sonors, lutiers digitals, intèrprets i compositors, tot focalitzant-se en el desenvolupament de noves interfícies de control musical i nous paradigmes per a interpretació en xarxa, amb els portàtils assumint un rol central, però no exclusiu. El repertori que ofereix consisteix fonamentalment en reinterpretacions de clàssics de la música electroacústica i en sessions improvisades. Ha actuat com a solista i en formacions de cambra per tota Europa y Estats Units.

FOTO 1: Antonio Mora Vergés, publicada a l’interessant bloc http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/04/ferran-continua-el-viatge-per-les.html

“Ferran, continua el viatge per les terres del rap penat”: al castell de Ferran, dins el terme municipal de Tarragona, a la pedania de Ferran, entre Tamarit i Altafulla, troba aquesta gàrgola amb el rat penat “que corona els escuts del Regne de València, el Regne de Mallorca i la Ciutat de Barcelona”. Mora fa un passeig pels mites que expliquen la preferència de Jaume I el Conqueridor per aquest animaló predador i nocturn, i que, a més a més, hiverna amb els freds.

FOTO 2: Josep Maria Camajuncosas, http://www.vilaweb.cat/noticia/3900665/20110621/musica-portatil.html

BOUHAUS, 20-30-31 DE JULIOL. PROGRAMACIÓ BOUESIA 2011

2011-06-29T07:34:00.006+02:00

LA BOUHAUS:

ARQUITECTURA, URBANISME I CONTEXT se centra en la reflexió al voltant dels canvis que ha sofert en els últims 20 anys l’ús de l’espai públic al municipi de Deltebre. L’activitat central serà l’homenatge al que ha estat el centre urbà conegut com “les quatre carreteres”. És un homenatge a aquest lloc i a la funció que aquest ha tingut com a espai de relació entre la gent; i és alhora una al·lusió (en clau d’alerta) a la crisi de l’espai públic, on és cada vegada més difícil trobar espais amb contingut simbòlic que representin emocions i esdeveniments del passat, el present i el futur. Perquè és al carrer, com a les pel·lícules, on sempre passen coses.

DIVENDRES 29

Desboulocalització amb l’arquitectura de Gaudí i Jujol. Cel·lebració del disc les paraules de Gaudí, de Carles Andreu, i del llibre Ludwing Jujol, de Perejaume.

10 h
Viatge amb cotxes cap al Camp de Tarragona, sortida des de la plaça de l’Església de La Cava.

11 h
Arribada a la plaça de l'Església de Riudoms. Viatge cap a Vistabella (la Secuita). Visita guiada pel pintor i poeta Perejaume, de l'església de Vistabella, obra de l'arquitecte Josep Maria Jujol.

14.30 h
Dinar i Migdiada filosòfica i musical al Mas Cremànimes (terme de Riudoms), propietat de familiars de Gaudí.
Carles Hac Mor i Carme López: LA GRÈCIA CLÀSSICA AVUI SEGONS FRANCESC PUJOLS
Carles Andreu i Miquel Àngel Marín: ESTUPENDO JUJOL
Marina Oroza: LA PART MÉS ÍNTIMA DE L'ARQUITECTURA, LA XEMENEIA DE DUCHAMP

18 h
Mas de la Calderera, lloc de naixement d'Antoni Gaudí, RECITAL DE BOUETES

20 h
Viatge de tornada a Deltebre

23 h

Inauguració de la instal.lació 'Les Quatre Carreteres són quatre carreteres' (col.lectiu La Bouhaus). Sala d'Exposicions Municipal 'Ramon Calvo'.

DISSABTE 30

LES QUATRE GOLES DEL BOU.

HOMENATGE A LES QUATRE CARRETERES.

12.00 h.

Mercasona. Intervenció musical de la cantant Montserrat Palacios. Mercat de la Cava.

13 h.
L’oeil Cacodylate, de Francis Picabia. Realització d'una pintura col.lectiva per totbou que vulgue (Urbadadaisme). A boucura d'Ester Xargay. Cafè Universal. Cafè Universal, c. Trinquet, 64.

Boufesta d’homenatge a les Quatre Carreteres (c. Goles de l'Ebre)

19.00 h. Recital de Bouj's: Bouetes i dj's. Quatre Carreteres.

20.00 h. Músiques de Balcó en homenatge al Teixidor. Amb l'artista plàstic David Ymbernon, el músic Llorenç Barber, la Rondalla dels Tres Cantadors i Torreta i la Rondalla Teixidor. Des del balcó de la Cambra Agrària de la Cava.

21.00 h. 'Matar el Bicho'. Sol Picó i Mariona Sagarra. Dansa i música. Quatre Carreteres.

22.00 h. Recital Bouj's. Quatre Carreteres.

23.00 h. Big Bang Valona, de Sant Pol de Mar (Barcelona). Cercavila a partir de les Quatre Carreteres.

23.30 h. Concert de la Big Bang Valona. Plaça de l'Església de la Cava. Patrocina: Cafeteria Nicanor.

1.00 h. 'De Pe a Pa'. Pepa Plana. Teatre de pallassos. Plaça de l'Església de la Cava.
DIUMENGE 31

L’ÚLTIM VIATGE.

19.00 h.
Recital: Poesia als Parcs: amb Yannick Garcia, Anna Maluquer i la Big Bang Valona. Barcassa de Garriga i pont Lo Passador. Co-organitzat amb la Diputació de Barcelona i el Parc Natural del Delta de l'Ebre.
20.30 h.
Revista Caminada Ultrasònica. Conduïda pel músic i informàtic musical Josep Maria Comajuncosas. Cercavila per escoltar els cants inaudibles de les rates panades, amb l'ajut d'aparells per a captar ultrasons. Inici: Barcassa de Garriga, c. Verge del Carme, 40.

21.50 h.
L’Últim Viatge de Fermín.

21.50 h. L'últim viatge de Fermín. Perbouformace d'homenatge al passador Fermín Llambrich, desaparegut enguany. A càrrec de Neus Salvadó. Barcassa de Garriga (c. Verge del Carme, 40).

CARTELL: Santi Barber

JOSÉ BO, LO SIFONERO, IN MEMORIAM (1925-2011)

2011-06-28T12:39:00.003+02:00

El passat 17 de Maig va traspassar Josep Bo, als 86 anys. Lo Sifonero és un dels fars de la Bouesia, http://bouesia2.blogspot.com/2009/05/jose-bo-faro-de-la-bouesia-09.html (Escolteu també el vídeo de TIRANT LO RALL, 10':10: http://www.youtube.com/watch?v=3JGwDmM9yis )

Saxofonista i poeta, canta l’orgull del cavero vanant-se d’haver aixecat èpicament casa, nissaga, i posa en solfa l’univers del poble. Col•laborà en la revista Antena (1951-1953), testimoni de la recerca del nostre imaginari a partir de l’actualitat i la guspira del moviment de la segregació i la crítica social. Funda la Societat Musical Espiga d’Or (1980). Xiulant, xiulant, basteix la banda sonora del Delta com els cullerots, bernats, xarxets.

Bàsic i fonamental, com els canyars i les basses, el seu llegat musical i poètic ha estat recollit a Lo carrilet de La Cava i les cançons de Josep Bo. Un paisatge musical per al Delta de l’Ebre, per Gemma Bo, Elena Fabra i Arturo Gaya, Cossetània Edicions, Valls 2009; llibre-CD recull lletra i música de 20 cançons de la seva mà i interpretades per La Carrau, Pep Gimeno “Botifarra”, els Quicos, Terrer Roig, Andreu Rifé, Montse Castellà, Josep Maria Bonet i Juno (disc premiat amb els Premis Enderrock 2011 en la categoria de millor disc folk).

Abans del llibre les seves cançons eren repetides de viva veu i van traspassar més enllà de la vila. “Lo Carrilet de la Cava”, s’ha cantat i es canta en estils diversos per Los Telstars o Juanito Aragonés, i Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries el fan l'himne de la lluita antitransvasament.

José Bo, un riu que passa cap a la mar de la literatura –irremeabilis unda. Un riu de saber que fecunda la terra d’arròs, terra de fang. Noli, obsecro, istum disturbare.

foto: Josep Bo 1977, quan la Societat Musical Espiga d'Or li va retre homenatge. Inclosa en el llibre-CD

L'ESCALA DE LA VIDA

2011-06-24T08:05:00.000+02:00

CAFÈ SLÀVIA
les Borges Blanques (Garrigues),

el proper 25 de juny a dos quarts de dues del migdia

entre arbequines, avellanes, vermut i vi bo

Entre poesia, música, filosofia i veritat.

Una altra presa de terra, aquest cop per mà d'en Belda i uns quants més.

Lletra de confit

Pobladors i pobladores del País,
tenim el plaer i l’honor de convidar-vos a la presentació de l’Escala de la Vida, l’elapé que conté l’obra d’en David Esterri basada en el concepte d’en Francesc Pujols.

Al disc hi trobareu la Cobla Sant Jordi, l’Escolania dels Blauets de Lluc, les veus de n’Emma Moussaoui, en Vador Boix, na Laia Carreres i n’Òscar Dalmau, i el conjunt Badabadoc.

A una banda, el Preludi a la Hiparxiologi, obra lliure sobre el sistema pujolsià i a l’altra, l’Escala de la Vida, seguit de graons musicals i literaris bastits amb la tria d’escrits del Savi Barceloní feta pel Savi Vilafranquí Joan Cuscó.

Tot plegat, enregistrat i remenat pels traçuts tècnics Josep Vinyoles i Jordi Rexach, i embolcallat amb estil incomparable pel senyor Carles Soler.

L’acte serà al cafè Slàvia de les Borges Blanques (Garrigues), el proper 25 de juny a dos quarts de dues del migdia entre arbequines, avellanes, vermut i vi bo .

Us hi esperem.
Fundació Badabadoc
Podeu fer-ne un tastet a
http://www.youtube.com/watch?v=1sO9rX71q8E

Il.lustracions: 1: Disseny Cara B
2. Dalí, Monument a F. Pujols, Vikipèdia, de Grodin, 2010

SANTI BORRELL: ELS DIES A LES MANS

2011-06-20T21:17:00.001+02:00

Santi Borrell Giró (Vilafranca del Penedès, 1972) ens ofereix Els dies a les mans, una exploració del sentiment oceànic de l’amor. “L’autor vol augmentar en extensió un estat emocional concret, (...) la vivència inesgotable del desig ” (R. Mirabete, "Benzina, gener, 2011):

PRODIGIS VERBALS

m’abraces, t’escapes
t’habito, m’evites

vinc a la festa, no em contestes
et faig pam i pipa, t’empipes

m’exaltes, t’escanyo
em plantes, m’aguantes

em talles, em plantes
m’enyores, m’acaricies la boca

vols penyora, tu ets una senyora
m’enganyes, tu guanyes.

Santi Borrell es capbussa en aquesta “paraula que no es dir del tot” i neda en aquest mar afectiu per expressar la seva travessia vital: “L’amor és la paraula del temps”. Passió, dolor, desig, dubte, record, “prodigis verbals”, contradiccions, s’empenten, en desfici o delit, per copsar aquesta experiència complexa:

l’amor
és un mapa
per trobar el temps

Amb un estil fiblant, nu i dret –“Si la terra es la meva mare, / la por és el meu pare.” (CROMOSOMES)- Santi Borrell assaja cartografiar el sentiment: “jo dibuixo un mapa / damunt el teu cos i viatjo”. I així llegim GEOGRAFIA:

La bellesa,
la llum damunt la terra,
el domini de l’aire,
l’expressió d’un nen,
la música de les fonts,
la pluja damunt les pedres,
els núvols damunt els arbres,
la muntanya baixant pel riu,
el mar nodrint la terra
i tu, dictant el temps.

L’estimada ens dóna els dies a les mans: “Tu passes la mà per una rosa i aquí comença una història”. Però no és un ésser angelical: “M’has deixat tot el dolor / i només han passat quinze anys. // Estic sol i no veig res”. El fa delirar: “Sé que no vindràs, tu mai vas venir”. “També d’amor es fan els ulls negres”.

Tanmateix, “a les nits m’oblido de tot”. “Per seguir-te, corro darrera la llum /.../ Per veure’t, m’he fet amic de la foscor”. “...a la nit dibuixo / els teus ulls // aleshores ho veig tot”... “i si no haguessin somnis / tampoc hi hauria dolor / i tu no existiries.”

L’estimada és aquesta història subjecta a les onades de fosca i llum, somnis i desesperances, “t’ho vaig donar tot / i tu res”, moments esplendents “Estic que toco la lluna amb la mà”. Tal com certifica el mateix poeta: “tu vas fer de la por una historia trista d’amor”. Ara bé, “no et moguis del cor”, carinyet meu, ja que “tu fas que el mirall sigui una porta”

Els dies a les mans és una intensa història d’amor i poesia: “si t’estimo / és per inventar el temps”.

Primer poemari d’un poeta forjat de viva veu i de cos present en recitals. Dividit en quatre parts presenta interessants il•lustracions d’Alonso Castellanos. Publicat per Edicions de Pedra, Vilafranca del Penedès, 2010 (11 euros)

Santi Borrell i Giró és un poeta activista. Participa i promou diversos festivals de poesia, llibres col•lectius, muntatges poètics, iniciatives per Internet. Un llibre editat conjuntament amb Violant de Bru, aplega diversos autors que mantenen blogs poètics, Poems&Blogs. Poetes a la xarxa (Vilafranca del Penedès, 2010). Se’l pot seguir al seu bloc Santi B.

http://poesiasantib.blogspot.com/ -on hi ha més informació sobre el llibre i poesia

Coordina i dirigeix el FESTIVAL DE POESIA A LES CAVES: http://poesiasantib.blogspot.com/2011/04/festival-de-poesia-les-caves-2011.html

Podeu veure a You Tube diversos vídeos (He triat al A.Subirats): http://www.youtube.com/watch?v=gsas8Qm3UgU

ANDREU SUBIRATS I DIEGO BURIDAN A GRÀCIA, DM 21 VI 11

2011-06-20T18:16:00.000+02:00

DIMARTS 21
a partir de les 20.30,
al bar-llibreria ROXANNE
de Gràcia,
c.Martínez de la Rosa 27,

ANDREU SUBIRATS
i ben acompanyat pel DIEGO BURIÁN,

"APUNTS PER A UNA HISTÒRIA CÒMICA I DEL FRAU EN LA POESIA CATALANA"

serà per al camp i la ciutat, i no ho farem gaire llarg.

ningú no ens representa!

foto: Branques, Ja, Campillos Paravientos 2011

CABRABOU, BOUCRÒNICA I VÍDEO

2011-06-18T19:52:00.004+02:00

CABRABOU, el festival de Poesia de Vandellòs 2011, ha desplegat el seu entusiasme peripatètic. L’emoció de la paraula en la seva dansa laberíntica ha viscut dos novetats expansives. S’han marcat els punts de pàgina de la revista caminada amb la instal•lació de capricranis remarcats per una llegenda on es llegia una dita o una cobla local. Així la cérvola de la cova de l’Escoda cantava els cims del paisatge, Fatxes, Remullà, Dedalts... i el Llastres escampava per tot el terme un doll de versos. A la tasca del Col•legi de Valdelors, que aporta els poetes més joves, alternaven les veus de un poeta local i un boueta, de manera que la paraula construïa un pentagrama amb els carrers, fonts, cruïlles, places... i els refilets místiques performaven la banya inicial en corn, xiulet, canya, corneta, gralla, banús, clarinet. Una emoció constant s’obria pas amb la cobla Alcover, Els Xuriguers. A cal Marino, el chansonnier Carles Andreu va cantar la vindicació de l’àgora ciutadana amb ritme de sevillana corralera i a capella:

                            "an-nâ-ru 'aw-wa hâ cha-ra-ra-t(un)"
                            (el principio del fuego, una chispa –proverbi àrab)

     Salte la chispa, salte la chispa     salte chispa de Mohamed Bouazizi
     Y que de plaza en plaza,
     se la lleve la brisa.
     Y yo me atrevo, y yo me atrevo
     me atrevo si tú te atreves
     a salir a la plaza, a salir la plaza
     a salir a la plaza del Sol

La segona novetat ha estat el Molí d’Oli, convertit en un museu, un magnífic espai que mostra l’art alquímic del pagès, com del conreu de l’olivera en fa or lluent i solar. Xavier Amigó va obrir les portes a la triada mediterrània: pa, oli i vi –poesia geomètrica. En perdre’s per la vila, el molí, la fonteta, la presó, cruïlles i placetes s’obrien al ciutadà en una rauxa de present, passat, futur. Entre els poetes i bouetes acostumats s’afegien els nous vinguts: Ramón Boixeda, Xavier Amorós, Bel Olid, Joaquima Nolla, David Ymbernon, Berta Escoda, Arnau Sabaté… També es van celebrar poemes i mots de Maragall, Borges, Semprún, Horaci, Carles Hac Mor, Sebastià Juan Arbó...

El sopar i la sessió golfa a Cal Bou van entrar en una altra novetat anunciada, les microconferències. Tan micros, que eren contínuament enunciades des de que el boucèfal Miguel Àngel Marín es preguntés davant del capricorni de la Fonteta “Què és això”? El repte de veure plegats la Cabreta, vital i anterior al seu nom, i el capricorni ossi, esdevingut ja objecte i escriptura alada, va ser assajat en respostes que anaven des de l’acordió a la filosofia del martell, la jota i els poemes, la poesia fonètica de l’Aandríi Batonchik o l’acció poètica. Eduard Margalef va aplegar en un moment poètic “ser o no ser” i “jo sóc” presentant alternativament un capricorn i una soca en què, per una analogia mística, la forma era un bou; repicava la poesia de Xavier Amigó; o bé Carles Andreu feia una performance amb un “cavall”, l’escala doble d’escarrar les branques de l’olivera, per cantar a la cabra de l’espectacle de carrer. La conjunció còsmica de nit i Caprabou potser no va tenir una conclusió única, potser tampoc conclusió, pos el vell mirall d’Anís Mor reflecteix el somni de la propera edició. JC

VÍDEO I REPORTATGE DE TVV (Televisió de Vandellòs):
11/05/11 Caprabou
http://www.youtube.com/user/tvvandellos?blend=3&ob=5#p/u/8/nlG0A84Q2vE

ALTRES EDICIONS:

http://www.youtube.com/watch?v=giORk4Y3LeU 25 viii 08 Brabou
http://www.youtube.com/watch?v=JSf5rBoYLLw 11/05/2009 Bouema
http://www.youtube.com/watch?v=YQBPfK3d7cA 1/05/11 Vandebous

REPORTATGE MUSEU DEL VI DE VANDELLÒS:
http://www.youtube.com/watch?v=UhYpcKQq4vY&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=kbjJ3i2qyg0

FOTOS: 1. Formatge, de Priya 2011
2. Vandellòs, manllevada de http://carlesdanon.blogspot.com/2008/05/gr-192-cambrils-vandells-13-5-08.html

BOUETES PARTICIPANTS: http://bouesia2.blogspot.com/2011/06/cabrabou-vandellos-11-vi-2011.html

BOUESIA 2011: La Bouhaus

2011-06-11T10:48:00.000+02:00

BOUESIA ANTICIPA LA PLANIFICACIÓ DEL FESTIVAL BOUÈTIC A CAPRABOU:

Dues novetats en l'edició d'enguany:

una meditació contextual i geomètrica sobre la polis i la seva plasmació en un bloc:

http://labouhaus.blogspot.com/

(La Bouhaus)

i una avanç de la PROGRAMACIÓ 2011: BOESIA: LA BOUHAUS

BOUESIA 2011. VIIè APLEC DE BOUETES A DELTEBRE.

La Bouhaus: Arquitectura, Urbanisme i Context.

Divendres, 29 de juliol.

Desboulocalització amb l’Arquitectura de Gaudí i Jujol. Celebració del disc ‘Les paraules de Gaudí’ de Carles Andreu i del llibre ‘Ludwig Jujol’ de Perejaume.

10.00 h. Sortida de la plaça de Nicanor. Viatge amb cotxes al Camp de Tarragona.

11.00 h. Sortida de la plaça de l’església de Riudoms. Visita guiada pel pintor i poeta Perejaume, d’edificis construïts per Josep Maria Jujol (Vistabella, els Pallaresos…).

14.30 h. Migdiada filosòfica i musical al Mas Cremànimes de Riudoms. Amb Carles Andreu, Carles Hac Mor i Carme López.

17.00 h. Visita guiada i cantada al Mas de la Calderera i a la casa pairal d’Antoni Gaudí, a Riudoms.

20.00 h. Viatge de tornada a Deltebre.

23.00 h. Boudebat: la Refundació de les Quatre Carreteres de la Cava. Inauguració de l’exposició ‘Les Quatre Carreteres són quatre carreteres’, de Patrícia Carles. Sala d’actes de la Cambra Agrària de la Cava.

Dissabte, 30 de juliol.

Les Quatre Goles del Bou. Homenatge a les Quatre Carreteres de la Cava.

11.30 h. Mercasona. Intervenció musical de la cantant mexicana Montserrat Palacios, per la megafonia del supermercat Mercadona, de Deltebre.

13.00 h. L’oeil Cacodylate, de Francis Picabia. Realització d’una pintura col.lectiva per totbou que vulgui. Boucomissària: Ester Xargay. Cafè Universal.

Boufesta d’homenatge a les Quatre Carreteres.

18.00 h. ‘De Pe a Pa’. Espectacle boupoètic de la pallassa Pepa Plana.

18.45 h. ‘Desfilada de Latung La la’. Amb l’artista plàstic David Ymbernon.

19.30 h. ‘Músiques de Balcó’ en homenatge al Teixidor. La Rondalla del Teixidor, Rafelet de Rafielo i la seva Rondalla, Llorenç Barber. Des del balcó de la Cambra Agrària de la Cava.

20.15 h. ‘Una paella que dansa i canta’. Amb la ballarina Sol Picó i la cantant Mariona Segarra. Quatre Carreteres.

21.00 h. Recital Electrònic. Bouj’s: bouetes, dj’s i vj’s. Quatre carreteres.

22.00 h. Representació teatral, fent memòria de les Quatre Carreteres. Amb Delta Teatre. Quatre Carreteres.

23.00 h. Big Bang Valona, de Sant Pol de Mar. Passacarrers a partir de les Quatre Carreteres.

23.30 h. Concert de la Big Bang Valona. Plaça Nicanor.

Diumenge, 31 de juliol.

L’Últim Viatge.

19.00 h. Recital ‘Poesia als Parcs’: amb Yannick Garcia, Anna Maluquer i la Big Bang Valona. Barcassa de Garriga i pont ‘Lo Passador’. Co-organitzat amb la Diputació de Barcelona.

20.30 h. Revista Caminada Ultrasònica. Conduïda pel músic i informàtic musical Josep Maria Comajuncosas. Celebració dels cants de les rates-panades. Inici: Barcassa de Garriga.

21.50 h. L’Últim Viatge de Fermín. Perbouformance a carrec de Neus Salvadó. Barcassa de Garriga.

foto: Les 4 carreteres als anys 60, amb el saló del cafè d'Àngel, a la cruïlla del carrer Trinquet amb el carrer major Goles de l'Ebre, talaia de l'univers del poble. De http://labouhaus.blogspot.com/

Obrador d'arts visuals amb David Ymbernon

2011-06-09T18:56:00.002+02:00

CURS DE JULIOL

Obrador d'arts visuals amb David Ymbernon
(per a totes les edads)

La infantesa és el primer, és l’acció de donar corda, és l’ànima de les coses petites (aparentment insignificants, però summament importants), com saber volar, volar com el globus que s’escapa de la mà cap a l’imprevisible; en aquest sentit recordo haver volat de petit, potser per evadir-me o allunyar-me, agafat al fil de l’art més clar i autèntic que conec, l’art de jugar (el joc és l’inici de l’art).

David Ymbernon

LLOC:
Les classes s'imparteixen al propi taller de l'artista;
Balmes, 54, 1r 1a - 08007 Barcelona

HORARIS:
de dilluns a dijous de 17 a 19h (places limitades; grup reduït de 5 persones)

Total hores: 32
Preu: 320 € (10€ l'hora, material inclòs)

CONTACTE:
davidymbernon@hotmail.com
93 487 11 68
676 77 32 83

REMENAT D'AIS! TENDRES, 10 VI 11 a les 21 hores CASINET D'HOSTAFRANCS

2011-06-09T18:42:00.000+02:00

Nit de Música i Poesia al Faràndula a Sants

Divendres 10 de Juny de 2011
21 hores

Teatre Casinet d’Hostafrancs
c/ Rector Triadó, 53
Barcelona

Remenat d’Ais! Tendres

Recital d'Andreu Subirats amb la música de Diego Burián i Miquel Àngel Marín i les col•laboracions especials dels músics: Roger Blàvia, Boris Porter, Anna Pantinat i Jordi Frígola, i dels poetes: Josep Pedrals, Blanca Llum Vidal, Marc Romera, Núria Martínez Vernis, Jordi Nopca i Enric Casasses

Un espectacle que no et pots perdre

Entrada lliure !!

Més informació: http://www.divendresfarandula.org/

CABRABOU, VANDELLÒS 11 VI 2011

2011-06-01T21:20:00.005+02:00

A PARTIR DE LES 19 HORES, DISSABTE 11 DE JUNY 2011, A LA PLAÇA

INTERVINDRAN ELS SEGÜENTS POETES, A MÉS DE LA PARTICIPACIÓ DE DISTINTES GENERACIONS I COL·LECTIUS DE VANDELLÒS:

Ramón Boixeda

Bel Olid

Jordi Prenafeta

Mari Chordà

Catalina Girona

David Ymbernon

Carles Andreu

Aandríi Batonchik

Eduard Carmona

Francesc Gelonch

Miquel Àngel Marín

Javier Caballero Cid

Cinta Mulet

ORGANITZACIÓ I COL•LABORADORS:

AJUNTAMENT DE VANDELLÒS I HOSPITALET DE L’INFANT

BAR CAL MACARI

BAR CASA MILAGROS

BOUESIA

CENTRE D’ESTUDIS LA VALL

ESCOLA DE VALDELORS

ONOMATOPEIES

POETES LOCALS

Més informació:

http://cedelavall.blogspot.com/
http://bouesia2.blogspot.com/2011/05/cabrabou-festival-de-bouesia-de.html

1. Il·lustració: dibuix adaptat de S.Giedion de la pintura paleolítica EL BRUIXOT, (70 cm), cova Les Trois Frères, Ariège, França. Hª Universal del Arte, Planeta, 1987
2. La Cabreta de la cova de l'Escoda, Vandellòs, segons el logo del Centre d'estudis La Vall
3. Xaman, bronze de Paco de Morales, 53 x 28 cm, 1998
4 Cartell Cabrabou 2011, disseny de Rafel

CABRABOU, FESTIVAL DE BOUESIA DE VANDELLÒS, 11 JUNY 2011

2011-05-13T20:58:00.000+02:00

TARARÍ

CABRABOU VE CAP AQUÍ

La Vall dels Llorers celebra la baixada de la Cabreta. Puntual com la primavera i la garsa els refilets enfilen cap a la vila el correbou bouètic. Un ventet, un nuvolet, un entusiasme, una dansa, un ding, tracen el pentagrama de la paraula personal i transferible d’un present inesgotable. De carrer en carrer celebren l’epitalami genèsic de la Cabra i del Bou veus sense edat. Modulen un so que és remolí i hèlix fonamental per expressar el misteri d’allò discordant. I així a la plaça de la torre arriba la nit que fon tots els contorns. I a Cal Bou potser alguna microconferència desvetllarà el prodigi que testimonia fidelment i incansable el mirall vell d’Anís Mor. Dong.

“Cabrabou (Capra sempervirens): mamífer de la família dels satèl•lits que destaca pel seu musell punxegut. La seva cornamenta, més accentuada que la del bou comú (Bos taurus), pot arribar a assolir els 52 cm i és d’allò més característica a banda i banda del seu cap que rarament supera els 15 cm d’amplada i els 10 cm de llargària. Espècie generalista i d’alimentació omnívora, tant se l’ha vist abastint-se de cireres de pastor i altres fruits silvestres com, enmig d’abocadors urbans, de llibres vells i papers de cel•lofana. De pelatge bru, en època de zel presenta dues protuberàncies roges al capdamunt de la seva llengua bífida. Habita a la terra baixa mediterrània envoltada de llops". VV.AA (1986) Història Natural dels Països Catalans, V. XIII. Barçalona: Ciclopèdia Catalànida.

L’11 DE JUNY A VANDELLÒS EN TINDREM UN RAMAT... I TU, NO

Rebi brams cordials,

La cérvola de la cova l'Escoda

LA QUIMERA D'OR amb música de CARLES ROBERT I MIQUEL ÀNGEL MARÍN

2011-04-14T18:27:00.003+02:00

Teatre El Magatzem • COOPERATIVA, TARRAGONA

Festival Dixie

Dissabte 16 d‘abril • 22.30 h

Cicle: Cinema amb música en directe. Especial Charles Chaplin

La quimera de l’or (The Gold Rush), 1925

Carles Robert (piano), Miquel Àngel Marin (clarinet)

Humor, tendresa, intriga, imaginació... la música segueix els gestos i les expressions dels personatges, fent que “parlin” amb els sons del piano i del clarinet. L’obra mestra de Chaplin. Una de las pel•lícules que solen figurar en les llistes dels millors films de tots els temps. Un rodamón i un explorador solitari desafien als perills de la natura i de la fam, per trobar les mines d’or a les muntanyes. http://webfacil.tinet.org/teatrem

Organitza: Cooperativa Obrera

Col•labora: Ajuntament de Tarragona

Preu: 7 €
VENDA ENTRADES ANTICIPADA: Per internet a http://www.musicfromtamarit.com/ a l’apartat que trobareu al menú principal (agenda conciertos y noticias).

Carles Robert i Miquel Àngel Marín (d'un programa de mà, 2007)

Argument de La Quimera d'Or:

Charlot es troba a Klondike, atret per la febre de l'or. Hi ha una tempesta i es veu obligat a buscar aixopluc. Troba una casa aïllada a les muntanyes, habitada per Larsen, un assassí fugitiu de la justícia. Encara que Larsen tracta de fer fora el vagabund, l'huracà l'hi impedeix. A més a més, Chaplin porta un altre hoste a la cabana, Mac Kay, un home alt i gros. Després d'una baralla en la qual queda inutilitzat el rifle del fugitiu, els dos hostes aconsegueixen quedar-s'hi.

La fam els rosega, i decideixen que un d'ells sortirà a buscar menjar. L'atzar de les cartes elegeix Larsen. Uns policies el troben, ell els mata i els roba el trineu, i deixa Mac Kay i Chaplin abandonats. Tots dos sucumbeixen aviat a la fam. El vagabund prepara una de les seves sabates, mentre en Mac Kay veu visions i creu que el seu company és una gallina i tracta de menjar-lo. Un ós, caçat quan entra a la cabanya, els treu de la fam.

Quan acaba la tempesta cadascú segueix el seu camí. En Mac Kay es dirigeix a una mina d'or que havia trobat, però un accident en el camí li fa perdre la memòria. El vagabund, per la seva banda, va al poble, i atret pels llums entra al cabaret, on coneix la bella Georgia, que decideix de ballar amb ell només per provocar gelosia a Jack Cameron, el gallet del cabaret, que la desdenya. Hi ha una baralla entre els dos homes, de la qual Charlot surt vencedor mercès a l'atzar.

Torna a la barraca, i per poder sobreviure, fingeix que està mort per tal de despertar la solidaritat de l'enginyer Hank, que el revifa i li dóna menjar, i li encarrega que tingui cura de la casa mentre ell va a la recerca d'or. Mentre Georgia i les seves amigues juguen a la neu, Chaplin és víctima de les boles de neu per accident. Les noies entren a la casa i, per divertir-se amb ell, li prometen d'anar a sopar a la seva cabana la nit de cap d'any.

Prepara el sopar amb molta cura, però Georgia, que està divertint-se al cabaret, oblida la cita. El vagabund espera en va i s'adorm. Somia que està amb la Georgia, i que l'entreté amb la seva dansa dels panets, una de les escenes més recordades de Chaplin. Però és un somni, va cap al cabaret per veure Georgia, que acaba de recordar la seva cita. La noia va a la cabanya i la veu buida. Se sent trista pel vagabund i renega de Jack, que segueix prepotent com sempre.

Georgia manifesta el seu interès pel vagabund, que es torna boig de felicitat, però Mac Kay, que el busca per recordar la ubicació de la seva mina, se l'emporta a estirades. Aconsegueixen trobar la cabanya, però a la nit el vent se l’endu fins un penya-segat, on la casa amb prou feines es manté en equilibri. Aconsegueixen sortir-ne vius i descobreixen que en el lloc on eren hi havia la mina d'or.

El vagabund se'n torna en vaixell, ja ric, de retorn al seu país, ho té tot... menys la Georgia. Els periodistes demanen poder retratar-lo amb la seva granota de buscador d'or. Cau dintre d'un rotlle de corda, el confonen amb un polissó i el volen expulsar del vaixell, però la Georgia, que també torna al seu país, tracta d'impedir-ho pagant-li el passatge. La resta de passatgers arreglen la situació, mentre Charlot la Georgia s'adonen que s'estimen. El fotògraf insisteix que vol fer-los una fotografia, però el petó que es fan els enamorats l'espatlla.

Vikipèdia, http://ca.wikipedia.org/wiki/La_quimera_de_l%27or

BARRI BROSSA 2011

2011-04-09T09:33:00.001+02:00

DIUMENGE 10 d’abril

Plaça d’Allada Vermell 17 h. Entrada gratuïta

CLOENDA BARRIBROSSA 2011

EL CIRC DE LA LLUNA un espectacle de carrer de la companyia Obskené CIRC

Una petita carpa de circ on totes les meravelles són possibles. Al mig del carrer, la carpa atura el vianant. Sembla un petit circ. Una pissarra anuncia la propera funció. Dramatúrgia Aimé Malena. Direcció Ricard Soler i Mallol. Interpretació Magda Puig. Espai escènic i titelles Gemma Raurell, Lluc Pagès i Xesca Salvà.

18 h. Entrada gratuïta

SALTAMARTÍ CONCERT

Projecte poètic musical, on Pep Toni Ferrer (Oliva trencada) musica poemes de Joan Brossa. Els poemes són convertits en senzilles cançons, que ens apropen a l'univers brossià d'una manera màgica i envoltant.

PROGRAMACIÓ: http://www.espaibrossa.com/seccion.asp?0=2&1=302526&2=8738

ATUREM LA INDÚSTRIA NUCLEAR!

2011-04-09T09:02:00.000+02:00

Dijous 14 d'abril, a les 19h

com el desastre de Fukushima ens permet qüestionar la viabilitat de l'energia nuclear

a càrrec de François Diaz Maurin, enignyer nuclear

a Cotxeres de Sants (C/Sants ,79) L1 i L5 Plç de Sants

La industria nuclear, en els darrers anys, han dut a terme una ofensiva mediàtica i política per crear un estat d’opinió favorable a l’energia nuclear entre la societat, per tal d’allargar el funcionament de les centrals atòmiques en funcionament i implantar les instal•lacions derivades de la seva activitat , com el cementeri nuclear, intentant evitar el conflicte polític i social que se’n deriva.

Totes aquestes pressions, és basen en el gran poder econòmic que tenen les empreses explotadores de les instal•lacions nuclears, que al mateix temps participen, o són participades, pel capital de grans multinacionals, bancs, caixes i grups de comunicació.

En els últims mesos, s’ha reobert el debat nuclear, arran de l’inici dels tràmits per instal•lar el Magatazem Centralitzat de Residus radioactius de tot l’estat espanyol, un dels grans problemes no resolts de l’energia nuclear.

Per això, des de fa uns mesos, un seguit de col•lectius, organitzacions i persones individuals, estem treballant per articular un moviment antinuclear a Barcelona.

Som conscients, que la catàstrofe nuclear que s’està produint des de fa gairebé un mes al Japó, ha desacreditat per complet aquesta energia bruta i extremadament perillosa, i això comportarà un augment de la intensitat del conflicte nuclear.

El proper dijous 7 d’abril, farem la presentació pública d’Antinuclears de Barcelona, on també comptarem amb la participació de Marcel Coderch (enginyer doctorat pel MIT i membre del Consell Assesssor per al Desenvolupament Sostenible), que farà una conferència sota el títol “El cigne negre nuclear”. El següent dijous 14 d’abril, comptarem amb François Diaz – Maurin (enginyer nuclear), que ens oferirà una xarrada “com el desastre de Fukushima ens permet qüestionar la viabilitat de l’energia nuclear”.

Per les primeres setmanes de maig, estem preparant un seguit d’actes i mobilitzacions antinuclears, a les quals us volem invitar a participar activament en la seva organització i concreció.

Antinuclears de Barcelona

+info: http://www.antinuclears.blogspot.com/

ANDREU SUBIRATS: SIMFONIA CONGELADA DE SAMFAINA, HELIOGÀBAL 10 IV 11, 21,30 h

2011-04-09T08:36:00.002+02:00

DESCONGELAREM LA SIMFONIA DE SAMFAINA,

i serà el DIUMENGE 10 D'ABRIL a les 21.30h.
a L'HELIOGABAL,
-trezè trimestre de poesia-
c. Ramón i Cajal, 80,
Metro: Joanic
5 euros
amb

ANDREU SUBIRATS, DIEGO BURIAN I MIQUEL ÀNGEL MARIN, I LA COL·LABORACIÓ SATÀNICA DE L'ESCOLANIA EGOISTA.

SE'NS HA MORT LO TEIXIDOR, per MIQUEL ÀNGEL MARÍN

2011-04-07T12:36:00.004+02:00

S'ha mort un músic. A ell li agradava dir-se músic: “Jo em vaig fer cantador per estar a prop de la rondalla”. Estar a prop del Teixidor i de la seva rondalla. El músic vol estar a prop dels músics i dels seus instruments, aprendre estant a prop del Teixidor, de la seva veu, de la seva tonada pròpia, dels seus versos, de la seva improvisació. Parar l'orella a la seva conversa, a la seva gràcia, a la seva murrieria. Dol molt que es mori un músic, i encara més si és un artista no local, sinó ultralocal, que vol dir universal.

A la Bouesia (Festival d'Estiu de Deltebre) el vam portar tots els anys mentre va estar bé de salut (2006-2008). Era el cap de cartell de debò, deixava bocabadats tots els artistes de fora que no el coneixien; amb cinc bouetes (poetes participants del festival) va inaugurar la Setmana de Poesia de Barcelona de l'any 2006, al Museu Marès, i va sortir a tots els diaris i en portada del telenotícies; aquest concert recital va ser una meravella i un èxit, sobretot per l'actuació del Teixidor, que va deixar la gent amb la boca oberta.

Des de l'any 2004, els bouetes Carles Hac Mor, Ester Xargay, Adolf Alcañiz i jo mateix li vam fer un seguiment (gairebé una persecució) amb vídeo de les actuacions, que va donar lloc a l'edició d'un DVD de dues hores de duració, un document musical i biogràfic en què es remarca el valor musical i poètic de l'art del Teixidor, que va ser possible gràcies a la implicació de l'exalcalde Joan Maria Roig i al patrocini d'Amposta, Capital de la Cultura Catalana 2008.

Si és cert que la música és gest, el Teixidor era un músic de cap a peus. Un home fet a si mateix, i que per això canta i canta dret –el cantaor flamenc sempre canta assegut– i ens desperta el cor amb les cançons. La varietat dels seus gestos: el primer, cantar dret, aixecat, amb el cap alt; el gest de senyal que entra a cantar; el gest únic de la seva tonada; el gest dedicant una jota, un vector, una fletxa directa al cor d'aquell a qui la dedica; el gest del final d'una ronda; el gest de cansament de la veu i del físic dels últims anys, i el gest definitiu: el gest d'improvisació, les veritats podien arribar a cantar, la veritat d'un home cantava. Aquest miracle ha estat a prop de nosaltres durant molts anys (molt pocs realment) i hem xalat amb ell, però també l'hem desaprofitat per falta de sensibilitat. Què farem ara sense el Teixidor? Cantar i cantar i no parar mai. Adéu Teixidor, t'enyorem molt.

Publicat a EL PUNT, 03/04/11: http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/391527-sens-ha-mort-lo-teixidor.html?cks_mnu_id=997

FOTOS: 1. Paco de Morales: "Lo Teixidor canta una jota al poeta Francesc Garriga, Museu Marès, Barcelona Poesia, 2006"

2. Camera Obscura, Lo Teixidor amb Rodri (clarinet) i el seu fill Jordi (guitarró) Bouesia Caminada a Tarragona, el 21 d’Abril de 2007, a la Plaça de la Font:

http://bouesia2.blogspot.com/2008/04/camero-obscura-la-virreina.html

http://cameraobscura-1.blogspot.com/2008/03/retrats-barcelona.html

Miquel Àngel Marín (1966), músic i poeta. Clarinetista nascut a La Cava -Deltebre, al Delta de l'Ebre. Ha estudiat a Catalunya, amb Antoni Sebastià i Juli Panyella, i a Alemanya, amb Wolfgang Meyer. Solista clàssic, músic de cambra i improvisador. Treballa regularment amb compositors com Llorenç Barber, Antoni Sebastià, Markus Hetchle, Chang Won Park, Carles Robert i Ramon Humet. Toca amb diversos grups de l'escena experimental de Barcelona (Misaluba, Carles Andreu...). Ha publicat un llibre, Lo clarinet és l'aixada (Cafè Central i Emboscall, 2007). Director artístic del Festival de Poesia de Deltebre, Bouesia, que enguany (2011) complirà set edicions. Té en premsa Música és enxampar mosques, Arola Editors.

SOBRE LO TEIXIDOR:

1. DVD "Lo Teixidor, la Veu de la Jota del Delta de l'Ebre", 2008. http://bouesia2.blogspot.com/2010/12/exter-xargay-y-la-videopoesia.html :
Màgica creació poètica, el treball videogràfic d’Ester Xargay s’ocupa també del documental i del reportatge. Cal així recordar LO TEIXIDOR, LA VEU DE LA JOTA DEL DELTA DE L’EBRE, el qual, més que un document, és un estudi de la poesia improvisada protagonitzada per l’enversador degà, Lo Teixidor, darrera fita d’una tradició que s’aprenia exercint-la en la “quadratura” de la jota i la rondalla. Xargay ressegueix els passos de la Jota i la veu de Lo Teixidor en els moments propicis de la festa, tant si és major com privada, i documenta el primer cop que el Festival de Poesia de Barcelona va acollir la resposta immediata i en vers d'aquest art arrelat en les fondàries de la memòria col·lectiva. El resultat és d’una veracitat emocionant.

2. J.J ROVIRA CLIMENT, Cantadors del Delta, Texidor, Lo Noro, Caragol, Tortosa 2002

3. GLÒRIA FANDOS GRACIA, Lo nostre Teixidor, l'últim cantador del Montsià, Tortosa 2005.

4. JOSEP LLUÍS CAROD ROVIRA, "LO TEIXIDOR", LA JOTA, Avui, 10 IV 11:

La seva desaparició [de ‘lo Teixidor'] ha entristit les terres de l'Ebre català i tots aquells que, sense ser-ne, ens n'estimem la gent i la cultura.

La mort s'ha endut Josep Guarch, lo Teixidor, el darrer dels grans cantadors de jota. Nat el 1931 a l'Aldea en una família teixidora camarlenca, vivia a Amposta, on s'establí ja de xiquet. El 2009 se li dedicà una plaça amb un monòlit i va ser el darrer cop que cantà en públic. Ho féu a la seva ciutat, quan ja hi passava els darrers temps de vida, a la residència d'avis. S'havia estrenat als 15 anys, cantant en una taverna de La Cava, més atret per la música que no pas pel cant: “Canto perquè m'agrada la música, no perquè m'agradi cantar”, deia.

Autodidacte com la majoria dels cantadors, amenitzà tota mena d'esdeveniments, públics, privats i comercials, acompanyat de la seva rondalla, amb els instruments de vent i de corda propis del gènere. Actuava sempre vestit amb camisa blanca i pantalons i armilla negres, sovint amb ulleres de sol. Lluïa un bigoti d'aquells d'abans, primet, com primeta era cada cop més la seva veu, a mesura que l'edat avançava. Versador excel•lent, anava improvisant, a ritme de jota, cada nova realitat davant la qual havia de reaccionar de manera ràpida i espontània, amb un tècnica emparentada amb les gloses mallorquines. L'havia sentit cantar molts cops, en ple Delta, a La casa de Fusta, el restaurant de l'Encanyissada, els diumenges a l'hora de dinar.

Passava de taula en taula i davant dels comensals improvisava una jota, sense cap més pista sobre aquests que la xiuxiuejada a cau d'orella, uns segons abans, pel Lluís, l'amo del restaurant: “Estos sinyors són de Barcelona, esta xica se mos casa, estos iaios fan cinquanta anys de casats, este home de la barba és un metge molt important”, etc. Mestre de mestres en la improvisació, “ni li calia pensar-la, així era lo Teixidor!”, ha assegurat aquests dies lo Xicuelo. Darrera icona d'un gènere únic dins la nostra cultura nacional popular, la seva desaparició ha entristit les terres de l'Ebre català i tots aquells que, sense ser-ne, ens n'estimem la gent i la cultura.

La jota de l'Ebre, la “cota” com pronuncien els autòctons, és música, és dansa i és cançó. Però, sobretot, és un símbol de festa i d'alegria. Els cantadors sempre han comptat amb una gran consideració popular, pel prestigi personal adquirit en la improvisació i per les funcions positives tan diverses de la jota cantada. Ha servit per fer declaracions d'amor, assuavir conflictes o superar disputes, amb la mateixa eficàcia que ara té un to satíric, humorístic o reivindicatiu o esdevé un cant d'amor i compromís amb la terra. Tota la lluita contra l'intent de transvasament hauria estat una altra cosa sense la jota i sense l'esforç de renovació i modernització que n'ha fet el grup ebrenc Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. Ells han tornat a fer vibrar els auditoris emprant la mateixa eina que aquella “gent d'arrossar i de garriga, que al mig del treball cantava, (...) que han donat a la jota, lo milloret de la vida”.

Ben viva la música i la dansa en diferents indrets del país, a més de l'Ebre, com ara Mallorca o el País Valencià, el moment de més complicitat, el darrer l'11 de setembre, va ser quan el valencià Miquel Gil, l'ebrenc Artur Gaya i la mallorquina Miquela Lladó van omplir de ritme i de festa el Parc de la Ciutadella, com a demostració que la jota adquireix amb gran facilitat una sintonia immediata amb tothom qui l'escolta. Per això no hi ha fronteres musicals als Països Catalans i el valencià Pep Gimeno, Botifarra, triomfa al Delta perquè canta a casa. Com abans hi han cantat Manta, Cabet, Carmeta la d'Alejo, Boca de Bou, Codonyol, los Flarets, Pepe lo Borrero, Perot, lo Caragol, Noro i hi continuen cantant Joseret, Guardet, lo Xicuelo, Sofia Morales i tota la gent anònima capaç de perdre la vergonya i improvisar davant de tothom, a ritme de jota. Perquè la jota “es cantava i es canta”.

Publicat a Avui 10-04-2011 Pàgina 29
FOTO: Ja, LoTeixidor canta i camina, Bouesia 2007, carrer Trinquet, La Cava-Deltebre

NITS D'AIELO XIV EDICIÓ: VALÈNCIA 14-18 DE MARÇ 2011

2011-03-13T10:11:00.002+01:00

LES NITS D’AIELO, el festival de música experimental que organitzen entusiastes músics inspirats per la força tempestuosa de Llorenç Barber i Montserrat Palacios, els estudiosos de les avantguardes musicals i de les experiències sonores

(V. http://bouesia2.blogspot.com/search?q=la+mosca+tras+la+oreja ) ,

arriba amb més força a l’edició catorzena, donat que l’espirall de la crisi xucla fort i la crisi és la mar brava on es veuen els bons mariners. Sempre renovat, una tempesta sensorial que cada any arriba puntual a València, enguany i significativament s'intitula NITS DE DESHIELO I ART, amb la ferma destresa sonora i espacial de fondre els rictus hieràtics conmocionants per les noves regles econòmiques i obrir els sentits a la llibertat de sentir.

Vet ací la programació:

//////////////////////////////////////////////////////////////////////MARTES 15 // 18.30h //
instituto francés // calle moro zeit, 6 ///////

FALLA Y NO LLORES

// Montserrat Palacios / Acción vocal / Cantos al oído

// Ridina Amedova / Voz y sampler

// Rebeca Plana y Eduard Resbier (Re.rE) / Pieza multivocal con proyección / Horizonte de sucesos

// Rythm Girls / Ensemble de percusión / Del complejo y plural femenino

// Manuel M. Hervás Lino y Sonia y Gemma Cercós / Schwitteriana

// Orquestra de portátils de L´esmuc / US19337 y Rimandi

/////////////////////////////////////////////////////////////////////MIERCOLES 16 // 19h // muvim // calle guillem de castro, 8 ///////

SIMULTANEÍSMOS: ACCIONES Y SONES

// Nelo Vilar y Eva Pérez / Performance / Clemenvilla BDSM

// Irregularis Daniel Charles Orchestra / Músicas del deshIELO i ArT

// Alumnos de la Asignatura Performance y arte intermedia de la Facultad de BBAA de Valencia, prof. Bartolomé Ferrando / Fills d’acció

// Ulises Pistolo // Acción / 0=1

//////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////JUEVES 17 // 19h // sgae // calle blanquerías, 6 ///////

PREMIOS Y DESAFUEROS

// Llorenç Barber / Piano preparado / Interior timbric per a Llorenç Barber de ACTUM De Jordi Francés

// Edu Comelles / Paisaje sonoro / Orange Country

// Guillermo Castro Buendia / Cleaning. Improvisación libre para guitarra

// Miquel Angel Marín / Una música que no em demana res, per a clarinetista preparat

// Proyecto 23

// Premi Cura Castillejo al Propondre més foragitat, 4 any / Ceremonia de entrega a Miguel Álvarez Fernández

// R. Gutierrez, M. Alvarez, Ferrer Molina. Ahoratorio Castillejo / Op. 80 / Réquiem por la memoria de un visionario español

/////////////////////////////////////////////////////////////////////VIERNES 18 // 19h // la clínica mundana // calle del angel, 5 ///////

APOTEOSIS DEL CANTO ARMÓNICO

// Angela García / performance / Sin título

// VIVA Festival / Vídeos monocanal / Comisariado por Ana de Alvear

// Miquel Orminston y Candida Valentino / Concierto para voz difónica y multiinstrumentos mongoles

///////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////CURSOS////////

////////// RIDINA AMEDOVA // VOZ SAMPLER JAZZ-BLUES

////////// Horario: sábado 12 de marzo de 10 a 14h y de 17 a 20h / Domingo 13 de 10 a 14h

////////// Precio: 80 euros con café y comida incluida (paella, bebida y fruta)

////////// MIQUEL ORMINSTON Y CÁNDIDA VALENTINO // CANTO KÖÖMII (difónico o armónico)

////////// Horario: sábado 19 de 10 a 14h y de 17 a 20h / Domingo 20 de 10 a 14h

////////// Precio: 100 euros con café y comida incluida (paella, bebida y fruta)

////////// Plazas limitadas // Reserva / yomontesoy7@hotmail.com / campana.barber@gmail.com / tel 961323101

////////// Lugar // EL CANT DEL CANTÒ / calle 18 No. 16-2 / 46182 / La canyada-Paterna / Valencia

PER DESCARREGAR EL PROGRAMA I MÉS INFORMACIÓ: http://www.nitsdaieloiart.net/

J.V.FOIX, TARDA DE POESIA, 29 gener 2011

2011-01-26T18:10:00.000+01:00

TARDA DE POESIA J.V. FOIX

AMB:

enric casasses,

blanca llum,

andreu subirats,

diego burián,

josep pedrals,

magda guillen,

eduard escoffet,

andrés balil, i

orlando guillen

dissabte 29 de gener de 2011
a les 19h.
CAN AMAT,
Duquessa d'Orleans 9, (a tocar de Major de Sarrià, al costat de la pastisseria Foix, i de la casa del poeta)
SARRIÀ

MIQUEL ÀNGEL MARÍN, ORIOL ROCA I MARIONA SAGARRA, INFONIT 26: 16 febrer 2011

2011-01-26T17:57:00.000+01:00

IMPRONIT és un laboratori de improvisació que empenta GRÀCIA TERRITORI SONOR, cada penúltim dimecres de mes.

El proper 16 de febrer de 2011 arriba l’edició 26.
Al

ELECTRIC BAR,
Travessera de Gràcia, 233 (Metro: Joanic)
a les 22 h.

Gaudirem de tres músics excepcionals:

MIQUEL ÀNGEL MARÍN, clarinets

ORIOL ROCA, bateria

MARIONA SAGARRA, veu

La nit es convertirà en una aventura sensual i fantàstica pels intersticis desconeguts de les constel•lacions que s’eixamplen a banda i banda de la Via Pentagramàtica de l’experiència musical. Un esdeveniment còsmic, l’univers, les esferes són música.

LA BOUESIA, TEXTICLE de CARLES ANDREU

2011-01-15T10:48:00.002+01:00

Lo Festival de la Bouesia a la Cava ja va nàixer tot armat amb los peus al fang dels arrosars i la mollera al vent per a captar les novetats de la vila, que si en temps passats sempre arribaven dos segles en retard, avui en dia, a voltes, los tremperes del Deltebre, fins i tot se posen al davant i tiren del carricotxe sense escrúpols! Qui ho havie de dir! A mi no m'estranye! Agarren les situacions i les actuacions amb aquella distància humorística que me xifle, sí! S'endinsen sense pour en lo motor de l'intel•lectualització ciutadana i tira que tiraràs mos fan córrer a tots com los fan córrer a n'ells los bous. D'aquí "La Bouesia", segons jo, clar! Te preparen una enfilada d'actes desgarbats i no jerarquitzats o molt poquet, com ha de ser, i te van omplin lo pas del temps d'un moviment sempre elàstic! Això no ho fa qualquere! Què no! Això se fa tot solet per la manera de ser i d'estar en este territori on bufe un vent d'esperit localitzador i alhora externalitzaor sempre amb uns brots espontanis d'humor provocatiu. Esta redempció de l'actuació de l'art celebrada pels de les afores del cenacle ciutadà té un vigor que me complau, que me done ganetes de fer això i allò, actes diversos de creaciò amb minúscula, com qui en un sol dia esmorze, dine, brene i sope i encara desprès se'n va xino xano fins al bar a prendre una copa amb los "reconeguts" a fi de cloure la jornada com cal per a poder descansar la màquina i dixar crear als somnis.

CARLES ANDREU, Paris, gener 2010

Foto: Ja, Carles Andreu canta Pessoa al pas del Baló, Bouesia 2010

PRIMER ARXIU EUROPEU DE PERFORMANCE

2011-01-13T21:39:00.001+01:00

Sònia Tubert informava a http://www.lamalla.cat/ d’una iniciativa pionera no sols a l’estat sinó a Europa: el primer arxiu europeu de performance: l’Eurpèan Live Art (ELAA) http://liveartarchive.eu/es Un projecte de la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis de la Universitat de Girona, que es va presentar el passat desembre, amb la participació d’Ester Ferrer. Lloable objectiu en tant que vol documentar un art efímer i volàtil: “El projecte no es centra només en documentar la performance a nivell de la Península Ibèrica, que és el que es fa des de Girona, sinó que també hi participen dos centres més relacionats amb els arts plàstiques, la Ruskin School of Drawing and Fine Art de la Universitat d’Oxford i el centre GlogauAIR de Berlin. Des dels tres centres es faran entrevistes a artistes de performances, que en el cas de Girona seran espanyols, i alguns d’ells també faran actuacions expressament per a aquest projecte, que també s’enregistraran i es penjaran a la web. I és que la intenció de l’ELAA no és només documentar el passat, sinó també produir nous muntatges i instal•lacions.”

Una performance (angl: actuació) és una acció artística en directe, on l’actuador, el performer, es comporta d'una manera inesperada davant d'un grup de gent i la "línia" invisible que divideix l'artista del públic s'esvaeix -com en el teatre actiu, on els membres del públic s'impliquen en la producció. El terme acció artística o performance s'ha difós en les arts plàstiques (performance art), i significa art en viu. L'acció està relacionada amb l'art conceptual, els happenings (angl: esdeveniment artístic), el moviment artístic Fluxus i l'art corporal (body art). http://ca.wikipedia.org/wiki/Actuaci%C3%B3_art%C3%ADstica

Comencen les primeres entrevistes documentals aquest gener amb Carles Hac Mor, un dels pioners de la performance a la península Ibèrica, i una performance pública al Museu d’Art de Girona. El 24 de gener Concha Jerez serà l’entrevistada i performer. Fina Miralles, Isidoro Valcárcel Medina, Bartolomé Ferrando o Rosa Galindo són altres dels artistes que deixaran el seu testimoni per l’arxiu durant aquest any.

CARTELL DE 7a TROBADA INTERNACIONAL D’ARTISTES DONES D’ACCIÓ
ORGANITZADA PER LA FACULTAT DE LLETRES DE LA UNIVERSITAT DE GIRONA, MARÇ 2010, http://www.gresolart.com/web/ca/gresol-content&categoria=69&seccio=2&activitat=68

ELOGI DEL TABAC

2011-01-08T12:38:00.001+01:00

Un cigarrillo de papel,

señores, es nuestra vida,

que unos lo fuman en calma

i otros lo fuman aprisa,

i al final de la jornada
no quedan más que cenizas

Jota de Boca de Bou (1895-1972)

El mil•lenni canvia d’any com les serps la pell. L’estat sanitari ha despatxat dels cafès als fumadors. El tabac, diuen, perjudica greument la seva salut, i la dels que estan entorn. Adéu al cafè, copa i faria, paradís artificial del pobre diumenge. Com que els burgesos no van protestar quan van eliminar l’havà com a complement de la menja en un restaurant de prestigi, vet ací que caldrà anar a l’estadi per ensumar l’enigma portentós del fum. De la mateixa manera que per domesticar els bous no calia prohibir les “corrides”, els poders n’han fet un gra massa criminalitzant al quaranta per cent de la població. La democràcia, que havia de ser il•lustració, es llança per la pendent de la tolerància cero i afavoreix la cacera de bruixes amb la delació. Ja no morirem pels lents efectes cancerígens del tabac, sinó per bona salut. Vés quina gràcia.

ELOGIO DEL TABACO

Extraordinary pleasure

Pocos placeres bajo los cielos misteriosos
más elevados y serenos
que tú, tabaco. Siempre
aumentando la dicha, en la fortuna,
o consolando el infortunio,
con la misma elegancia
con que silenciosamente envuelves
el sueño de la lectura o de la música,
los secretos ritmos de la meditación
o el agradable conversar.
Tantos momentos perdurables van unidos
a tí, tantas horas
que tú acompañas i mejoras.
Enigma portentoso
del humo, al que nos entregamos
como a la sabiduría o a la suerte
que tampoco nunca entenderemos.
Noble compañero de la inteligencia,
de la alegría de vivir, del
amor, y de ese otro
favor, el vino
que alegra el corazón y la mirada.
Nunca nos faltes.

José María Àlvarez, El escudo de Aquiles, Ed del Dragón, Madrid 1987

José María Àlvarez, (Cartagena, 1942): “…el poema como imagen de aquello que no deseamos perder” compendia la obra del poeta. La cita pertany al pròleg de l’antologia “Los prodigios de la cera” seleccionada per J. Gustavo Portella i C. Burgio, on també es diu que el poeta “…ha ido pasando de una poesía social y de escarceos con la vanguardia a un culturanismo vivencial, donde el protagonista es un vividor que desdeña lo vulgar, lo fingido; que ama las causas perdidas, que gusta de vivir la literatura. Sus traducciones de Kavafis, Stevenson, Eliot, Villon, Shakespeare, Hölderlin e incluso Maiakovski dan prueba de ello”.

http://www.josemaria-alvarez.com/index.html

Foto: Ja, El gall de les burilles, Riumar, Deltebre, 2011

“Fumo”, Almudena Grandes, aparegut al País, 10 i 11

Soy fumadora. Jamás creí que algún día tendría que encabezar una columna con estas palabras, pero me siento en la obligación moral de hacerlo. Pago mis impuestos religiosamente, ningún juez me ha imputado delito alguno, llevo 30 años conduciendo sin haber provocado, ni siquiera padecido, un accidente de tráfico, y además, por fortuna -cruzo los dedos-, he causado a la Seguridad Social un gasto ínfimo en relación con lo que he aportado desde que empecé a trabajar a los 23 años. Sin embargo, fumo, y por eso soy un problema para España.

Un país, por otra parte, tan complaciente con la corrupción que los resultados electorales ni siquiera la reflejan, donde los teatros se llenan cuando actúan delincuentes presuntos o convictos, en el que hay jueces que consideran atenuantes de violación las minifaldas que llevan las víctimas, jurados populares que absuelven a asesinos de homosexuales y tribunales que consideran prescritos los principios de la justicia universal, mientras los programas de televisión que trafican con la inmoralidad arrasan en los estudios de audiencia en proporción a las delaciones y calumnias que son capaces de producir. Es aquí donde, de la noche a la mañana, los fumadores nos hemos convertido en un factor de alarma social, capaz de absorber la ira y la frustración de quienes han hallado en nosotros el único límite de su tolerancia.

Soy fumadora, pero, hasta el 2 de enero, la ley antitabaco no me preocupaba. Ahora, nada me preocupa tanto como la caza de brujas que ha desatado el Ministerio de Sanidad. Sigo sin entender el sentido de normas tan absurdas como la que ha acabado con la armoniosa coexistencia de intereses que imperaba en los aeropuertos, pero no la incumpliré. Tampoco denunciaré a nadie y, desde luego, no dejaré de fumar. No mientras el Estado español siga vendiendo tabaco en los estancos.

Un article interessant: Francisco Rico, "Teoria y realidad de la ley contra el fumador", El País 11 i 11, que comença:

"Quizá no por entero, pero en aspectos importantes la "Ley 42/2010, de 30 de diciembre, por la que se modifica la Ley 28/2005, de 26 de diciembre, de medidas sanitarias frente al tabaquismo", etcétera, etcétera, es un golpe bajo a la libertad, una muestra de estolidez y una vileza. Vayamos, brevísimamente, por partes, y en cada una con solo un par de calas."

LA BELESA ÚTIL. DE LA COMPLAENÇA A LA SEGURETAT, ORATORI D'EXPERIMENTACIÓ SONORA, 15 I 11, EL MASROIG, PRIORAT

2011-01-07T18:22:00.001+01:00

Priorat Centre d'Art

http://www.prioratcentredart.cat/

DISSABTE, 15 DE GENER. 2011

de 10 a 13 h i de 16 a 19 h,

Antics Trulls. Celler El Masroig.
Passeig de l'Arbre, 3. El Masroig

O=C=O

els moixons, canten la mateixa tonada en situació de risc?

Els canaris [serinus canaria] eren usats en les mines de carbó com un sistema primerenc d'alarma. En la mina, gasos tòxics com el monòxid de carboni o el metà mataven abans els ocells que els miners. Com solen cantar la major part del temps, es convertien en una alarma tan visual com sonora. L'ús dels canaris en les mines britàniques es va eliminar progressivament des de 1986. [wkpd adaptat]

El raïm, un cop veremat, es premsa. D'aquest premsatge se n'obté el most, és a dir, la part líquida dels fruits. El most fermenta de manera natural per l'acció de fongs microscòpics (llevats) que es troben en les peles dels grans de raïm. Aquest procés és la fermentació alcohòlica, ja que els sucres del most es transformen en alcohol etílic, tot alliberant diòxid de carboni.

El diòxid de carboni (també anomenat biòxid de carboni o anhídrid carbònic) és un gas incolor, inodor i insípid. La seva composició química és CO2. No és tòxic, però la seva acumulació pot produir la mort per ofegament, ja que, com que és un gas més pesant que l'aire, s'acumula fàcilment en els llocs més baixos.

Un altre mitjà per detectar la presència de gas tòxic és la flama d'una espelma.

POESIA A PERPINYÀ: « NIT DE POESIA »Dissabte 12 de febrer 2011, 20h30

2011-01-07T17:58:00.002+01:00

Des del 2007, els Angelets de la Terra organitzen vetllades poètiques en diferents espais de Catalunya Nord, on volem fer córrer la veu dels poetes vinguts de tots els Països Catalans per trobar-se amb poetes de la Catalunya Nord i un públic nord-català molt divers.

POESIA A PERPINYÀ:
« NIT DE POESIA »

Dissabte 12 de febrer 2011, 20h30

Théâtre Primavera

6, Av. du Languedoc (Haut-Vernet/stade Gilbert Brutus)

Gerard Jacquet,
Renada Laura Portet,
Coleta Planas,
Jaume Queralt,
i altres poetes dels Països Catalans
i de més enllà.
Nanou Planes – La cantautora de Sant Andreu ens presentarà el seu projecte musical amb poesies de la Coleta Planas (Rossellò) i de Zina Romeo (Sicilia).
+ mini concert “Col.lectiu Joan Pau Giné” amb Rodney Gemmell, Andy Ritchie, Florent Berthomieu i Jean-Luc Durozier

Entrée gratuite

La scène des Nits de Poesia est ouverte à tous les poètes et à toutes les langues (arabe, kabyle, français, ukrainien, catalan, …). On y découvre la beauté de ces langues qui nous entourent car même si souvent nous ne les connaissons pas, l’émotion que nous transmettent les poètes et la sonorité des mots nous permettent d’en deviner le sens profond.

Aquestes vetllades poètiques sempre generen trobades entre les llengües i cultures presentes sobre el territori català i això en fa uns moments màgics on gaudireu de la bellesa de la paraula.

Enguany, la Nit de Poesia es farà en un teatre en el barri de l'Alt Vernet (Nord de Perpinyà), en el marc de la 5a Setmana per la Llengua

http://www.setmanallengua.com/ (fotos, videos...),

on també presentarem el nostre nou projecte de

musics de Catalunya Nord per la Llengua "Col·lectiu Joan Pau Giné"

http://www.musics-rossello.com/

Aqui trobareu les ultimes edicions a Ribesaltes en videos:
http://www.youtube.com/watch?v=ZBrAegir-Cs i
http://www.myspace.com/video/vid/55889203

Fotografies de la NIT DE POESIA 2010 i cartell 2011

JOANA BRAVO: MICROPOESIA ADHESIVA

2010-12-25T12:44:00.002+01:00

Joana Bravo, La Breu, sempre fiblant la brevetat ens envia aquesta extensió poètica i un poemes en 3 paraules:
micropoesia adhesiva

Queridos amigos desde EN3PALABRAS queremos felicitaros el año con BUENASnoticias!

Se trata de Poesía Autoadhesiva, diferentes sets de palabras con los que podrás elaborar tus propios micropoemas y juegos de palabras, desarrollando tu creatividad y habilidades lingüísticas.

BUENASnoticias es una propuesta de micropoesía doméstica y cotidiana que mantiene y desarrolla las constantes del proyecto EN3PALABRAS. En este caso, a través de un set de palabras que sugieren múltiples juegos y combinaciones y que convierten tu casa en un libro abierto, poblando sus rincones de poesía.

Podéis conseguirlo en nuestra web:

http://www.en3palabras.com/

También me gustaría invitaros a los que todavía no estáis enganchados a la micropoesía a uniros a nuestro juego en facebook:

http://www.facebook.com/EN3PALABRAS

i el poema:

I N S P I R A R E S P I R A S U S P I R A

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Joana Brabo E N 3 P A L A B R A S

NADAL

2010-12-25T12:20:00.002+01:00

NADAL

Sento el fred de la nit
                                  i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro del apis
                                   que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa,           a la cuina,
                                              prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
                                        i ja enyoren el demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
–i tan pobres com som-.
                                      Jesús ja sera nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos         arrencarà a plorar.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT
(Antologia General de la Poesia Catalana, de CASTELLET et MOLAS,1979)

Felicitació nadalenca, de Rut Domenech, ànima del Festival de Poesia de Vandellòs: una imatge dels paisatges de Vandellòs on la roca viva canta en flor.

Il·lustració: El Roto, El País 24 xii 10

SALVAT PAPASSEIT, EXPOSICIÓ ARTS SANTA MÒNICA, CLAUSTRE del 23 XII 10 al 3 IV 11

2010-12-24T12:47:00.001+01:00

L’empenta rebel, la poesia entusiasta, radiant i optimista de Salvat-Papasseit creix constantment. L’aventura poètica es transforma en l’exposició al Claustre d’Arts Santa Mònica:

L’exposició planteja un recorregut cronològic que permet reconstruir de manera visual el procés que conforma la biografia vital, intel•lectual i estètica del poeta català Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), assenyalant la seva aportació al caràcter ideològic de la primera avantguarda —literària i plàstica— a Catalunya.

L’exposició es vertebra en tres espais bàsics, a partir de la metàfora de les arquitectures simbòliques que representen l’evolució del poeta: L’ATENEU, lloc de formació i de col•lectivitat política que representa el temps del despertar de la consciència social i de la primera literatura periodística de Salvat; LA GALERIA, un àmbit de relació amb el món de l’art i els artistes a través de les Galeries Laietanes on treballa Salvat, espai de recepció de l’avantguarda europea; EL SANATORI, darrera arquitectura del poeta relacionada amb el temps de convalescència i reclusió física i estètica.

Cinc artistes contemporanis participen d’aquest recorregut realitzant una lectura personal sobre l’obra, el pensament ideològic i les relacions culturals del poeta: Francesc Abad, Isabel Banal-Jordi Canudas, Domènec i Eloi Puig han realitzat un projecte específic per l’exposició posant de relleu la vigència i la creativitat del poeta i la seva escriptura ètica.

Comissariat: Pilar Bonet i Maia Creus

Organitza: Arts Santa Mònica - Institució de les Lletres Catalanes Col•labora: Edicions 62

CONSULTEU LES ACTIVITATS RELACIONADES: http://www.artssantamonica.cat/EXP/EXPOSICIONS/tabid/128/language/ca-ES/Default.aspx#exposicio30

El creixement de Salvat-Papasseit es pot comprovar no només en les activitats programades, o en les versions constants escèniques, cantades o recitades, sinó amb aquest vídeo d’Ester Xargay: http://vimeo.com/16962961

Nit Benet Rossell (16/07/2010): "Amb el temps i una fanga"

S’inicia amb una intervenció de Carles Andreu posant en solfa el cal•ligrama “Columna vertebral: sageta de foc”.

El vídeo és un passeig per les sales de l'exposició "Paral•lel Benet Rossell", puntejat per actuacions teatrals, cançons i lectures de poemes, que és alhora un apropament a l'univers poètic de Benet Rossell i una constatació de la complicitat d'alguns dels seus amics en la seva activitat com a artista, performer i poeta.

Accions poètiques i musicals de Carles Andreu, Antoni Clapés, Francesc Fité, Cristina Gamiz, Carles Hac Mor, Miquel Àngel Marín, Joaquim Sala-Sanahuja, Carles Sanuy, Ester Xargay i Benet Rossell. Comissari: Antoni Clapés (Cafè Central)

Carles Andreu, a qui la Bouesia segueix de prop, ha posat veu i música a la poesia. També a Salvat-Papasseit, fins i tot en els seus cal•ligrames. Podem sentir aquesta experiència en els CDs recentment reeditats: “Carles Andreu canta Salvat-Papasseit i les paraules de Gaudí (1994-1998)”. Carles Andreu, un quixot magre de la franja, és un funàmbul que canta la vida sobre les cinc cordes del pentagrama per fer bons els versos de Papasseit (“L’ofici que més m’agrada”):

I encara hi ha un ofici
que és l’ofici de festa el pintor de parets:
si no canten abans, no et fan una sanefa;
si la cançó és molt bella, deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i el cantaven:
tots porten bata llarga
de colors a pleret.

JC

La foto ha esta manllevada de la web Arts Santa Mònica

El poema “Marxa Nupical”, de http://papasseit.wikispaces.com/Marxa+nupcial
que inclou un comentari firmat per Iker Aguirre i Maria Torras.

Vetllada Poètica del Porcell 2010, Àger

2010-12-24T10:30:00.003+01:00

Santi Borrell ha documentat en vídeo la Vetllada Poètica del Porcell, el kabaret literari de més llarga trajectòria dels països catalans http://poesiasantib.blogspot.com/2010/12/festival-de-poesia-dager-i.html . Any rere any, i ja són catorze, els uni(r)versos es citen en aquesta vila esplèndida, guarnida pel Montsec i per la col•legiata d’Arnau Mir de Tost, nogensmenys és també un observatori de l’univers. Els versos esdevenen meteorits, sota la batuta del poeta Carles M. Sanuy, i juguen als escacs per quallar les posicions de les constel•lacions constants. Per això Àger va coronar la magnífica acollida oferta als poetes amb l’obsequi d’un peó fatemí i octosil•làbic, còpia exacta de la que es trobà al castell de Mir de Tost.

En aquest bloc ressonen els versos encara disposats en fila cap al kabaret interestel•lar. Amat Baró, Javier Caballero, Josep Maria Reixac i Ferran de l’Horiginal. Són el tret de sortida. Caldrà estar a l’aguait del bloc per constatar els següents moviments poètics.

De Santi Borrel, l’autor i un activista poètic, afegiré res més que uns versos del seu poemari Els dies a les mans, publicat recentment per Edicions de Pedra, on l’amor és la força còsmica, el clinamen, que conforma l’uni(r)vers:

l’amor es va fent amb el temps

com l’aigua d’un riu

que dóna forma a una pedra

molt lentament

http://bouesia2.blogspot.com/2010/12/vetllada-poetica-del-porcell-kabaret.html

sobre Àger, la web de l’Ajuntament http://www.ccnoguera.cat/ager/index.php i especialment:

http://www.ccnoguera.cat/ager/index.php?option=com_content&task=view&id=109&Itemid=151

http://www.ccnoguera.cat/ager/index.php?option=com_content&task=view&id=66&Itemid=155

FOTOS:
1. Benet Rossell, Porcellada 2010, Priya 2010

2. Peó, còpia de la peça d'escacacs (art Fatemí, s.XI, trobat a la Col·legiata d'Àger), Priya 2010
3. Vila d’Àger amb el Montsec, Web de l’Ajuntament

VILLON TRADUÏT PER ANDREU SUBIRATS

2010-12-19T14:36:00.001+01:00

Andreu Subirats ens presenta una traducció de totes les balades de François Villon (1431-1463), incloses les críptiques Ballades en Jargon (en argot), amb un pròleg sintètic i clar, biogràfic, acompanyat d’un aparell crític de prop de 500 notes que mostren raonadament les dificultats significatives i de traducció i contextualització. La Breu edicions presenta impecablement el text bilingüe i reprodueix un dels gravats de la primera edició.

“Un esforç titànic” (David Castillo) per traslladar al català una poesia medieval que encara avui té més que fervents admiradors, entusiastes recreadors. Tanmateix el propi Subirats, poeta dreçat sobre la paraula alada i directa, tal com vam veure arravatada i vehement en la presentació polifònica a l’Horiginal. Esforç, rigor i passió són els cavalls que estiren la quadriga de la seva versió. El quart és el domini dels registres de la llengua, ample i en veu alta, capaç de fer revifar els versos descarnats, mordaços, expressius i brutals de Villon, que ritma amb una sinceritat punyent, desimbolta i expressiva.

Una excel•lent traducció que transmet vivament la forta i inconfusible personalitat del poeta prototip de la vida irregular, un temperament singular que sabé transmetre’ns “un lirisme mai aconseguit fins aleshores”, un lladre i assassí que aconsegueix portar-nos fins avui les reaccions i els matisos d’uns “angoixosos problemes vitals davant dels quals reacciona d’acord amb l’ànim i circumstàncies” (Martí de Riquer). “Les dificultats de la seva vida [de Villon] li van servir per fer una crònica, que es manté actual, sobre el món injust, que encara vivim. Villon denuncia els banquers, usurers i especuladors, sempre des de l’òptica del poeta pobre i de la púrria, la coquille. La mort, la fam, la misèria, la persecució i també la bellesa femenina i l’amor componen un mosaic, on la sàtira ho omple tot plegat d’un vitalisme i d’una modernitat absoluta, tot i ser del segle XV” (David Castillo).

Per aplaudir millor aquesta cara filològica d’Andreu Subirats llegirem
(JC)

BALADA [DE LA GROSSA MARGOT ]

Si jo estimo i serveixo la bella amb bon cor.
M’heu de prendre per vil o per ximple?
Ella té totes les qualitats desitjables!
Pel seu amor jo empomo daga i escut.
Quan arriben clients, m’afanyo a fer un trago,
Cerco el vi sense fer gaire soroll,
I els ofereixo aigua, formatge, pa i fruita.
Si paguen bé, els dic “d’acord:
Torneu-hi quan aneu calents,
En aquest bordell on vivim junts”.

Però quina ràbia i quin mal rotllo
Quan Margot arriba al llit sense pasta,
Llavors no la puc veure i l’odio a mort.
Li prenc la roba, faixa i faldetes,
Jurant que li empenyoro pel seu escot.
I l’Anticrist, que llavors és ella, s’agafa els malucs
I crida i jura per la mort de Déu
Que d’allò ni parlar-ne. Llavors jo agafo
Una ampolla buida i li faig una marca sota el nas,
En aquest bordell on vivim junts.

Després torna la pau i Margot es tira un pet
Més inflat que un immund escarabat.
I tot rient, m’engega una clatellada
I em diu “vinga home” mentre m’engrapa les cuixes.
Borratxos tots dos anem a dormir la mona
I, en despertar-nos, quan el ventre li gargola,
Ella em munta per no danyar el seu fruit,
Jo dessota gemego i m’aixafa més que un tauló,
De tanta disbauxa ella m’esgota,
En aquest bordell on vivim junts.

Faci vent, pedregui o geli, jo ja tinc el pa cuit.
Sóc un cràpula, i la cràpula em segueix.
Qui és millor? Tots dos ens entenem bé,
Som fets l’un per l’altre: El mal gat, mala rata!
Estimem la marranada i la marranada ens envolta;
Fugim de l’honor i l’honor ens defuig,
En aquest bordell on vivim junts.

VILLON, F.: LES BALADES, Traducció, introducció i notes d’Andreu Subirats, La Breu edicions, Barcelona 2010
http://labreu.wordpress.com/

foto: Andreu Subirats a l’horiginal: http://horinal.blogspot.com/2010/10/fam-de-villon.html

ÀGORA INDISCIPLINÀRIA, MX ESPAI 1010, 21 XII 10, 20 h

2010-12-19T11:17:00.002+01:00

MX Espai 1010 es complau a convidar-vos

el dimarts 21 de desembre del 2010, a les 20h., a

ÀGORA INDISCIPLINÀRIA

CLOENDA DE L'EXPOSICIÓ "LA PERFECCIÓ ÉS FEIXISTA",
DE NORA ANCAROLA, EUGÈNIA BALCELLS, CARLES HAC MOR, ANSELM ROS, ESTER XARGAY I MARGA XIMENEZ.

LECTURA-LLAMPEC PER CATALINA GIRONA DEL "LLIBRE ACCIÓ DE LA ROSA DEL NO-ÉSSER" DE MARGA XIMENEZ.

DEBAT, ENTRE TOTS ELS ASSISTENTS, SOBRE SI VERITABLEMENT EL POETA ÉS UN ÉSSER HUMÀ EN PROCÉS D'ESDEVENIR CA I SOBRE SI DE DEBÒ LA PERFECCIÓ ÉS FEIXISTA.

PRESENTACIÓ DEL CATÀLEG DE L'EXPOSICIÓ (A "L'INSTITUT D'ESTUDIS ILERDENCS", DE LLEIDA) "EL POETA ÉS UN ÉSSER HUMÀ EN PROCÉS D'ESDEVENIR CA", AMB TEXTS DE LLUÍS CALVO, JOSEP MIQUEL GARCIA, CARLES HAC MOR I JORDI MARRUGAT.

HI INTERVINDRAN:

TOTHOM QUI HI VULGUI DIR LA SEVA

NORA ANCAROLA,

EUGÈNIA BALCELLS,

LLUÍS CALVO,

CARLES HAC MOR,

JORDI MARRUGAT,

ANSELM ROS,

ESTER XARGAY

MARGA XIMENEZ.

MX Espai 1010 / Edicions 1010

Carrer de la Llibreteria, 7 pral. Barcelona.

Tel.: 34-933-106-577 - 34-669-517-227
http://www.mxespai.com/ - mxespai@mxespai.com
http://www.edicions1010.com/ - info@edicions1010.com obert de dimarts a divendres de 17h a 20,30 h
(dissabte visites concertades)

Reproduïm el text de l'exposició, amb una breu presentació de la figura polièdrica de Carles Hac Mor:

Carles Hac Mor és escriptor català, com tots ja sabem.

També sabem que ha conreat generes d’invenció personal, com ara la paraparèmia, l’escaIaborn i més recentment l’hiposeptimí. Durant els anys setanta i vuitanta cofunda les revistes d’art i poesia Tecstual, Ampit i L’avioneta, i n’impulsà d’aItres, alhora que integra el Grup de Treball. Ha col·laborat en nombroses revistes, com també als diaris Avui, El País i Diari de Barcelona. Ha obtingut el Premi Espais a Ia Critica d’Art 1988 i el Premi Joan Fuster d’assaig de 1998, ha escrit centenars de textos per a catàlegs d’exposicions, i molts poemes escampats en revistes i publicacions molt diverses i inabastables.

De la diversitat de gèneres que practica, es podria dir que és una estructura invertebrada, la qual cosa no vol pas dir escriptura automàtica, sinó escriptura del sistema que regula l’automatisme. Tampoc no té a veure amb el surrealisme; ho diu ell mateix al llibre La despintura del jo: "L’escriptura no és cap mètode terapèutic psicoanalític per convertir-nos en, diguem-ne, nosaltres mateixos. El concepte surrealista d’automatisme psíquic és religiós". De fet, defuig totes les etiquetes. El seu lema principal consisteix en "no consolidar res, i ni això: es tracta de no-res".

La seva obra és una dispersió aparent, és una obra total i imperfecta, antiescriptura que, però, inclou també l’escriptura i la mismísima ("mateixíssima" -més que mateixa-) perfecció.

Per a en Carles Hac Mor, és el llenguatge mateix el que diu coses; ell diu "quan no volem dir res és quan diem més coses". Una actitud paradoxal que podríem dir que és la base de la seva escriptura, de la seva poesia.

Aquest Epítom que es realitza a l’MXEspai1010 manté una línia històrica conductora amb el que va ser el primer epítom que es té registrat, realitzat al segle IV a.C per l’historiador Teopompo de Quios, i que resumia les Històries d’Herodot. Aquesta exposició està inclosa dins un cicle impulsat per la Fundació Viladot, que compta amb exposicions a I’IEI de Lleida, a I’MXEspaI 1010, a l'Antic Ajuntament de Tarragona, a Ia Nau Côclea de Camallera i a la Fundació Viladot d’Agramunt.

En aquesta exposició, la Nora Ancarola presenta el vídeo Despintura del Mor;
L’Eugènia Ballcells participa amb una obra feta en col·laboració amb en Carles Hac Mor, ja fa unes dècades;
El mateix Hac Mor presenta un llarg poema, gràficament visual que data de més de trenta anys i que es va presentar a la Galeria Amagatotis;
D'ell també podrem veure les obres que va fer, durant aquests darrers anys, per a la convocatòria de Petit Format del nostre espai;
L'AnseIm Ros, presenta unes magnífiques obres sobre paper;
De l’Ester Xargay veurem una video-instal·lació;
i la Marga Ximenez presenta el llibre d’artista Llibre-acció de la rosa del no-ésser.

Per acabar, agafeu un text d’en Carles Hac Mor, canvieu la paraula art per la de literatura i la d’artista per la d’escriptor, i aquest es el resultat:

“Literatura ho és tot -no pas tot pot ser literatura, sinó que tot és literatura- i d’escriptor, n’és tothom -no pas tothom pot ser escriptor, sinó que tothom és escriptor-. Per tant, res no és literatura i ningú no és escriptor, I, en conseqüència, la teoria de la literatura -la teoria d’això que no existeix- ha de consistir en una desteorització (i -atenció!- aquesta afirmació no implica cap imperatiu, no prové de cap voluntat: les teoritzacions -malgrat llurs intents de simuIar que l’art existeix també contribueixen a la desteorització). El que cal, doncs, no és pas una redefinició de la literatura, sinó la desdefinició de la literatura, paral·lela a una desdefinició general. VoIer definir -o redefinir- qualsevol pràctica equival a voler-la delimitar, a instar que es mogui dins uns marges, a llevar-li possibilitats, a sostreure-li llibertat. Sentim a dir que la literatura és un mitja de coneixement, i, tanmateix, qualsevol cosa, inclosa una pedra (que també és literatura), suposa un mitjà de coneixement".

Podeu trobar-ne mes informació a:

http://www.xtec.es/~jducros/Carles%20Hac%20Mor.html

http://www.cornermag.org/corner01/page01.htm

http://www.barcelonareview.com/29/c_ac.htm

Il.lustració: programa de mà de l'exposició: El poeta és un ésser humà en procés d'esdevenir Ca, Lleida, setmbre 2010.

Nit Ovidi Montllor, per Usted es un Colectivo, HELIOGÀBAL, 19 XII 10, 21,30 h

2010-12-19T10:42:00.000+01:00

Diumenge, 19 de desembre • 21:30h

Nit Ovidi Montllor, per Usted es un Colectivo

Preu: 5€

Amb Lucas Quejido, Pau Badia, Ignacio Lois, Andreu Subirats i Diego Burián, Montse Basté, Víctor bonetarboli, Joana Brabo, Sebastià Jovani, Mil Pesetas, Els Surfing Sirles, Recitals a domicili i La Banda de Doris.

http://www.heliogabal.com/programacion.php?s=2

C/ Ramón y Cajal, 80

Metro L4 Joanic

...Entre l'obra d'Ovidi Montllor hi ha una sèrie de peces molt ben parides: literàriament i musicalment, i que, cantades per ell, adquireixen una vibració encomanadissa, que el públic fa seva. Van del sarcasme més virulent al patetisme més ingenu, i passen pel míting, per la poesia lírica pròpia, per l'exhumació de versos insignes. Tota pedra fa paret. Totes aquestes pedres -les de l'Ovidi i les dels altres- han fet, no una paret, però sí uns canals per on han discorregut moltes ansietats populars. ¿Hauré d'afegir-hi, de més a més, la condició «valenciana» d'Ovidi Montllor? Hi estic obligat. I ho confesso: per a mi, sent el mateix que és, Ovidi Montllor, procedent de la Garrotxa, de l'Empordà o de Barcelona, representaria tota una altra hipòtesi d'estímul «nacional». Com Raimon o com la Maria del Mar Bonet. Una de les rèmores pitjors que arrosseguem, els catalanoparlants, és l'innumerable «fet diferencial» del dialecte. La «cançó», finalment, ha trencat els prejudicis ancestrals, i una transfusió de fonètiques i de lèxic, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ha pogut consumar-se positivament gràcies als cantants i als seus discos...

Joan Fuster, introd. a Poemes i Cançons d'Ovidi Montllor, Galba ed. 1978

Foto i text de la pàgina dedicada a Ovidi Montllor:

http://idd007jc.eresmas.net/index.html

ORQUESTRA DE CAMBRA CATALANA: CONCERT DE NADAL, CATEDRAL DE BARCELONA, 19 XII 10, 20h

2010-12-18T14:28:00.001+01:00

ORQUESTRA DE CAMBRA CATALANA

CONCERT DE NADAL

CATEDRAL DE BARCELONA

19 DESENBRE 2010

20 h

Presentació

La Messe des pêcheurs de VilIerville va ser escrita per Gabriel Fauré i André Messager durant l'estiu de 1890 en aquesta vila de la Normandia francesa on els compositors passaven vacances. Amb el suport de l’associació de Pescadors de VilIerville decideixen escriure aquesta missa destinada a ser interpretada pels habitants d'aquest lloc i els estudiants que cada any es reunien al voltant dels dos compositors.

Continuant amb la nostra filosofia de donar a conèixer obres de compositors del nostre passat, presentem aquest Glòria de la Missa a 3 del compositor olotí Josep Lamarca que fou organista del Santuari de la Mare de Déu dels Arcs.

El Concert en si menor per a quatre violins d' Antonio Vivaldi -que Bach va transcriure per a quatre clavicèmbals- és un del més populars de la sèrie de dotze concerts coneguda com L'estro armonico.

Niccolo Porpora va ser Mestre de cor a l'Ospedali degli Incurabili de Venècia on va escriure el millor de Ia seva musica religiosa, entre la que destaca aquest Magnificat en si menor.

Esperem que gaudiu del concert i us desitgem un bon Nadal.

Programa

Antonio Vivaldi (1678-1741]

Concert per a 4 violins en si m

Allegro

Largo

Allegro

Niccolo Porpora (1686-1768]

Magnificat

Magnificat

Et exultavit

Et misericordia

Fecit potentiam

Gloria Patri

Josep Lamarca (ca.1723-1813]

Gloria de la Missa a 3

Gabriel Fauré [1845-1924)

André Messager (1853-1929)

Messe des pêcheurs de Villerville

Kyrie

Gloria

Sanctus

O salutaris

Agnus Dei

Orquestra de Cambra Catalana
director: Joan Pàmies

Stanislav Stepanek, Marc Armenqol, Paula Banciu, lngrld Barrionuevo, Jesus Lira i Edurne Vila, violins. Montserrat Vallvé i Anna Mayné, violes. Mark Friedhoff i Ellsabetta Renzi, violoncels. Rafael Esteve, contrabaix. Montserrat Gascon, flauta. Montserrat Lopez, oboè. Miquel Angel Marín, clarinet. Cristina Morales, orgue.

Cor femení Actea,
director: Carles Comalada

Rosa Maria Abenza, Helena Álvarez, Maialen Araolaza, Blanca Bantulà, Patricia Bello, Maria Bonjoch, Sandra Cabezas, Marta Costa, Lucia Donatelli, Mireia Estrada, Mónica Fernández, Mildred Franquet,Violeta González, Sònia Lorenzo, Miriam Peralta, Nekane Rodríguez, Eugenia Tort, Marina Vegué i Marta Zaragoza.

FOTO, Fauré, extreta de http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Gabriel_Faure.jpg

cf: http://www.orquestradecambracatalana.com/
http://bouesia2.blogspot.com/2010/12/orquestra-de-cambra-catalana-concert-de.html