dissabte, 26 de juliol de 2014

10 VACABOUS AL RAVAL DE LA LLET. BOUCRÒNICA


SÒNIA GÓMEZ, foto treta de Facebook bouesia

Dau al Bou al Consell Comarcal del Baix Ebre, un edifici singular en un verger clar i pulcre del tortosí Raval de la Llet. La carrossa de la Bouesia, capça màgica, llança la sort sobre la gespa verda. “Boucomencem”, diuen els parlaments les personalitats. Recolzen les deu edicions bouètiques. El Boucèfal Miquel Àngel Marín les resumeix any per any: cine al Coliseum, campanes en concert, el Teixidor i rondalla, els fars i Josep Bo, ball de barcasses, quatre carreteres, el canal i Cage, les coeteres: això és el joc de l’Èxode Ultralocal.

El dau màgic índica l’edifici, és un vent d’escacs. El moviment de la dansa dóna llum al vestíbul, puja les escales, obre portes i finestres de mig punt, desplega passadissos. Un gest blanc, un de negre i arribem a la sala de plens. Sònia Gómez respira el ritme de l’arquitectura. Acords del cos que desenrotllen els murs continents de l’antic convent en corrandes que somien el bé comú. L’esdevenir encisador de la dansa és un discurs que s’emporta la concurrència per l’admiració i la sorpresa. El ballet marca els passos del laberint i Sònia Gómez el minotaure de meandres impossibles. La dansaire deconstrueix el casal i basteix l’impuls vivificant que lliga el trencadís de molts colors. En el darrer pas, ja som a la porta, vincla el cos per deixar que el seguici salti per sobre l’escaquer i es tornin alfils, cavalls, reis i reines o peons de l’imaginari. Ja som a la quarta dimensió bouètica, entusiasmats.

L’emoció compartida desplega el dau de la carrossa en l’escenari del bouresitral. Carles Andreu fa un cant als segadors anti-lapao o anti-papip. Sam Vila bota vaixells nous a la mar de la literatura. Javier Caballero porta el gest des del 8 a l’infinit. Carme Franc recita “Lo sinyor de la Torre”. Rosa Queral, “De dalt a baix” fa un fumeral. Carmen Abril modula “Genocidi”, un poema de Sam. Paca Rodrigo aixeca el vol dels pardals amb els refilets blaus de la seva veu magnífica. Des de la quinta dimensió bouètica es crida al piscolabis. Mentre l’auditori desfila cap a les taules endreçades de requisits saborosos encara s’escolten jotes de Boca de Bou i Andreu Subirats.

La nit acudeix exacta i el ventet es convida amb un estol d’estels. És el darrer punt. Roger Mas, cantautor de Solsona, només amb la guitarra, traça les constel·lacions de les seves músiques per cançons d’ara i d’arrel, de poetes i de parlars diaris o ancestrals. Flors per a la revolució de la nit, clinc, clinc, clanc. El dau ens ha fet la vida més atractiva i el Consell més obert. Clinnnnnc. La carrossa plega i se’n va.

Javier Caballero

foto: JA


dimecres, 23 de juliol de 2014

BOUCRÒNICA FLIXIS FLUXUS VIA BOVIS, FESTIVAL SIRGA, FLIX 14 VII 14


 

PACA I MONT AL CARRER DE LES BRUIXES
LLORENÇ BARBER A LA PLAÇA DE L'ESCLÈSIA
 
L’èxode ultralocal arriba en carrossa al Festival Sirga, un meandre de músiques de recerca i patrimoni. La Bouesia celebra pas a pas la fluïdesa de Fluxus, aquell impuls neodadaista i cagià del seixanta i setanta que feu de l’art un mestissatge i una hibridació viva d’arts i gèneres, d’acció i expectació: antiart contra l’objecte mercantil amb preu -qualsevol cosa pot ser art i qualsevol pot fer-ho (Maciunas,1965). A la porta del Molí d’Oriol comença el relat capicua. Passa dins del molí i el silenci esdevé pedra treballada, testimoni de l’esforç de destil·lar l’aigua bucòlica del riu en oli espès. Del miracle silenciós la veu màgica de Paca Rodrigo revela un escenari de refilets i l’aire sonor pren els colors irisats de la tarde i un estol de sensacions desperta el goig aeri dels darrers estols de grius i caderneres.
ANDREU CARRANZA I MARCEL BAGÈS A LA CANA
El present transita pel carrer de Catalunya. Passa l’hora a toc de campana. Interpel·la el Boucèfal a un boueta flixenc davant un indret popular, avui Bar 21, ahir ball, teatre, cine, discoteque... tocom que aplega ciutadans i converses. Carles Andreu amb veu de cobla punteja la comitiva un ritme anapèstic de camí o una cançó de treball. A la plaça de l’Església Llorenç Barber fa ballar el plateret amb l’ajut del xiular del seguici, i l’església estira la torre més amunt. Explota el xim-xim i l’entusiasme. Mont Palacios obre la veu des del dins del jo i, simultàniament, Paca replica el so. El duet multiplica sentits i emocions. L’exaltació és itinerari. A la plaça major el gitano blanc, Andreu Carranza declama una narració que reconstrueix la mesura, la cana, el perxis d’arcs de mig punt, el mercat, i fa aparèixer els fantasmes de la història. Ben acompanyat per la guitarra de Marcel Bagès continuaran improvisant jazz. Un boueta treu un poema de la memòria, perd el fil, i dóna el final. Però es desmenteix i reinicia sense èxit el poema. Segueix però la processó cap al carrer de les Bruixes on seran més fortes les cadències i la fosca. Miquel Àngel Marín farà un Mozart inestable sobre un coixí de vent. El boueta recita a cau d’orella el poema finalment recordat. Llorenç posa la nota musicològica. Improvisen i trenen el duet Mont i Paca, les dames de veu reverberant. La singladura pel casc antic és un pentagrama, però les notes volen i xalen saltant, de carrer en carrer, d’orella a orella, més enllà. Fins que un altre cop a la plaça major la jota aragonesa a capella de Carles Andreu i la tortosina de Boca de Bou i Andreu Subirats acompanyen la cloenda de Joan Bagès. Després de sopar Maria Pons poetitzarà les edats: Quan tu eres petita, jo era gran.
El tirabuixó del meandre del castell ens ha donat el dibuix i Flix la vila. Fluxus les excuses per transitar l’espiral i el laberint. Els bouetes i els flixencs, l’oli nou. Fugaç la tarde bouètica se’n du la carrossa de la nit, mentre el Festival Sirga desenvolupa l’aureola meravellosa de les arts sonores. Flixis Fluxus Via Bovis, oli de bou.
J.Caballero
FOTOGRAFIES FRANCESC VISA, facilitades per Bouesia
 
FRANCISCA RODRIGO AL MOLÍ D'ORIOL
MIQUEL ÀNGEL MARÍN, MOZART INESTABLE
 


















dimecres, 16 de juliol de 2014

MAPA D'AFECTES DE TARRAGONA, MIQUEL ÀQNGEL MARÍN

MIQUEL ÀNGEL MARÍN A REMULLÀ, VANDELLÒS 2014. Foto: JA

Ciutat Sonora. Enguany es farà una acció que vol aprofitar els recursos de la geolocalització i la realitat augmentada que ofereix el web 3.0 per traçar un circuit ciutadà que permeti sobreposar-hi un recorregut sonor.

En aquest sentit, el músic i escriptor Miquel Àngel Marín articularà un Mapa d’afectes de Tarragona que proposarà una ruta “turística” totalment íntima, composada per una desena de punts relacionats amb els llocs de residència d’amics seus. Utilitzant l’intèrfon com un “instrument” i alhora un element que ell considera un envà permeable entre l’àmbit domèstic o privat i l’àmbit públic, enregistrarà diversos arxius sonors en què els seus amics transmetran la seva visió del barri i del lloc en què els “visitants” es trobaran.

L’objectiu és incloure aquests podcasts dins de la plataforma/app Woices, que geolocalitza el lloc on es troba l’usuari per tal d’oferir-li els arxius sonors que hi estan relacionats.

dissabte, 5 de juliol de 2014

CD RECITALS A DOMICILI, AMB EDUARD CARMONA I CIA


1
He escoltat a Eduard Carmona des dels més diversos escenaris en els temps més variats. La seva força gestual sempre ha accentuat la seva veu i els poemes s’han enlairat cap a les constel·lacions de l’emoció. Avui m’arriba en CD com una força elèctrica que fa tremolar totes les partícules del cos, allí on l’engegui. Una veu clara amb tots els matisos de l’aigua, ornada amb les notes musicals tàctils que li donen el color adient, fan dels poemes un plaer perdurable. Un enregistrament, pos, que accentua els sentits, també la mirada, donat el disseny taronja del màgic Ymbernon. Molt recomanable per capbussar-se en les simes de la intimitat que dóna la poesia.

Surten:

1.      Ocell 2 /Alguns conflictes, del mateix Eduard

2.      A una mossa de la Resbera en despedir-se d’un estudiant, del Rector de Vallfogona.

3.      París, de Francesc Gelonch

4.      Què, d’Eduard Carmona

5.      La dona és l’ésser més intel·ligent i tendre sobre la terra, de Max Besora

6.      Intro musical

7.      A l’aeroport, de Vicent Andrés Estellés

8.      Res, d’Eduard Carmona

9.      Bedford Street, de Tomàs Àrias

10.  Amor d’estiu, d’Eduard Carmona

11.  La pesca de la balena, de Jacques Prévert

Una tria que ens dibuixa el boueta i el poeta.

Admirable alineació de planetes:

Paula Martínez, Roger Benet, Roger Blàvia, Ivan Gonzàlez, Quartet Zamac: Margalida Olivé, Sara Balasch, Iria Ayan, Marc Garcés, i també Auréli Glorieux.

Enfonsa el play i, com que és altament recomenable, dis-li-ho a tothom que és una música que omple els cels.

J. Caballero

 

2

Recitals a Domicili

Recitals a domicili és una proposta que neix d’una manera casual quan tres músics i un poeta decideixen unir esforços per poder comprar una rentadora. Preparen un repetori de poemes musicats. Quan el repertori està llest, dos dies abans de la primera actuació, una trucada amistosa els comunica que si tenen una rentadora per a ells. El projecte mor abans del debut. Però com que la feina ja estava feta, segueixen endavant i al pis on viuen 3 dels músics i executen el repertori davant dels seus amics, els quals, mentrestant, mengen i beuen a la salut dels artistes i fan cara d’estar-s’ho passant d’allò més bé. És en aquell moment quan decideixen reproduir l’ escena en totes les cases que els vulguin i veuen clar el nom de la banda: Recitals a domicili. Des de la primera actuació fins avui, han passat més músics per la banda, els estils musicals i el repertori s’han ampliat i, sobretot, l’experiència adquirida en actuacions sense distància amb el públic, ha donat al grup un caràcter molt peculiar. Recitals a domicili ha actuat en pisos de 40 metres quadrats, en masies rurals, en edificis singulars de gran valor històric i arquitectònic, en bars, teatres i festivals. També han realitzat rutes urbanes passejades amb música en directe i han representat el seu espectacle en aparadors de botigues de mobles, pastisseries, llibreries i una gran diversitat de comerços. En cada lloc on han actuat, han demanat com a requisit imprescindible, que hi hagués menjar i beure per als assistents. Així, cada actuació ha comptat, a banda de amb poesia i música, amb exhibicions culinàries, vermuts curosament preparats, barbacoes suculentes, tastos de vi i cerveses artesanes, altres exhibicions artístiques (obres plàstiques, representacions teatrals, dansa...). Es pretén crear un clima distés, agradable, perfecte per a gaudir, amb els sen- tits ben oberts, d’una proposta original, fresca, divertita i molt potent.

Any de creació 2009

Estil musical pop, rock, canción de autor, jazz

Ciutat Barcelona (Barcelonès)


3       Recitals a domicili. El boueta de Deltebre i creador de la paraula Bouesia, Eduard Carmona (Deltebre, 1982), actuarà amb la seua banda dins el festival Bouesia 2014. Recitals a domicili és un grup en el qual Carmona fa de rapsoda acompanyat al menys d’un guitarra i d’un teclat i de vegades també d’un contrabaix. Van començar oferint vetllades poètiques en pisos particulars a canvi simplement del sopar, una proposta que ara practiquen en d’altres escenaris.

 

Enguany han tret el seu primer disc i són un dels grups finalistes al premis Sona 9 de la revista Enderrock.

Dins la Bouesia 2014, actuaran a la Cambra Arrossera de Deltebre.

 

Dossier de premsa Bouesia 14



 
FOTOS: RECITALS A DOMICILI

ÈXODE ULTRALOCAL, BOUESIA 2014. DESENA EDICIÓ


Vandellòs, Sisqueta Margalef a l'Estació amb la carrossa
 
Enguany el Festival d’Acció Poètica Bouesia arriba a la seua desena edició i se celebrarà sota el lema Èxode Ultralocal. Un concepte que fa referència a la itinerància del festival Bouesia i al mateix temps a la seua capacitat de fer universals a través de l’acció artística i de la poesia elements de l’ideari més popular del Delta, ja siguin els canals, les coeteres o la jota. El certamen entén l’exploració poètica com a diàleg amb l’entorn més immediat, el dels carrers i places dels nostres pobles i ciutats; un diàleg amb els llocs que acumulen més memòria: els centres històrics i els edificis emblemàtics.

Pel seu caràcter experimental i d'intercanvi, el festival Bouesia ha tingut sempre la voluntat d’incórrer en contextos diversos: ha nascut a Deltebre, però s’ha expandit a d’altres indrets. Així, per exemple, des de fa vuit anys, se celebra també a Vandellòs. També s’han fet incursions a la Franja de Ponent, Barcelona, Tarragona, Riudoms, Tortosa, Amposta, l’assut de Xerta, Tivenys... En l’edició d’enguany s’incorpora Flix i es mantenen Deltebre, Vandellòs, Tortosa, Amposta i Paterna, això fa que prengui força el caràcter ultralocal del festival. El concepte sedentari (rígid, codificat, tancat, vertical,...) versus el concepte nòmada (fluir, recórrer, realitat en procés, flexibilitat, pluralitat, horitzontalitat,...).

Aquesta itinerància i concepte ultralocal prendrà encara més rellevància amb la incorporació d’un element molt arrelat a l’ideari de les festes populars: una carrossa.

Construïda pels alumnes de segon d’ESO de l’IES Deltebre a través d’un taller impartit per l’artista valencià Rafael Tormo: Implosió impugnada 21. Èxode ultralocal. Aquest taller i aquesta carrossa marcaran totalment l’edició d’enguany de la Bouesia. La idea és que aquesta carrossa sigui a l’hora mitjà de transport i escenari, lloc d’exhibició i de participació, que recorri els diferents pobles on enguany la Bouesia portarà les seues accions poètiques. Serà un element versàtil que en un moment donat també es podrà convertir en peanya per poder ser passejada com si fos un pas de Setmana Santa.
Alumnes de l'IES DELTEBRE

Implosió impugnada 21. Èxode ultralocal
 
Implosió impugnada és un projecte de llarg recorregut amb el qual Rafael Tormo (Beneixida, 1963) pretén “impugnar” a través de la reflexió o d’accions artístiques determinats contextos socials o pràctiques que condueixen a les persones a no expressar el seu malestar o inconformisme. Una d’aquestes accions artístiques l’ha desenvolupat a través del taller impartit amb els alumnes de segon d’ESO de l’IES Deltebre. Implosió impugnada 21. Èxode ultra local. Un taller que ha consistit en l’ocupació poètica del carrer a través de pintades en edificis abandonats i la construcció d’una carrossa.

La Implosió impugnada 21. Èxode ultralocal parteix de la base de que ens manquen respostes davant la imminent globalització al mateix temps que allò que semblava inabastable s'empetiteix. Tots ens adonem de les constants mostres d'això; sense poder fer-hi res. Els paisatges físics que travessem dia a dia ens indiquen que hem entrat en un espai irreal, on solament es pot administrar allò donat com un exiliat entre límits i obligacions ben interioritzades. Davant d’això Tormo proposa ocupar aquest espai amb pintades poètiques en façanes abandonades de Deltebre i amb la construcció d’una carrossa. Aquesta carrossa ens ha de permetre ocupar també el carrer des d’un punt de vista de disbauxa festiva.

Allò popular no és folklòric. Una carrossa forma part de l’imaginari col·lectiu com un element recognoscible i acceptat per l'entorn local. El que fem és transformar-lo. Una carrossa s’utilitza normalment com espai d'exaltació des d'on et miren i mires. Un dispositiu festiu que ha passat successives crisis per motius diversos, entre elles la desafecció del públic. El que fem és rellançar-lo dins mateix de la festa.

La festa concebuda com un esclat magmàtic, una activitat pura en la qual no hi ha subjecte, ni causa, ni efecte, ni identitat, sinó simplement diversitat, agitació creadora empesa per una força que no té estructura ni fi. La comunitat celebrant fa possible l’intercanvi generalitzat, una energia sense control que és el que tem per sobre de qualsevol cosa la comunitat.  


Rafael Tormo (Beneixida, 1963). Artista i productor cultural valencià polifacètic que actualment dirigeix l’espai Perifèries a la Universitat de Valencia. El seu treball se centra en fer d’intermediari en espais paradoxals comuns que provoquen situacions de crisi i utilitza la pirotècnia des d’un punt de vista artístic. Tormo és l’impulsor d’un projecte de llarg recorregut, “Implosió impugnada” amb el qual pretén “impugnar” a través de la reflexió o d’accions artístiques determinats contextos socials o pràctiques que condueixen a les persones a no expressar el seu malestar o inconformisme.

A la Bouesia, Tormo ha impartit un taller a alumnes de segon d’ESO de l’IES Deltebre que ha consistit en ocupar poèticament espais públics amb pintades i que ha culminat amb la construcció de la carrossa de la Bouesia 2014, la qual transitarà per les diferents seus del festival d’enguany: Vandellòs, Tortosa, Deltebre, Flix i Amposta. 9

A banda d’això, aquest artista valencià farà una intervenció pirotècnica a Vandellòs que consistirà en generar una experiència de implicació i risc que ens apropi a un altra manera d'estar al món. També estarà present a Deltebre amb una de les seues implosions impugnades.
 

Dossier de premsa bouesia 2014

Vandellòs, plaça de la Sort, Miquel Ángel Marín

Per ampliar:

divendres, 4 de juliol de 2014

CLOENDA DEL FESTIVAL D'ESTIU DE DELTEBRE "BOUESIA" 2006 , Glòria Fandos

Alberto Martín, bombardí

Fent memoria trobo a la xarxa i amb aquest títol una visió de la Bouesia 2006 de Glòria Fandos, poeta i biógrafa del Teixidor, sempre prop del cor:
 
 
Teixidor i Rondalla, van ser l'actuació estrella de la cloenda del Festival d'estiu de Deltebre 2006, que es va celebrar el passat 30m de juliol, a aquesta propera i veïna població situada a l cor del Delta del riu Ebre. Aquest paraula composta de "bouesia" , ens fa palès la gran afecció que hi ha a la tradició dels bous a una majoria dels pobles de les Terres de l'Ebre.

Punt de trobada al Club Nàutic a les sis de la tarda, on el Teixidor i Rondalla eren entrevistats, i gravaven les seves actuacions, per a elaborar un C.D. que es publicarà cap a l'octubre de 2006. Es van concentrà nombrosos personatges, de Barcelona i també locals; del món de la música, com Jaume Sisa, de la poesia com Llorens Barbé, Eduard Carmona de teatre, entre altres, i autoritats i convidats.

Es va fer una caminada en direcció a Sant Jaume, creuant el riu amb el transbordador, finalitzant a la casa de l'Antoni, ex director de la Banda de música de Deltebre l'Espiga d'Or, on vam descansar i vam gaudir d'un exquisit berenar.

També ens acompanyava el escriptor i pintor Paco Morales que ens va obsequiar amb un llibre molt interessant, del qual és autor, titulat "Gairebé cent anys de soledat", que està format per unes vint biografies de personatges de Deltebre, amb el seu dibuix corresponent de cadascú.

Al llarg del recorregut vam fer diverses parades, per recitar poemes, contar contes i sobre tot delectar-nos amb les cançons del Teixidor, cantador de la jota improvisada, i la música de la Rondalla, Folklore típic de les Terres de l'Ebre, tenint com a testimoni la bellesa de la Ribera i la serenitat dels arrossars amb la seva esplèndida verdor. El cant dels ocells, i un sòl tòrrid, de justícia, d'aquest estiu de foc, que hem estat vivint, però una tebiesa misteriosa, ens refrescava l'anima i negava de poesia i de pau el nostre cor.

A les nou de la nit concert de campanes, que despertava els sentits i les sensibilitats adormides, a les nostres ments, cansades de rutina, i de realitats grises, i els àngels baixaven del cel, amb les seves ales blanques i ens acariciaven l'oïda i ens eriçaven la pell...

 
fotos: Paco de Morales, 2006

dimecres, 2 de juliol de 2014

PRESENTACIÓ DELS INDRETS DE LA CAMINADA, Vandellòs 2013

Avui estic arqueològic. Copio la guía que van confeccionar l'any passat els Amics de la Bouesia de Vandellòs. Crec que és de Frank Rodell:
La rellisquera. f: Ja 2013


PRESENTACIÓ DELS INDRETS DE LA CAMINADA

El túnel

El túnel sempre ha estat un lloc singular en la imaginació de la gent de Vandellòs: un lloc fosc, aixoplugat, que convida a fer confidències en veu baixa per evitar la ressonància. No obstant, aquesta propietat acústica també s’ha utilitzat algun cop amb l’efecte contrari. Per exemple, m’han contat que quan l’antiga banda de cornetes i tambors havia de passar tocant per dins del túnel durant la processó de Setmana Santa, tothom sabia què passaria: els cornetes inflaven les seves galtes al màxim i els bombos i tambors repicaven amb tota la força de la qual eren capaços. El resultat era un soroll eixordador que s’avenia ben poc amb el caràcter solemne i pietós de la Setmana Santa.

Però el túnel també ha estat un lloc de cultura: aquí hi havia l’antiga biblioteca on vàries generacions de vandellosencs van iniciar-se en l’hàbit de la lectura. I, recuperant aquest esperit literari, procedirem a fer-hi unes quantes lectures poètiques.

 
La rellisquera

 
La rellisquera deu el seu nom singular a aquestes roques gairebé verticals, lloc de jocs i aventures dels xiquets del poble des de temps immemorials. Jocs arriscats, per cert, ja que com diu el seu nom, aquestes roques rellisquen, i molt. Si no em creieu us convido a enfilar-vos-hi, tot i que l’organització m’ha dit que us digui que no es fan responsables de si algú s’estimba en l’intent.

També ens trobem en un indret on, encara que ara no us ho sembli, la força de la natura se’ns mostra amb tot el seu esplendor a través de l’aigua. En aquest punt hi conflueixen el Barranc de Remullà i el de Masdevalentí, i quan plou de forma copiosa, resulta impossible continuar pel camí a causa de l’enorme quantitat d’aigua que hi baixa, fent una remor molt forta. Ara, però, guardarem una mica de silenci per a gaudir del so de la poesia.

 
El matadero

 Aquest edifici, que ara sembla tot innocent, ha estat escenari d’incomptables matances, esquarteraments, escorxaments i desagnaments. En definitiva, morts violentes a sang freda i sense pietat enmig dels crits indescriptibles de les víctimes davant la mort imminent. Però no cal que patiu que no estem parlant de cap psicòpata assassí en sèrie buscat per la policia, sinó del “matadero”, el lloc on es donava mort als animals. Perquè aquesta és una altra incongruència: a molts ens agrada el pernil, el fuet i la botifarra, però quants de nosaltres estaríem disposats a donar mort a un porc amb un ganivet? Per cert, m’han dir que hi ha porc senglar per sopar, no? Que vagi de gust i que els poetes ofeguin els crits de les víctimes innocents.

 El rentador

 El rentador ens transporta a una època en la qual la gent vivia d’una manera més simple i no depenia com ara de la tecnologia. Fins no fa tant. les dones del poble venien aquí a rentar la roba, i, de passada, a intercanviar xafarderies i històries com si fossin cromos. Ara, però, la imatge de les dones transportant enormes cubells de roba sobre el cap ens resulta llunyana. Com que la poesia també prové de la tradició oral, hem decidit fer un petit homenatge a aquestes esforçades germanes, mares i àvies, tornant a donar vida a aquest lloc amb una altra alenada poètica.

 La plaça de la Sort

Si pregunteu a la gent del poble on és la plaça Catalunya, és probable que molts no us ho sàpiguen dir. En canvi, si dieu plaça de la Sort, tothom sabrà amb exactitud i certesa a quin lloc us referiu, Això és la demostració pràctica que el saber popular sempre ha anat pel davant de nomenclatures oficials, i que els llocs emblemàtics ho són perquè la gent se’ls ha fet seus mitjançant vivències personals. Deixeu-me tornar, però, a la sort i al seu significat. Perquè, digueu-me: no és una sort que ens hàgim reunit un grup de gent tan diversa precisament en aquest lloc per gaudir de la màgia de les paraules que s’ordenen de forma harmoniosa per oferir-nos imatges simbòliques? Tenim sort, doncs, de poder gaudir de la poesia. Endavant els poetes!

 El Carrer La Pau (Lapao)

En un acte poètico-subversiu, i per art de màgia, el carrer La Pau s’ha transformat només per avui en el carrer Lapao. Tot i que alguns ja el coneixeu, voldria presentar-vos al Carles Andreu, natural de la Franja de Ponent, qui a més de boueta també és professor de català. Bé, ara ja no. D’un dia per l’altre ha passat a ser professor de Lapao. És per ell i per gent com ell que en aquest indret hem volgut tenir un record cap a tots aquells que volen anihilar la nostra llengua i la nostra cultura. I no hi existeix arma més poderosa contra l’estupidesa que l’humor i la poesia.

El Carrer Sant Josep

La darrera parada d’aquest recorregut és el carrer Sant Josep. Es tracta potser d’un dels menys transitats de tot el poble, per la senzilla raó que s’hi ha de passar expressament. En aquest carrer de nom tan catòlic, ens imbuirem del caràcter mateix de sant Josep per a tancar la caminada poètica. Penseu que era un home a qui la dona li va dir que estava prenyada d’un colom, i al damunt s’ho va creure. Certament, havia de ser un sant per força. Per tant, donem pas als poetes, que a la seva manera també són uns sants.

Carrer La Paou, f:Ja
 

BANDO D’OBERTURA DE LO BOU SENGLAR BAIXA A LA PLAÇA, VANDELLÒS 6 juliol 2013


 
Un porcellet, fràgil com una canya, expandeix un doll de partícules en ignició i fa trons repetits, nyoc-nyoc, per escampar la tronada. És un bousenglar. Arrecerat  a les obagues alzinoses, cotx-cotx, traça senderes entre topònims i cims feréstecs. Traça el camí més curt cap a la mar immensa –quin horitzó ple de blau i núvols!. Però ara és a la plaça dels Drs. Gil-Vernet. Toca el corn de sortida la Bouesia,
Tut-tut-tuuuut
Que corri la paraula lliure!
Els mots en ignició i trons, flexibles i aeris –una amplitud mental. Però ara va bé recordar els de Pascal: L’home és una canya pensant, i afegeixo, una canya i un tro. Flexible i buit espira pnêuma a la recerca d’una nota fonamental. Espira psiché, so elemental que crea i recrea el llenguatge i la cultura. Allò que ens aplega i, alhora, ens individualitza. Llança el desig més amunt de l’horitzó i corre, corre com un bou, darrera un flatus vocis.
Encara que formi part de la simulació i la impostura, ja que neix com una canya: amb abundància de fulles no dóna altre fruit que plomes, i el seu interior és buit, ple d’aire:
Tanmateix escolto les canyes xiular. Vet aquí el conte de Siringa. Tothom coneix el mites grec de Pan, el déu cabriol que perseguí impulsivament la xica  Siringa, però ella digué “No”, i ell es quedà amb les canyes a les mans. De les canyes, en va fer la flauta de Pan, la Siringa, per cantar la pèrdua o el guany: allò que fa una canya de bell plomall.
Abans d’acabar vull recordar una absència: Paco de Morales, forjador també de flautes. Perquè un dels seus bronzes fixa el gest de Pan, el pànic de Pan amb les canyes a la mà i la Siringa absent.
Escolto les canyes xiular: vostra és la paraula
Tut-tut-tuuuut
Javier Caballero
 
fotos: paperets peülla a la plaça i a Cal Bou, JA 2013

dimarts, 1 de juliol de 2014

VACABOMBA, BOUCRÒNIA DE LA VIII BOUESIA A VANDELLÒS

Torreta i la Rondalla de Teixidó (f:Ramón Aragonés Margalef)

Vacabomba, la Bouesia de Vandellòs 2014 ha estat una delitosa construcció i deconstrucció d’una rotonda entusiàstica cercant l’esclat de la veu multicolor i la imaginació polimòrfica de la creació poètica. I dos guanys excepcionals: Torreta i la Rondalla de Teixidor i la feminitat esclatant de l’Ocell Blau, Paca Rodrigo, i la força contundent de Mariaelena Roqué. Com si del centre de la rotonda, un buit genèsic, eixís un món millor i admirable.
Arriba la carrossa de la Bouesia i planta la seva presència prismàtica, molló i moviment, miroia i compte, romanços i expectació. Caliu per a que corri la paraula lliure, expressa el bouciceró, Javier Caballero, amb una llengua desconeguda, impenetrable i indesxifrable del futur –Per què els arbres amaguen l’esplendor de les seves arrels (Neruda) i una cita de cartell: Hem de fer-nos, els artistes, pagesos? (Perejaume, Mercè 2010). Tanmateix el cap i les cames de la Via Bovis ha estat la Rondalla de Teixidó, amb un Torreta flagrant i magnífic empenyent l’ouroboros processional i traçant l’anell giratori amb la seva jota improvisada, fresca, enginyosa i punyent. Després el seguici remarca vuit graons, des d’on els intèrprets escalen els topònims i la poesia s’enlaira conjugant el passat i el futur en un present continu. Així a les escaletes del castell Karen Maldonado volia ser pescador (Salvat-Papasseit) i dels garrotins d’Amat Baró, Torreta els refilava amb el perfum salat de la nostra jota. O bé, a la rotonda que no és ja rotonda eclosiona el cos gràcil de Mariaelena Roqué, una expressió furient i apassionada que fa de la còrpora una dúctil titella de l’espontaneïtat; Carles Andreu enfila una jota aragonesa i Carmeta López rematxa: És necessari donar temps al llampec i al tro... (Nietzsche).

Mariaelena Roqué  (f:Ramón Aragonés Margalef)
No voldria perdre l’estrep i deixar sucar l’oblit. Vet a la plaça de la Sort l’excelsa acció Llit de Músic del boucèfal Màngel Marín, que convertí l’auditori en camàlics, matalàs i faristol d’un músic que alterna la tonalitat i atonalitat - ...el mozo baila la moza / i el músico sin cenar. (jota de Campillos Paravientos, Cuenca). Abans Paca Rodrigo amb la seva magnífica veu centrípeta i centrífuga generava vols de muixonets virolats i núvols exòtics.

Quan retornem a la Plaça dels Gil Vernet, encara ens esperen les dolces melodies de l’acordió de Cèlia Margalef, els dits prestigitadors de la qual ja són un clàssic obligat a la Bouesia. Amb plaer i bonança enfilem cap al cinema. El film de Zoraida Rosselló, Se fa saber, millor pel·lícula a l’Atlàntida Film Fest 2014, on es descriu la vida de cada dia a Santa Bàrbara, petit poble del Montsià fonamentalment agrícola, a través de les activitats de persones que esdevenen els narradors del tarannà rural i els personatges d’un guió ben trenat amb rigor i, també, humor, acidesa, sornegueria.

En acabat ve el sopar il·lustrat amb Estofat de vedella Bourbònica, aperitiu de la Comèdia: Les tropes bourbòniques ensarronades pel Carrasclet. Un quadre vivent de Carrasclet (1682 – 1743) , heroi del fets de 1714, amb guió i direcció de Frank Rodell, motriu capaç de mobilitzar l’antic grup de teatre i conjuminar estris i atuells d’època, amb carro i animal inclòs, per fer de la plaça i la seva torre la geometria identitària del tricentenari.

Damunt encara arriba el Bouafter, també a la plaça, i dalt de l’escenari superlatiu amb un equip de llums i veus teatral, que donava rellevància solemne a la nocturnitat –massa i tot, potser. Per un ensurt de Macari, de qui volem una ràpida recuperació, el recital es va fer a la plaça amb pèrdua d’intimitat i picardia. Tanmateix se’ns va fer de nit amb el paperàs dels bouetes i Juan Pedro Santoro, cantautor de Miami, ens va posar Machado en solfa.

I encara no sé si van dormir els bouetes d’aquesta Bouesia del sentits, perquè vam despertar als horts de Remullar, una geologia atzarosa que vessa aigua per a verger de verdures i hortalisses. Amb la sorpresa màgica dels versos de Jaume Castellnou i els bouetes supervivents baixant, ja tocava, del burro.

Vacabomba ha estat un tro, un llampec, un llambreig brillant i esplendorós que ha trasbalsat la vila de Vandellòs i les nostres emocions un cop més.

Javier Caballero 

Ensarronada al Coll de Balagué (f: Ramón Aragonés Margalef)

Miquel Ángel Marín (f: Ramón Aragonés Margalef)


8 VIA BOVIS 8 –INTÈRPRETS (amb perdó dels no citats) I REFERÈNCIES
1                    EL TÚNEL, Quartet de corda
Paula Vergés
Aleix Garrido
Pau Gavaldà
Marcel Marcó
2                    PLAÇA DELS TARONGERS
Jordi Cerviño: Martí i Pol
Aleix Garrido: Espriu
Jordi Prenafeta
3                    ESCALETES DEL CARRER AMUNT, EL CASTELL
Karen Maldonado: Salvat-Papasseit, Si jo fos pescador
Amat Baró: Garrotins
Torreta: jota garrotina
4                    LA ROTONDA QUE JA NO ÉS ROTONDA
Mariaelena Roqué
Carles Andreu: jota aragonesa
Carmeta López: L’insensat, Nietzsche, La Gaia Ciència
5                    L’ESTACIÓ
Carrossa
Rafael Tormo: Implosió 21. Èxode Ultralocal
Sisqueta Margalef: El tresor de l’hortalà
Ja: Bouesia, Qui no sap riure, no sap viure, d’Andreu Galan
6                    CRUÏLLA DEL CARRER DE LES ESCOLES
Ventura Sabaté, Història del Rei Caçador
7                    PLAÇA DE LA SORT
Paca Rodrigo, l’ocell blau
Bernat Rodell, Nou i Vell
Ferran Rodell, Al Camp
Anna Boquera, Fi d’Any
Laura Solé en va recordar Gerard Vergés: Parlo d’un riu mític i remorós, Long Play per a una ànima trista
Miquel Àngel Marín, Llit de músic
8                    PLAÇA DRS GIL VERNET
Cèlia Margalef, acordió
COMÈDIA: Les tropes bourbòniques cauen en l’ensarronada de Carrasclet al Coll de Balaguer. Guió i Direcció: Frank Rodell. Foto-decoració: Eduard Margalef. Actors:
CINEMA: Se fa saber, de Zoraida Rosselló
SOPAR IL·LUSTRAT: MENÚ: Empedrat contra Felip + Estofat de Vedella Bourbònica + Menestra de Fruites 1714 + Vi i/o Sangria, Aigua, Pa
HORTS DE REMULLÀ, Jaume Castellnou
CAMÀLICS QUE ACOMPANYEN LA CARROSSA BOUÈTICA: Roser Arques, Albert Arques, Álvaro Bonet, Rafael Tormo