dissabte, 14 de juliol de 2012

VIDEOART A LA BOUESIA: FERIDA ARREL: MMM + UN BOU, DOS BOUS, TRES BOUS

video


La Bouesia s’expandeix amb el videoart, aquesta expressió artística d’hibridacions digitals on la imatge, el text, la música, l’acció, se succeeixen, se superposen, s’oposen i es contraposen: simultaneïtat i multiplicitat –un trencadís.

En parlava ahir al comentari a l’exposició Acceleració Bouhaus del Pati d’Amposta, http://bouesia2.blogspot.com.es/2012/07/acceleracio-bouhaus-lexposicio-de-la.html. Allí l’espectador admirava i xalava amb els vídeos de La Ferida i d’Ester Xargay, dels quals procuraré fer un inventari més avall. En tot cas, deixaré constància de la darrera de les acceleracions del dissabte 30 de Juliol al Pati. Tard, era tard, més de sis hores de bouesia ininterrompuda, constant, densa, quan va arribar FERIDA ARREL: MMM, la pel·lícula col·lectiva que es capbussa en “l’aigua profunda d’un cor salvatge i rebel per les lleres formals de la tradició”, com M À Anglada va definir l’obra de la poeta Maria Mercè Marçal. Alba Sotorra i Heura Marçal ens van presentar aquest cor de mirades que volen reflexionar sobre la identitat femenina i la seva construcció. Les diferents Marçals, poeta, traductora, professora, feminista, intel·lectual, mare... es donen cita en aquest mirall múltiple per (re)construir una genealogia femenina en imatges. Un mirall on identificar-se com a dona i creadora que parla sobre la maternitat, la llengua, el cos de la dona, la memòria, la tradició popular, la natura, l’art, l’amor lèsbic, la malaltia, la mort... Les 22 realitzadores projecten la seva experiència en el reflex marçalià que es converteix en un diamant calidoscòpic que irradia simetries i asimetries, correspondències i proporcions. (Crèdits més abaix)

Voldria remarcar, però, una creació colpidora: Un bou, dos bous, tres bous, d’Elàstics Unlimited, creada per a la Bouesia 2008. El videopoema mostra les evolucions d’un minotaure en el marc de la plaça de bous de Deltebre. Una rauxa animal que esdevé humana poesia, impuls bouètic, atavisme i fúria cultural en una àgora sense ciutadans, però que encara conserva l’arena i el torill. Impressionant!

Elàstics Unlimited és un col·lectiu format per Blai Mesa i Pau Padrés (2005). Una narrativa del present fresca i amb tocs d'ironia, la poesia es remescla amb música i vídeo en directe. A partir d'elements extrets del quotidià i passatges onírics adornats amb dosis d'un humor un pèl surrealista, expressen la persistent voluntat de perpetuar el joc i fer del gaudi un mètode de treball i un sentit del temps estrictament desaccelerat.



Ara intentarem fer un inventari del que hom troba a la xarxa. Després afegirem els enllaços de altres vídeos que hom pot trobar a la xarxa i que han esventat la Bouesia.

(videopoema d'EX)
Ester Xargai: 
OSMOSI I
Realització, Ester Xargay. 2004. Música, Miquel Àngel Marín.
El ritual del bou capllaçat és propi de les festes de la Cava, al Delta de l’Ebre. Tot el poble participa de la festa del bou. Tot plegat és immers dins la cultura de l’aigua d’aquestes terres guanyades al mar pels sediments del riu Ebre que, juntament amb el peculiar paisatge dels arrossars i de l’enginyeria hidràulica que l’han fet possible, també hi són protagonistes.
OSMOSI II
Realització, Ester Xargay.2005. Música, Miquel Àngel Marín.
Bous a la plaça de bous de la Cava. Duo amb un bou de Miquel Àngel Marín al clarinet, que s’enlaira sobre els obstacles de l’arena, entre escenes de la festa.
MICRODANSES

Realització i muntatge sonor: Ester Xargay / Idea, text, música i interpretació: Miquel Àngel Marín / Edició i animació 3D: Adolf Alcañiz / 2012. Amb "Microdanses", el músic Miquel Àngel Marín evidencia el llenguatge gestual que genera la música que ell toca amb el clarinet, especificament pensada per fer ballar les claus i d'altres parts de l'instrument. Així mateix hi ballen una tria de frases del seu llibre "Música és eixampar mosques", que s'escolen per les imatges en forma d'ona de so. El resultat audiovisual, la mise en image i el muntage visual i sonor, configuren, amb aquestes peculiars interpretacions musicoballades, una coreografia d'"entra-i-surts" brossians. Ester Xargay

LO TEIXIDOR, LA VEU DE LA JOTA DEL DELTA DE L’EBRE
DVD produït pel Departament de Cultura de l’Ajuntament d’Amposta, 2008. Realització: Ester Xargay, Adolf Alcañiz i Carles Hac Mor. Audio: Ferran Conangla. Disseny i programació: Maria Duran. Amb la col·laboració de Miquel Àngel Marín.

més que un document, és un estudi de la poesia improvisada protagonitzada per l’enversador degà, Lo Teixidor, darrera fita d’una tradició que s’aprenia exercint-la en la “quadratura” de la jota i la rondalla. Xargay ressegueix els passos de la Jota i la veu de Lo Teixidor en els moments propicis de la festa, tant si és major com privada, i documenta el primer cop que el Festival de Poesia de Barcelona va acollir la resposta immediata i en vers d'aquest art arrelat en les fondàries de la memòria col·lectiva. El resultat és d’una veracitat emocionant. (JC)

(No es troba a la xarxa)

E Xargay: http://vimeo.com/user3412517/videos


LA FERIDA PRODUCCIONS:
La Ferida des del 2005 està format per Blai Mesa, David Fernández i Gerard Gil. Un treball exquisit que traspassa el documental per córrer per les aigües de la bouesia audiovisual: també és la Bouesia 2007.

BOUEMA, 2008
Un treball exquisit que traspassa el documental per córrer per les aigües de la bouesia audiovisual. Bouema és també Bouesia 07.
BARCASSES, 2010
Video poema sobre l’Encontre de les Barcasses al tardet, Bouesia 2010. Un dels actes més recordats i significatius de la Bouesia. Era la sisena edició (2010) i Miquel Àngel Marín va conjugar el riu i el paisatge i dos músics excepcionals per a un concert de música ficció. Es tractava de celebrar un moment històric singular, l’arribada del pont, el nou passador, que s’emportaria les barcasses i la seva funció. Vilawebrecupera el testimoni sonor i les imatges de la Ferida Produccions, una dansa única i efímera de barcasses trenada amb les improvisacions de dos creadors excepcionals, Carles Santos i Llorenç Barber, i que per pirmer cop actuaven plegats. 


TIRANT LO RALL

L'ENCONTRE DE LES BARCASSES AL TARDET.
Fantàstica idea de Miquel Àngel Marín per retre homenatge a les barcasses. Amb l'actuació de Carles Santos, Llorenç Barber i els passadors de les barcasses de Garriga i La Cava. Dins de la programació de Bouesia, el Festival d'Estiu de Deltebre. 30 de juliol de 2010.

També ha documentat altres esdeveniments bouètics com l’Homenatge a Josep Bo amb l’actuació de Butifarra , Bouesia 2009.

TVV, TELEVISIÓ VANDELLÒS
TVV ha estat sempre entusiasta amb el seguiment de la Bouesia a Vandellòs, de la que almenys hem vist reportatges des de 2008.



http://www.vimeo.com


FERIDA ARREL: MMM
CRÈDITS:

Fotograma de la entrega d'Alba Sotorra, l'àvia


Una mirada col·lectiva de 22 realitzadores entorn de la figura de Maria-Mercè Marçal

Realitzadores:

Núria Araüna
Neus Ballús
Elisabet Cabeza
Judith Colell
Greta Fernández
Laura Ginés
Mercè Ibarz
Mireia Ibars
Francesca Llopis
Laia Manresa
Elena Molina
Andrea Nunes-Raquel Rei
Mariona Omedes
Anna Petrus
Ona Planas
Elisabeth Prandi
Giovanna Ribes
Eva Serrats
Alba Sotorra
Rosa Vergés
Marta Vergonyós
Lydia Zimmermann


Direcció: Fran Ruvira
Producció executiva: Heura Marçal, Fran Ruvira
Muntatge col·lectiu: Alex Murrull, Pau Bacardit
So: Maria José García, Aida Rodríguez
Producció: Leticia González, Helena Sastre
Disseny cartell: Daria Esteva
Fotografia cartell: Montserrat Manent

Amb la música de Marina Rossell, Sílvia Pérez Cruz, Jabier Muguruza, Toti Soler, Enric Hernàez, Alessio Arena, Laura Casaponça, Maurici Villavecchia, Roberto González Asensio, Igor Binsbergen, Pablo Weijsenfeld…

Amb la col·laboració de l’Acadèmia del Cinema català, associacions contra el càncer del Baix Llobregat i l’Associació Salt d’Eix de l’Hospitalet de Llobregat.

dimarts, 10 de juliol de 2012

PROYECTO 23 A LA BOUESIA 2012


PROYECTO 23, El Pati, 2 VI 2012 (F: Facebook Bouesia) 
Una veu crea escenari i paisatge. Dues veus són experiència, concordança, duplicació del món, dissonància, experimentació. Tres, tesi, antítesi i síntesi o el misteri de la Santíssima Trinitat. Quatre, els punts cardinals, els elements fonamentals o la rosa dels vents. Cinc, el pentagrama. Sis, set... la sèrie infinita dels nombres naturals o el cant coral. PROYECTO 23 és la celebració del cant coral més enllà dels límits matemàtics o convencionals. Tal com vam viure al Pati d’Amposta el 2 de Juny de 2012, PROYECT0 23 va ser un ritus desbordant d’art sonor, sinestèsia d’imatges, textos, gestos, humor. PROYECTO 23 ens va accelerar sobre un pentagrama que era una escala per caçar la lluna o un cal·ligrafia xinesa capaç d’endegar-nos cap a la música de les esferes. A més ens van portar referències a Brossa, Bartomeu Ferrando, Llorenç Barber... Inoblidable.
PROYECTO 23, El Pati, 2 VI 2012 (F: Facebook Bouesia) 

L’entusiasme desbordant de PROYECTO 23, empentat per ISAAC DIEGO (Madrid 1978), conforma un grup variable de cantants que saben hibridar-se amb intèrprets, instrumentistes, ballarins, artistes plàstics. Cal destacar, però, el seu humanisme, l’entropia per fusionar-se en l’atmosfera bouètica i tenyir amb el seu color coral les diverses accions en les quals es van veure immersos. Així a Vandellòs, a Cal Macari, a la Sessió Golfa, també hi van deixar petjada. O en la paella excel·lent dels bouetes a la Plaça de l’Om, mentre lo riu lliscava suaument bell i clar com un vaporet, competint amb les jotes de Carles Andreu. Una emoció constant que va retornar la vida als pelegrins arribats a peu dels del Passador. PROYECTO 23 és un experiment sonor que ens ha adelerat el paisatge. (JC)
CHELUÍS PADRINO, PROYECTO 23, Cal Bou, Vandellòs, 1 VI 2012 (F: JA)

http://iniciativaproyecto23.blogspot.com.es/  

dilluns, 9 de juliol de 2012

Festival de poesia i +, FUNDACIÓ PALAU, CALDESTES



Del 30 de juny al 21 de juliol de 2012

"¿Què aferrem millor, allò que captem amb els nostres sentits o allò que copsem amb l'enteniment? La resposta és perillosa, perquè si ens inclinem a creure que la possessió material és més segura que la intel·lectual o l'espiritual, la pregunta següent pot deixar-nos atuïts: ¿Què és allò que perdem més radicalment, les coses que havíem captat materialment o les que havíem captat per vía afectiva o intel·lectiva? Davant del segon interrogant, el materialista strictu sensuqueda derrotat. És evident que les coses materials, un cop perdudes, ho són del tot, irremerablement; en canvi, les coses intel·lectives o espirituals poden, almenys, no morir sinó amb nosaltres. Aleshores, ¿què és o en què consisteix aquest més de l'intel·lecte o de l'esperit sobre la materialitat? (...)"

Programa complet del festival de poesia  [Document en PDF, 470 Kb]
Promocions especials [Document en PDF, 406 Kb]

DELTEBRE DANSA


Dansa a l'arrossal (F: enclave)

Festival Deltebre Dansa
Del 2 al 15 de juliol: cursos d'iniciació a la dansa
Espectacles totes les nits.

Laura Aris, L'ERIÇÓ  (F: enclave)
Deltebre Dansa és un esdeveniment únic que, durant dues setmanes, reuneix a ballarins, actors i artistes de circ de tot el món amb una formació d’alta qualitat i els posa amb contacte amb professors de reconegut prestigi internacional -n’han passat més de 700 professionals de més de 30 nacionalitats diferents.
Des de la primera edició, l’any 2004, les jornades de treball pedagògic han estat estretament lligades amb activitats lúdiques quotidianes. Ja sigui a través de presentacions de treballs d’alumnes, espectacles muntats per professors o artistes convidats, instal·lacions artístiques, o altres esdeveniments festius. Amb el pas dels anys, aquestes activitats s’han anat ampliant i consolidant fins a convertir-se avui en dia en un festival internacional, el Festival Internacional Deltebre Dansa. Plataforma de trobada, diàleg i intercanvi dels llenguatges estètics de la creació.
Deltebre Dansa és una trobada atípica, divertida, íntima - en un context cultural amb tendències globalitzadores- i que es desenvolupa a través del llenguatge universal de la creació contemporània. A través del Festival, la ciutat efímera intensifica la seva porositat amb el públic. En entrar en aquest espai, l’espectador accedeix a una altra realitat. A més de ser un lloc de treball, la ciutat és un lloc de vida. Planteja una estètica de la relació amb l’altre, la convivència és un component inseparable de le obres que allí es representen. L’espectador hi entra com un convidat a casa d’algú. Cada lloc de representació proposa una modalitat escenogràfica: ja sigui circular amb la carpa, frontal amb el Centre Cívic o integrats a l’entorn als espectacles a l’aire lliure. Les bambolines són la ciutat de Deltebre, els espectacles capten el seu ritme, la seva pulsació i es composen amb ella.

PREMI SEBASTIÀ GUASCH D'ARTS PARATEATRALS 2012
Robert Olivan (Tortosa 1972), director i fundador de l'ESPAI DE CREACIÓ ENCLAVE



diumenge, 8 de juliol de 2012

SÒNIA GÓMEZ FESTEJA UN CENTRE D’ART. BOUESIA 2012, LO PATI, AMPOSTA


Foto: Facebook Bouesia, Amposta 2012

Gran esdeveniment bouètic, el que hem viscut el dissabte 30 de Juny al Pati d’Amposta. La ballarina i performer Sònia Gómez ens va regalar l’acceleració FESTEJAR UN CENTRE D’ART. Totes les parts del seu cos per expressar Els Amants (1971) de Vicent Andrés Estellés sobre el fil de la música i la veu, sempre plaent,  d’Ovidi Montllor. Una acròbata de la vivència i la passió que ens arranca un delerós Ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer (OM). Els rebolcons bruscs i salvatges d’aquest poema d’amor esdevenen una acceleració. Els moviments de Sònia Gómez, expressió de la millor dansa contemporània, esdevenen laberint de passió, una exaltació molt alta, batega el cor, batega la terra, batega el pensament. (JC)

 REC: Infra, Sònia Gómez entrevistada per Anna Zaera.

video

Vídeo (2'43): FESTEJAR UN CENTRE D'ART

ELS AMANTS
La carn vol carn.
Ausiàs March
"No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit. 
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. 
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. 
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor 
i rodolem per terra entre abraços i besos. 
No comprenem l'amor com un costum amable, 
com un costum pacífic de compliment i teles 
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó). 
Es desperta, de sobte, com un vell huracà, 
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. 
Jo desitjava, a voltes, un amor educat 
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, 
ara un muscle i després el peço d'una orella. 
El nostre amor és un amor brusc i salvatge 
i tenim l'enyorança amarga de la terra, 
d'anar a rebolcons entre besos i arraps. 
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. 
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. 
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. 
Després, tombats en terra de qualsevol manera, 
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, 
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres, 
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."


Sònia i sa mare (foto web Sònia Gòmez)
SÒNIA GÓMEZ, 1973
Estudia Dansa Contemporànea i Coreografia a l'Institut del Teatre(Barcelona) i a P.A.R.T.S (Performing Arts Research and Training Studios) Brussel.les, Bèlgica.
Ha treballat amb General Elèctrica , La Carniceria Teatro i La Fura del Baus.
Ha col.laborat amb Joan Morey , Juanjo Sáez , Chicks on speed, Txell Miras, Sergi Fäustino, Carles Salas i Àlex Brahim.
Com a creadora a realitzat:  “ Americana'00 ”, “ Yo nací en Barcelona hace 29 años y siempre he vivido aquí ‘01 ”, “ Yo estoy en este mundo porque tiene que haber de todo'02 ”, “ Yo no soy nadie, pero me cago en tu puta madre'03 ” i “ Yo no hablo inglés, pero  a veces me lo paso bien'04”.
Els tres últims títols formen part de la Trilogia Egomotion.
Les performances “Mi madre y yo ‘04” i “Las Vicente matan a los hombres'06” amb  Rosa Vicente Gargallo, mare de Sònia Gómez.
La sèrie de solo performances en exteriors “ I will never stop dancing'05 ” i “Madrid, HAB303'07”
El concert visual “ Bass, concert per a animals'05 ” (estrena L'Espai, Barcelona); l'Espectacle Natural 2 : “ Me gustan tus huesos, tu alma y tu cerebro, conversaciones con animales'06” (estrena 19 d'Octubre, Mercat de les Flors) ; La conferència: “Experiències amb un desconegut'07”(Festival de Dansa o no,,,Barcelona)
2007 PREMI FAD SEBESTIÀ GASCH DE LES ARTS PARATEATRALS
La versió escènica “Experiències amb un descononegut Show'08/09”(estrena 22 Novembre'08 CAER, Reus i estrena a Barcelona 5 Febrer'09, Mercat de les Flors)
Desde el 2009 col.labora en el programa “Extraradi” de ComRàdio.
Actualment en gira amb “Experiències amb un descononegut Show i preparant la versió televisiva “Experiències amb un descononegut TV Show” amb nous desconeguts.
Viu i traballa a Barcelona.

Foto: web Sònia Gómez
SÒNIA GÒMEZ: LA BOUESIA NO ÉS UN FESTIVAL EVIDENT, NO ÉS EL JOAN PERA

Aquesta ballarina de La Sénia afincada a Barcelona actua a la Bouesia

El primer cop que la vaig trucar per concertar l’entrevista comunicava. Salta el contestador i escolto pacient la salutació. “Hola, has llamado a Sonia Gomez…” Fins aquí tot normal. “… puedes dejar tu mensaje… pero si te llamas Vanesa, no hace falta que lo dejes”. Què?? Sense conèixer-la, ja em faig una lleugera idea de com és aquesta ballarina de La Sénia que porta més de deu anys triomfant i transgredint als escenaris alternatius de la capital catalana.
Enguany Gómez participa al festival Bouesia, on farà un espectacle ballant damunt d'una sola cama al Centre d’Art Lo Pati d’Amposta.

Abans de tot, m’agradaria que m’expliquesses què et passa amb les Vanesses.

Quan era estudiant hi havia vàries Vanesses que em robaven nòvios. Tinc aquest contestador des de fa més de deu anys. Un dia vaig provar de canviar-ho i no me’n vaig sortir…

He vist per Internet els teus espectacles i em fa ràbia no haver-te conegut abans. Explica’m què fas…

Jo barrejo les arts escèniques amb el moviment i el moviment amb la performance. Podríem dir que pertanyo al corrent dels artistes conceptuals. Faig espectacles on es creen diàlegs, atmosferes i relacions amb el públic…

A l’escenari, experimentes improvisant i establint diàlegs amb altres persones, moltes d’elles, anònimes…

Sí, m’agrada introduir persones no professionals a escena perquè aporten molta energia i molta frescor. Fins i tot has fet un espectacle on estableixes un diàleg amb la teua mare a la vida real…

Sí, va ser un gran descobriment. Crec que ma mare, en unes altres circumstàncies, s’hagués dedicat a això. Sempre ha tingut una vis còmica molt forta, a més són molts minuts de vida a la seva esquena i això aporta molta riquesa a l’espectacle.

També has creat espectacles convidant a escena un desconegut… Quin tipus de gent s’arriscava a posar-se sobre l’escenari?

Gent que tenien pendent confrontar-se amb coses íntimes en públic. Jo havia de proposar-li a la persona fer coses que no tenien res a veure amb la seva vida. És com un invent per passar-ho bé, com un joc…

Devia ser un còctel de sensacions per a vosaltres i per al públic…

Sí, era barrejar una sèrie d’elements intencionadament per produir efectes, però sense deixar de ser nosaltres mateixos.

Segur que ja de petita t’agradava imaginar-te en situacions inversemblants…

Doncs sí. Em tancava a una habitació i tenia una espècie de vida imaginària. I al final, mira, he acabat fent el mateix a dalt d’un escenari.
Sempre acaba sortint la nostra personalitat vertadera…
Sí, a més recordo que sempre jugava o sola o amb una sola persona. I en els meus espectacles faig el mateix. Si t’hi fixes, sempre estic només amb una persona. M’agrada fer algo de tu a tu, sense multituds.

Què tens pensat fer a partir d’ara?

M’agafes en un moment de transició. He estat mare i després de l’espectacle amb la meva pròpia mare i de les experiències amb un desconegut, no tinc més ganes de fer espectacles autobiogràfics.

I què faràs?
Tinc ganes de fer un procés d’investigació en el món del moviment.

En quin sentit?

La gent no està acostumada a veure espectacles amb gent movent-se. Això és un mal que ve dels espectacles del finals dels vuitanta i noranta, els ballarins es van dedicar a fer grans espectacles de dansa contemporània, però s’anaven allunyant del públic. S’han d’intentar descodificar els moviments i tornar a connectar amb el públic.

Cap on van ara les arts escèniques…?

La naturalitat s’ha imposat i cada cop hi ha menys efectes de llum, de muntatges audiovisuals. Les noves generacions estan fugint dels efectes. Tenen menys por a mostrar la seva personalitat sense artificis.

Es pot viure fent el que tu fas?

Ara és difícil. Se m’han tancat un 80% de les portes degut a la crisi. El meu marit és alemany i podríem anar a viure allà, però sempre he pensat que és important que l’art es quedi aquí.

Creus que a la gent d’aquí li pot semblar estrany el que fas?

Si hi haguessin més Bouesies a les Terres de l’Ebre durant l’any, no els hi semblaria. La Bouesia és com un festival turístic, de cap de setmana. Turístic per als espectadors, i turístic per als artistes. Ens serveix per apropar-nos, però no n’hi ha prou per descobrir-nos en profunditat.

Què opines de la Bouesia?

La Bouesia no és un festival evident, no és el Joan Pera. Jo crec que és l’ànima de Miquel Àngel Marín. Darrere d’aquestes iniciatives sempre hi ha una ànima.

ANNA ZAERA




dissabte, 7 de juliol de 2012

ACCELERACIÓ BOUHAUS, L’EXPOSICIÓ DE LA BOUESIA AL PATI, ESTARÀ TAMBÉ TOT EL MES DE JULIOL. AMPOSTA

Sala gran: esq: fotos, documents, premsa, antologia...; al fons, peixos-missatge  

 ACCELERACIÓ BOUHAUS (1912-2012)
fins al 29 de Juliol

Lo Pati Centre d'Art - Terres de l'Ebre
C/ Gran Capità, 38-40
Tel. 977 700 904
43870
 Amposta

Horari de visita: divendres i dissabtes de 18 h. a 21 h.

Comisariat: Joan Bonet, Patrícia Carles i Miquel Àngel Marín.
Disseny de l’espai i concepte expositiu: Joan Bonet i Patrícia Carles.
Col·laboració en la realització del taller: Carme Domènech, Gisela Daura i estudiants de l’Institut de Deltebre.

Sala gran: plafó central  amb accions de Benet Rossell, Carles Santos, Pau Riba, Llorenç Barber, Sisa, Lo Butifarra, Carles Andreu, Perejaume, Pepa Plana, Sol Picó... Al fons, esq., bidó d'aigua.

Joan Bonet i Patrícia Carles han estat els artífexs de la transformació de l’espai del Patí d’Amposta en un tocom capaç de fer confluir diferents registres i documents de les Bouesies passades, oferir un marc per a les acceleracions bouètiques i de crear una hèlix que esbandeixi als quatre vents l’entusiasme de la Bouesia: ACCELERACIÓ BOUHAUS (1912-2012). Bonet i Carles han aconseguit oferir al bell mig d’Amposta una diversitat d’elements -un urbanisme amb músics a cada cantonada, amb performers a cada cantonada- que fan i provoquen moviments de creació.

Sala gran: al fons, instal·lació peixos-missatge;
dreta: vídeos i plafó vertical de flora 
 No ha estat una empresa fàcil, però fèrtil per a l’espectador que es capbussa en les aigües d’aquest diàleg entre creació i territori (el Delta): peixos i bous, retalls de diaris, libres, cròniques de bloc, cartells, guions, projectes, documents gràfics, vídeos, elements d’attrezzo i elements reals... fins i tot s’enfonsa en el temps i indaga en antecedents que esdevenen referents. Encuriosit i tafaner, l’espectador s’entusiasma amb la pregnància dels vídeos d’Ester Xargay o de la Ferida, o bé evoca les barcasses a partir dels salvavides o una memorable performance de la Màquina Quimèrica de Paco de Morales. La gran foto aèria del Delta amb el gran ull de l’illa de Gràcia veu a l’espectador bastir el gamb el panell de flora, la fauna piscícola del taller RELLEGIM I POSEM EN VALOR EL PAISATGE, o el bidó d’aigua fonamental. De manera que l’espectador construeix el concepte i surt amb una emoció alta i pensant.

Pared N: peixos-missatge, vídeos d'Ester Xargai, Màquina
Quimèrica i salvavides barcassa del Baló.
En un expositor hi ha elements de "Les 4 carreteres...",
un esquellot, revista antena, fotos antigues
Remarcaré la instal·lació RELLEGIM I POSEM EN VALOR EL PAISATGE, perquè posa l’èmfasi en el treball col·lectiu, de tal manera Carme Domènech i Gisela Daura s’han guanyat la col·laboració de les noves generacions, en implicar els joves estudiants de l’Institut de Deltebre en la confecció d’aquests mil missatges-peixos que naden cap al futur  per la mar de l’art i la poesia.

Una guia segura per recórrer l’exposició es troba al programa de mà (pàg 6): http://bouesia2.blogspot.com.es/2012/05/bouesia-2012-programa-del-1-vi-12-al-1.html
Així diu el tercer paràgraf: 
S’hi podà trobar la relectura d’aspectes de la cultura popular (l’homenatge al Teixidor i la rondalla); la celebració de formes de vida lligades al paisatge i el territori (l’homenatge al pas de barca amb el concert de Carles Santos i Llorenç Barber a dalt de les barcasses); les tensions entre les formes de relació pròpies del món rural i els canvis en la morfologia urbana; el pensament estimulant continu de Carles Hac Mor i Ester Xargay, (la no-intenció, el no-assaig, el valor creatiu de l'imprevist, el posar en qüestió la cultura de l’èxit); i el caràcter experimental de la Bouesia i el seu modus vivendi (els diferents espais on han tingut lloc les activitats: espais naturals, places, “xiringuitos”, cases particulars, bars, barcasses, els carrers...

video
ACCELERACIÓ BOUHAUS és més que una exposició tot un esdeveniment. (JC)

Fotos: JA, corresponen a l'acceleració 12: Brahams i improvisacions a partir de Brahams, per Tri@ngle, 30 vi 12.
Vídeo, Peixos-missatge (0:16)

divendres, 6 de juliol de 2012


Omitzu i Leroy Cardwell presentaran una exposició de cal·ligrafies i gravats a l’ESPAI MALLORCA, el 17 de Juliol 2012. A les 19 h. inauguració. Carrer del Carme, 55, Barcelona
A la portada ja podem veure una mostra de la cal·ligrafia d'Omitzu
Omitzu i Leroy Cardwell han passat un altre cop per la Bouesia (Rec: http://bouesia2.blogspot.com.es/2010/06/boucronica-09.html) . Amb els passos infatigables i suaus que caracteritzen la seva aventura poètica, el Petit Teatre Ambulant, van presentar APEDAÇANT CALÇONS, el poemari d’Omitzu publicat a Ediciones La Barragaña, una edició bilingüe (castellà i català) prologada per Leroy Cardwell i il·lustrat amb cal·ligrafies i gravats. A dos veus, i a tres, si se sumava algú, amb acompanyament de corda o a capella, l’elegància i l’harmonia serena d’aquesta parelleta de captaires educats, ens van fer xalar amb uns versos esdevinguts cançò, amb saborosos tankes i haikús cantats amb tota la força de la tradició dels poetes del Zen, pos Omitzu és Mestra de la Cerimònia del Te. Llicenciada en Filologia Hispànica, Omitzu fa una poesia que esdevé paisatge de la calma, rere la qual la poeta es dirigeix al món amb senzillesa ermitana capaç d’arrencar i il·luminar l’energia de la naturalesa. Així, al Parc del Riu de Tivenys va treure els colors al panorama del riu, diluït per una fina pluja gris, amb la seva veu meravellosa: una migdiada filosòfica amb ales. (JC)
f: JA, Bouesia 12

APEDAÇANT CALÇONS

Estic apedaçant els calçons del meu vellet
–una adquisició de l’hivern a Bangkok-
rentats mil vegades des de llavors.

Estic més cega que un talp
tractant de fer
una puntada rere l’altra.
Al meu costat, el vellet tradueix el meus poemes,
remugant i remugant.
Estic pensant que la propera vegada que viatgem
ell trobarà els calçons que li agraden:
n’hauríem de comprar dos parelles.

VIOLONCEL

Un rodamóns, empolainat d’esmòquing,
mormola amor a l’ombra de la lluna.
Nit sembrada d’estels
on aquest pallasso
es parla a si mateix,
s’engata
i balla tot sol.

COSES SERENES

Coses serenes...
El cor de la verge
o el color del mar.
Fils de núvol,
rostre de lluna nova.

BORRASCA NOCTURNA

video

La borrasca nocturna
ens va retenir al poble.
En tornar a la caseta...
entotsolada a la figuera
roman tan sols una fulla.

(Traducció del castellà: Emíli Sánchez Rubio)

dijous, 5 de juliol de 2012

EDUARD MARGALEF: ACCELERACIÓ DE PARTÍCULES, EL BOSÓ DE HIGGS, Bouesia 12, Amposta 2 vi 12


E. MARGALEF, diapositiva 044

          Ara, però, no s'hi reflexava l'home, sinó les geometries zoodiacals donant profunditat 
          als cercles celestials. I rumià quan fondo és el sentit de l'home, fins que la son li tancà 
          els ulls. Tanmateix les ales del somni el transportaren a una regió sense fi, on 
          s'amuntegaven milers i milers de grans d'or, que un ventijol movía fent i desfent 
          dunes, talment que es cregué en el centre d'un laberint on els murs eren l'aparent 
          multiplicació de les formes... Vuró Xaparlà, "El savi Algimet", xii 1992.

Ester Canals, Els sons de fusta, Eduard Ventura



Bouesia ha buscat enguany en les acceleracions el moment i la interacció dels correbouemes darrere LA CONSTRUCCIÓ DE LA CASA DEL BOU, un procés que no s’acaba mai. Eduard Margalef i el seu equip van presentar a Vandellòs i a Amposta ACCELERACIÓ DE PARTÍCULES, EL BOSÓ DE HIGGS, una acció/instal·lació que avui guanya valor profètic en haver-se confirmat l’evidència de la seva existència pels enginyers del CERN a Suïsa, tal com va succeir en “Les Vaques Magres” (2007) que van intuir l’arribada del peix tisora, confirmat definitivament a l’edició de 2009.

EDUARD MARGALEF, boueta i fotògraf ( Vid: http://bouesia2.blogspot.com.es/2012/05/bouesia-2012-la-construccio-de-la-casa.html) ens va oferir les seves DIAPOSITIVES EN MOVIMENT emmarcades en una vídeo-entrevista al científic JAVIER CASTELO, que explicava el quid del boisó diví i la música de dos instruments ancestrals, el txalaparta d’origen basc i el didgeridú, que ve dels aborígens australians. Vaig tenir goig en presentar “L’acceleració de partícules”. En preguntar què era una acceleració Miquel Àngel Marín respongué: “Un escenari és una acceleració”. Una transformació, una alquímia que ens remet al moll de la creació. I recordava el res previ al gran badall còsmic, khaos deien els grecs, a partir del qual l’obertura abismal oferí per primer cop un totum revolutum, dens, ràpid, indistint. S’inicia, pos, la música, el moviment, la declinació universal de partícules i els déus que conformaran l’ordre, la successió, les relacions i el punt de mira. S’inicia l’acció de l’equip de Margalef on simultàniament tenim imatges, imatges fixes i en el cantó oposat les diapositives en moviment, i al centre, embolcallant-ho tot, els músics que van a les antípodes antropològiques per traspassar l’avui cap a més enllà dels horitzons còsmics. Una espectacularitat que girava com les constel·lacions. (JC)
Ester Canals, Els sons de fusta, Frank Rodell i Enric Margalef

Diversos documents emprats en l’acció:

1.      Meditació o idea prèvia, Eduard Margalef
2.      ACCELERACIÓ DE PARTÍCULES, Guió, Eduard Margalef
3.      AIXA DE PALA, poema sobre els actors de l’acció, Frank Rodell
4.      “Arranca la búsqueda de la partícula de Dios”, Javier Sampedro, País 10 ix 2008
5.      Fotos: d’Ester Canals, Els sons de fusta, Facebook Bouesia, DS 2 vi 12
6.      Diapositives d’Eduard Margalef reproduïdes a l’”Acceleració de Partícules”

E. MARGALEF, diapositiva 037

MEDITACIÓ PRÈVIA

IDEA - ESSENCIALS CAMPS

1964 - EL BRITÀNIC  PETER HIGGS - Va suposar que tot l'univers està ocupat per un camp semblant al electromagnètics.

XIX - El concepte de "camp" introduït pel fisic anglès MICHAEL FARADAY, és un dels més importats de la física

En l'espai que ens envolta no només hi ha matèria.

Si poguéssim treure d'una habitació fins l'última partícula de pols i la última molècula de l'aire,
no podríem dir que aquí no hi queda res.

La proba palpable és que si hi llancem una pera, caurà a terra; hi ha quelcom que la fa caure,
 és lo que anomenem GRAVETAT.

Concretament, hi ha un camp gravitatori que és la causa del planeta que tenim sota els peus.
I no només això, si llancem en línia recta un electró i analitzem la seva trajectòria, notarem
que alguna cosa modifica el seu camí.

Aquest cosa només influeix en les partícules amb carga elèctrica; les neutres ni se n'assabenten.
És el camp electromagnètic . El seu origen és la suma del magnetisme terrestre, els efectes de les antenes, els televisors, els cablejats de la casa, els electrodomèstics...

EDUARD MARGALEF

E. MARGALEF, diapositiva 038

ACCELERACIÓ DE PARTÍCULES
EL BOSÓ DE HIGGS      ( LA PARTÍCULA DIVINA)
Es tracta d’una acció que té dues parts:
(En la primera part es projectarà un vídeo d’una classe de física)
La persona que imparteix la classe és el físic Javier Castelo (professor de la Universitat Autònoma de Barcelona) i divulgador de la ciència.
El físic farà una exposició d’uns deu minuts en la que explicarà el Bosó de Higgs i lo que representa aquesta investigació per la ciència.
Tot seguit…
En la segona part es projectaran diapositives “en moviment” en projectors analògics.
La segona part enllaçarà amb la primera amb imatges suggerents molt diverses en temes i tècniques experimentals.
La projecció visual s’enriquirà amb la participació de tres músics que en directe ompliran l’espai d’un camp màgic de so.

PARTICIPANTS EN L’ACCIÓ  “ACCELERACIÓ DE PARTÍCULES”
Imatge:
Magda Marzo     (projecció de vídeo i suport informàtic)
Adrià Margalef    (elaboració i projecció de diapositives) 
Sonorització de l’acció:
Miquel Àngel Marín, clarinet
Frank Rodell i Enric Margalef, txalaparta percussió
Eduard  Ventura, didgeridoo
Professor de física:          Javier Castelo                                                           
Idea de l’acció:    Eduard Margalef

E. MARGALEF, diapositiva 043


AIXA DE PALA
Tronc d’atzavara, so d’aborígens
Bufera de gent del Prat
Piula d’aixada en boca del Miquel Àngel
Com si la nit es volgués despertar
Bigues de La Molella
Serra de Cal Ventura
Caballets de l’Eduard
Bateig d’en Manel Pasiano
Mans de l’Enric i el Frank
Aixa de pala per acompanyar.

FRANK RODELL
E. MARGALEF, diapositiva 041
 El didjeridú és un instrument musical, tradicional dels aborígens australians. El consisteix en un tub de fusta d'un metre de llargària, normalment d'eucaliptus, que els tèrmits han buidat i que pot ser aprofitat per bufar-hi dins. Sol estar decorat amb els símbols tradicionals de la pintura aborigen australiana. Com a instrument tradicional que és, no havia tingut una afinació estàndard fins recentment; no obstant, les afinacions més tradicionals s'aproximaven al do o al re, encara que hi havia didjeridús afinats entre el la i el fa. El didjeridú s'utilitza com a instrument solista, però en realitat no pot fer melodies, ja que és un tub foradat i sols té una única obertura d'eixida del so. Per tant, és més valorat pel so envoltant que produeix. VIKIPÈDIA

E. MARGALEF, diapositiva 050
La txalaparta és un instrument de percussió tradicional basc amb un clar equivalent en el semantron o toacă de l'Església Ortodoxa. És possible que la txalaparta constitueixi l'únic vestigi entre la cristiandat occidental d'un ritual de cridada a la litúrgia anterior al Cisma d'Orient.
La txalaparta clàssica es compon generalment de dos suports (cistells, cadires, banquets, etc.), sobre aquests algun material aïllant (fulla de blat de moro, sacs vells enrotllats, herba seca, etc.) i sobre això un tauló que és copejat amb quatre pals (dos cada Txalapartari). Les fustes més utilitzades per al tauló han estat l'alnus, freixe, castanyer o altres del país. Encara que tradicionalment cada txalaparta solia tenir dos o tres taules de fusta, recentment és habitual trobar txalapartes formades per una dotzena de taules. VIKIPÈDIA
E. MARGALEF, diapositiva 053

Arranca la búsqueda de la 'partícula Dios',
El superacelerador de hadrones se pone hoy en marcha con el objetivo de hallar el bosón de Higgs - Es la última pieza del 'puzzle' subatómico y puede abrir por fin la ventana al Big Bang

JAVIER SAMPEDRO 10 SEP 2008 EL PAÍS
La sala de reuniones del partido tory está llena de militantes que charlan tranquilamente cuando, de pronto, la señora Thatcher entra por la puerta. A medida que Thatcher camina por la habitación, los militantes más cercanos forman corrillos a su alrededor y, en consecuencia, dificultan el movimiento de su líder.
E. MARGALEF, diapositiva 007
Los militantes representan el campo de Higgs, una forma de energía que impregna todo el espacio y confiere masa a las partículas (como Thatcher). Un protón, por ejemplo, no tendría masa si no fuera por el campo de Higgs. Sin ese campo misterioso, todos seríamos livianos como el fotón, y nos moveríamos, como él, a la velocidad de la luz.
La anterior parábola, debida al físico británico David Miller, es un pequeño clásico de la divulgación científica. En 1993, el ministro británico de Ciencia, William Waldegrave, reparó en que su departamento estaba gastando mucho dinero en la búsqueda de una cosa llamada "el bosón de Higgs", y lanzó el desafío: "No sé si financiaré la búsqueda del bosón de Higgs, pero le pago una botella de champán a quien logre explicarme qué es". Miller se ganó el champán con la historia de la señora Thatcher.
El Gran Colisionador de Hadrones (Large Hadron Collider, o LHC), que entra hoy en funcionamiento junto a Ginebra, tiene también otros objetivos, pero el principal es encontrar el bosón de Higgs, apodado "la partícula-Dios" por el premio Nobel Sheldon Glashow. Es una predicción central del modelo estándar con el que los físicos describen el mundo subatómico, y observarlo requiere las altas energías de colisión que alcanzará el LHC, un esfuerzo de 6.000 millones de euros.
Esas altas energías también han llevado a algunas personas a temer que el LHC pueda causar una catástrofe planetaria, mediante la creación de un agujero negro u otros fenómenos. Estos catastrofistas han llegado a presentar dos demandas judiciales contra el acelerador de Ginebra.
El grupo de físicos reunidos en el Consejo Asesor de Seguridad del LHC (LHC Safety Assessment Group, o LSAG) ha concluido, sin embargo, que "incluso si el acelerador llegara a producir microagujeros negros -una posibilidad contraria al modelo estándar de la física de partículas-, estos serían "incapaces de agregar materia en torno a ellos de una forma que resultara peligrosa para la Tierra".
El campo de Higgs -el conjunto de los militantes tories que llenan la habitación- fue postulado en 1963 por media docena de físicos, de los que el británico Peter Higgs ni siquiera era el más destacado (de hecho, hay quien prefiere llamarlo "campo de Higgs-Brout- Englert-Guralnik-Hagen-Kibble"). Pero fue Higgs el primero en hablar del "bosón de Higgs".
El campo de Higgs y el bosón de Higgs son dos formas de ver el mismo fenómeno. Esta dualidad se deriva de uno de los principios más desconcertantes -pero también mejor establecidos- de la física cuántica (la antiguamente llamada "dualidad onda-corpúsculo"). El caso más familiar es el de la doble naturaleza de la luz, que consiste a la vez en un campo electromagnético y en un chorro de partículas, o fotones.
El modelo estándar de la física subatómica divide las partículas en dos grandes grupos: las que constituyen la materia (fermiones, como los quarks) y las que transmiten las fuerzas (bosones, como el fotón). El propuesto bosón de Higgs, por tanto, sería una partícula, y eso es lo que los físicos esperan observar en el nuevo superacelerador de Ginebra.
En la parábola de Miller, el bosón de Higgs se puede visualizar así: imaginemos que, en vez de la señora Thatcher, lo que llega a la habitación es el mero rumor de que Thatcher va a venir. Los militantes más cercanos a la puerta forman un corrillo para oír la noticia. Luego pasan el rumor a los siguientes, que forman un corrillo, etcétera. Ese corrillo virtual que se propaga es el bosón de Higgs. También tiene masa, pero esta vez gracias a sí mismo.
Fue el físico teórico norteamericano Steven Weinberg quien encajó los campos de Higgs en el mismo centro neurálgico del modelo estándar de la física de partículas (o más bien creó con ellos el modelo estándar). El trabajo de Weinberg y sus colegas Abdus Salam y Sheldon Glashow tiene que ver con uno de los principales objetivos de la física actual: la unificación entre las fuerzas fundamentales de la naturaleza, es decir, la formulación de una teoría que explique todas esas fuerzas de una sola tacada.
Los grandes avances en la comprensión científica del mundo suelen consistir en unificaciones de ese tipo. La misma física en su conjunto recibió el impulso definitivo cuando Newton desarrolló el concepto de gravedad, que explicaba a la vez la órbita de la Luna, los movimientos de los planetas y el comportamiento de los objetos en tierra firme: una unificación.
La revolución de la energía eléctrica se debe al trabajo de Faraday y Maxwell, que comprendieron que dos fuerzas previamente percibidas como dispares, la electricidad y el magnetismo, eran en realidad dos formas de mirar a una única fuerza: el electromagnetismo. La gravedad y el electromagnetismo se convirtieron en las dos "fuerzas fundamentales" de la naturaleza conocidas a finales del siglo XIX.
Pero la exploración interna de la estructura del átomo reveló pronto otras dos "fuerzas fundamentales" más. Se llaman fuerza nuclear "fuerte" y "débil", y son las que mantienen unido el núcleo atómico y provocan los varios tipos de desintegración radiactiva. En total, cuatro fuerzas a unificar.
Cada una de estas fuerzas se asocia a una partícula mensajera (denominada bosón, como vimos antes). La partícula mensajera de la fuerza electromagnética es el fotón. Weinberg y sus colegas se dieron cuenta de que la fuerza nuclear débil podría explicarse mediante una partícula idéntica al fotón en todo excepto en su masa. El fotón no interactúa con el campo de Higgs, y como consecuencia no tiene masa. Pero el nuevo mensajero debía interactuar con el campo de Higgs adquiriendo una masa considerable (unas 90 veces la masa del protón).
Los mensajeros de la fuerza nuclear débil (los bosones W y Z) aparecieron poco después en los aceleradores de partículas, y tenían las propiedades predichas por Weinberg: idénticos al fotón en todo excepto en que tenían cerca de 90 veces la masa del protón.
Weinberg, Salam y Glashow recibieron el premio Nobel en 1979. Su teoría había unificado las fuerzas electromagnética y nuclear débil. El mismo tipo de idea se puede extender a otras partículas y fuerzas fundamentales. El campo de Higgs es por ello un elemento central del modelo estándar de la física de partículas.
Si el bosón de Higgs aparece en el LHC en los próximos años, la última pieza habrá encajado y el modelo estándar habrá recibido el espaldarazo definitivo. En caso contrario, habrá que modificar el modelo en sus fundamentos más básicos.
En la parábola de Miller, la "masa del protón" no es una sustancia que acompaña al protón en su desplazamiento: ahora son estos diez militantes y un segundo después son otros diez distintos. Pero siempre son diez, porque ése es el atractivo típico de la señora Thatcher. Por eso todos los protones tienen la misma masa.
E. MARGALEF, diapositiva 008
Y también por eso las distintas partículas tienen diferentes masas: porque su atractivo para el campo de Higgs tiene distinta magnitud. El físico teórico Brian Greene -un string theorist, o especialista en la "teoría de cuerdas" que aspira a unificar las cuatro fuerzas fundamentales, incluida la gravedad- lo ha explicado con una variante de la parábola de Miller en que los militantes tories son reemplazados por una turbamulta de paparazzi que esperan a la entrada de un estreno de Hollywood.
Si llega un coche y se baja Brad Pitt, los paparazzi se agregarán en torno a él y apenas le dejarán moverse: el actor habrá adquirido una gran masa. Pero si el que aparece es una vieja gloria de Hollywood de la que no se acuerda ni su agente artístico, los paparazzi le dejarán pasar sin apenas oponer resistencia. La masa de la vieja gloria será por tanto muy pequeña. Y uno puede imaginar todo un espectro de masas intermedias.
El bosón de Higgs es también un componente esencial de las actuales teorías sobre el origen del universo, conocidas genéricamente como "inflación cósmica" o "universo inflacionario". La inflación -el bang del big bang, en palabras de Greene- es una expansión cósmica rapidísima, más veloz que la velocidad de la luz, que según estos modelos ocurrió una fracción de segundo después del origen del cosmos.
La inflación parece una teoría extraña, pero es necesaria para explicar que el universo actual sea homogéneo a gran escala: es decir, que consista en todas partes del mismo tipo de agregados de galaxias y supercúmulos de galaxias, pese a que las regiones distantes del cosmos no han tenido ocasión de interactuar para ponerse de acuerdo sobre cuáles han de ser sus propiedades básicas.
La carrera de los físicos para experimentar en aceleradores de partículas cada vez más potentes puede verse como un viaje hacia atrás en el tiempo. Como el universo era en su origen inconcebiblemente pequeño y denso en energía, y a partir de ahí empezó a expandirse y enfriarse, cada nuevo acelerador emula al universo primigenio en una fase algo anterior de su evolución inicial.
Visto desde el prisma de la unificación de las fuerzas fundamentales, cada incremento en la energía de las colisiones en los aceleradores nos acerca un poco más a la época remota en que todas las fuerzas eran en realidad la misma: como la electricidad y el magnetismo son la misma fuerza en la actualidad, y como el electromagnetismo y la fuerza nuclear débil resultan ser lo mismo a las energías de colisión que se alcanzaron en los años setenta.
En el origen del universo, todas las partículas y todas las fuerzas eran iguales: los campos de fuerza estaban evaporados a aquellas altísimas temperaturas, y sólo se fueron condensando después (donde "después" significa una fracción de segundo).
El campo (o una serie de campos) de Higgs fue el primero en condensarse, y ello eliminó en cascada la simplicidad del universo primitivo: las partículas elementales adquirieron distintas masas, y también los bosones mensajeros, con lo que la única fuerza primordial se separó en las actuales fuerzas fundamentales.
Todas las partículas elementales conocidas tienen masas distintas. Los protones y los neutrones que constituyen el núcleo atómico no son partículas elementales, sino que están hechos de dos tipos de quarks, up y down (un protón consiste en dos quarks up y uno down; un neutrón consiste en dos down y un up). Esto es lo que había predicho la teoría, pero los aceleradores han revelado además otros cuatro tipos de quarks, y todos tienen masas distintas, que cubren un intervalo entre 0,05 y 190 veces la masa del protón.
Todas esas partículas gratuitas con masas tan disparatadas quedarán explicadas si los experimentos proyectados en el LHC logran encontrar el bosón de Higgs. Quizá el apodo de "partícula Dios" que le puso Lederman le quede un poco grande, pero ni siquiera el santo grial ha sido tan buscado en la historia.
E. MARGALEF, diapositiva 023